"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 28 de gener de 2013

Caçar castells




Si heu nascut en aquestes comarques centrals del País Valencià, o esteu mínimament familiaritzats amb la història --i les tradicions-- d'aquestes terres, el nom d'al-Azraq no vos resultarà gens estrany. Però si no fóra el cas, val a dir que amb aquest sobrenom (que significa "el blau") va ser conegut en el segle XIII un cabdill (wazîr) andalusí anomenat Muhammad ibn Hudayl Abu Abd Allah, el qual controlava diversos castells en les muntanyes de les actuals Marines, i que va oferir una resistència activa a l'avanç de les tropes feudals de Jaume I. L'abril de 1245, al-Azraq va establir un pacte amb el rei, a través del seu fill Alfons, pel qual conservaria durant tres anys alguns dels castells que tenia sota el seu control; aquest acord, conegut com Tractat del Pouet, està plasmat en un excepcional document bilingüe que alterna línies en àrab i en castellà, llengua de l'infant Alfons, i que incorpora importants diferències --de datació i de contingut-- en una i altra llengua. El 1247, però, al-Azraq va iniciar una revolta (probablement, a causa de l'incompliment del tractat per part dels feudals) que es va estendre per diversos indrets del Regne i que es va perllongar fins que va ser derrotat el 1258. Exiliat des de llavors en el regne de Granada,  al-Azraq encara va tornar a les seues terres per encapçalar una nova revolta el 1276, però el seu efímer intent li va costar la vida ben a prop d'Alcoi. Pocs mesos després, el 27 de juliol, Jaume I moria també en Alzira.

El Tractat del Pouet. De la web
La Vall de Gallinera.
Fins que el va haver de retre, el juny de 1258, després de huit dies de setge, al-Azraq va tindre en el castell d'Alcalà --al-Qal'a-- la seua residència principal ("son alberg major que en altre llogar", diu la Crònica del rei en Jaume). I no resulta sorprenent que fóra així, si es té en compte la privilegiada situació de la fortalesa, aixecada sobre els abruptes estreps de la serra del Xarpolar i dominant l'accés per ponent a la Vall de Gallinera. Dos elements, doncs --el seu interés històric, vinculat a la singular figura del wazîr andalusí, i l'excepcional paisatge muntanyenc en el qual s'enclava-- que justifiquen de sobres la curta però empinada passejada que hi porta des de la rodalia de Benissili. Jo hi vaig tornar ahir, i a més de la mà de la magnífica guia que Vicent Morera i Juanjo Ortolà han publicat sobre aquestes terres ("La Vall de Gallinera. Per camins de moriscos i mallorquins". IECMA, 2011), imprescindible per a qui vulga conéixer un poc millor la història, les persones i els paisatges que fan d'aquesta vall un indret únic.

El castell, que ha estat objecte d'algunes actuacions de consolidació en els últims anys, el vaig trobar tancat, i també l'annexa caseta de l'Alemà, escenari d'algunes correries de joventut. El dia, però, es prestava a allargar la caminada, i encara va haver temps per tornar també a la moleta del Xarpolar, on un excepcional jaciment ibèric espera encara una investigació sistemàtica, i per gaudir dels paisatges que s'albiren des de les descarnades carenes de la Foradada. I al final, assegut junt a la font del Castell, que el mestre Pellicer s'estimava tant, va resultar inevitable tornar a pensar en els temps en que al-Azraq senyorejava aquestes terres; i en la traïció d'aquell sarraí, que era "molt privat d'Alçrac, e anava ab ell, e faïa molt per son consell", i que pel preu de "tres-cents besants e quatre jovades de terra en Benimarçoc" va assegurar a Jaume I que podria convéncer al-Azraq per vendre el gra de què disposava, amb la qual cosa deixaria desproveïts els castells i el monarca els podria "acometre aquesta pasqua primera, que no els trobarets negun conduit, car ell lo li farà vendre". Aquesta, però, és una altra història. La nostra, de fet.






