"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 30 de juliol de 2012

Els sants del dia

Els sants de la pedra en la seua ermita de Biar. De la xarxa.

"Jo no crec en Déu, però en Sant Jordi sí", li vaig sentir dir fa anys a un bon amic en un d'aquells moments d'exaltació patriòtico-festera que, fins i tot sense necessitat de grans abusos de cafè-licor, resulten consubstancials als moros i cristians alcoians. Vaig recordar la frase --que, si ho penseu bé, té el seu aquell-- aquest cap de setmana, mentre fullejava el magnífic llibre que Alfons Llorenç ha publicat a partir d'un any de col·laboracions diàries en la premsa, i del què he manllevat el títol d'aquesta entrada: s'anomena "El Sant del dia" (Edicions del Bullent), i constitueix un repàs del transcurs de l'any, de la mà de les diferents celebracions tradicionals --generalment vinculades al santoral catòlic, però sovint amb arrels que es remunten molt més enllà en el temps-- que durant segles han marcat el dia a dia dels nostres avantpassats. Una obra molt recomanable, farcida de curiositats antropològiques i notes erudites, que es presta més al petit tast diari que a la lectura continuada, i gràcies a la qual m'he assabentat que hui és la festa dels sants de la pedra Abdó i Senén, "els "benissants", duals patrons agraris del País Valencià, combatuts, i, en bona part, vençuts, durant l'oprobiosa, pel faenafuig madrileny Isidre".



Vora quaranta pobles valencians els tenen encara per patrons --n'eren molts més, abans-- i fan festa gran tal dia com hui; però segurament, dissabte passat, molta altra gent els recordaria vivament mentre una pedregada com feia molt que no se'n veia queia sobre Ontinyent i altres llocs de la Vall d'Albaida, la Costera, la Ribera i el Comtat. A l'Alcudieta, tot va quedar en quatre gotes i una espectacular llampegada; però no vaig poder evitar pensar que en el fons, i com li passava al meu amic, tots necessitem creure en alguna cosa. Jo mateix, que tampoc crec en Déu, no he perdut mai de tot la fe en la divina --i cada volta més necessària-- intercessió de Sant Roc per a alguns dels mals que ens afligeixen...

Puix sou pare de clemència
i a València feu favor,
mantingueu les quatre barres
penjant del vostre bastó.
Feu lliure la nostra terra
i destapeu els traïdors.
Amén.





imatge del Diari Digital d'Ontinyent



divendres, 27 de juliol de 2012

Paraules màgiques

Dubte, encara, entre l'opció d'interpretar el mític episodi de Draghi amansint la prima de risc com una demostració palpable i commovedora de l'infinit poder de la paraula, o bé acceptar simplement que el sistema que decideix sobre les nostres vides i hisendes --i que canvia d'opinió de forma tan radical com sorprenent-- és en realitat una broma macabra perpetrada per una banda de psicòpates borratxos i, per tant, totalment impenetrable a cap anàlisi racional. Fins i tot, si no fóra divendres, potser em detindria a analitzar els possibles significats ocults d'una part de l'arcana invocació (ja sabeu, aquella que diu "farem el que calga...") que, sense voler semblar irreverent, si que m'inquieta una mica: quasi sempre, el que ha calgut fer ens ha eixit, als simples mortals, per un ou de la cara. Però com que és divendres, millor canvie reflexions per cerveses i hipòtesis per rises, i dilluns Cthulhu proveïrà. Total, igual d'ací una estona Draghi diu --o no diu-- alguna altra cosa, i se'n va tot a fer punyetes... Bon cap de setmana! (i, com proposa Carme, posats a pecar que no siga d'infelicitat).


Draghi ordenant als mercats que es relaxen, crec:
 "Believe me, it will be enough"






dimarts, 24 de juliol de 2012

Burnout



--Ràpid, doctor, el necessitem una altra volta en urgències! Acaben d’ingressar-ne un altre!

--Un altre? Tots els divendres igual, és una autèntica epidèmia… Supose que amb els mateixos símptomes i per la mateixa causa que la resta...

--Tot idèntic. Es posen a escoltar la roda de premsa del consell de ministres sense prendre precaucions i van encenent-se poc a poc fins que, quan parla Montoro, entren inevitablement en autocombustió explosiva espontània.

--I jo que em creia que ho havia vist tot… I aquest què és? Aturat, pensionista? Funcionari?

--Professor, crec. I em sembla que hui no serà l’únic: diuen que Wert ha fet també declaracions després del consell...

