"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 22 d’octubre de 2010

Airejar-se

Imatge del fons de la Reserva de la Biosfera de Menorca
Me'n vaig cap a Menorca. He decidit dedicar a les Illes --després aniré també a Mallorca-- l’última setmana que em quedava de les vacances d’enguany, tot aprofitant també que, fa alguns mesos, els amics i amigues d’ICTIB–Impuls a la Custòdia del Territori a les Illes Balears, em van proposar de participar en algunes de les activitats que tenien previstes per a aquesta tardor. ICTIB és l’associació germana d’Avinença a les Balears; amb ella, i la xct de Catalunya, compartim objectius i plantejaments, i explorem vies de col·laboració i treball en comú. Un dels grups més actius, dins el moviment balear de custòdia, és el GOB-Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa: des de fa molts anys, una entitat ecologista de referència per a tots els què ens movem en aquestes qüestions, pionera també en l’aplicació dels acords amb propietaris, llauradors i ramaders (el seu projecte de custòdia agrària a Menorca ha esdevingut tot un model a seguir). A hores d’ara, ICTIB –amb una implicació especialment intensa del GOB i d’altres grups i entitats de les diverses illes-- està en plena fase de rellançament, i dins aquesta estratègia ha previst dur a terme diverses Jornades, una de les quals tindrà lloc a Mallorca a finals de la setmana que ve.

Hi haurà espai, per tant, per a reunions estratègiques i per a participar en les Jornades (que, per cert, se celebren a la finca --o possessió-- de Raixa, un indret emblemàtic que fa temps que tinc ganes de visitar). Però també per perdre’m en alguna cala, caminar pel Camí de Cavalls, acostar-me a la Serra de Tramuntana i conéixer un poc més aquestes terres de la mà de gent a la què m’estime especialment i de qui dóna gust aprendre. I segur que algun gotet de Xoriguer, guitarra en mà, caurà també... El que no crec que tinga és molt de temps per a dedicar a aquestes planes, així és que sabreu perdonar-me però ja vos ho contaré a la tornada. Bon cap de setmana --bona setmana sencera, de fet-- i fins novembre!


dimecres, 20 d’octubre de 2010

Terra d'àguiles

Com he dit en altre lloc, el cap de setmana passat vam estar fent un passeig per la serra Escalona, a l'extrem meridional del País Valencià. Escalona és, probablement, una de les serres valencianes menys conegudes, però també un dels espais naturals més interessants i sorprenents de les nostres comarques. Sorprenent perquè, a despit de les condicions generals que caracteritzen el Baix Segura (en especial, la seua aridesa: la precipitació mitjana anual no supera els tres-cents milímetres), la serra es troba coberta d'una densa pineda, que ofereix a qui la visita un paisatge inesperat, de vegetació esponerosa, que contrasta poderosament sobre les terres que l'envolten. I interessant perquè, a banda del seu evident valor paisatgístic i de la presència de diverses espècies vegetals de rellevància, Escalona constitueix un enclavament privilegiat per la riquesa i varietat de la seua fauna, sobre tot de rapinyaires. Valguen com a exemple dues dades: la població de duc o brúfol (Bubo bubo) és, probablement, la més important del món per la concentració de parelles nidificants d'aquesta au nocturna. Però a més, s'ha comprovat que la serra actua com a àrea de dispersió de dues espècies tan emblemàtiques com l'àguila daurada (Aquila chrysaetos) i l'àguila de panxa blanca (Hieraaetus fasciatus): cap de les dues hi nidifica, però durant la tardor, desenes d'exemplars joves d'aquestes espècies es concentren en Escalona, des d'on es dispersaran, uns mesos després, per tal de colonitzar nous territoris. Probablement, l'abundància de conills és un factor clau per a explicar la rellevància de la zona per a aquestes i d'altres espècies de rapinyaires diurnes i nocturnes --com també d'altres carnívors, com el gat salvatge, que abunden també en aquesta àrea--, però en qualsevol cas la relació entre una adequada preservació de la serra, i la supervivència de moltes espècies amenaçades, no ofereix a hores d'ara cap dubte.


Aquests, i altres motius, són els que ens dugueren un any més cap a Escalona, acompanyats a més a més --i com ve sent també habitual-- per la gent que millor coneix i més s'estima la serra. L'amic Carlos Javier Durà, expert naturalista i bon coneixedor dels secrets d'aquestes terres, ens va tornar a guiar en els nostres recorreguts, adobats a més a més amb l'experiència creixent que la seua associació, Amigos de la Sierra Escalona (ASE), va adquirint a través de l'establiment d'acords de custòdia del territori amb diversos propietaris privats de la zona. Treballar per la conservació en moltes zones del País Valencià és, com bé sabeu, una tasca complexa i plena de dificultats; però quan es tracta del Baix Segura, aquesta tasca pot qualificar-se sovint de realment heròica. Hui per hui, ni urbanitzacions, ni abocadors, ni transformacions agrícoles han pogut encara profanar el cor de la serra --per bé que s'han quedat ben a prop--, però les amenaces són tantes, tan intenses i tan imminents que el treball de l'associació i els seus membres, en tant que les administracions posen a punt els instruments necessaris per a garantir una adequada protecció d'aquest enclavament --que forma part de la xarxa Natura 2000 i està pendent de ser declarat parc natural des de fa massa temps-- és ara com ara insubstituïble. No deixeu de visitar la web d'ASE per saber un poc més de les característiques i la importància de la zona, com també de la tasca que realitzen en la seua defensa i en l'estudi i divulgació dels seus valors. I, si no hi heu estat mai, no deixeu tampoc d'acostar-vos a conèixer, de primera mà, aquest indret excepcional. 

Àguila de panxa blanca a Escalona. De la web d'ASE


dimarts, 19 d’octubre de 2010

Posem-los hamaques

Benidorm en una imatge de la xarxa.
Coincideixen, en els diaris del dia, dues notícies aparentment distintes que, al remat, venen a dir el mateix. La primera –que, per cert, només he vist en la premsa afin, encara que la ventila amb quatre ratlles -- és el rebuig del govern espanyol a tramitar la Iniciativa Legislativa Popular “Televisió sense Fronteres”. Ja la comenten, entre d'altres, Cucarella, Mompó o Can Carrasca, amb la indignació que pertoca i que compartisc. Des del gobierno al·leguen genèriques qüestions pressupostàries que sonen tan ridícules que, si no fóra per la gravetat del cas, farien riure. Gravetat no perquè esperàrem massa ni de Madrid ni del partit que des d’allí governa i ací aspira (?) a fer-ho, sinó perquè, a banda del menyspreu profund cap a la democràcia que implica barrar el pas a una iniciativa que ha tingut el suport de tanta gent,  és també una nova constatació d’una estratègia conscient, planificada i sistemàtica dirigida a destruir qualsevol tret que recorde a valencians i valencianes que són part d’una nació que no és la castellana. I vos assegure que jo, en conspiracions, no crec gens ni mica, com tampoc tinc més interés en la TV3 que poder disposar d’un mitjà --per a la nostra desgràcia, pràcticament l'únic-- que parla la meua llengua. Però és, això, el que em neguen: el dret a triar lliurement un  mitjà que parla en català, amb independència de sobre què parle, simplement perquè no convé que ens reconeguem com a part d'una comunitat que parla la mateixa llengua. I qui ens nega aquest dret, i ho fa de forma tan barroera, se situa –per més raons econòmiques o tècniques que invoque-- al mateix nivell de baixesa moral i política que qui manipula la Televisió Valenciana amb idèntic objectiu final: fer desaparéixer, per al seu propi benefici, qualsevol rastre de cultura i consciència catalanes al País Valencià; assimilar-nos --per extinció-- a qualsevol altra región castellana, no siga que se’ns obriguen els ulls i la paradeta se’ls en vaja a fer punyetes també per aquest cantó abans del que ells voldrien.

