"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 30 de març de 2013

Barrufets de l'infern



Realment, ningú no sap si ja hi vivien quan la Foradà es deia Mathqûba i als llogarets de la Vall de Gallinera s'escoltava encara la veu dels muetzins. Però allò més probable és que arribaren, amagats entre els fardells, amb els colons mallorquins que vingueren a poblar les viles i les hortes que els moriscos hagueren de deixar enrere per sempre. Fa ja segles, en tot cas, que els barrufets (o borrufets) de l'infern campen per aquestes terres: dimoniets entremaliats que aprofitaven les ocasions en què la gent de bé deixava sa casa --la missa de diumenge era un dels seus moments preferits-- per esmunyir-se pels forats del panys i furtar tot allò que hi trobaven de valor. Tantes i tan freqüents van arribar a ser les seues maleses, que conten que quan a mitjan segle XIX les autoritats van voler fer la primera carretera que havia de travessar Gallinera per substituir l'antic camí reial, la gent dels pobles va demanar que s'allunyara del centre de la vall i de la rodalia de les seues cases  ("que la facen baix ses penyes", diuen que es deia) no fóra cas que, aprofitant les majors facilitats de desplaçament, els barrufets hi pogueren arribar encara amb menys entrebancs.

Al final, la carretera es va fer --la van inaugurar, passant a tocar de quasi tots els pobles, el 1882-- i hi ha també qui sospita que, abans que a esperits malèfics, caldria atribuir desvalisaments i malifetes a lladres, roders i altres éssers gens sobrenaturals. En tot cas, i ara com ara, sembla que poca gent se'n recorda ja dels barrufets de l'infern. Jo n'havia sentit parlar a l'amic Joanjo d'Alpatró, de qui tantes coses he aprés sobre la Vall, i a qui vam poder escoltar de nou dissabte passat, amb motiu d'una passejada amb el reviscolat grupet de muntanya que vam muntar a la faena: coincidint amb la sempre estimable floració dels cirerers, i després de pujar des de Benitaia fins a la Foradà (amb prolongació opcional fins el Penyal Gros), Joanjo i Sílvia ens van fer d'amables amfitrions per Alpatró per tal de completar, amb les seues explicacions sobre la natura, la història i les tradicions de Gallinera, una jornada magnífica. Que ve a ser, al remat, el que volia vindre a dir: si no coneixeu la Vall, ara és un bon moment per posar-hi remei; si ja la coneixeu, segur que encara vos queda algun racó per descobrir o una bona conversa per gaudir. I si trobàreu per les penyes alguna mena de follet, vegeu d'esbrinar si es tracta d'un barrufet, o més aviat d'algun jinn...








M'he pres hui un dia de descans després de fer ahir una esplèndida i concorreguda travessia --semblàvem la confraria del santíssim bastó telescòpic-- per les serres de Corbera i les Agulles que ens va dur, començant des de Tavernes, fins a la màgica valleta de la Murta, i de la què he de contar-vos alguna cosa en tindre una estona. Pel moment, que seguiu gaudint del sant cap de setmana, i bona Pasqua!









dimecres, 27 de març de 2013

Desficis


De la primavera m'agrada tot, tret de quan comença. Serà cosa de l'astènia, dels bioritmes o ves a saber de què, però no hi ha any que aquests primers dies de la nova estació no se'm facen bastant més pesats del què voldria. Enguany, a més, als meus habituals desassossecs de temporada s'hi afegeixen altres neguits acabats d'adquirir, alguns significatius --els pares es fan majors, i hi ha diagnòstics que no per esperats resulten menys dolorosos-- i d'altres que, sense passar de simples incidències sense més rellevància, contribueixen a embolicar uns ànims amb clara tendència a la inestabilitat. Una d'aquestes incidències: a partir de demà, a la faena, deixem l'edifici que hem ocupat des que es va crear l'aleshores Conselleria de Medi Ambient el 1993, i ens traslladem a allò que han anomenat --ja sabeu com els agraden els noms pomposos i grandiloqüents-- "Ciutat Administrativa 9 d'Octubre". Per a nosaltres, però, és simplement "la presó"; no perquè esperem unes condicions de treball especialment dolentes (de fet, qui ho ha vist diu que no està malament del tot) sinó perquè el complex ha estat construït sobre el que va ser la Presó Model de ValènciaEl cas és que, durant aquests últims dies, i fins que hui ens han donat ja per clausurats els ordinadors, hem hagut de compaginar com bonament hem pogut el treball habitual amb l'inevitable trasbals d'una mudança de grans dimensions. Demà es consumarà finalment el trasllat, i a partir de dimarts que ve comencem una nova etapa que no espere ni millor ni pitjor que la que donem ara per tancada, però que, en tot cas, sempre tindrà l'al·licient de la novetat. Confie que amb això, i amb el cap de setmana llarg que hi ha pel mig, els meus capritxosos bioritmes vagen recuperant una relativa calma, perquè una volta començada, de la primavera m'agrada tot... 







