"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 31 de desembre de 2011

Bon any!

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc pel mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d’aurora.

Miquel Martí i Pol




Que l'any que comença vos siga amable i propici. Que trobeu la felicitat allà on siga que la busqueu, i que no la deixeu escapar si és que vos surt al pas sense cridar-la. I, sobretot, que no falten mai les forces per seguir imaginant camins, trencant foscors i cercant aurores. Solc rera solc, pas rera pas.



divendres, 30 de desembre de 2011

Tots som uns

Demà, com cada 31 de desembre, Mallorca celebrarà la seua Diada. La Festa de l'Estendard, que commemora l'entrada a Ciutat de les tropes de Jaume el Conqueridor el 1229, és la festa cívica més antiga d’Europa, i va precedir d’altres celebracions similars com les de València o Oriola. Tot i els intents de menystenir-la, i d’haver quedat oficialment reduïda a una festa local (l’any 1997, el Consell Insular la va substituir per una jornada espúria i postissa que té lloc el 12 de setembre), la celebració segueix conservant el seu caràcter popular. A més, i des de fa alguns anys, el 31 de desembre ha esdevingut una jornada de reivindicació dels drets nacionals, i la manifestació que s’hi celebra tal dia com hui, representa un dels referents més clars i contundents de la voluntat dels mallorquins i mallorquines de no renunciar a la seua llengua, la seua cultura i la seua nació, que és també la meua, la nostra.

Mai no he estat a la Diada, i no podré estar-hi tampoc en aquesta ocasió. Però enguany, per moltes raons, m’hi sent més a prop que mai del que aquesta jornada representa. Per tot el que, al llarg d’aquest any que s’acaba, he seguit aprenent, coneixent i estimant de les Illes i la seua gent; però també per la virulència amb que el govern de Bauzà està aplicant-se per reduir a la mínima expressió qualsevol rastre de la llengua o la cultura catalanes en aquelles terres. Com recordava ahir Vicent Partal, els canvis legals absurds i injustificables, la repressió desproporcionada de l’independentisme o el revifament de projectes que amenacen el territori, formen part d’una estratègia premeditada i conscient, de la qual els valencians i valencianes venim sent víctimes, també, des de fa molt de temps: el premi per avergonyir-se en públic per parlar valencià, és que et nomenen consellera d'educació.

Per tot això, ho deia també Partal, els mallorquins i mallorquines que eixiran d’ací unes hores al carrer ens defensen a tots. I encara que siga des d'una distància que només és física, des d’aquesta banda de la mar serem molts els qui estarem fent-los costat, perquè la seua lluita és també la nostra; perquè, mal que pese a algú, tots som uns.






Ja sabeu que, en general, sóc persona més donada a l’avaluació continua (i un poc precipitada) que al balanç pausat, sistemàtic i meditat, que és el que tradicionalment demanen dates com aquestes. Així que també enguany me’l deixe pendent per a un moment més propici. De totes formes, i sense pensar-hi molt, crec que de totes les coses bones i dolentes que m’ha portat aquest any 2011 que està a punt d’acabar-se, han pesat molt més les primeres que les segones, i per tant no puc dir que, quant a mi i pel que fa a allò realment important, haja estat un mal any. I encara gosaria menys dir-ho quan, fent escandall de tot el què s’està esdevenint al meu voltant, veig a tanta gent que m’estime afrontant incerteses, dificultats i injustícies amb una determinació i una fermesa admirables. Tan de bo que l’any que comença porte per a tothom noves esperances i forces renovades per seguir lluitant; i tan de bo que unes i altres arriben primer allà on més falta fan.




