"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 29 de juny de 2011

Ja tocava

No deixa de ser curiós: aquests últims dies han estat moltes les persones –incloent-hi gent de procedència diversa amb la què he coincidit a Madrid—que m’han fet algun comentari sobre el recent ascens de l’Alcoyano a la Segona Divisió de la Lliga espanyola, altrament denominada (per raons que ignore) Liga Adelante. La qual cosa, a banda de ratificar que no dec ser un exemple de discreció pel que fa al meu lloc d’origen, reafirma també la reconeguda capacitat del futbol per fer visibles determinades realitats, fins i tot per a qui no demostra en general cap interés especial per un esport tan noble i viril. Per una vegada, el nom d'Alcoi ha aparegut, en els mitjans no domèstics (ni necessàriament esportius), lligat a una notícia positiva; tan banal com vulgueu, en última instància, però positiva. I només per això ja paga la pena, encara que haja hagut que tornar a explicar, una i altra vegada, la base històrica –no tan exagerada com vol fer creure la llegenda-- de la famosa dita de la moral.

És evident que retornar a la Segona Divisió, quaranta dos anys després d’abandonar-la, no ha estat tasca senzilla; i a més, l'ascens s’ha culminat, en els partits del play off, d’una forma brillant, contra equips complicats i amb un mèrit notable. A mi, que ja sabeu que a banda de tot m’agrada el futbol i que per raons òbvies considere l’Alcoyano el primer dels meus equips (Barça i Llevant són els altres dos), em sembla una magnífica notícia. És cert que fa anys que no puge al Collao, tret d’alguna ocasió comptada i especial, i no será fàcil que ho faça molt més en el futur. Però fins que vaig marxar a València, fa ja un grapat d'anys, vaig ser abonat i assidu del Gol B, sempre que es podia just davant del marcador "Dardo", primer de la mà de mon pare, després amb la colla d’amics. I guarde records inesborrables d’aquelles vesprades de diumenge entre fum de cigars, esbroncades als àrbitres i gotets de menta amb casera.

La qüestió és que hui, per primera vegada en molt de temps, puc parlar de l’Alcoyano obviant les referències a un passat remot i gloriós, a les temporades en Primera i els partits per a la llegenda. Tan de bo fóra només un (altre) símptoma que alguna cosa comença a canviar en el meu poble, i que ho fa per a quedar-s’hi. Però com diu l’amic Javier Llopis --sempre de paraula esmolada i aguda percepció-- no traurem les coses de context i ho deixarem on toca: l’Alcoyano està en Segona, el que va davant va davant, i qui vinga darrere, que amolle. Que ja tocava.


Fa lleig de dir, però reconec que he de fer un esforç notable per valencianitzar-li el nom a l’Alcoyano, i més encara per fer-ho amb el tradicional crit de guerra de Deportivo. Però com que hi ha fites irrenunciables i estic convençut que aconseguir-ho representarà –junt amb el dia que puguem sentir les Ambaixades en valencià—un avanç substancial en la normalització de la llengua, faig propòsit de referir-me, per sempre més i des d’ara mateix, al Club Esportiu Alcoià. Amunt, Alcoià, i molta sort en Segona!

divendres, 24 de juny de 2011

Flors de baladre


Vaig créixer sentint cap a ella un temor quasi reverencial, tal era la insistència que els pares hi posaven quan parlaven de les amenaces que amagava. A força d'admonicions i advertències, era difícil no acabar imaginant el baladre com una mena d'encarnació vegetal del mal. I ja era cridaner, això, no solament pel contrast entre la seua anunciada toxicitat i un aspecte que les vistoses flors i les fulles brillants i rígides feien tan atractiu; també sobtava que una planta tan traïdorenca i perillosa no faltara mai, ben a l'abast de qualsevol xiquet inadvertit o imprudent, en parcs, patis, carreteres o jardins dels amics dels pares. La qual cosa ens duia a pensar, també, que potser els majors --o alguns d'ells, si més no-- eren uns exagerats, o bé simplement uns irresponsables. En tot cas, i com no és estrany que passe, el baladre va acabar investit de l'encís irresistible d'allò prohibit i misteriós.

