"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 30 de juny de 2010

Contractures emocionals

La contractura emocional consisteix en la contracció persistent i involuntària d’un sentiment. Pot ser causa o conseqüència del desànim.


La contractura emocional com a causa del desànim: en aquests casos, la contractura apareix essencialment quan s’exigeix al sentiment un treball superior al què pot realitzar, ja siga intens i puntual --per exemple, un esforç excessiu-- o mantingut i menys intens --per exemple, mantindre massa estona una postura emocionalment forçada--. D’altra banda, algunes anomalies de la personalitat o desequilibris de l’autoestima afavoreixen que alguns sentiments estiguen treballant de forma constant més del necessari, la qual cosa els predisposa a contracturar-se.

El mateix ocorre quan a un sentiment li falta potència emocional i se li exigeix que realitze esforços que excedeixen la seua capacitat. Per exemple, alguns estudis han establert que en persones que acostumen a viure en el desassossec, alguns sentiments poden atrofiar-se fins un 80% respecte als que mostren aquelles altres què mantenen un ànim positiu i equilibrat. Aquesta atrofia parcial facilita un repartiment assimètric dels esforços, la sobrecàrrega sentimental i l’aparició de nous episodis dolorosos. En aquest tipus de situacions, és fonamental fer l’exercici emocional adequat per a cada cas específic, a fi de contrarrestrar aquesta tendència i evitar la repetició de les crisis. Si aquesta situació es manté un període prolongat o es repeteix amb freqüència, el sentiment es contractura cada vegada amb major facilitat i la seua recuperació és més difícil.

La contractura emocional com a conseqüència del desànim: amb independència de quin siga el seu motiu, el mateix desànim pot causar la contractura emocional per un mecanisme reflex. En aquests casos, la contractura emocional no és la causa primaria del desànim, però sí un factor afegit que pot agreujar-lo i, a més, pot empitjorar algunes de les seues causes.

Evidentment, els paràgrafs anteriors no són més que un senzill i ingenu exercici d'analogia. He estret el text original d'una web sobre el mal d'esquena, i la veritat és que no ha calgut modificar-lo molt per convertir-lo en aquesta espúria exposició. Però és què darrerament, i a banda d'estar envoltat pel que sembla ser una epidèmia de mals de coll i de llom, em fa l'efecte també que abunda un cert engarrotament sentimental que, sincerament, no sé molt bé a què atribuir.

Jo mateix, sense anar més lluny, em note algun sentiment un poc tens, com si tinguera un tiró o alguna microruptura mal curada. Potser tot es redueix a un simple refredament --emocional-- propi de l'estació, o serà que la sobrecàrrega, a aquestes alçades de l'any, comença ja a notar-se, encara que afecte més a uns que a altres. En tot cas, convé vigilar, perquè de la sobrecàrrega es passa fàcilment a la contractura, i d'ella a un desànim que, després, pot costar molt de curar sense visitar l'especialista.

I a més, i sense arribar a aquests extrems, cal tindre en compte que ja està ací l'estiu, i convé que el to emocional general estiga preparat per als previsibles esforços extraordinaris als què, en aquesta època de l'any, solem sotmetre'l. Pressumiblement, sentiments que al llarg dels últims mesos haviem mantingut ocults, apareixeran ara a la vista de tothom, i a ningú ens agrada que ens els vegen, els sentiments, bossuts, arrugats, blanquinosos, envellits. Així és que ja sabeu: exercici, senyores i cavallers. Emocional, per suposat. I jo el primer.



dilluns, 28 de juny de 2010

Hui, monàrquic

De plantes, com de persones, n'hi ha algunes que ens resulten especialment grates. Parle, ara, de les primeres: potser per la bellesa, perquè ens fan algun paper, pel lloc on viuen o perquè conten històries que ens agrada saber, no és estrany que sentim, per algunes espècies, una estima especial. Jo, que sóc de natural enamoradís i un punt vel·leitós, en compte unes quantes entre les predilectes, algunes per una causa, d'altres per una altra. Però fins i tot en el grup de les escollides, n'hi ha una que destaca: ací li diem corona de rei; en altres llocs, herba de cingle. Arreu, i per entendre'ns, Saxifraga longifolia. Ara està en flor, i com tracte de fer quasi tots els anys al voltant de Sant Joan, m'he allargat a retre-li acatament allí on és més fàcil veure-la per aquestes terres: els roquers de l'Aitana.

De bonica, a mi, m'ho sembla, i molt. I no solament quan floreix, cosa que cada roseta fa només una vegada abans d'assecar-se; les fulles verd-grisenques, arrapades al cingle i cobertes d'incrustacions de carbonat càlcic, formen una elegantíssima corona que justifica el seu nom comú (i el meu entusiasme de súbdit lleial, que sabreu disculpar). L'ús més conegut, en medicina popular, ha estat l'avortiu, ben viu encara en la memòria dels pobles de les serres on es troba (dissabte mateix, a la Font de Forata, un avi de Benifato ens explicava que servia "per a això, ja saps, per llevar-se maldecaps"; dels riscos per la salut de les dones, l'home no en deia res...).

Quant als llocs on es troba, mereixen també comentari, perquè s'adiuen bastant bé amb la meua --diguem-li així-- "geografia sentimental": pel nord, els Pirineus, on és freqüent, i dels que només escapa esporàdicament en unes poques localitats cantàbriques; en l'extrem sud, l'Atlas del Marroc i Algèria. I, entre mig, unes poques localitats disperses per les serralades de l'est ibèric: sense ser exhaustiu, recorde la Sagra, en Granada; les muntanyes dels Ports; el congost del Túria en Titaguas; el Montgó i el Benicadell i, especialment i ja esmentada, l'Aitana. A més, a través de la seua distribució, la corona de rei també ens conta una història --les plantes sempre ho fan, si sabem escoltar-les-- de relacions biogeogràfiques, d'alçament de muntanyes i cordilleres, d'adaptació a condicions climàtiques diverses i canviants, de resistència al ramat i a les persones. De supervivència, en suma.

Ha estat un any de floració esplèndida. Ignore per quina causa: Font i Quer ho atribuïa, sense fer-ho segur, a hiverns freds i especialment plujosos, condicions que s'han complert aquesta temporada. Siga com siga, les blanques i florides vares que coronen les corones han tornat a omplir, aquest solstici, les parets de la muntanya. Cap de les rosetes que han florit enguany hi seran, ja, la primavera pròxima. Però n'hi haurà d'altres. Nosaltres, si l'any ens és propici, farem també per tornar al Trinquet del Bardalet i al Passet de la Rabosa, a veure-les i celebrar-les. Que totes les Corones no tenen perquè fer nosa.




diumenge, 27 de juny de 2010

El poble alena encara

Ni la calor, ni el so millorable, ni uns seients poc compatibles amb tantes hores d'ocupació: va pagar la pena això i més per recordar un poc més l'Ovidi, per viure --encara que fora només per unes hores-- la il·lussió d'un País viu, divers, agraït, normal. Dalt de l'escenari, molta voluntat i esforç --gràcies al Col·lectiu, una volta més-- i un poc de tot, com ha de ser. Sense fer molta memòria, i a resguard de gustos, jo em quede amb les dues versions d'Arthur Caravan ("Cues d'estels", interessantíssima; "Als companys", antològica), un "Va com va" rodó en la veu de Rebeca, de Batà (l'amic Toni Barceló, que feia reportatge, ja l'ha penjada, amb algunes altres); la "Xàtiva" de Naia, o el mordaç "El meu poble Alcoi" actualitzat per Verdcel... Bona, molt bona música amb Hugo Mas; un plaer sentir, com sempre, a Miquel Pujadó o Al Tall, i molts detalls --alguns, ben remarcables-- de tota la resta: Inòpia, Andreu Valor, Owix, Carles Enguix, Xavier Morant, Rafa Xambó, Autòmats i Xitxarra Railway. Poemes d'Estellés (dits per Rodonors Invictes), molts amics i amigues, records de tota mena i lectures molt diverses de les seues cançons, tan actuals, tan escaients, que fins i tot espanta.

