"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 30 de novembre de 2010

Lliçons

No tots els dies s'aprenen coses noves. De fet, el que s'aprén la majoria dels dies són coses velles, d'aquelles que donaves per sabudes però que, a l'hora de la veritat, resulta que potser no estaven tan assimilades com creïem. Sempre és bo que algú (o alguna cosa) ens recorde que amb creure que sabem no és suficient. Cal recordar-ho, i sobretot aplicar-ho. Per això has d'agrair que et recorden que, quant al masclisme --com amb quasi tot-- no hi ha prou amb saber-se la teoria i predicar-la solemnement de tant en tant, sinó que allò realment important són les actituds i els comportaments, fins i tot els més subtils i quotidians. O que, en democràcia (amb perdó), les majories legitimen governs però no netegen immoralitats ni incompetències, ni --sobretot-- imposen principis o conviccions a qui té la desgràcia, o potser la sort, de ser, permanentment, minoria. O encara que, de vegades i encara que siga metafòricament, el treball en equip, la generositat, la humilitat i el gust per les coses ben fetes poden imposar-se a d'altres valors, o a la falta absoluta d'ells. I que poden fer-ho, posem per cas, per cinc a zero... Són lliçons velles i conegudes, però són fàcils d'oblidar i cal, de tant en tant, repassar-les. I visca el Barça, que punyeta!

divendres, 26 de novembre de 2010

Gall fer

Llac Laomainn (Lomond), Escòcia. De la web del
 Loch Lomond and the Trossachs National Park
Això significa, segons el meu diccionari, Capercaillie. El qual és el nom, també, d'un grup de música escocesa que segurament coneixeu i què, a mi, m'agrada molt. La veu màgica de Karen Matheson, els aires celtes, la sonoritat del gaèlic --que utilizen en moltes de les seues cançons d'inspiració folk-- m'han acompanyat durant moltes èpoques de la meua vida. Perquè hi ha dies de fixar-se en una lletra que ens apunta directament al cor; d'altres, és una melodia la que ens commou i emociona. Però, en moltes ocasions, simplement és perquè la música ens agita les cames i ens fa alçar els peus i els ànims. Com aquest "Coisich, a Rùin" que deixe hui, potser. Bon cap de setmana (i què ràpides que passen).


dijous, 25 de novembre de 2010

Palmeres

Palmerar d'Elx. Imatge de la Viquipèdia
A poc que conegueu Elx i el seu Camp, sabreu del paper cabdal que les palmeres i el Palmerar representen en la cultura i el paisatge d'aquestes terres meridionals del País. Declarat per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat ara fa deu anys, el Palmerar d'Elx és una autèntica joia històrica i ambiental, que ha merescut des de fa molt anys l’interés d’estudiosos i institucions. Una llei de la Generalitat Valenciana de 1986 regula la tutela sobre el Palmerar, en base al seu caràcter de “testimoni d’un aspecte singular de la història econòmica i social del poble valencià”, i a la seua “especificitat com element del patrimoni cultural valencià: objecte vivent, en evolució i desenvolupament constant”. El primer antecedent de protecció legal d'aquest paisatge cultural i natural es remunta a un Decret de 1933, que declarava d’interés social la conservació dels horts de palmeres d’Elx, i que diferents disposicions més o menys encertades han anat completant al llarg dels anys.

L’origen del Palmerar d’Elx s’ha establert, segons criteri general –i, segons em sembla, suficientment fonamentat-- en l'època andalusina. Els paral·lelismes d’aquest paisatge amb d’altres similars en l’entorn mediterrani i de l'orient mitjà són nombrosos, i abasten des de les xarxes de reg sobre les què es basteixen els horts, fins al mateix sistema tradicional de conreu d'aquests –hui pràcticament desaparegut-- en el qual les palmeres vorejaven les parcel·les i facilitaven el cultiu de molts altres productes d’horta al seu centre. En tot cas, ni l’interés que des d’antic ha despertat el Palmerar entre investigadors de tot el món, ni la ja prolongada història d’intents legals per a garantir la seua protecció, han estat suficients per evitar les amenaces ni, especialment, per a garantir una gestió adequada d’aquest paisatge eminentment agrícola. I així, a les pressions derivades del creixement urbanístic de la ciutat d’Elx, les alteracions sobre el sistema hidràulic –autèntica i imprescindible base territorial i funcional del Palmerar-- o l’abandonament del sistema tradicional de cultiu i la seua substitució progressiva per una mena de plantacions intensives de palmeres destinades sovint a un ús ornamental, s’ha sumat en els últims anys un nou perill, en forma de plaga: es tracta del morrut roig.