El títol de l'entrada procedeix d'un conegut passatge de la 'Crònica', en la que narra com al-Azraq, assetjat ja per Jaume I, va anar a trobar al rei de Castella a Alacant, "E Alaçrac venc a ell, e besà-li la mà. E el rei de Castella demana-li si sabia caçar. E Alaçrac dix-li que si ell se volia, caçaria castells del rei d'Aragó". I si vos interessa aquesta apassionant època, no deixeu de consultar els treballs del bon amic Josep Torró, i en especial el seu imprescindible "El naixement d'una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276)", que he tornat a fullejar, amb el mateix plaer que sempre, només baixar des del castell.




divendres, 25 de gener de 2013

Vent


Moltes nits de dissabte, els pares ens deixaven, al meu germà i a mi, en casa dels avis. Sopàvem amb ells, a la vora del braser i encarats a la vella Vanguard, fins que els dos rombos marcaven, sense possibilitat d'apel·lació, l'hora de retirar-se a uns llits en els que, més que gitar-te, et submergies. Al contacte amb el cos, el gros matalaf de borra, acabat de tovejar, s'enfondia quasi sense resistència, i bastaven uns pocs i oportuns moviments per quedar-hi aclotat definitivament, pràcticament immobilitzat dins d'aquell càlid i confortable receptacle que contrastava amb la gelor de l'habitació. La bossa d'aigua calenta, els llançols blancs de lli (que havien estat sacs de sucre de la parada del iaio al Mercat de Sant Mateu, i que encara conservaven ací i allà el símbol d'Azucarera dins un cercle roig) i les dues o tres mantes antigues, desmesuradament pesades, completaven una acollidora i inoblidable sensació de recer, que encara era més intensa quan, per les escales de la sala, pujava esmorteït el soroll del vent que colpejava amb força les contrafinestres que donaven al carrer de Santa Rita, que abans de la guerra es deia Comuneros de Castilla.

Ha estat inevitable, aquesta aspra i ventosa setmana de ponents i mestrals, recordar aquelles nits. I és que hi ha plaers que naixen, simplement, de la sensació de trobar-se estalvis d'un perill o un patiment. Potser és per això que, en pensar en ells --en aquests plaers-- acabem sempre evocant la infantesa, quan teniem prou amb un matalaf tou i una manta abraçadora per sentir que, per més fort que bufara el vent, no ens podia passar res de mal. Bon cap de setmana!








dijous, 24 de gener de 2013

En imatges




Aquesta vista des del meu estimat Benicadell va ser la primera i, si no recorde malament, una de les que més temps va durar com encapçalament d'aquestes planes. Perquè crec que no va ser fins ben avançat aquell estiu del 2010, que em vaig decidir finalment a canviar-la per una imatge marina, que vaig trobar més escaient per aquelles dates.




Els motius estacionals van seguir ocupant la capçalera encara durant una bona temporada...




... però a partir d'un cert moment, i sense que recorde exactament per què, va començar una etapa en la què les imatges van anar succeint-se, sense renunciar per complet a una certa lògica --ja fóra temporal o de qualsevol altre tipus-- però seguint sobretot un criteri diguem-ne de preferència estètica: era prou que una foto m'agradarà per qualsevol raó, per a que optara, ni que fóra només durant uns dies, a ocupar aquest lloc.





I ha estat així, amb una roca com a capçalera, que he arribat finalment a tal dia com hui, en què fa just tres anys que aquest blog va començar el seu camí. I és això, simplement, el que volia dir: que la línia de Wallace compleix hui tres anys. Tot i que no és molt el que conec del cicle de vida d'aquesta curiosa espècie que anomenem blogs, intuisc que ve a ser cap a aquesta edat quan podria esperar-se de l'exemplar que teniu entre mans que començara a assentar-se-li el cap i a comportar-se amb un poc de trellat. Però ja avance que, mentre depenga de mi, faré tot el possible per evitar-ho: vist des d'ací, no puc dir que el que va ser el propòsit inicial d'aquestes planes (anar fent i veure què ix) haja donat mals resultats, així que tampoc veig cap raó per abandonar-lo ara. Moltíssimes gràcies, una volta més, a tots els amics i amigues que vos deixeu caure per ací, als qui llegiu, comenteu i compartiu; ja vos dic, amb la solemnitat justa però amb tota la sinceritat, que res de tot açò pagaria la pena sense vosaltres. I anem avant amb el quart, que ja veurem com va presentant-se: en açò, com en quasi tot, el que compta és anar fent...