--Déu meu! Quina catàstrofe! Bé, ja coneixeu el protocol d’emergència. Vigileu els possibles contagis al personal de l’hospital, que ja va també prou cremat. I sobretot, que ningú faça als pacients cap comentari sobre el que els costaran després els medicaments quan vagen a la farmàcia, no siga que acabem volant tots pels aires…



(La meua proposta per al convit estiuenc --i un poc "gore"-- de zel, acompanyada d'una abraçada especial: hui més que mai, #TotsSomEmpordà)

dilluns, 23 de juliol de 2012

Colors

Realment, no sabria explicar el perquè. Però escoltar el seu cant característic i albirar el seu vol elegant i llunyà quan comencen a declinar les llargues vesprades estiuenques, m’ha provocat des de sempre una reconfortant sensació de placidesa. Com si, malgrat les tempestes i les incerteses, encara ens quedara la remota esperança que alguna cosa segueix estant allà on ha d’estar, tot i que de vegades vole tan amunt que només podem arribar a intuir-la... Ja ho he dit altres vegades: quan es tracta de mineria d’ànims, no pot renunciar-se a explorar cap jaciment, per petit o insignificant que semble. I entre tanta tristesa i tanta negror, els multicolors abellerols i el seu alegre, puntual i inconfusible cant no són, ni de bon tros, una veta menyspreable.





 


Ni tots els esforços per arramassar d'on es puga qualsevol bri d'optimisme i color aconsegueixen hui amagar la ràbia de veure el país altra volta en flames, ni la desolació per les vides arrasades pel foc. No hi ha paraules per descriure el que mostren les imatges de la catàstrofe --de nou iniciada per mans miserables-- que assola encara l'Alt Empordà i que amenaça també l'Alta Garrotxa; només transmetre, des d'aquesta terra que coneix tan bé l'assot del fum i la cendra, tot l'ànim i el suport. I el desig que el malson acabe com més aviat millor.


Imatge d'Ara.cat



divendres, 20 de juliol de 2012

Itinerari


He començat, tenint en compte que és divendres i en estricte compliment del propòsit b) de l'entrada anterior, pensant en alguna cançó que em vinguera de gust, la qual cosa m'ha dut --no sense algunes vacil·lacions-- a Knopfler i la seua estimulant Why Aye Man. Per tal de refrescar la memòria, he fet una volteta per la lletra de la cançó --economic refugees / on the run to Germany-- i pel seu peculiar títol que és, segons sembla, una salutació col·loquial pròpia del dialecte geordie del nord-est d'Anglaterra. Des d'ahi, he passat al disc del qual forma part, editat el 2002 i titulat The Ragpicker's Dream. Sempre m'ha agradat la portada d'aquest disc, dissenyada sobre una coneguda fotografia d'Elliot Erwitt, i per això he decidit resseguir un poc més aquest ramal del camí, gràcies al qual he sabut que la imatge en qüestió, que representa al també fotògraf Robert Frank i la seua companya Mary, va ser feta en una casa de València el 1952. I des d'ací he imaginat que, potser molt a prop d'aquella mateixa casa, un jove Estellés escrivia els poemes de la "Ciutat a cau d'orella", ignorant que en aquell mateix moment, en una lluminosa cuina, dos joves americans sentien que no hi havia a València dos amants com ells... I, vist el punt de partida i el punt d'arribada, m'ha semblat que, com a recorregut per a aquestes hores d'un divendres, ja era més que suficient. Bon cap de setmana!









No puc estar-me de fer constar que, malgrat la suposada "intervenció" a la Generalitat Valenciana (com si no estiguérem prou intervinguts des de fa més de tres-cents anys...), els rumors d'imminent i desmesurat acomiadament de treballadors públics en la meua rodalia immediata, i d'haver assistit a dues manifestacions multitudinàries --a València i Alcoi-- en només vint-i-quatre hores, m'he mantingut relativament fidel al meu propòsit inicial pel que fa al blog. Veurem molt em dura la determinació.

Per cert, un bon amic molt aficionat a la fotografia m'indica que, segons la Wikipedia, Robert i Mary Frank --la parella de la foto-- es van separar el 1969. La qual cosa, és clar, no vol dir res més que la felicitat cal agafar-la quan passa i mentre dure.

dijous, 19 de juliol de 2012

Propòsits

La situació, de forma resumida, ve a ser la següent: em falten dotze dies faeners abans d'agafar unes vacances que enguany espere, més que mai, amb candeleta. Compartisc, amb el meu entorn més immediat, un feixuc estat d'ànim constituït per una mescla explosiva de fatiga, indignació, estupor, ràbia i frustació. Sóc del parer que la majoria dels qui vos deixeu caure per aquestes planes teniu, en major o menor grau, aquesta mateixa sensació. I em consta també que sou sobradament conscients de la gravetat de la crisi i les seues diverses manifestacions, i de com està tot de complicat, especialment per a certs col·lectius.

Estic convençut, igualment, que compartim un profund fàstic per aquells que, aprofitant unes circumstàncies de les què en cap cas hem estat responsables, segueixen surant a la nostra costa, privant-nos de drets conquerits a un preu altíssim i inoculant en la major part de la societat una sensació de por que els habilita per seguir cometent abusos i extorsions amb una impunitat insultant. Sé, també, que coneixeu perfectament les eventuals solucions --no necessàriament simultànies ni consecutives-- que haurien d'aplicar-se per tal de superar aquesta terrible conjuntura, des de deixar de formar part tan prompte com es puga del país dels castellans, fins a desempallegar-se de la casta d'inútils, prepotents, corruptes, miserables i incompetens que ens han dut fins ací i dels seus còmplices i col·laboradors, tot passant per construir alternatives reals que ens deslliuren de la dictadura d'uns mercats que ens condueixen sense remissió al desastre social, econòmic i ambiental.


