"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 30 de març de 2010

Oraindik

Sent per Euskadi una estima especial. També per Nafarroa, i pel que conec d'Iparralde. Tots els colors del verd tenen un poc la culpa. I Atxaga, Lertxundi, Ordorika i Junkera. Però qui ha posat la música als paisatges d'Euskal Herria a mesura que els he anat descobrint i coneixent --i em queda molt de camí, encara-- ha estat indubtablement Oskorri. En un altre temps i un altre país, haurien estat, simplement, uns músics excepcionals. Però les coses són com són, i a ells els ha tocat ser alguna cosa més: portava el vent la força d'un poble que ha patit tant. Trenta-cinc anys fent música, vint-i-cinc des de que Ana i Begoña (vingudes aquell estiu des de Bilbao a la Font Roja) me'ls van fer sentir per primera vegada i vaig haver d'apuntar-me el nom per no oblidar-lo. Després, els concerts, ja inoblidables, a València i a Xàtiva (amb All Tall i Milladoiro), "Hamabost Urte eta Gero Hau", "Landalan" o el monumental directe de "25 Kantu Urte". Les seues cançons, la veu de Natxo de Felipe, m'han acompanyat des d'aleshores en el descobriment, encara incomplet, encara sorprenent, d'aquella terra, la seua mar, la seua gent, la seua llengua (Euskal Herrian euskaraz). I en altres camins, i en altres descobriments. Te'n recordes d'aquesta?


Nire bihotzak ez dezaizuke
sekula esan adio.



diumenge, 28 de març de 2010

Biofília

S'ha fet esperar un poc més que altres anys, però quan ha arribat ho ha fet amb força i, a poc a poc, els senyals de la primavera van imposant-se definitivament per muntanyes, camps i jardins. També al raconet que a casa anomenem pati --uns quants metres quadrats al darrere, el Montcabrer de fons, suficients per encabir quatre arbres i una hamaca-- es nota, i molt. Han minvat ja, fins quasi desaparèixer, les violes semi-salvatges que animen les últimes setmanes de l’hivern. Lledoner, glicínies i algun altra caducifòlia mostren encara les seues branques nues, en les que a penes comencen a apuntar-se les primeres gemmes. Però lliris blaus, narcisos, safrans i d'altres herbes de bulb han esclatat amb entusiasme en una floració general i generosa. Amb elles, s’han fet també més visibles vespes, abelles, papallones de la col i d’altres bitxets matiners, presidits pel brunzit inquietant dels borinots negres, que allí diem brumerols. Encara no he vist entre les flors cap dels altres borinots (els vellosos i llistats Bombus, senyaladors fiables del final definitiu dels freds) que també semblen anar un punt retardats.


A falta que les oronetes es decidisquen a començar una cria que ve quasi tres setmanes desfasada respecte a l’any passat, he comptat tres ous al niu de les merles (disculpeu la qualitat de la foto; està feta braç en alt sense mirar) i una parella de verderols canta, des de fa uns dies, al cormull del xiprer. És molt probable que s'hagen incorporat, també, a la petita comunitat d'ocells que crien, han criat o es deixen veure en aquest racó, i de la qual, amb merles i oronetes, formen part teuladins, estornells, capellanes, coloms i tórtores domèstiques, papamosques grisos, cagamànecs, busqueretes de casquet, caderneres, passerells i gafarrons. Xapi, el rateret nascut a València i trasplantat a la muntanya, ja no està aquesta primavera per gaudir dels primers raigs de sol i lladrar indignat a les oronetes, que se’l miraven amb curiosa i distant condescendència. Pel moment, doncs, la fauna estrictament domèstica ha quedat limitada a un hàmster i un periquito, sense comptar evidentment a qui vos conta açò.




Perquè, a qui vos conta açò, ja es veu que la proximitat d’altres sers vius no humans (plantes o animals, domèstics o no) li resulta agradable, plaent i relaxant. Potser el meu cas siga un poc extremat (ja parlarem un altre dia de Gerald Durrell), però no es tracta de cap cosa excepcional: la major part de les persones, sobretot les procedents d’entorns urbanitzats, experimenten aquestes sensacions positives en presència de plantes i animals, a les que per això procuren fer un espai als seus habitatges, o cap als què es desplacen, de vegades de forma marcadament gregària, quan l’ocasió ho permet. Un sentiment que el biòleg Edward Osborne Wilson, des del meu punt de vista un dels més brillants i influents científics vius, anomena biofília. La biofília de Wilson recull un concepte apuntat –amb altres matissos--per Erich Fromm, però en essència es defineix com la necessitat humana d'interactuar amb un nombre determinat d’altres espècies vives, per al propi benestar i salut mental. Una necessitat que deu tindre, segons aquest autor, unes profundes arrels en la nostra història evolutiva, si es té en compte la universalitat de determinats trets que la caracteritzen. Podeu trobar una detallada formulació al llibre homònim, de 1984 (en castellà, "Biofilia", Fondo de Cultura Económica, 1989)

El concepte de biofília no és, ni de bon tros, l’única aportació remarcable de Wilson, qui com dic ocupa un lloc destacat en el meu panteó particular de pensadors indispensables. A finals dels anys 60, i en col•laboració amb el prematurament desaparegut Robert MacArthur, va formular la Teoria de Biogeografia d’Illes, una brillant aproximació a la relació entre superfície dels hàbitats insulars, distància al continent i nombre d’espècies que poden albergar, que ha tingut aplicacions fecundes en camps com el disseny d’àrees protegides o la conservació d’espècies amenaçades. El llibre de MacArthur i Wilson (“The Theory of Island Biogeography”, 1967) és a hores d’ara un autèntic clàssic de la literatura ecològica, i per algun lloc dec guardar una edició en català que va fer l’Editorial Moll l’any 1983, la procedència balear de la qual em va semblar, per raons òbvies, d’allò més escaient. Uns anys després vaig retrobar Wilson en una altra de les seues obres clàssiques: “Sociobiology: The New Synthesis”, 1975 (en castellà, "Sociobiología", Omega, 1980). Es tracta d’un llibre fascinant dedicat essencialment als insectes socials (l’especialitat de Wilson és la mirmecologia o estudi de les formigues, sobre l’ecologia i evolució de les quals ha fet aportacions cabdals) i a altres societats animals, i que va assolir una notòria repercusió no solament per ser considerat com a tret fundacional d’aquesta branca de la biologia evolutiva. També per l’atreviment de l’autor, que en un dels últims capítols de l’obra gosa de fer algunes consideracions al voltant del comportament i la societat humanes i el seu significat evolutiu. Aquesta proposta, discutible en alguna de les seues afirmacions, va ser completada en altres obres posteriors (sobre tot, “On Human Nature”, 1979; en castellá, “Sobre la naturaleza humana”, Fondo de Cultura Económica, 1983) i li ha valgut crítiques acarnissades des de determinats sectors científics, filosòfics i ideològics liderats pel paleontòleg Stephen Jay Gould i el genetista Richard Lewontin. Segons els seus detractors, el determinisme biològic extrem que atribueixen a la sociobiologia pot ser invocat per a justificar l’egoisme humà, el racisme o les posicions polítiques autoritàries. La controvèrsia encara es manté viva en molts aspectes, pel que almenys caldrà reconéixer l’aportació de les idees de Wilson a un debat sobre la humanitat i les seues societats que, fal·làcies a banda, només hauria de servir per conéixer-nos un poc millor.

Una altra aportació de Wilson a la història recent de la biologia --si es vol més anecdòtica que les anteriors, però no per això menys important-- és la popularització del terme “biodiversitat”, un concepte ben conegut des de fa temps pels biòlegs i ecòlegs, però que amb el seu sentit actual va començar a ser emprat per Wilson en una série de treballs i articles publicats des de mitjan dels anys 80, i en els que alertava de l’alarmant pèrdua d’espècies que està patint el planeta i que pot tindre repercussions irreversibles per a la nostra. “The diversity of Life” (“La Diversidad de la Vida”, Crítica 1994); el ja esmentat “Biophilia”, o els nombrosos llibres i articles divulgatius que, en els últims trenta anys, ha publicat sobre aquestes qüestions, han convertit Wilson en un dels majors activistes científics a favor de la conservació de les espècies a tots els seus nivells. Una conservació que, per aquest autor, representa una autèntica prioritat d’abast mundial, que ha de transcendir creences i ideologies i que exigeix, per això, de ferramentes (científiques, polítiques, socials i ètiques) realment eficaces. Com diu en un dels últims capítols de “La Diversidad de la Vida”, de lectura tan amena com recomanable, "Els avanços humans estan determinats no sols per la raó sinó també per les emocions peculiars de la nostra espècie, complementades i temperades per la raó. Allò que ens fa persones i no computadores és l'emoció. No tenim massa idea de la nostra vertadera naturalesa, del que ha de ser humà i per tant de cap a on els nostres descendents voldran algun dia que haguéssem dirigit la Nau Espacial Terra. Els nostres problemes, com Vercors va dir en "You Shall Know Them", sorgeixen del fet que no sabem què som i no ens posem d'acord en què voldriem ser. La causa primera d'aquest fracàs intel·lectual és la ignorància dels nostres origens. No vam aplegar a aquest planeta com a extraterrestres. La humanitat és part de la natura, una espècie que va evolucionar entre altres espècies. Com més estretament ens identifiquem amb la resta de la vida, més ràpidament podrem descobrir les fonts de la sensibilitat humana i adquirir el coneixement sobre el què poder construir una ètica perdurable, un sentit de direcció preferent".