Una part del meu País va fer ahir un pas que vull creure irreversible cap a una llibertat a la què també aspirem nosaltres i a la qual arribarem tard o d'hora. Ben prompte, i malgrat tots els entrebancs –legals i il·legals-- d'uns poders que s'autoqualifiquen de democràtics, els valencians i valencianes podrem tornar a veure una televisió en la nostra llengua. I un nou i prometedor blog, pilotat per Maria Josep Escrivà, acaba de començar un camí que serà, estic segur, llarg i fructífer. A diferents nivells i amb un abast també diferent, però bones notícies, en tot cas. I no estan els temps com per passar-ne per alt ni una sola.





diumenge, 20 de gener de 2013

Insídies




Les autoritats han volgut eixir al pas de les crítiques i han tornat a insistir que tant la tecnologia utilitzada en el coet com el sofisticat procediment que va seguir-se per fer-lo allunar compten amb totes les garanties i no han provocat, tal i com pot comprovar-se fàcilment, cap impacte negatiu sobre el satèl·lit. Igualment, han desautoritzat les mentides i l'alarmisme dels grups que han advertit sense cap fonament científic de possibles danys sobre la Lluna, als quals han acusat d'oposar-se sistemàticament al progrés i el benestar de la societat i de defensar interessos inconfessables. Finalment, han desmentit qualsevol tracte de favor a les empresses a les quals va encarregar-se la construcció de la nau, aixi com el pagament de comissions, per part d'aquestes empresses, a destacats membres del partit en el govern. "No ens consta", han declarat de forma concloent.


(per a la proposta de Relats conjunts)




divendres, 18 de gener de 2013

Sants i dimonis

Ahir va ser Sant Antoni del porquet, sant d'antiga i estesa devoció a les nostres terres, moltes de les quals li fan festa assenyalada. Les males llengües li han volgut encolomar alguna picardia i una dubtosa traça a l'hora de fer miracles. Però ningú no ha gosat mai qüestionar la seua estima pels animals de pèl i de ploma --motiu més que suficient per a que compte amb les meues simpaties-- ni tampoc l'heroica determinació per resistir les temptacions de la carn, el poder i la riquesa; exemple, per cert, que potser haurien fet bé en seguir més d'un --i d'una-- que, pel que es veu, han estat poc mirats a l'hora de deixar-se seduir pel dimoni de l'avarícia (i, probablement, per alguns dimonis més).


Santantonada a Forcall. De comarquesnord.cat

En Alcoi ens limitem a visitar la seua ermita, al capdamunt de la muntanyeta que porta el seu nom, per rostir les xulles i l'embotit. Però en altres llocs --literalment, per tots els cantons del País, des del Rosselló al Baix Segura i del Cinca fins a Menorca-- són dies de fogueres i dimonis, pans i bèsties beneïdes, botargues, tombs i porrats, que en alguns casos s'allargaran fins diumenge i encara més enllà. Deixar-se caure per una d'aquestes festes majors d'hivern pot ser una bona alternativa per passar el cap de setmana. Però per si no poguera ser, aprofitaré per demanar-li des d'ací al sant que ens lliure de tots els mals. I, sobretot, que intercedisca davant qui corresponga per retornar a tota aquesta colla de lladres, corruptes, cínics i pocavergonyes, a l'infern del qual mai no haurien d'haver sortit. Per a que ràbie el dimoni, visca el pare Sant Antoni!







