"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 30 de juliol de 2010

Mar enllà

Les Illes, sempre al cor i ara, també, a l'horitzó. Pel moment, però, un altre divendres --aquest cap de setmana, crec que m'inclinaré finalment per l'activitat-- i l'última setmana abans de les vacances. A qui les comence hui, els millors desitjos i fins prompte. I, a la resta, que seguiu gaudint-les o que l'espera se vos faça curta, molt curta.


dimecres, 28 de juliol de 2010

Efectes col·laterals

Tot i que no calia, des de Presidència s'han afanyat a comprovar que el gran Home, vestit de llums, no perd gens de la seua elegància connatural perquè tots els vestits li queden com un guant li'ls pague qui li'ls pague. Des d'allí mateix, s'ha sol·licitat d'urgència a un jutge molt amic que faça un informe per veure de promoure, a l'empara d'un Estatut que sí que és constitucional de que te cagues, un decret-llei que faça obligatòries les corregudes de bous en tots els municipis valencians de més de cent habitants. Simultàniament, diferents departaments han començat ja a repartir-se la faena per tal de fer front a la greu situació creada per la irresponsabilitat dels de sempre. N'hi ha qui ensenyarà ecografies de fetus de bous per demostrar que no solament són bous des del mateix moment de la concepció, sinó que ja se'ls veu clarament en la careta que allò que més desitgen és ser lidiats en noble i ancestral lluita, com Déu mana. Un altre ha exigit als seus assessors que li preparen, per a la ueb i per a demà, uns continguts -en castellà, anglès i xinès--sobre "Educació per a la tauromàquia", atenent a un clam social evident que desdiu altres visions sectàries i òbviament interessades.

Per la seua banda, el reputat estratega que enfonça les seues arrels en la nit dels temps i el mig de la Ribera, està acabant d'enllestir un sòlid argumentari que demostra de forma fefaent que les corregudes les han prohibides els catalans per què són tots socialistes, o bé a la inversa si fóra el cas i convinguera. També aquella ha dit la seua: ha proposat, perquè li sonava, que les corregudes foren declarades BIC ja mateix, però com tots els demés s'han pensat que això era un bolígraf, l'han ignorada i fins i tot han deixat escapar alguna rialleta condescendent... Al balcó del palau que hi fita, el virreiet de les terres del mig crida compulsivament (però sense singularitzar-ho en ningú en concret) "fills de puta, són tots uns fills de puta", mentre promet repartir tres o quatre milions d'euros a uns toreros d'elit que casualment ell coneix des de xicotet. L'opinió de l'Ajuntament del cap i casal no ha trascendit encara perquè el traductor de brams està de vacances i s'espera al substitut d'un moment a l'altre. Pèro mentre s'aclareixen aquestes qüestions i altres detalls que es definiran quan siga oportú, la televisió ha començat ja a preparar programes especials i totalment imparcials, amb un desplegament sense precedents de mitjans tècnics i humans, per tal de facilitar que valencians i valencianes ens formem una opinió: una, i prou.


I ara seriosament: amb tot el respecte a les opinions contràries (he de dir que algunes en conec de ben sustentades, per bé que jo no les compartisc perquè done més importància a altres qüestions), les felicitacions més sinceres, a tots aquells i aquelles que l'han fet possible, per la decisió adoptada pel Parlament. I, sobretot, per la lliçò de democràcia que traspua de tot aquest procés. Encara no han passat unes hores, i ja em tem que els efectes col·laterals poden ser, per a nosaltres i per a alguns més, durs, molt durs. Però no dubteu que haurà pagat la pena. Algun dia, també nosaltres ens sumarem a la civilització.

dimarts, 27 de juliol de 2010

Un patrimoni bellíssim

M’agrada el concepte de Patrimoni Natural. Tot i que no ens és en absolut estrany (la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural-DEPANA va fundar-se el 1976), no ha estat fins la promulgació recent de la Llei Estatal que se n'ocupa, que el seu ús sembla haver començat a generalitzar-se. En canvi, en els països anglosaxons, l’equivalent del concepte (Natural Heritage) s'utilitza molt i des d'antic, i ha donat nom a moltes entitats relacionades amb l’estudi i la conservació de la natura, tant pel que fa a l’àmbit ciutadà com al governamental. En el primer cas es troben les Heritage Foundations o Heritage Trusts, dedicades totalment o parcialment a la conservació ambiental i freqüents en els Estats Units i Canada. En el segon, poden esmentar-se el Natural Heritage Trust australià (substituït, a hores d'ara, per Caring for our Country), o l’Scottish Natural Heritage-Dualchas Nádair na h-Alba. També la UNESCO utilitza habitualment el terme, recollit explícitament a la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial, Cultural i Natural.

Per a la Llei abans esmentada, el patrimoni natural és el “conjunt de bens i recursos de la natura font de diversitat biològica i geològica, que tenen un valor rellevant mediambiental, paisatgístic, científic o cultural”. Els escocesos el defineixen també com “wildlife, habitats, landscapes and natural beauty”, però hi afegeixen tot seguit la fama d’Escòcia pels seus paisatges, llocs silvestres, biodiversitat i vida salvatge, i el seu valor com a caràcter singulatitzador del país (“These are part of what makes Scotland special and are among the country's greatest assets”). Des del meu punt de vista, aquesta visió és més coherent amb la definició més usual de Natural Heritage, en la qual es destaquen no solament els propis elements que en formen part (flora, fauna, paisatges) sinó també el seu caràcter d’herència (“allò que és llegat per les generacions passades, mantingut per les presents i oferit per a benefici de les generacions futures”). El patrimoni natural, des d’aquest punt de vista, té una dimensió social que no tenen altres termes o conceptes relacionats: no és només la flora o la fauna d’un territori; és, també, considerar-les com un tret distintiu d'aquest, i implicar en la responsabilitat de conservar-les a les persones que hi viuen.

Disposar d’un coneixement científic detallat i suficient dels elements que formen el patrimoni natural d’un territori és un pas previ necessari per a qualsevol estratègia dirigida a la seua preservació. Però també ho és una adequada divulgació d’aquest coneixement, si allò que es pretén és fomentar la responsabilitat social en la seua conservació activa (què és el que, en última instància, representa llegar-lo a les generacions futures). Poc a poc, al País Valencià van superant-se les llacunes d’informació disponible sobre molts dels elements que conformen el nostre patrimoni natural –la majoria, de fet, tret d’alguns grups molt concrets com els mamífers, les aus o les plantes vasculars. En els últims anys s’ha fet un esforç molt notable per part dels centres i grups d’investigació que treballen a les nostres terres, per tal d’anar completant el coneixement científic sobre els grups menys estudiats i millorar les dades sobre aquells que ja compten amb una major informació. També moltes persones, entitats i associacions (em venen al cap la Societat Valenciana d'Ornitologia o la Societat Micològica Valenciana, però n’hi ha moltes més) han contribuït amb entusiasme a millorar aquest coneixement. Però és just reconéixer que una part substancial d’aquest esforç i dels seus resultats ha estat possible –cada cosa com siga-- gràcies a la implicació activa de la gent del Servei de Biodiversitat, dins aquella Conselleria que anomenem de Medi Ambient.