Anys després, vist ja amb ulls de botànic i adequadament matissada la seua innegable toxicitat –les intoxicacions per menjar les seues fulles aspres i amargues són infreqüents, però poden ser realment greus-- he de dir que que conserve pel baladre una marcada simpatia. I encara més pels peculiars matollars que forma, acompanyant-se sovint d'esbarzers i tamarius, en els nostres barrancs. Els acolorits, tenaços i frugals baladrars (com diu la cançó, viuen només d'alló que cau: aigua de núvol i cel blau) són un dels hàbitats més característics --protegit, per cert, per la Unió Europea-- dels paisatges fluvials mediterranis, i representen de fet un ecosistema únic i de gran interés, excepcionalment adaptat a un ambient extremadament canviant i inhòspit. Però són també, ara que el solstici els ha vestit d'una explosió de flors rosades, un autèntic regal per a qui té el gust de caminar sense pressa per les rambles i els torrents.



Probablement va ser amb el baladre que vaig aprendre, per primera vegada, que la bellesa més enlluernadora pot amagar també grans perills per a qui s'hi atansa sense les precaucions escaients. Estic segur que ho vaig aprendre; però ho oblide continuament…

dimecres, 22 de juny de 2011

Menú del dia

Hui tenim, de primer, la satisfacció immensa que proporciona viure i treballar a la vora d'un circuit urbà de Fòrmula 1 mentre es prepara el pròxim gran premi, anomenat d'Europa ves a saber per què. És un plat de temporada que només ve a estar disponible si fa no fa una setmana. Però diguen el que diguen els xafaguitarres de sempre, any rere any resulta una font inesgotable no solament de riquesa material, sinó també i sobretot d'emocions sensorials i alegries espirituals. I de tranquil·litat, també, perquè a canvi de la lleu molèstia que representa no poder accedir a la meitat dels carrers --i que, en els altres, deixar el cotxe siga una autèntica aventura-- mai estem els veïns i veïnes del barri tan ben protegits com ara, a raó de tres municipals per cantó. Supose que per donar servei a la resta de la ciutat hauran mobilitzat els reservistes, o igual és que la plantilla de policia local de València és molt més àmplia i versàtil del que imaginava.

De segon, indiscutiblement, hi ha què em dius dels nous consellers. Respecte del nomenament dels quals, cal dir-ho, l'únic que no ha estat una sorpresa és que quasi tot ha estat una sorpresa. Igual són figuracions meues, però m'ha semblat que la nova composició del Consell ha estat rebuda amb certa fredor per la premsa afecta al règim, mentre que els mitjans no tan afins semblen un poc desconcertats, sobretot per la desaparició (des del meu punt de vista, enganyosa) d'alguns dels puntals tradicionals dels anteriors governs populars. A mi em fa l'efecte, en una primera impressió, que el perfil polític aparentment baix que sembla caracteritzar el govern obeeix sobretot a estratègies de partit, vinculades a les imminents eleccions generals, però probablement també a apostes futures sobre la seua estructura interna i el repartiment de poder orgànic. I també que el segon esglaó (les deu conselleries sumen un total de divuit secretaries autonòmiques) va a resultar un element molt més important del què ha estat fins ara. En tot cas, ja ens convé a tots els valencians i valencianes que els nous responsables atinen amb la seua feina, que en tenen molta per davant. Per cert, i pel que fa al que em queda més a prop, no tinc cap referència directa respecte a la nova titular del departament; i, quant a les referències indirectes, me les prenc amb extrema cautela perquè resulta difícilment homologable el que passa en un ajuntament i en una conselleria. Però convé recordar, perquè ho han omès (simptomàticament?) quasi tots els diaris que he fullejat hui, que el nom de la Conselleria no es solament d'Infraestructures, sinó que s'hi afegeix Territori i Medi Ambient.