dimecres, 28 de desembre de 2011

Beneïda innocència



De menut ja m'ho deien a casa, que hi ha voltes que peque per tendre. Fixeu-vos si no que m'estava mirant la premsa del dia, em trobe aquesta notícia --que, per cert, ja és casual que haja aparegut en tots els mitjans-- i vaig i quasi me la crec... Com si un ciudadano ejemplar com ell, que ha demostrat sobradament la seua honradesa, fóra capaç de fer aquestes coses. O molt pitjor encara: com si els valencians i valencianes estiguérem imbècils, ens xuclàrem el dit i poguérem votar a gent capaç de burlar-se de nosaltres, d'estafar a Hisenda o de buscar-li a la novia una canongia ben remunerada sense cap mirament... Vinga, home, ni que fórem uns pobres innocents.

dimarts, 27 de desembre de 2011

Enyor de muntanya


"La sacralització blanca de la muntanya es concreta en dues imatges. La muntanya-refugi, refugi per als dissidents i marginals, però al mateix temps refugi de les llibertats. La segona imatge deriva del caràcter de refugi i de l'origen sagrat, és la muntanya reserva de puresa enfront de les ciutats. Aquesta antinòmia, fixada en el segle XVIII amb Rousseau, perviu àmpliament atorgant a les àrees muntanes virtuts regeneradores i guaridores, tant en el pla físic com en el moral".

Jorge Cruz Orozco

Fa dies que trobe a faltar la muntanya. No és res estrany: sempre m'ha passat quan, per la raó que siga, he hagut de distanciar més del desitjable les meues caminades per la serra. Però si a més, i també per la raó que siga, estic covant algun neguit o em trobe capficat en qualsevol desassossec ordinari o extraordinari, aquesta enyorança se'm fa encara més palesa. La muntanya sempre m'ha resultat un escenari idoni per ordenar idees, esbandir foscors i carregar energies; o almenys, per tractar de fer-ho. Per això, quan aquest matí m'han proposat --de forma tan inesperada com oportuna-- d'ajornar l'habitual treball de despatx i fer una mà en una de les captures periòdiques de voltors que fan els companys i companyes que s'hi dediquen, no he hagut de fer-li moltes voltes: feina són, totes dues, però no es pot negar que hi ha lleugers matisos que les diferencien.

Feia fred a la Creu del Gelat, en el Bovalar de Cinctorres. Tampoc els voltors no han mostrat cap disposició a col·laborar i, després d'algunes hores d'espera infructuosa, ha calgut deixar-ho per a un altre dia i millor ocasió: són coses que passen quan el treball no depén només de papers i ordinadors. Però potser el major regal que ens ha deixat el dia ha estat albirar, rere Sant Cristòfol de la Todolella i sobre les moles que tanquen els horitzons dels Ports, el perfil nevat dels Pirineus. I ha estat només amb l'evocació d'aquells cims llunyans, i amb la perspectiva d'uns altres molt més pròxims i familiars que recorreré de nou d'ací poc, que una part del neguit i del desassossec ha començat a esvair-se...



divendres, 23 de desembre de 2011

Nadal a les portes

Reconec que desembre mai m’ha resultat especialment simpàtic, i aquest no ha estat una excepció: entre sotsobres i mudances --generalment simultànies; em tem que mai no he estat seguidor fervent dels prudents consells d’Ignasi de Loiola— el mes ha anat consumint-se fins posar-nos, quasi per sorpresa, a les mateixes portes de Nadal. I un any més, com ve sent tradicional, afronte aquestes dates entranyables amb les ganes justetes, els ànims un poc minvats i un constipat considerable. Tractar de gestionar algunes pèrdues sensibles, digerir dues o tres frustracions o administrar adequadament més d’una ràbia i alguna que altra indignació, han estat activitats que m’han ocupat no poc temps aquestes darreres setmanes. Però també han estat dies de comprovar que alguns esforços acaben donant fruit, d’assentar les bases per a nous reptes i, perquè no dir-ho, de veure com el pis de València va mereixent finalment la qualificació d’habitable (i, fins i tot, de confortable). En poques paraules: hem anat vivint...

