"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 28 de novembre de 2011

En casa del dimoni

El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
Això és un vici antic
per ells treure'n profit.

Ovidi Montllor, “Els banyetes

Ves per on, ha hagut de vindre un autèntic professional en la matèria per tal de confirmar una sospita que alguns presumíem des de fa molt de temps: segons l’exorcista de l’Arxidiòcesi de Barcelona, al País Valencià “hi ha un gran nombre de presències demoníaques”. I no sap ben bé, aquest home, fins a quin punt deu ser cert això. Només cal fer una ullada al voltant i, a la vista dels símptomes que segons els entesos caracteritzen les possessions diabòliques, els resultats posen els pèls de punta. Hi ha d'aquells que, quan veuen segons quins símbols (una senyera estelada, posem per cas; però en alguns casos extrems, simplement un llibre escrit en català) perden el poc coneixement que tenien, convulsionen i es posen extremadament violents. D’altres, de forma incomprensible, deixen de parlar la seua llengua i comencen a abocar incoherències i brofegades en algun idioma estranger (que, casualment, sempre sol ser el mateix; la qual cosa podria interpretar-se, i em limite a deixar-ho exposat per si algun demonòleg considera rellevant investigar-ho, com una certa predilecció satànica per segons quines llengües). Crida l’atenció, també, la força sobrehumana que poden arribar a mostrar, exemplificable, en el cas dels endimoniats valencians, per la inusitada capacitat per carregar-se coses feixugues a l’esquena –tan se val que siguen substancioses pagues vitalícies com contractes milionaris i inexplicables. Com també, segons diuen, destaquen per l’habilitat per fer bots espectaculars: conten que s’han donat casos de salts entre un ajuntament i el Palau de la Generalitat pràcticament sense despentinar-se; però no és estrany, fins i tot, que en plena possessió hi haja qui ha estat capaç de cobrir amb un sol brinco i sense fer servir l’AVE, la distància completa entre València i Madrid.

Imatge de la xarxa
Em preocupa, però, saber si hi haurà cap exorcisme realment efectiu que siga capaç d'alliberar aquesta terra de la infausta presència del maligne i els seus íncubes i súcubes. Els ritus tradicionals –altrament denominats democràcia representativa— no semblen haver donat els resultats esperats, i els casos de posseïts –i posseïdes— segueixen creixent sense pausa i desborden, ja, les entranyables fronteres de la comunidad: els comportaments estranys i els fenòmens inexplicables amb olor a sofre han començat a escampar-se per la resta dels Països Catalans, i encara més enllà (i, evidentment, no és dels correfocs que parle). Així que, mentre esperem l’exorcisme definitiu, potser ens convindria enterrar la por a l'infern i a les calderes de Pere Botero, fer una passa avant i, d’una vegada per totes, agafar –deixeu-me que ho diga així— al diable per les banyes

Que són molts els que volen, tiroram
que el foc s'apague, ram tiroram
que cadascú tinga lo que és d'ell
que el foc s'apague






La bona notícia del dia, la declaració com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de les festes de la Mare de Déu de la Salut, muixerangues incloses. Felicitacions al poble d’Algemesí per haver sabut servar aquest patrimoni col·lectiu, i una satisfacció per a tots els valencians i valencianes que ens sentim orgullosos de ser-ho cada dia.


Foto de la web de la Nova Muixeranga d'Algemesí

diumenge, 27 de novembre de 2011

La xarxa social


En aquesta època, és el tema principal i inevitable quan dos o més adeptes s'ajunten per xarrar-ne. Però moltes vegades és només una frase deixada caure de passada al mig d'una conversa, potser un comentari escoltat mentre es posa gasolina o fent un café en el bar. Però d'una forma o altra, se sap: "estan traent-ne en la Vall d'Ebo", "ahir, culets de cistella en Mariola", "en Sant Antoni comencen a eixir-ne, però encara està un poc parat..." són informacions que, aquestes setmanes i en aquestes terres, s'escampen ràpidament i de boca en boca, i que ajuden a configurar escenaris i programar prioritats. Sense necessitat de fòrums, féisbucs o tuíters, abans que la vida sense mòbil i internet fóra inimaginable, els boletaires ja constituïen una autèntica xarxa social, una comunitat més o menys local, circumstancial i passatgera, per la qual circulen fluidament les notícies i les novetats, en la què la informació es transmet, des de l'origen fins als receptors, a una velocitat (i, segons he pogut comprovar sovint, també amb una fiabilitat) realment sorprenent, i seguint canals i mecanismes elementals però indubtablement efectius.