A banda de Sant Antoni, el dèsset de gener és, també, el dia que la meua filla Júlia compleix anys: setze, enguany, ben aprofitats. Hui, la cançó, va per ella; però també per mi... Pareu atenció al temps --si les previsions es compleixen, sembla que ens esperen uns dies ben mogudets-- i bon cap de setmana! 








dimecres, 16 de gener de 2013

És només una treva


Per als qui ens trobem implicats --professionalment i/o cívicament-- en la conservació mediambiental, una de les poques conseqüències positives de l'actual situació econòmica ha estat la paralització de nombroses actuacions, sobretot urbanístiques, que haurien implicat un notable impacte sobre el territori si s'hagueren executat tal i com estaven projectades. En alguns casos, ha estat el propi esclafit de la "bombolla immobiliària" i tots els efectes directament o indirectament associats a aquest fenomen --com ara l'ensorrament de les caixes d'estalvi que li havien facilitat suport financer-- qui s'ha emportat per davant, sovint de forma estrepitosa, determinades actuacions previstes o en diferent grau d'execució. En altres casos han estat els propis promotors o les administracions, sobre tot els ajuntaments, els qui han optat per alentir, reformular o fins i tot retirar (si més no temporalment) molts d'aquest projectes. Els temps de l'eufòria constructora, en els quals --i deixant de banda no poques corrupcions conegudes o per conéixer-- es van dissenyar, aprovar i executar urbanitzacions i infraestructures sense tindre en compte no ja els els seus costos ambientals i socials, sinó fins i tot la seua rendibilitat econòmica real, semblen ara afortunadament superats; ferrocarrils que no utilitza ningú, autovies sense cotxes o urbanitzacions deshabitades o a mig acabar quedarien com a lamentable testimoni d'una època d'excessos, imprevisió i irracionalitat.


Imatge de El Mundo


Faríem malament, però, en deixar-nos enganyar per aquesta mena de calma relativa; de fet, si atenem als símptomes, abunden les raons per a preocupar-se. En primer lloc, sembla evident que, lluny d'haver aprés de les errades passades, aquells que mouen els fils polítics i econòmics segueixen entestats en defensar que l'eventual sortida de la crisi només serà possible reproduint els mateixos processos que ens van dur a enfonsar-nos de cap en ella. I no es tracta solament de discursos teòrics ni de declaracions d'intencions: la modificació de nombroses normatives de caràcter ambiental sota la premissa d'evitar limitacions que desincentiven l'activitat econòmica --el cas de la llei de costes és només un exemple-- resulta coherent amb aquesta visió limitada de la realitat. A més, ara mateix, comencen ja plantejar-se iniciatives (com algunes de les denominades actuacions territorials estratègiques al País Valencià, el reviscolament de propostes especialment agressives amb el medi ambient, com està passant a les Illes, o la gran ofensiva que envolta el denominat "fracking") que, sota el pretext de la reactivació econòmica i la creació de llocs de treballs, anticipen el que pot ser un panorama habitual tan bon punt els inversors tornen a considerar que ha arribat, de nou, el seu moment.

Però a més, i junt amb una normativa ambiental més permissiva front a certes actuacions, aquesta nova realitat trobarà probablement una administració pública profundament debilitada per les retallades, les privatitzacions i el desmantellament que estan duent-se a terme a hores d'ara, amb la qual cosa la seua capacitat de control (molt major del que sovint es pensa, malgrat tot) pot veure's encara més compromesa. A més, moltes entitats socials estan patint també amb virulència els efectes de la situació socioeconòmica adversa: pràcticament sense accés a vies de finançament alternatives als --limitats-- recursos i subvencions públiques amb els què moltes d'elles havien estat funcionant, i amb la major part de l'opinió pública més preocupada --en el millor dels casos-- per altres aspectes que es perceben com a prioritaris, la capacitat d'actuació de molts grups ecologistes i conservacionistes es troba ara mateix molt minvada, tot i que per sort hi ha també excepcions ben remarcables. Finalment, és poc probable que una població que està patint amb una ferocitat brutal els efectes de la mal anomenada crisi, no es deixe temptar per la perspectiva immediata de “creació de riquesa” i de “llocs de treball” amb que molts d'aquests projectes seran presentats pels seus promotors, per més que ara sapiguem quina "riquesa" i quin "treball" amaguen realment.