Potser en altre moment de l'any hauria tractat de reflexionar sobre els motius que, més enllà de l'evident cinisme, la hipocresia i la misèria moral i intel·lectual, porten a certs elements a acusar als demés d'allò que ells (i elles) practiquen de forma sistemàtica i premeditada. Però a hores d'ara, tot el que puc dir és que cada volta que escolte o llisc a algú del Partido Popular --o algú de qui els recolza, anima o justifica-- parlar de "acoso", "terrorismo" o "adoctrinamiento", m'envaeix una immensa i insuperable sensació de fàstic. Com diria el mestre Estellés, que ens va deixar hui fa vint anys: "Hi ha molt de fill de puta, fills".


Imatge de La Vanguardia.

divendres, 22 de març de 2013

En síntesi






Deixar-se caure sobre l'herba a la vora d'un rierol de muntanya, amb un llibre de poemes de, posem per cas, Espriu; i, almenys per una estona, ser --o sentir-se-- raonablement feliç... D'acord, potser podria haver-ho treballat un poc més; però ja veieu que les Nacions Unides, probablement a falta d'altres ocupacions de més trellat, han decidit que en aquests primers dies de la primavera (mira, m'havia descuidat l'equinocci: feu el favor, al pradell del principi, afegiu-li vosaltres mateixos unes fetgeres i unes prímules...) es concentren una quantitat inusitada de dies mundials i internacionals. I a més, ja se sap que aquestes setmanes curtes solen ser també setmanes-trampa, en les que s'amuntona la faena i manca temps per a quasi tot... Així que, per aquesta vegada, m'haureu de perdonar l'intent de síntesi, i la setmana que ve més. Feliç primavera i bon cap de setmana!


Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg 
de tres continents.

Salvador Espriu



Hui era precís que fóren ells. Gràcies, Obrint Pas, i --tan de bo-- fins prompte.










dimecres, 20 de març de 2013

Troika flag



--Però... No pot ser!! Si ja hem pres totes les mesures que ens havíeu exigit! Hem privatitzat la sanitat, l'educació i l'exèrcit, hem augmentat l'edat de jubilació als noranta-cinc anys, hem confiscat els estalvis de tots els ciutadans, incloses les vidrioles dels infants... I ara voleu que canviem la nostra gloriosa bandera nacional i la substituïm per.... això?? Però per què??

--Doncs perquè volem que quede clar qui governa ací. I perquè ho manem nosaltres, home, que només faltava! Molt insolent et veiem per a ser primer ministre d'un país acabat de rescatar...  Doncs mira, saps què? Ara volem també que canvieu l'himne pel "Gangnam Style". Així aprendràs a no replicar-nos...



Per a la proposta de Relats conjunts


dimarts, 19 de març de 2013

Decaocto




Segons tots els senyals, el pati de casa tindrà nous inquilins aquesta primavera que està a punt de començar: des de fa uns dies, i malgrat el grapat d'ulls felins que se les miren des de baix amb intencions poc amistoses, una parella de sorolloses tórtores turques (Streptopelia decaocto) han començat a deixar-se veure amb insistència sobre els arbres i el terrat. I encara que sempre m'alegra que una altra espècie s'incorpore --veurem si per quedar-se-- a la petita comunitat de plantes i animals que animen el jardí, reconec que en aquest cas me les mire amb certa prevenció, habituat com estic a conviure, pels carrers de València, amb els seus crits més aviat escandalosos i amb les llamparnades que, indefectiblement, acaben decorant-te el cotxe quan l'acabes de rentar. S'ha de reconèixer, però, que l'arribada de les tórtores al pati té un sentit especial, perquè forma part d'un espectacular procés expansiu --especialment cridaner en una espècie no migradora-- que, en apenes cinquanta anys, les ha dutes a colonitzar pràcticament tota Europa des de les seues poblacions originàries en la Mediterrània oriental i l'Orient mitjà.