Sopant, amb amics vinguts des de València només per l'ocasió, recordàvem estones, vivències i concerts. De com l'Ovidi és, ara, conegut per molta gent jove, especialment al Nord; de l'efecte que causa agafar la guitarra i cantar les seues cançons. I de què en pensaria, ell, de tot açò. Nosaltres, simplement, el recordem; i, ja de pas, li recordem al senyoret, que va ben vestidet, que estem encara ací, esperant el nostre temps. Els que l’odi han sembrat després el colliran.

divendres, 25 de juny de 2010

Azkena Rock Festival

Enguany, entre d'altres, Bad Religion, The Hives, Chris Isaak, Airbourne, The Damned, Slash, Baskery, Gov't Mule, i també Dylan i Kiss, que han estat els més comentats als mitjans... Qui haguera pogut estar a Gasteiz tals nits com aquestes! Bona música, bon cap de setmana.



I una més, de totes les que podrien ser: he dubtat de posar el video de "Blonde, bad and beautiful" d'Airbourne, tot un prodigi de finor, sutilesa i elegància; però si voleu, el busqueu directament (està també a la pàgina d'Azkena). Jo em quede amb la què, des del meu --discutible-- punt de vista, és la millor cançó de Bob Dylan. Diuen que el concert d'anit a Barcelona va estar molt bé.

dijous, 24 de juny de 2010

Macaronèsia, potser

No sóc d'aquelles persones que decideixen els viatges amb molta antelació. Per unes coses o per altres, quasi sempre acabe deixant un marge a la improvisació, sobre tot quan viatge sol. Només quan hi ha alguna circumstància especial (per exemple, alguna incursió a l'alta muntanya) tracte d'escollir amb temps, i de preparar-ho de forma més acurada. Per això, que a aquestes alçades encara no tinga encara decidida cap destinació cara a l'estiu, és cosa habitual. Per segon any consecutiu, ha calgut ajornar l'objectiu d'intentar un set mil al Pamir --que no està la cosa molt clara al Kirguistan. A canvi, la possibilitat d'aprofitar l'estiu austral per encarar-se amb l'Aconcagua va prenent consistència, i convé reservar dies, recursos i mitjans per si de cas. Amb això, les alternatives van restringint-se i el temps esgotant-se; però algú m'ha suggerit una opció que, pensada amb calma, m'ha resultat especialment atractiva i raonablement accessible: Madeira.


Ja sabeu que Madeira és un dels arxipèlags que, junt amb Canàries, Açores, Cabo Verde i les Illes Salvatges, configuren la regió biogeogràfica anomenada Macaronèsia (que diu la Viquipèdia que ve del grec makárôn nễsoi, "illes afortunades"). Serà per això que és, també, una zona que m’atrau especialment per moltes coses. A hores d’ara, a penes conec un poc de Canàries i un altre poc de les Açores, però puc dir que cap dels dos llocs van decebre les meues expectatives. Biogeogràficament, la Macaronèsia és una regió ben caracteritzada per la seua flora única, excepcionalment rica en endemismes exclusius i amb la presència de formacions vegetals singulars --com la laurisilva, el fayal-brezal o el tabaibal-cardonal-- més o menys ben representades en les diferents illes i arxipèlags. A més, i tot i que amb certa controvèrsia, s’hi inclou també dins aquesta regió una estreta franja continental del nord-oest africà, en la qual s'hi troben de forma relíctica alguns grups característics de la flora macaronèsica, com ara els bejeques (Aeonium), els cardones i tabaibas (Euphorbia) o els verodes (Kleinia). Dins aquesta àrea, a l'Anti-Atlas, hi ha un enclavament especialment remarcable (descobert per la ciència occidental fa molts pocs anys, als congosts del riu Umarhuz), en el què apareix una espectacular població de drago –descrit com a Dracaena drago ssp ajgal—que mereix un comentari específic que deixe per a un altre moment. Sense tindre el grau de singularitat de les plantes, tampoc falten alguns animals característics de la regió, com ara el coloms rabiche i turqué (característics de la laurisilva canària) o el famós fardatxo gegant de El Hierro.


Dalt, fulles de bejeque (Aeonium canariense); baix, el colom turqué (Columba bolii). De la Viquipèdia.

Recorde, de la primera vegada que em vaig endinsar en la laurisilva (en Anaga, a Tenerife) una sensació quasi religiosa. Fulles verdíssimes de llorers i grèvols (parents illencs dels nostres), barbusanos, viñatigos i tiles; les branques dels arbres tapissades de líquens, la boira donant al paisatge un aire irreal. A l’esponerositat d’un bosc bellíssim, s’unia a més la impresió d’estar caminant pel què podrien haver estat els boscos mediterranis de fa vint milions d’anys... També la bruguera arbòria –que a les nostres terres no passa de ser un matoll—, freqüent a la mateixa laurisilva i, sobretot, al que a Canàries s’anomena fayal-brezal, em va causar una impressió profunda; el retrobament amb l’espècie (i amb formacions molt similars) a les faldes del Kilimanjaro no ha fet sino augmentar la meua fascinació per la biogeografia. Com la resta de la vegetació canària -–les pinedes que rebroten després del foc, les brolles d’alta muntanya amb els espectaculars taginastes-- que, sobretot a les illes de relleu més marcat, es distribueix en uns estatges de vegetació que van meravellar a Alexander von Humboldt. I el Teide, encara, com a (una altra) assignatura pendent.


La vegetació de les Açores, més temperades i humides i profundament alterades per la ma humana, té un aire menys subtropical, més europeu. Tot i això, no manquen tampoc els endemismes (exclusius o compartits amb altres illes macaronèsies), un dels més emblemàtics dels quals és la campanulàcia Azorina vidalii. La laurisilva, en aquestes illes, ha quedat confinada a alguns escassos enclavaments, com a l’illa de São Jorge, però no per això perd la seua bellesa i significació. Açores, a més, comparteix amb Canàries paisatges volcànics bellíssims i, tot i no assolir d’altitud del Teide, l’ascensió als 2.351 m de la Montanha do Pico, en l’illa d’igual nom, resulta una experiència francament recomanable (amb permís del més que notable pendent).





No sé que trobaré a Madeira, si és que la cosa no s’embolica a última hora i cal ajornar-ho també per a una ocasió més propícia. Però si hi vaig, amb aquests antecedents i el poc que conec de Funchal intuïsc que m'agradarà. Em faig almenys propòsit de pujar al Pico Ruivo (1.862 m) i d’endinsar-me, de nou, per una laurisilva que té fama de ser de les millors conservades del món. De platges, festes i vins –famosos, també—no cal dir-ne massa però ja es donen per suposades, tot i que qualsevol suggeriment serà benvingut. Almenys, i passe el que passe al remat, aquests propòsits (com qualssevol altres) fan més passadores aquestes llargues, feixugues, espessíssimes setmanes que separen el principi de l’estiu de l'adveniment gloriós de les vacances.



dilluns, 21 de juny de 2010

Viure en el paddock

I treballar al costat de la pit line. O viceversa. Així va la cosa, si fa no fa. Per deixar el cotxe hui, he hagut de fer una chicane o dos, perquè de bon matí ja estaven els municipals --en pla safety car-- tallant el pas als afortunats que vivim i/o treballem en el Marítim. I ja veurem, a partir de demà, que farem els qui no tenim plaça d'aparcament. Sort que no ens ha eixit molt car i que té un gran impacto económico, si no aquesta setmaneta que ens espera podria fer-se un poc pesada. Tot siga pel progrés, i per veure a Rita convertida en la nostra Carolina de Amoniaco del segle XXI.


