"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 31 d’octubre de 2012

Més moral


Imatge de la web del C.E. Alcoià

No pot dir-se que el pas per la Segona Divisió, la temporada passada, ens anara massa bé. Enguany, de tornada a la Segona B, sembla que les coses van bastant millor: encara queda molta lliga, però pel moment van sis victòries consecutives, classificats en llocs de promoció i, a més, jugant bé al futbol. I d'ací una estoneta, a guanyar-li al Real Madrid en la Copa i amargar-li el sopar al Mourinho i companyia. L'únic que em sap greu és que, en arribar a les semifinals, haurem d'eliminar també al Barça; però d'això ja em preocuparé quan toque.




Edició de l'ABC del 6 de febrer de 1951.
Conste que no serà la primera volta que li guanyem...

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Lleig (però interessant)


Imatge de la Wikipedia.

No, no parle de mi, encara que podria ser el cas. Parle d'aquest curiós animalet, que m'ha vingut al cap aquests dies a tall de l'entrada sobre noms científics de l'altre dia (i, sobretot, dels comentaris sobre quins sers vius podrien merèixer segons quins noms). Es coneix com a farumfer o rata talp nua (Heterocephalus glaber), viu en el nord-est d'Àfrica, i convindreu que, si més no des del punt de vista estètic, no es tracta d'un ésser especialment agraciat: amb poc menys de deu centímetres d'envergadura i virtualment cec (té hàbits eminentment subterranis que no requereixen una visió gaire desenvolupada), la seua pell desproveïda de pèls i de pigments, les orelles pràcticament inapreciables i els seus grans incisius, li donen un aspecte que en conjunt cabria qualificar, com a mínim, de singular.

El cas, però, és que darrere aquesta grotesca aparença s'amaguen trets únics que fan d'aquesta espècie un dels mamífers més fascinants. El primer d'ells, realment sorprenent, és el seu caràcter d'espècie eusocial: els farumfers, que s'alimenten d'arrels i tubercles, viuen en colònies subterrànies formades per quilòmetres de galeries, i formen en elles societats anàlogues a les de les formigues, les abelles o els tèrmits. Cada colònia compta amb una femella fèrtil que actua com a reina, fins a tres mascles també fèrtils que s'aparellen amb ella, i un nombre variable d'exemplars estèrils (mascles i femelles) que fan d'obrers o de soldats. Hom pensa que el control que exerceix la reina amb la resta de la colònia es deu a certes feromones que excreta amb la seua orina, les quals condicionen el comportament dels fins tres-cents individus que poden arribar a formar-la.

Però per si no hi haguera prou amb aquesta cridanera característica --només compartida, entre els mamífers, amb una altra espècie pròxima de rata talp--, en els últims anys està prestant-se una atenció molt especial a uns altres trets excepcionals d'aquesta espècie: la seua longevitat (pot viure més de trenta anys), la capacitat per viure en un ambient hostil i amb baixes concentracions d'oxigen o, molt especialment, la seua aparent resistència al desenvolupament de tumors. No solament no s'ha observat mai cap exemplar de farumfer que els patisca, sinó que fins i tot semblen resistir quan se'ls exposa, en el laboratori, a elevades concentracions d'agents carcinògens. Aquesta propietat, que sembla deguda a un gen que inhibeix la proliferació cel·lular típica dels tumors, pot aportar dades rellevants per a conèixer millor aquesta malaltia, i ha convertit les rates talp en objecte de nombroses recerques biomèdiques.

En resum: que, com és ben sabut, les aparences enganyen i fins i tot darrere l'aspecte més abominable pot amagar-se un cor noble i generós. O potser simplement és que, com deien els Manel, els guapos són els raros... Per cert, fa uns mesos van nàixer, al Bioparc de València, unes cries de rata talp que van merèixer, per la seua singularitat, un comentari en la premsa local; jo no gosaria dir que el titular escollit per a l'ocasió fóra desencertat, però no em negareu que, entre tantes característiques excepcionals, potser el (o la) periodista podria haver-ne escollit alguna altra...