Ho pensava hui, en Benicadell i sota la boira, on per cert no he vist res de trellat: uns poquets fredolics, un parell d'anisats i algun peu blau, però d'esclatasa-sangs cap ni un, ni en els rogles de tota la vida. La sensació, però, és que si l'oratge no es desbarata pot ser que encara hi haja sort, perquè la serra es veu amb ganes de moure. Ja veurem com pinta el cap de setmana que ve. Pel moment, demà, a parar l'orella; a veure què es diu en la xarxa...

dissabte, 26 de novembre de 2011

A ritme d'arboç

Tot té el seu moment, diuen: hi ha un temps de plantar, i un temps de collir... Cada etapa ha d'anticipar i preparar el camí d'aquella que la succeirà, seguint un ordre universal, lògic i perfecte. Hi ha vegades, però, que els cicles s'encavallen, les fases s'entrellacen i les estacions --i les edats-- semblen confondre's i diluir-se. Donar fruit, anar madurant i, al mateix temps, lliurar-se, sense pors ni recances, a una nova i esplendorosa floració: si l'arbocer ha reeixit a fer-ho cada tardor, no veig perquè no n'hauriem d'aprendre també nosaltres...



divendres, 25 de novembre de 2011

Barrejadissa


No negaré que aquestes setmanes d'anar amunt i avall tenen el seu aquell. En general, sóc dels que consideren la rutina com una cosa més aïna feixuga i que convé mantindre, sempre que es puga, sota nivells controlats. Per això, tot i que siga per raons de feina, venen d'allò més bé uns dies a Madrid (i rodalia: entre tanta presentació formal i paperassa oficial, una ràpida escapadeta a les espectaculars pinedes de Valsaín, en les que no havia estat mai, s'agraeix especialment). L'inconvenient, que sempre n'hi ha algun, és que els innegables efectes benèfics de mantindre una certa seguida s'esvaeixen també, i en tractar de reprendre-la et trobes amb massa coses empantanades, blogs i notícies que no havies llegit després d'uns dies de desconnexió, i --a efectes específics d'aquestes planes-- idees que hauran d'esperar el seu moment. O bé poden agafar-se unes i altres (notícies i idees), i veure de preparar una macedònia de divendres, per bé que sempre s'hi corre el risc, a la vista del que hi ha a l'abast, que quede un poquet cítrica.

Provem-ho, en tot cas, i a veure què resulta: agafem una mica (més) de desmantellament sistemàtic del sector públic, acompanyat d'uns trocets de l'inqualificable pillatge al què determinats individus han sotmés els comptes de certes administracions (a costa, per exemple, del delirant episodi de les traductores rumanes). Posem-hi, també, un pessiguet de generosa aportació dels diners de tots per tal de rescatar i sanejar la pobra i maltractada banca privada. Afegim un poc d'impúdica exhibició d'ignorància executada amb virtuosisme per algú a qui anomenen consellera de cultura (si en lloc de Joanot Martorell i Ausiàs March haguera confós Cervantes amb Lope de Vega, no vull ni pensar el que hauria hagut de sentir) i adobem-ho tot amb un poc d'allò que Ferran Suay anomena amb el seu encert habitual terrorisme toponímic, aplicat --només per començar-- al cas de Palma. Et voilà. Convé servir-ho fred, i anar fent-se l'ànim que, vist el vent d'on bufa, ens ho acabarem empassant amb ganes o sense...

Però hui és divendres. I potser només per això, per poder descansar un parell de dies, o perquè els esclata-sangs comencen a treure el cap, per aquells ulls en el fons dels quals encara volem perdre'ns, o potser simplement perquè encara trobem suficients raons per no renunciar al dret --quasi diria a l'obligació-- d'escandalitzar-nos davant un panorama com el que se'ns presenta, que paga la pena donar-li una oportunitat a la setmana que ve. Bon cap de setmana!