Siga com siga, torna a ser Nadal, i un any més he decidit que tractaré d'ignorar, en la mesura possible, la densa capa de cursileria, hipocresia i llepacirisme que ens envaeix com una boira espessa i apegalosa, i faré per quedar-me només amb allò que puguen tindre de positiu aquestes dates: essencialment, i en el meu cas, la possibilitat de compartir-les amb la gent que m’estime i a la què no sempre dedique el temps que mereixen. I és per això, també, que un any més em prenc la llibertat de desitjar-vos que, siga el que siga el que entengueu per Nadal, el passeu de la millor manera possible. O, com se sol dir sense tant de romanç: que tingueu unes bones festes!




D'acord, com a il·lustració resulta tòpica i poc original; deu ser que el meu esperit nadalenc no presta per a més, perquè no he sabut trobar res que em semblara més escaient. A més, vist el que passa quan poses "nadal" al buscador d'imatges de Google, quasi que em done per satisfet: podria haver estat molt pitjor...

dissabte, 17 de desembre de 2011

Mapes


Transitar per la vida sense mapa ni brúixola és una opció tan vàlida com qualsevol altra. De fet, no són pocs aquells que, després de passar molts anys tractant de dotar-se d'una cartografia fiable i adequada, acaben prescindint-ne per una raó o per una altra, i comencen a guiar-se només per la intuïció, o bé per vagues referències. En aquest cas, allò més recomanable és assumir que no sempre serà possible saber on ni quan acabarà la senda que s'haja finalment triat. I si fóra el cas que es comparteix amb algú algun tram de caminada, convé també fer-li saber que no és assolir una concreta destinació, ni complir cap horari, allò que ens mou: només caminar. I anar gaudint, tant com es puga, de cada moment, de cada paisatge.


dimecres, 14 de desembre de 2011

Cal·lipígia

Fins i tot vista des de la distància, és evident que no és, ni de bon tros, l´única gràcia que l’adorna. Parle del que es veu, naturalment: res no puc saber, ara com ara, d’altres trets –sense dubte remarcables—de la seua persona, perquè tot el que ens uneix és l’instant efímer en què les nostres trajectòries s’encreuen, cada matí, en sortir del metro. Però és evident també que hi ha una part que, per la seua esfèrica excel·lència, destaca poderosament sobre un conjunt indiscutiblement atractiu. Intuïsc que ha de ser-ne ben conscient, atesa la seua admirable habilitat per remarcar sàviament esplendors i turgències sense perdre l’elegància ni caure en la vulgaritat. La tardor que avança ha anat encobrint, sota abrigades capes, altres contorns igualment suggeridors; però no ha aconseguit, encara, amagar la torbadora sinuositat, les rodoneses admirables, la irrebatible perfecció --tant en repòs com en harmònic moviment-- d'un cul insigne. En dies com aquests, en que els cossos s’amaguen però les pitjors vergonyes van surant sense pudor ni mesura, s’agraeix trobar recer, ni que siga només per un segon fugaç i furtiu, en la serena i devota contemplació de tanta i tan generosa bellesa. I poder recordar, mentre s’allunya majestuosament carrer enllà, els versos del poeta...


Mires la mar per la finestra oberta.
Vola una sal per les parets de l'aire.
Jo et mire el cul alíger i tendral.
Galtes de cul com mai n'havia vistes!
Avui comprenc l'encert precís del mot.
Galtes de cul fresquíssimes, lleugeres.