Ja sé que no és divendres, ni això de que tallen la llum a les Conselleries per falta de pagament --la meua s'ha lliurat, pel moment-- és cosa de broma sinó tot el contrari. Peró no em puc resistir a posar-la. "Els xavos que hi havien per l'enllumenament / se'ls ha gastat l'alcalde en putes i demés", diu Al Tall; no costa molt adaptar-ho al cas. Que vinga la llum, i ells que se'n vagen, tots juntets, a fer la mà!








dilluns, 29 d’octubre de 2012

El saben aquel?


Que diu que li diuen a una alcaldessa i ex-secretària general del Partido Popular de la Comunidad Valenciana, que diga alguna cosa de Catalunya, "que es que ha dicho Mariano que hagamos un video." I ella, que diu que es queda pensant un poc, i diu: "Mmm... Cataluña... Muchos catalanes en Cataluña... Muy buena, la crema catalana... Ah, si! Y te obligan a comer pan con tomaca, pero me gusta".

Un acudit? Podria ser; jutgeu vosaltres mateixos. I de l'altre video, amb el cinisme insuperable de González Pons i la brillant oratòria del mateix Rajoy ("Los catalanes hacen cosas"), ja ni en parlem...







divendres, 26 d’octubre de 2012

De noms


"El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l'home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l'home li posés. L'home donà un nom a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells; però no va trobar una ajuda que li fes costat." (Gènesi, 2: 19-20)

La notícia me la van passar aquesta setmana (gràcies, Imma!), i no deixa de ser cridanera: un equip de botànics ha descrit un nou gènere de falgueres pròpies d'Amèrica Central i del Sud, i l'ha batejat amb el nom de Gaga, en honor de la famosíssima i extravagant cantant nord-americana. Els codis internacionals de nomenclatura zoològica i botànica consagren i actualitzen, mitjançant l'anomenat principi de prioritat, el manament bíblic de posar nom a plantes i animals: previ el compliment d'una sèrie de normes bàsiques, com ara l'ús del llatí, qui descobreix un nou tàxon animal o vegetal pot posar-li el nom que crega oportú. Els exemples pintorescos al voltant d'aquest principi són abundants (ací mateix podeu veure un llistat d'organismes els noms científics dels quals han estat escollits per referència a gent famosa, des de Calígula a Mick Jagger) i, a banda de l'objectiu propagandístic, ben evident en molts casos, responen també a justificacions més o menys imaginatives. En el cas de les esmentades falgueres, els investigadors al·leguen la innegable semblança entre la forma d'alguns vestits de Lady Gaga i la fase gametofítica de la planta; els descobridors del dinosaure Masiakasaurus knopfleri estaven escoltant "Sultans of Swing" quan van trobar els primers fòssils de l'espècie, mentre que unes pates davanteres excepcionalment amples --com si estigueren molt musculades-- van donar peu a anomenar una espècie d'escarabat com Agra schwarzeneggeri. Sobre les motivacions dels entomòlegs que han batejat una nova espècie de tàvec, d'abdomen arrodonit i daurat, com Scaptia beyonceae, quasi que no calen comentaris; sobre dedicar-li a Hugh Hefner una subespècie de conill (Sylvilagus palustris hefneri), tampoc.


Lady Gaga i el gametòfit de les falgueres a les què dóna nom. Imatge de la xarxa


En tot cas, i a tall d'això, cal dir que hi ha també molts casos en els quals el principi de prioritat ha servit per passar comptes amb rivals o enemics: fer servir els seus noms per designar espècies desagradables --un paràsit, una espècie tòxica o a una planta fètida, per exemple-- no deixa  de ser una forma subtil i ingeniosa de revenja. Sempre i quan hi haja alguna espècie disponible que complisca els requisits, és clar: ara mateix, em costa molt pensar en algun ésser viu tan odiós com per merèixer anomenar-se, posem per cas, Aznaria o Wertia.


El conillet de Hefner (que, per cert, és una espècie amenaçada). De la xarxa.