Des de fa ben bé quinze anys i més enllà de vaivens polítics i pressupostaris, des de l’esmentat Servei s’ha dut a terme una estratègia activa de suport i recolzament a centres, grups i científics que treballen en l’estudi de la biodiversitat valenciana. Una estratègia que, com tot, haurà tingut els seus encerts i les seues errades –ja se sap com és de difícil contentar tothom-- però que, des del meu punt de vista, ha obtingut almenys dos resultats ben remarcables: en primer lloc, ha contribuït a formar científics i especialistes en grups que, d’altra forma, difícilment haurien sigut objecte d’interés per la seua raresa o singularitat, i ha facilitat que s'hi investigara sobre ells. En segon lloc, ha servit per incrementar de forma exponencial el coneixement sobre la flora i la fauna valencianes, com testimonia l’evolució de la informació recollida al Banc de Dades de Biodiversitat al qual ja m’he referit en altres ocasions. Però hi ha encara un tercer aspecte que convé destacar, i és el divulgatiu: a banda d’altres materials dirigits al públic en general, el Servei en qüestió edita, des de fa anys, una col·lecció de llibres (anomenada, imaginativament, “Biodiversidad”) en la qual es posa a disposició del públic la informació derivada dels estudis i projectes d’investigació que financia o recolza. Plantes vasculars, tots els grups de vertebrats i alguns d’invertebrats –com els parotets o els llombrígols de terra-- han estat tractats en aquests manuals, l’últim dels quals va ser presentat divendres passat. En aquesta ocasió, parla de les papallones diürnes, i és per ell que he començat a escriure tot açò.

No sóc ni de lluny un especialista en lepidòpters, però tinc la impressió que el llibre (“Mariposas diurnas de la Comunitat Valenciana”) és un treball magnífic, fruit al seu torn d’una tasca exhaustiva i rigorosa d’investigació al camp i al laboratori. Els autors (Sergio Montagud i José Antonio García Alamà) són investigadors de la Fundació Entomològica Torres Sala, depenent del Museu Valencià d’Història Natural. El manual inclou una completa informació –en text i en imatges—de les 159 espècies de lepidòpters diürns la presència de les quals ha estat constatada en les comarques valencianes. Per a cadascuna d’elles s’ha inclòs una fitxa detallada que incorpora informació sobre identificació, distribució, hàbitat, biologia i plantes nutrícies, situació actual i estat de conservació. El llibre es completa amb làmines d’identificació que faciliten la distinció entre les diferents espècies inventariades –no totes senzilles de discriminar per als no especialistes— tant pel que fa als adults com a les larves, i sobre la conservació de les papallones valencianes.

Els lepidòpters no solament són un dels grups d’insectes –i, per tant, de sers vius—més abundants i diversos. També són, per la seua bellesa, un dels que més interés desperta entre investigadors i aficionats. Arreu del món, nombroses associacions i entitats (com ara Butterfly Conservation, Zerynthia o la Societat Catalana de Lepidopterologia) dediquen els seus esforços al coneixement i conservació de les papallones i els seus hàbitats. A molts països, aquestes i altres entitats –amb la freqüent col·laboració dels departaments governamentals responsables—mantenen sistemes de seguiment de l’estat de conservació de les espècies de lepidòpters mitjançant el treball de voluntaris prèviament formats. Catalunya disposa, des de l’any 1994, d’un d’ells (el Catalan Butterfly Monitoring Scheme), coordinat pel Museu de Granollers. Els lepidòpters tenen molts avantatges per a implantar aquests sistemes: són molt visibles, atractius per al públic i, en general, fàcils d’identificar; a més, actuen en molts casos com a indicadors de l’estat de conservació dels hàbitats en què prosperen. L’evolució de les poblacions de les diferents espècies facilita una valuosa informació sobre procesos i fenòmens que poden estar afectant, de manera més o menys imperceptible, a l’ecosistema de què formen part. Tan de bo, al País Valencià, puguem disposar prompte d'un sistema comparable.



Parnassius apollo, Danaus chrysippus i Euphydryas desfontainii. Més avall, Vanessa atalanta. Fotos estretes del Banc de Dades de Biodiversitat. Els autors de les imatges s'indiquen en cadascuna d'elles.

En resum: un llibre, aquest, magnífic i totalment recomanable --com la major part dels que s’han editat abans en la mateixa col·lecció-- que va més enllà del simple inventari i que hauria d’esdevindre una ferramenta útil per a la conservació i la conscienciació. Només dues crítiques, que –lamente dir-ho—no em semblen poc rellevants. La primera: molts dels manuals de la col·lecció tenen una difussió limitada i dificultats de distribució; molta gent potencialment interessada però que no es mou dins els cercles d’iniciats, sovint ni s’assabenta que han estat editats fins que ja s’han exhaurit. La segona, pitjor encara: la major part dels números de la col·lecció –i també aquest—només s’editen en castellà. Totes dues qüestions tenen una solució senzilla i espere que se solventen més prompte que tard. Pel moment, diguem que el País Valencià compta, des d'ara, amb una síntesi detallada i actualitzada del seu poblament de papallones diürnes, i que cal agrair-ho a tots aquells que ho han fet possible. És un primer pas, també en aquest acolorit i bellíssim grup de sers vius, per tal que el nostre patrimoni natural no siga només un recull assèptic i inaccessible de dades científiques i vaja sent, cada vegada més, un orgull compartit i una responsabilitat per a la generació present, i el nostre llegat –el de tots i totes-- a les generacions futures.


dilluns, 26 de juliol de 2010

Maleït descans

Haguera pogut fer la tradicional pujada nocturna al Montcabrer, però vaig pensar que ben bé podia fer-la en la lluna d’agost, o la de setembre. Vaig deixar passar el concert de Torrent tot pensant, també, que ja n’hi ha prou de cotxe i que potser n’hi haurà altres ocasions. Per idèntiques raons de fons, vaig renunciar –quasi sense resistència-- a deixar-me caure dissabte per Otos, i fins i tot al concert de Mark Knopfler a Múrcia, tot i que d’aquest darrer, el mateix divendres, encara vaig confirmar que quedaven entrades per un si de cas que no va servir de res. Fer un poc de muntanya –res, només una miqueta d’exercici per limitar un poc el meu avançat procés de rovellament-- va esdevindre un esforç titànic de voluntat per superar el calor i la peresa... Quan apleguen aquestes altures de l’any, acabe convertint els caps de setmana en poc més que un parèntesi vegetal, un parell de dies d'apatia absoluta i persistent, l’únic objectiu dels quals és estalviar-li matinades al cos i maldecaps al cervell. La qual cosa estaria molt bé –és una decissió indubtablement voluntària, aparentment justificada i vull pensar que fins i tot saludable—si no fóra perquè, després i invariablement, aplegue a dilluns amb la feixuga sensació d’haver estat dos dies perdent miserablement el temps. La qual cosa, al seu torn, em posa de bastant malhumor.