carrers tallats al Marítim, del Levante-EMV

Sense broma: sé que hi ha gent que li sembla magnífic i s'ho passarà d'allò més bé, i jo m'alegre bona cosa de contribuir solidàriament i a escoti. Jo mateix, de tant en tant, veig alguna cursa a la tele i no em sap greu saber com va el campionat. Però d'ahí a trobar-te, sense voler i com qui diu, al mig del Street Circuit --sense veure la pista-- en setmana faenera hi ha una certa diferència; estaria més content si m'haguera agafat, com els anys anteriors, lluny de la festa. Però com que no, i a l'espera de que m'ingressen la part que em toca de l'impacte econòmic, ja vos dic que m'he fet propòsit ferm de tirar de paciència, fer la mala sang justa i aguantar dignament. Amb un somriure, que això és bo per al turisme. I, si tot em falla, posaré Canal 9 per veure-ho tot més clar. Amen.

dissabte, 19 de juny de 2010

Conteu contes

"Per aquells dies el Gnom Sense Cognom treballava en el ram de l'afavoriment d'amors i sovint entrava en complexes reflexions sobre la seua feina.
A casa del vinater, mentre bevien most, comentava preocupat:
--Un home gros, desagradable i amb menys cervell que un mosquit em demana la lluna i jo, si puc, li done la lluna. Ara, em demana enamorar una jove tendra, gentil, sensible, intel·ligent i jo... Puc aconseguir-la, però...
L'altre gnom digué:
--Entenc. Però si ella s'enamora de veritat, no hi ha problema. Els enamorats són feliços. Pitjor seria casar-se amb un jove meravellós sense estimar-lo.
--Tu creus? Jo no en sé molt, d'amors.
--Voldries muntar bones parelles. I no tens poder per a això.
--No puc estar vigilant l'enamorament. Si després la xica es troba desenamorada i amb un mal home...
Demanà llavors el Gnom Sense Cognom als seus superiors que el canviassen de ram. I com que la resposta tardava, va concedir a una vella prostituta l'amor d'un jove príncep; aleshores es va sentir sobtadament transportat a una altra terra i amb facultats per a concedir la pluja".

"No és tan senzill concedir amors", Josep Vicent Marqués, Amors impossibles. Tres i Quatre.

M'agrada llegir contes, com aquest de Marqués --de la mort del qual es van complir dos anys fa només uns dies. I també, quan ve al cas, contar-ne i que me'n conten. Feia ja temps, però en una llarga vetlada de fa unes setmanes, esgotades ja la major part de botelles i converses i cobert sobradament el repertori musical, algú es va alçar i va començar a parlar del bosc esporuguidor i perillós en que s'endinsava la Caputxa Vermella, ja sabeu, "tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens".

Alguns i algunes més van anar animat-se també, i la nit es va omplir de princeses, pastors, dimonis i esperits més o menys joganers. Jo hauria volgut acollir-me a Garner, Poe, Valor, Pedrolo o Monterroso, però és més el què he oblidat que el què encara recorde. Així és que tornaré a llegir-los, a ells i a alguns més, per poder-los contar si torna a presentar-se. I per animar, també, a que seguisquen contant-me'n.




La Caputxa Vermella que dic i que segur que coneixeu és la de Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner, traducció de Quim Monzó i Maria Roura (Quaderns Crema, 1995). La imatge és d'Estella Warren en aquella campanya de Chanel nº 5 de fa uns anys...

divendres, 18 de juny de 2010

Obrigado


Hoje, sexta-feira, 18 de Junho, José Saramago faleceu às 12.30 horas na sua residência de Lanzarote, aos 87 anos de idade, em consequência de uma múltipla falha orgânica, após uma prolongada doença.
O escritor morreu estando acompanhado pela sua família, despedindo-se de uma forma serena e tranquila.
Fundação José Saramago
18 de Junho de 2010



Lamente la mort --serena i tranquil·la-- de José Saramago com la d'un mestre amb quí es té un deute immens. Per les reflexions valentes i pertorbadores, per la lliçó de coherència permanent, per la crítica lúcida i l'esperit de lluita, però sobretot pels seus llibres, per tantes i tantes hores gaudint de tots i cadascun d'ells, pel llegat que amb ells ens deixa, gràcies. Moltes gràcies.

"Eren a l'habitació, Fernando Pessoa asegut als peus del llit, Ricardo Reis en una cadira. S'havia fet totalment de nit. Va passar mitja hora d'aquesta manera, es van sentir les campanades d'un rellotge al pis de dalt, És estrany, va pensar Ricardo Reis, no recordava aquest rellotge, o me'n vaig oblidar després d'haver-lo sentit la primera vegada. Fernando Pessoa tenia les mans damunt el genoll, els dits entrellaçats, cap cot. Sense moure's, va dir, He vingut per dir-li que no ens tornarem a veure, Per què, El meu temps ha arribat a la fi, se'n recorda que li vaig dir que només disposava d'uns mesos, Sí, me'n recordo, Doncs és això, s'han acabat. Ricardo Reis es va pujar el nus de la corbata, es va aixecar, es va posar la jaqueta. Va anar a la tauleta de nit a buscar The god of the laberynth, se'l va ficar sota el braç, Som-hi doncs, va dir, On vol anar, Vinc amb vosté, S'hauria de quedar aquí, esperant la Lídia, Ja ho sé que ho hauria de fer, Per consolar-la del disgust d'haver perdut el germà, No li podria ser de cap ajut, I aquest llibre, per què és, Tot i el temps que he tingut, no he aconseguit acabar-lo de llegir, Ara no tindrà pas temps, Tindré tot el temps, S'equivoca, la lectura és la primera virtud que es perd, se'n recorda, Ricardo Reis va obrir el llibre, va veure uns signes incomprensibles, unes ratlles negres, una pàgina bruta, Ja se'm fa difícil llegir, va dir, però fins i tot així me l'enduré, Per què, Així deixaré el món alleugerit d'un enigma. Van sortir de casa, Fernando Pessoa va observar encara, No ha agafat el barret, Sap més bé que jo que allà no es fa servir. Eren a la vorera del jardí, miraven els llums pàl·lids del riu, l'ombra amenaçadora de les muntanyes. Som-hi doncs, va dir Fernando Pessoa, Som-hi, va dir Ricardo Reis. L'Adamàstor no es va tombar per mirar-los, li semblava que aquesta vegada seria capaç de fer el gran crit. Aquí, on s'ha acabat el mar i la terra espera."

José Saramago, L'any de la mort de Ricardo Reis

dijous, 17 de juny de 2010

Dafo (teoria i pràctica)