Tot i que en altres llocs del món l'expansió de la tórtora turca ha estat deguda a introduccions a partir d'exemplars criats en captivitat, la seua arribada al nostre país --i a la resta d'Europa occidental-- és, com s'ha dit, un fenomen recent i realment interessant que, en aparença, s'ha produït sense intervenció humana i que ha donat lloc a una gran quantitat d'estudis i investigacions. La presència d'alguns exemplars en la Península Ibèrica comença a reportar-se des de 1960, però la primera notícia confirmada de cria per a l'espècie la situa en Santander en 1974. A Catalunya, i a banda d'alguna citació accidental en els anys seixanta, comença a fer-se habitual a partir de 1980, i vint anys després ja ocupava pràcticament tot el territori. Al País Valencià, la primera referència de la seua presència sembla remuntar-se a 1993 --l'Atlas de las Aves Nidificantes de 1991 no l'esmenta, potser per confusió amb alguna altra espècie. A partir de l'any 2001, es multipliquen les cites arreu el país, i en l'actualitat cria a moltes comarques. També en les Illes, on sembla que va arribar a partir dels anys 1990, s'ha estès per tot arreu.

La tórtora turca és una de les quatre espècies del seu gènere que, sobre el paper, poden trobar-se a hores d'ara als Països Catalans. D'elles, només la denominada vulgar o comuna (Streptopelia turtur), una espècie migradora que també es deixa caure de tant en tant pel jardí, es pot trobar en estat salvatge i des de sempre a les nostres terres, tot i que sembla ser cada volta més escassa. Les altres tres, tan semblants entre elles que són virtualment indistingibles excepte per a especialistes, podrien ser de fet dos: a més de la nouvinguda tórtora turca, hi ha molts autors que consideren que la tórtora domèstica (Streptopelia risoria) i la tórtora de collar (S. roseogrisea), de la qual hom pensa que podria descendir aquella, són en realitat una mateixa espècie. Una i altra són criades des de fa segles en captivitat --en realitat, els "coloms" que fan servir els mags són formes completament blanques de tórtores domèstiques-- tot i que ocasionalment poden assilvestrar-se, i de fet han estat citades de tant en tant com a nidificants en les nostres comarques. Curiosament, la tórtora de collar és considerada, a hores d'ara, una espècie exòtica i invasora, però no succeeix el mateix amb l'omnipresent tórtora turca, atès que si més no a casa nostra, la seua expansió no ha estat deguda --almenys directament-- a la mà humana i per tant ha de ser considerada com una espècie autòctona.


Distribució de la tórtora turca --baix, a l'esquerra-- en la meua 'Peterson' de 1982

Tal i com recordava fa poc Màrius Domingo al seu magnífic blog, tant el nom específic de la tórtora comuna ("turtur") com el de la turca ("decaocto") semblen tenir com a origen una onomatopeia del seu parrupeig característic. Però en aquest últim cas, a més, hi ha una llegenda grega que el gran Gerald Durrell, en el seu llibre "Birds, beasts and relatives" ("Bichos y demás parientes" en l'edició en castellà que tinc a mà) posa en boca del doctor Teodor Stefanides, i que no puc resistir-me a transcriure:
"--En griego --dijo Teodoro, masticando metódicamente su emparedado-- la tórtola turca se llama dekaoctur, sabe, "dieciochera". Cuenta la leyenda que cuando Jesucristo... hum... subía al Calvario con la cruz a cuestas, un soldado romano, viéndole exhausto, se apiadó de Él. A la vera del camino estaba una vieja que vendía... hum... que vendía leche, conque el romano fué y le preguntó que a cómo vendía la taza. Ella le contestó que a dieciocho monedas. Pero el soldado no tenía más que diecisiete. Así que... eh... así que trató de convencer a la mujer de que le diera una taza de leche para Cristo por diecisiete monedas, pero ella, codiciosa, no quiso bajar de las dieciocho. Conque, cuando Cristo fué crucificado, la vieja quedó convertida en tórtola, y condenada a repetir dekaocto, dekaocto,"dieciocho, dieciocho", hasta el fin de sus días. Si alguna vez consiente en decir dekaepta, diecisiete, recobrará su forma humana. Y si, por empecinamiento, dice deka-ennaea, diecinueve, entonces se acabará el mundo."
I és que, pel que es veu, va haver un temps en què els déus (o Déu) maleïen els gasius, els mesquins i els avariciosos; hui, en canvi, els fan ministres, membres d'una troika o presidents de consells d'administració. I encara hem de confiar en què no els pegue per dir "dinou"...