Des de fa anys, i durant la major part del temps que passe despert, tracte d’adaptar la meua vida al principi bàsic del “carpe diem” (i, en conseqüència, al “quam minimum credula postero”). Des del convenciment profund de què açò són quatre dies, que el temps passa volant i que les ocasions perdudes rarament tornen, m’aplique activament a buscar i aprofitar qualsevol oportunitat per a fer allò que m’agrada, sempre dins de les meues possibilitats físiques, econòmiques, familiars i mentals. Però en les setmanes prèvies a les vacances, i des de fa ja també bastants anys, tots els principis i les bones intencions es veuen diluïdes en aquest marasme d’invencible indolència que comença el divendres per la vesprada i acaba diumenge a la nit. El cansament –que n’hi ha, i molt--, la calor i la còmoda rutina esdevenen raons suficients i inqüestionables per ajornar (eufemisme comfortable però indubtablement il·lusori) massa coses que, en consciència, no deixaria passar en altres moments de l’any. Almenys, hi ha algunes activitats amb les que no pot ni la son ni la calor. I també em queda el consol de què la causa d’aquesta situació no sembla ser que m’estic fent major, perquè ja dic que la cosa no és nova, encara que hauré de vigilar que, amb l’edat, no vaja accentuant-se.

Al remat, les opcions són les què són: o em sobrepose heròicament a aquests caps de setmana de passivitat voluntària, o n’assumisc les conseqüències i deixe de sentir-me malament per ells. Però ho he de pensar molt bé, i ara em fa massa gossera; m'ho deixe pendent, també, per a les vacances.

divendres, 23 de juliol de 2010

Notícies de Kosovo

Ja ho sabeu: la independència unilateral de Kosovo no va violar cap llei internacional, segons va dictar ahir la Cort Internacional de Justícia (CIJ). Jo mateix citava aquest territori balcànic, a tall dels comentaris a una entrada recent d'aquest blog, com un cas a conéixer i analitzar. La qual cosa no vol dir, en absolut, que em semble gens desitjable ni molt menys exemplar. En tot cas, i des de la meua ignorància, el pronunciament de la Cort em sembla d'una rellevància notable, i estic segur que se'n parlarà a bastament i amb major o menor trellat i propietat.

Per això, i pel moment, m'estime més esperar les reaccions, anàlisis i opinions expertes abans de dir res més, tot i que celebre la resolució i m'alegre molt pels albanesos kosovars. Espere amb curiositat els plantejaments jurídics, basats en les diferents interpretacions del dret internacional que siga d'aplicació. Però sobretot, i especialment, m'interessen les lectures polítiques, que voldria --potser incautament, vist el que n'hi ha-- contrastades i adequadament contextualitzades en un escenari i una història en els què, pel què sé i conec, no desitjaria veure mai el meu país ni la meua gent. Per molt què, al final, la meta a aconseguir puga assemblar-se.


En la foto, baixada de la xarxa, la bandera oficial de Kosovo i la d'Albània (usada també com a pròpia pels kosovars, amb l'afegit d'una estrela, des que formaven part de Iugoslàvia).

dimecres, 21 de juliol de 2010

Primeres vegades

Era impossible escapar. La platja de Piles, després de dinar i fins a mitjan vesprada, era territori reservat a pares i mares --ells, al bar del Manco a fer un coto; elles, a sentir la novel·la en la ràdio-- i als francesos, que per regla general no es regien pels nostres civilitzats horaris i costums, i així de raros eren tots (i totes, que ja veus quin valor, mig nueta, com si no n'hi haguera criatures). Nosaltres, no sense una resistència purament testimonial que saviem inútil d'avantmà, ens retiràvem resignadament a l'habitació a complir la irrevocable i quotidiana sentència. La condemna s'anomenava siesta; l'únic avantatge penitenciari, poder acumular a la pena (dues hores llarguíssimes) la sacrosanta i ineludible digestió. Jo tindria tretze o catorze anys, i aquestes estones ja no eren només terriblement avorrides: ara, també, eren humiliants. Eren anys difícils: la platja, que fins llavors havia estat simplement un lloc divertidíssim on xiquets i xiquetes ens banyavem i feiem castellets, s'havia omplert de sobte d'uns éssers sinuosos i desconcertants. Alguns d'ells s'assemblaven vagament a les filles dels amics dels pares, amb les què fins l'estiu passat haviem jugat a pilota i a acaçar-se dins l'aigua; fins i tot es deien igual. Però havien canviat, es movien d'altra forma i la part de dalt del bikini els parava diferent. Totes les mares, en trobar-se-les, deien amb veu rara: "ai, t'has fet una doneta"; elles somreien, ens miraven de gairó amb aire de superioritat i, d'alguna forma, ens feien saber que des de llavors simplement erem d'un altre planeta.

Recorde aquell estiu per aquella xicona de l'Alqueria de la Comtessa --és curiós: he oblidat el seu nom pèro no el seu poble-- que, veges tu si són complicades, no li sabia mal que ens acaçàrem; però sobretot perquè des d'uns mesos abans m'havia guanyat el dret de disposar del meu propi casset (que li deiem magnetofon, així, aguda), amb el qual salvava una part del meu orgull adolescent i podia sentir la meua pròpia música a banda del Bettor-Dual que era l'orgull de la família. En Piles, l'aparell havia de servir-me especialment per fer el confinament vespertí un poc més passador. Però les cintes eren cares, i els resultats de gravar pel micròfon des d'un altre aparell --l'única opció tècnicament possible; les meues filles creuen que m'ho invente-- absolutament patètics fins i tot per a mi. Per això, uns dies abans d'anar a la platja, el meu cosí i jo vam fer intercanvi temporal. Jo li vaig deixar algunes de Llach, que era el que habitualment sentia (sé segur que "Viatge a Itaca" i "Lluis Llach a l'Olympia", potser també "I si canto trist"), ell algunes dels Beatles, als què jo coneixia --com tothom-- però dels què mai havia sentit un disc sencer. Durant un mes, una vesprada darrere d'una altra, les cançons de "Magical Mistery Tour", "Revolver" i "Beatles for Sale" van esdevindre companyes inseparables de reclusió, fins fer que aquella maleïda estona acabara sent, per a desconcert parental, fins i tot agradable. No recorde que en pensaria el meu germà --company forçat de cel·la--, però si que recorde, quasi com una revelació, el descobriment d'Strawberry Fields for Ever, Eigth Days a Week o Tomorrow Never Knows. A principis de setembre, en tornar a Alcoi, era ja un malalt incurable dels Beatles; ara, el meu cosí havia aprés en la guitarra --ell ja la tocava, jo començaria aviat-- quasi totes les cançons de Llach.

Vaig començar a pensar tot açò anit, tornant de Girona per una autopista inacabable i després d'una reunió productiva i amb projecció. A la ràdio van parlar d'un concert que es fa hui a Madrid, al Círculo de Bellas Artes, per celebrar el quaranté aniversari de "Let it be". Ja sabeu que aquest disc és l'últim que van editar els Beatles, el maig de 1970, abans de separar-se, i que el va precedir un concert legendari --el 30 de gener de 1969-- al terrat dels estudis d'Apple. No estaré hui a Madrid, però m'agradaria, perquè fa temps que no fullege els llibres de Jordi Sierra i em costa recordar l'aniversari de l'assassinat de Lennon fins que ho veig a la premsa cada any; però encara escolte molt sovint --ho faig ara mateix-- "Sergeant Pepper's", o el mític Doble Blanc. Probablement, com molts de vosaltres, si és que vos agrada la música. Simplement, en aquest cas, és què he recordat quan i com vaig contraure la malaltia, i m'ha agradat recordar-ho. Per cert: per culpa dels Beatles, aquell estiu també va ser també la primera vegada que vaig decidir que havia d'aprendre anglés sense falta. Hui, de fet, encara ho pense.








dilluns, 19 de juliol de 2010

Dependentisme

Volia escriure alguna cosa al respecte, en part per completar una entrada anterior sobre la qüestió, en part també a tall d’alguns comentaris a aquesta. Pero la veritat és que Cucarella, com quasi sempre, ho ha deixat dit de forma tan clara i escaient que poca cosa més caldria dir. Només llegiu-lo.