Probablement, i a la vista del tema, allò més lògic haguera estat optar hui per Bob Dylan per a l'habitual cançó de divendres. Però crec que aquesta tampoc no desdiu, i després d'una setmaneta com aquesta, reconec que el cos m'ho demana. A crits. Visca el Masiakasaurus knopfleri, i bon cap de setmana!




dijous, 25 d’octubre de 2012

Rebrots





Les primeres pluges tardorenques les han avivades després de la llarga letargia estival. Unes poques, com les escil·les, els narcisos de tardor o els safrans bords, fan ben visible el seu renaixement perquè, per a elles, el temps de revifar és també el temps de florir. Però per a la immensa majoria, l'estació només assenyala el moment de fer brotar les noves fulles, amb les quals podran acumular reserves suficients per completar, la pròxima primavera, un altre cicle. En un cas o en un altre, desenes d'espècies diferents de plantes bulboses abandonen aquests dies l'anonimat subterrani en què han passat els últims mesos i tornen a reverdir pertot arreu, de vegades tan discretament que només es fan paleses a ulls ben avesats. O bé a d'altres --com els meus-- que, sense estar-ho, paren una especial atenció en aquestes dates a les brolles, els boscos i els pradells, tractant de trobar algun senyal del cobejat adveniment dels primers esclata-sangs. Pel moment, encara res; però mantinc fermes esperances.






Ho pensava, fa una estoneta, llegint el sempre recomanable blog de Zel: serà que, entre unes coses i altres, porte uns dies especialment complicats, però també a mi em costa saber on buscar ara mateix l'entusiasme, l'empatia o l'optimisme. Tant de bo siga que s'han pres un temps de repòs per afrontar millor la maltempsada, i que només estan esperant el moment oportú i l'oratge adequat per tornar a rebrotar amb força. I tant de bo que en trobàrem prompte un bon rogle, que falta ens en fa... Pel moment, encara res; però em resistisc a perdre les esperances.


divendres, 19 d’octubre de 2012

Com la gent del poble





"Ens trobem necessitats de moltes coses, al País Valencià; ocorre que hom s'adona, freqüentment, que encara no ha estat escrit aquest llibre, o bé l'altre, que ens podrien orientar davant determinada cosa. Calia que un llibre replegàs el fet, fulgurant, de l'aparició del grup "Al Tall" als escenaris valencians. Jo recorde, amb orgull i cert complex de culpabilitat, un jorn llunyà, que aparegué, a Las Provincias, Manolo Miralles, i em va parlar "d'un grup" que pensava "treballar" la cançó valenciana, i duia, a l'ensems, un bon projecte de prospeccions populars a la busca i captura de les més remotes, de les més inconegudes herbes del nostre folklore. Açò, a mi, i "en" el diari, em semblava cosa de boigs. Però ho vaig pensar, decididament, en començar Manolo Miralles a "cantar-me" una melodia que acabaven de trobar, intacta, virginal, en un dels recorreguts que darrerament havien fet."

Això ho escrivia l'any 1981 Vicent Andrés Estellés, en el pròleg al llibre del malaguanyat periodista Ángel Cosmos "Al Tall canta amb tot el poble". M'he afanyat a buscar-lo en les meues prestatgeries només conèixer, fa una estona, que el grup ha decidit acomiadar-se després de trenta-huit anys d'activitat artística. Una notícia que m'ha fet sentir trist, molt trist; però també immensament agraït: no crec exagerar gens en dir que la meua vida no hauria estat la mateixa sense les cançons d'Al Tall. I el País Valencià, tampoc. Encara ens trobem necessitats de moltes coses, a aquest País; però sense la seua tasca immensa (la dels components actuals del grup, però també la de tots aquells i aquelles que n'han format part o hi han col·laborat al llarg d'aquests trenta-huit anys) el nostre futur com a poble seria encara molt més fosc. Així que m'haureu de perdonar si, en contra de les meues intencions inicials, deixe per a un altre moment parlar de les perífrasis perverses o les retallades criminals, i em limite a dir-ho, de nou i de tot cor: per la música, i per moltes altres coses, gràcies, Al Tall.






Casualment, també la setmana passada vaig decidir-me per la música d'Al Tall ("Per Mallorca", una cançó del seu primer disc que m'estime especialment) per a il·lustrar l'entrada de divendres. Hui, trencant el costum, repetisc; però crec que l'ocasió ho mereix... Bon cap de setmana!

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Interiorisme




--Jo no m’ho pensaria, de veres li ho dic: per a llegir en un sillonet roig com aquest, el que més es porta aquesta temporada és Ken Follett. Precisament ens acaba d’arribar una edició nova aquests dies… Mire, mire, quina preciositat, no em diga que no combina d’allò més bé.