El morrut roig (Rhynchophorus ferrugineus) és un coleòpter originari del sud-est asiàtic, que s’ha estés per nombrosos països d’Europa i Àfrica, en gran mesura a través de les importacions de palmeres per a ús en jardineria, sobre les què no sempre s'ha exercit un control adequat. Les seues larves perforen galeries en el tronc de diverses espècies de palmeres, fins provocar la seua mort. Els adults s'estenen amb molta facilitat d'uns peus a altres, la qual cosa dificulta el seu control una vegada s'han implantat en un indret. La primera referència de l’espècie a la Península Ibèrica es remunta a l’any 1994. El 2004 es va detectar per primera vegada el corcó al Palmerar d’Elx, assolint caràcter de plaga molt poc temps després. A hores d’ara, hi ha encara molts dubtes sobre la capacitat real per a controlar-la. La plaga s’ha instal·lat també a Canàries, on amenaça a la palmera endèmica de les Illes (Phoenix canariensis) i on s’estan fent també grans esforços per al seu control i eradicació.


Morrut roig (Rhynchophorus ferrugineus). De la web d'Acció Ecologista-Agró

L’altre dia, a Madrid, parlava d’aquestes coses amb l’amic Pedro García, d’ANSE (els aprecie especialment a ell i a la seua entitat, pioners tots dos en l’ecologisme ibèric, per la seua tasca valenta, coherent i incansable en un context, com el murcià, especialment complicat per a aquestes coses de l'ecologisme constructiu i combatiu). Em contava Pedro de l'impacte causat pel morrut en moltes comarques murcianes: de com els efectes sobre les palmeres canàries –molt utilitzades en jardineria, també al País Valencià— han esdevingut dramàtics en zones com els voltants del Mar Menor, i de la incidència creixent sobre les palmeres datileres, les washingtònies –habituals també als nostres jardins—i d’altres espècies de palmàcies ornamentals. I parlàvem, també, de la possibilitat que la plaga s’haja estés fins i tot als margallons (Chamaerops humilis), considerats fins fa poc l’única espècie autòctona de palmera d'Europa Occidental. Fins fa poc, perquè pot ser que el morrut roig estiga afectant també a la que podria ser la segona espècie coneguda de palmàcia pròpia de l'oest de la Mediterrània: la denominada palmera de les rambles.

La taxonomia del grup de les palmeres datileres (el gènere Phoenix) en el Mediterrani no és senzilla. A banda de la ja esmentada palmera canària, i de la palmera de Creta (Phoenix theophrasti), endèmica d’unes poques localitats de la Mediterrània oriental, la major part de les palmeres datileres s’han agrupat dins una única espècie denominada Phoenix dactylifera què, tot i això, mostra una elevada variabilitat, probablement atribuïble --almenys en part-- a mil·lenis de cultiu i selecció de les varietats més productives. A banda de la gran diversitat de races que s’engloben sota aquesta espècie --i que sovint es distingeixen sobre tot pels tipus de dàtils que produeixen--, alguns autors diferencien encara, dins del complexe de Phoenix dactylifera, la denominada palmera marroquina (P. chevalieri) i la datilera de l'Índia (P. sylvestris). Però molts altres especialistes les consideren incloses dins la variabilitat general de l’espècie i, per tant, no els atorguen validesa taxonòmica (si vos interessa amb més detall la taxonomia de les palmeres valencianes, podeu fer una ullada a aquest treball de l'amic Emilio Laguna, un dels millors coneixedors de la flora valenciana).

 
Dàtils en un mercat a Bahrain. De la web de FAO

L’any 1997, Diego Rivera i el seu equip de la Universitat de Múrcia van descriure una nova espècie dins d'aquest grup. La van denominar Phoenix iberica, i hi van incloure diverses poblacions i exemplars que, fins llavors, s’havíen considerat també com una forma més o menys extrema dins la variabilitat de la datilera. Segons aquests autors, P. iberica apareix formant palmerars relictes en algunes rambles i indrets costaners de les comarques meridionals valencianes i de Múrcia, i presenta característiques –com ara l’amplària dels troncs o estípits—que la diferencien clarament de la palmera datilera. Però són sobretot els dàtils –més menuts que els d’aquesta i no comestibles— i les llavors, els que presenten unes característiques més diferenciades. Aquestes llavors, a més, són molt semblants a restes trobades en jaciments arqueològics anteriors a la introducció, atribuïda als fenicis, de les primeres palmeres datileres a la Península. A hores d’ara, s’han identificat diverses poblacions aparentment naturals de palmeres de les rambles, que tot i això sembla ser extremadament rara i que podria haver-se extingit en estat salvatge en terres valencianes. Però molts dels exemplars existents en el Palmerar d’Elx (i, en especial, els exemplars masculins), com d'altres peus cultivats en parcs i jardins, semblen respondre a les característiques d'aquella.