Tornar, després d'uns dies de multituds, estrèpit i bullícia fallera, a la tranquil·litat del poble; trobar al pati els narcisos florits, perdre's una estona per la muntanya, recuperar forces per preparar-se a tornar, l'endemà, a la ciutat, la seguida i la faena... No negaré que hi ha voltes que aquesta vida amfíbia resulta un poc cansada. Però en general, i a aquestes alçades, crec que no sabria --o no voldria-- fer-ho d'altra forma...




divendres, 15 de març de 2013

Toquen falles


La veritat és que enguany, amb el cap de setmana per davant i el dilluns i el dimarts festius, cauen especialment bé. I a més, coincideix que les meues filles insisteixen en conèixer-les de prop, i que a mi  --potser perquè aquesta setmana prèvia ha estat bastant més passadora que en altres ocasions-- no em fan tanta mandra com altres anys. Així que, durant els pròxims dies, canvie l'ordinador per bunyols, mascletaes, bruses i mocadors: enguany toquen falles. I probablement, també un poc d'#intifalles, que la crítica és, o hauria de ser, l'essència d'aquesta festa, i mai està de més recordar-li-ho al poder. Bones falles, si és el cas, i bon cap de setmana siga com siga!


Remat de la falla de Na Jordana, d'El País. Demà ja la veuré acabada...





Potser hui haguera anat bé triar algun alguna musiqueta fallera, popular i combativa. Però com que no convé abusar, i el 10 de març va fer quaranta anys del llançament, als Estats Units, del mític "The Dark Side of The Moon" --al Regne Unit va aparèixer el 24 de març--, he acabat decidint-me per alguna de les cançons que més m'agraden d'un dels discos que més m'agraden (i que més temps fa que tinc). Per cert: si en sou fans, val la pena fer una ullada a les diferents versions de la famosa portada del disc que està publicant, aquests dies, la web dels Pink Floyd. All that you touch, all that you see, all that you taste, all you feel...











dimecres, 13 de març de 2013

Empaties


Per tot el barri, en cada carrer i a cada cantó, esclataven els coets, les traques i les piules, mentre els gols se succeïen i la remuntada anava fent-se realitat. Jo seguia el partit a casa, impressionat per l'espectacular desplegament de joc, inquiet per la possibilitat --no hauria estat la primera volta-- de caure  immerescudament eliminats en l'últim moment; però encoratjat, també, pel soroll incessant dels petards i tot l'enrenou festiu que m'arribava des del carrer... D'acord, era a València i estem en falles; i fins i tot és molt probable que, entre els improvisats pirotècnics de la falla del barri que em van amenitzar el partit (i les hores immediatament anteriors i posteriors al mateix), hi dominaren de forma aclaparadora els qui s'haurien estimat més que fóra el Milan qui passara l'eliminatòria. Però convindreu que hi ha nits, com la d'ahir, en què això no deixa de ser un detall sense importància: si ells són lliures de tirar els petards, jo ho sóc d'interpretar-los com millor em convinga...


Imatge de Ara.cat





diumenge, 10 de març de 2013

Il·luminant, enterc




Hi haurà opinions al gust, com hi ha qui porta un metre per saber el tamany escaient del taüt. I és cert que, amb aquestes coses, sempre hi ha un cert perill de passar del silenci ignominiós als excessos hagiogràfics, i fins i tot de donar recer a  algun que altre oportunisme --o inoportunisme-- més o menys evident. Per a mi, però, hi ha una qüestió essencial, que va molt més enllà dels matisos i els detalls, de les formes i fins i tot dels fons: som molts els qui recordem l'Ovidi --divuit anys, ja, de vacances-- i el trobem a faltar. I m'agradarà veure'l, a partir d'ara, retallant-se contra el cel alcoià cada volta que enfile el pont del Viaducte, camí del passeig que ara porta el seu nom: tot ben senzill, malgrat tot. I ben alegre.










