"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 27 de febrer de 2012

Conéixer (-se)




Es molt probable que Eliot tinguera raó i el nostre destí, després de tota exploració, siga arribar finalment al lloc des del qual començàrem a caminar. Però fins que arribe aquell moment, hi ha encara molt per conéixer, i sovint es troba tan a prop que només un parell de dies donen per a molt. Especialment, quan tenim la sort que ens ajude a descobrir-ho algú que sap molt bé què és allò que ens emociona; i amb la sort, també, de no haver de triar entre les neus de Tramuntana o els tamarigars de vora mar, perquè dels uns als altres només hi ha una mirada de distància. Potser, la mateixa separació que hi ha entre l'inici de totes les nostres exploracions i el seu final, quan tornarem al punt de partida per provar de conéixer-lo per primera vegada.






He de reconéixer que, segons com es miren, entrades com aquesta poden semblar un poc estufades o, fins i tot, vagament exhibicionistes. No hi he pogut pensar molt, capficat com estic pel tràngol que està passant el pobre Inaki Urdangarin i profundament preocupat per com afectarà, tot plegat, la imatge de la família reial i de la monarquia espanyola; però ja vos dic que res més lluny de la meua intenció. Si que és cert, però, que amb el temps m'he habituat a aprofitar d'aquestes planes el que tenen de dietari, i que em va bé fer-les servir com un magatzem d'imatges i impressions per si la memòria curtejara. És per això que, tot i que no crec que oblide fàcilment aquests dies a Mallorca, completaré la crònica tot recordant(me) que les més recents manifestacions contra les retallades dels serveis públics, dissabte passat, van tornar a omplir els carrers del País i que, segons m'han contat i si més no a València, ha estat una de les més concorregudes que es recorden. I també que el cap de setmana que va començar a peus del Puig Major va acabar a Alcoi, diumenge a boqueta nit, amb el magnífic concert que ens va regalar Feliu Ventura, de qui hi ha tants versos a manllevar que no sabia per quins decidir-me...

No es poden apagar les ones
si ens queda la cançó
per fer-nos poble.
La nostra llengua és el nostre transport.

dijous, 23 de febrer de 2012

Reloading

Probablement no és més que un (altre) símptoma de la meua reconeguda ingenuïtat, però seguisc creient obstinadament que quasi tot, en aquesta vida, és susceptible de ser refet, reconstruït o rehabilitat. Tan se val que es tracte de la meua assolada dentadura com –per posar un cas de dificultat extrema—el mateix PSPV o, fins i tot, d’aquest País Valencià devastat per dècades de desidia, manipulació i podridura social i institucional. Altra cosa serà, evidentment, el preu que caldrà pagar, i les dificultats, l’esforç i els sacrificis que caldrà fer per aconseguir-ho. I, fins i tot si reïxim, serà difícil espolsar-se la trista sensació que tot hauria estat més fàcil (i més barat) si haguérem estat capaços de frenar abans la destrucció, si s'hagueren atès les veus i els signes –sempre n’hi ha— que ens alertaven. No es va fer, però, i tampoc serveix de molt lamentar-se: allò que toca ara és començar a recompondre, i el primer pas sempre ha de ser aturar la degradació, extirpar decididament allò que no admet cap altra solució, i posar fonaments sòlids per començar a reedificar. I potser, encara que siga molt demanar, confiar que hem après la lliçó…


La imatge, com moltes de les que il·lustraven entrades anteriors, procedeix de Vilaweb, a qui cal agrair el magnífic seguiment que està fent de tot el que s'està esdevenint a València aquests dies.


Obligacions odontològiques previament adquirides em van impedir sumar-me ahir a una nova demostració que alguna cosa està canviant a València, i que ho fa amb energia i decisió malgrat que segueixen les amenaces i les agressions. Vull creure que, d’alguna forma que encara no sóc capaç de concretar, tot el que està passant aquests dies és l’inici d’una necessària reconstrucció –política, moral i social-- que s’ha fet esperar massa però que a la vista del colapse en què s’està sumint el sistema, sembla cada vegada més inajornable: podem seguir apedaçant-lo --el sistema-- però tard o d’hora no quedarà més remei que recarregar-lo totalment. No serà senzill ni ens eixirà de bades, però un poc d'il·lusió i d’esperança tampoc no ens haurien de fer mal.