Convindreu que és altament improbable que, des d'ara fins que aquest blog i jo mateix ens prenguem uns dies de descans, les circumstàncies milloren significativament. Ans al contrari, a la vista de com va la cosa, allò presumible és que empitjoraran, i que els desastres i les calamitats atribuïbles --per acció o per omissió-- a la banda de descastats que ens governa, seguiran omplint els mitjans de comunicació (si més no, els pocs que encara no s'han plegat per complet als dictats del règim) i continuaran sent font de comentaris i opinions de tota mena en blogs i xarxes socials. Però és el cas que jo estic, també, fart de parlar-ne, de queixar-me i de donar peu a l'aplicació de la doctrina del xoc: ja és prou que haja esdevingut impossible mantindre amb ningú una conversa de més de cinc minuts sense que hi aparega indefectiblement el tema, com per a què jo hi insistisca encara més.

Així que, tret que en passe alguna de molt grossa --la qual cosa, vist el panorama, tampoc seria molt d'estranyar-- o que, per qualsevol raó, necessite desesperadament desfogar-me, des d'aquest mateix moment fins el set d'agost vinent faig ferm propòsit de dur només a aquestes planes a) accions i propostes actives i constructives que estiguen plantant-li cara a la situació, o b) persones, fets o llocs que, per la raó que siga, em facen sentir bé; la mala llet, me la deixe per a piular-la. I a més, mirant hui les estadístiques de blogger, he vist que entre les paraules clau de cerca recents per accedir a aquest blog, hi destaca "xicas (sic) despullades". I que voleu que vos diga, jo crec que és un senyal...

Dibuix de Joan Grau Cànoves, del seu blog El Cop d'Ull




dilluns, 16 de juliol de 2012

"Ésser fidel a la sang de la terra..."

Si no ens haguera deixat abans d'hora, fa ja més de cinc anys, Joan Pellicer hauria complert 65 anys la setmana passada. Ens ho ha recordat Maria Josep Escrivà, que li ha dedicat, en el sempre recomanable blog Burrera Comprimida, un sentidíssim homenatge al qual jo no gosaria posar ni llevar ni una sola paraula, i al què acompanya també un video muntat per Salvador Bolufer. L'han titulat "Doneu-me un poc de la vostra saviesa", i només puc recomanar-vos que, tant si vàreu tindre la sort de conéixer a Joan com si simplement vos sentiu admiradors --i deutors-- de la seua immensa tasca d'investigació i divulgació, no deixeu de llegir-lo.


diumenge, 15 de juliol de 2012

Percebre el risc




Dijous passat, poc abans que el fum i el foc relegaren temporalment a un segon pla qualsevol altre tema, em vaig assabentar de l'accident que havia costat la vida a nou muntanyers mentre ascendien al Mont Blanc per la ruta anomenada dels quatre mils. Prompte farà tres anys que jo mateix, com milers d'aficionats a la muntanya cada temporada, vaig fer aquest mateix recorregut des del refugi de Cosmiques fins al cim, i per això, mentre conduïa cap Alcoi i anava escoltant en la ràdio del cotxe els detalls de la notícia, recordava cada pas d'aquella ascensió amb Xavi i Ferran, el nostre guia, i en especial el punt on, segons les informacions que anaven coneixent-se, s'havia produït l'allau: si no vaig errat, el pas de roca i gel --instal·lat amb cordes fixes i lloc habitual d'aglomeracions-- que mena a l'impressionant Col du Maudit. Fa una estona he sabut que hui mateix dos muntanyers més hi han estat trobats morts, en aquest cas en la ruta més freqüentada, que parteix del refugi de Goûter, i no he pogut evitar tornar a a repassar, aquesta sompa vesprada de diumenge, records, notes i imatges --algunes de les que il·lustren aquestes ratlles he d'agrair-les també a Ferran i Xavi-- d'aquells dies inoblidables per les muntanyes arpitanes.



Sovint passe por, a la muntanya, i no necessàriament en situacions especialment complicades o compromeses. Però en rememorar aquella ascensió, m'ha tornat a fer l'efecte que, tret d'alguns moments molt concrets (els previs a encarar-se, quasi sense temps per pensar-hi, a la aèria baixada de l'aresta nordest de l'Aiguille de Midi, o l'estranya sensació de posar-se l'arva tot sabent dels huit morts per allau l'any anterior en aquesta mateixa contrada) no vaig tindre una sensació especialment accentuada de risc, tot i els perills evidents d'enfrontar-se a una muntanya com aquesta. Fins i tot diria --no és estrany que em passe-- que vaig patir més imaginant el camí que haviem de fer, que trepitjant-lo realment. La qual cosa no vol dir, evidentment, que no hi hagueren moments delicats, sobretot en una baixada que es va fer molt més llarga i feixuga del que hauriem volgut. Però tot va eixir bé, finalment, i haver trepitjat el cim del Mont Blanc és hui un record inesborrable i un somni complert.