No puc deixar de recordar ací la desaparició, fa uns pocs dies, de la biòloga Lynn Margulis, una de les figures científiques més rellevants dels últims temps, i per la que sent una gran admiració. La doctora Margulis, que mantenia una estreta relació amb les Universitats de Barcelona i València, no ha estat solament una investigadora cabdal --i controvertida-- en la comprensió dels complexos mecanismes de l'evolució, sinó també una divulgadora excel·lent i, sobre tot, una persona amb una talla humana excepcional. En el magnific blog de Mercè Piqueras podeu trobar informació sobre algunes de les reaccions que ha despertat la seua mort el proppassat dia 22, entre elles les paraules del company Juli Peretó. A nosaltres sempre ens quedarà el record la seua visita a Alcoi, allà per l'any 99, quan va atendre la nostra invitació per impartir una conferència en el marc de les Jornades Mil·leni, que organitzàvem des de la Gerència de Medi Ambient amb la col·laboració de l'obra social de la CAM. Per unes hores, vam tindre ocasió de gaudir no solament dels seus coneixements, sinó també --i sobretot-- de la seua energia i amabilitat. La trobarem a faltar.


dilluns, 21 de novembre de 2011

Pronòstics complerts

Al País Valencià, el gregal ens deixa cels coberts amb precipitacions persistents i moderades, que poden seguir sent localment fortes o molt fortes i acompanyar-se de tempesta en àrees pròximes al litoral. A Madrid, l’aiguat dretà, que ha causat ja els primers danys significatius i ha emmascarat, per la seua torrencialitat devastadora, dèbils però esperançadores ullades de sol, fa témer una violenta revinguda involucionista d’efectes encara difícils de quantificar: la gente canta con ardor que viva España...

Dóna certa tranquil·litat confirmar que, en l'oratge com en les eleccions, la fiabilitat dels pronòstics ens estalvia una part substancial del neguit de la incertesa. Altra cosa serà trobar l’aixopluc adequat per capejar dignament el/s temporal/s, sobretot perquè sembla confirmar-se també que els fronts tempestuosos, lluny d’amainar com esperaven algunes ments ingènues i benintencionades, seguiran succeint-se sense treva durant bastant temps. A nosaltres, en tot cas, no ens en queda cap altra que seguir: no és la primera borrasca a la que ens enfrontem, i com diu un dels blogs que més m'agraden, "mostraré el cansanci d'un navegant, però no el d'un nàufrag".






D'anàlisis serioses i detallades dels efectes dels dos 'temporals' que ens assoten amb força i que no han fet més que començar, hui se'n poden trobar moltes i molt variades en la premsa i en molts dels blogs amics (en els què, a més a més, he trobat sovint una alenada d’esperança que sempre s'agraeix per encarar el que ens queda per davant). A mi m’agradaria dir alguna cosa de més trellat, perquè hi ha molts matisos, elements i detalls sobre els què convindrà parar-se a reflexionar; però d’ací una estona marxe per motius de feina cap a Madrid, i no serà fins a finals de setmana que torne a poder treure el nas per aquestes planes. A veure si, quan torne, ja ens han canviat a Rajoy per algun 'tecnòcrata'...

(La fotografia, evidentment, no és d'ara ni d'ací: són les inundacions en Austràlia el gener d'enguany) 

dissabte, 19 de novembre de 2011

Mentre arriba el gregal


Pel matí, una Mariola que també llueix esplèndida sota totes les llums de la tardor, i en la que els bolets semblen voler començar a donar els primers i esperançadors senyals de vida. Al capvespre, Pau Alabajos, Cesk Freixas i Andreu Valor ens han regalat un magnífic concert que ens ha fet sentir, per una estona, part d'un País normal i amb futur. Demà, si les previsions no erren, el gregal i les pluges esbandiran la boira de la muntanya. I dilluns, potser el camí se'ns haurà fet una mica més llarg i costerut; però que no tinguen cap dubte: seguirem avant...
 