Palmeres de les rambles (Phoenix iberica). De la web d'ANSE
No tinc molta informació sobre la palmera de les rambles, i sé que la seua validesa com a espècie és encara objecte de discussió entre els especialistes. Però ara com ara, els trets taxonòmics utilitzats per a diferenciar-la de les datileres em semblen, al menys, dignes de ser considerats. També em semblen atractives les hipòtesis sobre el seu origen filogenètic i biogeogràfic --que la situarien com una relíquia més de la vegetació mediterrània del Terciari— i m’estimula especialment el suport arqueològic a aquestes evidències. Caldrà, en tot cas, esperar noves dades i l'opinió final de qui ho entén. Però a falta d’aquesta, la palmera de les rambles pot ser una més de les joies botàniques que teniem a la vora de casa i a les què no havíem prestat atenció. I un altre exemple de com, també en aquesta ocasió, potser és que el palmerar no deixava veure clarament les palmeres.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Busseig al cor del món

Ja ho havia avisat, que m’estava agradant. I ara, pocs dies després d’haver-lo acabat, ho confirme i el recomane, com me’l van recomanar també a mi. “La mujer que buceó dentro del corazón del mundo”, de Sabina Berman (Destino, 2010), és un llibre que paga la pena llegir. No perquè siga d’una extraordinària qualitat literària, però si per l’originalitat del seu plantejament i per la frescura amb què, gràcies a això, afronta temes complexos i compromesos. Escrit en primera persona i en un estil que fuig de formalismes i que el fa especialment amè i atractiu, conta la història de Karen, una dona autista que acaba esdevenint una important empresària del negoci de la pesca de la tonyina... i moltes coses més.

Les relacions humanes –vistes des de l’òptica certament especial de la protagonista i les seues “capacitats diferents”--, l’educació en un sentit ampli, el manteniment de l’estatus en el món de la Universitat i els negocis, el paper de certs moviments ecologistes són (entre molts altres) temes que apareixen al llarg de tot el llibre, deixant espurnes impagables d’ironia i fragments realment divertits i mordaços. Però sobretot, m’ha interessat especialment tot allò que fa referència a la relació entre els humans i els “éssers que no pensen en paraules”, tema que constitueix un dels fils conductors de tota l’obra, i al voltant del qual l'autora aboca reflexions que mereixen un pensament, o dos. I encara avançaré què, d’alguna forma, Karen acaba fent custòdia marina, el què encara m’ha agradat més. En resum: molt recomanable. I m’agradarà saber que vos ha semblat, si és que també el llegiu.

(Per cert, hi ha disponible la traducció al català a l'editorial Alrevés, però jo m'he estimat més llegir-la en l'original castellà)

diumenge, 21 de novembre de 2010

Acceptar-ho

Hi ha moltes coses què, tot i causar efectes benèfics quan s'administren en dosis moderades, poden arribar a ser contraproduents (i fins i tot perilloses) quan, de forma insconscient o premeditada, se superen els llindars d´un ús prudent i responsable. En el meu cas, m'he adonat que és molt possible que, darrerament, estiga cometent algun que altre excés pel que fa almenys a dues d'elles: pensar, i ser massa sociable. Quan a l'abús de la primera, no cal estendre's molt sobre els seus efectes imprevisibles i eventualment indesitjables. En aquest temps i aquest País, raonar de forma mínimament coherent i arribar a ser algú són fets incompatibles, com demostra l'elevada consideració que atorguem a figures com Belén Esteban en tant que icones culturals. O --el que resulta encara més delirant-- la  rellevància prestada a determinats energumens, als què contra tota lògica considerem com a pressumptes polítics susceptibles, fins i tot, de ser votats. Reflexionar massa --i voler explicar-ho sense fer servir crits i exabruptes-- és, per tant, una bona manera de ser ignorat. I a més, pensar fa mal de cap, la qual cosa explicaria que algunes de les entrades més recents d'aquest blog m'hagen quedat, no sé com dir-ho, amb un punt de pretenciosa solemnitat que faré per evitar en el futur.

Quant a la segona, reconec que obeeix a un plantejament més personal però té, també, una base comparable. Després de molts anys, hom assumeix que la seua timidesa patològica és un tret essencial i  inevitable, i comença a gaudir dels relatius però innegables avantatges de la introversió. I llavors alguna cosa trasbalsa l'equilibri aconseguit amb molt de treball i esforç i, de cop i volta, t'hi trobes envoltat de gent i comportant-te com una persona sociable... Ho he notat molt, açò, aquests últims caps de setmana. Trencant una tendència que es remunta a molts anys enrere, m'he trobat recorrent muntanyes i paratges acompanyant a --o acompanyat de, que tan li fa-- grups més o menys nombrosos d'amics i amigues. Els quals, per fer-ho encara més greu, no coincideixen entre ells, procedeixen d'àmbits ben diferents i tenen també formes relativament distintes d'entendre les coses... I ja vos dic que no ha estat gens malament, tampoc, i que m'ho he passat d'allò més bé en tots els casos. Però m'he posat a pensar --ja veieu que la cosa va malament, molt malament-- si va a ser que ja no sóc tan tímid i reservat, o no he sigut mai. O potser és que simplement he menjat alguna cosa que no m'ha sentat bé, jo què sé...