Quant a mi, em prenc també uns dies de recàrrega, que dedicaré a conéixer un poc millor els camins, la gent i els paisatges de Mallorca. Ja vos contaré la setmana que ve…


dilluns, 20 de febrer de 2012

De (més) manars i (més) garrotades

Ho escrivia fa només tres dies: "Hi convindreu, sobretot si heu tingut oportunitat de conéixer-ho de primera mà, què la distància existent entre una merda de democràcia (per molt merda que siga) i una dictadura feixista és, simplement i malgrat tot, astronòmica". Seguisc pensant-ho, tot i que només siga perquè, fins i tot en aquesta merda de democràcia, encara confie que ningú no irromprà a mitja nit en ma casa perquè no li agrada el que pense o escric. Però reconec que ara mateix, mentre vaig seguint --el twitter treu fum-- el que està tornant a passar pels carrers del centre de València, mentre escolte estupefacte a policies democràtics que qualifiquen com a "enemigos" als estudiants, mentre tracte de reprimir la nàusea que em provoca el discurs d'uns altres demòcrates (les repugnants i consabudes consignes de les "provocaciones de los antisistema" i "los que no aceptan el resultado de las urnas"), no tinc més remei que concloure que, en la pràctica, la distància que ens separa d'una dictadura no és tan astronòmica com m'agradaria que fóra. I que caldrà seguir actuant en conseqüència.


Imatge de Vilaweb

Temps vindran de fer valoracions reflexives i assenyades, d'exigir dimissions (i eleccions anticipades), de plantejar accions per tractar d'aconseguir que la flama que ha nascut --massa tènue, massa feble encara-- acabe encenent una vertadera Primavera Valenciana que incorpore, en el seu nucli, la reivindicació nacional: és aquesta qüestió, i no cap altra, la que més alenta (i inquieta) els elements feixistes enquistats en el sistema. Ara, és hora d'indignar-se, de sortir al carrer, d'assenyalar sense gens de por i amb tota la ràbia als corruptes i els incompetents que ens han portat fins ací, als seus còmplices i a tots els que els justifiquen; i també, i especialment, als que han promogut o han tolerat que apallissen adolescents que podrien ser els nostres fills. Però, sobretot, és temps d'agrair als i les estudiants del Lluís Vives que, amb el seu gest i la seua valentia, hagen aconseguit despertar-nos. O començar a fer-ho.






Dimarts 21, a la vesprada: acabat de tornar d'un carrer de Colom totalment ocupat per la gent des de la Porta de la Mar fins més enllà de la delegació del govern espanyol; moltes persones --joves, la majoria, però no exclusivament-- manifestant-se pacíficament contra els abusos i la indignitat, que m'han fet sentir orgullós d'aquest País. Pel moment, tret dels municipals desviant el trànsit, poca polícia s'ha deixat veure; veurem d'ací una estona.


Imatge de Vilaweb

diumenge, 19 de febrer de 2012

Desficis

Havia projectat (i en gran mesura, diria que he aconseguit) un cap de setmana bàsicament tranquil. Recuperar son, recompondre --fins on ha estat possible-- els estralls de les gelades sobre el pati, assaborir lectures pendents o gaudir de muntanyes properes sota l'amable sol hivernal, han estat activitats a les què m'he lliurat (tranquil·lament) aquests dies, i no negaré que totes elles m'han procurat estones plàcides i sensacions agradables. Però sobre unes i altres, com una molesta boira que es resisteix a dissipar-se, ha seguit planant una impressió persistent de neguit que ara, potser perquè la sempre ingrata vesprada de diumenge va avançant, tendeix a fer-se més present i emprenyadora.

No m'ha fet falta pensar molt, però, per acabar concloent que una part substancial d'aquesta inquietud ha d'atribuir-se a tot el que està passant al meu País. Les mobilitzacions, quasi diàries, contra les polítiques dels governs amb jurisdicció sobre les nostres vides i hisendes (les últimes, les d'avui a moltes ciutats contra la reforma laboral; però especialment remarcable, pel que significa, la d'anit a Castelló), a penes reïxen a contrapesar la injustificable resposta de la policia --i els intents grollers i igualment inacceptables de manipulació mediàtica-- respecte a les protestes dels i de les estudiants del Lluis Vives, les obscenes imatges de prepotència i autocomplaença que arriben de Sevilla, o les informacions sobre la no menys indecent manipulació i les mentides al voltant de la tragèdia del Metro de València.