Hi ha, però, altres formes més subtils d’avançar en aquest “proyecto de contrucción nacional”, i a això es dedica la segona de les notícies que m'han cridat l'atenció hui: en el to triomfalista que sol acompanyar qualsevol comentari respecte a la flamant línia d'alta velocitat que ens uneix a la Meseta, se'ns recorda allò que els futurs usuaris del AVE que ens vindran des de Madrid esperen de nosaltres, els valencians. Bàsicament, que els ensenyem els nostres monuments, i que posem tumbonas i dutxes en les platges. Tota una declaració d’intencions sobre el paper que els espanyols han decidit atribuir-nos i que, majoritàriament i amb una docilitat digna de llàstima, sembla que hem assumit com a inevitable o --encara pitjor-- com a desitjable. Supose que, com que la cosa ve adobada amb els immensos beneficis econòmics que generarà la vinguda massiva de madrilenys i madrilenyes a fer-se cañas i menjar paella als nostres bars, no farà tant de parlar. Però al remat, i en el fons, hi subjau el mateix principi bàsic: apropar-nos a qui a ells els convé (encara que siga a preu de senyorets), i allunyar-nos de qui no els interessa. I no parle, solament, de la Sénia enllà: no vulgueu vindre en tren des de Xàtiva fins a Alcoi, que uns i altres ja s’encarregaran, fent ús dels seus poders, de deixar morir aquesta línia, com deixen morir (quan no maten traïdorament) tantes altres coses que podrien enfortir la nostra sensació de ser una societat culturalment, económicament i territorialment vertebrada. L’única vertebració econòmica, cultural i territorial a la què hem d'aspirar és la que ells han decidit: la què passa per Madrid i ens allunya no solament de Tarragona, Maó o Lleida, sinó també de Dénia, de Bocairent o de Morella.

Estació d'Alcoi. Del diari Información.
Si algú té encara dubtes sobre quin és el paper que li té reservat Espanya a la seua comunidad valenciana, que s’ho faça veure. Altra cosa és que, en el fons, a molta gent li sembla bé aquest joc. Tenen dret a pensar-ho, tot i que a alguns representants polítics caldria exigir-los també la valentia de dir-ho clar i deixar-se de romanços. Però no crec que siguen especialment malignes: només fan el que creuen que els convé. La nostra normalitat és la seua ruïna, ho saben, i actuen en conseqüència. Ho sabem, també, nosaltres?


PS: una actualitzacíó interessant respecte a la primera de les notícies: sembla que la Mesa del Congrès no ha acceptat l'argumentació del govern espanyol, que demana rebutjar la ILP. Ja veurem com acaba tot plegat, però pel moment --i malgrat les clares intencions d'impedir-ho-- sembla que encara hi ha la possibilitat que la iniciativa es tramite.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Setmana avant

I un poc de música, per començar-la amb els ànims escaients. Com tants altres, va morir massa prompte, però Stevie Ray Vaughan és un dels meus músics preferits, i Texas Flood --el seu primer disc, junt amb la seua banda Double Trouble-- una mostra excepcional del millor blues. La cançó que dona nom al disc, o la instrumental i vertiginosa "Rude Mood", són simplement magnífiques, però em quede amb "Pride and Joy", una de les més conegudes, i en la què la mítica Fender Stratocaster d'Stevie Ray ofereix els seus sons més característics. De la sempre sorprenent serra Escalona i les seues àguiles, que m'han tingut ocupat aquest cap de setmana que s'acaba, ja vos conte alguna cosa més avant, perquè paga també la pena.


divendres, 15 d’octubre de 2010

A propòsit de l'aigua


En la mitologia grega, Limnê era una nàiada associada, com totes les de la seua classe, a les aigües dolces. Filla del riu Ganges, segons el poeta romà Ovidi, el seu nom procedeix de la mateixa arrel grega que designava els llacs (limnee, Λίμνη) i que, per extensió, ha donat nom a la limnologia, ciència que estudia els medis associats a les aigües continentals --llacs, rius, marjals, estuaris, etc. Per la mateixa raó, Limne és també el nom d'una fundació valenciana que té, com a objectiu general, fomentar la participació ciutadana en la conservació del patrimoni social i ambiental dels ecosistemes aquàtics. La Fundació Limne es va constituir  l'any 2007 com una organització sense ànim de lucre, d'àmbit estatal --el seu camp d'actuació prinicipal abasta no solament el País Valencià, sinó també les àrees de Castella-La Manxa compreses dins la demarcació hidrogràfica del Xúquer--, i en formen part diverses persones --entre les quals em compte -- relacionades amb la investigació, la gestió i la conservació dels rius i aiguamolls.

Inicialment, la funció primordial de Limne va centrar-se en desenvolupar, en el seu àmbit d'actuació, el denominat Projecte Rius. Aquesta iniciativa, que potser coneixeu, va nàixer fa més de deu anys a Catalunya de la mà de l'Associació Hàbitats, i va anar estenent-se progressivament a altres territoris ibèrics, entre ells al País Valencià, on va ser inicialment implantat per l'associació Xúquer Viu --què, a hores d'ara, forma part també del patronat de Limne. Essencialment, el Projecte Rius promou, en una primera fase, la constitució de grups de voluntariat que duguen a terme un seguiment de l'estat ecològic dels rius i zones humides, mitjançant l'aplicació d'una metodologia comuna i científicament contrastada. Actualment, al País Valencià, hi ha més de quaranta grups duent a terme aquestes inspeccions; podeu consultar l'informe dels resultats de l'any 2009 clicant ací. A més d'aquestes tasques de coordinació del voluntariat d'inspecció i seguiment de rius, Limne desenvolupa altres projectes relacionats amb el seu camp d'actuació, com ara diverses actuacions de voluntariat per a la neteja i conservació fluvial ("Mans al Riu"), la confecció de materials i programes didàctics ("Camins d'Aigua") o la promoció de l'Adopció de Rius per part de grups de voluntaris, que s'impliquen així de forma més activa en la gestió d'aquestes àrees mitjançant la realització de diverses accions. De totes aquestes iniciatives, i d'altres que es desenvolupen des de la Fundació, podeu obtindre informació en la web ja indicada.