Tot i que si que sembla acceptar-se en llengües com el portugués o l'italià, no he trobat en cap diccionari català "cal·lipígia", així que sabreu perdonar-me la llicència. La paraula és una adaptació lliure del grec "Kallipygos" (Καλλίπυγος), significa "natges boniques", i s'aplica a un tipus específic d'estàtues d'Afrodita que mostren aquesta part de la seua anatomia. Com era esperable, no és l'única referència que relaciona la deesa de l'amor i la bellesa amb aquesta part del cos: els clotets de Venus són dues petites fosses que s'obren en la part inferior de l'esquena i que, tot i no ser exclusives de les dones, tenen fama de despertar grans entusiasmes entre la concurrència masculina. Els clotets representen, així mateix, els vèrtexs laterals del conegut com rombe de Michaelis, una zona amb forma de diamant estudiada en detall pel ginecòleg alemany Gustav Adolf Michaelis, a la qual també s'atribueix una gran càrrega eròtica. És el que té el cul: com a tema de conversa, sempre dóna joc... 

diumenge, 11 de desembre de 2011

Caca de lluna


Aquests dies, pels racons del pati, han aparegut unes estranyes masses toves i blanquinoses que s'arrapen a pedres, branquetes i fulles seques. Tot i que el seu aspecte recorda més aïnes a un esguit d'escuma o al resultat d'haver digerit malament un iogurt, es tracta en realitat d'un ésser viu que, a més, forma part d'un dels grups més interessants i desconeguts que podem trobar a les nostres terres. Quant al nou habitant del jardí, i a falta d'una anàlisi més detallada, diria que es tracta de Fuligo cinerea; pel que fa a la seua filiació, és una de les espècies que integren allò que els britànics anomenen slime molds i que els biòlegs designen com a mixomicets, que vindria a significar 'fongs gelatinosos'. Però tot i aquest nom, i malgrat que els mixomicets van ser considerats durant molt de temps com un tipus peculiar dins el regne dels fongs, la realitat és que es tracta d'un grup de característiques realment fascinants, que s'assembla ben poc als típics xampinyons i esclata-sangs.

Només durant una petita part del seu singular cicle de vida, els mixomicets --i d'altres grups pròxims-- recorden vagament als fongs. Però aquests éssers fascinants passen la major part de la seua vida com a amebes microscòpiques, que es mouen lliurement pel sòl i la fullaraca per alimentar-se de bacteris i protozous. Quan les condicions ambientals són les adequades, aquestes amebes unicel·lulars s'hi agrupen per formar masses mucilaginoses o plasmodis com els que he trobat aquests dies al meu jardí, els quals llisquen lentament sobre el substrat --no són estranyes velocitats d'un milímetre per hora-- en busca d'aliment. Finalment, quan les característiques del medi esdevenen altra vegada desfavorables, el plasmodi comença a endurir-se i acaba donant lloc a petits cossos fructífers --pareguts a minúsculs fongs-- productors d'espores que, en germinar, originaran de nou les amebes que tancaran el cicle. És per aquesta peculiar combinació de característiques al llarg de la seua vida, que els mixomicets no resulten fàcils d'enquadrar entre la resta dels éssers vius. Ara com ara, i per si sou aficcionats a les classificacions, l'opinió majoritària els ubica dins el regne dels protists, un dels cinc en què, segons la proposta més generalment acceptada, tendeixen a agrupar-se totes les formes vives que habiten el planeta.

Els mixomicets viuen pràcticament a tot el món. Moltes espècies són també freqüents en els nostres camps i boscos, tot i que evidentment només resulten visibles quan assoleixen la fase de plasmodi o, més sovint, quan els seus petits --i sovint acolorits-- cossos fructífers o esporocarps cobreixen fulles i branquillons. I és en aquesta fase quan les seues singulars característiques, la velocitat amb que apareixen i desapareixen, i el seu aspecte informe i no sempre fàcil de relacionar amb altres coses més familiars, els ha envoltat a molts llocs d'una aura de misteri: hi ha referències que els vinculen amb l'enigmàtica gelea d'estrelles, una substància gelatinosa que, segons la tradició, cau a la terra quan es produeixen les pluges de meteorits, i a Finlàndia s'associen algunes espècies a esperits malvats que les bruixes invoquen per espatllar la llet. Però la menció que m'ha resultat més cridanera és la d'una espècie europea i centreamericana (anomenada Enteridium lycoperdon), els cossos fructífers joves de la qual són fregits i consumits a certes zones de Mèxic. Allí en diuen cacas de luna, i m'ha semblat una forma tan poètica d'anomenar-los que ara, quan els veja aparéixer pels racons del patí, me'ls miraré d'una altra forma.