La percepció del risc, en la muntanya com arreu, és un procés subjectiu sobre el qual influeixen nombrosos factors interns i externs. Si més no en el nostre cas, el fet de comptar amb un guia expert --al que probablement vam fer passar més d'una mala estona per les nostres limitacions tècniques-- va ser fonamental per evitar perills majors i matissar, també, la nostra percepció d'aquests, per excés o per defecte. Però també és cert que, en cas d'allau o d'accident imprevisible, l'experiència té una rellevància limitada: entre els muntanyers que tots els anys es deixen la vida al Mont Blanc n'hi ha sovint de molt experimentats, com sembla haver estat el cas d'alguns dels afectats per l'allau de dijous, o com ho va ser en el d'Stéphane Brosse, company de Kilian Jornet que va morir el 17 de juny mentre feia la travessia del massís amb esquís. Recorde haver-li preguntat a Ferran, aquells dies, si hi havia res que haguèrem de tindre especialment en compte en la muntanya: "no ensopegar on no es pot ensopegar", va dir. Pel moment, he tractat de recordar-ho sempre que ha calgut.



És evident que la prudència, l'experiència i la preparació són tan fonamentals en la muntanya que poden representar la diferència entre la vida i la mort. Però sovint és simplement la sort, la que marca aquesta diferència, i convé no oblidar-ho a l'hora de fer el balanç entre el que podem guanyar i el que podem perdre quan ens encarem a un repte o a un cim. I allò que coneixem com a por no deixa de ser el mecanisme amb què ens ha dotat l'evolució per permetre fer aquest balanç, i actuar-ne en conseqüència. Per cert, mentre pensava en tot açò, m'he adonat que aquests tres anys m'han passat molt, massa ràpid. I m'ha fet tanta por que caldrà fer alguna cosa al respecte.










Controlat finalment el foc de Mariola, arriba l'hora també de fer balanç de pèrdues, que ja pot avançar-se que han estat especialment copioses. Més enllà de l'impacte emocional i els efectes sobre el paisatge, no tots els incendis són iguals, i és necessari avaluar les seues conseqüències sobre els diferents hàbitats i espècies afectats, per tal de plantejar quina és la millor estratègia per a tractar que es recuperen com més prompte possible. La qual cosa no exclou, evidentment, que s'hagen de reclamar totes aquelles responsabilitats que pertoquen --ho vaig avançar dijous al Facebook, i hui mateix hi insisteix l'amic Enric Moltó: en el cas d'aquest incendi, no poden esgrimir com a suposat atenuant unes condicions climàtiques extremes-- com tampoc que, quan siga l'hora, s'haja de comptar amb tota la col·laboració possible, com la que proposa la pàgina Voluntaris a Mariola. Ni que, una vegada més, calga agrair a tota la gent que ha estat lluitant aquests dies contra les flames, posant en perill la seua vida, que el desastre no haja estat encara molt major. Hi seguirem parlant-ne, sense dubte. Però vos deixe, pel moment, aquesta imatge de la rodalia de Dosaigües, només uns dies després del foc que ha assolat aquelles muntanyes: una immensa tristesa, però també un petit raig d'esperança...








divendres, 13 de juliol de 2012

En negre



Contenint l'alè perquè el maleït ponent no done noves forces al foc que des d'ahir crema Mariola, precàriament estabilitzat gràcies a la faena de molta gent que s'hi està deixant la pell a la muntanya. I --sabreu disculpar-me-- amb molt poques ganes de parlar, ara mateix. Amb cada incendi no és terra, només, allò que ens furten, sinó anys: tots els que hauran de passar per fer reconeixibles uns paisatges que el foc i la desídia han tornat a convertir, de nou, en cendres. Però també Mariola tornarà a reverdir, i amb ella reverdirem nosaltres, que ningú no ho dubte. I els ho hem de fer pagar molt car.





dimecres, 11 de juliol de 2012

Més sobre tortugues


Fa un temps vaig parlar, en aquest mateix blog, de les tortugues de rierol que viuen al riu d’Alcoi, i de la influència d’altres tortugues exòtiques sobre la seua conservació. Des de llavors, s’han dut a terme estudis que confirmen que el tram del riu a l'altura de l’Alqueria d’Asnar, alberga una pròspera població d’aquesta espècie protegida: fins 141 exemplars van ser capturats i marcats al llarg de l’any passat, gràcies a les tasques de seguiment que duen a terme els tècnics del Paisatge Protegit del Serpis i del projecte LIFE “Trachemys”, l’objectiu del qual és precisament la conservació de les tortugues autòctones. Per a això, a més de controlar les poblacions de tortugues de Florida, fan un seguiment de les dues espècies autòctones (la de rierol i la d’estany), i duen a terme diferents activitats de difusió i conscienciació social al respecte.