Afortunadament, de postres tenim un dolcet d'aquells que sempre ve de gust paladejar: la meua filla Teresa compleix hui deu anys. Tot i que hem acordat posposar per al cap de setmana les celebracions formals, hui és el dia, i es nota clarament perquè els seus ulls vivíssims resplendeixen encara un poc més. Mai deixa de sorprendre'm la seua mirada inquieta, ni el seu ingeni desbordant (ni tampoc, tot s'ha de dir, el seu geni esmolat, que no sé de qui haurà heretat). Segurament, d'ací poc, seurem junts a veure --només una estoneta-- Phineas i Ferb: a ella li agrada que ho fem, i a mi m'agrada que li agrade. I ho reconec: Perry l'ornitorinc és la canya.


dilluns, 20 de juny de 2011

Afluixar

S’acaba, diria que per fi, aquesta llarga, intensa, àrdua primavera. I m’adone que, si he de fer cas a les meues cervicals --potser la segona part més sensible del meu cos—és molt probable que aquestes últimes setmanes haja estirat més el braç que la màniga. La concurrència, només parcialment inesperada, de fluctuacions emocionals, acumulacions professionals, canvis residencials i una difusa però indubtable sobrecàrrega político-ideològica, m’ha acabat provocant una incòmoda sensació de cremor. Demà, però, serà ja estiu; i quasi al mateix temps que es produirà el trànsit astronòmic entre estacions, haurà tingut lloc també el trànsit institucional que determinarà la distribució de departaments i càrrecs en el nou govern valencià, assumpte que com és sabut no deixa de tindre un cert interés directe per a les meues particulars circumstàncies i pel resultat del qual sent, per això, una innegable curiositat.

Segurament, ni un trànsit ni l'altre alteraran dràsticament el meu actual desassossec perquè, en el fons, em fa l'efecte que les seues causes són profundes i les seues vores poc nítides. Però mai està de més tractar d'aprofitar qualsevol ocasió i, encara que només siga per mitigar els simptomes, he decidit començar l'estiu amb un poc més de calma i sense prendre'm sempre les coses tan a pit. A més, i a poc que ho pense, les coses bones segueixen pesant més que les dolentes i tinc per davant horitzons relativament amables vistos els temps que corren. Així és que, en la mesura possible i si més no pel moment, he decidit atendre el prec desesperat de la meua esquena i faig propòsit ferm de relaxar-me una mica, també pel que fa a aquestes planes. Tornaré a dedicar un poc més de temps a plantes, muntanyes i lectures, que les tinc un poc abandonades darrerament. Però no descuidaré tampoc les polèmiques, sempre que paguen la pena. Per exemple, sobre quina de les cerveses Lluna m'agrada més. O quin color de bikini resulta més afavoridor. Serà per discutir...


PS: la primera són les plantes dels peus. Només que les mireu un poc fixament, ja em fa unes cuscanelles insuportables...

diumenge, 19 de juny de 2011

Fent-nos sentir


Trobe que n'erem molts --pel que vaig veure, trenta mil no em sembla una xifra gens exagerada-- però m'haguera agradat que en fórem molts més. Amb tot, la tebiesa amb que ha estat tractada la notícia en el mitjans espanyols, junt amb la ja acostumada virulència d'alguns comentaris dels lectors (que van, com és habitual, des de l'evident i tradicional manipulació catalanista fins a la necessitat d'acabar amb la inacceptable imposición d'un dialecte inútil i medieval al que caldria deixar "morir en paz"), fan pensar que l'objectiu es va acomplir, si més no en part. Ara, cal seguir fent sentir amb força la nostra veu, però convindria també seguir reflexionant sobre les arrels profundes del problema i afrontar-les amb valentia i imaginació, però també sense cap concessió més.