Aquest mati, fent la segona passada al pis, m'he hagut de contindre per no acabar pintant alguna paret de blau i de grana. S'ha de dir, i ben fort: anit, al Santiago Bernabeu, es va fer justícia i va guanyar el millor; i ho va fer d'una forma que, una volta més, ens fa  sentir-nos orgullosos d'aquest equip.

I, parlant de justícia, potser demà, a València, començarà també a fer-se'n i qui sap si no acabaren veient, d'ací un parell de setmanes, com els patètics protagonistes d'alguns comportaments obertament immorals han de pagar també per fets il·legals. Poc viurà qui no ho veurà. Llàstima que, posats a demanar, no hi hagen perspectives immediates de poder jutjar també --amb jurat popular, per suposat-- als responsables d'avantposar l'avarícia i els interessos misserables dels 'mercats' als drets més bàsics dels ciutadans d'açò que anomenem Europa, i que cada vegada s'assembla menys a allò que alguns creiem que hauria de ser. O, fins i tot, als irresponsables que han dilapidat, a Durban, una nova oportunitat --i ja en són massa i els temps s'esgota-- de limitar, ni que fóra tímidament, la contribució humana a la seua pròpia autodestrucció. No són bons temps, ni per al planeta, ni per a Europa, ni per a la justícia; si més no, quan no hi ha el Barça pel mig...



divendres, 9 de desembre de 2011

Sobre gris

Imatge de la xarxa

Dia d'ànims plomissos per tancar aquesta estranya setmana de discontinuïtats i intermitències, en la qual, irònicament, he passat quasi totes les estones lliures de què he pogut disposar pensant en colors. Pensant, i fent: a falta d'un últim esforç, el pis ja està pràcticament acabat de pintar i a punt, per tant, per a habitar-lo. Però hi ha dies, com hui, en què les petites felicitats quotidianes, que alegren i acoloreixen les diferents habitacions de la vida, no reïxen a cobrir el fons fosc i cendrós que hi havia a sota i que sovint ve de lluny i d'antic. Quan això passa, no queda cap altra solució: s'agafa la felicitat que més convinga, i es dóna una segona i generosa capa. I, si calguera, fins i tot una tercera. Bon cap de setmana!










dimarts, 6 de desembre de 2011

De bon conformar

Quan busques esclata-sangs, només hi ha una cosa que faça més ràbia que tornar amb les mans buides: trobar-ne només un. I encara sort que els fredolics ho han torcat una miqueta i han evitat que la cistella tornara només amb la mostra... Es diu a la "xarxa" que per la Vall d'Alcalà o per l'Orxa estan eixint-ne bona cosa, però pels voltants de Malafí, aquest matí, la cosa no ha anat com s'esperava. Almenys, ha estat un passeig magnífic per uns paisatges al què sempre val la pena tornar. I, a més, feia temps que no veia una bandada tan nombrosa de gralles de bec roig com la que m'ha acompanyat bona part d'aquest matí radiant en el què, com molta altra gent, he fet festa malgrat no tindre res a celebrar. Diumenge, si no passa res, farem un altre intent. I convé ser positiu: només que en trobe dos, d'esclata-sangs, ja n'hauré collit el doble que hui...