Limne no és, ni de bon tros, l'única entitat valenciana preocupada per la conservació dels rius i els ecosistemes humits del País. Des de la Fundació Nova Cultura de l'Aigua (en la constitució de la qual, com també de la mateixa Fundació Limne, va tindre un paper primordial el desaparegut Antonio Estevan) al ja esmentat Xúquer Viu, passant per Acció Ecologista-Agró, AEMS-Rius amb Vida o molts altres grups d'abast local o comarcal, són nombroses les entitats ciutadanes que reclamen una gestió adequada i responsable dels nostres ecosistemes humits i dels recursos hídrics, tot i que la seua tasca no sempre és coneguda ni valorada per la major part de la societat. I tot açò ve a tall del fet que, com heu vist ací al costat, el Blog Action Day d'enguany està dedicat genèricament a l'aigua (i, específicament, al dret a l'accés a l'aigua neta i potable del qual encara careixen quasi mil milions de persones al planeta). Més de quatre mil blogs d'arreu del món s'han compromés a parlar hui d'aquest tema des d'un punt de vista o un altre. I, des del meu punt de vista, és un tema pertinent, també a casa nostra. Perquè de seguir la tendència fluvicida que ha caracteritzat el nostre País els últims decennis, és probable que fenòmens ben coneguts --com la contaminació o la sobrexplotació--, junt amb altres, com el canvi global, dels quals apenes comencen a esbrinar les conseqüències, ens posen més  prompte que tard del costat de la humanitat que no té accés a un bé tan vital i necessari com l'aigua. Però també perquè no hauriem d'oblidar que mai podrà garantir-se aquest dret --tampoc en aquestes terres-- si seguim concebint rius, marjals i aqüífers com a simples dipòsits o canonades al nostre servei (i dels nostres camps de golf), com a canals disponibles per a desguassar  revingudes, com a clavegueres més o menys dòcils i conspícues. Sense rius i marjals vives, diverses i ecològicament viables, l'aigua està també en perill. I nosaltres amb ella, per moltes tecnologies i infraestructures que s'hi invoquen per a dissimular-ho. 


dimecres, 13 d’octubre de 2010

El rastre de les atzebres

"correns atzebres,
lludries, vebres,
hon bo ni bell
sino la pell
als no s’i troba"

Jaume Roig, L'Espill

L'anàlisi de la distribució històrica dels animals és un assumpte realment fascinant. Les fonts arqueològiques o, quan es tracta de temps més recents, les documentals, aporten dades interessants (i sovint sorprenents) sobre la sort que han seguit les diferents espècies de fauna que, des de fa mil·lenis, han hagut de conviure amb els humans en territoris com el nostre, i permeten aproximar l’evolució de les seues àrees de distribució al llarg del temps. Gràcies a aquestes fonts, per exemple, se sap de la caça de llúdries en la Cocentaina del segle XIII (prenc la referència del bon amic Josep Torró, tot i que l'episodi ha estat citat per molts altres autors; a més, com que el protagonitzaren quatre xiquets cristians i un musulmà, és invocat amb tenaç persistència pels defensors d'un suposat romanç parlat pels musulmans valencians abans de la conquesta). Es disposa, també, de nombrosa documentació sobre els esforços per exterminar els llops en moltes comarques valencianes, en base a la qual, i també com a exemple, es coneix la caça de més de dos-cents exemplars en Oriola en la primera meitat del segle XVIII, segons un magnífic treball de José Ojeda. El mateix Jaume Roig, en el fragment de l’Espill que obre aquestes ratlles, es refereix entre molts altres animals a les vebres. Aquest és el nom medieval dels castors, què van desaparéixer de la Península Ibèrica en el segle XVII –pràcticament es van extingir en tota Europa, tot i que a hores d’ara han estat reintroduïts en diversos països, entre ells i de forma il·legal, Espanya-- però que devien ser relativament freqüents en l'Edat Mitjana, quan eren caçats per la seua carn i la seua pell (es cridanera, per exemple, aquesta referència sobre la seua possible presència en l’Ebre en època andalusina).

La referència al llibre de Roig, però, és especialment interessant perquè és un dels aparentment escassos textos medievals valencians que parlen d'un animal sobre el qual se sap molt poc i què és, encara, objecte de vives polèmiques entre els especialistes. Ell els anomena atzebres, però altres fonts valencianes parlen d'azebres o enzebres, forma que coincideix amb un topònim (Les Enzebres, pedania de El Pinós, escrita també de vegades Les Encebres) que devia guardar-ne alguna relació, com assenyala Coromines i com succeeix amb molts altres noms de lloc arreu la Península. Les variants en les diferents llengües peninsulars són molt diverses (encebro, encebra, enxebre, zebro, cebra...) i fins i tot alguns adjectius recollits per Xavier Terradó en els llibres de mostra de cavalls medievals (açebru, adzebruno, azebruno, azembruno) deuen fer referència a alguna qualitat de l'aspecte o el temperament similar als de les atzebres en els animals als què s'aplicara. Però què era, en realitat, l’atzebra?


Una possible reconstrucció de l'atzebra, en la que no s'han
representat les línies fosques que serien característiques de
l'espècie. De la revista on-line "Murcia Enclave Ambiental"
Probablement, un dels estudis més complets que s’han escrit sobre aquest particular és el degut a Carlos Nores i Corina Lesau, que podeu consultar ací. També conté informació interessant sobre aquesta qüestió aquest treball, però hi ha moltes altres obres i pàgines que en parlen, com ara aquesta o aquesta altra. De les diverses descripcions històriques conegudes, moltes de les quals s’hi indiquen en els estudis abans esmentats, es desprén que les atzebres eren un èquids salvatges, similars als ases o als cavalls, el pelatge dels quals, de color cendrós (“a manera de yeguas cenizosas, de color de pelo de las ratas”), mostrava típicament unes llistes fosques en les pates i el llom, a l’altura de la base del coll. De fet, es pensa que aquestes ratlles són la causa que els primers portuguesos que descobriren, a Àfrica, el que ara coneixem de forma general com a zebres, els aplicaren un nom que originàriament havia servit per a designar un animal ibèric. Els mateixos textos fan referència a altres trets característics de les atzebres, com ara el seu caràcter esquerp –en alguns dels textos coneguts, i el mateix "Espill", s’aplicava l’apel·latiu d’enzebres a les dones poc dòcils--, la seua velocitat, per la qual eren muntures apreciades, i l’aprofitament de la seua carn.