Ja ho vaig dir en l'entrada que precedeix aquesta: vist des de l'òptica de qui no se'n dedica professionalment i només aspira a fer servir la seua llengua --a nivell d'usuari-- de forma normal i en un País normal, la supervivència del català al País Valencià (què és tan com dir la pròpia supervivència del País) no és només una qüestió de voluntats individuals, de disseny tècnic del sistema educatiu o de lleus ajustaments en el marc jurídic, que també. És, essencialment, un problema polític, i va molt més enllà de l'eventualitat de quí ocupe de forma més o menys legítima el Palau de la Generalitat per a presidir la comunidad autónoma. I, quant a la llengua, basar la resistència en postures individuals, voluntaristes i més o menys heròiques no funcionarà: cansa, deprimeix i és incòmode. Seguir negant l'existència del conflicte --o tractar de suavitzar-lo per tal d'esperar, així, que es produisquen adhesions massives i espontànies a la nostra causa-- és simplement una ingenuïtat i, probablement, un suïcidi. O, com deia el meu avi: igual acabem fent, una volta més, de cabró i a la presó.


Pensava, mentre em rebaixava amb un alka seltzer l'abranor que m'ha provocat la lectura de la premsa del dia, que mai no he entès perquè els entusiastes del castellà --tan segurs com estan de parlar una llengua moderna, útil, viva i competitiva-- no proposen mai que s'elimine per innecessària la despesa pública que representa el Instituto Cervantes, la Real Academia de la Lengua i altres paradetes per l'estil; igual és perquè una part substancial de la factura no la paguen ells. Encara més: si són tan partidaris de la lliure competència entre llengües, haurien de demostrar que la seua fe cega en la grandesa i la puixança del "español" és sincera, i proposar d'una vegada el castellà voluntari a totes les escoles. I com que el català, segons ells, no passa de ser una relíquia pintoresca que està com aquell que diu més allà que ací, tampoc no haurien de tindre cap por de començar per les nostres...

dijous, 16 de juny de 2011

Sobre llengües i línies

Entre previstos i imprevistos, juny està resultant un mes certament aqueferat. És per això que disposar d’un poc de temps per a nodrir com cal aquestes pàgines ha esdevingut, aquestes últimes setmanes, una tasca complicada. A més, aquesta situació m’ha servit per confirmar un fet que ja intuïa: he comprovat que si, per la raó que siga, em plantege la intenció ferma de fer una entrada sobre alguna cosa concreta, se’m bloqueja la possibilitat d’escriure sobre res alternatiu. Si a més es tracta de temes que requereixen un poc més d’esforç, reflexió o documentació –i, per tant, d’un temps del què no sempre dispose—el resultat ve a ser el que veieu: una sensible disminució en el ritme de les publicacions, i una enutjosa sensació d’embós (agreujada per l’acumulació successiva d'altres assumptes susceptibles de ser tractats), que convé resoldre com més prompte millor.

Em passa ara, això, perquè ja fa dies que vull escriure alguna cosa sobre la confirmació, anunciada per l'amortitzat Font de Mora, de que el partit que ens governa substituïrà les línies en valencià per la seua proposta programàtica d'"una educación plurilingüe en las aulas de la Comunitat con un modelo que garantice la presencia equilibrada del castellano y el valenciano y que incorpore como lengua vehicular el inglés". I no m’ha resultat fácil fer-ho perquè, més enllà de la primera i indiscutible impressió de rebuig visceral i categòric que em provoca la proposta i qui la fa, reconec la meua ignorància sobre el fons de la qüestió: no em dedique a l’ensenyament, no sé res de sociolingüística i la meua formació en valencià es limita a un curset del Carles Salvador allà pels primers anys vuitanta. A més, sóc dels que tendeixen a pensar que les coses solen ser més complicades que no semblen; i anar seguint molts dels comentaris i reaccions que ha despertat la proposta en blogs, periòdics i d'altres mitjans, sembla confirmar-ho. Xavier Aliaga, a banda d’expressar la seua pròpia visió, feia fa uns dies una interessant síntesi d'algunes d’aquestes opinions, a les quals --si teniu una mica de temps-- convé fer una ullada. I encara recomanaria també, del què jo he vist, el que diuen Toni CucarellaEnric Senabre; tant en els seus escrits com en alguns dels comentaris que han suscitat, s'aporten idees interessants per a un debat que, he de reconéixer-ho, no esperava però que em sembla que encara donarà de si.