Així que encara que només siga per veure de culminar dignament aquest cap de setmana que he volgut tranquil però que ha acabat entelat de desassossecs, he decidit adoptar, per al que queda de diumenge, mesures dràstiques: no tornar a mirar ni premsa ni xarxes socials fins a demà pel matí --bé, potser només un momentet per veure com ha quedat el Barça-- i lliurar-me amb entusiasme a les virtuts terapèutiques dels contes de Borges i la mítica guitarra de Duane Allman. I abonar-me, si voleu un poc ingenuament, a la idea que està covant-se una autèntica #PrimaveraValenciana que no hauriem de desaprofitar...




Com que ja s'ha fet oficial --fins i tot ha eixit en algun comentari--, quasi que ho diga: la 'sorpresa agradable' a la que em referia en l'entrada anterior ha estat que el periòdic comarcal d'Alcoi ("Ciudad") ha decidit premiar-me per la feina en la conservació del medi ambient. I mira, entre que ha estat una cosa totalment inesperada, i que quan les coses venen del poble d'un sempre fan més il·lusió, la veritat és que m'he posat content. Així que agraït de veres, i a seguir fent.

divendres, 17 de febrer de 2012

De manars i garrotades

Hi convindreu, sobretot si heu tingut oportunitat de conéixer-ho de primera mà, què la distància existent entre una merda de democràcia (per molt merda que siga) i una dictadura feixista és, simplement i malgrat tot, astronòmica. Però això no pot significar, evidentment, que sota la premissa que podria ser pitjor o que val més això que res, ens haguem de seguir conformant amb la paròdia de sistema democràtic --limitat, amputat i estèril-- sota el qual vivim; ni menys encara que, atenent al caràcter suposadament democràtic de les institucions que ens governen, aquestes estiguen legitimades per vulnerar a espentes, insults i trompades drets fonamentals de les persones. Especialment, quan aquestes persones són adolescents, estudiants de l'Institut Lluís Vives que es limitaven a reclamar el que en justícia els pertoca: una educació pública sense retallades. Fins i tot fent un esforç per no caure en tremendismes, encara que ens coste sorprendre'ns perquè coses com aquesta, a València, passen amb una freqüència inquietant (molt recomanable l'anàlisi de Vicent Partal, hui, sobre el tema), resulta difícil no tornar a sentir ara aquella sensació de fàstic, indignació i cansament que ens resulta, a molts valencians i valencianes, tan familiar com enutjosa.




Imatges de Vilaweb

Converses i cavil·lacions sobre democràcies inconcluses, transicions adulterades i dictadures subjacents, han acabat enfosquint una setmana que ha tingut també moments lluminosos, amb alguna sorpresa tan agradable com inesperada --que m'estime més no avançar fins que siga oficial-- i un cap de setmana carnestolenc per davant que tampoc no hauria de ser cosa de rebutjar. Potser, fins i tot, caldria també valorar com signes esperançadors tant les mateixes mobilitzacions dels estudiants, com la reacció --aparentment amb intencions exemplificadores-- que han provocat en un poder que ens vol dòcils i atemorits i que potser comença a sospitar que la cosa se li escapa de les mans. Però a l'hora d'escollir alguna música per acompanyar, com és habitual, aquesta entrada de divendres, ha pesat més aquella sensació. Perquè si aquesta és tota la democràcia a la que volen que aspirem, ja se la poden quedar per a ells que nosaltres ens en buscarem alguna que ens convinga més; perquè, ara mateix, mentre escric aquestes ratlles, la policia ha tornat a carregar contra els estudiants; perquè com més detalls anem coneixent del que ha passat, més indignant i injustificable sembla. I perquè fa massa temps que, de manars i garrotades (ni que ens els vulguen fer passar per democràtics), ja n'estem fins dalt del cap.