Però més enllà d’aquesta atribució genèrica al grup dels cavalls i els ases, no hi ha un acord general sobre què era exactament l’atzebra. Per a alguns autors, es tractaria simplement d’ases salvatges, probablement relacionats amb l’onagre (Equus hemionus), atés que molts textos medievals en llatí o en romanç identifiquen totes dues parales (enzebro i onager) o, fins i tot, ases domèstics assilvestrats. D’altres s’inclinen per creure que el nom d’enzebra d’aplicaria en realitat a una raça autòctona de cavalls, i que fins i tot restes del patrimoni gènic de l’espècie s’haurien mantingut en els cavalls de raça sorraia, una varietat portuguesa que per les seues característiques s’ha relacionat amb els cavalls ibèrics primitius i que, segons aquests mateixos autors, podria correspondre als èquids representats en l’art rupestre paleolític en moltes coves ibèriques. Finalment, d’altres especialistes, com els esmentats Nores i Lesau, defensen que l’enzebra era diferent d’onagres i cavalls, i que en realitat correspondria a una altra espècie actualment extinta, Equus hydruntinus, present en els jaciments paleontològics i arqueològics ibèrics des de l’Holocè.


Cavall (o atzebra?) representat a la Cova d'Ekain, Gipuzkoa. Imatge estreta de la web Cave Paintings and Sculptures. En la mateixa pàgina apareix una il·lustració del famós poni de Devonshire esmentat per Darwin (l'amic Juan Jiménez, que d'aquestes coses sap molt, és qui me'n va parlar), i que mostrava també les característiques ratlles en pates i llom.

Ara com ara, les incògnites sobre les atzebres continuen obertes. L’únic que se sap del cert és que, cap a la meitat del segle XVI, els últims animals als que s’anomenava com a tals van desaparéixer definitivament dels reductes on sobrevivien, a prop de la frontera meridional valenciana. La qual cosa converteix les atzebres, a més, en un dels últims mamífers europeus extingits definitivament --i no sols localment, com els bisons o els mateixos castors, que comencen a recuperar-se després d’haver estat a la mateixa vora de la desaparició— en temps històrics, junt amb l’uro o bou salvatge o, molt més recentment, el bucardo dels Pirineus. Moltes altres espècies van ser incapaces de suportar la pressió humana i van desaparéixer molt abans, des de l’os de les cavernes, extingit fa uns 18.000 anys, als últims lleons europeus, abatuts el segle I, en terres gregues, per caçadors romans. Algunes espècies balears especialment notables van seguir una sort pareguda, però d’elles deixem pendent parlar en altra ocasió. La pregunta que ningú voldriem haver de respondre és: quina serà la pròxima?

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Senyals

Com cada tardor, hem començat a recórrer les muntanyes buscant indicis sota les estepes, recordant els rotgles d'altres anys, tractant de desxifrar els auguris amagats en la pinotxa. I, com cada tardor, les delicades flors del safrà silvestre o bord han tornat a acompanyar-nos en la cerca, esguitant d'un malva subtil les brolles i els fenassars i fent palès a cada pas com és, d'escaient, anomenar aquesta època la primavera de l'hivern. Ens alegrem de veure'l, però per al que realment busquem, és massa prompte. Hi ha signes propicis: ací i allà comencen a veure's fongos, fins i tot ha tret el cap alguna morena. Però la impressió general i compartida és que la serra no ha mogut encara: l'anhelat esclata-sang es farà esperar un poc més. Seguirem, doncs, perseverant, amb un ull posat al cel i un altre a la terra, cercant els senyals favorables i somniant el dia, ja pròxim, en què tornarem a omplir una d'aquelles cistelles memorables, que m'erice tot només de pensar-ho...




Crocus salzmannii
El safrà bord, silvestre o de pobre (Crocus salzmannii), cosí germà del safrà cultivat (Crocus sativus), és la més freqüent i abundant de les diverses espècies de plantes bulboses que floreixen entre setembre i novembre a les nostres serres, però no és ni de bon tros l'única. Més escassa, però convivint sovint amb ell, pot trobar-se també a les serres diàniques una espècie d'aspecte similar, coneguda també com a safrà bord o còlquic (Merendera montana), però que es diferencia fàcilment per l'estructura de la flor. Altres espècies, tot i trobar-se també aquests mesos tardorenc en les nostres serralades, són menys conegudes, bé per ser més rares i aparéixer en llocs molt concrets (cas, per exemple, del còlquic groc, Sternbergia colchiciflora), bé per que passen fàcilment desapercebudes, com succeeix per exemple amb Scilla autumnalis, fàcil de trobar --si se sap veure-- en Bèrnia i altres serres pròximes.

Merendera montana

Arreu del món hi ha milers d'aficionats al cultiu de les plantes bulboses (o, més pròpiament, de geòfits) i moltes associacions tenen aquesta mateixa finalitat, com la International Bulb Society. Per aquesta raó, la recol·lecció, cultiu i comercialització dels bulbs, rizomes o tubercles d'aquestes plantes és un negoci que mou enormes quantitats de diners. Els Països Baixos encapçalen les xifres, amb pràcticament dues terceres parts de la producció mundial; però la recol·lecció de bulbs per a la seua exportació és una activitat econòmica d'importància creixent en països com Turquia, per bé que en ocasions, en aquest i en altres llocs, l'afany col·leccionista està posant-se en perill algunes espècies silvestres especialment rares o amenaçades.

Hi ha grups especialment populars entre jardiners i aficionats, com ara els conegudíssims tulipans, els narcissos, els iris o els jacints, dels quals s'han desenvolupat centenars de varietats de diferents colors i formes, sovint molt diferents dels tipus salvatges originaris. Però també els Crocus tenen els seus entusiastes, tant per la gran diversitat de formes i tonalitats aconseguides per creuament de diverses espècies i varietats silvestres, com per la seua floració tardorenca.  Per cert: del llatí crocus deriva la paraula catalana "groc".




dissabte, 9 d’octubre de 2010

9 d'octubre

Ni dels botiflers rebordonits i renegats, ni tampoc dels polítics indignes, corruptes, mediocres i aigualits. Menys encara dels feixistes de ment raquítica i moral nauseabunda, ni dels infames descastats que menyspreen la terra que els va acollir. El 9 d'octubre no és d'ells, encara que com cada any els veureu exhibint-se obscenament, fent penosa ostentació de la seua ignorància i la seua traició. El 9 d'octubre és nostre. És la nostra Diada, la dels valencians i valencianes que estem orgullosos de ser-ho, que no ens amaguem de parlar en català cada dia de l'any, que volem una terra viva i un futur digne per a la nostra gent i el nostre País. Simbolitzem quan vam nàixer per recordar-los que estem vius, i assumim la veu i la pena i l'amarga polseguera vida amunt i nacions amunt. Airegeu les senyeres i els mocadors, traieu-li a la llengua tot el profit, passeu una bona Diada!