En resum: estic confús. I preocupat. Però no vull --no dec--pensar-hi, pel què la solució se m'antoixa com encara més difícil. I he optat, com a mal menor, per les mesures compensatòries. Aquest matí he eixit a caminar tot sol per la muntanya. Quasi me'n vole, i a més quan m'he encantat ja estava pensant una altra volta... Aquesta vesprada, m'asseuré davant la tele i, si tinc sort, veure sense pensar alguna pel·lícula intranscendent o alguna sèrie estúpida i anestèsica. Però ja vaig fent-me l'ànim que, si això tampoc funciona, no em quedarà més remei que acceptar els meus problemes i afrontar-los sense més. I dir, amb por al desconegut però també amb l'orgull d'haver fet un pas avant: hola, em diuen Pep ("hola, Pep!", dirà la gent asseguda en cercle), i m'agrada calfar-me el cap i estar amb gent...



La darrera de les meues "caminades socials" recents, ahir pels voltants del Ponotx i el Puigcampana, aprofitant la magnífica feina feta pel bon amic Jeroni per recuperar l'antic sender que ascendia, des de Polop i pel Barranc de la Canal, cap al Cigarrí i el Coll del Llamp. Una volta realment recomanable per uns paratges espectaculars que segueixen plantant cara al formigó i la coentor. I compartida, a més, amb els amics i amigues d'opcióAitana per tal de reflexionar sobre la pròpia associació i el seu futur immediat. Però aquesta és ja altra història, i ja arribarà el moment de parlar-ne. I ja de pas, felicitacions, també, al Tempir d'Elx per la seua iniciativa en defensa de la llengua: és bon senyal que moleste tant als de sempre.


 
 
 

divendres, 19 de novembre de 2010

En positiu (relativament)

Muixeranga d'Algemesi, al web del
Museu Valencià d'Etnologia
No sé molt bé quina és la causa, perquè no he incrementat de forma desacostumada el consum de cap substància psicotròpica. Però el cas és que, darrerament, em sorprenc sovint adoptant una actitud més aviat positiva davant els esdeveniments que, d’una o altra manera, m’afecten. Vull dir: seguisc tenint, si fa no fa, els mateixos maldecaps i preocupacions de sempre, i m'indignen --com sempre-- moltes de les coses que veig i visc. Però tret d'això, que no és poc, d'unes setmanes ençà em costa menys fer-ne una lectura diguem-ne constructiva d'una realitat que quasi sempre es mostra com objectivament hostil, frustant, fins i tot depriment. Veure l’oportunitat que aflora al mig d'una crisi, fer una interpretació dels fets més enllà de l'aparent o superficial, aprofitar el moment sense esperar massa del futur o ser més conscient de com d'importants (i fràgils) són algunes de les coses de les que gaudim inadvertidament, són comportaments que em naixen ara amb una certa facilitat. És evident que tindre cobertes una sèrie de necessitats bàsiques a les que, malauradament, cada vegada hi ha més gent amb dificultats per a accedir, és un element explicatiu a tindre en compte. Com també ho és la possibilitat que, tot plegat, es tracte simplement d’un mecanisme de defensa front a aquesta atrafegada i confusa etapa que estem travessant i que no fa cap aparença d'afluixar. Però, siga com siga, el resultat és el mateix i les coses es veuen d'altra forma. No sé molt durarà, però em resulta una experiència nova i no està gens malament.

Un exemple: davant l'acostumat festival de despropòsits, barbaritats i brofegades que ens segueix ofrenant el blaverisme feixista aquests últims dies (des de l’esperpèntic assumpte del GAV i els castells fins a la pertinaç ofensiva governamental contra la TV3, passant per l'atipadora obsessió de la consellera portaveu pel nom d'un idioma --oficial-- que ni parla ni li importa gens), i sense deixar per això de sentir-me amenaçat en els meus drets més bàsics, se m'acut de seguida una altra visió: si no ens tingueren por, no es prendrien tantes molèsties per tractar de fer-nos callar. Fan el que fan --i més, que faran-- perquè tenen por. Saben que les seues mentides, manipulacions i prepotències quedaran desemmascarades tard o d'hora. I és per això que necessiten fer un ús pervers, immoral i, moltes vegades, directament il·legal, de tots els mitjans de què puguen disposar per tractar de mantindre la ficció en què han basat la seua forma de viure i des de la que busquen la ruïna del nostre País i el nostre poble. Però no reixiran: no serà cosa d'unes eleccions, ni de dues legislatures, potser ni de tres generacions; però seguirem plantant-los cara --no som tan ingenus--, i ho farem sabent que tenen por.