--Vol dir? No sé, no m’acaba de fer… Jo havia pensat en alguna cosa un poc més atrevida, però sense passar-se’n, no sé com dir-li… Unes amigues m’havien parlat de Kerouac o de Roth, però tampoc no sé jo si fiar-me molt d'elles...

--Ui, Kerouac no li’l recomane de cap manera, ja no s’estila gens. I Roth, que vol que li diga, és cert que combina bé amb quasi tot, però jo me’l veig més de sofà negre que de butaca roja, la veritat. I a més, amb aquest llum de peu li quedara un poc embafós… A veure, deixe’m pensar un moment … Si, crec que ja ho tinc: que li semblaria Houellebeq? Aquesta temporada està tornant a portar-se molt. Mire, a veure que li sembla... Jo trobe que queda d'allò més bé. En tot cas, ja sap que pot emportar-se'l i provar-lo, i si no li agrada l'efecte, es torna a passar per ací i ja busquem una altra cosa.

--Si, aquest ja m’agrada més com queda… Res, m’ha convençut, m’enduc Houellebeq. I escolte, quina música creu que li aniria bé al salonet?

--No, per a la música millor que passe per “decoració sonora”, que l’atendran encantats. En la cinquena planta, només entrar a l’esquerra....



(la meua proposta per al joc creatiu literari d'Antaviana)

divendres, 12 d’octubre de 2012

Mirades recíproques




Després de molt --massa-- temps sense deixar-me caure pel Montgó, en només unes setmanes m'hi he pogut tornar a acostar dues vegades a aquesta muntanya extraordinària; i a més, de formes --i sota perspectives-- radicalment diferents. La primera, amb els companys dels centres excursionistes de Cocentaina i Xàbia, ens va dur fins el cim per l'aspre i estimulant senderol que hi ascendeix pel barranc de l'Emboixar, un dels indrets més interessants de la serra per l'acumulació de plantes singulars que alberga: boixos (que donen nom a l'indret i que són extremadament escassos en aquestes terres meridionals valencianes), freixes de flor, galzerans majors, herbes santes o fins i tot corones de rei, entre moltes altres espècies remarcables, acompanyen al caminant abans de guanyar el llom de la serra i, finalment, el cim del Cap Gros i les seues excepcionals vistes sobre la costa, la mar i les immediates serralades de la Marina.

Poc temps després, i a tall de la visita als penya-segats del Cap de Sant Antoni de la que ja vaig fer un breu esment en aquestes planes, vam tindre ocasió de gaudir d'una perspectiva totalment diferent del Montgó: la que aquesta serra emblemàtica, autèntica fita visual del litoral valencià, ofereix a qui s'hi aproxima des de la mar. Costejant vora la Cova Tallada, els Castellets o el mateix Cap, vaig recordar la distinció acadèmica entre el paisatge intrínsec (el que caracteritza a un lloc determinat) i el paisatge extrínsec (el que s'albira des d'aquest mateix lloc); però, sobretot, em va resultar curiós pensar en la reciprocitat de les vistes --i les imatges-- que, pocs dies abans, havia pogut contemplar des de dalt de la muntanya. La conclusió, en tot cas, és ben simple: hi ha llocs especials, com el Montgó ("rotund, conegut i volgut Montgó", deia Joan Pellicer), que mai no deceben, se'ls mire com se'ls mire. O des d'on se'ls mire. Bon cap de setmana!













dijous, 11 d’octubre de 2012

Sorolls


En part és perquè, a aquestes alçades, necessite que una pluja com cal s’emporte definitivament aquesta calor que sembla més pròpia de plens estius que d'estiuets tardans i residuals. Però crec que també és perquè en el fons --i sense rebutjar certes expansions tan ocasionals com oportunes-- sempre he estat poc procliu als estrèpits i els enrenous. El cas és que, entre unes coses i altres, acabe aquesta curta setmana laborable –la Generalitat Valenciana no veu amb bons ulls que treballem demà— amb una notable sensació d'atordiment: tot plegat, em sembla, ha estat massa brogit per a una sola setmana.