Com els passa a milions de persones, les flors al meu patí i els ocells que el sobrevolen em fan sentir bé, i no m'importa fer segons quines coses per intentar que, l'any que ve, hi seguisquen o hi tornen. Probablement és així perquè la biofília està escrita en els meus gens, en els gens de tothom. O potser és que en tindre altres necessitats bàsiques cobertes, puc permetre'm el luxe de gaudir amb aquest sentiment. Però tampoc això és rellevant, o almenys no ho és tant com reconéixer en aquesta sensibilitat, "complementada i temperada per la raó", una base sòlida sobre la que construir –atenció, amics i amigues ensenyants— una acció decidida i necessària a favor del planeta i totes les espècies que l’habiten. Necessària i egoista.




Un dels últims projectes impulsats per Edward O. Wilson és la “Encyclopedia of Life” (EOL), una eina col·laborativa que tracta de documentar i sistematitzar tota la informació disponible sobre les prop de dos milions d’espècies conegudes, en un projecte científic liderat per diverses institucions (entre elles, la Universitat de Harvard, Missouri Botanical Garden, Smithsonian Institution, els Museus d’Història Natural de Nova York o Londres, o els Royal Botanic Gardens de Kew). Com diuen els promotors, en completar-se la Enciclopèdia (aspiren a cobrir un milió d'espècies en cinc anys) "servirà com una eina sobre la biodiversitat global, i proporcionarà als científics, polítics, estudiants i ciutadans la informació que necessiten per a descobrir i protegir el planeta i promoure el coneixement i la conservació”. Tan de bo els vaja molt bé, pel bé de tots.


divendres, 26 de març de 2010

Oscil·lant

En els últims dies em van els ànims un poc com la temperatura: refresca per la matinada, a migdia fa bo, després tot torna a refredar-se... o a la inversa. Meteorològicament, està clar que això de l'amplitud tèrmica és fenòmen típic d'aquestes primeries de la primavera. Emocionalment, potser també. O no. El cas és que, instal·lat una vegada més entre la indecisió i la ciclotímia, sense tindre clar cada dia que posar-me ni cada nit que llevar-me, no he estat capaç de triar-ne només una, com ve sent habitual per acomiadar setmana. Per no saber, no sabia ni quína posar primer; trieu vosaltres. Bon cap de setmana. I alerta amb els costipats (sobretot, amb els emocionals).



dijous, 25 de març de 2010

Elogi dels matolls


"El corazón de la primavera pasó del amarillo al azul, y luego al rojo. Cómo se sustituyeron unas a otras las pequeñas, desconocidas, infinitas corolas? El viento sacudía un color y al día siguiente otro color, como si entre las solitarias colinas cambiara el pabellón de la primavera y las repúblicas diferentes ostentaran sus estandartes invasores."

Pablo Neruda



Per a molts dels que caminem per les nostres serres, els matollars són, malgrat la seua omnipresència, un paisatge incòmode i quasi ignorat: un intrús monòton, secallòs i esquifit que el foc i els ramats ens han imposat, com un càstig, per a usurpar el lloc de les amables arbredes d’antany. I ja és ben cert que no tenen, les brolles, el fresc atractiu dels boscos, ni tampoc la descarnada bellesa dels roquers. Per això, hi ha qui els ha reduit a poca cosa més que “monte bajo”: no fan fusta, no fan ombra, i a més, punxen... Entre unes coses i altres, els matollars han acabat per resultar-nos més aïna antipàtics, i en passem per damunt amb pressa i quasi com si no estigueren, a l’espera que la següent pineda, o un clap de carrasques, o unes vistes remarcables, ens els facen oblidar per un moment.

I el cas és que, preferències estètiques a banda, hi ha molt a mirar en els matolls. D’entrada caldria veure, en aquestes ferrenyes formacions, un tipus de vegetació bastant més divers del que sembla. Tot i l’aparent predominància d’unes poques espècies --la coscolla en la garriga, el romer i l’argelaga en la brolla-- una segona ullada ens decobrirà timonets, poliol, pebrelles i cues de gat, estepes, setges, esteperoles, aladerns, ullastres, arçots, savines i càdecs, orelles de llebre i cepells, herbes de la sang i timó reial, per no parlar de dotzenes de petites herbes que entapissen en primavera els escassos buits del matossar, o de les molses i fongs (ai, els esclata-sangs a la soca de l'estepa!) que, quan la tardor ve bona, prosperen al seu recer... Tota una mostra de la immensa varietat vegetal que s’amaga sota una uniformitat que només és aparent, com saben bé els aficionats a les herbes, els seus aromes i els seus remeis.

I, dient d'aromes i remeis: matollars són, també, els salviars i d'altres brolles característiques de les zones superiors de les nostres serralades. A les muntanyes de la rodalia alcoiana, per exemple, i mesura que s’ascendeix pels vessants, els omnipresents matolls de romer, setge, estepes i cepell comencen a veure’s esguitats ací i allà per les blanquinoses fulles de la sàlvia de Mariola; però ben aviat aquesta aromàtica i remeiera mateta, joia botànica i medicinal de les altes serres diàniques, comença a fer-se més i més palesa, fins arribar finalment a dominar quasi per complet el paisatge. Els salviars comparteixen el domini dels cims amb un tipus de matollars singulars: les brolles d’eriçó o xeroacàntiques, dominades per una sèrie de mates que formen apretats coixinets o pulvínuls espinosos. Una visita a l'Aitana, on aquestes formacions es troben ben representades, permet de trobar-hi espècies d’un valor excepcional com ara l’eriçó groc (o creuadeta), l’argelaga pubecent, el coixinet blanc o el timonet andalús, absents totes elles en les muntanyes dels voltants, i que junt amb d'altres espècies típiques (com l’estés i característic eriçó blau, cadireta de pastor o coixí de monja) converteixen cada primavera els cims d'aquesta emblemàtica muntanya en autèntics i esplendorosos mosaics de colors, formes i aromes.

Però hi ha encara molt més amagat als matossars: una mirada pausada permet descobrir sobre les plantes una munió d’insectes; amb sort, ens sorprendrà el pas silenciós de la serp de ferradura o l’escurçó, la fugida precipitada del sempre imponent fardatxo, les corregudes dels conills o la calma desconfiada dels eriçons. I un poc d’atenció posarà al nostre abast la silueta o el cant de dotzenes de petits ocells i aus que freqüenten les brolles en un o altre moment de la seua vida: perdius, enganyapastors, cogullades, cotolius, aloses, titetes, coliblancs, fumats, cruixidells, cagamànecs, botxíns, capçots, lluerets, mosquiters, gafarrons, verderols, caderneres, passerells, soliguers i, sobretot, les diverses espècies de tallarols o busqueretes.

En resum: ja se sap que les manies no les curen els metges i que sobre gustos no hi ha disputes. Però, quant a gustos i manies sobre les brolles, paga la pena parar-se un moment a pensar-hi. Perquè, al cap i a la fi, els modestos i aromàtics matollars, fills --com el carrascar i la pineda-- de l’adust clima mediterrani, seguiran sent-hi per salvar-nos el sòl, per preparar el camí a la bosquina i l’arbreda, per donar vida a centenars d’espècies animals, per omplir del groc de l’argelaga i el rosa de l’estepa hiverns i primaveres. Podrem seguir ignorant els seus atractius, si ens ve de gust; però, almenys, que no es diga que no ho hem intentat: només cal un barret i un poc de sensibilitat.






Mira, de tant en tant m'ha d'eixir la vena biològica, que voleu que en faça... Almenys, vos he estalviat tots els noms científics d'animals i plantes, encara que pensava remetre al Banc de Dades de Biodiversitat per si volguereu buscar més informació. Però com que he vist que, en molts casos, els noms valencians no hi consten --ja els ho he fet saber i anirem apanyant-ho poc a poc; si voleu fer una maneta, digueu-ho--, si a algú li interessa què vull dir amb esteperola, orella de llebre o titeta, que ho diga. Per a les plantes, faig servir els noms més habituals a la meua comarca, mentre que quasi tots els ocells tenen el nom que figura en el "Atlas de las aves nidificantes de la Comunidad Valenciana" (Urios & al., 1991).

dimarts, 23 de març de 2010

Antipàtic

Sóc conscient de tindre, entre algunes persones que em coneixen, una certa fama d’antipàtic. La veritat és que no em considere cap prodigi de simpatia o sociabilitat, però tampoc em veig especialment aspre, esquerp o pudent. Tinc els meus dies, i m'admiren algunes de les eixides de House, però en general, i com quasi tot el món, procure moure'm en un context general d’educada cortesia i bon rotllo moderat que fa més còmode i agradós el tracte regular o ocasional amb els congèneres. La major part de la gent amb la què em relacione encaixa, sense grans dificultats, en les tres categories socials bàsiques –que he sentit dir sempre a Alcoi, encara que potser són universals—d’amics, coneguts o saludats. Cadascuna d'elles, per pròpia naturalesa, requereix o proporciona diferents graus d’interacció que cultive de manera tan escaient com puc. Al final, en preguntar-ho, la fama en qüestió quasi sempre té el mateix origen: l'omisió de compliments en creuar-nos. Coneguts o saludats que s'han sentit des-coneguts o in-saludats.