divendres, 18 de novembre de 2011

Canvi de moliner


Diumenge que ve, si no es produeix cap cataclisme d'última hora, milions de persones validaran amb els seus vots les enquestes que, des de fa temps, atorguen a la dreta espanyola --i al seu inefable i sibilant líder-- una majoria aclaparadora al parlament de Madrid. Milions de persones entre les què s'hi trobaran molts dels beneficiaris de l'extraordinària gestió que el mateix partit ve aplicant, des de fa molts anys, al País Valencià i que, citant a Marx, ens porta camí d'assolir les més altes cotes de la misèria (econòmica, territorial i moral). Però a la vista de les xifres, cal pensar que el partit en qüestió també rebrà el vot de molts altres treballadors, assalariats i aturats --actuals i imminents-- d'arreu l'Estat que, legítimament i per les raons que siguen, han decidit que ha arribat l’hora de canviar de moliners. Supose que els experts en sociologia (o, eventualment, els entesos en trastorns de la personalitat) tindran una explicació que faça al cas. A mi, el que em sembla, és que al remat només es tracta de completar, amb una estètica un poc més conjuntada, l’ètica de dretes que ha presidit l’exercici de govern dels últims anys. Tot plegat, per tant, poc més que una qüestió de decoració i interiorisme, sense tocar cap envà.

Amb tot, no voldria caure en la simplificació –per altra banda gens innocent—de considerar que tots els polítics o els partits són iguals: dins la majoritària submissió als dictats despòtics i immorals de qui realment ostenta el poder (allò que anomenem eufemísticament mercats, però que té noms, cognoms, iots i comptes en paradisos fiscals) sempre hi ha ritmes, matisos i detalls, i amb els temps que corren aquestes petites diferències poden tindre una importància cabdal per a moltíssimes persones. Però una vegada més, i com era previsible vist el panorama general, he experimentat la més absoluta decepció pel que he vist, sentit i llegit quant a les propostes de tots els partits i coalicions que, suposadament, es disputen el meu vot. En general, corrues d’eslògans buits i consignes antiquades, molt pocs arguments --i escassament consistents-- i pràcticament cap al·lusió a l’arrel autèntica dels problemes que ens afecten. En el millor dels casos, allò que ens proposen és seguir abocant benzina per a apagar l'incendi (és a dir, anar trampejant amb açò del deute via retallades públiques, eurobons o el que calga, només per veure de seguir endeutant-nos indefinidament), o bé seguir clamant en el desert sobre com és de dolent el propi incendi i els piròmans que el provoquen, però sense reeixir a trencar, amb propostes concretes, il·lusionadores i viables, la frustració, la desesperança i la resignació que s’han instal·lat en molta, massa gent.

Que les coses no són fàcils i que ningú –tampoc jo, evidentment— té solucions màgiques resulta, a hores d’ara, una penosa obvietat. I tampoc voldria ser injust amb molta gent que, des dels partits de l’esquerra més o menys testimonial o minoritària, segueixen pensant que és des de dins que les coses canviaran. Però jo, si més no pel moment, no ho veig gens clar. Açò que anomenem crisi és, per a mi, el resultat lògic i esperable de la dinàmica natural d’un sistema socioeconòmic que basa la seua pròpia supervivència en un principi que sembla haver impregnat, també, la major part de la societat: ja que és inevitable que hi haja rics i pobres, fem-ho de manera que de la taula dels primers caiguen molles suficients per a que els segons vagen fent. El problema és que els senyorets, que ja no necessiten ni criats perquè els paren la taula,  no volen soltar ni les molles; i els poders “democràtics”, quan tímidament opten per fer alguna cosa, és sobre això –sobre incrementar un poquet la producció de molles—sobre el que s’hi fixen, quan el que podríem esperar és que d’una vegada començaren a fer passes per repartir millor el pa sencer. Per a ells, la injustícia i l’expoli no són corregibles, ni tan sols qüestionables; només s’han de mantindre en nivells discrets i que no generen una alarma excessiva. Aquesta democràcia espúria i manipulada que viurà diumenge una altra de les seues festes, ha deixat de ser –si és que ho ha estat alguna vegada—una via per canviar el sistema, i ha esdevingut, cada vegada de forma més evident i impúdica, un dels principals mecanismes per a garantir la seua estabilitat per damunt dels interessos i els desitjos reals de la majoria de la població a la qual diu servir.

I així, al final d’una setmana encesa de feines, amb el diferencial per damunt dels cinc-cents punts i absolutament estupefacte per la substitució de proxenetes per tecnócrates en països als què ens assemblen molt més del que voldríem, se suposa que hauria de saber a qui votaré diumenge. Però una vegada més hauré de deixar la decisió per a l’últim moment, perquè cap de les opcions que se’m presenten em provoquen molt d'entusiasme. Per això, em tornaré a debatre entre votar aquells que defensen dir prou al llast que representa per a la nostra economia –i per a la nostra vida—seguir formant part de l’Estat espanyol, o fer-ho als que ni que siga de passada encara creuen en els criteris ecològics com a base per a un canvi real i efectiu de sistema; segurament, acabaré inclinant-me per una de les dues opcions. O també podria ser que ho fera per les dues alhora: posar dues paperetes al mateix sobre es considera vot nul, el qual --i en aquestes circumstàncies-- és, probablement, un del menys nuls de tots els vots possibles.