divendres, 8 de març de 2013

Florint sobre florit




A hores d'ara, i per a la majoria de nosaltres, el vesc és poca cosa més que una planta curiosa i un poc extravagant, les utilitats de la qual han quedat reduïdes, com a molt, al seu ús efímer com a ornament nadalenc o com a coartada oportuna per a un bes més o menys fugisser. Utilitats banals, si es vol, però que enfonsen les seues arrels en una sòlida i antiquíssima reputació com a planta màgica i curativa, originada al seu torn en unes característiques biològiques i un cicle de vida certament cridaner. El vesc (o visc) és, com és sabut, una planta hemiparàsita --a diferència de les paràsites estrictes, també pot efectuar la fotosíntesi-- que només creix sobre les branques de certs arbres, per als quals pot acabar constituint una plaga. Les seues llavors, especialment adaptades a la dispersió per part dels ocells –el nom científic de la griva és Turdus viscivorus, açò és, menjador de vesc-- queden fixades a les branques, en ser expulsades junt amb els excrements de les aus, gràcies a la presència d'una substància especialment apegalosa, secularment usada com a pega per a enviscar. Tot i que actualment el seu ús medicinal està desaconsellat, ha estat àmpliament utilitzada en medicina popular per a tractar diverses afeccions. 

Hom pensa que van ser els trets singulars del seu cicle de vida, junt amb el seu caràcter sempre verd --que contrasta poderosament amb la nuesa hivernal de les branques de molts dels arbres sobre els quals viu-- els que van facilitar que se li atribuïra un caràcter sagrat: és ben coneguda la referència de Plini el Vell a les cerimònies que duien a terme els druides per collir-lo, i que tan familiars ens resulten a tots aquells que hem crescut llegint les aventures d'Astèrix. De fet, i a aquestes altures, no sabria dir si les meues simpaties pel vesc es deuen a la seua innegable singularitat biològica, o si més bé hauria de buscar-les en l'evocadora imatge de Panoràmix enfilant-se a un roure amb la seua falç d'or.




No sóc gens supersticiós, ni em preocupa especialment ser víctima dels llamps, els incendis o els mals esperits; però ja fa molts anys que quasi mai falta, penjat a la porta de casa, un ramellet de vesc. Com que a la meua comarca no es fa, solc aprofitar les eixides a Penyagolosa, els Ports o el Maestrat per fer-ne provisió, per la qual cosa estic acostumat a la forma que creix sobre els pins i a la què els botànics anomenen Viscum album subsp. austriacum. Aquest cap de setmana passat, però, vaig poder veure també, a peus del Moncayo, la subespècie tipus, que parasita altres arbres, i que creixia amb abundància sobre els ametlers. Tots dos, hoste i paràsit, es trobaven alhora en plena floració --el primer amb les seues bellíssimes flors blanques, el segon cobert per les discretes inflorescències groguenques que li són pròpies-- donant lloc a una original i suggeridora sincronia fenològica que em va fer pensar si no hi haurà al darrere algun tipus d'adaptació, potser per optimitzar la tasca dels insectes que els pol·linitzen. El cas és que, des de diumenge passat, un pomell de vesc florit torna a penjar de la porta de casa. I he de dir que, d'ençà que l'he posat, no m'ha caigut damunt ni un sol llamp. 





Un altre 8 de març amb poc a celebrar i molt a reivindicar. Començant pel fet evident que la igualtat --real i efectiva-- no és cosa d'un dia ni de certes 'celebracions' especialment lamentables, i acabant per l'evidència que no solament els avanços són molt més lents del que caldria exigir, sinó que fins i tot s'albiren retrocessos realment preocupants. Hui els recorde, a les meues filles, el tèrbol atzur de ser tres voltes rebels; i a mi, em faig memòria que hi ha moltes formes de ser còmplice, de vegades sense ser-ne conscient. Bon cap de setmana!