I encara un altre: durant tota aquesta setmana de faenes i viatges no he tingut una sola estona tranquil·la per escriure res en aquestes planes que sou tan amables de visitar de tant en tant. No ha estat fins ara que, abans de passar a altres ocupacions --més relaxades, però-- he pogut trobar aquest moment. Però en lloc de deixar-me dur per l'ansietat o la frustració, com hagués estat habitual en el meu cas (com si fóra tan important, com si calguera complir alguna mena de compromís o d'exigència pròpia o aliena), he tractat d'aprofitar aquest silenci temporal i no premeditat al blog per pensar futures entrades i ordenar les idees i les prioritats. He decidit que, ja que res podia fer per canviar-ho, allò més adequat era aprofitar-ho. I recordar què, bàsicament, escric aquestes coses perquè em resulta divertit, per posar una pedra més per fer paret. I per aprendre; sempre, sobretot, per aprendre... Bon cap de setmana!


diumenge, 14 de novembre de 2010

Perdre i trobar

      "Quiero decir, conozco a muchos que si uno les pregunta, ¿qué dijo Darwin de la vida?, lo recitan con más o menos exactitud, pero no conozco a ni un solo ser humano cuya vida diaria muestre que de verdad cree que no hay una raya imposible de cruzar entre él y los seres que no piensan en palabras.
      Y eso es lo curioso. Descartes vivió en el siglo 17 y Darwin en el siglo 19, y sin embargo los humanos siguen siendo educados por Descartes. Siguen siendo amaestrados durante las 2 primeras décadas de sus vidas para pensar que son su pensamiento, y que el pensamiento es la cosa superior entre las cosas y es lo que los separa, sin remedio, de las otras especies.
      Y es cierto, que el pensamiento los separa de todo lo demás, pero eso es porque han sido educados por Descartes y no por Darwin".

Sabina Berman, "La mujer que buceó dentro del corazón del mundo"

Matí de recompte de baixes al jardí, conseqüència inevitable i esperada d'algunes setmanes d'abandonament forçat. La més sentida, la de la darrera mateta de conillets de roca (Antirrhinum valentinum) que conservava. Per raons que no venen al cas, recorde perfectament quan i on vaig agafar-ne algunes llavors --fa ara dotze anys-- de les quals van nàixer els exemplars que han florit any rere any al meu pati, però dels què no he pogut obtindre mai noves llavors. L´última d'aquestes plantes venia mostrant simptomes preocupants de senescència de l'estiu ençà, però no ha estat fins ara que, amb certa seguretat --amb les plantes mai no se sap-- crec que puc donar-la per definitivament finada. Aquests dies s'ha complert també un any de la mort de Xapi, el rateret que tanta companyia va fer-nos i del qual ja he parlat en alguna ocasió. El temps passa ràpid, massa ràpid.

Foto estreta del Banc de Dades de Biodiversitat
Ha estat, també, matí de visita al tanatori: és evident que, per més que siguen esperades, hi ha pèrdues molt més sensibles, tristes i irreparables que les d'animals (o les plantes) que han format part del nostre paisatge qüotidià durant més o menys temps. La desaparició d'una persona pròxima no admet comparació amb cap altre tipus d'absències. Però de tornada al pati no he pogut evitar pensar, sota la llum brillant d'aquesta tardor impròpia, en la complicada i indispensable xarxa d'estimes i afectes que els humans teixim al nostre voltant al llarg de tota la vida. Una xarxa que implica no sols --i principalment-- altres humans, sinó també a altres categories d'éssers vius i, segons i com, fins i tot a certes coses inanimades: les meues filles no suporten la idea que el vell i arrossinat Patrol que encara fem servir tot i la seua llarga i intensa vida, estiga condemnat, més prompte que tard, al desballestament; potser és perquè, a banda de tots els records que els evoca, té --com tots els cotxes-- una mena de cara...