Per davant, un cap de setmana que s'espera plujós, especialment adient per a mantindre vives les meues esperances micològiques i per encarar-se, també, als últims llibres que esperen torn (si, he tornat a anar a la perruqueria). Jaume Cabré, Borges i Montserrat Roig amb la llar encesa, l’Atles enharmònic d’Arthur Caravan, i un platet de codonyat casolà i formatge de Maó per acompanyar. Si vos abelleix, només heu de dir-ho. Bon cap de setmana!

dilluns, 14 de novembre de 2011

Heràclit entre els boixos


Una vegada més ha quedat constatat que, en certes ocasions, cansar bastant les cames resulta útil per a descansar molt el cap. No ha estat, però, l'única evidència recollida en la llarga caminada del cap de setmana per les sendes de lo Port. També he pogut comprovar, de nou, que qui agafa una motxilla massa gran acabarà omplint-la indefectiblement de massa coses prescindibles, només perquè hi cabien. Ho sé, i sempre me'n penedisc quan l'esquena comença a protestar; però entre que costa renunciar a les manies pròpies, i que aquesta època de l'any és especialment insegura tot i les cada vegada més fiables previsions meteorològiques, l'única forma de no acabar carrejant tota mena de persis (per si plou, per si fa fred, per si em quede amb fam...) és agafar una motxilla petita i posar només el que hi càpiga. La qual cosa, a poc que s'hi pense, podria aplicar-se no solament a efectes muntanyers, sinó també quan d'allò que es tracta és, simplement, d'anar transitant dignament per la vida.

Quant a la caminada pròpiament dita, diria només que ha cobert sobradament les expectatives. És cert que, de bolets, pràcticament no en vam veure ni un; però a canvi, el Retaule i la Tinença ens han regalat una volta més imatges impagables dels seus paisatges tardorals. En qualsevol moment de l'any, aquestes terres resulten remarcables per la diversitat d'ambients que alberguen i per la rapidesa amb que se succeeixen; però és en tardor quan aquesta diversitat es fa més evident i acolorida. Si, com en el nostre cas, començàreu a caminar des del Molí de l'Abad, passarieu dels matollars amb llentiscle i les pinedes de pi blanc de les parts més baixes, a les ombries d'alzines, aurons, grèvols i corners de la Fou o la Cova dels Bous, per assolir al remat el domini dels pins negrals i les singulars i conegudíssimes fagedes. Des d'aquestes, podrieu recórrer amb calma les fosques pinedes de les Valcaneres i Refalgarí, on els elegants pins rojals cobreixen un dens sotabosc de boixos; i al capdavall, per qualsevol dels barrancs que davallen des de Fredes --posem que, com a aquest cas, pel sempre sorprenent Portell de l'Infern-- tornarieu de nou al punt de partida després de completar una ruta que només és una de les moltes i molt estimables opcions que poden traçar-se per aquesta terra de moles, boscos i barrancs. Per cert, el mapa --d'acurada toponímia i ric en informació-- que els companys de Tossal Cartografies han editat de la zona, ha estat, també en aquest cas, una companyia amable, sobretot quan la nit i la boira ens van sorprendre vora les Ombries del Bassiol.


Però les bondats terapèutiques de les caminades muntanyeres, els avantatges de conduir-se --per la serra i per la vida-- amb l'equipatge estrictament necessari, o els pros i els contres de confiar només en l'instint d'orientació sense cap ajuda suplementària, no han estat els únics pensaments que, a falta de bolets, he anat collint ací i allà vora els pins i els ginebrons. Potser el més rellevant ha estat que, a desgrat del que deia en l'entrada anterior, ni la memòria diguem-ne natural, ni els seus suports artificials --ja es tracte de registrar-la en un blog o de qualsevol altra forma-- no són, encara, suficients per a privar-me del plaer de la sorpresa i el goig del redescobriment. No solament perquè són molts els trets (una olor, un soroll, una emoció) que escaparan sempre a qualsevol intent de ser fixats en paraules, per més destresa que hi vulguem posar; sinó, sobretot, perquè és evident que per moltes vegades que visitem un lloc que estimem, sempre hi trobarem un matís, un detall, una companyia o una impressió que ens assaltaran per primera vegada: el riu pot ser el mateix, però l'aigua haurà canviat. I, ves per on, va ser pensant això, a punt d'arribar al refugi de la Font Ferrera, que em va semblar veure l'ombra d'Heràclit que s'esmunyia en la foscor. O potser només era una rabosa...