En realitat, la cançó que fa un parell de dies que no em trec del cap és "Damunt d'una terra", de Llach, i tot i que al final m'he decidit per l'Ovidi tampoc aquesta haguera desdit del que està passant i de com està passant... No dubtarem, trobarem els companys i sortirem al carrer. I, si teniu Twitter, no oblideu tampoc la piulada massiva convocada aquesta nit, a les 21:37 (un any després de l'apagada de TV3 al País Valencià). L'etiqueta: #FabraVolemTV3

dimecres, 15 de febrer de 2012

Granotes i prínceps (235è joc literari)

Tots els historiadors coincideixen, això no obstant, en una observació primordial: si els últims membres de la dinastia regnant no s'hagueren distingit per la seua fe candorosa en els contes de fades i la més absoluta ignorància sobre la toxicitat de les granotes dendrobàtides (molt abundants en el país), la instauració de la República hauria pogut retardar-se encara durant molts decennis o, fins i tot, no haver-se produït.




(La meua primera participació en un dels "jocs literaris" que proposa Jesús M. Tibau al seu magnífic blog Tens un racó dalt del món. Amb permís de feines, ocupacions i maldecaps diversos, faig propòsit de que no siga l'última...)

dimarts, 14 de febrer de 2012

Violes



Tot i que potser amb menys entusiasme que altres temporades, les violes que entapissen una gran part del pati han encetat, com cada any per aquestes dates, la seua delicada floració. Ja hi eren, quan nosaltres vam arribar a la casa, i des de llavors no han necessitat cap cura ni atenció especial per acabar ocupant qualsevol racó fresc i ombrejat del jardí; la qual cosa és com dir, pràcticament, qualsevol racó, sempre que siga accessible a les seues petites llavors (especialment adaptades per ser dispersades per les formigues) o als característics estolons que donen lloc a noves plantes. De fet, tota la dedicació que requereixen les violes del pati es limita a anar esclarissant-les de tant en tant, per tal d'evitar que envaïsquen llocs inoportuns o que acaben eclipsant, amb la seua exuberant expansió, altres espècies que hem anat plantat ací i allà.


Es coneixen unes 400 espècies distintes de violes o violetes, totes elles enquadrades pels botànics dins el gènere Viola. Moltes formes tenen un elevat interés ornamental, per la qual cosa han estat objecte de cultiu, en ocasions --com succeeix amb algunes espècies europees i mediterrànies-- des de molt antic. Les violes són un grup ben representat en els nostres ecosistemes: entre les espècies més habituals hi ha la viola boscana o Viola alba, molt freqüent en els boscos riberencs i els clars de carrascars de tot el País. D'altres espècies, no sempre fàcils de distingir entre elles ni per als propis especialistes, apareixen en herbassars frescs i orles forestals de les nostres muntanyes, però també en brolles –com Viola arborescens, un petit matoll llenyós i de fulles linials propi de zones baixes— o roquers, com l’endèmica Viola jaubertiana, exclusiva de la mallorquina Serra de Tramuntana.


Viola odorata. De la Wikipedia.
El tret més distintiu de les violes és la forma inconfusible de les seues flors, d’un color tan característic –el violat— que els deu el nom. Tot i això, no són rares les formes de flor blanca, i en algunes espècies poden ser també groguenques, o combinar diversos colors. De fet, el conegudíssim pensament de jardí és també una espècie híbrida de viola (Viola x wittrockiana), les diferents varietats de la qual van originar-se en el segle XIX a partir de creuaments entre espècies europees i asiàtiques. Però l’espècie més coneguda a les nostres terres, cultivada des de temps immemorials en patis i corrals per la bellesa de les seues flors aromàtiques i per les seues virtuts medicinals, és la denominada viola d’olor (Viola odorata). De fet, violes d’olor semblaven ser també les que creixen al meu pati, per bé que en tractar de confirmar-ho va posar-se de manifest la ja esmentada dificultat per identificar sense vacil·lacions algunes espècies: a hores d’ara, m’incline per pensar --coses de botànics-- que es tracta més bé de la viola suau (Viola suavis), una altra espècie molt semblant i cultivada també des d’antic, o potser fins i tot d’alguna forma híbrida entre totes dues.

La simbologia associada a aquestes petites flors és realment fecunda, i es remunta --com quasi sempre-- als mites grecs. Val a dir, simplement, que les violes, potser pel seu caràcter primerenc i anticipatori de la primavera, han estat revestides per moltes cultures amb un fort significat místic, i sovint se les associa també amb valors com la fidelitat i la modèstia; tret, aquest últim, que sembla especialment escaient a l'hàbit i la floració de la planta. Potser és per això --per la baixa cotització de la modèstia en aquests temps tèrbols i incerts-- que també les violes semblen haver quedat, no sé com dir-ho, antiquades. I fem malament d'ignorar aquesta "filla gentil del primer alè càlid de l'any", com l'anomenava Pellicer, capaç de trencar amb el seu color i el seu aroma les gelors de l'hivern, però també de véncer d'altres fredors de cors i ànimes: des del meu punt de vista, pocs gestos tenen un efecte tan benèfic i alentador com regalar, o deixar-se regalar, un pomellet de violetes. Com sempre, sense targeta...