Quant a mi, i des de la meua limitada perspectiva, crec que no hi ha més remei que partir --com recorda també Cucarella amb la seua lucidesa habitual-- d’una constatació evident: al País Valencià, com a la resta dels Països Catalans, el castellà i el català són llengües en conflicte obert i permanent. Qualsevol avanç del primer representa, inevitablement, un retrocés substancial i constatable –i sovint, difícilment reversible—del segon. Adquirir les necessàries competències lingüístiques és un requisit indispensable per a fer servir qualsevol idioma de forma mínimament decorosa; però en cap cas saber parlar una llengua implica haver de fer-ho, sobretot qual simplement no cal perquè ha estat relegada de forma conscient i sistemàtica a una posició anomala i marginal (què alguns, amb una barra més que notable, gosen atribuir a una mena de libre competencia entre lenguas). En una situació de diglòssia galopant com la que ens afecta,  amb la conseqüent i indiscutible discriminació social, legal, cultural i mediática a favor de la “lengua común de todos los españoles”, no imagine cap altre bilingüisme real que el que ja coneixem sobradament els catalanoparlants: el que se’ns tracta d'imposar a nosaltres quan les dues llengües entren en confrontació directa.

No tinc, evidentment, cap fòbia al castellà, que és una llengua que em sent afortunat de conéixer i que faig servir a diari, ni molt menys cap a qui el parla. Però crec que el bilingüisme --o el plurilingüísme-- és un tret individual, no col·lectiu. No tinc cap inconvenient, quan es tracta de comunicar-me, en utilitzar qualsevol de les llengües que conec millor o pitjor, i per això no m'importa fer servir l'espanyol, el francés o l'anglès quan l'ocasió ho requereix. Però mentre que no esperaria d'un francés o un anglès cap exigència sobre la llengua en la què han de ser escolaritzats els seus (i els meus) fills al meu País, he d'acceptar que ho faça un castellanoparlant: legalment, té dret. És per això que trobe legítim però exageradament ingenu considerar un escenari futur en el que al País Valencià s'assolisca una pacífica i idil·lica convivencia entre castellà i català, basada en una igualtat que se m’antoixa hui per hui totalment fictícia. Per aconseguir-ho, hauriem de ser considerats primer com a francesos o britànics, fins i tot com a portuguesos. Hauria de canviar l'ordenament jurídic actual, en el qual --i en base a que som part d'España-- el nostre dret a conéixer i usar el valencià no solament té una validesa local i perifèrica, sinó que, fins i tot dins dels límits de l’autonomia, sempre es trobarà circumscrit per un dret superior: el de la prevalència del castellà com “lengua española oficial del Estado":  tots els espanyols "tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”. Potser per això no caldria recordar que, sense perjudici de les seues connotacions sociològiques, culturals o econòmiques, l’origen del conflicte que afecta al català és indiscutiblement polític, i per tant hauran de ser polítiques –i no exclussivament filològiques o sociopedagògiques-- les seues solucions. La meua posició, no cal dir-ho, ja ha estat exposada en altres ocasions i, en coherència amb ella, l’únic model de futur que m’interessa, en última instància, és el que aspire a l’educació en la llengua del país. Eduquem bé i en català, i  l’anglés i el castellà --o el francés, l'italià, el xinés  o el neerlandés-- adequadament impartits que el món és molt gran i paga la pena conéixer-lo, però com a llengües segones. Si fa no fa, com fan en Portugal.