Fa un parell de setmanes, els amics Isabel i Vicent, del Paisatge Protegit i el projecte LIFE, amb la col·laboració de l’Ajuntament de l’Alqueria, hi van organitzar una d’aquestes activitats. Bona cosa de xiquets i xiquetes –i no pocs majors-- per conéixer de primera mà com distingir unes espècies d’altres, i per ajudar en les tasques de control i seguiment de la població que segueixen desenvolupant-se en la zona, i que també en aquesta ocasió van donar un resultat espectacular: trenta exemplars de Mauremys capturats en els dos mornells instal·lats amb aquesta finalitat, vint-i-huit dels quals només en un d’ells. Després de pesar-les i mesurar-les (i, si era necessari, també marcar-les, ja que molts dels exemplars capturats no ho havien estat abans) totes elles van ser alliberades en el mateix lloc, el qual es confirma com un tram d’especial importància per a l’espècie.



Exemplar de Trachemys emolli –tortuga de Nicaragua—que s’utilitza per explicar
les diferències entre tortugues exòtiques i autòctones

Al remat, una estoneta interessant i entretinguda, i amb unes quantes imatges amb les quals quedar-se: la impressió que produeixen les tortugues --autòctones o no-- en els xiquets i xiquetes, la quantitat sorprenent d’exemplars capturats, o les raconades d’un riu que comença a mostrar signes evidents d’una recuperació que voldriem permanent i irreversible. De pantalons arromangats i pernils a la fresca, com que eren els meus, quasi millor no dic res.








Escoltava fa una estona a la ràdio els detalls de les últimes retallades, mentre tornava a València des de la zona de Dosaigües, on estem avaluant de forma detallada els efectes de l'incendi sobre hàbitats i espècies. Qualsevol altre any, a aquestes alçades, probablement vos diria que necessite unes vacances com el menjar. Ara mateix, crec que el que necessite realment és una revolució. La qual cosa, dita just en aquests dies en que es compleixen 139 anys dels fets alcoians del Petroli i la consegüent 'arrastrà' de l’alcalde Albors ('Pelletes'), no deixa de tindre el seu aquell. Que el mateix Engels considerara l'alçament obrer d’Alcoi –protagonitzat pels anarquistes-- com un “exemple insuperable de com no s’ha de fer una revolució”, també. Potser no cal que arribem a l'extrem d'arrastrar-los, però només amb recordar-los que són uns fills de puta --ells, i els que els donen suport-- no hi haurà prou.


dilluns, 9 de juliol de 2012

Vides desdoblades

Enguany, els fruits del garbuller del pati --un supervivent recuperat de les poc acurades obres d'una carretera pròxima, les flors del qual han servit de tant en tant per il·lustrar la capçalera d'aquest blog-- pareixen de tot menys fruits de garbuller. Allò que, a primera vista, sembla una espècie d'estrany i cridaner hirsutisme, ha desfigurat els petits poms encara verds i els ha donat un aspecte que evoca vagament als entranyables germans Macana (o si voleu, amb un poc més d'imaginació, als ZZ Top). No es tracta, però, de cap fenòmen excepcional: la causa de la incontrolable pilositat de les cireretes de pastor és un fong anomenat Gymnosporangium clavariiforme, i com sovint passa amb els representants d'aquest grup fascinant d'éssers vius, els detalls del seu cicle de vida em semblen massa singulars com per deixar-los passar sense fer-ne almenys un esment.


A diferència del que comentava fa uns mesos sobre els enigmàtics mixomicets, Gymnosporangium és un fong autèntic, estretament relacionat per tant amb els esclata-sangs o els xampinyons. Però quasi totes les espècies del grup al qual pertany --els Pucciniomicets-- es comporten com paràsits de plantes superiors, a les quals provoquen diverses malalties que es coneixen en conjunt com rovells, i que han tingut una gran incidència en l'agricultura al llarg de la història i arreu del món. El temut rovell dels cereals podia causar enormes danys en les collites, fins el punt que els romans tenien un déu (Robigus) consagrat específicament a protegir-les d'aquest mal. Una de les principals dificultats per previndre i tractar els rovells en alguns cultius deriva del cicle de vida complex que caracteritza aquest grup de fongs, i que segons les espècies pot incloure fins quatre o cinc fases distintes, i afectar a un o a dos hostes diferents. Aquest últim és, precisament, el cas de Gymnosporangium clavariiforme, que per completar el seu cicle de vida requereix infectar dos grups molt diferents de plantes: els ginebres o savines (Juniperus) i diverses espècies de rosàcies com el cirerer de pastor, el corner o la perera.

De les quatre fases en què es divideix el cicle vital de Gymnosporangium, delimitades per la formació de diferents tipus de cossos fructífers i d'espores, dues --les que corresponen a allò que els micòlegs anomenen telis i basidis-- tenen lloc sobre ginebres o savines. El resultat més visible d’aquesta part del cicle són precisament els esmentats telis, una mena de petites banyes de color groc o taronja que cobreixen les branques dels Juniperus afectats. Però les espores produïdes per aquests cossos no poden tornar a infectar als mateixos arbres, sinó que han de ser transportades pel vent fins que troben una planta adequada --com ara el cirerer de pastor-- sobre la qual es desenvoluparan les dues fases següents (la formació d'espermogonis i d'ecis), que al seu torn donaran lloc a noves espores que hauran de trobar un ginebre o una savina per tancar el cicle.