Per cert: les populars 'violes africanes', anomenades pels botànics Saintpaulia ionantha i originàries de l'Àfrica Oriental, no guarden cap relació de parentiu amb les autèntiques violes tot i recordar-les vagament (de fet, l'epitet específic ionantha significa, en grec, "flor de viola"). Mentre que aquestes pertanyen a la família de les Violàcies, les saintpaulia són Gesneràcies, una família majoritàriament tropical l'únic representant de la qual a Europa Occidental és la relíctica i interessantíssima orella d'ós (Ramonda myconi) dels Pirineus i altres muntanyes catalanes.

diumenge, 12 de febrer de 2012

Contra el fred, muntanya







Set graus sota zero marcava el termòmetre, ahir de matinada, en entrar a Andalusia per Almaciles. I encara va baixar una mica més --fins els deu graus negatius-- unes hores després, ja al capdamunt de la serra. Però va ser sobretot el vent gèlid i obstinat, i allò que ara s'anomena sensació tèrmica, el que ens va privar de gaudir, amb la calma que hauriem volgut, de la satisfacció del cim i d'unes vistes realment excepcionals. Amb tot, una ascensió senzilla però exigent --pel desnivell i pel pendent-- i les perspectives de Sierra Nevada, Cazorla, Segura i la resta de serralades que s'albiren des dels 2.383 metres de la Sagra, justifiquen sobradament una visita que feia massa temps que tenia pendent. Quant a la neu, més aïnes escassa, però suficient per fer més agradable la pujada (en el nostre cas, pel conegudíssim i concorregut "embudo", una estreta i empinada canal que s'obri en el vessant nord de la muntanya) i evitar el sempre incòmode pas pels runars i les tarteres que sovintegen en aquesta banda de la serra. De fet, és sobre aquestes formacions geològiques, com també sobre una vegetació que pel que vaig veure mereixerà una visita més calmada, que el pas reiterat de muntanyers i excursionistes comença a deixar sentir els seus efectes, els quals --ho he de reconéixer-- també nosaltres vam contribuir a accentuar. I en arribar de nou a la base de la muntanya, ningú pensàvem ja en quina temperatura feia...







Hui, al Montcabrer, també feia fred, però no tant. I tot el que feia, l'han esbandit els companys i companyes dels Centres Excursionistes d'Alcoi i Ontinyent i el Centre Cultural Castallut, que s'hi han aplegat al cim de Mariola dins els actes de la 43a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. Promoguda per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya per tal de "refermar any rera any la voluntat d'un poble per mantenir ben viva la nostra llengua i en homenatge a Pompeu Fabra", la renovació ha estat organitzada enguany pel Centre Excursionista de Castelló, amb la col·laboració d'altres col·lectius excursionistes valencians. Com que ja hi haurà qui ho contarà amb més detall i traça, només diré que ha estat emocionant. I en arribar de nou a la base de la muntanya, he pensat en els altres freds (aquells dels què parlava divendres, aquells que no depenen de la temperatura i que malden cada dia per seguir glaçant-nos els ànims i la determinació), i en que potser demà seran menys inclements gràcies a l'escalfor que he pogut recollir, aquests dies, passant fred a dalt de les muntanyes...








divendres, 10 de febrer de 2012

Domar futurs

És difícil no pensar-ho: vist des de l'avui, el demà espanta. Els desànims, les perplexitats i les indignacions del present projecten una ombra massa fosca sobre el futur com per no imaginar-lo inhòspit i amenaçador --i, el que es pitjor, com a simplement indefugible. Realment, des d'aquest ara i en aquest ací, i més enllà de desitjos genèrics i proclames més o menys benintencionades, costa trobar algun signe que moga a l'optimisme en l'esdevenidor: la temptació de deixar de lluitar, de fondre's amb el llit i escoltar la pluja és, de vegades, pràcticament irresistible. No seré jo qui qüestione aquesta opció, ni voldria caure tampoc en buits al·legats sobre la necessitat de no resignar-se, siga el que siga el què això signifique. Però encara crec, emparat en l'etimologia, que pre-ocupar-se pel demà només pot significar ocupar-se de l'avui; i que no hi ha cap altra tècnica realment eficaç per a la doma --i monta-- del futur, que amansir i sotmetre prèviament el present. Perquè futur i incert no deixen de ser, si bé es mira, termes profundament redundants. Per sort, diria jo.