Tard o d'hora, el cicle econòmic canviarà, i els mateixos que han conduit el nostre territori a la situació crítica en què es troba, tornaran a posar-hi els seus ulls per al seu propi benefici. I, si no canvien les coses, és raonable pensar que, quan ho facen, trobaran un context normatiu més permissiu, una administració amb menor capacitat de control i supervisió, i una societat civil debilitada –quan no directament disposada a lliurar-se amb entusiasme a qualsevol cosa que represente crear llocs de treball al preu que siga. No es tracta de ser pessimista, però convé estar preparats; i hauriem de començar com més prompte millor.






dilluns, 14 de gener de 2013

Del sud




Diu Coromines que, mentre que el topònim Migdia pot al·ludir tant a llocs encarats al sud com a d'altres on el moviment del sol marca l'hora a les dotze, Migjorn sol indicar "el punt cardinal, més que l'hora, amb rares excepcions". Ignore quina de les dues causes --cardinal o horària-- s'aplicaria al cas de la Penya del Migjorn, per bé que cal reconéixer que aquest cim, punt culminant de la serra de la Penya-roja, ve a representar pràcticament l'extrem meridional d'aquesta aspra serralada que s'entén entre les foies de Xixona i Castalla. Coneixia, per arribar a la Penya, el llarg trajecte que hi porta des d'Ibi tot travessant els arbrats turons del Quarter i Vivens, i també el recorregut, molt més curt i costerut, que remunta la serra des de Tibi. Però mai no havia pujat al cim pel camí que ascendeix pel vessant xixonenc, potser el més abrupte i escarpat. I després d'haver-lo pogut contemplar, fa unes setmanes, des de la immediata Carrasqueta, calia trobar el moment per fer-lo: poques coses desperten més les ganes de recórrer una muntanya que haver-la pogut veure, en perspectiva, des d'una muntanya veïna. Mengem pels ulls, però sovint també és per ells que caminem.




Des de la mateixa Xixona, es pot ascendir fins a la Penya Migjorn per un sender abalisat, rost però quasi sempre de bona traça, i que permet a més enllaçar amb altres recorreguts dins la mateixa serra o, com va ser el nostre cas, bastir un estimulant recorregut circular al voltant del cim. La pujada, seguint el ramal de la senda que s'endinsa pel barranc del Xoquero, salva amb un pendent remarcable un desnivell que s'aproxima als mil metres (el cim assoleix els 1.226) i, just abans de guanyar la carena de la serra, travessa un pas entre roques i pedruscall que pot fer-se un poc dificultós amb poca pràctica de muntanya. La baixada, per contra, és un passeig encisador a través del barranc de la Cova dels Corrals que, de seguir sempre pel camí marcat, rodeja de nou --ara pel nord-- les cingleres que culminen la muntanya fins enllaçar amb el mateix sender pel qual s'ha fet la pujada. L'únic problema, aquest cap de setmana, ha estat que la Penya ens ha negat les seues vistes privilegiades sobre les terres --com no-- de migjorn: tot i el dia ventós i el cel majoritàriament ras, un núvol persistent cobria el cim, i només en perdre un poc d'altura vam poder albirar el perfil del Maigmó. "La Penya Roja és un pic molt gros i enlairat i de ben dificultós accés, puix que es troba voltat de cingles torbadors i de barrancs negres i aspres, i moltes vegades roman hores i dies i fins setmanes i tot, dins els espessos núvols que pugen carregats d'aigua des del Mediterrani". La precisió del mestre Enric Valor, sempre sorprenent.