Merda! Com era? Va, tranquil, fes memòria. A vore, debilitats amenaces oportunitats i em falta la f que la f era... de fortaleses! Si, això era. No està malament, la música. Però fa massa calor, ací...Va, al gra, pensa. Fortaleses: internes, controlables... positiu, sigues positiu... L'experiència. Això és. Major no, és experiència, guaita xicona, temples platejades, ja saps, moltes dones ho consideren atractiu, signe d'estatus. I, a més, és una garantia d'èxit al llit, eficàcia provada, anys de mestria ho avalen... No, açò últim no, almenys d'entrada. O sí? Audàcia? És una fortalesa? Uf, potser sí, però crec que no meua... Val, a vore, una altra... Mira-la, quin cos, quins ulls... Va, concentra't, planificació estratègica, fortaleses... Sí, una altra: encara no estic massa begut. Això és una fortalesa, no? Almenys, la meitat dels guirros que l'envolten estan nanos però nanos i no sembla que estiguen traient trellat. Ara, que també pot ser una debilitat si no m'anime prompte a dir-li alguna cosa... Alcoholèmia baixa, valoració ambigua... I n'hi ha l'amenaça d'aquell guapet, mira-te'l, tot quadrat de gimnàs, que no en té prou amb les dues rosses? Deixa-la estar, no te la mires tant, caracollons! Va, bega'm-ne una altra, a vore si m'il·lumine... No et disperses: deixa la cambrera, això és un altre nivell, no sigues patètic. Tornem. M'agrada aquesta cançò; de qui era? Debilitats, debilitats.... Fes memòria: eren les barreres, veritat? Barreres? L'edat? No no no que ella tampoc és cap criatura i està ben bona però granadeta també i a més l'edat ja l'havia posat a fortaleses però ara no ho veig clar... Que difícil! No, a vore, pot ser les dos coses... matxutxo, debilitat; madur, fortalesa. Va, no t'ho creus ni tu. Alerta, que et bloqueges... Deixa-ho córrer. Edat, fora. Simpàtic, això és! Fortalesa: simpàtic. Acudits? vulgar. Somriu-li. Ara no, quan mire, pixorro. Uf, quin estrés. Però encara hi havia una altra... d... a... f... oportunitats! Si! externes, positives... A vore: duu una hora traient-se els tios de sobre, encara no s'ha decidit per cap, elles tampoc semblen interessar-li... Tendència: estable amb signes d'estancament. Oportunitat: trencar l'impàs; convida-la a alguna cosa, dis-li hola, simpàtic, si, va, ara o mai... Acosta't, passa dels borinots --oportunitat-- però i si són els seus amics --amenaça? Prudència, observem, no sé que dir-te, sembla distant però un poc de cas si que els fa... Ei! Què fas? Merda merda merda que se'n va! No m'emprenyes ara que ho tenia tot analitzat! Ah no, calma, va a ballar amb l'amiga... Tampoc està mal, l'amiga... Va, para, cabet a la faena: ballar. Oportunitat acostar-se? No! Debilitat! fins i tot catàstrofe, tret que li faça risa (ja em va passar aquella volta, però aquella duia un pet com un cadirer...). Mira, gran ballarina no és, però ausades que es meneja bé... Alerta! El guapet se li acosta! I sap ballar! L'amenaça contrataca! I les rosses? Òstia, ja no estan! Amenaça crítica! Debilitats a manta! Saps que et dic? Que la matriu ja ni la intente. A fer punyetes.

I l'amiga? On s'ha clavat? Ah, en aquell racó... I si li dialogara apreciativament? A vore... Merda! Com era? Diàleg era diàleg, i apreciatiu... Va, bega'm-ne una altra...

Llengües perdudes

Ho apuntava, l'altre dia, parlant de diversitat. Hui, en El País, José Luís Aranda ho diu molt millor: l'article ("Como muere una lengua") parla de la situació de les llengües amenaçades --quasi la meitat de les més de sis mil conegudes, segons alguns autors-- a partir de les opinions de lingüistes com Colette Grinevald, Rezenn Milin o Carme Junyent. S'hi citen, a més, algunes fonts interessants i que no coneixia, com l'Atlas interactiu mundial de llengües amenaçades de la UNESCO. Feu una ullada. Jo em quede, en tot cas, amb un dels pensaments de Grinevald: els lingüistes arrivaren amb vint anys de retard respecte als biòlegs en la defensa de la diversitat.


La senyora Boa, última parlant de la llengua Bo, a les illes Andaman.
Va morir el febrer d'enguany. De BBC News

Llegint aquest article, he recordat també un fragment del "Diccionari Khàzar", del serbi Milorad Pavic (Columna, 1989) que ve al cas. Potser recordareu aquesta novel·la dels anys vuitanta, que va assolir certa notorietat pel seu format original: un diccionari, com el seu nom indica, les entrades del qual tenen tres fonts diferents (cristianes, islàmiques i hebràiques), amb ginys enigmístics i dues versions, una de masculina i altra de femenina. La veritat és que, llavors, em va semblar un llibre magnífic, riquíssim en el llenguatge i fascinant en el fons. Però hi ha un paràgraf en el "llibre groc" del diccionari (fonts hebràiques sobre la qüestió khàzar) que no he pogut oblidar des del mateix moment que el vaig llegir:

"Se sap que, quan un poble desapareix, despareixen en primer lloc les classes més altes i la literatura. Només subsisteixen els llibres de lleis que el poble sap de memòria. Això és pot aplicar perfectament als khàzars. A la seva capital, el preu dels sermons en llengua khàzar és elevat mentre que els sermons en hebreu, en àrab o en grec són barats o gratuïts. És curiós constatar que els khàzars que es retroben a l'estranger eviten admetre mútuament que són khàzars, i prefereixen més passar pel costat amagant l'origen, fent veure que no parlen ni entenen la llengua khàzar, i encara més entre ells que davant d'altres estrangers. Entre ells, en els serveis públics i les administracions, es valora més els qui parlen malament el khàzar, per bé que és la llengua oficial. Semblantment, fins i tot els qui dominen perfectament aquesta llengua s'esmeren a parlar-la malament i amb accent estranger, de la qual cosa treuen un profit evident. Els traductors, posem del khàzar a l'hebreu o del grec al khàzar, que fan, expressament o no, faltes en khàzar, són els més buscats".
Ja veieu, coses de la literatura de ficció i els autors imaginatius.




Dades sobre els khàzars, a la Viquipèdia. A finals del segle X, van desaparéixer ("misteriosament") de les fonts històriques. I un suggeriment final, per si no ho heu fet ja: si teniu una estoneta i l'estómac poc sensible, feu una ullada als comentaris dels lectors a la notícia de El País que encapçala aquesta entrada. Qualsevol idioma és útil per a dir estupideses, no hi ha cap dubte; però n'hi ha un tipus particular, d'estupideses, que quasi sempre que les llisc estan escrites en la mateixa llengua. No m'acostumaré mai. I encara sort que no ho va publicar l'ABC!

dimarts, 15 de juny de 2010

Sobre els serveis ambientals (II)

Haviem quedat, l’altre dia, que la degradació dels ecosistemes té (també) com a resultat que alguns dels serveis ambientals que proporcionen, i dels què depén el benestar de la nostra espècie, es vegen amenaçats. Francament, que algunes consciències començaren a pensar en conservació, encara que fóra des d’aquest punt de vista utilitarista, ja seria un avanç. Però cal anar un pas més enllà. Si aquests serveis són essencials per a la societat --l'aire, l'aigua, el paisatge, la biodiversitat--, és necessari fer alguna cosa per a garantir que els ecosistemes funcionen adequadament, cosa que no sembla que estiga complint-se. Evidentment, la qüestió (a la que m’agradaria dedicar una estoneta, si vos sembla bé) és còm fer-ho. Provem-ho.

Quan les coses no van bé, una de les primeres opcions en què hom pensa és l’acció directa i governamental: en aquest cas, els exigiriem als poders públics que prohibiren alterar els ecosistemes i vigilaren que es complira aquesta prohibició. Per evitar la desforestació de la selva tropical, posem per cas, es dictarien lleis, es declararien un o dos parcs nacionals i s’instaurarien sistemes de vigilància i guarderia. Però fins i tot en aquest cas, aparentment senzill --donant per suposat que els governs de tots els països tingueren la capacitat econòmica i humana per adoptar aquest tipus de mesures, que és molt suposar-- apareixen dificultats afegides. I no és, solament, un problema de corrupció o eficàcia de l'administració. Qui destrueix ecosistemes valuosos no sempre són perverses multinacionals dedicades a enriquir-se a costa de la salut del planeta o la fam dels pobres. Moltes vegades, són les pròpies comunitats locals o indígenes les què, per qüestions de simple supervivència, accepten o promouen aquestes actuacions, tant de forma directa (artigant terres per a cultius de subsistència, per exemple) com indirecta: la venda dels drets d’explotació d’alguns recursos naturals, o la dependència de certs cultius comercials, és una de les poques vies directes d’ingrés monetari de què disposen, per més que aquestes vies ens resulten èticament qüestionables. Simplificant: limitar aquestes fonts d'ingrés sense preveure’n d’altres alternatives sembla, d’entrada, injust, però també ingenu i un punt hipòcrita. Protegir prohibint, a través de l’acció pública, és una opció a la què evidentment no pot renunciar-se i que cal reforçar; però ja es veu que, sobretot en alguns llocs del planeta, la seua eficàcia real és molt limitada, i no sempre distribueix justament les responsabilitats i els costos de la conservació.