Ho he dit, darrerament, més d'una vegada: vull creure que una manera de no deixar que ens roben també el present --i per tant, i d'alguna forma, d'anar guanyant el futur-- és tractar de viure cada dia tan intensament com les circumstàncies ho permeten. No sempre és fàcil, però convé intentar-ho. Pel moment, a mi m'espera un cap de setmana muntanyer: dissabte, piolet en mà a buscar la neu en La Sagra; diumenge, amb la Flama de la Llengua a Montcabrer, on recordarem també a l'Ovidi... Probablement, dilluns no seré persona; però el que va davant, va davant, i ja vos contaré. Bon cap de setmana! 

dimecres, 8 de febrer de 2012

Lapsus linguae

És ben sabut que bellesa i crueltat s'avenen sovint, i totes dues havien assolit, en aquella Bruixa, extrems igualment excepcionals. Segons la legenda, transmesa de boca en boca des de temps immemorials, cap mortal podia resistir-se a l'influx del seu cos perfecte, màgicament modelat a còpia de conjurs i pocions, i font --contaven-- de plaers indescriptibles. Moguts per aquesta promesa, homes bells i valerosos de tot el Regne mamprenien l'àrdua travessia que els portaria, si no deixaven la vida pel camí, fins el llit de la malvada i voluptuosa dama. També sabien, però, que el major risc que haurien d'afrontar en aquesta empresa era la pròpia Bruixa, amant àvida i exigent que no perdonava la incompetència, la premura o la ineptitud. El càstig, per al pobre desafortunat que no estiguera a l'altura de les circumstàncies, era tan cruel com inapel·lable: quedar convertit per sempre més en un miserable gripau. Tal i com estava passant-li, a ell, ara mateix.

Estava sent transformant en un amfibi, i no sabia ben bé perquè. És cert que, com a amant, no havia estat la seua millor nit; però a canvi, havia estat realment brillant recitant poemes, proposant converses i explicant tota classe d'històries i rondalles a la Bruixa. I ella, incomprensiblement, s'havia anat indignant cada volta més fins que, amb els ulls plens de fúria, va llançar-li la terrible maledicció... Va ser llavors, just abans que es consumara per a sempre la infausta metamorfosi, que en un últim i fugaç rampell de lucidesa va comprendre que l'enigmàtica advertència de la qual també parlava la legenda ("i, si tota la resta fallara, busca en la llengua recer i salvació") no es referia exactament a l'idioma.


Imatge de la xarxa

diumenge, 5 de febrer de 2012

La neu, per fi

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

Miquel Martí i Pol




De neu, a Mariola, no pot dir-se que en quedara ja molta aquest matí. Limitada primer a algunes raconades especialment protegides, disputant-li l'espai al gel allà on els freds d'aquestes nits rigoroses han empedreït els escorrentius de fonts i regalls, no ha estat fins assolir les parts més altes --a partir del Mas de Llopis i els costers que s'enfilen cap a Montcabrer-- que el blanc ha acabat imposant sobre el paisatge el seu domini, per bé que en aquesta ocasió haja estat un domini inacabat i desigual. Ha estat suficient, en tot cas, per moderar un poc l'ànsia de muntanya, i per passar una estona amena gaudint de l'hivern a la serra. I encara amb la sort, ja de baixada, d'haver esta sorprés per una animada i imprevista nevada que ha tornat a enfarinar, en un tres i no res, senderes, brolles i vessants.





I ja de tornada, mentre la neu arribava també a la vall, he recordat una frase atribuïda a Rabelais que vaig llegir fa temps a la xarxa, i ara em sembla que fa especialment al cas: "I, ara que hi som a la vora del foc, parlem, si us plau, del fred"...



dissabte, 4 de febrer de 2012

4.02.2012

Si no s'haguera agafat vacances, hui l'Ovidi faria setanta anys. O, per dir-ho millor dit: l'Ovidi, que fa vacances, compleix hui setanta anys, i això sempre és cosa de celebrar. Per molts anys, Ovidi!