Ara bé: mentre esperem que l'actual marc polític patisca alguna alteració substancial (cosa que no sembla que vaja a produir-se de forma imminent), convé també ser moderadament pragmàtics i acceptar que és dins d'ell que ens movem i on haurem de bastir alternatives abans que siga massa tard. I de tot el que he vist, i sempre a resguard –ja ho he dit abans—de la meua falta de formació sobre el particular, segueix semblant-me que l’actual model de línies en valencià (en les què, per cert, estudien les meues filles) será tan millorable com voldrem, però és una fita consolidada, eficaç i irrenunciable. Des del meu punt de vista, l'alternativa que es proposa parteix d'acceptar com a inevitable (o, pitjor encara, com a desitjable) l'actual situació de convivència desigual entre castellà i català; d'estendre la idea que qui aspira a viure normalment en català --i, per tant, a anar més enllà del que ara hi ha-- és un radical exaltat i manipulat; de consolidar una societat en la qual l'ús real del valencià vaja esdevenint cada cop més domèstic, testimonial i cosmètic (totes les disposicions legals es publiquen en les dues llengües; però la presència del català en qualsevol expedient administratiu en fases prèvies a la seua públicació o quan aquesta no és obligatòria, és simplement anecdòtica, i sé de què parle). No puc deixar de pensar que, amagat sota el suposat plurilingüisme, hi ha simplement el desig de fer veure una falsa normalitat, de negar que hi ha cap conflicte i que les coses estan bé com estan. Però jo crec que no ho estan, de bé; que el conflicte existeix, encara que hi haja qui vulga negar-lo i que de vegades siga molt pesat haver d'estar sempre pensant en el mateix. I que és imprescindible que no l'amaguem, sinó que seguim fent-lo visible tant com siga possible si és que aspirem a que, algun dia, es resolga. I com que ho estic fent llarg i repetint coses que ja han dit altres millor que jo, les propostes didàctiques li les deixe a qui ho entén.



dilluns, 13 de juny de 2011

De proteccions


Són només un grup de vulgars i gregaris avellanencs, arrecerats --ho fan sovint-- al capdamunt d'una tanca. Però des que els he vist, fa només una estona, que no he pogut deixar de pensar en com pot resultar de convenient disposar d'una closca adequada quan d'allò de què es tracta no és tant de sobreviure en grup com de fer-ho a ell...


Elle ne me quitte pas d'un pas, 
fidèle comme une ombre
Elle m'a suivi ça et là, 
aux quatre coins du monde







dimecres, 8 de juny de 2011

Memòria feta

Ja vaig avançar, en alguna entrada anterior, que el 2010 es compliren deu anys d'ençà que es va encetar l'experiència de reintroducció del voltor comú a les muntanyes de l'Alcoià i el Comtat. Tot i que les primeres temptatives del que acabaria sent el Projecte Canyet es remunten a principis dels anys noranta, no va ser fins l'any 2000 que es va constituir FAPAS-Alcoi, i és per això que hem escollit aquesta data com la de l'inici formal del projecte. Per tal de celebrar-ho, i coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient, el proppassat diumenge inauguràrem a Alcoi una exposició en la qual es detallen les característiques principals del projecte, així com el seu desenvolupament des dels inicis fins a la consolidació d'una colònia estable de voltors en la serra de Mariola --i a la recent aparició d'altres nuclis reproductors en altres serres de la comarca.