Cartell d'entrada, en rus, al Parc Nacional de l'Elbrus o Mingi-Tau (Kabardino-Balkària, Caucas nord); de conservació, més aïna poca.


A més, hi ha encara un altre aspecte que convé tindre en compte: de vegades, els serveis ambientals no depenen de deixar de fer malifetes que alteren els ecosistemes. En molts casos, l’objectiu és que seguisquen existint certes activitats humanes que, després de segles d’interacció amb la natura, han acabat configurat sistemes integrats i harmoniosos que són, al remat, els que proveeixen d’aquests serveis. Un exemple típic pot trobar-se en el manteniment de certs paisatges mediterranis vinculats a l’agricultura o la ramaderia extensiva. La desaparició d’aquesta activitat pot tindre com a conseqüència no solament una degradació irreversible d’aquest paisatge (que és un servei ambiental), sinó fins i tot la desaparició de determinades espècies animals o vegetals que han sobreviscut fins ara gràcies a haver-se adaptat a aquestes sistemes agrosilvopastorals, com succeeix amb les deveses d’alzina de l’occident ibèric. En aquests casos, es diu que els serveis ambientals són una externalitat positiva: un resultat col·lateral d’una activitat econòmica que no es reflecteix en el preu que s’obté pel producte d’aquesta activitat i que, per tant, es troba al marge del mercat. Els llauradors que, amb els seus cultius, conserven el nostres paisatges o mantenen la biodiversitat associada, no obtenen cap benefici econòmic per fer-ho perquè ni paisatge ni biodiversitat comptabilitzen com una part del preu dels seus productes. Els terrenys forestals es troben en un cas similar; aquests dies esta parlant-se del tema a València, a unes Jornades dedicades específicament a aquesta qüestió. Dissabte passat, l’amic Ricardo Almenar en parlava, també, al Levante, mentre nosaltres mateixos en feiem voltes al tema en Sagunt, parlant de la competència (desigual) entre agricultura i PAIs...



Pinedes i conreus a la Serra Escalona, el Baix Segura

Les conseqüències d’aquest escenari són sencilles de comprendre: per a garantir que els ecosistemes mantindran la seua capacitat per prestar serveis essencials per al ser humà, no hi ha prou amb instruments legals i administratius més o menys eficaços. Quan es tracta de deixar de destruir-los, la seua aplicació no sembla donar els resultats desitjats, o genera situacions socialment i econòmicament inestables a mitjà termini. Quan el que es busca es mantindre el que està fent-se bé, simplement no funcionen. Cal disposar d'altres mecanismes que puguen compensar econòmicament els propietaris o gestors dels recursos que cal conservar –sovint, com s'ha dit, comunitats indígenes, petits productors agraris, etc.— pels serveis ambientals que subministren. Igualment, aquests mecanismes haurien de ser capaços de compensar la producció d’externalitats positives per part d’algunes activitats econòmiques de rendibilitat actualment limitada, contribuint al seu manteniment i a la dignificació d’aquells i aquelles que les desenvolupen. Però per tal que siguen realment viables, aquests mecanismes de compensació han de complir dues condicions prèvies i fonamentals: primera, cal conéixer, encara que siga aproximadament, de quin import real es tractaria en cada cas i quin ha de ser el seu origen. Segon, cal disposar d’instruments concrets, transparents i viables per a dur a terme la compensació. Sense això (quants diners, quí els paga i com es fan aplegar a qui els ha de rebre), tot és teoria. O encara pitjor.

Tipus de serveis ambientals segons Pereira & Cooper, 2006 (estret d'un document del PATFOR)

El primer és un problema important, al qual s’han dedicat els últims anys molts esforços. De fet, representa un dels principals camps d’actuació del què s’ha denominat Economia Ambiental i Economia dels Recursos Naturals. D’aquests estudis han sorgit diverses metodologies que tenen com a objectiu comú valorar monetàriament els serveis ambientals, a fi de poder introduir-los (internalitzar-los) en el mercat com una part del calcul cost-benefici de determinats productes o serveis. Trobareu moltes referències (per exemple, aquesta) sobre aquests mètodes de noms imaginatius i evocadors que m’estalviaré de detallar: se’n diuen valoració contingent, preus hedònics, cost de viatge, valor de no ús... Tots tenen avantatges i inconvenients, i tots han rebut crítiques més o menys sustentades tant des de l’economia tradicional com, especialment, des dels economistes ecològics, que qüestionen en profunditat els actuals models i que consideren inadequat i pervers atribuir valors monetaris a determinats fenomens, processos o béns. A mi, aquestes darreres crítiques em semblen consistents, però també pense que la transició (necessària) cap a una vertadera economia ecològica serà lenta i els avanços parcials poden ser un camí. Per això, i amb consciència dels riscos, accepte com a fase de transició aquesta valoració econòmica dels serveis ambientals, almenys quan es fa de manera rigorosa, ètica i científicament contrastada. Que no sempre és el cas.

Però posem que sí: hi ha casos en què s’ha aconseguit –aplicant algun dels mètodes que he esmentat més amunt—assignar un valor monetari a un d’aquests serveis ambientals que, ara com ara, són encara externs al sistema econòmic i per als què no existeix mercat. Caldrà aplicar llavors, i d’acord amb la segona de les condicions que deiem més amunt, un mecanisme que permeta recaptar aquest import, i que el faça aplegar a qui corresponga. Un d’aquests mecanismes és, precissament, el pagament per serveis ambientals. Que és del que, abusant de la vostra paciència (felicitacions a qui haja estat capaç d’aplegar fins ací), faré per parlar en la que serà la tercera i amb tota seguretat última reflexió sobre aquest tema. I que m’externalitze ara mateix si no és de veres.




En la seua novel·la "Waslala", Gioconda Belli dibuixa un futur en el qual Fraguas (el país d'Amèrica Central en què situa la utòpica comunitat que dona títol al llibre) ha esdevingut una "nació productora d'oxígen". Comunitats que viuen de reciclar el fem i les deixalles que els països del primer món hi traslladen, grups armats que controlen el cultiu de drogues exòtiques i una extrema pobresa i desintegració social configuren un escenari inquietant, en el què apareixen els "serveis ambientals" com a element rellevant:

"--Cómo está el alcalde, Maclovio? --preguntó Hermann

--Preocupado. Hay un nuevo brote de terrorismo ecológico. Los terroristas le prendieron fuego a varias hectáreas de bosque, pero la Policía Ambiental, con sus helicópteros, logró apagarlo rápidamente. Esto afectará, sin embargo, los próximos convenios. Cuando vengan los ejecutivos de la Corporación del Medioambiente exigirán patrullas armadas de guardabosques... Eso es bueno para mi, por supuesto --sonrió.

Morris comentó los rumores de que eran los Espada quienes patrocinaban terroristas ecológicos que, bajo la consigna "Hacemos lo que queremos. Esta tierra es nuestra", se dedicaban a quemar los bosques cuya conservación era condición sine qua non para que siguiera llegando al país la electricidad y cuanto provenía del Primer Mundo".




diumenge, 13 de juny de 2010

Amb els peus a terra

Dissabte vam estar a Sagunt, parlant i sentint parlar de terra i de collites. Conjuntament amb els companys de Per l'Horta i Cerai, des d'Avinença vam voler sentar-nos amb gent que, quasi sempre discretament, treballa contra corrent per una altra classe d'agricultura: gent que fa territori. Des de la microvinya a la xufa, de les llavors d'ací a les gallines de Chulilla, hi havia productors ecològics, projectes de parcs agraris, organitzacions professionals, entitats que recolzen l'agricultura mitjançant acords de custòdia... Va haver que escollir algunes iniciatives, però podrien haver estat moltes més, perquè hi ha molta gent, més de la què sembla, treballant per "models alternatius al convencional en la seua activitat".