dijous, 7 d’octubre de 2010

De crítica

"Oponerse por principio a la opinión dominante, actuar siempre y sin excepción contra lo establecido, supone darle demasiado valor a la opinión dominante y establecida, rendirles un involuntario homenaje que probablemente no merecen. Equivale a claudicar ante su imperio, establecer un automatismo. (...) Quiza sea ésta una de las explicaciones de la tremenda penuria con que se formula la crítica en la sociedad actual y de la escasa rivalidad que tienen los poderosos. El sistema aprende mejor que sus críticos.
        Los sistemas se hacen inmunes frente a la crítica asumiéndola. No hay nada mejor para neutralizar una rebelión desde el poder que ponerse de su parte. Quien se manifieste contra alguien ha de contar hoy con que los destinatarios de la protesta van a declararse solidarios con ella. Podríamos afirmar que el poder de un sistema es completo cuando consigue introducir la negación del sistema en el sistema mismo. Nuestra sociedad le debe su flexibilidad a los críticos, que ya no ponen nada en peligro. Los medios de comunicación cuidan de la desviación, alimentan la inquietud de la sociedad, o sea, su disposición al conformismo. De este modo, cuando la subversión es la corriente dominante, el "mainstream", puede uno encontrarse con revolucionarios nadando a favor de la corriente, personas que hablan en los medios de comunicación contra los medios de comunicación, rutinas que se presentan como rupturas de la tradición, protestas que únicamente satisfacen el gozo de la indignación."
Hui tinc el cap com el temps. Crec que m'he refredat i la setmana està fent-se pesada, la qual cosa, junt amb la quotidiana lectura de la premsa i les ja habituals novetats sobre actuacions pressumptament tèrboles del nostre govern, des de la política de cooperació a l'educació sexual, m'ha inhabilitat per a tancar dignament qualsevol de les idees que tenia embastades per a postejar hui. Però tampoc m'abelleix escriure d'altra cosa, i menys que res del Nobel de literatura. Així és que he decidit que em posaré algun concert de trompeta de Telemann (tot i que potser tinc el cos més per a l'Adagio for Strings de Barber), em prendré un fernandol, i dedicaré el que queda de vesprada a rellegir el llibre de Daniel Innerarity què he recordat mentre fullejava el diari, i del qual he estret el fragment de dalt. Es diu "La Sociedad Invisible" (Espasa Calpe, 2004) i, des del meu punt de vista, exposa moltes idees interessants i provocadores sobre les que paga la pena pensar una estona. I demà, ja veurem.


dilluns, 4 d’octubre de 2010

Les serps, el paracetamol i els Simpsons

A l’illa de Guam, els talls de llum són un fet habitual amb el qual han de conviure residents i visitants. Com a mitjana, es produeixen unes dues-centes interrupcions en el subministrament elèctric a l’any, algunes d’elles degudes a les tempestes tropicals i a altres incidències climàtiques. Però la major part d’aquests talls, què afecten no solament a la vida quotidiana dels illencs sino també al transport, les comunicacions o la seguretat, no són culpa del mal temps, d’instal·lacions obsoletes o de falles tècniques: la causa són les serps. Ho conta també Oliver Sacks en un dels capítols de "L’Illa dels Cecs al Color" (Editorial Empúries, 2000), un dels seus llibres més estimables, que fa poc he acabat de rellegir i del qual ja avance que tornaré a parlar en aquestes planes. Sacks, qui va visitar Guam --convidat per John Steele, un metge canadenc afincat en l'illa-- per a estudiar la possible relació entre una estranya malaltia neurològica que afecta als nadius i el consum tradicional de les llavors d'una cícade (Cycas micronesica), ho relata així:
"Just haviem començat a menjar que se'n va anar la llum. Un "una altra vegada!" va omplir tot el restaurant, però els cambrers de seguida van anar a buscar unes espelmes i van saber acontentar els clients.
--Es veu que estan ben preparats per als talls de llum --vaig observar.
--I tant --va confirmar John--. Això és el nostre pa de cada dia. És per les serps.
--¿Com? --vaig fer.
¿Hi havia sentit bé? John no sabia el que es deia. Vaig quedar esbalaït, i durant uns instants vaig pensar que li havien servit peix verinós i començava a desvariejar.
--Sembla estrany, ¿eh? --va continuar--. A Guam tenim milions d'aquestes serps marrons que s'esmunyen pertot arreu. S'enfilen als pals de telefon, s'escolen pels conductes de les subestacions i, quan arriben als transformadors, puf!, s'apaga la llum. Potser hi ha dues o tres avaries cada dia. La gent ja ho sap, i està preparada. En diem snakeouts."
Potser Steele exagerava quant a la freqüència dels snakeouts. Però la Guam Power Authority ha estimat que les serps són responsables de que es produisca com a mitjana un tall de llum cada tres dies, amb un cost calculat, entre pèrdues de les diferents activitats afectades i les necessàries reparacions, que assoleix els 4,5 milions de dolars anuals.


Boiga irregularis. Foto de la xarxa.
Guam és una petita illa micronèsia de l’arxipèlag de les Marianes, situada a l’est de Filipines i al nord de Nova Guinea. Té una superfície de 541 quilòmetres quadrats, un percentatge significatiu de la qual es troba ocupada per instal·lacions militars dels Estats Units, sota la sobirania dels quals es troba com a territori no incorporat. La població originària de Guam (els chamorros) s'ha vist reduïda a la mínima expressió després de les ocupacions d’espanyols --la més prolongada, des del segle XVI fins el XIX--, japonesos i nordamericans. Però la darrera d’aquestes invasions no l’han protagonitzada exèrcits ni missioners: cap a l’any 1950, uns pocs exemplars d'una serp freqüent en Nova Guinea i el nord-est d'Austràlia, coneguda com serp arbòria marró o brown tree snake (Boiga irregularis) va arribar a l’illa, es pensa que accidentalment, a bord d'un vaixell militar. En trobar desocupat un nínxol ecològic en el qual s’havien especialitzat en el seu lloc d’origen, les serps arbòries es van reproduir a Guam de forma explosiva, fins assolir concentracions que actualment s’estimen en uns 25.000 exemplars per km2. Molt d’aquests exemplars s’enfilen pels pals de la llum, els tranformadors i altres instal·lacions elèctriques, i en són així la causa dels talls d’energia que sobtaren a Sacks.
 
Però deixar reiteradament a fosques els habitants de Guam no és, ni de bon tros, l’efecte més greu de la invasió d’aquesta espècie. Com passa sovint en els medis insulars, a l'illa no existia, abans que hi arribaren les primeres serps arbòries, cap predador comparable. Per això, la fauna autòctona de Guam, i en especial els ocells –molts d’ells, exclusius d’aquest petit territori—no estava adaptada per a fer front a una amenaça com aquesta. El resultat ha estat un dels majors desastres ecològics coneguts en temps recents: la pràctica totalitat de les espècies d’aus existents en l’illa s’han extingit en a penes unes desenes d’anys, i moltes altres es troben en una situació crítica. La prol·liferació de Boiga irregularis i els seus efectes catastròfics sobre una avifauna especialment rica i sensible com la què existia en Guam, ha esdevingut un dels exemples de referència sobre els efectes devastadors de les espècies invasores: la informació disponible sobre aquest cas és, a hores d’ara, molt extensa, i el Grup d’Especialistes en Espècies Invasores (ISSG) de la UICN considera la serp arbòria marró com una de les espècies invasores més perilloses del món.