Reconec que hi ha ocasions excepcionals en les quals simplement esquive algú concret per causa litigiosa més o menys recent i/o justificada. Però en absència de tal causa, allò més probable és que la suposada antipatia obeisca, essencialment, a dues possibilitats: sóc bastant distret i se'm desconeixen fàcilment els caràcters, i creieu-me que ho lamente; i a més, i especialment, gaudisc des de la més tendra infància d’una miopia notòria. Així és que, si hem parlat recentment i no he donat senyals de no recordar-vos; no hem discutit iradament per res realment rellevant; i, malgrat això, em saludeu des de certa distància sense que em done per al·ludit, no ho dubteu: o no vos he vist, o si ho he fet simplement no vos he reconegut enmig de la boira de les diòptries. Deixe al vostre criteri fer-me un crit –tinc bona orella--, acostar-vos per facilitar una adequada identificació visual, o simplement deixar-ho córrer. Però tingueu present que no és res personal: cada vegada em costa més distingir a distàncies prudents els números dels autobusos de l'EMT, que ja podria fer alguna cosa al respecte.

M’ha vingut tot açò al cap perquè dues o tres persones, amigues i conegudes, m’han dit els últims dies que han enviat (o han tractat de fer-ho) algun comentari i que no els he posat... Paraula que no els he rebut. Segur que he fet alguna cosa mal configurant la paradeta aquesta, encara que ocasionalment si que sembla passar-se algú per ací i deixar dita la seua, cosa que he de reconéixer que anima bona cosa. Però en aquests casos que vos dic, no en tinc cap constància ni, per tant, responsabilitat censora alguna. Ja veuré de solucionar-ho, si és que sé com fer-ho. Però no m’ho tingueu tampoc en compte, que de veres que no és antipatia ni desconsideració. Si ho fóra, ja m’apanyaria jo per fer-vos-ho saber inequivocament. Perque digueu-me, si no, quína gràcia té ser antipàtic si els destinataris no se’n assabenten...

dilluns, 22 de març de 2010

El dimoni meridià

“--Qué aburrimiento. ¿Nos volvemos?
--¿Dónde?
--A la infancia.”

(d'una il·lustració de Forges)


No és estrany que les persones que mostren una major propensió a experimentar els efectes negatius del tedi siguen precisament aquelles que, amb certa freqüència i convicció, declaren no avorrir-se (quasi) mai. No necessàriament menteixen: havent conegut, amb major o menor intensitat, els efectes d’aquest sentiment, aquesta mena de persones han desenvolupat una intensa aversió –pànic, fins i tot-- que els força, de vegades compulsivament, a un estat d’activitat permanent, d’ocupació física o mental constant i, en suma, a la cerca continuada de qualsevol ocupació, sensació o estímul capaç d’omplir activament el seu temps “lliure”. En canvi, per a moltes altres, les estones d’inacció, fins i tot aquelles dedicades a activitats aparentment repetitives o monòtones (siguen o no de lleure) no són percebudes com especialment dolentes o evitables. Són, aquestes segones, persones privilegiades, alliberades per actitud, naturalesa o convicció de la lluita contra l’avorriment que tants esforços fa esmerçar a les primeres. En elles, per alguna raó, la passivitat, la reiteració o la rutina no desencadenen fàcilment aquest sentiment, o si ho fan no assoleix intensitat o virulència remarcables. Per això rarament en fan referència, ni per a constatar-ne la seua aparent immunitat: a penes coneixen, com els que en son proclius a patir-lo, l’horror a horroritzar-se (“ab-horrere”, origen etimològic del terme), aquella mena de temor més o menys accentuat al buit que es manifesta entre els primers quan allò que fan no interessa o es repeteix i que, per tant, els fa tindre la sensació feixuga d’estar perdent el temps. Un temps preciós i balafiat, que no està sent dedicat a res creatiu, constructiu, divertit o entretingut. Un temps inútil, buit, mort.

Imprevistos familiars (en forma de lleus però molestes malalties) han frustrat els meus plans de sortida per a aquests dies de cap de setmana post-faller. La qual cosa, junt amb un oratge suficientment rebolicat com per a desincentivar fins i tot les habituals i brevíssimes escapades compensatòries a les serres de la rodalia, m’ha mantingut confinat a casa la major part del temps... i ha fet aparéixer el temut fantasma de l’avorriment. Afortunadament, en aquesta ocasió, la cosa no ha passat a majors, en part per que no ha estat molt de temps i per una certa sensació d’estar actuant (ai!) amb la responsabilitat deguda. Però també per la utilització activa de diferents recursos adquirits amb l’experiència i desenvolupats amb la dedicació de qui, com s'haurà evidenciat ja a aquestes altures, resulta com jo tan predisposat a patir els efectes destructius del tedi en totes les seues modalitats i manifestacions. Com en ocasions similars, he hagut de recórrer a les habituals maniobres de distracció, que no sempre resulten reeixides però que en aquesta ocasió han fet els dies de més bon passar. En enumeració decorosa i per tant no exhaustiva, les hores han estat ocupades, amb diferent grau d'intensitat, en: manteniment i manipulació –un punt lasciva-- de col•leccions; jardineria relativament recreativa, modalitat “primavera enfangada”; un poc de footing, entre xàfec i xàfec; pràctica reiterada i voluntariosa del riff de “In the gallery” en una guitarra ja vella que demana a crits ser substituïda per la totèmica i massa vegades postergada Fender Stratocaster; lectura (o relectura) de papers i llibres diversos --entre els quals he de dir que no resulta recomanable incloure, en circumstàncies com l’enunciada, el per altra banda imponderable “Llibre del desassossec” de Pessoa. Lògicament, ha hagut també estones de paternitat responsable compartint jocs i comprovant, per cert, que naixen amb una habilitat natural per als comandaments que jo no adquiriré ni amb milers d’hores de pràctica. Fins i tot, he tingut ocasió de fer el seguiment de la incipient nidificació de la colònia d’oronetes que, des de fa un parell d’anys, s’han instal•lat a l’antiga cotxera i a les què enguany s’ha afegit, en un arbust proper, una sorollosa parella de merles que em té fascinat i de la que ja en parlaré un altre dia. En contra del que podria esperar-se, i com es pot constatar fàcilment, no ha funcionat allò d’escriure en el bloc. No sé molt bé perquè, però la veritat és que no apetia gens...




Però el que al remat ha resultat més entretingut –el que, per tant, ha allunyat amb major fermesa la possibilitat d’avorrir-se irremissiblement-- va estar, ja com a últim i desesperat recurs, teclejar “avorriment” al buscador. I confirmar, amb una certa sorpresa, quantes coses s’han dit sobre un tema tan aparentment banal, però que no deu ser-ho tant a la vista de les aproximacions filosòfiques, psicològiques o literàries, algunes d'elles realment brillants i esclaridores, que ha generat al llarg dels segles. I a la mateixa xarxa, o a llibres recordats a partir de referències obtingudes d'ella, he passat temps llegint sobre la cabdal distinció –a la que caldrà tornar, de la ma entre d'altres del ja esmentat Pessoa—entre avorriment i tedi; he decidit que he de llegir a Lars Svendsen i el seu necessari “Filosofia del Tedio”; he retrobat a l'innegablement brillant (però un poc avorrit per a mi) José Antonio Marina i la seua aproximació a les quatre causes principals de l’avorriment; he trobat idees interessants sobre l’ennuie dels francesos i l’spleen dels anglesos, que són tedis amb denominació d'origen. I sobre l'apasionant daemon meridianus, el "diable del migdia", que inoculava en els innocents monjos medievals l’acídia (“taedium cordis”), vici capital del "cansament o inquietud del cor"... Així és que, pel moment, val a dir que una de les millors coses que he trobat aquests dies per lluitar contra l’avorriment ha estat, precisament, pensar-ne un poc sobre ell. Però no crec que funcione sempre.


Taula amb els set pecats capitals (entre ells, l'acídia) de Hieronymus Bosch

dimarts, 16 de març de 2010

Arrels populars

No, no són dolçainers. Segur que els coneixeu: se'n diuen Dropkick Murphys, són de Boston --d'origen irlandés, evidentment--i jo no en sabia res d'ells fins que vaig veure "Infiltrados" de Martin Scorsese: crec que la seua cançó és el que més em va agradar de la pel·lícula. Tinc una debilitat reconeguda per la música folk irlandesa, més o menys neta o en combinacions diverses. O siga, des de Chieftains fins a aquesta cançó ("I'm Shipping Up to Boston") que no m'ha semblat malament per descansar de pasdobles a mitja setmana de falles. Per a un altre dia, "The State of Massachussets" o "The Spicy McHaggis Jig", totes dues en la línia. Per cert, treuen disc nou ja mateix.