Els pèls que cobreixen els fruits del meu garbuller, per tant, són en realitat ecis, cossos fructífers que representen la darrera de les fases vitals del fong que l'infecta. Els ecis són tan diferents a l’altra manifestació visible de la vida del Gymnosporangium --els telis ataronjats i mucilaginosos que naixen sobre els Juniperus-- que, fins que es va poder confirmar que es tractava de fases diferents d’una mateixa forma, van ser considerades com una espècie diferent (i anomenada com Roestelia lacerata). De fet, hi ha encara moltes formes de fongs --s’estima que entre quinze i vint-i-cinc mil-- de les quals només hom coneix una part del seu cicle vital, generalment la fase asexual, i que per això no han pogut encara ser enquadrats dins de cap dels grups coneguts. Totes elles s’agrupen en una mena de calaix de sastre taxonòmic, antigament conegut com Deuteromicets i que ara s'anomena fongs imperfectes, en el qual s’inclouen per exemple nombroses floridures o diversos fongs que poden provocar malalties als humans.


Lluny de la meua intenció seguir avorrint-vos amb més noms estranys, cicles complexes i disquisicions taxonòmiques. Però valguen aquestes ratlles, nascudes de l’observació d’unes cireretes peludes en un cap de setmana d’indolència diürna i discomòbil nocturna, com a recordatori de l'extrema complexitat que poden adquirir moltes formes de vida que ens passen habitualment desapercebudes, i que encara ens amaguen molts dels seus secrets. I després alguns encara ens pensem que la nostra vida és complicada...








divendres, 6 de juliol de 2012

Prendre alè


Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d'una tristor benigna,
la veu se't tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.


Deixa-ho tot. Al carrer / fa una tarda tranquil·la”, proposava Martí i Pol, i trobe que és una recomanació a tindre molt en compte. A més, a aquestes alçades de l’any (i especialment, en setmanes com aquesta) l'arribada del divendres representa un èxit remarcable, i com a tal ha de ser valorat. Ho deixe, doncs, aci, i des d’ara mateix pose tot l’afany en tractar d’aprofitar les virtuts benèfiques i reparadores del cap de setmana, i a veure si arreplegue també alguna garbeta d’ànims, que se m’està quedant el rebost buit. Inclinar-me cap a la indolència o bé cap el sarau -–totes dues opcions estan obertes i poden ser igualment catàrtiques-- és un dubte menor que resoldré més tard; segurament, hi haurà temps per a tot. L'objectiu, en tot cas, sembla clar: veure d’arribar a dilluns amb forces suficients per encarar una nova setmana i tractar de seguir avançant. Que ja ho deia, també, el poeta, i mai està de més fer-ne memòria: “De res no ens val l'enyor o la complanta”... Bon cap de setmana!






Dues notícies recents --i lamentables-- incideixen directament sobre allò que, diumenge passat, vaig escriure a corre-cuita sobre els incendis de Cortes i Andilla: la retallada d’escoles rurals en moltes comarques del País, i la vergonyosa posició del govern espanyol sobre la reforma de la Política Agraria Comuna. Postures radicalment oposades a qualsevol política raonable de desenvolupament rural que millore la protecció efectiva del nostre territori --i per tant, que contribuisca a previndre els incendis-- més enllà d’urgències, retòriques i eventualitats. Faig propòsit de seguir aprofundint, també, en aquesta línia; però mentre, faig meues en la seua totalitat les reflexions d’Ecologistes en Acció del País Valencià i d'Acció Ecologista-Agró. Els incendis no solament s’apaguen en hivern: es pot fer molt, per evitar que comencen, en els despatxos d’aquells que (diuen que) ens representen a València, a Madrid i a Brussel·les.

Per cert: la biga nova ja està al seu lloc, i a més sembla que el bosó de Higgs està a punt de deixar de ser una hipòtesi. L'univers recupera l'equilibri. Que no tot han de ser desgràcies...





dimecres, 4 de juliol de 2012

Maniós (o no)

Com he dit alguna altra volta, em tinc per una persona moderadament maniosa, tot i que també diria que, en general, no arribe a extrems obsessius o extravagants. Però hi ha certes coses --com comprovar més d'una vegada que la planxa està desendollada o que porte les claus dins la butxaca-- a les que em resulta difícil resistir-me. Crec que em passa perquè, a més de patidor, sóc bastant despistat (cada volta més), i necessite confirmar que he fet certes coses quan no tinc la seguretat d’haver-les fetes, tot i que quasi sempre ve a ser que sí. Però sense sortir-ne de l’àmbit de les verificacions, una de les meues manies principals té un origen més aviat sensorial: en notar una olor o un soroll desacostumats --i hui per hui no vaig curt ni d’olfacte ni d’oïda-- m’agrada saber què els ha provocat. Quan em veuen ensumant o parant l’orella a alguna remor més o menys remota, cosa que faig amb certa freqüència, les meues filles diuen que semble un gos coniller.