També jo, com a valencià que creu en la independència dels Països Catalans, considere una estupidesa plantejar-me un escenari basat en la simple substitució de dependències (des dels poders de Madrid a, posem per cas, els poders de Barcelona). Potser algú li eixirà la vena cantonalista i dirà que, llavors, tampoc vol dependre dels poders de València; ja s’apanyarà qui crega això, però és evident que més enllà de postures absurdes –i. sovint, gens desinteressades-- hi ha un marc al què no podem substraure’ns i que imposa una lògica de viabilitat per a territoris, cultures, economies i societats. Per això, entre altres raons, no puc alinear-me amb qui planteja un hipotètic futur per als valencians i valencianes fora d’Espanya i dels Països Catalans: simplement, i donant per suposada la bona fe, ho trobe inviable.

La independència, per a nosaltres, no pot ser una mera qüestió cartogràfica ni un simple canvi de moliners: és una oportunitat per a construir una societat diferent i, en la mesura possible, millor. Si la cosa va només de nous amos –Testenguaret ho explica molt bé—a mi no em fa el pes; si han de seguir fotent als de sempre, encara que ho facen en la meua llengua, tampoc. Si el preu ha de ser seguir amb la destrucció dels nostres territoris, encara menys. Probablement, aquest és un esforç suplementari que caldrà exigir a tots el que siguen companys de viatge, a banda dels reconeixements mutus i del soterrament de les arrogàncies, que és clar que també. Si, ja ho sé: sóc un ingenu. Però que voleu que faça, són privilegis de l’edat.

I ara que ve al cas: aquesta vesprada marxe a Girona a una altra reunió de la xarxa de custòdia del territori de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, de la què ja he parlat en altre lloc. Com deia allí, és una forma de treballar, des de la societat civil. És per això que deixe, per a altra ocasió, algunes idees pendents. Sabreu disculpar-me; demà, més.

divendres, 16 de juliol de 2010

...i una cançó

Amb això dels caragols dels últims dies, un parell d'amics m'han fet aplegar --segons em diuen, cap dels dos no han pogut penjar comentaris al blog, però ignore per quina raó-- dos suggeriments a considerar. El primer, un poc més complicat, té a veure a una espècie (Elysa chlorotica) que, a base d'alimentar-se d'algues, acaba fent la fotosíntesi com els vegetals. El tema és prometedor, té connotacions genètiques i evolutives interessants, i em compromet a tractar d'escriure alguna cosa més avant. Gràcies, Toni.

L'altre, més a curt termini tenint en compte el costum vagament musical de les entrades de divendres, se li va ocórrer a Ciro --gràcies, també--per tot allò dels atacs; en veure el video de baix, ho entendreu. La cançò és de Micah P. Hinson (d'haver nascut a Alcoi, micapà se li haguera quedat), de qui reconec que fins ara havia sentit molt poca cosa tot i que fa no res va estar per ací. Però m'ha agradat, i molt, aquesta suggerent "Beneath the rose", com també les imatges que l'acompanyen. Una, i altres, per desitjar-vos com sempre un bon --i, si pot ser, fresquet-- cap de setmana.


dijous, 15 de juliol de 2010

Una imatge...

A l'entrada d'ahir, sobre els caragols caçadors, suggeria algunes web especialitzades en les què, entre moltes altres informacions sobre els Conus, podeu trobar videos sobre algunes espècies. Hui, seguint amable i oportú suggeriment, vos deixe ací un parell d'aquests videos (de The Cone Snail i la National Geographic) com a tast; no em negareu que són xocants... També aquesta vegada, una imatge val més que les mil paraules que em vaig espolsar ahir.




dimecres, 14 de juliol de 2010

Els gasteròpodes ataquen!

L'altre dia, una bona amiga em comentava com li havia resultat de cridaner que un text sobre la conservació d'una planta endèmica parlara, com un dels riscos que amenacen les seues escassíssimes poblacions valencianes, dels "atacs de gasteròpodes terrestres". No perquè posara en dubte que els caragols es mengen la planta en qüestió (la silene d'Ifac) ni que això siga un problema significatiu --segur que ho és si qui ho entén ho diu-- sinò més aïna per l'associació entre "atacar" i "gasteròpode". Cal reconéixer que, entre les qualitats atribuïbles intuïtivament als nostres caragolets, no figura, en principi, la d'atacar; per això, la cosa es presta, segons i com, a la broma i a l'exageració, especialment en dates com aquestes en què qui més qui menys té el coneixement un poc reblanit per la calor; vull creure que va ser per això, i no per altra cosa, que vam passar una estona d’allò més entretinguda imaginant les possibilitats literàries (i encara cinematogràfiques) d’una raça de voraços –i àgils-- gasteròpodes hostils atacant ací i allà.

Tot i això, diccionari en mà i a falta d’opinió millor fundada, sembla ser que dir-ho així és correcte, i fins i tot usual. Entre les accepcions reconegudes per al verb al DIEC hi figura "començar una acció destructora (sobre alguna cosa)", i per això, sobre tot en certs àmbits, es parla habitualment d'atacs a plantes per part d’hervíbors. Ara bé, el significat principal d'atacar és "donar la primera escomesa (a un enemic o adversari)", la qual cosa implica no solament una connotació d'acció (fins i tot, d'acció impetuosa o agressiva) sinó també l'existència d'un contrari cap al qual es dirigeix aquesta acció. Per això, frases com "guaita aquells caragols atacant un encisam" o "l'herba va ser atacada per un ramat de vaques", amb ser aparentment correctes, resulten un poc estranyes i duen al cap imatges inquietants. Tret que ens alineem decididament del costat de les herbes i els encisams (o dels llauradors que les cultiven; segur que als que pateixen per les seues collites per culpa de llimacs i caragols, no els ha de fer cap gràcia tot açò). La qüestió és que, a banda d'ocioses i agosarades digressions semàntiques, i d'un fum d'acudits fàcils i ocurrències d'escàs trellat, vaig recordar-li a la meua amiga que hi ha caragols als quals s'hi pot aplicar, amb tota propietat i sense cap vacil·lació, la capacitat d'atacar. N’hi ha, fins i tot, capaços de matar éssers humans. I no és broma: caragols són, per bé que marins i majoritàriament tropicals. I, a més, es dona el cas que es tracta d'un grup molt divers i vistós, especialment apreciat pels col·leccionistes i, per tant, relativament ben representat també a les meues calaixeres: es tracta del gènere Conus.