D'idees, moltes, presidides en tot cas per la convicció, compartida per quasi tots els que hi estavem, de que és més important actuar que enraonar. Però dues, pràcticament repetides en cada intervenció: la primera, la necessitat de sumar esforços, de difondre els projectes i de recolzar-se en les experiències. És simptomàtic que, encara amb els mitjans de què disposem i en un país petit com el nostre, no foren pocs els convidats a la Jornada que no es coneixien entre ells... Divulgar tot el que està fent-se, de vegades des de fa molts anys, en moltes comarques valencianes (quasi sempre, en mig de la desídia institucional i la indiferència social) és una tasca urgent i prioritària.

La segona, vinculada en gran part a la primera, i tan urgent i important com aquella: treballar per dignificar la imatge de llauradors i llauradores en la nostra societat. Trencar tòpics, profundament arrelats, que fins i tot veuen en la gent del camp (i en la mateixa agricultura) una reminiscència del passat, una rèmora que s'ha de superar per bé del "progrés". Cal reconéixer i valorar el seu paper, no solament com a productors d'aliments de qualitat, sinó també --i ací en té un espai la custòdia del territori-- com a constructors de paisatges, com a dipositaris d'una cultura secular, com a garantia d'un món rural i natural viu i viable. És una obligació de tota la societat valenciana, sense bucolismes ridículs ni visions estereotipades: simplement, des de la dignitat.




Pensem, els organitzadors --una gran feina de Jordi Domingo i tots els qui han col·laborat-- que dissabte va ser només un primer pas. Ja hi van sorgir propostes concretes, i n'hi ha camí per davant i feina per a tots. Cal parlar, encara, de moltes coses --de serveis ambientals, de suport institucional, de contractes territorials, de les cooperatives, dels consumidors-- però la veu principal l'ha de tindre qui té els peus a terra. Aíxí és que, pel moment, convé que es parle, i molt, de qui té molt a dir. Dels que hem dit abans, i de l'oli del Xispes, de les caixetes de Ricardo, les taronges de Carrícola i les de Paco Tortosa, del vi de la Mata, dels melons dels Carrissars i les hortalisses de Neroli; i de tots aquells i aquelles que, malgrat tot, encara no s'han resignat. Segur que els coneixeu; jo, només a alguns. Però faré per anar coneixent-los, perquè paga la pena i ens hi juguem molt.



Per seguir fent rotgle: a banda dels esmentats amunt, hi havia per allí també gent d'Slow Food, la Fundación Felix Rodríguez de la Fuente, la Unió, la Societat Espanyola d'Agricultura Ecològica, AHSA i alguns amics i amigues més que em disculparan perquè ara no me'n recorde però que estan també en aquestes coses.

divendres, 11 de juny de 2010

Waka waka?

No crec que en veja molts; no sóc molt de Mundial, i les dates (i alguns horaris) agafen malament. Però m'agrada el futbol, i a banda d'algun partit de la barcelonitzada selecció espanyola --silenciant els comentaristes patriotes, necessàriament-- i del que em trobe d'Argentina, que mai no se sap per on eixirà, m'he apuntat pel moment l'Algèria-USA del dia 23, l'Holanda-Camerún del 24, i el Portugal-Brasil del 25. Després, ja es veurà...

Ex Africa semper aliquid novi.




Algú potser se'n recordarà. Ens feiem dir AFMET-Associació per al Foment de la Música Ètnica i Tradicional, feiem un programeta a Ràdio Cocentaina --arreplegant tots els discos que teniem per casa; jo en tenia bastants de música celta i africana, com aquests Ladysmith Black Mambazo--, i aplegàrem a organitzar un parell d'anys seguits un festivalet a Alcoi, que es deia "Muntanyes de Música"... Dispersió, dius? Què és això?

Quant al Waka waka, vosaltres mateixos. Jo ja el balle.

Sobre els serveis ambientals (I)

Des de fa ja alguns anys, no hi ha manual, fòrum, article o reunió sobre conservació ambiental que no reclame la necessitat de fer servir instruments econòmics que reforcen la seua eficàcia i viabilitat, i que permeten compatibilitzar-la amb el desenvolupament social i econòmic de les comunitats humanes que hi viuen. Termes com externalitats, bens públics, contractes territorials o pagament per serveis ambientals s’han incorporat amb força al discurs de la conservació, donant sovint com a resultat una notable confusió conceptual i, ja de pas, provocant el recel d’algunes ànimes sensibles (i suficientment escarmentades) per a les què posar en una mateixa frase “ambiental”, “pagar” i “conservació” resulta, si més no d’entrada, inquietant.

Riscos a banda, i vist el panorama a escala local i global, jo sóc del parer que almenys convé parar atenció a aquestes aproximacions. No solament perquè les avaluacions sobre els resultats reals de les iniciatives de conservació “tradicionals” demostren que deixen bastant per desitjar, sinó també perquè l’aplicació pràctica d’alguns d’aquests models alternatius, com per exemple el ja esmentat pagament per serveis ambientals (PSA) en alguns països d’Amèrica Llatina, està donant resultats interessants i que mouen a la reflexió. Així és què, si sembla bé, farem per dir alguna cosa al respecte i, després, que cadascú decidisca el que vulga.

Ja dic que, almenys per a qui (com jo mateix) té uns coneixements limitats sobre economia, conceptes com els esmentats més amunt resulten difícils de comprendre i per això convé anar pas a pas. En primer lloc, doncs, potser caldria parlar dels serveis ambientals, ja que resulten rellevants per aclarir la resta del sistema. Els serveis ambientals (també anomenats “naturals” o “ecosistèmics” segons les fonts) són tots aquells beneficis o utilitats que, des d’un punt de vista económic, proporcionen els ecosistemes a la humanitat, ja siga en conjunt o a escala local. En principi, no sembla un concepte complicat: un exemple típic és un paisatge espectacular, a partir del qual es desenvolupa i sustenta l'activitat turística; però també són serveis ambientals la pol·linització d’espècies cultivades per part d’insectes silvestres, la regulació del cicle de l’aigua quant la vegetació està ben conservada –evitant inundacions o recarregant els aqüífers—o, ara que s’estila, la fixació de CO2 per part dels boscos i les selves. Des de l’any 2000, Nacions Unides impulsa un ambiciós programa d’investigació, anomenat “Avaluació d’Ecosistemes del Mil·leni” (Millenium Ecosystems Assesment), dedicat a valorar científicament la condició actual i les tendències en els ecosistemes del món i els serveis que proveïxen, i les opcions per a restaurar, conservar o millorar el seu ús sostenible. És un munt d’informació, però paga la pena fer-ne una ullada (i els he manllevat les fotos que acompanyen aquest text).

A nivell europeu, hi ha també en marxa una iniciativa remarcable, denominada “The Economics of Ecosystems and Biodiversity” (TEEB), destinada a destacar els beneficis econòmics globals de la biodiversitat, posar de manifest les despeses creixents derivades de la degradació dels ecosistemes, i promoure accions pràctiques per a invertir la tendència a partir d'una base científica, econòmica i política. Com al cas anterior, la documentació generada és profussa i segueix creixent, però els resultats comencen a ser importants i han de ser tinguts en compte.



La qüestió de partida és, per tant, que un funcionament adequat dels ecosistemes (incloent-hi el manteniment de la biodiversitat, a escala global i local) no és només una idea romàntica derivada de les estranyes preocupacions de quatre ecologistes il·luminats i de panxa satisfeta. Determinats béns en els quals es basa directament o indirectament el benestar humà –incloent-hi moltes activitats econòmiques-- depenen de que es garantisca aquest funcionament. Generalment, i quan es tracta d'aquest camp, la majoria dels béns derivats dels serveis ambientals són béns públics, que no vol dir que tinguen a veure amb l'Administració: els bens publics són aquells que, encara que siguen consumits per una persona, segueixen disponibles per a la resta. El paisatge, l'aire net, en són exemples clàssics. En contraposició, els béns privats són aquells que, en ser consumits per una persona, deixen d'estar disponibles per a altres; qualsevol de les coses que comprem amb diners formen part d'aquesta categoria. Però com és evident, l'aplicació de les lleis del mercat als béns públics resulta, extremadament complexa, i de fet en això rau una part substancial del problema sobre el que tornarem més avant.