Al pas deixaré
tota la sang meua.
Al pas vull deixar
amor i cap pena.
Pensant de tornar
i trobar tothora
que m'he de quedar
ple de temps, sense hora.


divendres, 3 de febrer de 2012

Bons i dolents


Dues setmanes després de nàixer, els gatets de la Mixi han obert els ulls, tot i que realment encara tardaran bastants dies en fer-los servir com cal. També serà durant unes quantes setmanes més que seguiran dedicant la major part del seu temps a mamar i dormir; a poc a poc, però, els seus moviments dins la caixa que els fa de recer (i que ha estat impossible substituir per algun artefacte més digne perquè la gata no ho ha permés) van fent-se més vius. Quan sa mare els deixa sols per menjar o airejar-se --cosa que cada vegada fa amb major freqüència i durant més temps-- els gatets s’afanyen a buscar el contacte i l’escalfor dels altres, barallant-se per escollir la posició més confortable i esdevenint finalment un bolic càlid i tremolós en el què costa destriar a quin d’ells correspon cada cabet.

Resulta difícil creure, davant una estampa tan casolana i entendridora, que aquests animalets puguen representar un problema; però el cas és que ho són, i de vegades molt greu. Ho recordava aquesta setmana, quan la premsa es feia ressò d’un estudi –que realment va publicar-se fa ja alguns mesos-- sobre el paper dels gats assilvestrats en l’extinció de nombroses espècies de vertebrats insulars: segons aquest estudi, els gats han intervingut, en major o menor mesura, en un 14 % de les extincions conegudes. El gat del farer de l’Illa d’Stephens, anomenat --segons llegenda probablement apòcrifa-- “Tibbles”, i al qual s'atribueix la desaparició de tota una espècie d’ocell (l’acantisítid Xenicus lyalli), és un cas extrem i profussament citat, però no és l’únic exemple. A hores d’ara, i per tal de garantir la conservació de desenes d'espècies insulars amenaçades, s’estan fent grans esforços per tal d’eradicar els gats assilvestrats de moltes illes, la qual cosa provoca sovint una forta contestació social.


Xenicus lyalli, de la Wikipèdia

I és que, com se sol dir, cada cosa té un lloc i un moment: allò que en unes circumstàncies determinades resulta amable, commovedor o entranyable, pot amagar un potencial destructiu que només espera el moment escaient per manifestar-se amb tota la seua virulència. Tot és relatiu, ja se sap. O potser és que només ens ho sembla…





Les gelades de la nit han fet que a la Serrella (com a Mariola, Aitana o la Font Roja) encara quede un tallonet; suficient, probablement, per justificar una visita demà de matí. En tot cas, aneu alerta amb el fred, i que trobeu l'escalfor que calga allà on siga que la busqueu. Bon cap de setmana!





dijous, 2 de febrer de 2012

Aiguamolls (i empantanaments)

Aquest matí, conduint cap a València i mentre anava deixant arrere la tímida però apreciable nevada que ha emblanquinat les serralades del meu poble, algú a la ràdio ha recordat que hui, com cada 2 de febrer, es commemora el Dia Mundial dels Aiguamolls. Probablement, de la llarga llista de jornades dedicades a aspectes diguem-ne ambientals que esguiten el calendari, és aquesta una de les més conegudes i difoses: molts mitjans de comunicació, i la pràctica totalitat de les organitzacions ecologistes i conservacionistes, fan hui un espai per dir la seua. Quant a mi, ja he parlat en alguna ocasió de la meua poca fe en aquestes efemèrides periòdiques; la qual cosa no lleva que els reconega una certa utilitat divulgativa  –ja es veu que, si més no per un dia, aconsegueixen que alguns mitjans de comunicació parlen de les qüestions o problemàtiques a les què es refereixen— i que, de fet i per això, no siga la primera vegada que me’n faig ressò d’alguna d’elles. M’ha semblat que hui també pagava la pena fer-ho.