A mi, demà, la feina em torna a dur cap a Madrid. I, vistes les interessants espectatives per a aquesta vesprada-nit, probablement donaré per complidament coberta la meua dosi fallera d'enguany. Des d'allí mateix ja faré marxa, amb tota seguretat cap a braços acollidors i serres o mars un poc més tranquil·lets; però --privilegis de l'edat-- improvisant un poc sobre la marxa i segons bufe el vent. Vigileu que no se'n quede ni una sense cremar, i diumenge ja ho repassaré jo per si de cas.

dilluns, 15 de març de 2010

Encés en flama

El cor, clar. Què, si no, se'ns hauria d'inflamar a tots els que vivim i treballem a València en aquestes dates entranyables? Les orelles? No, home, ni pensar-ho. Val que cada any sembla haver-hi més guirros amollant petardets sense cap consideració i que, de vegades, els fotries (a ells i a son pare, que segurament serà una bellíssima persona la resta de l'any) un bon carxot de set eixides; però són dies d'això, deixa-les criatures, i a més som valencians i els valencians som únics "celebrando fiestas", segons diu aquell que ja sabeu. Tampoc és el fetge qui se'ns encén en flama, tot i que ja podria ben bé fer-ho, literalment i per raons òbvies; ni la vista, que a penes s'enrogeix davant de com els paren (a elles i a ells) certs vestits fallers amb banda o sense. Ni molt menys les gònades, que un poc si que s'alteren en descobrir massa tard com l'enèsim carrer tallat --per l'entaulat de torn o per l'ofrena interminable-- s'interposa entre nosaltres i el nostre objectiu. Res d'això. Només el cor. Així és que, un any més, renunciem a entrendre perquè es fa tot això en setmana faenera i ens sumem resignadament a l'atàvica celebració, ritualitzada a través dels petardets, els bunyols, els masclets, les disco-mòbils, els embussos, els ninots, el foc purificador i el que faça falta. Al cap i a la fi, alguns encara tenim la sort de poder-nos tancar en un despatx. Amb deixar aparcar el cotxe fins el dia vint --alerta amb les "zones de foc" i els envelats, altrament dits "carpes"-- i tancant les finestres amb clau i pany, podem sobreviure amb certa dignitat a unes noves festes josefines, a Rita desfermada, als trons de bac i a l'audició ininterrompuda de "Festa en Benidorm". I l'experiència ajuda, que també hem viscut temps pitjors, com aquell any a Burjassot amb la falla baix de casa i la Pantoja sonant dia i nit ("los valencianos somos únicos integrando culturas", ya te digo) o quan, maleït relativisme cultural, tan alcoians com som ens vam atrevir a veure de què anava allò de la "Parada Mora": parada sí, però cardiàca...


La tradició és la tradició, i com mana aquesta, un any més toca remugar de Falles. Però el cas és que, en el fons, tenen alguna cosa; i no ho dic per voler torcar-ho ara amb els amics i amigues fallers, que alguns en conec. És cert que jo soc més d'altres festes, i que els meus intents d'aproximació --diguem-ne--racional a les Falles i la seua complexa realitat sociològica han fracasat estrepitosament any rere any i ja fa temps que ho he deixat córrer. I crec també que, com quasi sempre passa, hi ha gent amb molt poc trellat que et trau de polleguera i que es fan alguns excessos que, d'altra banda, podrien evitar-se perfectament i no passaria res. Però amb tot hi ha alguna cosa, de veres, que m'agrada: potser l'olor a pólvora, els carrers sense cotxes i plens de gent, el cremar --encara que siga simbòlicament--tantes coses com sobren en aquesta terra, o la ingènua grolleria dels ninots mamelluts i idiosincràtics i les caricatures voluntarioses però definitivament fallides; potser, simplement, la festa per la festa, que és el que la gent plana busca i gaudeix. El cas és que, si no estiguera, trobaria a faltar la petita dosi periòdica de destrellat organitzat i extemporani que són per a mi les Falles des de fa anys, encara que aquesta dosi es limite a alguna mascletà vista (sentida) des de lluny, al recorregut ritual, cerveseta en ma, pel centre farcit de forasters, a la volteta --si pot ser-- per Na Jordana i les modestes falles del Cabanyal, que és el meu barri. Tot culminat, abans del colapse final, amb una eixida honrosa i alliberadora terra enllà, on no se celebren les Falles però on estiga començant, també, la primavera.


Perquè, probablement, és això el que més m'agrada, d'elles: el que tenen d'anunci d'una primavera que és de les poques coses que mai no fallen a València. Amb una precisió fenològica desconcertant però contrastada, les Falles representen sistemàticament el final real de l'hivern, fins i tot en aquells anys --com aquest-- en que l'hivern sembla resistir-se a marxar de molts llocs. A València, no. Amb la plantà, s'acaba. Potser no hauran tornat encara les oronetes, o es retardarà la floració d'aquest o aquell arbre; potser, fins i tot, que encara refresque un poc massa per a l'època. Però acompanyant els carrers tallats i el soroll dels masclets, amb els primers ninots encara embolicats, la llum canvia i l'hivern s'acaba. De seguida, fan la seua aparició triomfal les primeres samarretes de tirants, celebrades cada any per la concurrència com autèntica consagració de la nova estació. I encara que la calor siga forastera i el cul se'ns engarrote amb la gelor de les cadires metal·liques, de sobte ja abelleix la cerveseta a les tauletes de carrer i fins i tot deixar-se caure per la platja a (pensar de) fer el primer bany. I això, a València, és així amb independència del que marque el termòmetre: són les Falles, i en el fons m'agraden. I quasi que ho deixe ahí, que es veu que la coentor s'apega i tot plegat m'està quedant un exemple de llibre del que Josep Vicent Marqués anomenava "Narcissisme i determinisme meteorològic". Ho explicava, allà pel 1974, en el seu impagable "País Perplex", que m'agrada rellegir de tant en tant per constatar, no sé com dir-ho, que en aquest temps i aquest País trenta-sis anys no són, dissortadament, res ("Dissortadament: adverbi que encapçala la major part de les reflexions dels valencians sobre ells mateixos"). I, ja posats, vos en deixe un altre trocet --en el llenguatge de l'època-- per si després de la cremà vos abelleix de llegir-lo:


"Doncs bé, una vegada a l'any, solemnement, ritual, inevitable i apoteòsica, els valencians es retroben a ells mateixos, es reconeixen, s'auto-saluden, fan una edició extraordinària d'"El Narcissista" --diari d'autobombo local--, se senten animats a fer alguna cosa, opten per fer concessions als forasters, s'erigeixen en comuna fallera, disputen als jueus la paternitat de Sant Josep, dubten entre ser ells mateixos el Mercat Comú i l'ofrena de "nuevas glorias a España". Finalment i definitiva, la cosa es queda en un terrible dolor de peus. (A l'autor li agradaria dir ací alguna cosa bonica i fonda sobre el simbolisme del foc, però no pot, no li ix. Domina totalment el dolor de peus.) Tanmateix, les Falles són realment un acte de afirmació i un fenòmen socialment molt més positiu que no sospitarien els "progres" locals. Quede aquest aspecte per a una altra ocasió"


Au, a passar-ho bé, que aquests dies és l'únic que compta. I alerta amb els peus.



Les Falles de Durro, una de les que se celebren cada any, en juny i juliol, a diversos pobles de la Vall de Boí. La "falla" és la torxa amb que els corredors baixen el foc, des d'una foguera ("faro") encesa en la muntanya, fins una altra preparada a la plaça del poble. Veges tu que coses...

divendres, 12 de març de 2010

Als germans

Era el típic disc de germans majors. Tots el tenien (junt amb molts altres, i una guitarra amb el símbol de la pau, i algun llibre estrany i encara mal vist sobre política) al porxe ple de coixins i secrets que ara, nosaltres, gosàvem disputar-los perquè ens feiem grans i havia de notar-se. Anàvem d'amagat quan ells no estaven, pujàvem en silenci per l'escala vella de pisos de dos claus, perquè l'àvia, que vivia al segon, no ho sapiguera. I sentiem els seus discos sense saber molt bé si ens agradaven o no; crec que ho feiem, sobre tot, perquè sabiem que s'enfadaven molt quan els posàvem, i jo els entenia un poc perquè jo era el major de ma casa. Però no ho deia, i els posàvem. Sentiem la Credence Clearwater Revival, la Steve Miller Band ("Books of Dreams", insuperable) i el "Wish You Where Here" de Pink Floyd, que era una altra cosa però estava molt bé. I mentre, amb cara de milhomens i reballats pels coixins, ens beviem el seu conyac, ens fumàvem maldestrament un parell de cigarrets i els canviàvem els Lib de lloc, més que res per emprenyar i mirar-los una estoneta de passada.