Per cert, també del sud --de molt més al sud, encara-- procedeixen els arruís que ens van acompanyar en la distància durant un tram de la pujada: originaris de les zones subdesèrtiques i muntanyoses del nord d'Àfrica, van ser introduïts en 1970, amb finalitats cinegètiques, en la murciana Sierra Espuña. Des d'aleshores, ja siga des d'aquest nucli inicial com a partir d'altres vedats de caça major on també van ser introduïts amb idèntica finalitat, els arruís han anat colonitzant diverses serres del sud valencià, on poden arribar a ser localment abundants i, fins i tot, representar un problema per als cultius i algunes espècies de flora amenaçada, o bé entrar en competència amb altres espècies d'ungulats autòctons que, com la cabra salvatge, podrien recolonitzar aquestes serralades meridionals; serralades que, fa quasi vuit segles i durant uns anys --els que va estar vigent el Tractat d'Almisrà-- van representar la nostra frontera de migjorn.













dijous, 10 de gener de 2013

Aqui no hay playa



Acabe de rellegir "Amnistia a la destrucción", el document --no cal dir que molt recomanable-- que va publicar fa unes setmanes Greenpeace, i en el qual es vincula la reforma de la Llei de Costes amb els interessos de destacats empresaris i polítics. I ho he fet arran de la notícia, que vaig conéixer ahir, segons la qual Maria Dolores de Cospedal (un dels noms que apareixen en l'esmentat informe, tot i que siga un poc de passada i a causa sobretot dels negocis del seu marit, Ignacio López del Hierro) ha anunciat que demandarà a Greenpeace, alhora que s'ha dirigit a alguns dels periòdics que van publicar informacions relacionades amb el tema, amenaçant-los també amb mesures legals per vulnerar el seu "dret a l'honor". Bé, en realitat --i aquest és un primer aspecte certament cridaner-- caldria dir que no ha estat Cospedal qui ha pres aquestes mesures, perquè sembla que qui interposarà la demanda (i s'ha dirigit als mitjans en qüestió) ha estat el Gabinet Jurídic de la Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha. Deu ser que, amb el(s) sou(s) que guanya l'honorable parella, no els arriba per a pagar-se un advocat, i han de recórrer a utilitzar mitjans públics per a fer-ho. La crisi colpeja dur.

De totes formes, allò que més m'ha cridat l'atenció ha estat el poderós argument que, segons s'ha publicat,  demostraria les mentides i la mala fe de Greenpeace: en la nota de premsa que ha emés al respecte la Junta de Comunidades, es diu que "resulta obvio que la presidenta de una Comunidad Autónoma que carece de costa no puede tener interés alguno en el desarrollo normativo de una ley que se refiere al litoral español". Obvi és poc: és, simplement, inapel·lable. Imagine que, tot i que en primera instància Greenpeace ha reiterat la seua posició, acabarà reflexionant i acceptant que, front a un raonament tan rotund com elegant, no té possibilitat de defensa davant cap tribunal seriós i imparcial. De fet, les insinuacions de l'entitat ecologista són tan absurdes com acusar els bisbes, que no es casen, de voler intervindre en una cosa que els afecta tan poc com la regulació del divorci, o esperar que un home (diguem-li així) puga tindre cap interés en reformar una llei que es refereix a l'avortament, atès que manca de la capacitat de parir. Seria tan ridícul, fins i tot, com dubtar de la paraula d'un (demo)cristià, que sempre diuen la veritat i assumeixen la seua responsabilitat passe el que passe i caiga qui caiga. Vaya vaya. 



Imatge d'EFE en el Mundo. Anava a posar aquesta altra,
però reconec que m'ha fet no-sé-què...


dimarts, 8 de gener de 2013

Per no perdre's


"Cal viure amb totes les conseqüències; per totes les conseqüències". Jesús M. Tibau, escriptor, blogaire i molt més, ha volgut desitjar-nos un 2013 "ple de felicitat i bones lectures", i ho ha fet fent-nos arribar el seu últim llibre: "Molles per no perdre'm", un dietari on arreplega vivències i reflexions --algunes d'elles compartides en el seu blog "Tens un racó dalt del món"-- i del qual formen part els fragments que acompanyen aquestes línies. Precisament en el seu blog podeu trobar una presentació virtual del llibre, així com la forma d'obtenir-lo si vos ve de gust; a mi, llegir-lo m'ha fet passar una estona ben entretinguda. I pensar un poc, també.