Procure no insistir molt, quan es tracta de les meues filles, en com d'oportuna o pertinent siga la seua distribució d'afectes: allò important és que els tinguen, i crec que és natural --i convenient-- que siguen les persones les dipositàries principals de les estimes d'altres persones, com també que, dins d'aquelles, siguen les més pròximes (la família, els amics..) les més volgudes i enyorades. Però no em preocupa gens (més aïna el contrari) que puguen establir també vincles emocionals amb altres éssers que no pensen amb paraules. Potser allò més saludable siga que cadascú s'ordisca un teixit d'afectes suficientment dens i espés per a les seues necessitats, dins el qual hi haja lloc per a molts tipus i categories diferents de lligams, perquè tots ells fan el seu paper. Però sobretot, trobe realment important aprendre --i en això si que els insistisc, a elles i també a mi mateix-- a acceptar, comprendre i gestionar les pèrdues que s'hi aniran produint, inevitablement, en aquest teixit. I també les trobades. Atès que a alguns (i a algunes) ens sap mal, fins i tot, que se'ns asseque una planta, potser caldrà pensar que inclús l'educació més cartesiana té, per sort, les seues escletxes.



Dues notes finals: el llibre del que he estret el fragment, una troballa de la què potser diré alguna cosa més quan l'acabe, però que ja avance que m'està agradant tant com qui me'l va deixar va creure que m'agradaria. De Bèrnia, per la què, com avançava en una entrada anterior, vaig estar caminant ahir, poca cosa a dir fora del que ja és sabut: més enllà de les vinculacions sentimentals que hi tinga cadascú, una de les serres més boniques i recomanables del país, plena de racons màgics per la seua rellevància biològica i per la bellesa innegable dels seus paisatges. I en un dia esplendorós com el d'ahir, i amb tan bona companyia, un autèntic regal.


divendres, 12 de novembre de 2010

Frontera imaginària

Hi ha moltes coses que m'agraden d'aquelles terres esquerpes i fragoses que anomenem massís dels Ports. Una d'elles, el seu caràcter de divisòria que no ho és, d'unitat que ultrapassa ratlles i partions. M'agrada enfilar un barranc i no saber quan he eixit de la Tinença de Benifassà i he entrat en el Montsià, ni si les he travessades molt o poc abans de treure el cap al Matarranya. M'agrada arribar a Beseit i veure la sorpresa de qui m'acompanya per primera vegada perquè, tot i pertànyer a hores d'ara a Terol, la gent del poble parla català (encara que cada cop hi ha menys rètols oficials en la nostra llengua), i que al refugi de la Font Ferrera hagen de preguntar sempre si allò és Fredes o és la Sénia per decidir, finalment, que tant fa. M'agrada tot això, però allò que em duu una vegada i una altra a recórrer aquelles terres és, evidentment, el seu paisatge, molt en especial en aquesta època de l'any. Han estat ja molts anys i moltes vegades les què ens hem acostat per endinsar-nos en les boscúries de pi rojal; hem fet nit, si l'oratge ha acompanyat, a l'aixopluc del brancam esponerós del boix, i hem pujat i davallat cims i barrancs, hem tastat les aigües --sempre fredes-- de les Gúbies del Parrissal, hem vist les cabres senyorejar els cingles i hem remogut amb cura la fullaraca cercant bolets i --mai no se sap-- alguna fada. I cada una d'aquestes vegades hem trobat alguna cosa que no havíem copsat abans. Aquest any, el cap de setmana passat, no ha estat una excepció, per bé que una inoportuna avaria a la càmera només m'haja deixat captar imatges del primer tram --des del Molí l'Abad, vora el Pantà d'Ulldecona, fins a la Font Ferrera, passant pel Portell de l'Infern, Fredes, el Mas del Peraire o el cim del Negrell. De la Coscollosa i el seu bosc humit i fresc, del congost del Matarranya o del Pas del Romeret, les imatges me les he dut posades. Potser a l'any que ve, o quan els amics em passen les seues...


He tardat en escriure aquestes ratlles, entre altres raons, perquè aquests últims dies he tornat a Barcelona i el temps s'ha fet curt i escàs. El motiu del viatge, com en ocasions anteriors, seguir fent invisibles les fronteres imposades: potser hi ha formes més divertides d'invertir els dies d'assumptes propis que acudir a mitja setmana a reunions de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, de la què ja he parlat altres vegades. Però a mi ja em va bé així, perquè m'agrada anar-hi, retrobar a gent a la què m'estime, i tornar amb la sensació d'estar obrint camins per al futur. La reunió, fructífera: es perfila un projecte, al voltant de la custòdia del territori i la connectivitat ecològica --concepte especialment pertinent en aquest cas-- als diferents territoris que hi participem en la xarxa euroregional. I en la seua rodalia, moments impagables: barreja d'accents evocant ses Illes, amb un plis plai a la mà, en una taverna de Gràcia (gràcies, també, per dur-nos!)... Tot un símbol, no m'ho negareu, per Alcoi i per Sant Jordi.