Sense voler, o potser justament per això, ells --els germans majors dels nostres amics--ens van obrir més d'una porta, i això els ho deurem sempre. Alguns d'ells potser conserven encara un LP de "The Last Waltz" on "The Weight" estarà ratllada de tant sentir-la. Feiem bromes sobre el grup i la putada de fer-se coneguts justament en el seu comiat, perquè com nosaltres no els coneixiem abans, ningú devia haver sentit parlar mai de The Band, ni de Robbie Robertson... Amb aquell disc vàrem descobrir a Eric Clapton, Neil Youg o Van Morrison, i a un Bob Dylan diferent del de les adaptacions dels cançoners de missa i que ens agradava més, i ja veus com ha acabat...

"The Weigth" serà sempre una de les meues cançons preferides de tots els temps, per bé que durant molts anys no vaig entendre res del què deia. Ni falta que feia. Bon cap de setmana (i una abraçada als germans majors dels nostres amics de llavors, allí on estiguen)












I pulled in to Nazareth, was feeling 'bout half past dead
I just need some place where I can lay my head
"Hey mister, can you tell me where a man might find a bed?"
He just grinned and shook my hand, "No" was all he said

Take a load off, Fanny
Take a load for free
Take a load off, Fanny
And you put the load right on me

I picked up my bag, I went looking for a place to hide
When I saw Carmen and the Devil walking side by side
I said "Hey Carmen, come on, let's go downtown"
She said "I gotta go but my friend can stick around"

Go down Miss Moses, there's nothing you can say
It's just old Luke, and Luke's waiting on the judgement day
"Well, Luke my friend, what about young Anna-Lee?"
He said "Do me a favour son, won't you stay and keep Anna-Lee company?"

Crazy Chester followed me and he caught me in the fog
He said "I will fix your rat if you'll take Jack my dog"
I said "Wait a minute Chester, you know I'm a peaceful man"
He said "That's okay boy, won't you feed him when you can?''

Catch a cannonball now to take me down the line
My bag is sinking low and I do believe it's time
To get back to Miss Fanny, you know she's the only one
Who sent me here with her regards for everyone.

dimecres, 10 de març de 2010

I’m a shell collector

De totes les col·leccions que he començat en la meua vida –des de segells a banderes, passant per minerals, fòssils, gramàtiques, monedes i clauers, per esmentar-ne només algunes--, no són moltes les que han sobreviscut el pas dels anys. De fet, a hores d’ara i tret d’algun rebrot esporàdic i més o menys virulent, crec que només em puc considerar com a col·leccionista actiu de gasteròpodes marins (caragols de mar, vaja). Però això si: fins al moll de l’os. Des de menut, la meua passió per aquests animalets –o, més pròpiament, per les seues parts dures, que anomenem closques o conquilles—m’ha dut a fer més d’una ximpleria, i en tot cas a dedicar entusiasme, temps i recursos dignes de millor causa per tal de saber-ne més i ampliar progressivament una col·lecció que, segons recompte recent, supera les mil espècies distintes i els tres mil exemplars de tot el món.

Diuen que la primera vegada mai s’oblida, i deu ser cert. La meua va ser als deu anys, un mes d’agost al carrer Major de Gandia --nosaltres estiuàvem a Piles--, on des d’una botigueta de records i regals em va fascinar la meua primera porcel·lana: una Mauritia mautiriana que encara conserve. Després, i durant anys, no he deixat passar cap ocasió de rebuscar en fires i botiguetes; he recorregut amb fervor els pobles litorals valencians –i de més enllà—tractant de trobar algun exemplar acceptable amagat entre figuretes de record, tortuguetes fetes amb caragolets (maleïdes siguen per sempre) i altres trastets horteres; m’he emocionat quan, per casualitat, he ensopegat amb alguna botiga especialitzada o, simplement, he tingut la sort de trobar alguna cosa distinta de les habituals (una vegada, a les Rambles de Barcelona i camí de Pirineus, vaig trobar un exemplar preciós de Tibia fusus que va passar quinze dies de marxa muntanyera embolicat en mitjons dins la motxila; miraculosament, va sobreviure). He aprofitat viatges propis o de coneguts per incrementar la col·lecció amb exemplars arreplegats a les platges de mig món. Però en general, cal dir que la cosa anava molt lenta fins que, no fa encara dos anys, vaig descobrir eBay i el seu immens potencial per a col·leccionistes ratllats com jo. I en això estem, rebent cada poc paquets de Filipines, Austràlia, Namíbia o Brasil que deuen tindre un poc (més) confús al meu carter, que és el de l'Alqueria.





Actualment, s’estima que hi ha prop de vuitanta mil espècies distintes de gasteròpodes. No totes tenen closca (com els acolorits nudibranquis o llimacs de mar) i moltes altres són terrestres o d’aigua dolça, per la qual cosa queden fora de les meues prioritats. Però amb tot, és evident que es tracta d’un volum excessiu per a qualsevol col·leccionista, i per això és habitual que la major part de la gent que s'hi dedica se centre en unes poques famílies, com a molt. Tot i que grups com els múrex, les volutes, les olives o les mitres tenen els seus seguidors entusiastes, les famílies més populars són les ja esmentades porcel·lanes (Cypraeidae) i els cons (Conidae). Jo tinc un poquet de tot, però aquestes dues són també les millor representades en la meua col·lecció, sobre tot les primeres. I dins d'elles, hi ha grups o gèneres que resulten especialment atractius. En el meu cas, per exemple, sent una predilecció especial pel gènere Cribrarula, un grup d’espècies indopacífiques realment precioses –o que m’ho pareixen a mi—i que, a més, són d’allò més interessant evolutivament parlant.




Així és que, darrere de cipreids i altres caragols i sempre que tinc una estoneta, recórrec platges, webs i botigues, participe en subhastes i fòrums, seguisc les novetats taxonòmiques, m'interesse per la conservació de les espècies i els seus hàbitats, intercanvie informació i exemplars amb col·leccionistes de mig món (“Dear sir, sorry for my poor english, I’m a biologist and Cypraeidae collector...”) i vaig tractant d'aconseguir aquelles espècies que es compten entre les més rares i, per tant, entre les més cares. He assolit, no sense esforç, coses que allà per la meua infantesa, quan llegia àvidament els pocs llibres sobre el tema que tenia a l’abast, em semblaven un somni. Tinc unes quantes Lyncina aurantium (una espècie mítica, bellíssima, molt rara fa anys però hui relativament fàcil de trobar a preus assequibles); a falta d’algunes varietats extremadament rares i de preu prohibitiu, tinc ben representades quasi totes les espècies del gènere australià Zoila, el preferit dels col·leccionistes d’arreu del món. Fa uns mesos que ja tinc la Lepocicypraea valentia i encara fa menys que vaig poder aconseguir la meua primera Lyncina leucodon, per bé que el meu exemplar no és perfecte i vaig buscant-ne algun altre. Espere acabar l’any amb alguna Barycypraea fultoni al meu calaixer. I encara em guarde per a algun dia –un somni com qualsevol altre—la Lyncina broderipi. Perquè algun dia potser em semblara que gastar-se una pasta en un caragolet, encara que siga una broderipi, no és una bogeria. Ja ho deia, a "El amante del volcan", la Susan Sontag: “El col·leccionista és un encobridor, algú les alegries del qual mai estan exemptes d’ansietat. Perquè sempre n’hi ha més. O alguna cosa millor. Has de tenir-la perquè és un pas per a completar idealment la teua col·lecció. Però aquesta culminació ideal, que tot col·leccionista anhela, és una meta il·lusòria”. Val, no et dic que no. Serà il·lusòria. Però tu posa a les meues mans una Cribrarula garciai, i després ja parlarem de metes.

Les tres fotos de més amunt són de les meues calaixeres. Les de les espècies són manllevades de la web del Cowrie Genetic Database Project, Florida Museum of Natural History, i de dalt a baix hi ha Lyncina broderipi, Lyncina aurantium, Barycypraea fultoni i Leporicypraea valentia. I damunt d'aquestes ratlles, la Cribrarula garciai, una petita bellesa descoberta fa pocs anys, exclussiva de l'Illa de Pasqua i de la qual encara se sap molt poc. A la web de Randy Bridges es veu encara més bonica...

 

Perquè vull!

Molts, a l’Ovidi, el recordem sovint. Ja veieu, sense anar més lluny, aquestes mateixes pàgines; però avui, com segur que farà molta altra gent, se’n recordem un poquet més. Ell fa vacances –hui fa quinze anys, ja—però nosaltres no, que hi ha rebals de faena i no podem encantar-nos si volem fer-nos amb el pa sencer.