Reconec que una part del soroll, al qual jo mateix he contribuït dins de les meues modestes possibilitats, ha vingut des de les files diguem-ne amigues, i per tant --no puc negar-ho-- ha resultat bastant divertit. Però la principal contribució al baluern general han estat els crits guturals i els habituals escarafalls procedents de la caverna, amplificats --com sempre-- per la ignorància, la intransigència i la mala fe, però també per la por: malament han de veure el seu futur quan a l'entranyable i tradicional sainet de les sacrosantes "señas de identidad de la comunidad" han afegit enguany altres greuges més subtils però igualment imaginatius. I de Wert i la FAES, ja ni en parlem.

Sóc conscient, en tot cas, que açò no ha fet més que començar, així que caldrà armar-se de paciència, perseverança i, eventualment, ibuprofén. Però sobretot, caldrà no descuidar l'orella, no siga que, entretinguts pels gests grandiloqüents i els bramuls desmesurats, acabem passant per alt altres sorolls molt menys evidents però potencialment més perillosos: per localitzar els corcons que roseguen d'amagat la fusta --o els drets civils, o els serveis públics-- és necessari un cert silenci. I després de setmanes com aquesta, jo diria que ells (Wert i la FAES, però també Fabra, Mas i tota la resta) ho saben.


Imatge de la xarxa



Parlant de tot: demà, tot i que amb un poc de retard --enguany ha caigut així; cap relació, per tant, amb la data o la seua significació-- en FAPAS-Alcoi celebrarem el dia mundial de les aus amb una Jornada de portes obertes al Canyet de Sant Cristòfol. Si algú s'anima, només ha d'avisar i allà ens veurem.



dilluns, 8 d’octubre de 2012

Molt senzillament és el nostre





"Un tros només d’aquest país
és aquest poble;
en ell, però, toquem tot el país:
la serra de Mariola,
l'Aitana de llegenda,
la serra del Penyagolosa,
la costera del mar,
unes formes de vida
i de rebre la mort quan Déu ho mane.
No és millor ni pitjor aquest país;
molt senzillament és el nostre,
el teu, el meu.
No el defensem encara;
tractem només, tu, jo i aquell,
d’afirmar-lo,
de dir-lo.
Per això aquest cant que inicie
voltat, com per gresols humils,
per uns quants noms il·lustres
que m’hauran de guiar
a través de la nit,
a través del país
 del nostre poble.
Ací em pariren i ací estic."

Vicent Andrés Estellés



El diem, l'afirmem, hui més que mai. I el defensem: no és millor ni pitjor, aquest País; però ací ens pariren, i ací estem. Bona Diada del 9 d'Octubre! 



 







diumenge, 7 d’octubre de 2012

Perspectives





S'acosta, el caminant, al final del seu trajecte. Per al mariner, en canvi, tot just és el principi. La gavina mai no ha pogut entendre'ls, ni a un ni a l'altre.


(per a la proposta d'Antaviana)



divendres, 5 d’octubre de 2012

Bé dins del mal (o viceversa)



Cada vegada em costa més respondre a la pregunta "com estàs?". No em referisc, evidentment, a la retòrica interpel·lació que, cada dia, intercanviem amb coneguts i saludats, i que darrerament resolc sense més pretensions amb un genèric i poc comprometedor "anem fent". Parle de quan algú pròxim, a qui importem i que ens importa, ens ho planteja amb la intenció real i sincera de saber com ens sentim; parle, fins i tot, de quan som nosaltres mateixos qui ens ho preguntem. Em passa, molt sovint, que m'alce pel matí i pense que estic bé; però basta el més mínim entrebanc o contratemps --una mala notícia, posem per cas-- per a que els ànims es desplomen de forma brusca i sobtada. Afortunadament, també em passa a la inversa, i un dia que comença amb un estat anímic tèrbol i tempestuós, pot esdevindre lluminosament primaveral a poc que un somriure, una paraula amable, una trobada agradable i inesperada esbandisca els núvols que, pocs minuts abans, semblaven perpetus i impenetrables. El resultat, al remat, és que la resposta més exacta (i potser també la més honesta) a la ja enunciada pregunta ve a ser "depén": depén del moment, de l'escala, de la faceta, fins i tot de l'angle de visió i de la perspectiva.