dilluns, 5 de desembre de 2011

Agudesa visual

Entre els molts records que em va despertar la recent lectura de “Primavera, estiu, etcètera”, de la qual parlava en una entrada anterior, hi ha el d’una de les meues sèries de televisió de culte, a la què en un dels capítols s’hi refereixen --amb merescut entusiasme-- els protagonistes de la novel·la. Segurament també vosaltres recordareu, si és que ja teniu una edat, les esbojarrades aventures de l’Escurçó Negre ("Black Adder"), una sèrie un pèl surrealista de la BBC, protagonitzada per un impagable Rowan Atkinson i que fa ja uns quants anys va emetre TV3. En aquella sèrie, el personatge de l’Escurçó Negre, acompanyat dels seus fidels Percy i Baldrick (“ets un carallot”) es dedicava, a través de diferents èpoques de la història anglesa –en les quatre temporades en què es va emetre, des de l’Edat Mitjana fins la Primera Guerra Mundial— a ordir, més aviat amb poca traça i amb resultats imprevistos, ardits i maniobres de tota classe per tal de millorar la seua posició social i enriquir-se sense cap escrúpol ni mirament.

Imatge de la xarxa

Aquest matí, esmorzant amb uns amics que --entre moltes altres coses-- són un autèntic pou d'erudició i saviesa, i a tall d'una conversa sobre la nostra esquifida memòria històrica, m’han assabentat d’alguns detalls que desconeixia respecte a un assumpte que no deixa de tindre el seu aquell. Si esteu al corrent de la història recent del País Valencià i alguns dels seus protagonistes, potser també vos resultarà cridanera  una de les notícies que apareixen en la pàgina 32 de l’edició de La Vanguardia (Española) del dia 6 de juny de 1976; deixe que endevineu de quina es tracta, i de quí parla. No és res que no se sapiguera, evidentment; però se m'ha fet curiós veure-ho tan detallat (amb àlies i tot) i negre sobre blanc en un retall de premsa, encara que la font fóra la Jefatura Superior de Policia del règim. El cas és que, mentre em mirava la notícia en qüestió i pensava sobre les vel·leïtats de la història i les voltes que fa la vida, m’ha vingut també al cap la figura de l’Escurçó Negre i les seues tèrboles i atemporals estratagemes per tal de surar al preu que fóra. I no sé molt bé a què es deurà aquesta associació d’idees, perquè està clar que es tracta de casos tan diferents com dos coses completament diferents dins d’un pot. Oi, Baldrick?


dissabte, 3 de desembre de 2011

Sic transit...


...i el viu al rebost, que no ens en queda una altra. Plovisqueja, encara: em done de termini el que dure el plugim i la nuvolada, per acabar de restaurar programes, acostumar els ulls a la flamant pantalla i, sobretot, anar fent-me al nou teclat, que no sé com m'ho faig per acabar sempre amb les majúscules bloquejades quan no toca. I també per seguir redreçant la resta de desperfectes causats per una setmana que, vista en perspectiva, no em sap gens greu haver deixat arrere. Sospite que la que ve --fins i tot sense pont, o potser per això-- serà millor; i tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe...





Dient d'ànims i de redreçar: aquest matí, a Carcaixent, hem fet l'assemblea anual d'Avinença. No hi erem tots, però si molts. I sota la pluja suau, amb les finestres obertes als tarongers centenaris de l'hort del què té cura Paco Tortosa --i els seus companys i companyes--, ha estat un bon moment per retrobar amics, per avançar propostes de futur i per confirmar que, tot i les dificultats, sempre s'hi pot avançar. De vegades, molt més del que sembla quan el dia a dia no et deixa parar-te a valorar com cal la feina que fa molta gent i el camí que, a pesar de tot, va recorrent-se.