dijous, 7 de març de 2013

Compte redó


Doncs això: que he tret comptes, i com que resulta que vaig nàixer un set de març de mil nou-cents seixanta-tres, a partir de hui deixe oficialment enrere la crisi dels quaranta i m'incorpore, a tots els efectes, a la cohort denominada "homes de més de cinquanta anys". És cert que, en general, em prenc aquest flamant ascens en la piràmide de població com una anècdota simpàtica, sense major transcendència a efectes pràctics; però he de reconèixer que, malgrat la seua suggeridora rodonesa, la xifra en qüestió em resulta un poc més inquietant que d'altres que l'han precedida, especialment quan es vincula amb conceptes i expressions de l'estil de "cinquantí", "mig segle" o "quinquagenari". Afortunadament, i hui per hui, no puc dir que tinga queixes rellevants respecte a les meues facultats físiques, i conserve les mentals pràcticament intactes --fins i tot diria que quasi per a estrenar. I a més, també poden utilitzar-se per al cas altres formulacions alternatives com ara la romana, segons la qual i des de hui mateix, he deixat de ser XL i he passat a la categoria L: una talla menys, doncs, així hui no em sabrà greu repetir de pastís, que un dia és un dia.


Diguem que aquesta podria simbolitzar una "L" de cinquanta, però també val per formular un desig: el de seguir aprenent, cada dia i sobre cada cosa, als cinquanta i als que siguen.





dilluns, 4 de març de 2013

Pel Moncayo




Ja ho he dit altres vegades: haver de renunciar a fer un cim sempre fa una mica de malícia. Hi ha, però, diversos factors atenuants, que fan més passadora la inevitable sensació de contrarietat que ens queda quan això passa. El primer, indiscutiblement, té a veure amb les condicions en què es troba la pròpia muntanya a la qual es pretenia ascendir: ens deien, a peus del Moncayo, que feia anys que no es veia a la zona una nevada com aquesta, i la veritat és que el simple fet de poder arribar a Añón divendres a la nit ja va ser tot un èxit, tenint en compte que, poques hores abans, l'autovia estava tallada en Barracas i Paniza, i que fins i tot per accedir al mateix poble hi havia dificultats. No comptàvem, però, que també les carreteres i pistes forestals que permeten aproximar-se a la muntanya es trobarien al dia següent en molt mal estat, la qual cosa va fer que, en començar a caminar dissabte, el matí es trobara ja ben avançat.

Amb tot, i malgrat la gran quantitat de neu tova que anàvem trobant serra amunt --seguir les petjades dels muntanyers que ens precedien a penes impedia que ens estacàrem, de vegades fins el genoll--  vam arribar sense problemes fins l'espectacular circ de la Hoya de San Miguel. Però en començar a ascendir cap a la lloma que separa San Miguel de l'immediat circ de San Gaudioso --l'estat de la neu feia impossible qualsevol intent de pujada directa a través dels vessants de la Hoya, com és habitual quan les condicions són apropiades-- va aparèixer el vent, sempre present en aquestes altures de la serra, per fer-nos encara més difícil progressar sobre la neu. Finalment, a tocar de la cota 2.000, amb la ventada agranant la neu i esborrant la traça, i vist que estàvem a hora horada, va semblar raonable girar cua i deixar el cim per a millor ocasió.




Afortunadament, i ací entra en joc el segon dels factors pal·liatius, tots els recorreguts que vam tindre ocasió de fer per la muntanya --dissabte per les zones altes de la serra, i diumenge caminant entre els boscos, ara nus, de  roures i faigs-- ens van permetre gaudir d'uns paisatges simplement excepcionals. No coneixia el Moncayo, i a penes si havia llegit alguna cosa sobre la seua singularitat i els extraordinaris valors ambientals que alberga; però ara, després d'haver-los vist de prop --encara que haja estat de forma fugaç i sota una generosa capa de neu-- sé que he de tornar-hi ben prompte. I aquest és, finalment, el tercer dels factors a tindre en compte en ocasions com aquesta, potser el més important de tots: en voler tornar, la muntanya seguirà allí. I el cim, també.





L'amic Rafa, amb qui vaig compartir escapada junt amb Xavi --l'instigador principal-- i Júlia, em passa aquest enllaç amb unes quantes imatges més del Moncayo. I com que és un fotògraf excel·lent i les imatges ho valen, no em puc estar de posar-lo: jutgeu vosaltres mateixos.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...