Evidentment, deu anys donen per a molt. Són moltes les lliçons que hem hagut d'aprendre durant aquest temps, i moltes les persones que, d'una o altra forma, hi han participat i han aportat el seu esforç per aconseguir que el projecte avançara; és d'això, precissament, que tracta l'exposició. Però en remuntar-se als primers anys, hi apareixen dues figures la participació de les quals va ser vital per passar de la teoria a l'acció: en la primavera de 1998, dos dels principals especialistes en la conservació dels voltors --Roberto Hartasánchez, president del Fondo para la Protección de los Animales Salvajes-FAPAS, i Ernesto Álvarez, coordinador de GREFA-- van atendre amablement una invitació per visitar Alcoi i reunir-se amb Àlvar Seguí i la resta del grup de voluntaris que promoviem el projecte. La seua visita, i la informació que ens facilitaren a partir de la seua llarguíssima experiència en treballs de conservació i reintroducció, va resultar vital per a la concreció del projecte i la seua execució posterior. L'elecció de les Pedreres de Sant Cristòfol com a lloc adient per a la instal·lació del menjador, la metodologia a seguir per a la fixació dels exemplars o l'aportació de molts dels primers voltors alliberats, són només alguns dels deutes que tenim amb ells i les seues entitats.

Durant aquests anys, Roberto i Ernesto han mantingut la seua vinculació amb el Projecte Canyet, al qual han seguit assessorant activament i prestant-li el seu suport permanent i desinteressat. Hui, amb motiu precisament de la presentació a la premsa de l'exposició i l'aniversari, tots dos han tornat a Alcoi. Ha estat un plaer poder recordar, amb ells i amb l'amic Juan Jiménez --un altre dels recolzaments amb els què, des del primer moment, ha pogut comptar FAPAS-Alcoi-- la feina feta durant aquests anys, les dificultats que ha calgut superar, i les no poques satisfaccions que proporciona una actuació com aquesta. Però el millor ha estat tornar a constatar com, de vegades, és gràcies als animals que hom pot tindre la sort (i el privilegi) de conéixer persones realment especials.



La feina em porta, per al que queda de setmana, a Madrid. Allí estaré lluny d'aquestes planes i, molt probablement, de les novetats que puguen anar produint-se al voltant de la constitució del nou govern valencià, del què pel moment ja sabem que no formarà part l'actual conseller de Medi Ambient, què ha estat cridat a altres ocupacions en les Corts. A banda d'això, estic segur que les concentracions previstes per a demà en defensa de l'ensenyament en valencià seran un èxit, i els demostraran que no van a tindre-ho fàcil. Jo ja ho explicaré, a Madrid; però ja vos dic que no tinc moltes esperances que m'entenguen...

dimarts, 7 de juny de 2011

Impàs

No sóc una persona pacient. És cert que, de vegades, puc prendre'm el meu temps quan es tracta de decidir algunes coses: tot i els avanços assolits amb el pas dels anys, no he pogut esbandir per complet les restes d'una antiga i il·lusòria pretensió de controlar variables i anticipar escenaris. Però una vegada adoptada una determinació --i amb independència del temps invertit en anàlisi, diagnòstic i resolució-- tolere amb gran dificultat esperes, terminis o demores; quan he decidit que vull res, és també de seguida que ho vull, encara que calga fer mans i mànigues per trobar-ho o anar on brama la tonyina per aconseguir-ho. Això, quan es troba a les meues mans; perquè, quan no és així, també em passa si fa no fa el mateix. Em fa molt de desfici haver d'esperar que passe alguna cosa que no depén de mi. Fins i tot em desinqueta, quan els núvols anuncien una pluja imminent, que no comence a ploure de seguida.