I, tan bon punt pugueu, vejau també de berenar a la muntanya. Amb xiquetes i donetes, preferentment.

dimarts, 9 de març de 2010

Venjar-se de la mort



És el que passa quan celebres aniversaris el dissabte per la nit. Diumenge passat, obrint l'ull matí avançat i el cap espés, molt espés. Un café carregat, dues aspirines i un impuls: buscar entre els llibres amuntegats "El animal moribundo", de Philip Roth. No he vist la pel·licula ("Elegy", d'Isabel Coixet) però potser ho faré, perquè directora i protagonistes em mereixen crèdit. Tampoc no conec molt més, de Roth, però aquest llibre em va impressionar profundament quan el vaig llegir per primera vegada fa un parell d'anys. Per la història que conta i per com la conta, pel seu llenguatge directe i efectiu, de vegades descarnat i fins i tot obscé; probablement --sempre passa amb els llibres que ens agraden-- perque història i llenguatge van trobar saó; devía ser un moment escaient.

No va ser fàcil trobar-lo (nota: afegir a (b) ordenar els llibres). Quan finalment va aparéixer, vaig començar a fullejar-lo, guiant-me a penes per les anotacions que van quedar després de la primera lectura (poques; no soc de marcar molt els meus llibres), deixant-me caure en els passatges que recordava com a més significatius o que em van sorprendre o agradar més. No vaig a contar ací la història de David Kepesh i Consuelo Castillo: llegiu-la si no ho heu fet i us abelleix, i si ho heu fet ja escolliu i serveu els vostres propis fragments. Alguns dels meus: els primers contactes i la seducció inevitable, la història emancipatòria i un poc ingènua de Janie Wyatt, l'orgull madur i seré de Carolyn, l'amargor lúcida de la pèrdua i els abismes dements de la gelosia. Però, especialment i sobre tot, la permanent constatació de la decadència, el pes feixuc i inevitable del pas del temps:
"És comprensible que qualsevol etapa de la vida més avançada que aquella en la què un es troba siga inimaginable. De vegades estàs en la meitat de l’etapa següent abans d’adonar-te'n que has entrat en ella. I, a més, les etapes anteriors de la progressió ofereixen les seues compensacions. I fins i tot així, la zona del mig intimida a molta gent. Però, i el final? No deixa de resultar interessant que siga la primera vegada en tota la teua vida en que et trobes totalment fora mentre estàs dins. Alhora que observes continuament la teua decadència (si eres tan afortunat com jo), en virtut d’una vitalitat que no remet et trobes a considerable distància de la decadència, inclús et sents airosament al marge d’ella. Es inevitable, per suposat, que hi haja una multiplicació dels senyals que condueixen a la desagradable conclusió, i no obstant, a pesar d’això, permaneixes al marge. I la ferocitat de l’objectivitat és brutal.

Es precís distingir entre el morir i la mort. Si un està sa i es troba bé, el morir és invisible. La fi que és una certitud no s’anuncia necessariament de una manera cridanera. No, no pots entendre-ho. L’únic que entens respecte als vells quan no eres vell és que la seua època els ha marcat. Però entendre sols això només fa que immobilitzar-los en el seu temps, i per tant equival a no entendre res en absolut. Per aquells que encara no són vells, ser vell significa que “has sigut”. Però ser vell també significa que, malgrat haver sigut, a més d’haver sigut i encara que hages sigut en excés, segueixes sent. Allò que has sigut està molt viu. Encara eres, i t’obsessiona tant el ser encara i la seua plenitud com el ja haver sigut, el pretèrit. Considera la vellesa d’aquesta manera: que la teua vida estiga en joc és un fet qüotidià. Un no pot eludir el coneixement d’allò que l’espera dins de poc. El silenci que l’envoltarà per sempre. Pel demés, tot és el mateix. Pel demés, un és immortal mentre viu
".
Diumenge, mentre s'esvaïa lentament el mal de cap, vaig tornar a imaginar a Consuelo i el poder devastador del seu cos, em vaig tornar a admirar amb les reflexions brillants, iròniques, amargues o desesperades del vell professor Kepesh sobre el temps, l'amistat, l'amor, la vellesa i la malaltia. I sobre el sexe, omnipresent, imprescindible: "El sexe és també la venjança contra la mort. No t’oblides de la mort. No l’oblides mai. Si, també el poder del sexe es limitat. Sé molt bé com és, de limitat. Però, dis-me, quin poder és major que el seu?". I vaig decidir que, algun dia, tornaré a llegir-lo de principi a final. Quan siga l'hora.

dilluns, 8 de març de 2010

Un any més

El pas del temps farà
de nosaltres colors.
Ja no se'n fugirà
l'ocell de tants amors

Ovidi Montllor

Els humans som animalets d'allò més sensibles al pas del temps. Potser per això tendim a amollonar els anys amb fites temporals que anem plantant ací i allà. Són moments especials, simbòlics o significatius --personals o col·lectius, propis o heretats-- que cal considerar com a tals i que, per això, han de ser objecte de respecte i celebració ritual. La seua utilitat, a efectes purament il·lustratius i sense cap ànim d’exhaustivitat antropològica, pot especificar-se almenys en tres àmbits diferents: (a) fer una ullada cap enrera per veure com ha anat la cosa en general i les coses en particular (utilitat valorativa), en un període suficientment curt com per a que la memòria abaste però suficientment llarg com per a que els canvis siguen detectables; (b) si fóra el cas, plantejar-se canvis o ajustaments respecte a la situació actual (utilitat propositiva), proposar-se millores, metes o objectius per al període que s’escomença amb la fita en qüestió; i (c), finalment, donar-se permís en un context socialment acceptable per a celebrar, sol o en companyia i d’alguna forma més o menys sorollosa, que almenys hem aconseguit sobreviure un any més fins assolir una altra d’aquestes fites cícliques (utilitat lúdico-catàrtica).

Evidentment, totes aquestes utilitats potencials es troben íntimament relacionades. Valga com a exemple el fet que, any rere any, una part substancial de l’anàlisi derivat de (a) serveix per a constatar l’incompliment (d’altra banda previssible) de tot allò que ens haviem proposat a partir de (b); el que al remat resulta poc rellevant perquè, a l’empara de (c), estarem ja mig nanos i demà serà un altre dia i un altre any. La qual cosa, per tant, converteix (c) en la utilitat més sólida de totes i, probablement, en l’única que paga la pena seguir conreant amb especial dedicació amb el pas dels anys, quan valoracions i propòsits van perdent una part substancial del seu atractiu enganyós. Les festes del poble, Cap d’any o els aniversaris –propis o de tercers—representen exemples coneguts d’aquesta pràctica ancestral, la eficàcia de la qual per a una adequada higiene mental déu ser significativa vista la seua aparent universalitat i la pertinàcia amb la qual ens hi lliurem.

Ahir, dia 7 de març, vaig complir quaranta-set anys. Gràcies als qui vàreu recordar-vos-en (és curiós com, fins i tot qui no dóna importància conscient a aquestes coses, s’alegra que se’n recorden d’ell). Potser caldria dir alguna cosa sobre el fer-se major, la crisi dels quaranta, les passions tardanes, el voler tindre fills i veure'ls com creixen, el carpe diem i el tempus fugit... Un altre dia. Ara em limitaré a declarar que, quant a (a), hauria pogut ser pitjor, francament, pel què bàsicament em done per satisfet i que dure; pel que fa a (b), deixaré de fumar (altra volta), espere pujar al Lenin i l’Aconcagua i seguiré empenyat en no deixar passar cap oportunitat de viatjar, estimar i riure coste el que coste. De (c) no me’n recorde molt, però crec que va estar bastant bé. I, com deia el filòsof, si l’any que ve bon senyal, bon senyal serà. I vostés que ho vegen.

divendres, 5 de març de 2010

Creure (II)

Dels anys ingenus i fecunds, de formació i descoberta, als què em referia en l'entrada anterior, conserve un record entranyable, encara que adobat amb un cert gust agredolç. I m’ha sobreviscut fins ara un interés viu i poc dissimulat pels procesos i condicions que duen als humans a crear déus, creure en fantasmes i construir sistemes de creences complexos i fascinants en els què, aparentment, tot quadra d’alló més bé. Quan són de bona fe, respecte profundament les creences alienes per peculiars o absurdes que puguen semblar-me, amb la comprensió que dóna el record d’aquells temps en què, també jo, creia que tot estava tan clar. Però exigisc, com a contrapartida, el mateix respecte per a les meues. M'interessen les religions com a fenómen cultural i específicament humà, amb tot el que això representa des dels punts de vista històric, sociològic i artístic, per esmentar-ne alguns; i les aproximacions científiques a aquest fet, ja siguen psicològiques, antropològiques o neurològiques. No em sent superior ni inferior a ningú per la seua fe o per la meua falta d'ella. Però sense deixar passar ni una als hipòcrites, als mentiders i als qui s’amaguen darrere de tals idees i prejudicis -siguen religioses, parareligioses o de qualsevol altre tipus—per a cometre, emparar o justificar injustícies, abusos o crims grans o menuts.