divendres, 11 de novembre de 2011

Efectes secundaris

Demà, ben enjorn, marxaré cap a la Tinença de Benifassà a passar-hi el cap de setmana. Anava a deixar escrit, per això, que els meus propòsits per als pròxims dos dies es limiten a gaudir de les caminades pels sempre estimables paisatges d'aquelles muntanyes, passar una bona estona amb els amics i, si es presentara (que espere que si), mitigar un poc la fam de bolets que arrosseguem des de fa ja massa temps. I anava a dir, també, que tot i que em deixe caure amb certa freqüència per allà per raons professionals o de lleure, fa ja anys que m'agrada reservar un cap de setmana de novembre per a fer aquesta escapada, perquè hi ha pocs llocs al país als que la llum i els colors de la tardor els resulten tan afavoridors.

Però ha estat llavors que he repassat les entrades anteriors del blog, que ja em sonava alguna cosa, i he constatat que tal dia com demà, farà tot just un any, estava contant si fa no fa el mateix i amb paraules molt semblants. Que no és això --l'eventual redundància o les possibles repeticions-- el que m'ha fet pensar, sinó aquesta nova i inapel·lable confirmació del pas rapidíssim dels anys. I és, aquest, un dels efectes secundaris del blog que més em costa, encara, d'assumir: per a bé o per a mal, tot allò que deixem anotat ens aquests dietaris virtuals, queda descrit i fidelment enregistrat com a part de la nostra història, lliure dels dubtes, les interpretacions i les vacil·lacions de la nostra memòria imperfecta. I em pregunte si això --disposar d'un registre exacte de certs records, que substituisca la percepció subjectiva i incompleta del pas del temps que ens és connatural-- no ens passarà, tard o d'hora, algun tipus de factura... M'ho pregunte ara, però renuncie a contestar-m'ho: potser d'ací un any -dia per dia-- que ho intentaré de nou. Bon cap de setmana!





Fa molt poc que he conegut, gràcies als amics Jordi i Ciro --amb els quals compartisc, entre moltes altres coses, el gust pel rock i la bona música-- la fantàstica guitarra de Jack White. Certament, aquest tema ("Old enough") resulta insòlit si es té en compte l'estil, sovint pròxim al punk, que caracteritza els seus grups (Raconteurs, The Dead Weather i The White Stripes); però el trobe apropiat i m'agrada, i per això deixe per a una altra ocasió alguna de les seues cançons més populars i en les que les guitarres elèctriques mostren la força i el vistuosisme que l'ha fet conegut arreu del món.

dijous, 10 de novembre de 2011

Homenatge a Montserrat Roig

Reconec que no he estat un gran lector de Montserrat Roig. Només recorde haver llegit d'ella (i ja fa uns quants anys d'això) "El temps de les cireres", del qual a penes si conserve uns pocs records... De vegades, la vida té aquestes coses: ens apropa o ens allunya d'algú --o de la seua obra-- sense que sapiguem molt bé per què. En aquest cas, és evident que una mort prematura (que, per cert, recorde com una notícia que em va colpir) és una circumstància rellevant, però potser no seria suficient per explicar-ho. Per deixar saó, les coses --i les persones-- no solament ens han de passar, sinó que han de fer-ho en el moment oportú i de la forma adequada. Potser és simplement per això que no he estat un gran lector de Montserrat Roig: per falta d'oportunitats, o per no haver estat suficientment atent quan s'han presentat. Però si no de l'obra, al llarg d'aquests anys si que he anat sabent un poc més del seu perfil cívic, de la seua tasca periodística, de les seus lluites i els seus compromisos; i és per això, sobretot, que he decidit afegir-me hui a aquesta crida blogaire (gràcies, Carme). En realitat, però, el meu autèntic homenatge a Montserrat Roig s'haurà d'ajornar uns dies: en el meu pròxim --i imminent--  event literàrio-capilar, els seus llibres tindran un paper protagonista. En el meu cas, al menys, que aquest record de vint anys d'absència servisca per omplir un buit que potser mai hauria d'haver existit en les meues prestatgeries. Ni en les meues lectures.