Les setmanes posteriors a unes eleccions són, en la meua faena, temps de canvis imminents i difícilment previsibles. Estructura, organigrames i càrrecs directius es veuran probablement modificats en breu, la qual cosa fa prol·liferar travesses, rumors i comentaris de tota classe. Cal dir que, si més no en el nostre cas (circumscrit en gran mesura a procediments, exigències legals i terminis que només depenen parcialment de discrecionalitats personals o polítiques) la interinitat no sol produir alteracions remarcables en el ritme de treball, i tampoc no ho ha fet en aquesta ocasió. Tampoc els eventuals canvis organitzatius (tradicionalment, Medi Ambient ha estat un departament candidat a les fusions més pintoresques amb altres conselleries) solen provocar-nos grans trasbalsos a mitjà termini, més enllà dels canvis formals d'adscripció i el necessari període de tempteig i adaptació mútua. Però amb tot, i malgrat que aquesta època ha coincidit amb un moment d'especial activitat que no s'ha aturat ni abans ni després de les eleccions, la sensació d'estar instal·lats en un període d'impàs és inevitable i un poc inquietant. No durarà molt: en uns dies sabrem qui serà el conseller (o consellera) del ram, i ara com ara he de dir que no em preocupa especialment el què passe. Però no sóc una persona pacient, i tinc ganes, moltes ganes, de que passe.

Almenys, semblava que anava a ploure i ja plou...



Si que em preocupa, i molt, l'ofensiva contra l'ensenyament en valencià confirmada, amb la prepotència habitual, per l'infame conseller en funcions, simple braç executor d'una estratègia --conscient, sistemàtica i premeditada-- que persegueix convertir la nostra llengua en un cadàver maquillat com si estiguera viu (tanatopràxia, crec que en diuen). S'estan escrivint moltes coses sobre aquest tema, algunes de molt interessants, d'altres no tant. Em deixe pendent dir també la meua, per si a algú poguera interessar; però fariem bé de recordar que el mal no ve de qui executa, sinó de qui ha dictat la sentència...


dimecres, 1 de juny de 2011

Primavera en fúcsia

Probablement és la planta que tinc des de fa més temps: prové d’un esqueix que em va plantar ma mare fa ja molts anys, i des d’aleshores ha sobreviscut amb admirable tenacitat a hiverns, mudances i abandonaments periòdics. Ella li diu ploma de Santa Teresa, que és un nom que s’aplica a diverses cactàcies epífites dels gèneres Epiphyllum, Schlumbergera i similars (sovint, formes híbrides seleccionades per al seu cultiu ornamental, amb les tiges aplanades i més o menys articulades i flors en general grans i vistoses). En aquest cas, però, les flors diürnes i sense olor em fan inclinar-me per alguna varietat de Disocactus phyllanthoides, una espècie d’origen incert, de la qual no es coneixen els ancestres silvestres i de la què es diu que ja era cultivada pels pobles precolombins d'Amèrica Central i del Sud.

Flors com les del meu pressumpte Disocactus mostren una combinació de característiques que es consideren sovint com adaptacions a la pol·linització per mitjà d’aus. La forma acampanada de les flors --que solen ser molt riques en néctar--, l’absència d’olor i, sobretot, els seus colors brillants, quasi sempre dins la gamma del roig, semblen ser trets que atrauen poderosament certs grups d’ocells que, com els col·libris en Amèrica o els suimangues en Àfrica, s’han especialitzat en aquest nínxol ecològic. En tot cas, no sempre és fácil relacionar el conjunt de característiques de les flors –el que s’anomena una síndrome floral—amb un pol·linitzador determinat, i no tinc informació concreta sobre quins podrien ser els d’aquesta espècie; d'altres pròximes són pol·linitzades per arnes o fins i tot per rates penades.


Però, encara que no ho semble, no volia parlar hui de taxonomia dels cactus, ni tampoc de la seua reproducció; simplement volia dir que, en florir cada mes de maig, el meu pressumpte Disocactus em retorna a la memòria totes les finestres, balcons i terrassetes en què va florir abans, i això m'agrada. I m'agrada, també, el color fúcsia de les seues flors; sobretot quan contrasta amb el verd amb el què, també cromàticament, es complementa...

El pas del temps farà
de nosaltres colors.
Ja no se n'anirà
l'ocell de tants amors. 


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...