L'elecció d'aquesta data per recordar la importància de les zones humides commemora la signatura, el 2 de febrer de 1971, de la Convenció relativa a les zones humides d'importància internacional especialment com hàbitat d'aus aquàtiques, més coneguda com a Convenció (o Conveni) de Ramsar per haver estat signada en aquesta ciutat iraniana. L’objectiu bàsic d’aquesta convenció internacional, a la qual hi ha adherits a hores d’ara 160 estats, és la “conservació i l’ús racional dels aiguamolls mitjançant accions locals i nacionals i gràcies a la cooperació internacional”. Per tal d’aconseguir aquesta meta, els Estats que la ratifiquen adquireixen tres compromisos: el més conegut és l’obligació de designar zones humides adequades que complisquen els criteris per formar part de la Llista de Zones Humides d’Importància Internacional ("Llista de Ramsar"), però també de dur a terme una gestió eficaç d'aquestes zones per tal de garantir la seua preservació. A més, les parts contractants han de “treballar en pro de l’ús racional de totes les zones humides del seu territori”, així com “cooperar internacionalment respecte a aiguamolls transfronterers”. L’Estat espanyol va ratificar el Conveni el 1982, i ara com ara hi contribueix a la Llista amb 73 aiguamolls, dotze d’ells als Països Catalans. Altra cosa seria parlar-ne –si més no en alguns casos-- de l'eficàcia en la seua gestió, o de l’ús racional de totes les zones humides existents en el territori. Quant al Dia Mundial pròpiament dit, Ramsar escull cada any un tema –quasi sempre relacionat amb la funció social de les zones humides— al voltant del qual es dissenyen i desenvolupen les diferents activitats. Enguany, el tema escollit ha estat la relació entre aiguamolls i turisme, en el seu doble sentit de problema --pels impactes que provoca-- i oportunitat per divulgar els valors de les zones humides i proporcionar una activitat econòmica sostenible per a les comunitats locals.



Hauria de ser innecessari, a aquestes altures, haver d’insistir en la necessitat de mantindre i potenciar les funcions naturals de les zones humides, i en el valor immens que aquests ecosistemes representen per a la societat. Valor ambiental i paisatgístic, evidentment; però també cultural, històric i fins i tot --com recorda precisament Ramsar en aquesta ocasió-- econòmic. Hauria de ser innecessari, però malauradament no ho és: poc després de referir-se al Dia Mundial dels Aiguamolls, la mateixa ràdio que escoltava aquest matí anunciava les intencions, exposades ahir pel ministre Arias Cañete, de modificar –evidentment a la baixa, per fer-les menys “restrictives”— algunes de les principals lleis ambientals, entre elles les referents a les costes o a l’aigua, amb el fantasma dels transvasaments planant de nou sobre el nostre cap. A la vista dels seus antecedents, tampoc és que esperàrem molt més de l’actual titular del departament que, suposadament, hauria de vetlar per la preservació del nostre medi ambient en lloc de veure’l (tendenciosament) com un problema per al creixement, com si no hagueren estat precisament els models econòmics obsolets, injustos i insostenibles els responsables, en gran part, de l'actual situació. Però d'entrada, sobta l’audàcia i l’agressivitat demostrada en aquesta primera declaració d'intencions, tot i vindre acompanyada d'altres exemples de fins a quin punt les polítiques que ens esperen els pròxims anys representaran un retrocés (o, en el millor dels casos, un empantanament) respecte de molts avanços socials que ha costat decennis aconseguir.

Caldrà veure fins a quin punt les funestes intencions pressumptament ambienticides exposades pel govern de Madrid (i aquells que li donen suport) poden dur-se realment a la pràctica, ja que moltes d’aquestes lleis --indubtablement millorables, en tot cas, per exemple pel que fa a tràmits i terminis-- han estat dictades en compliment de normes i directives europees que no està a la seua mà modificar. Però mentre anem coneixent detalls, em preocupa –molt— que entre tant de front on atendre i en un context presidit per la necessitat de sortir de la crisi, la major part de la societat (fins i tot, aquella que comença a revoltar-se contra altres agressions i retallades) trobe que “això del medi ambient” no és prioritari ni mereix una resposta contundent perquè no li afecta o és cosa de quatre ecologistes eixerebrats. Segur que seguirem parlant-ne; però convé que comencem a pensar, i a fer pensar, que d'allò del què realment és tracta no és de preservar la felicitat d’uns ànecs o les bucòliques postes de sol. El que ens hi juguem són drets bàsics --la salut, entre ells: parlem de l'aire que respiren o de l'aigua que beuen els nostres fills-- i això ens afecta, a tots i a totes. Molt.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...