I demà m'espera Bèrnia... M'estime aquella serra: una vegada hi vaig ser cec a l'ombra dels seus cingles, però no era culpa seua i, des d'aleshores, sempre m'ha estat amable i esclaridora. I més enllà, una altra setmana que s'anuncia complicada, amb la perspectiva de treballs i viatges vells i nous --Madrid ens reclama de nou. Probablement, avançarà aquest refredat incipient, tindrem bona cosa de feina i seguirem sense saber què està passant realment al Sahara. Però vull creure que també seguiran sent dies d'aprendre i descobrir, i de veure de debilitar fronteres sempre que es puga (dins i fora del país). Però sobretot, de seguir caminant. Tan de bo els déus siguen clements i no ens neguen mai aquest privilegi... Bon cap de setmana!



dilluns, 8 de novembre de 2010

El preu de la llibertat

Volia escriure quatre ratlles, aquesta vesprada, sobre una travessia perfecta per unes muntanyes que mai deceben a qui les visita: imatges i paisatges d'una tardor esplenderosa que s'aferren al cervell --i, perquè no dir-ho, alguna que altra costera que s'aferra, hui, a les cames. Però he decidit que ben bé poden esperar, ratlles i imatges, perquè hui n'hi ha d'altres de les que cal parlar. Ara més que mai, cal parlar del Sahara. Encara que molts de nosaltres no sempre els tinguem tan presents com potser deuriem, encara que no puguem anar a les concentracions, encara que semble que no es pot fer res contra la barbàrie de la força i la vergonyosa complicitat dels nostres democràtics governs occidentals. Pel que està passant, pel que ha passat, perquè la gent d'aquella terra aspra i oblidada té el mateix dret que nosaltres a guanyar el seu futur, i per tots els companys i companyes que, també des d'ací, lluiten per ajudar-la a aconseguir-ho, hui cal parlar-ne. I demà també. Sahara llibertat!

Imatge de El Aaiun, del web Sahara Libre

divendres, 5 de novembre de 2010

Gestionar rebalsos

Ja se sap que uns dels perills més temibles de les vacances fora de temporada és la dura tornada a la realitat. Les inclemències del retorn són ja moltes quan es tracta del període habitualment instituït per al lleure --ara i ací, els voltants de l'estiu--, però com que l'estat de torbament post-vacacional afecta a un percentatge significatiu de la població, s'hi escampa entre la gent una mena de sentiment solidari i comprensiu, i la tolerància cap a una reincorporació paulatina tendeix a ser també major. En canvi, en el cas de pauses extemporànies, les possibilitats d'un reingrés traumàtic augmenten exponencialment, i poden arribar fins i tot a esborrar ràpidament els efectes benèfics prèviament aconseguits. Marxar així, a mitjan tardor, a banda de constituir --ho reconec-- un privilegi que no està a l'abast de tothom, representa també assumir el risc de deixar penjades qüestions i assumptes que, a la tornada, s'hauran acumulat a la taula i no podran esperar molt. I a més, tampoc és raonable reclamar més comprensió que la justa, perquè al cap i a la fi i amb el cor a la mà, ningú ens manava marxar. El risc és el rebals. Evitar-lo és impossible; l'única opció, administrar-lo adequadament.

És per tot això que encarava aquesta setmana faenera --que, a més, ha tingut un dia menys-- amb una certa inquietud. Però, per sort, les meues previsions, sempre un punt pessimistes per si de cas, no s'han vist confirmades. Bo, un poc sí: tant a la faena, com fora d'ella, ha estat una d'aquelles setmanes de no parar, però afortunadament han estat també dies d'avanços i resultats, i això els ha fet indiscutiblement més passadors. Però és cert que l'acumulació de tensió i la necessitat --més personal que corporativa-- de donar sortida a diversos assumptes pendents, ha provocat també moments de tensió, i que algunes persones han patit els efectes indesitjables --i injustificables-- d'aquesta, per la qual cosa demane de nou disculpes a qui pertoca. A més, i entre unes coses i altres, no he tingut temps ni de fer una ullada a la premsa; la qual cosa, ben mirat, pot haver estat més un avantatge que un inconvenient atenent als antecedents recents en la matèria. Amb una excepció: he sabut d'una notícia, bona per variar, que per això fa goig també divulgar: pocs dies després que estiguerem trescant pels turons d'Escalona, un exemplar jovenil d'àguila imperial ibèrica (ni més ni menys) ha estat vist a la serra. Ja he traslladat la meua queixa a ASE per la falta de coordinació --era quan nosaltres hi erem, que hauria d'haver-se deixat veure--, però tot i aquest detall no negareu que es tracta d'una notícia remarcable per la seua excepcionalitat, i una mostra més del què ens juguem si no aconseguim preservar com cal aquella zona.