Zosterops conspicillatus, una de les primeres espècies
de Guam extingides per les serps. Encara sobreviu en altres
illes de l'arxipèlag de les Marianes. Foto de la xarxa.
En gran mesura, els danys provocats per les serps arbòries a Guam són ja irreversibles. Però ara l'amenaça s'esten cap a altres illes del Pacífic, com ara Hawaii, on podria reproduir-se la situació i causar l’extinció de moltes espècies d'aus endèmiques que han esdevingut ja extremadament rares a causa de la influència humana i d’altres invasions biològiques prèvies. Per això, les mesures de control sobre el desplaçament --accidental o no-- d'exemplars de Boiga, i els esforços per tal de controlar la seua població a Guam, no han deixat de créixer. Ahir, el diari "Público", recollint informacions d’altres mitjans internacionals, donava compte --per bé que sota un titular un poc frívol--d’una de les últimes iniciatives per tractar de controlar aquesta pesta: des de fa uns deu anys, s’ha comprovat que el mateix paracetamol que fem servir per alleujar el nostre mal de cap, és molt tòxic per a algunes serps, entre elles la Boiga irregularis, fins i tot en dosis molt petitesTot i que existeix encara certa controvèrsia sobre si l’ús d’aquesta substància podria tindre efectes no desitjats sobre altres espècies, després d'anys d'investigacions i propostes no reixides s’ha posat finalment en marxa un procediment experimental per tal d’avaluar la seua eficàcia. Per a això, es llançaran des d’avions ratolins morts als quals s’ha injectat aquesta substància –d’ahí el titular dels "ratolins paracaigudistes"—amb l’esperança que, en ser consumits per les serps, provoquen la seua mort. Si l’experiment funciona, la Força Aèria dels Estats Units preveu una actuació sistemàtica de "bombardeig amb ratolins" sobre Guam per tal d’erradicar --o almenys controlar-- la seua població de serps.

Les espècies invasores són, indiscutiblement, un dels majors problemes que afecten a la biodiversitat a escala planetària, sobretot quan incideixen sobre grups o territoris –com les illes oceàniques—on s'ajunten una elevada varietat d'espècies i una major sensibilitat a les pertorbacions. No cal que es tracte, a més, d’introduccions conscients o deliberades: la importància de les introduccions accidentals augmenta de forma constant en un món cada vegada més globalitzat. A més, i com s’ha dit, els seus perjudicis directes sobre les activitats econòmiques humanes poden quantificar-se en desenes de milions de dolars, per no esmentar els riscos sobre la salut –les serps de Guam causen també enverinaments a les persones, tot i que no són massa habituals. La imatge de ratolins llançats amb un paracaigudes de joguet pot moure al somriure; però el que hi ha darrere d’un titular anecdòtic és, realment, una situació dramàtica i malauradament massa frequent. Fins i tot els Simpsons, amb la seua habitual ironia, se'n van fer ressò en un antològic episodi, en el què Bart provoca una plaga de "fardatxos arboris bolivians" en no acceptar sacrificar-los tal i com li exigia Skinner --que fa de president d'una curiosa Springfield Birdwatching Society. Quan els fardatxos comencen a devorar els coloms de la ciutat, la seua invasió passa a ser considerada (fins i tot pels "observadors d’aus") com una bendició. Però quan Lisa es planteja si no serà pitjor la plaga de fardatxos que la de coloms, Skinner li assegura que, si fora així, per acabar amb ells portaran "serps agulla xineses". I quan les serps siguen un problema, introduïran "goril·les menjadors de serps". I puntualitza Skinner: "el millor de tot és que, quan vinga l’hivern, els goril·les simplement moriran de fred"... O potser no?

Els fardatxos de Bart eixint de l'ou. De la Wikipèdia.
Els efectes en cascada de les espècies invasores, sobre els que ironitzaven els Simpsons, no són cosa de broma i ho saben bé a Austràlia, a Hawaii o a Maurici. Però tampoc cal anar a indrets remots del planeta per detectar les conseqüències de l'arribada d'una espècie exòtica a un hàbitat diferent. També al País Valencià tenim, ara mateix, problemes importants per aquesta mateixa causa. Les caulerpes (C. racemosa i C. taxifolia), les gambúsies (Gambusia affinis), els musclos zebrats (Dreissena polymorpha) o els jacints d'aigua (Eichhornia crassipes) són només alguns exemples d'espècies forànies que estan causant danys més o menys greus en els nostres ecosistemes, i de les quals potser parlarem amb més detall en altra ocasió. Perquè pel moment, en aquests com en la majoria dels casos, l'única aplicació del paracetamol és alleujar-nos els mals de cap que ens provoquen.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Passat i futur

Aquesta vesprada he anat a fer una volteta per la zona que travessa la futura autovia del Comtat (què, segons sembla, s'obrirà definitivament a mitjans de l'any que ve). Anava pensant, també, en els últims moviments dels ajuntaments d'Alcoi, Cocentaina i Muro (supose que també hi haurà el de l'Alqueria, que sempre ha estat per la faena) cap a la constitució efectiva d'una mancomunitat en la comarca. I he recordat que, fa bastants anys, quan començava a parlar-se de la possibilitat d'aquest traçat per a l'autovia, vaig gosar enviar unes ratlles sobre això al diari "Información". Les he rellegides en tornar a casa (es titulaven "Quin futur volem?"), i m'ha semblat que, tot i que potser sóc ara un poc menys ingenu que aleshores --un poc, només--, algunes de les idees que s'hi apuntaven mantenen, encara, la seua vigència. En algunes coses, cal reconéixer-ho, sembla que hem avançat; en altres, no tant, i fins i tot hi ha moltes en les què anem decididament cap arrere com el crancs. Per això, i em disculpareu la nostàlgica impudícia, reproduisc el text ara, tal i com el vaig escriure llavors. És un poc llarg i, si no vos trobeu directament afectats per la problemàtica a la que fa referència, dubte que vos interesse gens: podeu prescindir-ne sense més cerimònies. Però no me'n puc resistir a recuperar-lo, almenys, com a testimoni de com passen, de ràpids, els anys. I de com, per a algunes coses i paradoxalment, pareix que els anys no passen...