dimecres, 9 de novembre de 2011

Job, Murphy i el piset

Sabreu disculpar-me si semble superficial, tòpic i poc original. Però tot i ser cosa ben sabuda, no voldria privar-me de recordar-ho: sembla increïble fins quin punt dotar un pis de les mínimes condicions d'habitabilitat, pot esdevindre una autèntica prova per a la paciència i la determinació humanes. I això comptant que la inevitable burocràcia municipal no ha estat, en aquesta ocasió, excessivament feixuga --potser perquè ja m'havia preparat per a una situació molt pitjor-- i que compte, a més, amb professionals de confiança que em consta que estan fet tot el possible perquè els subministraments bàsics hi arriben tan aviat com siga possible. Però quan no és el comptador de la llum que està fet una merda i cal posar-ne un de nou, és un colze de plom que ajorna l'escomesa de l'aigua, aquesta paret que l'haurem de picar més del que pensàvem per passar-hi bé els cables, o l'escalfador que quasi millor comprar-ne un de nou perquè jo d'aquest no em fiaria molt... I així, esguardant amb ansietat la mirada severa i analítica de l'electricista, el fontaner o l'instal·lador mentre avaluen les dificultats de la tasca a mamprendre, pregant als déus no haver de tornar a patir l'esglai de sentir-los remugar entre dents la terrible sentència ("açò no ho veig jo gens clar..."), vaig passant aquestes setmanes mentre espere poder obtenir, dels seixanta metres quadrats del pis, tot el que aspire a treure d'ells: habitar-los. I encara done gràcies a  Murphy --beneït siga per sempre-- que, pel moment, no he trobat a la casa cap vici ocult més enllà dels que jo espere aportar quan, finalment, hi visca. Amén.


"Job esperant un pressupost", de Bonnat
(cite el nom del quadre de memòria; igual no era exactament així)



I ara deixeu-me que em pose un poc seriós: potser serà una mania meua, però em resulta inevitable, en aquests temps terribles per a tanta gent, no pensar-hi quan escric d'aquestes coses: si tot va com ha d'anar, només amb els retards i contratemps inevitables, estic a punt d'encetar una etapa nova i il·lusionant de la meua vida, quan moltíssimes persones estan lluitant per conservar el poc que tenen, o han vist ja com ho perdien a mans de l'avaricia i la immoralitat d'uns pocs. Però --deixeu-me que ho diga-- em preocupa que els "podria anar molt pitjor", "encara podem donar gràcies" o "tinc molta sort, encara faig faena" s'estiguen convertint, cada vegada més, en respostes habituals a un innocent i protocolari "com va tot?". Tindre una feina més o menys digna, disposar dignament d'un habitatge, tindre la possibilitat de governar mínimament la pròpia vida, són drets de tots i totes, i no hauriem de permetre que comencen a percebre's com a prerrogatives d'alguns afavorits per la sort o les circumstàncies. És més fàcil dir aquestes coses quan tens treball, casa i il·lusions per al futur; però no som, per això, uns privilegiats. Són uns altres, els qui ens furten la vida. I potser convindria recordar-li-ho, posem per cas, a qui pense votar el dia 20 de novembre.

dilluns, 7 de novembre de 2011

De velles tristeses

Hi ha moltes vegades que no és possible escapar de la tristesa. Però quan això passa, seria almenys preferible no haver de retornar a tristeses velles i desfasades. És cert que no sempre hi ha tristeses noves a l'abast, i llavors ens hem de conformar amb alguna ja gastada, d'aquelles que haviem deixat abandonades --ves a saber perquè-- en el fons d'algun calaix. Però fins i tot en aquest cas, no està de més veure si podem posar-la d'alguna forma al dia, o bé si hi haguera disponible alguna versió més moderna i avançada. Les versions actualitzades de les tristeses antigues, sense alterar essencialment els seus trets fonamentals, solen oferir alguns avantatges a tindre en compte: es carreguen més ràpid, tenen interfícies més dinàmiques i, en general, ocupen menys memòria quan s'executen. En el fons, vénen a ser si fa no fa el mateix; però almenys semblen una altra cosa... Perquè hi ha poques coses més tristes que haver de retrobar-se, passats els anys, amb una tristesa antiga que creiem ja oblidada, una tristesa arcaica i obsoleta com una música austrohúngara i vermella.