Així és que, per una banda, m’agrada saber que en pensen sobre el tema científics respectables, per bé que reconec que tinc molta feina per davant. A penes he llegit alguna cosa del Doctor Ramachandran (Vilayanur Subramanian de nom), conegut pel seu llibre “Fantasmas en el cerebro” (Ed. Debate, 1999); trobe idees interessants a tindre en compte en els treballs, pel demés fascinants, d’Oliver Sacks --"L'illa dels cecs al color" (Empúries, 2000); "Un antropólogo en marte" (2001) o "El hombre que confundió a su mujer con un sombrero" (2005), tots dos en Anagrama--i tot just acabe de descobrir, gràcies a la capacitat prospectiva de l'amic Juan Jiménez, un camp prometedor en el metge Stuart Hameroff, que ubica l’emergència de la conciencia humana en certs orgànuls de les cel·lules, com els microtúbuls; o, en la mateixa línia, en el físic i matemàtic Roger Penrose, famós per la seua teoria de la ment, basada en la física cuàntica, i que situa aquella com una entitat distinta del cervell. De tots ells, si sembla bé, en faré alguna noteta en altre moment.

Per una altra, i amb el compromís també de parlar-ne més avant, trobe estimulant pensar en la immensa capacitat de les creences –fins i tot de les més perverses, malauradament—per moure voluntats i generar acció. I m’interessa, des de l’honestitat i fugint de la manipulació, el que això pot representar per promoure canvis profunds en una societat i un sistema que fa aigües per totes bandes. Una cosa així com el que estudia el grup “Cultural and Spiritual Values of the Protected Areas” de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), i la seua “Iniciativa DELOS”: un projecte que té com a objectius “comprendre la posició de les religions i les tradicions espirituals existents en països desenvolupats sobre la Natura i la santitat dels llocs naturals; avaluar la pertinència i importància dels llocs naturals sagrats, i tractar de valorar la significativitat dels seus valors espirituals; estudiar còm aquests valors espirituals poden ser mantinguts i incrementats i investigar si poden utilitzar-se com una ajuda addicional per a la conservació dels llocs, i quan fer-ho; i tractar de resoldre eventuals conflictes entre el caràcter de lloc sagrat i les necessitats de conservació i gestió, i substituir-los per sinèrgies si és possible”. M'atrau, sense dubte, però reconec que ara com ara m'ho mire amb certa distància prudent.



Hui sóc un ateu conscient, normal i raonablement feliç, que tracta de ser respectuós amb qui no ho és, però que cada vegada tolera menys els sectarismes que ens envolten, de vegades tan disfresats que costa veure’ls vindre. M’omplin de sobra les meravelles que m’ofereix el món (i la forma com el percep i l’entenc) com per a necessitar-ne d’altres ja siga després de la mort o més enllà de Plutó. Hi ha, ací al costat mateix, suficients misteris i reptes intel·lectuals per a estimular la meua imaginació durant anys, sense necessitat de cercar esperits joganers ni col·legues siderals. M’emociona una posta de sol, uns ulls dolços, un poema d’Estellés, una muntanya, un raonament brillant i un sentiment noble, i per això i més coses em reconec com un animal espiritual. Però, com deia l'Ovidi, "no tinc deus ni pensament de trobar-me en tal cas". I m’agraden, cada vegada més, els “Bright”. Que què són? Un altre dia, si és que vos pica la curiositat.

dijous, 4 de març de 2010

Creure (I)

Jo, abans, creia. I molt. No solament en Déu i la santa mare Esglèsia: ja posats, creia pràcticament en tot allò que tinguera un aire místic, sobrenatural, paranormal o simplement estrany, des de les cares de Bélmez de la Moraleda fins a les civilitzacions extraterrestres a Ganímedes. En la meua adolescència, a més de cristià actiu i compromés, vaig ser seguidor entusiasta de qualsevol notícia, pel•lícula, grup o llibret que estimulara el meu interés per allò misteriós o diferent: "El mensaje de los Dioses", de l’inefable Erich von Dänniken, era un dels meus llibres de capçalera. Cada nit, aparcava les naus interestel•lars asteques a l’aeroport espacial de Nazca (Perú) per submergir-me en l’atmosfera inquietant del recentment desaparegut Antonio José Alés i la "Medianoche Cadena Ser". Quant a la religió, educació familiar i pas pels Salesians no podien acabar d’una altra forma, per bé que cal tindre en compte que, en aquell moment (parle del final dels anys setanta i principis dels vuitanta) cristianisme i revolució anaven bastant en paral•lel... Eren els temps de Comissions Obreres i la HOAC, del "curas rojos no", del Che i el Crist guerriller, de retors que et feien oir a Llach, que donaven classes de valencià quan no es podia, i que et parlaven del "Libro Rojo del Cole".




Després, tot va canviar. No recorde molt bé els detalls del procés que em va dur, des que vaig eixir d'Alcoi i vaig començar biològiques, a cuestionar-me de forma profunda tota aquesta càrrega ideològica i religiosa. Però guarde plena consciència del moment en què vaig decidir que no em calia res de tot allò per explicar la realitat --al menys la que jo percebia-- ni per suposat per a tractar de canviar-la en tot allò que em semblava injust o inapropiat. Sé que van tindre molt a veure lectures com "La doble hélice" de Watson i Crick (el primer llibre que vaig comprar com a estudiant de biologia) o la comprensió de l’evolució i els seus mecanismes; també va influir ella, que sempre s’havia mirat aquestes coses amb un escepticisme gens dissimulat però respectuosament comprensiu, i alguna cosa més, com la condemna més o menys explícita de la jerarquia catòlica a la Teologia de l’Alliberament i més d'una xarrada, conyac en ma, fins a altes hores de la matinada. Un poc abans havia començat a adquirir, també, una mica més de trellat pel que fa a discernir entre fenòmens i procesos difícilment explicables pels paradigmes actuals però encabibles en l'àmbit de la racionalitat, i simples superxeries de vividors i xerraires de tota índole i pelatge: m’ho vaig passar d’allò més bé la primera vegada que vaig veure "Encuentros en la Tercera Fase", però ja no vaig córrer a aprendre música per si tornaven. I encara sóc un sòlid aficcionat a la (bona) ciència-ficció en format literari o cinematogràfic.

El cas és que, de cop i volta, em vaig trobar amb l’aparent paradoxa de disposar un sistema de valors essencialment idèntic al que havia anat construint els darrers anys de la meua adolescència i els primers de joventut, però dràsticament desproveït de qualsevol dimensió trascendent, divina o sobrenatural: amputat de la major part de les creences que, suposadament, havien de nodrir-lo i sustentar-lo. He de dir que el reajustament, en aquest sentit, no va ser excessivament traumàtic. Amb el temps vaig entendre que més que amb l’esglèsia com a tal, amb els seus dogmes, sacraments i misteris, em sentia vinculat a determinats rectors, amb els que de fet encara mantinc una relació cordial i agraïda perquè són, bàsicament, bona gent. Que més enllà de ritus i lutúrgies, alguns dels ideals cristians (de veres), com la igualtat o la justícia, encaixaven d’alló més bé en la visió anarquista en què em trobava comfortablement instal·lat (llavors i crec que encara, per bé que haja travessat o se m’hagen atribuït militàncies i fidelitats bastant variades i de vegades pintoresques). Vull dir: el pas a l’escepticisme científic quant als fenòmens paranaturals, i a l’ateisme conscient quant als fenòmens transcendents, no em va convertir, crec, en una persona sensiblemente diferent de la què era. De fet, no guarde memòria de cap traumatisme emocional relacionat amb el total convenciment de la inexistència de cap vida ultraterrena, un dels temes més compromesos per a qui ha seguit camins similars: ni em vaig deprimir per deixar de creure en el cel, ni em vaig convertir en un sàtir per deixar de creure en l’infern. Bé, en un sàtir no sé; però no he matat a ningú des d‘aleshores.


Descobrint la ciència a Burjassot allà pels anys vuitanta. Tots menys dos han guanyat ja el Nobel en les seues disciplines.

dimecres, 3 de març de 2010

Una entre tantes...

Podrien haver estat moltes, les cançons, però he pensat de seguida en aquesta, i amb aquesta m'he quedat, ara com ara. El viatge és llarg i en cabran, probablement, moltes altres...

El nostre temps

M'acaba d'aplegar, dels companys i amics de la Colla Ecologista la Carrasca, una nota de premsa "A propòsit de la supressió per part del Govern municipal del PP de la Gerència de Medi Ambient de l'Ajuntament d'Alcoi", de la que parlàvem l'altre dia des d'una perspectiva més personal... La titulen "Crònica d'una mort anunciada", i no em resistisc a reproduir-la:

"La confirmació de la desaparició de la Gerència de Medi Ambient de l'Ajuntament d'Alcoi, i en conseqüència de la Mesa Local de Medi Ambient, ocorreguda estos dies per decisió en solitari del PP, és un fet que es veia vindre des de fa algun temps.