"Des de fa un cert temps, ve escoltant-se en boca d’alguns alcaldes de la comarca la proposta –inicialment acceptada, segons sembla, pel Ministeri de Foment— de fer passar l’anomenada “Autovia Central”, entre Muro i Alcoi, per algun lloc encara indeterminat de la marge dreta del Serpis. D’entrada, cal dir que la creació d’una nova autovia a afegir a les infrastructures viàries existents o en curs de construcció, no ens resulta excessivament tranquilitzadora, en servir prioritàriament als vehicles privats i en representar una nova afecció a àrees que fins ara estaven ocupades per altres usos; com tampoc no ho és, de tranquilitzador, el fet que aparentment es busque amb aquesta iniciativa ampliar els sòls edificables (“fins la vora del riu”, diuen), encara que siga en contra de la tendència de creixement de la població en molts dels nostres municipis.

Però l’element que des del meu punt de vista resulta més inquietant és el conjuncturalisme d’aquesta mesura. Qualsevol actuació que es proposa a la nostra comarca–siga una carretera, una urbanització o un polígon industrial— és vista de forma independent i desconnectada de la resta, sense parar cap atenció a les repercusions d’aquests projectes sobre altres elements ambientals, socials, econòmics o territorials existents o previstos. Rarament es plantegen, per tant, models d’ordenació integral del territori que permitirien, en el seu cas, reduir els impactes i optimitzar els avantatges, o fins i tot descartar algunes d’aquestes propostes. I al remat, i en el millor dels casos, ens trobem amb un seguit d’actuacions inconnexes, descoordinades (fins i tot dins d’un mateix terme municipal) i a vegades incompatibles, que si funcionen bé per al conjunt és per intercessió divina i, si no, es resoldran –diuen—afegint més i més actuacions similars que van fent el nostre territori més hostil, menys competitiu, més ingovernable.

Però malgrat aquestes prevencions, que haurien de ser considerades detingudament, convé fer una segona lectura d’aquesta possibilitat –ens referim a l’autovia per la dreta del Serpis--. Una lectura que, en clau de l’ordenació del territori de la comarca (tantes vegades invocada, i quasi sempre ignorada) podria obrir unes perspectives interessants. No és aquest el lloc ni el moment escaient per a excessius detalls, però som ja molts els que pensem que el model de desenvolupament i ocupació territorial pel qual han optat els municipis de la vall alta del Serpis es troba en un carreró sense eixida. La manca de previsió, els interessos particulars, el consum irresponsable de recursos –l’aigua i el sòl, entre ells--, la dependència quasi absoluta del vehicle privat, la escassa adaptació ambiental de la indústria i altres fenòmens no menys importants, han conduït a una situació actual certament insostenible i difícilment gestionable pels Ajuntaments.

En aquest context, i fetes les salvetats abans apuntades, el plantejament d’una nova via de comunicació per la dreta del Serpis pot representar una oportunitat única per detenir la creixent i indiscutible degradació de la qualitat de vida –en sentit ampli—que patim els habitants d’aquestes terres. Però no per que gràcies a ella podrem fer servir encara més els nostres estimats cotxes, sinó per plantejar un projecte de futur, ambiciós però viable, que servira tant per restaurar una situació ambiental que mai hauria d’haver arribat fins a l’estat actual, com per superar l’actual i indiscutible fragilitat del model socioeconòmic i territorial en que ens hem embarcat. No hi ha dubte que sense les adequades dades tècniques i un intens procés d’estudi, debat, reflexió i anàlisi, qualsevol cosa que puga dir-se sobre aquest nou model territorial ha de ser vista amb tota la precaució. En tot cas, no ens resisitirem a apuntar breument alguns dels trets generals que haurien d’orientar aquesta nova proposta d’ordenació, entre els quals –i pel moment—caldria destacar-ne els següents:
  • El nou corredor que es configurara al voltant de la via hauria d’actuar com a àrea prioritària per a la ubicació d’usos industrials i logístics en l’àmbit comarcal. El disseny de sòls industrials en aquest corredor hauria de fugir d’afavorir interessos econòmics o especulatius personals o corporatius, adoptant dimensions raonables per a les necessitats actuals i futures i dissenyant-se en tot cas de cara a reduir els seus impactes ambientals i socials, i amb una visió estratègica respecte a les activitats econòmiques que serien susceptibles d’instal·lar-s’hi. En última instància, allò que probablement caldria plantejar és un vertader parc industrial comarcal per al segle XXI, amb ubicacions –no necessàriement contigües-- adequades per a cada tipus d’activitat, i compatible no solament amb la salut pública, la gestió responsable de recursos i residus i l’equilibri territorial entre municipis, sinó també amb el nou model econòmic emergent i les noves tecnologies.
  • Aquesta redistribució d’usos hauria de tindre com a resultat, a mitjà termini, el progressiu desplaçament de les ubicacions industrials de baixa (o nul·la) qualitat actualment existents o previstes en l’eix Alcoi–Cocentaina-Muro (ampliable a Alqueria, Gaianes, Beniarrés i Benilloba, almenys) cap a aquesta nova àrea, primant aquest eix com a àrea residencial i de serveis i replantejant-lo, des d’una perspectiva realment metropolitana, cap a models urbans eficients i sostenibles, a través, per exemple, del foment de mitjans de comunicació col·lectius com el tramvia, la potenciació preferent dels nuclis històrics front al model balafiador d’urbanitzacions disperses, l’establiment de connectors naturals entre Mariola i el riu, etc.
  • Un tercer criteri prioritari, complementari dels anteriors, consistiria en configurar el riu Serpis com un autèntic corredor ambiental per a la comarca, plantejant-se com a objectiu superar el seu caràcter actual de simple claveguera i assolir –en un termini posem de deu anys—una restitució acceptable de les seues característiques naturals –prou de formigó, per tant--, amb una restauració de la qualitat de les aigües i amb la configuració d’un parc fluvial estructurant del territori i susceptible d’albergar (tot garantint el seu caràcter d’ecosistema natural però secularment antropitzat) activitats lúdiques i educatives –pensem, per exemple, en l’arqueologia industrial-- des d’aigües amunt del pantà fins els Canalons. 
  • Els tres “eixos preferents” abans esmentats –industrial a la marge dreta, residencial a l’esquerra i amb un riu recuperat com a element estructurant-- haurien de completar-se amb una estratègia que superara l’actual visió de l’agricultura com a subministradora de sòls per a altres usos, i adoptara un paper actiu que garantira la preservació efectiva dels sòls més fèrtils i, amb ells, de l’activitat agrícola a la zona com a factor de desenvolupament estratègic comarcal: cal preservar decididament les nostres malmeses hortes històriques (¿o és que només cal conservar la de València?), les zones de baixa pendent i major productivitat, etc., però no solament des d’una perspectiva patrimonialista, sinó fomentant pràctiques agrícoles que milloren la seua adaptació ambiental i competitiva, per exemple a través del cultiu biològic o aprofundint en l’ús dels distintius de qualitat. En aquest sentit, la protecció dels recursos hídrics hauria de representar un objectiu bàsic de l’ordenació que finalment es proposara.
  • Finalment, el model territorial esbossat es completaria amb la configuració d’una vertadera “anella verda” per a la comarca, completant la protecció (efectiva, no nominal) dels ecosistemes singulars de muntanya a Mariola i la Font Roja, però amb un model que incorporara altres zones –Serreta, Benicadell...— i on l’estratègia de protecció no solament garantira la preservació de valors ambientals i naturalístics, sinó que fomentara la promoció d’activitats de baix impacte –com el turisme o l’agricultura a temps parcial-- compatibles amb aquesta conservació.
Al remat, i com pot veure’s, res més que propostes per al debat, provisionals i fins i tot agosarades. Però la realitat -–des de la nostra perspectiva—és que un plantejament com aquest no solament podria ser tècnicament i econòmicament possible amb els terminis adequats, sinó que probablement resulta a hores d’ara socialment i ambientalment indefugible. Mitjans legals i tècnics per avançar cap a propostes integrades com aquestes –o qualssevol altres--, incorporant necessàriament a tots els agents socials i econòmics implicats en el procés de definició, i dotant a la comarca d’organs de gestió i decissió escaients, n’hi ha ja a hores d’ara, com els Plans d’Acció Territorial; mitjans econòmics, segurament també. 