Conus gloriamaris

Els cons (Conidae) són, com dic, un grup d’espècies tropicals fàcils de distingir per la característica forma de la seua closca –cònica, per suposat-- què, a més i molt sovint, sol mostrar dissenys acolorits i extremadament vistosos. De les més de cinc-centres espècies conegudes a hores d’ara –se’n descriuen de noves cada any—la majoria viuen en les aigües dels oceans Índic i Pacífic, per bé que altres zones, com el Carib i, sobretot, l’Àfrica Occidental, són també nuclis importants de diversificació. Només es coneix una espècie mediterrània, Conus ventricosus, relativament comuna i que viu també en les costes atlàntiques. Amb seguretat, és un dels grups de gasteròpodes marins millor estudiats i més col·leccionats, amb algunes espècies que poden considerar-se com realment mítiques. El cas més conegut és el bellíssim Conus gloriamaris: fins als anys setanta del segle passat, només se’n coneixien uns pocs exemplars, que assolien en el mercat preus desmesurats. La generalització de l’ús de l’escafandra autònoma, i el descobriment de l’hàbitat de l’espècie, fins llavors desconegut, l’ha convertida –com passa en molts altres casos-- en una espècie molt més accessible, i ha traslladat l’interés prinicipal dels col·leccionistes cap a d’altres espècies del grup. Però no per això ha perdut el seu encant i la seua innegable elegància; el meu exemplar segueix sent un dels que més m’estime.

Els Conus són carnívors. S’alimenten d'altres invertebrats i, en les espècies més grans, fins i tot de peixos. Per tal de capturar-los, han desenvolupat un mecanisme extraordinari: diverses modificacions de la ràdula han donat lloc a autèntics arpons (vegeu l'esquema del costat, manllevat de la pàgina de Giancarlo Paganelli), connectats a un órgan productor de verí, i que s’emmagatzemen en un sac fins que els caragols els disparen literalment a través de la trompa. La presa, en injectar-li el verí, queda immobilitzada i pot ser devorada. El verí conté centenars de substàncies diferents (conegudes en conjunt com conotoxines), entre elles diversos compostos neurotòxics molt potents, que han estat objecte d’estudi i investigacions per les seues eventuals aplicacions en medicina. De fet, a causa de la seua capacitat per a bloquejar centres nerviosos, des de fa uns anys es comercialitza un poderós analgèsic basat en un dels components de les conotoxines de Conus magus, una espècie indopacífica molt comuna. En aquesta pàgina, una de les moltes que parlen sobre el tema, trobareu abundant informació al respecte.


Alguns Conus de la meua col·lecció potencialment mortals. Dalt, en el centre, C. geographus, reputat com el més perillós.

En almenys una vintena d’espècies de Conus, els efectes de les conotoxines sobre els humans poden arribar a ser mortals. De fet, hi ha constància documentada d’entre quince i trenta casos de mort per picadura de Conus, sobretot en Filipines i altres illes del Pacífic. Segons es diu, els arpons dels cons poden travessar fàcilment el neopré o el plàstic d’una bossa. Entre les espècies potencialment mortals hi ha, precissament, algunes de les més vistoses per als col·leccionistes; probablement, aquesta vistositat és originalment una adaptació per advertir als eventuals predadors (el que en ecologia es denomina aposematisme), però el resultat en moltes espècies i a ulls humans és realment espectacular, no solament pels colors, sinó sobretot pel que fa als dissenys, que en alguns casos assoleixen una elegància i delicadesa realment úniques. Entre les espècies de perillositat constatada per als humans –totes elles il·lustrades més amunt-- hi ha, entre d’altres, C. geographus, C. textile, C. omaria, C. tulipa, C. magus i C. striatus. Moltes altres, sense arribar a ser mortals, poden ser també potencialment perilloses, com C. marmoreus, C. regius, C. aulicus o el mateix C. gloriamaris. Pescadors, bussejadors i turistes poc avessats són victimes habituals de les picadures de Conus en tots els indrets on viuen; si bé –com hem dit—la majoria no són mortals, totes elles són molestes i algunes poden arribar a ser molt doloroses.


Un Conus a punt de papar-se a un oncle de Nemo (vegeu el video en http://www.neogastropodtol.org/)

Total: que ja es veu que, amb independència de purismes lingüístics, n’hi ha caragols que ataquen, i no solament les plantes. Fins i tot, n’hi ha que maten, i a aquests la bellesa els fa més perillosos per a la nostra curiosa i manifassera espècie. Així és que, com amb tantes altres coses, potser caldrà que revisem els nostres tòpics sobre els caragols; o, almenys, sobre alguns d’ells. Xavi León –no us perdeu el seu blog-- ja s’ho veia vindre, però potser que, per fer-los front, busquem alguna solució alternativa...

Muntatge de Xavi León en "Distorsiones XL de la realidad"


Informació sobre els Conus, a la xarxa, podeu trobar-ne en abundància. Jo solc consultar sovint algunes pàgines de col·leccionistes (com la del ja esmentat Giancarlo Paganelli o la d'Ian Holden) i centres d’investigació (per exemple, el Conus Biodiversity Website o The cone snail; d'aquesta última, no us perdeu l'apartat de videos), però n'hi ha moltes més. Si vos interessa, també podeu consultar la revista The Cone collector, una font essencial sobre les novetats taxonòmiques en el gènere. Finalment, la monumental i imprescindible pàgina d'Eddie Hardy sobre gasteròpodes marins inclou també el grup, tot i que ha optat per la recent proposta de classificació de Tucker i Tenorio (2009), que subdivideix els Conus en nombrosos gèneres.

dissabte, 10 de juliol de 2010

Formes de dir-t'ho



Un gest, has dit, rebla tota una vida.
Potser sí, però pensa
que cap gest no et pot retre
tots els colors perduts per refús o desídia,
tot l´aldarull fecund de veus en discordança.
Esmerça, doncs, el temps de què disposes
a construir, pacientment i amb urc,
el refugi en què vius,
maó rere maó
fins a culminar l´obra;
vulgue´l ofert a totes les clarors,
i no esperis, badoc o rondinaire,
prodigis i senyals
ni el gest sublim que tot ho justifica.
Res no et serà donat des de l´enlloc que et tempta.
Edifica´t;
ja ho saps, t´hi va la vida.
"El Refugi", Miquel Martí i Pol






divendres, 9 de juliol de 2010

El meu poble i jo

Sóc d’aquells valencians i valencianes que, des de la perplexitat, han dedicat més temps del saludable a pensar, llegir, escriure i discutir sobre la seua adscripció nacional. Però ara com ara, no en tinc cap dubte. Sóc alcoià, valencià de catalana arrel. De catalana llengua i, per tant, també de nació. Una nació que ha estat partida per la història en territoris diferents i de trets distingibles, que alguns voldrien divergents però que a mi no m'ho semblen: no aspire a uniformismes, i valore la diversitat. Per això, no sols no m’importa dir-me valencià, sinó que ho dic amb orgull perquè és això el que sóc, i la gent ja m’entén quan ho dic. Però quant a la meua nació, només en conec una, i en una em reconec: aquella que compartisc amb la gent que parla la meua mateixa llengua. A una, i a l’altra, li dic catalana, perquè ens hem d’entendre i els noms són importants. No espere que tothom estiga d’acord: que cadascú s’ho faça com puga i com millor li vinga. Però a mi ja em va bé, així, i espere que s’accepte com a cosa normal. Ja veieu que no aspire a fer-ho racional, ni a buscar arrels històriques ni arguments irrebatibles. És, simplement, sentir-se part d’un col·lectiu. Tries què el defineix, aquest col·lectiu, i t’hi apuntes, si vols.