Nascuda a l'ombra del pacte de legislatura entre els partits de l'esquerra municipal i aprovada per unanimitat en l'any 1996, fou una iniciativa novedosa i, perquè no dir-ho, engrescadora per a nosaltres i altra gent preocupada per l'ecologia i les qüestions ambientals. S'obria un espai on col·lectius i institucions, de diferents procedències i àmbits (instituts, escoles, Universitat, associacions d'empresaris, de comerciants, de veïns, de dones, de vigilància forestal, contra incendis, radioaficionats, Seprona, guardes forestals, bombers, pescadors, caçadors, excursionistes, ecologistes, etc.), podíem aplegar-nos en un for, la Mesa, per intercanviar opinions, escoltar de primera mà els grups polítics municipals i discutir entre nosaltres sobre les diverses qüestions que es posaven damunt de la taula.

Fou un lloc on conèixer el pensament d'altres, d'activitat conjunta en els diferents grups de treball que es formaren, de conèixer persones i col·lectius, de fer poble, de fer societat civil.

Confrontacions no en faltaren: el projecte d'urbanització del llit del riu Riquer i la privatització del servei d'aigua en són dos bons exemples que es donaren en els primers anys de funcionament.

Amb l'arribada del Partit Popular al govern municipal, la dinàmica va anar deteriorant-se poc a poc, però de manera contínua. Per un costat, per als col·lectius participants se'ns feia massa evident que la nostra opinió només seria considerada si coincidia amb la del concejal de torn, i per altra, la forma d'entendre la democràcia i la participació del PP, no necessitava de cap àmbit com la Mesa, on difícilment seria capaç de justificar determinades decisions que responien a interessos que en res eren compatibles amb el medi ambient, i ni tan sols amb la legalitat vigent, com s'ha demostrat en la Rosaleda i Serelles.

Quina necessitat hi ha de donar explicacions si hem guanyat les eleccions? Quina legitimitat té aquesta gent que són quatre gats? Aquestes dues frases resumeixen, al nostre parer, de manera simplificada el nucli del pensament que ha alimentat la manera d'actuar del Partit Popular respecte la Mesa des que va accedir al Govern municipal. Eliminar-la hauria estat el més honest per la seua part, però el preu polític a pagar era massa alt.

La tàctica ha estat reduir el nombre de reunions a la mínima expressió, no posar a debat els temes importants, esperar que anés morint per manca d'activitat i, a la fi, certificar la seua defunció.

Pel camí es queda un projecte de participació ciutadana capdavanter, que podia haver estat exemplar i fruitós per a la salut ambiental i democràtica d'aquest poble. No ha estat així. A la fi el que importa es perpetuar-se en el poder; la resta són bovades.

Nosaltres, com deia l'Ovidi, "esperem el nostre temps".

Si voleu més dades, feu una ullada a la web de la Colla. I, ja de pas, no deixeu d'estar al corrent de tot el que hi ha al voltant de la proposta de construcció d'un hotel en la Font Roja i les raons per a no estar-ne d'acord...



dimarts, 2 de març de 2010

El vent i la muntanya

La muntanya i el vent són amants d’antic. Conviuen des de sempre i no se’n amaguen. Una i altre es deuen mútuament una part substancial de la seua pròpia naturalesa, i per això s’accepten i s’adapten amb la naturalitat que dóna el que és essencial i inevitable. Com qualssevol amants de llarga trajectòria, quan un tercer s’hi acosta ha de parar atenció: no hi ha prou amb conéixer millor o pitjor a un, o a tots dos, s’ha de comptar també amb allò que n’hi ha entre ells, amb la seua relació que els completa i defineix, i que sovint els ultrapassa; que sol ser, en general, constant, persistent, tenaç i un poc ambigua; però també, ocasionalment, tensa i intensa, enganyosament previsible, potencialment destructiva.

Probablement no ha estat el millor cap de setmana per gosar interposar-se entre aquests amants: no era fàcil moure’s pels cims de Sierra Nevada, muntanya natzarí del sol (Sulayr) i de la neu (al Taly), però també del vent... Sense aplegar a extrems excepcionals, almenys per allà baix, les explosives previsions ciclogenètiques van complir-se, i per damunt dels tres mil metres les ràfegues de vent i la neu arrossegada amb força feien pràcticament impossible avançar sense que cada pas es convertira en un esforç insospitat. No hi va haver, per això, la satisfacció d’un cim que ja coneixiem però al qual ens abellia retornar. Almenys, la major part del grup va assolir –amb esforç—la Piedra de los Ladrones, poc més de cent vuitanta metres per sota del tossal del Cerro Pelado. Potser per sort, l’ira del vent no es corresponia amb l’actitud de la muntanya –ja sabeu que això passa de vegades amb els amants, que no s’estan de dur-se la contraria. Aquesta es va mostrar especialment benèvola, ens va estalviar el gel i ens va facilitar un descens que, d’altra forma, haguera estat un poc compromés per una ventada que anava a més i que omplia la carena de nuvols de pols de neu que s’arremolinaven a la capçalera del Alhorín. A la vesprada, i ja al refugi de Postero Alto –massa ple, massa humit, però refugi-- va vindre la pluja a acompanyar al vent, i la cervesa i els destrellats (imprescindibles) a acompanyar-nos a nosaltres. Diumenge, la previsió –un poc millor, però encara roïna—ens va dur a la propera Sierra de Baza, tot un descobriment per a qui sempre l’havia deixat de banda al passar per l’autovia, i que exigeix una visita més pausada als seus 2.269 m d’altitud i a la abrumadora diversitat de paisatges que travessen els seus senders.

En tot cas, és evident que va pagar la pena. Per provar sota aquestes condicions el material i les pròpies forces, per anar afegint experiència a cames i cap en previsió de fites més ambicioses, pel simple gust de caminar per la neu –perfecta—amb els crampons i el piolet, per compartir una estona diferent amb amics i coneguts. I, per suposat, pel paisatge impagable d’aquesta serralada única i solar a la què em sent estretament vinculat, que he recorregut en estiu i hivern, en solitari i amb companyia, i en la que he trobat (i deixat) trocets importants de la meua vida. Fins i tot les hores passades de més al refugi –a la muntanya no són gens estranys aquests confinaments forçats a la tenda o a cobert; però dissabte per la vesprada era impossible fins i tot sortir-ne a fer una volteta per la rodalia—van servir per avançar aquestes ratlles en la llibreteta de camp, i per avançar també (poquet, cal dir-ho) amb la relectura pendent des de feia temps de "La voz de los muertos" d’Orson Scott Card. I també per recordar, cervesa en ma i acudit en boca, aquells dies màgics al Kilimanjaro i a altres muntanyes i muntanyetes compartides amb els amics del Centre Excursionista Contestà, amb els què et trobes com a casa tot i ser del poble del costat.

I, junt amb tot això, ens tornàrem a preguntar, una volta més i sense cap resposta plenament satisfactòria, què és el que ens duu, a algunes persones aparentment molt diferents, amb feines, edats, forces i inquietuts tan diverses, a fer aquestes coses o a preferir-les sobre altres. Ens ho preguntàvem jo mateix i una companya d’altre grup que compartia refugi, mentre ens arrapàvem grotescament a la paret aguantant el fred i la pluja per fumar-nos –que ja té mèrit—un cigarret... "Què fem ací?" I parlant vaig recordar, mentre el vent es fumava el cigarret per nosaltres, un fragment de "Els Buddenbrook" de Mann que vaig enviar fa uns mesos a una persona a la que llisc, seguisc i admire i que ve un poc al cas:


"He aplegat a estimar el mar cada vegada més... Potser en altra època m’atragueren més les muntanyes, perquè estaven lluny d’ací. Ara ja no hi voldria anar per res del món. Crec que sentiria por i vergonya. Allí és tot massa atzarós, massa irregular, massa divers...; sense dubte, em sentiria massa inferior. Quin tipus de persones són les que prefereixen la monotonia del mar? Jo crec que són les que han passat molt de temps observant el seu laberint interior amb massa profunditat, de manera que l´únic que busquen, almenys en l’exterior que els envolta, és una cosa: uniformitat... (...) Els ulls que volen de cim en cim són ulls segurs, rebels, feliços, plens de ganes de viure, de fermesa i valor per a enfrontar-se a allò que es pose per davant; en canvi, davant la immensitat del mar que bressa les seues ones amb aqueix fatalisme místic i hipnòtic, hi ha una mirada ennuvolada, conscient i sense esperança que alguna vegada va albirar les fondàries del caos trist de l’existència. Salut o malaltia: ahí està la diferència important. Un escala amb empenta la meravellosa diversitat d’aquells paratges plens d’arestes, cims i precipicis per posar a prova la seua força vital quan encara no se’n ha consumit gens d’ella. Però s’estima més descansar en la infinita uniformitat del món exterior quan està cansat de l’absurd embull de l’interior".


La lluna plena va deixar-se veure uns segons entre els núvols que passaven. De seguida, va tornar a ploure amb força. Jo vaig pensar que, al mar, també l’estime. I me’n vaig encendre un altre.





Aquestes fotos no són d'enguany; la càmera va petar, em sap molt mal. Les de baix, si (gràcies, Xavi) encara que no es note molt el vent...




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...