"La vida és un signe d’interrogació o d’exclamació? O potser un parèntesi? L’hem d’escriure en negreta o en cursiva? O només és per ser llegida? Cal subratllar-la? La podem posar en majúscules?"





diumenge, 6 de gener de 2013

Epifania


Enguany, probablement com a part d'una intel·ligent operació de màrqueting editorial en la qual també han participat un bou i una burra, els han volgut fer procedir d'una incerta --i escassament oriental-- Tartessos. De la mateixa manera que cinc-cents anys abans, en temps del Papa Roderic de Borja, les necessitats globalitzadores de l'Església --els "interessos ecumènics", en diu Alfons Llorenç-- van consolidar l'antiga tradició que els identificava amb Europa, Àsia i Àfrica ("quod a filiis Noe seminarium sumpsit") i que, tot i el lloable i primerenc intent de Grão Vasco a la Catedral de Viseu, va sobreviure a la imprevista aparició d'Amèrica com a part a incorporar a  l'Ecclesia Universalis. Una altra antiga tradició, datada almenys en el segle VI, els havia batejat com a Melcior, Gaspar i Baltasar (altres tradicions cristianes els anomenen de formes ben distintes), però és probable que, en aquests temps renaixentistes, aquests noms no fóren encara d'ús popular i general.


Adoraçao dos Reis Magos, de Grao Vasco (1506), en la qual apareix un quart rei
(antecessor d'Artaban?)  que representa un indi Tupinambà del Brasil. 

I encara abans d'això, els havien construït una catedral a Colònia per tal d'albergar les seues relíquies --els esquelets i les corones--, arribades des de Saba al Sacre Imperi Romanogermànic, via Constantinoble i Milà, gràcies a la intervenció de Frederic el Barba-roja. Relíquies, per cert, que no haurien pogut ser identificades com a tals per la seua descobridora, la santa emperadriu Helena, sense la tasca prèvia d'Orígenes, que va ser el primer en fixar el seu nombre en tres, i de Tertul·lià, que considerava provat que no es tractava de mags, com sembla indicar l'única font evangèlica que en parla (l'evangeli de Mateu) sinó de reis coronats. Tot el qual, per cert, s'esdevenia mentre la primitiva església oriental maldava per assimilar a la nova i vertadera fe els sagrats ritus solsticials del renaixement del Sol-Horus que els sacerdots alexandrins anomenaven Epifaneia, quan la divinitat es mostra: entre hui i demà, els cristians armenisortodoxes o coptes celebren el Nadal; els occidentals, que havien fet seu el romà Dia Natalis Solis Invictus, van acabar trobant en els reis mags --símbol oportú de la "manifestació de Jesús als pagans"-- una forma elegant de no duplicar celebracions.


Els tres mags representats com a sacerdots de Mitra en un mosaic del segle VI
de la Basílica de Sant Apol·linar el  Nou de Ravenna.

Des de Pèrsia, Babilònia o Egipte fins a Tartessos --pel moment--, el camí que han recorregut els Reis Mags ha estat, sense dubte, llarg i complicat, i cadascú l'haurà d'entendre i interpretar com millor crega. Quant a mi, que ja fa temps que vaig renunciar a veritats revelades i inqüestionables en la mateixa mesura que em fascina la capacitat humana per construir mites i símbols, l'únic important és que, un any més, aquest camí ha acabat com havia de fer-ho: amb els patges pujant per una escala cap a un balcó ple de xiquets sorpresos i expectants. Per cert: m'encantaria saber que haurien pensat Orígenes i Tertul·lià si hagueren estat anit en Alcoi.








divendres, 4 de gener de 2013

Tricolor





La tramuntana de dimecres va girar ahir a gregal, i el cel va anar cobrint-se de núvols i plugims; fins i tot va nevisquejar en els cims de les muntanyes. Ha durat poc, en tot cas, perquè hui ha arribat el ponent, i jo he tornat a la faena: setmana mínima --la cosa ha vingut així-- però que ha anat bé per posar-se al dia i fer més fàcil l'autèntica reentrada de dilluns, en passar Reis. Abans, però, encara vaig tindre temps, ahir al matí, de complir el desig ajornat i pujar a la Penya Alta de la Xortà per fer-li una ullada a la mar. I als teixos, sempre màgics, a la roca viva, als paisatges sempre estimables d'aquelles terres que de vegades semblen dibuixar --en blau, en gris i en verd-- la seua pròpia i distintiva bandera.