És cert que, pel moment i a efectes pràctics, no passa gran cosa per apuntar-s´hi; podria dir-vos que em sent nacionalment friülès, fins i tot espanyol, i seguiria escrivint en català i pagant els mateixos impostos al mateix Estat. I vosaltres també. En tot cas, sóc conscient que la major part de valencians i valencianes no pensen com jo: a aquests, majoritàriament, els va d’allò més bé sentint-se espanyols, encara que molts d’ells parlen també la meua llengua. Jo, fins cert punt, ho entenc perquè és molt pràctic (fas cas als que manen i a la gran majoria, acceptes el que n’hi ha i no et calfes el cap) encara que com és obvi jo no puc compartir-ho. També entenc a aquells què, que pel que fa a la nació, no se senten ni catalans ni espanyols. Crec que d’aquests em separa, essencialment, la rellevància que donem als diferents trets que definirien la nostra nació, la dels valencians i valencianes. Per a mi és la llengua; per a ells --com per als flamencs o els austríacs-- no. La majoria, almenys, saben que parlem català; potser, algun dia, coincidirem en altres coses. En principi, no considere enemics ni a uns ni molt menys als altres, simplement perquè pensem diferent. Als que no tolere és als que s’empenyen en impedir-me que siga, parle, visca i em senta català perquè sóc valencià. O viceversa.

Com que no em sent espanyol, no em trobe còmode en les actuals circumstàncies polítiques –ja sabeu, estatuts, constitució, comunitats autònomes i tot això—perquè veig cada dia que no deixen lloc per a la meua llengua i la meua cultura, perquè volen que crega en coses que no crec, perquè volen fer-me pensar que, si encara existim, és perquè ells ho toleren i no perquè en tinguem dret. Tampoc açò em lleva molt la son, perquè m’ho procure mirar amb perspectiva històrica i un poc mohicanista, i em fa l’efecte que les coses canvien tan dràsticament (posem que en un parell de generacions) que ara mateix no gosaria predir res. Però ara i ací, la incomoditat m’ha dut, inevitablement, a aspirar a les majors quotes possibles d’autogovern per a la meua nació. I, ara mateix, i tot i els riscos evidents de cagar-la nosaltres també, només se m’ocorre com a via raonable dotar-la d’un estat. Per això, quan em pregunten, dic que estic per la independència. M’agradaria que els diferents territoris que formen la meua nació sentimental, la catalana, tingueren l’oportunitat de decidir si volen adoptar una forma jurídica, a la que solc referir-me –només per entendre’m—com Països Catalans. Però no espere, tampoc, suscitar grans suports amb aquesta proposta, perquè si anara avant, potser si que hi hauria alguns canvis en els meus impostos. I en els vostres, també. No és probable, en tot cas, que jo ho veja; potser les meues filles, o si no els meus nets. Entenc també que els camins per arribar són diversos i complicats, i passaran per llocs que no imagine ara. Tal i com jo ho veig, la qüestió és anar fent, tenaçment però amb calma.

M’ha costat alguns anys aprendre a dir les coses pel seu nom (pel què jo vull donar-li), i encara a vegades em costa, però cada volta menys. No em sap greu parlar en castellà quan l’ocasió ho demana, ni en francés ni en anglés, però mai no ho faré ni a ma casa ni per collons. Ningú em convencerà que una barbaritat ho és menys per la llengua en la què es diga, o que robar en català és més acceptable que fer-ho en castellà. Totes les banderes em semblen draps, encara que algunes més que altres. Quan pense "català", no pense necessàriament en Barcelona, perquè reconec que em costaria bastant, si és això el què penseu, sentir-me barceloní (probablement, tant com sentir-me alacantí, per entendre’ns). Però a Tortosa, Ciutadella, Tremp, Beseit, L’Escala o Reus en trobe tan a casa com a Morella, Elx, Gandia, Llombai o la Vila Vella. Quant al dia a dia, no sempre és senzill, però tracte d’adaptar-me amb un cert pragmatisme, i restringir les batalles als casos que crec que paguen la pena, que no són pocs. I per això accepte amb naturalitat que el meu Barça siga el millor equip de la lliga espanyola, o que la seua selecció faça bon futbol amb molts jugadors que són, també, d’ací, sense ser traïdors: trivialitats de les circumstàncies històriques que, a més, afecten a una cosa que em sembla tan poc substancial, nacionalment parlant, com és el futbol, amb perdó de la simbologia identitària, dels sociòlegs experts i, fins i tot, d’Invictus.



Comprenc que, des d'aquest costat, hi haja qui s’inquieta perquè açò del futbol i la selecció, als espanyols (o a alguns d’ells) sembla que els reforça l’autoestima i els cohesiona nacionalment, i això a nosaltres quasi mai ens ha eixit de bades. Però si fóra per això, i vista la trajectòria de l’esport "espanyol" fins a temps ben recents, després del Mundial del vuitanta-dos s’haguera independitzat d'Espanya fins l'Alcàrria (per cert, vist com ha quedat França, igual convindria que Perpinyà s’animara i aprofitara l’ocasió per anar obrint boca). En tot cas, a mi tampoc no em fa gens de gràcia tanta bandereta, tant discurs imperial disfressat de modernor i tanta unitat indissoluble de la pàtria espanyola versió 4-2-3-1, i ja avise que si en un futur els catalans férem el mateix que ara fan ells tampoc m’agradaria gens ni mica. Però, digueu-me oportunista, no sé si és molt bona estratègia esperar de la gent d’ací postures solemnes i compromeses (no mirar el Mundial, fer-ho desmenjadament...) sobre una cosa més aïna banal. Vull creure que lluite per una nació culta i lliure, respectuosa amb el seu territori, però feliç i divertida, amb la gravetat justeta en els moments oportuns; en la que es llisca, s’escriga, es balle i es folle tant com es puga, en la què la gent hi vulga ser perquè es viu a gust, i on no calga estar certificar contínuament cap tipus d'adhesions  inquebrantables. Jo, com que m'agrada el futbol, veuré el partit, tranquil·lament, cerveseta en mà; guanye l’equip que li diuen d’Espanya o el dels Països Baixos, l’únic que espere és que juguen bé, que no es lesionen Villa o Iniesta --no emprenyem-- i passar una estona entretinguda. I si feu el mateix, i vos sentiu fluixejar, seduïts per la "Roja" i la grandesa espanyola, no patiu: a mi, quan em passa, em pose a l'Ovidi. I ho faig a la manera de València.



dimecres, 7 de juliol de 2010

De dragos

Fa uns vint-i-cinc milions d’anys, a les costes que envoltaven -pel nord i pel sud—el que els geòlegs anomenen Mar de Tetis, prosperaven boscos i matollars en els què abundaven les espècies de fulla ampla, dura i persistent. Pel que se sap, devien assemblar-se molt a les actuals laurisilves macaronèsies, i en els seus clars i vores apareixien, també, unes cridaneres herbes i arbrissols, amb les fulles estretes i apuntades i les flors semblants a les dels espàrrecs. Probablement, aquestes herbes i petits arbres havien aparegut sobre la terra alguns milions d’anys abans, quan el que ara són Euràsia i Amèrica del Nord havien començat a penes a separar-se. Però van haver d'esperar encara molts milions d’anys més perquè una espècie de primats que es considera a ella mateixa com a intel·ligent, decidira posar nom a les descendents d’aquelles herbes. Qui ho va fer les va anomenar Dracaena, a causa que algunes de les espècies del grup tenen una saba roja, viscosa, apreciada des de l’antiguitat per les seues propietats i coneguda secularment com a sang de drac. A hores d'ara, les Dracaena engloben, segons la font, entre quaranta i vuitanta espècies distintes; el gènere ha passat per diverses famílies, però actualment sembla confortablement instal·lada dins les Ruscàcies.