Però com que el meu propòsit és aprofitar l'avinentesa per veure si, a base d'escriure-ho, aconseguisc entendre-ho, m'estime més anar avançant a passes curtes. Així, a més, evitaré fer-ho llarg i lleig, que tampoc no convé. Deixem-ho, per tant i per ara, en remarcar un parell d’idees, a saber: la conservació dels ecosistemes i la biodiversitat no és cap luxe, sinó un requisit per al benestar humà; moltes de les nostres activitats, incloent-hi sectors económics clau, requereixen, de forma directa o indirecta, dels serveis que subministren aquests ecosistemes. Aquesta realitat és encara ignorada no solament per la major part de la societat, sino també pels poders econòmics i polítics, que apenes disposen d’instruments adequats per a afrontar-la. En proveir habitualment el que s'anomena bens públics, els mecanismes reguladors del mercat --per exemple, pagar preus més alts per productes més escassos-- resulten inaplicables a aquest camp. No us perdeu, en la pròxima entrega, com afecta açò als “productors” de serveis ambientals (els propietaris o gestors dels ecosistemes que generen aquests serveis), que no poden obtindre avantages econòmics o ho fan de manera molt limitada i sovint injusta, i les possibles solucions que s'hi proposen.

dimecres, 9 de juny de 2010

Cossos, poemes

La idea, en un principi, era aprofitar aquesta tarda d'oratge insegur i calma relativa per espigolar en les sempre estimulants reflexions de Desmond Morris en "La mujer desnuda". Ja sabeu que és un assaig, farcit d'idees ingenioses (algunes agosarades i no sempre contrastades, però font inesgotable de temes de conversa) que tracta essencialment d'analitzar "els trets biològics i les funcions evolutives de les formes femenines, i com les societats humanes han modificat i adornat el seu cos en funció dels diferents conceptes de bellesa". Vencent la tentació, habitual per altra banda, de començar directament pel capítol 14, m'he encarat al principi... però no he passat del cabell: se m'ha creuat Gioconda.


Vaig descobrir Gioconda Belli com a novel·lista. Va ser amb "El pais bajo mi piel. Memorias de amor y guerra", un relat fascinant i autobiogràfic de la seua participació (activa, profundament compromesa) a la Revolució Sandinista. Del llibre he recollit opinions molt diverses, però a mi em va captivar des de la primera línia. Després, he seguit encara algunes de les seues novel·les --"La mujer habitada" (1988), "Sofia de los presagios" (1990), "Waslala" (1996) o "El infinito en la palma de la mano" (2008)-- que, tot i no haver-me causat la impressió de la primera, l'han posada entre les meues escriptores preferides. Però encara que cronològicament anteriors, no ha estat fins fa molt poc que he començat a llegir alguns dels seus poemaris, compromesos també, plens de força i sensualitat. En l'antologia "El ojo de la mujer" (1991) vaig trobar aquest, que m'ha vingut al cap i m'ha fet canviar, aquest vespre, l'antropologia per la poesia. Ja n'hi haurà temps...


No me arrepiento de nada

Desde la mujer que soy,
a veces me da por contemplar
aquellas que pude haber sido;
las mujeres primorosas,
hacendosas, buenas esposas,
dechado de virtudes,
que deseara mi madre.
No sé por qué
la vida entera he pasado
rebelándome contra ellas.
Odio sus amenazas en mi cuerpo.
La culpa que sus vidas impecables,
por extraño maleficio,
me inspiran.
Reniego de sus buenos oficios;
de los llantos a escondidas del esposo,
del pudor de su desnudez
bajo la planchada y almidonada ropa interior.
Estas mujeres, sin embargo,
me miran desde el interior de los espejos,
levantan su dedo acusador
y, a veces, cedo a sus miradas de reproche
y quiero ganarme la aceptación universal,
ser la "niña buena", la "mujer decente"
la Gioconda irreprochable.
Sacarme diez en conducta
con el partido, el estado, las amistades,
mi familia, mis hijos y todos los demás seres
que abundantes pueblan este mundo nuestro.
En esta contradicción inevitable
entre lo que debió haber sido y lo que es,
he librado numerosas batallas mortales,
batallas a mordiscos de ellas contra mí
—ellas habitando en mí queriendo ser yo misma—
transgrediendo maternos mandamientos,
desgarro adolorida y a trompicones
a las mujeres internas
que, desde la infancia, me retuercen los ojos
porque no quepo en el molde perfecto de sus sueños,
porque me atrevo a ser esta loca, falible, tierna y vulnerable,
que se enamora como alma en pena
de causas justas, hombres hermosos,
y palabras juguetonas.
Porque, de adulta, me atreví a vivir la niñez vedada,
e hice el amor sobre escritorios
—en horas de oficina—
y rompí lazos inviolables
y me atreví a gozar
el cuerpo sano y sinuoso
con que los genes de todos mis ancestros
me dotaron.
No culpo a nadie. Más bien les agradezco los dones.
No me arrepiento de nada, como dijo Edith Piaf.
Pero en los pozos oscuros en que me hundo,
cuando, en las mañanas, no más abrir los ojos,
siento las lágrimas pujando;
veo a esas otras mujeres esperando en el vestíbulo,
blandiendo condenas contra mi felicidad.
Impertérritas niñas buenas me circundan
y danzan sus canciones infantiles contra mí
contra esta mujer
hecha y derecha,
plena.
Esta mujer de pechos en pecho
y caderas anchas
que, por mi madre y contra ella,
me gusta ser.

dilluns, 7 de juny de 2010

Annex: kulsi yeggan...

...ala taben'emmet d waman. Que vol dir que "tot (el que existeix) dorm, excepte la rancúnia i l'aigua"... Les quatre ratlles maldestres que vaig escriure l'altre dia sobre els imazighen m'han dut, aquests darrers dies, a rebuscar en la meua descurada biblioteca alguns dels llibres que en parlen. He retrobat, entre ells, el magnific llibre de Miquel Barceló, Helena Kirchner i Carmen Navarro "El agua que no duerme. Fundamentos de arqueología hidràulica andalusí", que deu el seu nom al proverbi berber que encapçala aquesta entrada, i que he tornat a rellegir amb el mateix interés que la primera vegada. També he rescatat alguns artícles del mateix Barceló --els interessants "Loquella barbarica" publicats a Faventia, o "Els Ayt-Iraten i els altres: inmigració i assentaments berbers a Sharq al-Andalus"--, i he repassat de nou a Glick en "Paisajes de conquista. Cambio cultural y geográfico en la España Medieval".

No és poc, tot plegat, el que s'ha escrit sobre els berbers a València, però sempre des de la perspectiva històrica i per referència a l'Edat Mitjana; podeu fer una ullada, per exemple, a Harca, on s'amplia informació amb les bases adequades i s'hi indiquen algunes referències més. Una situació que contrasta amb el que podeu trobar si poseu a un buscador "amazigh" (o amazic) i Catalunya: entre les primeres referències, hi trobareu la recentment creada Casa Amaziga de Catalunya, una entitat que neix "amb la voluntat de ser el referent del Poble Amazic a Catalunya i punt de trobada entre la ciutadania amaziga i catalana". També trobareu l'Observatori Català de la Llengua Amazigha, un organisme "que treballa en l’àmbit de la investigació, l’ensenyament i la divulgació de la llengua i la cultura amazigues, creat el 7 de novembre de 2007 per mitjà d’un conveni marc de col·laboració entre Linguamón - Casa de les Llengües, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Cadis", i que publica, entre d'altres, un interessant butlletí.