(I per a algú que m'ho ha preguntat: el bolet és --diria jo-- Bolbitius vitellinus, una espècie freqüent vista a la Vall d'Almonesir, a l'Alt Palància, la setmana passada)

dijous, 1 de desembre de 2011

Avaries

Fa alguns dies que em trobe un poquet acatxat. Supose que és el que té estar sobrevolant assíduament les línies enemigues: tard o d’hora, és molt probable que alguna andanada antiaèria t’acabe atenyent (i això, quan no és directament una bala perduda de foc amic la que t'abat). Pel moment, però, les conseqüències no semblen passar d’algunes rasquinyades en el fuselatge --reporten danys lleus la gola, el cap i la panxa– i una petita fuga en el dipòsit d’ànims, que ja venia un poc espatlat d’abans perquè, d’un temps ençà, el balanç entre entrades i eixides es troba clarament descompensat a favor de les segones. Malauradament, qui sí que es troba en un estat realment crític és el meu ordinador: per raons que encara està tractant d’esbrinar aquell que ho entén --però que probablement només siguen els efectes del temps i l’ús sobre no-sé-quins mecanismes molt delicats-- el meu entranyable i antiquat portatil es troba en el dic sec. I el diagnòstic provisional s’ha de qualificar, segons el que em diuen, com francament pessimista. Si més no, s’ha pogut recuperar tota la informació del disc dur, però em fa l’efecte que, tret que la cosa canvie molt i malgrat que els temps no estan per a alegries, no en quedarà una altra que anar pensant a donar-li un merescut relleu.

Privat, per tant, d’un element tan bàsic (ara mateix escric aquestes ratlles des d’un ordinador amablement prestat) i amb el cos que amb prou feines –i mai millor dit-- aguanta la jornada laboral, he decidit dedicar tot el temps lliure a la noble tasca d’arropir-me en el sofà, llibre en mà i manta en peus. I és així, fent com deia aquell de la necessitat virtut, que pràcticament he acabat “Primavera, estiu, etcètera” de Marta Rojals. Si seguiu habitualment aquestes planes ja sabreu que, quan vinc a dir alguna cosa sobre un llibre, ja l'ha llegit, assimilat i comentat tothom abans, la qual cosa m'estalvia la feina de calfar-me molt el cap per dir-ne res brillant i original. Aquest cas, evidentment, no és una excepció: tot i que me'l van recomanar fa temps, no ha estat fins ara que he pogut fer-me amb un exemplar, i potser que em limite a dir que m'ho he passat realment bé, llegint-lo. Perquè si es tracta de coses més concretes, i tal i com ja intuïa, sempre podeu trobar a la xarxa algú que en parle, millor del que jo ho faria, de tots els aspectes que m'han cridat l'atenció: des de la naturalitat amb que es tracten fets i circumstàncies quotidians però que ens han marcat a tots --també als que som d'algunes generacions anteriors a la del 75-- fins a l'ús oportú i desinhibit de la parla ebrenca, que tan pròxima ens resulta als valencians d'aquestes comarques centrals. Temes, junt amb les reflexions sobre la vida dels llauradors o el pas dels temps i les seues etapes, que m'han fet parar-me a pensar més d'una vegada, i dels què potser naixerà alguna idea digna de ser ressenyada. Però segurament això serà, ja, en tornar a volar. I amb un altre ordinador...

      --Lo que vui dir, que no sé si m'explico tampoc, és que pel pagés això és lo menjar de casa seua, és lo plat a taula, i amb això s'hi pot fer tota la literatura que vulguis, però no deixe de ser el seu mitjà de subsistència.
      --Sí, sí, res a dir sobre això. Però en el fons estem parlant del mateix, ja ho veuràs. Estem d'acord que dependre de la meteorologia és com una ruleta russa, i que ja té delicte que l'oli el paguin a preus de fa trenta anys, i tantes coses que no arreglarem ara. Però si mirem l'activitat en sí, aïlladament, pam, pam...
      Projecta al mig de la taula un tancat imaginari, i jo el segueixo, ara les mans, ara els ulls.
      --El que intento dir és que, d'entre totes les feines, aquesta té fil directe amb els orígens. Els aliments, la terra, tot allò que és bàsic i primer. I per això crec, humiiiiilment, que anar al tros és la feina més natural que hi ha, i la més civilitzada. La terra i el follar són la base de totes les civilitzacions.
      Aqui jo també hi fico teoria: I les guerres, Trau.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...