Faig Pare al Barranc del Retaule. Del web de Terres de l'Ebre
Però les victimes innocents de l'estrés mal administrat i els periòdics sense llegir no han estat els únics damnificats per aquesta setmana boja. Malauradament, he hagut de descuidar també la lectura de la majoria dels blogs amics, als quals no he parat l'atenció deguda i als què espere retornar en breu per posar-me al dia i evitar un rebals encara major. I els llibres que duc en dansa des de fa algunes setmanes, segueixen també en situació estacionària a l'espera de temps més propicis. "El Crucero del Snark" de Jack London i "En los Mares del Sur" de Robert L. Stevenson (efectes secundaris, tots dos, de la lectura de l'"Illa dels Cecs al Color" de Sacks, del què ja vaig parlar en el seu dia, i que m'ha fet renàixer una antiga i persistent fascinació per aquelles mars), segueixen llastimosament embarrancats esperant que puge la marea per tornar a salpar. La qual cosa no passarà, amb tota seguretat, aquest cap de setmana: d'ací unes hores marxe per passar-lo caminant, amb una colla d'amics, per la Tinença de Benifassà, els Ports i el Matarranya. Què no cal dir que m'abelleix d'allò més, però potser també em vindria bé esponjar un poc la meua agenda. La setmana que ve m'ho pense. O l'any que ve, potser: la vida flueix, i es rebalsa. Torna a fluir, i s'estanca, i de vegades es precipita... I entre unes coses i altres anem vivint-la.

La cançó de hui era inevitable. Pel títol, evidentment, i perquè --ho confesse-- jo també vaig tindre la meua època Oldfield; i fins al moll de l'os, com quasi tot el que faig. Tots tenim un passat fosc en el què crèiem que podriem tocar sols tots els instruments, i el meu va girar durant un temps al ritme de la cara A d'"Ommadawn"... Però el present és una altra cosa: som illes, però mai massa lluny... Bon cap de setmana!





dimecres, 3 de novembre de 2010

Benvinguda

A penes sé de tu que acabes d'arribar, però ben mirat és això el més important: potser algun dia algú t'ensenyarà que els majors, de vegades, poden estimar-se molt sense parlar-ne massa... Encara no sé el teu nom, però això tampoc no importa, perquè l'imagine --ignore perquè-- amb regust a mar, i sé que sona càlid i dolç i que a tu t'agrada. I imagine, també, els teus ulls, plens d'una llum que et ve de lluny i que no farà sinó créixer temps amunt i terres avant... I no sé molt bé que més puc dir-te, per bé que no volia deixar de dir-te alguna cosa i és açò el que m'ha eixit. Simplement, i de tot cor, benvinguda...


dilluns, 1 de novembre de 2010

Mar ençà

De vegades, una setmana dóna per a molt. Per a moltíssim, si del que es tractara fóra d'abocar en quatre ratlles tot allò que he tingut ocasió de veure i viure aquests dies passats a les Illes. Paisatges, converses, passeigs, imatges i sensacions que han omplit de dalt a baix aquesta setmana a Menorca i Mallorca, i que deixen una empremta que durarà molt de temps. Però sobre totes elles, la gent: persones a les quals ha estat un vertader privilegi conéixer (o re-conéixer), i amb les què compartir idees, propostes, reptes i esperances ha estat una experiència realment enriquidora i encoratjadora. Però també --o sobretot-- divertida. Moltes bones estones (tant se val que fórem a la taula de reunions, recorrent les illes o prenent cerveses a la plaça Bastió), l'hospitalitat natural i sense plecs, el plaer de compartir una mateixa idea expressada amb accents diferents, i una sensació de proximitat, de complicitat fins i tot, d'aquelles que deixen petja. I un buit, també... De les passejades entre verd i tramuntana pel Camí de Cavalls, les Jornades --magnífiques-- d'ICTIB a Raixa, les mil cares de la mar i les converses a s'horabaixa sobre tot allò que ens uneix a banda i banda d'ella, ja aniré parlant-ne si ve al cas, o fent saber de qui en parle. Però ara com ara, vull quedar-me amb les imatges; amb aquestes, també, però sobretot amb totes les que no és a la càmera on han quedat enregistrades...

 



Ha coincidit, el necessari aterratge en aquest costat de la mar, amb el final de la Fira a Cocentaina. Persona de costums com sóc, m'he deixat caure aquesta vesprada i m'he firat amb les meues filles els tradicionals dàtils i el torró, i encara hem afegit com a novetat de l'any un socarrat --què, ben mirat, resulta d'allò més apropiat. Però pels carrerons de la Vila i el Raval, atapeïts de gent i paradetes, una part del meu pensament ha seguit vagant per les cales de Favàritx, les bosquines d'Es Grau, les marjades de Raixa i els alzinars --a penes entrevistos-- de Tramuntana. I alguna cosa em diu que no passarà molt de temps abans que no necessite tornar a buscar-los.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...