Majoritàriament, les Dracaena són plantes herbàcies, i només cinc d’elles arriben a ser petits arbres. Quasi totes les espècies conegudes es distribueixen a banda i banda de l’Àfrica septentrional, en dos nuclis geogràfics aïllats a l’est (incloent-hi Aràbia i Socotra) i a l’oest del continent. Només dues d'elles (D. americana i D. cubensis) viuen en les selves d’Amèrica Central i Cuba, i es consideren per això autèntics fòssils vivents, restes dels temps en què els seus antecessors florien en les terres aspres del sud de Lauràsia i el nord de Godwana. Moltes d’elles són conegudes perquè es cultiven com a ornamentals, i és rara la casa o el jardí que no té algun exemplar de D. marginata o D. fragans; però l’espècie més emblemàtica, a la què es dediquen aquestes ratlles, és Dracaena drago, el popular i emblemàtic drago de Canàries. O, més pròpiament, un dels dragos canaris, perquè fa uns pocs anys es va descriure, de l’illa de Gran Canària, una nova i fascinant espècie anomenada Dracaena tamaranae, més relacionada amb el grup d’Àfrica Oriental que amb el seu parent macaronèsic i del descobriment de la qual podeu trobar un interessantíssim i evocador relat, en boca d’un dels seus protagonistes, en aquesta pàgina.

Com a planta ornamental, el drago es cultiva pràcticament en totes les zones temperades del planeta. Potser per això, i pel seu aspecte característic, resulta una espècie molt popular i fàcil d'identificar. Alguns exemplars, a més, resulten molt coneguts, com ara el celebèrrim arbre d'Icod de los Vinos, a Tenerife, probablement un dels vegetals més fotografiats del planeta. De referències de tota mena sobre els dragos de les illes atlàntiques, n'hi ha un grapat, com també d’històries i llegendes al seu voltant. Des de Ladó, el drac de cent caps encarregat de guardar el Jardí de les Hespèrides i les seues pomes d’or, fins a la fascinació de Humboldt davant el desaparegut drago del Jardí de Franchi, en l’Orotava. Hi ha també nombroses referències a la ja esmentada sang de drago, una substància usada com a tint i medicina, i que tenia també un rellevant component màgic. La sang de drago era molt apreciada per fenicis, grecs i romans; segons sembla, l’aconseguien de comerciants orientals que, al seu torn, l’obtenien de l’illa de Socotra, on era recol·lectada d'una altra espècie endèmica de Dracaena, D. cinnabari (*); segons algunes fonts, Plini el Vell ja esmentava com a origen de la substància les "Illes Afortunades" ("Sane hodie eliam num frequens est in Insulis Fortunatis arbor illa, quae crinabarim gignit, vulgo sanguinem dracor is apellan"). També per als àrabs era una substància apreciada i de múltiples utilitats mèdiques, com demostren nombrosos textos medievals sobre la matèria.



Durant segles, per tant, s'ha pensat que el mític drago --simbol legendari, font de l’estimada saba, relíquia botànica i joia biogeogràfica-- era una espècie originàriament restringida a les illes macaronèsiques, ja que a més de Canàries, apareix també de forma espontània en Madeira –on és extremadament escàs-- i Cabo Verde. Però el 1996, Abdelmalek Benabid i Fabrice Cuzin van canviar radicalment aquesta idea. En un racó remot de l'Anti Atlas marroquí, acantonada sobre els inaccessibles penyasegats del congost d'Assif Umarhuz, a les muntanyes Imzi i Adad-Medni, una població de dragos --estimada en milers d'exemplars-- havia passat desapercebuda per als botànics. Però no per als pobles amazigh que viuen a la zona, coneguda també per ser l'única del món on apareix un altre arbre emblemàtic, l'argan. Descartat que es tractara de poblacions introduïdes per l'home en algun moment històric, Benabid i Cuzin van trobar suficients diferències entre aquests exemplars continentals i els procedents de les illes com per a considerar-los una subespècie diferent. La van anomenar Dracaena drago ssp ajgal, que és el nom que reb l'arbre en la parla amazigha local (o tachelhiyt). Segons algunes fonts, ajgal significaria "el que viu en alt", però d'altres --probablement més fiables-- tradueixen la paraula com a "rusc", ja que els troncs són utilitzats amb aquesta finalitat. També la sang de drago seria utilitzada pels pobladors locals com a vernís i tint, i fins i tot es diu que les pintures rupestres de la zona, que ha estat declarada per tot plegat Patrimoni Mundial, haurien estat fetes amb ella. I encara s'ha demostrat que els dragos naturalitzats de Gibraltar o Cadis corresponen també a aquesta subespècie, per la qual cosa degueren ser portats des de l'Atlas a la Península en algun moment històric, probablement de la mà dels musulmans.




Imatges estretes de les pàgines web de Pan-Global Plants, A.C.E.C. Viera y Clavijo i Nils Köster, en les què podeu trobar també més informació sobre els dragos de l'Atlas.


Espere tindre ocasió, en un dia no llunyà, de visitar aquelles terres esquerpes de la Macaronèsia continental, que parlen tamazight i serven tals tresors de la natura, la història i la cultura. Mentre, no puc més que conformar-me amb imaginar els dragos, acantonats en les seues talaies, sobrevivint tenaçment al foc, la destral, el ramat i l'oblit, evocant memòries de continents que es parteixen, muntanyes que s'aixequen, espècies que apareixen i que desapareixen. I somniar històries de gents, pobles i llengües que, com els dragos, s'han hagut de fer roques per poder sobreviure en un altre paradís perdut. Per bé que, de paradís i de perdut, només ho ha estat, probablement, per a nosaltres.


(*) De la sang de drago hi ha tanta informació, i tan diversa, que requeriria massa espai per a tractar-la dignament. Però com que no voldria passar sense dir res, em limitaré pel moment a apuntar que, a més de les Dracaena, s'obté de molts altres gèneres de plantes (sobre tot, Croton i Daemonorops). Quant al color característic de la seua saba, i pel que fa almenys a Dracaena cinnabari, sembla deure's a la presència abundant de diversos flavonoides. Dels seus usos --actuals i històrics, medicinals i màgics-- ja en parlarem, si s'escau, en altra ocasió; però n'hi ha qui diu que protegeix de la màgia negra i és molt bona per disoldre energies negatives. I per a l'amor, però sobre açò --posologia, via d'administració, contraindicacions o efectes secundaris-- no he trobat, malauradament, detalls.


dimarts, 6 de juliol de 2010

Prudents i responsables

Ya lo sabemos
es difícil
decir que no
decir no quiero

ver que el dinero forma un cerco
alrededor de tu esperanza
sentir que otros
los peores
entran a saco por tu sueño

ya lo sabemos
es difícil
decir que no
decir no quiero

no obstante
cómo desalienta
verte bajar tu esperanza
saberte lejos de ti mismo

oírte
primero despacito
decir que sí
decir sí quiero
comunicarlo luego al mundo
con un orgullo enajenado

y ver que un día
pobre diablo
ya para siempre pordiosero
poquito a poco
abres la mano

y nunca más
puedes cerrarla.