Poc a poc, vaig acostumant-me a conviure amb aquests ànims diríem d'entretemps, tan volubles i inestables que no he trobat altra solució que sortir cada dia de casa ben fornit amb vestimentes emocionals suficients i adequades per tractar de fer front a tant de canvi abrupte i quasi sempre imprevisible. Això, i tractar també d'agafar-me, tan fort com puga, als moments, l'escala, les facetes que em fan sentir millor. Probablement és per això que algú em deia, no fa molt --i des d'una perspectiva positiva-- que em trobava malalt d'optimisme. Jo crec que, en realitat, la malaltia és exactament la contrària; però mira, com diuen al meu poble, per eixe mal que fóra i que ens dure per molts anys... Bon cap de setmana!



Encara no he pogut trobar una estona per donar algun detall de tot el que vam conéixer i aprendre la setmana passada als Pirineus, i ja se m'està fent rebals de noves coses sobre les què voldria dir la meua: la setmana, que ha estat especialment dura en algunes facetes, ha donat també per a no poques notícies remarcables. Des de l'èxit merescudíssim que han assolit els amics de l'Ecomuseu Vernissa Viu en el seu projecte de micromecenatge "Enllà del foc", fins la remarcable participació valenciana, a través d'Avinença i de moltes de les entitats que la formen, en la Setmana Europea de Custòdia del Territori. Projectes que naixen --una de les millors estones de la setmana ha estat la visita, amb els companys d'Acció Ecologista-Agró de la Marina, als penya-segats del Cap de Sant Antoni, on han iniciat un projecte de reintroducció de l'àguila pescadora amb la col·laboració de la Fundació Baleària i la Conselleria de Medi Ambient, i d'on són les imatges que il·lustren aquesta entrada-- i d'altres que avancen amb força, com el de Microvinya, del qual quasi que tornaré a parlar amb més calma. Ara en poder, que s'acosta el 9 d'Octubre i se'ns amuntona la faena.








dilluns, 1 d’octubre de 2012

La connexió pallaresa





Sempre costa tornar de Pirineus. Però després d'aquests dies d'activitat frenètica, recorrent el Pallars i coneixent --o retrobant-- projectes encoratjadors i persones extraordinàries, encara costa un poc més. Han estat cinc dies farcits de vivències i anècdotes que tardarem en oblidar, i que probablement també seran recordats molt de temps tant pels amics de Friends of Avinença que ens han acompanyat, com per molta de la gent que ens ha rebut en aquelles muntanyes: només algú tan especial com Xavi Ródenas s'atreviria a dur un grup de cinquanta jubilats anglesos a parlar amb un pastor a Escàs o a dinar al refugi del Gerdar, o seria capaç de mobilitzar mitja comarca en uns pocs minuts per tal que ens dugueren, en cotxes particulars, a la Caseta de la Coma de Burg --un altre projecte singular al qual paga la pena prestar atenció-- quan l'autobús va partir una inoportuna avaria. Sense ell, i sense Jordi i Ciro, igualment imprescindibles, res no haguera estat igual.



Entre visita i visita, ha estat també interessant parlar, amb qui procedeix d'una realitat tan distinta a la nostra com la britànica, sobre coses com la memòria històrica (interessantíssima la parada, camí del nord, al Centre d'Interpretació de la Batalla de l'Ebre, a Corbera), el conflicte lingüístic, la implicació ciutadana, les majories absolutes o el desig d'independència. Però sobretot, han estat dies d'aprendre de molts projectes i iniciatives --algunes d'elles, sorprenents en una comarca que no arriba als vuit mil habitants-- compromeses amb la terra i les persones, de les quals anirem dient alguna cosa quan es presente l'ocasió i amb les què poden establir-se, també, vies concretes de col·laboració amb entitats valencianes. Pel moment, potser que en uns mesos siguen els amics i amigues pallaresos els qui vinguen a conéixer un poc millor tot el que es fa en aquestes terres. Quant a nosaltres, ja ens ha anat bé carregar piles, que falta faran amb la que està caent; i a més, ara tenim encara més motius per voler tornar, més prompte que tard, a aquelles valls dolces...





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...