A la web de l'esmentada Casa Amaziga --que té el suport, entre d'altres, del Departament d'Acció Social i Ciutadania de la Generalitat-- podeu trobar el següent: "A Catalunya, es calcula que el 80% de la població d’origen magrebí es considera d’origen amazic. Aquest fet, situa a la llengua amaziga com la tercera llengua més parlada en el nostre territori, després del català i del castellà." A València, l'Observatori Valencià d'Immigració --depenent de la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania, com comprovareu ràpidament-- disposa d'uns interessants documents, denominats "Miradas sobre la inmigración" i coeditats en col·laboració amb la Fundación CeiMigra. He fet una ullada ràpida als dedicats al Marroc i Algèria (el 2005, 45.000 i 16.000 empadronats al País Valencià, respectivament) i no he sabut trobar cap referència que donara la idea de què, als Estats d'origen, hi ha cap realitat distinta de l'oficial o hegemònica. Malauradament, se'm va passar una presentació sobre “El poble Amazic al nord d’Àfrica i als Països Catalans. Situació i perspectives” que va fer-se el febrer passat a la Societat Coral El Micalet de València.

Tot el que existeix, dorm. A València, plàcidament.

dimecres, 2 de juny de 2010

Diversitats


No és només la biològica, que ja es veu que sí: que jo recorde, de sempre he sentit un viu interés per tots aquells fenòmens o elements als quals pot atribuir-se la qualitat de diversos, i pels processos que permeten o han permés aquesta diversificació. Des de la lingüística a la rebosteria, passant per la vexil·lologia o la toponímia, la meua ànima col·leccionista sent fascinació per les similituts i les diferències, la diversificació gradual o sobtada, les radiacions adaptatives, les vicariances, l'endemicitat o la convergència. I, alhora, he volgut saber més de les causes i mecanismes que explicarien (o tractarien de fer-ho) aquesta varietat d'espècies, llengües, ecosistemes, banderes o pastissets que fan d'aquest món un lloc tan complex com francament interessant. Per això, em captiva l'Evolució. Per això, també, m'interessa tant la Història.

Pensava tot açò, ja amb el cap un poc més claret (res com dormir quan toca), mentre buscava adés algunes fotos antigues per il·lustrar una xerrada: no han estat poques les vegades que he decidit anar a algun lloc no solament per trobar paisatges vistosos, monuments interessants o muntanyes més o menys escalables. Entre les raons per haver viatjat, en el seu moment, a llocs com Bretanya, Còrsega, Soràbia o Aosta va comptar, també (i en alguns casos sobretot), el desig de sentir la gent parlar les seues respectives llengües, totes elles minoritàries o minoritzades. I no només a Europa: oir parlar tamazight és una de les causes principals que m'han dut, en menys ocasions de les que voldria, al Magrib. Sentir la llengua, conéixer el país i, en suma, saber un poc més d'aquest poble fascinant que nosaltres anomenem berber però que s'autodenomina "lliure, noble" (que és el que significa amazigh, imazighen en plural). I més, encara, després de saber del seu paper rellevant en la configuració de Xarq al-Andalus; com a profà reconegut, no valore controvèrsies per limitacions de criteri, però les meues fonts principals són Guichard, Barceló (Miquel), Glick i Torró, i amb ells m'alinee sense vacil·lacions.



En aquestes estava quan he recordat que, fa uns anys i precissament arran d'algunes converses amb el bon amic (i mestre pacient) Josep Torró, vaig escriure quatre ratlles sobre el tema, destinades a un llibre sobre Mariola del que finalment vaig haver d'excloure-les per raons d'extensió. I, demanant disculpes expresses --i les pertinents correccions, si fora el cas-- als blogaires experts als què seguisc habitualment, gose recuperar-les ara en part. El títol era "Nosaltres els Imazighen", que no sóc conscient d'haver plagiat a ningú. El contingut, poca cosa: a penes unes idees, molt breus, sobre el poble amazigh, des de les seues primeres manifestacions conegudes, cap al primer mil·lenni abans de Crist. En aquesta època, la franja costanera i moltes àrees de l’interior muntanyenc i subdesèrtic del nord d’Àfrica estaven ocupades per un mosaïc de pobles de cultura i llengua peculiar. Agricultors, ramaders i comerciants, aquests pobles indígenes varen establir aviat contactes culturals i comercials amb fenicis, primer, i romans, després, fins la invasió àrab del Magrib el segle VII. Una invasió que va donar lloc a no poques tensions: tot i la profunda islamització dels imazighen (matissada sovint amb les tradicions animistes locals), la privilegiada aristocràcia àrab considerava els indígenes com a musulmans de segona: pagaven tributs com els infidels, i formaven el gros dels exèrcits de conquesta impulsats per la yihad, la Guerra Santa corànica.




Precissament per aquest paper d’avantguarda militar –i colonitzadora—, al llarg dels segles VIII i IX importants contingents d’imazighen començaren a ocupar territoris de la Península Ibèrica acabada d’incorporar a l’Islam, sobretot en la seua part oriental. Probablement, devem a aquests colonitzadors nord-africans les primeres pautes d’ocupació del territori, la base genealògica de l’estructura social, les tècniques de cultiu i regadiu i, en fi, molts dels elements i singularitats que van acabar per configurar la societat andalusina a les nostres terres. Però és ben poc el que se sap de cert sobre ells, més enllà d’alguns febles rastres documentals, arqueològics i toponímics –la llengua tamazight, de tradició bàsicament oral i molt dialectalitzada, és encara avui una gran desconeguda; a més, sembla que els colonitzadors berbers d’al-Andalus abandonarien ben aviat els seus dialectes originaris en benefici de l’àrab, llengua comuna de l’Islam. Pels topònims se sospita, per exemple, de l’assentament de grups tribals o clànics com els Zanata o els Agger, entre molts altres. Es coneix la dissidència activa dels grups imazighen de Xarq al-Andalus front als Omeia de Còrdova al segle X, i de la seua posterior submissió al poder estatal. Imaziguen eren en origen les sectes Almohade i Almoràvit, creadores d’imperis en el decadent al-Andalus dels segles XII i XIII, en vespres de la conquesta feudal.

L'alfabet tifinagh, utilitzat per escriure el tamazight

A hores d'ara, els imazighen son més de setze milions d’individus repartits entre diversos estats –el Marroc i la Cabília algeriana, sobretot; però també el Sahara, Tunis, Líbia, Egipte, Mauritania, Mali i Níger. Imaziguen eren també els guanches, pobladors indígenes de les Canàries extingits per la conquesta occidental. Sense estat ni territori propi, apartats de llocs de responsabilitat política i sotmesos a una imparable arabització, la llengua, les tradicions i la cultura amazigh estan fortament disgregades i amenaçades, quan no directament perseguides pels estats post-colonials. Per això, i com assenyala el Congrés Mundial Amazigh, cal fer un esforç per conéixer i conservar aquesta rica i antiga cultura mediterrània, part substancial –i sovint ignorada, quan no simplement menyspreada— que fou dels musulmans d’aquestes contrades muntanyenques de l’est d’al-Andalus.

De tot el qual se'n despendria, d'una banda, que valorar la diversitat és també tractar de conéixer-la i preservar-la en totes les seues manifestacions, incloent-hi aquelles que fan referència a la cultura humana; i, d'una altra, que fer memòria pot ser un bon recurs per sortir d'una apatia pressumiblement temporal i transitòria. Individual o, segons casos, col·lectiva.

dimarts, 1 de juny de 2010

Dies irae

Dies illa en què, entre unes coses i altres, estem per a poques bromes sense saber molt bé perquè. Un poc ve de dins, un altre de fora; cansament i calor, indignació --per què, Nettahnyahu?-- i desconcert. Demà, probablement, serà un altre dia, però la situació reclama alguna cosa ara mateix, i d'escriure no en tinc moltes ganes... Volum amunt, som-hi.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...