"Decir que no", Mario Benedetti

Com que encara no se sap molta cosa, atendrem, nosaltres sí, el seu prec --que tan rarament s'apliquen a ells mateixos quan caldria-- i assistirem, amb prudència i respecte, al penúltim capítol del penós espectacle (hui, sessions en Alacant i Oriola; demà, ja veurem). Serem, fins i tot, responsables, a falta i a l'espera que s'establisquen, quan toque i per qui toque, les autèntiques responsabilitats, siguen les que siguen. I per anar fent temps, rellegirem a Miguel Hernández, a Estellés, a qui vulga que ens recorde que les coses no han de ser així si no volem, que aquest País ha de deixar de ser còmplice d'aquells que un dia van obrir la mà i mai més han pogut --ni volgut-- tancar-la.

divendres, 2 de juliol de 2010

Midnight Special

L’estat d’ànim --contractura severa amb tendència a l'espasme-- demanava alguna cosa dràstica, solemne. De l’estil del “Famous blue raincoat” del mestre Cohen (“You’re living for nothing now, I hope you’re keeping some kind of record”). Però ve el cap de setmana, i tot i el pronòstic insegur potser la boira es dissiparà: sempre ho fa, tard o d'hora. Per això, al final i com tantes altres vegades, m’he decidit per la Creedence. Ben mirat, no deixa de ser una cançó de pressoners. M’agrada --sempre m’ha agradat-- el tren com a imatge de la vida; i també la possibilitat d’entendre-la com un cant a l’esperança, o exactament el contrari. En un cas o en un altre, la sortida és la mateixa: let the midnight special shine a everlovin´ light on me.


dijous, 1 de juliol de 2010

Sobre els serveis ambientals (III)

Crec que he deixat per al final el que, probablement, és més senzill. Primer, perquè el que més m’interessava (a mi, i espere que també a vosaltres) eren algunes de les reflexions prèvies sobre conservació, compensació, externalitats i totes aquelles coses que he esbossat en les dues entrades anteriors. Segon, perquè en tractar-se de definicions, sempre es pot recórrer amb certa facilitat a la abundantíssima informació què sobre qualsevol tema –i sobre aquest, en particular—circula per la xarxa. Perquè del que es tractaria ara, per tancar de moment aquest assumpte, és precisament de definir què s’entén estrictament pel pagament per serveis ambientals (des d’ara, PSA; els anglosaxons en diuen PES, payments for environmental service) del que hem estat parlant fins ara.

Personalment, i de les moltes que, com dic, es troben a l'abast en la bibliografia que se'n dedica, m’agrada especialment la definició que fa Sven Wunder en "Payments for environmental services: some nuts and bolts" (CIFOR 2005). La traducció está també disponible en línia, i és un magnífic manual introductori. Per a aquest autor, un PSA és una transacció voluntària, en la què un servei ambiental ben definit (o un ús de la terra que asseguraria aquest servei) és “comprat” per, almenys, un comprador (o usuari) de servei ambiental, a un proveïdor de servei ambiental (o usuari de la terra), sempre que aquest assegure que tal servei serà efectivament fornit. Dit així, queda un poc confús, però vist en esquema potser queda més clar:

D’aquesta definició se’n desprenen, per tant, algunes idees centrals que no solament representen la clau per tal que el sistama funcione, sinó que també el diferencien d’altres coses que semblen –no sempre innocentment—PSA, però que en realitat ni ho són, ni volen ser-ho. A banda de la voluntarietat de la transacció, que és cosa important, convé parar atenció a què el servei ambiental que serà objecte del pagament ha d’estar “ben definit”. És a dir: en un PSA, es paga per coses concretes, tangibles i més o menys mesurables --per exemple, mantindre sense variació un determinat ús de la terra lligat a la regulació hidrològica, en una superfície i per un temps preestablert--. Una bona definició del servei ambiental (i, com en l’exemple precedent, una evidència científica suficient i consensuada que vincule un ús de la terra amb el tal servei, més enllà de la simple intuició) resulta, per tant, imprescindible per tal que el sistema funcione, i no esdevinga simplement una difusa declaració d'intencions o una simple donació graciable.

A partir d’ací, resulta necessari identificar, també clarament, la resta dels elements bàsics del sistema: qui és el proveïdor o proveïdors del servei, que han de ser identificables i individualitzables (ja siga a nivell personal, o de comunitat); quins són els compradors que estan disposats a pagar, i quant, per rebre el servei ambiental; de quina forma s’efectua la transacció (si es fa de forma directa entre uns i altres, o si s’interposa un sistema institucional, que és la forma més habitual; si el pagament als proveïdors es fa en metàl·lic, o bé a través d’altre tipus de compensacions no monetàries, etc). I, finalment, com es farà el seguiment del compliment de l’acord, ja que sense servei, i per definició, deixa d’haver pagament. També sobre aquesta qüestió, i sobre exemples concrets més o menys exitosos, podeu trobar abundant bibliografia, i per això (encara que potser hauria de fer-ho) m’estime més no estendre’m ara ací. Per redimir-me, em faig proposit de dur a aquestes ratlles, en un futur pròxim, algun exemple concret i especialment reixit d’esquema de PSA. A modo d'avanç, i com a suggeriment, podeu fer una ullada a Costa Rica, pionera en l’aplicació del sistema i referent mundial en la matèria. També hi ha casos interessants a Colombia, Estats Units, Honduras i a molts altres llocs arreu del món. Gràcies en gran part a l’impuls i l’entusiasme de l’amic Javier de Vicente, teniu també informació rellevant sobre aquests i altres casos concrets, a la web del PATFOR, que ja citava en una entrada anterior.



Però pel moment, i per concloure: des del meu punt de vista, queda encara molt per aclarir respecte a aquest mecanisme, especialment pel que fa a la seua aplicació a entorns socials i econòmics com el nostre, i a la seua eficàcia i legitimitat com a vertadera alternativa en el camí cap a una economia ecològica. També en el cas dels països en desenvolupament hi ha, obviament, qüestions rellevants –d’algunes d’elles ja haviem dit alguna cosa—sobre les quals reflexionar i aprendre: el mateix Wunder alerta dels riscos d’atribuir al PSA més utilitats que les que realment té: “Eventualmente, el PSA se convertirá en ‘vino viejo en botella nueva’, subsumido en la familia genérica de altruistas proyectos de desarrollo, cuando en realidad se esperaba que fuera una alternativa válida para todos ellos”. Amb tot, la realitat és que, ara com ara i malgrat totes les dificultats i reticències, els PSA van obrint-se pas, i convé almenys conéixer-los un poc millor. De la seua utilitat a llarg termini, de la seua contribució real a la conservació dels ecosistemes, del paper que poden representar per al desenvolupament humà en diferents escenaris socio-econòmics, s’escriurà i es debatrà encara molt. Pararem atenció.





Del 5 al 7 d’octubre del 2010, el Centre Tecnológic Forestal de Catalunya, amb el suport de la Red Iberoamericana de Pago por Servicios Ambientales (REDIPASA), el Departament de Medi Ambient i Habitatge de Catalunya i el Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino, organitza el Congrés Internacional de Pagament per Serveis Ambientals. Tindrà lloc a Solsona, i podeu accedir a tota la informació en la web del Congrés.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...