Dilluns a la nit, a la casa del poble, una trompada forta i seca en la cambra --com d’alguna cosa que cau a terra-- em va cridar l’atenció. Amb dues xiquetes i cinc gats corrent per la casa, no és gens estrany sentir aquests sorolls, però va ser inevitable que el meu vessant maniàtic es posara en marxa per tal de veure què era exactament el que havia passat. I el que havia passat em va costar un poc de descobrir, perquè aparentment no hi havia res per terra que poguera haver produit l’enrenou. Un cruixit tènue i constant, però, em va fer mirar amunt i trobar-ne la causa: una de les bigues de pi que suporten la teulada havia començat a badar-se visiblement, i estava cedint de forma ostensible. A partir d’ahí, d’una revolada, treure a les xiquetes de casa, posar en lloc segur el que la intuïció et diu que pot ser imprescindible en el pitjor dels casos (cartera, claus del cotxe, telèfons...) i avisar a emergències. Del numeret posterior --diria que un poc excesiu-- de policia, guàrdia civil, bombers, veïns, tècnics i regidors, m’estalviaré detalls; almenys, la tele no va vindre. Tothom, en tot cas, es va portar molt bé.



Al final, tot ha quedat en un bon ensurt i la casa provisionalment apuntalada i desallotjada per uns dies. Una vegada s’haja substituït el voltó partit per un de nou --cosa que, pel que es veu, serà més ràpida i espere que també menys cara del que semblava en principi-- el succeït es quedarà en un altre dels “podria haver estat molt pitjor” que darrerament sovintegen en la meua vida, però sense cap altra conseqüència remarcable. Bé, si, un parell: la pèrdua absoluta de la poquíssima fe que em quedava en les asseguradores, i la impressió que a partir d’ara encara em serà més difícil prescindir d’algunes de les meues manies. Si de cas, quan comence a semblar-me a Melvin Udall (o a Sheldon Cooper), ja m’aviseu i m’ho faré mirar.





dimarts, 3 de juliol de 2012

Fer-se roca




Com bé saben els llanders (i els nefròlegs), en terres com la meua, on les roques calcàries predominen de forma aclaparadora, l'aigua conté concentracions significatives de calç i altres sals minerals dissoltes. Es diu, per això, que són aigües dures, i els minerals que arrosseguen es troben en l'origen de fenòmens tan aparentment diversos com la formació d'estalactites o l'obstrucció de les canonades de la rentadora: en donar-se les condicions adequades, la calç dissolta en l'aigua precipita, donant lloc a dipòsits i incrustacions. El procés de dissolució/precipitació de la calç --o, en altres paraules, el pas de bicarbonat càlcic, soluble en aigua, a carbonat càlcic, que no ho és, i viceversa-- respon a un equilibri complex que depén de diversos factors ambientals, entre ells la concentració de diòxid de carboni (CO2) present en l'aire. I com que els vegetals, en fer la fotosíntesi, alteren aquesta concentració, no és estrany que quan una planta es troba en contacte més o menys permanent amb aigües riques en bicarbonat, acabe recoberta per una crosta calcària que, a la llarga, pot fins i tot donar lloc a un tipus particular de roca coneguda com travertí.

Els travertins, també anomenats toves o tosques calcàries, són habituals a molts indrets dels Països Catalans --són especialment coneguts per la seua rellevància els de Banyoles-- i han estat profussament utilitzats en construcció. Lluny dels espectaculars paisatges travertínics que es poden trobar en contrades d'Anatòlia, Croàcia o Xina, en el nostre cas es tracta habitualment de formacions petites i molt locals, associades a brolladors, surgències, degotalls i salts d'aigua, i que per això sovintegen ací i allà per tot el nostre territori. Un dens tapís de molses i falgueres, responsables principals de la seua formació en les nostres latituds, cobreix aquests indrets, tot donant lloc a autèntiques illes de frescor que contrasten amb l'eixut paisatge que les envolta. Aquests enclavaments, a més, tenen un elevadíssim valor ambiental, i no és estrany que junt amb les espècies més característiques --com ara la molsa Palustriella commutata o la falzia de pou, Adiantum capillus-veneris-- hi apareguen, en algunes localitats, d'altres molt més escasses com ara el pteridòfit Pteris vittata o les insectívores Pinguicula. Per aquesta raó, els anomenats brolladors petrificants són un dels hàbitats prioritaris protegits per la normativa europea i la xarxa Natura 2000.