Certament, el context polític i socioeconòmic actual no és el més favorable –a les nostres comarques, però també en general-- per a la planificació a mitjà i llarg termini: sempre resulta més còmode limitar-se a administrar les inèrcies del sistema, i desviar les culpes dels problemes i disfuncions existents a la conjunctura, a la mala sort, a altres governs o al sursum corda; en la mesura en que els ciutadans i ciutadanes ens creiem aquestes bajanades, seguirem fomentant la seua existència. L’únic que podem fer, a hores d’ara, és exigir a aquells que tenen la possibilitat de prendre decissions realment rellevants per al nostre futur, que les prenguen d’una vegada, amb imaginació i valentia. Possiblement, allò més difícil siga, ara mateix, superar les misèries localistes i partidistes i començar a pensar, des de la responsabilitat, en quin és el futur que volem –o que ens espera-- per a la comarca. Una cosa, si bé es mira, que no sembla tan difícil. Si més no, per a començar a parlar-ne."

divendres, 1 d’octubre de 2010

Propostes de divendres: Canyet i Microvinya

Aquest cap de setmana, a les terres de l'Alcoià i el Comtat, anirem embolicats en parell de propostes que potser vos resulten temptadores si és que vos pega a prop o no vos fa peresa acostar-s'hi. La primera, per al dissabte pel matí: aprofitant que el primer cap de setmana d'octubre se celebra, des de fa ja anys i a instàncies de BirdLife International, el Dia Mundial de les Aus, des de FAPAS-Alcoi convidem, a qui vulga, a vindre a conéixer de primera mà el Projecte Canyet, del qual ja he parlat de passada en alguna ocasió, i les seues instal·lacions a les Pedreres de Sant Cristòfol. La idea és fer un passeig --a l'abast de totes les cames-- per aquesta part de la Mariola, i poder veure els voltors (sempre que ells estiguen també per la feina), des de l'amagatall que tenim preparat per aquestes ocasions. Com probablement sabeu, fa ara deu anys que aquest projecte de reintroducció del voltor comú es va posar en marxa, i en fa ja uns quants que, a partir de les aus alliberades, s'ha instal·lat una colònia reproductora a les cingleres del Barranc del Cint, a les mateixes portes d'Alcoi. I, a més, parlarem d'altres assumptes importants per a la conservació de les nostres serres i la seua fauna. FAPAS-Alcoi, per cert, és una de les entitats que formen part d'Avinença, i per tal de dur a terme els seus projectes fa servir els acords de custòdia del territori, tant amb administracions públiques (com ara l'Ajuntament d'Alcoi) com amb propietaris privats.

I de custòdia del territori parlarem també per la vesprada a Muro, perquè dins de la VI Fira Gastronòmica que se celebra a la localitat (i què és el segon dels suggeriments per a aquest cap de setmana), l'amic Joan Cascant, del Celler la Muntanya, ens ha convidat a parlar de la relació entre la conservació, l'agricultura i el consum responsable. Del Celler la Muntanya i del seu projecte Microvinya he deixat caure també, en alguna entrada anterior, un parell d'idees i algun enllaç que potser haureu visitat. Però, amb tot, convé insistir en què les iniciatives d'aquesta gent activa i imaginativa (i amb els peus ben plantats a terra) mereixen que se'ls preste una atenció especial. Començant, òbviament, per la mateixa idea de les microvinyes, aparentment senzilla però realment interessant. En la base, un compromís convençut per la defensa d'un paisatge mediterrani basat en els minifundis --una de les senyes d'identitat del Celler i els seus projectes-- i en la cultura, la història, la gent i els ecosistemes associats a aquells. Per això, el projecte busca incorporar a petits llauradors de diversos municipis (la iniciativa no deixa de créixer des de que es va posar en marxa fa uns pocs anys), als quals se'l faciliten les varietats de raïm més adequades i, si fora el cas, la formació i la informació necessària sobre les condicions del seu cultiu, i de la producció dels quals obté el celler la matèria primera per el·laborar els seus vins. Uns vins què, diuen els entesos --els meus coneixements enològics són molt limitats; només puc assegurar que jo els trobe molt bons--, són molt meritoris i que van fent-se cada vegada més coneguts en els cercles especialitzats. El projecte, en tot cas, ha arrelat amb força i segueix creixent: a través de l'Associació Elviart, vinculada a aquestes actuacions, es va organitzar fa uns mesos un interessantíssim Congrès Nacional sobre el Minifundi com a defensa de l'Ecosistema Mediterrani, a més d'altres activitats relacionades amb la cultura del vi en un sentit ampli. Una metodologia similar a la de les microvinyes està sent utilitzada també per a la producció d'un oli d'oliva d'alta qualitat a partir de varietats autòctones, i fins i tot s'ha implicat a diversos centres educatius, què han plantat les seus pròpies microvinyes com a iniciativa didàctica. La setmana passada, precissament, va fer-se la primera verema d'aquestes vinyes, i d'ella són les fotos de baix. I, a més, d'ara endavant faran servir taps de suro certificat de la Serra d'Espadà. Segur que, des del Celler, estaran encantats d'ampliar-vos qualsevol informació si és que esteu interessats.


Acabe. Per si no ens veiem demà per Alcoi o per Muro, passeu un bon cap de setmana. I deixeu-me que vos deixe amb una cançò d'un grup cors (I Muvrini) del qual em compromet també a parlar --d'ells, i de la seua illa-- en un altre moment. La cançò es diu "Terra", i m'ha semblat adient. Però sobretot és què, com les aus, el bon vi i la gent que treballa per la terra i el seu futur, m'agrada.





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...