Hui és, a Alcoi, el Dia de la Burreta, una de les peculiaritats –unes altres són els negres que pugen als balcons amb les escales durant la Cavalcada, o que el rei negre siga Gaspar en lloc de Baltasar-- que singularitzen la tradicional celebració alcoiana dels Reis: el patge reial recorre els carrers de la ciutat anunciant l'arribada imminent de Ses Majestats, seguit per unes burretes albardades amb grans bústies que arrepleguen, a peu de carrer, les cartes que els xiquets (i els no tan xiquets) els lliuren. A mi se m'ha passat ja el temps d'esperar, amb els peus gelats i les meues filles al braç, l'arribada del 'Bando'; però crec que hui també m'acostaré a veure vindre les burretes, i potser fins i tot hi deixaré caure, un any més, la meua carta: formular els desitjos és sempre el primer pas per tractar que es complisquen. Bon cap de setmana, i que vinguen ben carregats!









dimecres, 2 de gener de 2013

Sol d'hivern




Encara no sé si ho he d'atribuir a les bruixes, escarotades per la proximitat de Sant Silvestre, o bé a una obsolescència programada igualment malèfica però admirablement precisa. El cas és que, coincidint amb el canvi d'any, el meu cotxe va decidir, de forma sobtada i unilateral, que la meua entrada en el 2013 seria com a vianant. Per sort, sembla que l'avaria no és greu, i atès que encara no havia de tornar a la faena, les conseqüències de la momentània desmotorització s'han limitat, en la pràctica, a fer-me canviar els meus plans per a hui: si, com ve sent tradicional, vaig tancar l'any pujant al Montcabrer amb una bona colla d'amics i muntanyers de tota la comarca, m'havia plantejat començar el nou, una vegada penats els moderats però significatius excessos de la nit de cap d'any, en alguna altra muntanya de la rodalia, preferentment --no sabria dir per què-- amb vistes a la mar. Potser un altre dia, si al cotxe li va bé.

No és fàcil, però, deixar passar aquests dies d'aire tranquil i sol radiant; a més, tot i que no sóc persona propensa a balanços ni a propòsits, tampoc no va malament aprofitar aquestes dates per replantejar-se algunes coses i concretar-ne d'altres, i ja se sap que caminar sempre ajuda a esclarir i esclarir-se. L'opció, ateses les circumstàncies, ha estat improvisar una curta passejada per la rodalia del poble, sense cap més pretensió que deixar anar una estona les cames i el cap. Però ha estat suficient amb arribar al primer bancal per trobar el sorprenent espectacle de les margarides cobrint de blanc els oliverars acabats de collir: avivades per les pluges de la tardor, milions de llavors --es tracta, a diferència d'altres espècies properes, d'una planta anual-- han germinat per completar el seu cicle de vida en aquest moment en que moltes altres plantes esperen l'arribada de l'encara llunyana primavera. I ha estat tornant cap a casa, que m'he adonat que tot i que no he vist hui el mar, no l'he trobat gens a faltar. I el cotxe, tampoc.





No ha donat, la curta passejada, com per a aclarir massa les idees; però si hi ha una determinació que he decidit seguir aplicant-me estrictament durant l'any que comença, és la de no deixar que les foscors --que n'hi hauran, i moltes-- acaben fent-nos oblidar la llum i les clarors. I de clarors m'ha semblat veure'n algunes, i ben remarcables, a costat i costat de la mar i del canvi d'any: molta gent, a Mallorca, alçant la veu pel país i la llengua; una nova ràdio, també a les Illes, promoguda per la societat civil. I una nova proposta informativa digital a la que desitgem, no cal dir-ho, molta sort i llarga vida: benvinguda La Veu del País Valencià.




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...