En aquesta època eixuta i calorosa, m'agrada especialment passejar per aquests indrets, i en pocs dies de diferència m'he deixat caure per dos dels millors exemples de brolladors petrificants d'aquestes comarques: el Montblanc d'Agres, i el Candoig a la Vall d'Alcalà. Tots dos mereixen, sense dubte, un esment més detallat --especialment el segon, per la seua innegable singularitat i per la presència excepcional de la llengua de cèrvol, raríssima en aquestes contrades-- i m'ho deixe pendent per a un altre moment. Però és el cas que pensava anit, en recordar el degoteig constant de l'aigua sobre les fràgils branques de les falzies i la Palustriella, com podria ser d'oportú, en aquests temps que corren, que trobàrem la manera d'esdevindre també una roca; o, si més no, d'aprendre, de tant en tant, a sentir --o a no sentir-- com si ho fórem...

I am a rock,
I am an island.
And a rock feels no pain;
and an island never cries.








Dues notícies enterboleixen hui encara més l'ambient de ràbia i tristesa que ens domina des de fa uns dies: la mort, ahir a la vesprada, del pilot d'un dels helicòpters que participaven en l'extinció de l'incendi de Dosaigües --dos més van resultar ferits en un altre accident que va tindre lloc uns minuts després--, i el record de l'accident de metro que, hui fa sis anys, va costar la vida a 43 persones i del qual encara no solament segueix sense haver (tampoc) cap responsable, sinó del que cada nova notícia que coneixem sobre el paper dels nostres governants provoca més fàstic i indignació. Potser, pensant-ho millor, no és en una roca insensible en el que ens haurem de convertir, sino en el seu malson permanent, en la veu de la consciència que no tenen.

Imatge de David Segarra (agafada d'Arrap València)



diumenge, 1 de juliol de 2012

Crema sobre cremat

Si, de nou estan cremant-se les serres del meu País. Algunes d'elles (la majoria), per tercera o per quarta vegada en els últims vint anys. Tothom es mostra ara comprensiblement indignat, i compungit, i posa el crit en el cel per la falta de previsió i la limitació de mitjans. És cert: les retallades en prevenció i extinció són inadmissibles, i hem d'exigir-ne responsabilitats --de fet, hauriem d'haver escoltat a qui les exigia fa temps, i no recordar-ho ara, encegats pel fum, la cendra i la ràbia. Però potser fa massa anys que em dedique professionalment a la conservació, potser he vist ja massa serres cremar-se i a gent deixant-se la vida tractant d'evitar-ho, i --creieu-me que voldria equivocar-me-- em tem que tampoc aquesta vegada el sacrifici de desenes de milers d'hectàrees servirà per a res. Si més no, no crec que servisca per apartar d'una maleïda vegada la vista d'allò que, malgrat tot, no passa de ser un simple simptoma --el foc-- i començar a posar-la en l'autèntica malatia, la que afecta al desgavell en què entre tots hem convertit el nostre territori.

Em tem que quan les mateixes veus que fa anys que reclamen una autèntica política forestal --ambiciosa, sostenible i a llarg termini-- ho tornen a fer ara, seguiran sent ignorades. Em tem que, quan es parle en un cantonet quasi invisible dels periòdics del tancament d'escoles en zones rurals i de la destrucció premeditada i sistemàtica del teixit social d'aquestes zones; quan es reclame que la reforma de la Política Agrària Comuna servisca per recolzar als autèntics llauradors i ramaders i no a les grans corporacions, o quan s'exigisca un major suport a les iniciatives socials i ciutadanes de gestió i conservació de les àrees naturals, ningú no ho relacionarà amb els incendis de Benaixeve, Llocnou, Dosaigües i Andilla. Quan els ajuntaments tornen a proposar urbanitzacions en la muntanya ningú, o quasi ningú, recordarà que en aquests incendis, com en molts altres, els mitjans d'extinció han hagut de dedicar una gran part dels seus esforços a evitar que cremen xalets i casetes que mai hauriem d'haver deixat construir allí on ho hem fet. I quan les brolles i els matollars comencen, s'ací unes poques setmanes, a rebrotar entre les cendres, seguirem sense recursos per fer-ne una gestió adequada que reduisca la seua sensibilitat al foc i accelere la seua evolució natural cap a la bosquina i el bosc; de fet, dubte molt que quan d'ací unes setmanes una nova remesa de treballadors públics --que s'haurien de dedicar, entre d'altres coses, a fer aquesta gestió-- siga previsiblement sacrificada en l'altar del control pressupostari, es produisca cap reacció social significativa.

Deixem d'enganyar-nos: mentre la major part de la nostra societat --la mateixa que ara s'escarota i demana responsabilitats davant els incendis-- seguisca creient en el fons que preservar el medi ambient és un luxe prescindible, la sostenibilitat una quimera, l'ordenació del territori un fre al desenvolupament econòmic i la conservació un caprici de hippis i ecologistes, tindrem governs que pensaran el mateix, i que actuaran en conseqüència. Amb sort, durant cinc, o quinze, o vint anys, ens escaparem del foc i les flames; però tard o d'hora, mentre no afrontem el problema de cara --i no parle de tallafocs, ni de tindre més hidroavions-- allò que ha cremat tornarà a fer-ho sense control. I a la ràbia, la indignació, la tristesa i la impotència, tornarà a ajuntar-se aquesta feixuga, a estones quasi insuportable sensació de cansament...


Imatge d'EFE-Ara

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...