dissabte, 5 de novembre de 2011

Enxarxant

Dijous passat, a Madrid, va passar una d'aquelles coses què, per pròximes, costa apreciar amb la perspectiva adequada, però què en veure-les amb un poc de distància s'intueixen com a fites destinades a adquirir, en el futur, un matís il·lustre i un caràcter referencial. És per això que va pagar la pena eixir un poc abans de la feina, encarar-se a la pluja i a l'autovia, i retornar a València de matinada només per haver pogut estat presents en l'acte de constitució del Fòrum Estatal de Custòdia del Territori (FECT): després d'un procés llarg i complicat que ha durant quasibé cinc anys, tretze entitats i xarxes de custòdia del territori de tot l'Estat --entre elles, les tres que representen els països de parla catalana: XCT, ICTIB i Avinença-- hi van escenificar la creació d'aquesta entitat, que naix amb la voluntat d'actuar com a xarxa de xarxes i, molt especialment, d'exercir com a interlocutor qualificat, davant l'administració de l'Estat, en tots aquells assumptes que depenen d'ella i que, per tant i ara com ara, ens afecten directament o indirectament.

Excusareu que no m'esplaie ara en detalls respecte als inevitables efectes que l'escapada llampec a la Meseta ha introduït en aquesta setmana, ja de per si un poc estranya, de festa intercalada i feina acumulada. Ni tampoc ho faré, pel moment, sobre el propi Foro, perquè si vos interessa podeu trobar més informació en qualsevol de les entitats fundadores, i perquè m'adone també que aquesta tardor --que per fi sembla que vol començar a ser-ho-- hi estic dedicant molt de temps i espai, en aquest blog, a aquestes qüestions. Que no deixa de ser normal perquè ja veieu que una part substancial de les meues passions i conviccions tenen a veure amb aquests assumptes, i les coses venen com venen i en unes poques setmanes n'han vingut moltes i molt seguides i a mi m'agrada deixar-les dites. Però tampoc és cosa d'abusar, que la processó és llarga i el ciri curt. Així que, pel moment, diguem només que la gent i les organitzacions que ens interessem per la conservació i la custòdia del territori disposem, des de dijous passat, d'un (altre) instrument per poder avançar, nascut des de les pròpies entitats i al què li voldriem vaticinar una llarga i fructífera vida. I també que plou i fa vent; que el codonyat comença a adquirir una textura escaient; i que com açò no canvie molt, de bolets i esclata-sangs, enguany, en collirem ben poquets per aquestes muntanyes. Però l'esperança, també en açò, no s'ha de perdre mai. O quasi mai. Bon cap de setmana!






dimarts, 1 de novembre de 2011

El temps del lledoner


Relegades les forques a funcions ruralment decoratives, fa anys que ningú no recull tampoc els seus fruits abundantíssims de polpa tan curta com dolça, ni fa servir ja els seus pinyols com a munició escaient per als bel·licosos canuts. Fins i tot les marededéus, que des de sempre li havien mostrat una especial predilecció, semblen inclinar-se ara per altres escenaris més mediàtics, i a penes si es deixen veure sobre les seues branques o amagades als seus peus. Però fa una estona, al mig del meu pati, l'aldarull de revolades i piuladisses entre les fulles que tot just comencen a groguejar m'ha fet pensar que encara hi ha qui sap apreciar com cal la generositat d'aquests arbres màgics i elegants. També per als lledoners són, ara, uns altres temps; ni millors ni pitjors, simplement diferents.




Per cert: en aquestes comarques, no es pot parlar de lledoners --o, més aïnes, de 'llidoners', que és la forma més habitual d'anomenar-los ací--  sense recordar les raconades alquerienques del Terrer i sant Ramon, a les que m'adone que fa massa temps que no hi vaig, i a les quals paga la pena fer una visita si vos ve de pas i no les coneixeu. Hui no, que vull acabar el codonyat; però el cap de setmana, potser que m'hi passe...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...