"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 29 de setembre de 2013

Cels de vent




Diuen els que ho entenen que, per començar a fer esclata-sangs en octubre, hauria vingut bé acabar setembre amb un o dos arruixonets. Però en lloc de la pluja ha arribat el ponent, així que caldrà tindre un poc més de paciència, i tan de bo que els pronòstics no erren i canvie l'oratge a finals de la setmana. Jo, amb això, i amb que aquesta fora un poc més tranquil·la que l'anterior, ja la donaria per bona. I a més, tot i la poca gràcia que em fa el vent en general i el ponent en particular, cal reconèixer que, de vegades, dibuixa uns cels que val la pena mirar; i millor que siga ara, abans que hi haja altres coses, arran de terra, que ens reclamen tota l'atenció.






dilluns, 23 de setembre de 2013

L'arbre del mannà




Recorrí el bosque inculto del Carrascal cubierto de fresnos, arces, carrascas y multitud de arbustos” 
A. J. Cavanilles, “Observaciones

Potser és, només, una impressió meua; però em fa l’efecte que, de tots els arbres que formen part de l’extraordinari bosc del Carrascal de la Font Roja, el freixe no és dels que desperta més interès entre aquells que el visiten, eclipsat potser per altres espècies més abundants o cridaneres. Cal reconèixer que el freixe (el Fraxinus ornus dels botànics) no té la força evocadora dels teixos, ni tampoc l’esvelta estampa dels galers; a l’estiu, les seues fulles a penes contrasten amb el verd viu de les omnipresents carrasques, mentre que en la tardor difícilment poden competir amb l’acolorida bellesa dels tons –del groc viu al roig encés—que adornen les dels aurons. Només durant un breu interval de temps, al principi de la primavera, els freixes semblen voler reclamar un poc de protagonisme, quan les seues blanques i petites flors cobreixen els arbres abans de donar lloc, poques setmanes després, a uns característics ramells de llavors rogenques. Les flors, fragants i vistoses quan es veuen en conjunt, representen de fet un dels trets característics d’aquesta espècie, ja que les inflorescències de la major part dels seus congèneres europeus estan formades per flors verdes i inconspícues. El nom de freixe (o fleix) de flor, amb que és conegut des d’antic a les nostres terres, dona testimoni d’aquesta singularitat.
La blanca i olorosa floració del freixe no és, però l’únic tret remarcable d’aquest arbre. Com altres espècies del mateix gènere, la seua fusta dura i flexible era molt apreciada per a diversos usos, especialment com a mànec per a ferramentes, mentre que els seus ramells es recollien com a farratge per al ramat, sobretot en èpoques –com el ple de l’estiu—en que les pastures verdes escassegen. Amb tot, la utilització més coneguda del freixe de flor, aquella que li ha valgut el nom que encapçala aquestes línies, és la seua utilitat medicinal: la seua saba, en assecar-se, forma una substància groguenca i dolça, utilitzada com a purgant suau i que, a partir de l’època medieval, es va comparar per les seues virtuts amb el mannà bíblic. Segons indica Font i Quer, el freixe de flor es cultiva en el sud d’Itàlia i en Sicília amb aquesta utilitat: “en dichos paises plantan el orno y suelen criarlo de veinte a treinta años, o poco más o menos. Cuando han llegado a sazón, los árboles se sangran haciendo incisiones en su corteza durante el verano, por los cuales fluye un licor que pronto se espesa, y a las pocas horas se convierte en una masa sólida de color amarillento y sabor dulce, el maná”. Segons sembla, també els andalusins coneixien i apreciaven les propietats medicinals del freixe, al qual anomenaven dardar, tot i que no resulta fàcil saber a quina de les diferents espècies del gènere s’hi referien.
Amb tot, potser el tret del freixe que més ha cridat l’atenció dels investigadors ha estat la seua àrea de distribució. Freqüent en els boscos caducifolis de la Mediterrània central i oriental, des de Síria i el Líban fins Sardenya, es troba absent de la major part del sud de França i de les Illes Balears, però reapareix de nou en les comarques centrals valencianes, en les que semblen ser les úniques poblacions espontànies de l’espècie en la Península Ibèrica. Aquesta peculiar disjunció entre la seua àrea principal i les localitats ibèriques ha estat explicada habitualment des d’un punt de vista biogeogràfic, com el resultat del canvi progressiu de les condicions climàtiques: en anar fent-se aquestes més seques i caloroses, el freixe, com altres espècies aparentment més pròpies de climes més frescos i humits, hauria anat reduint la seua àrea, tot quedant acantonat en les zones especialment favorables. En les nostres terres, per tant, es tractaria d’una espècie relíctica, un testimoni d’èpoques en que les condicions eren diferents a les actuals. Però malgrat que aquesta és l’explicació més generalment acceptada entre els especialistes, no hauria de descartar-se la hipòtesi que els nostres freixes tingueren el seu origen en alguna antiga introducció: en tractar-se d’una espècie, com s’ha dit, que ha estat objecte de diversos usos per part de les societats humanes, i tenint en compte a més la seua facilitat per fer-se subespontània a partir d’exemplars cultivats –fins i tot, en determinades circumstàncies, amb trets que recorden a certes espècies invasores— aquesta possibilitat mereix almenys ser considerada.



En un cas o en un altre, allò evident és que el Carrascal de la Font Roja no seria el què és sense la presència cabdal i particularitzadora dels freixes de flor, i que només per això mereixen, també, el protagonisme que els pertoca. Potser no tenen la màgia del teix, l’elegància del galer, la tenacitat de la carrasca o la delicadesa de l’auró; però ja es veu que tenen, també, moltes històries que contar. I algunes d’elles, si més no, amb evident sabor oriental.





Recupere ací aquestes notes que vaig preparar per a la revista 'Lília', que s'edita a Alcoi a tall de la festivitat de la Verge dels Lliris –algun dia promet parlar d'aquesta Mare de Déu tan 'botànica', estretament vinculada al Carrascal de la Font Roja-- per dues raons fonamentals: perquè el fleix de flor és, sense dubte, un dels meus arbres preferits i ja feia temps que m'abellia dir-ne alguna cosa; però també, o especialment, perquè darrerament m'està resultant encara més difícil trobar temps per poder atendre dignament aquestes planes. Cada volta són més les llunes, les lluites, els records i les indignacions sobre les què m'agradaria haver dit alguna cosa i que he hagut de deixar passar per no trobar el moment per fer-ho. Ja vindran temps millors, estic segur; i mentre van arribant, seguirem aprenent a conrear paciències, a adaptar-se a les circumstàncies i, sobretot, a no deixar passar cap ullada de sol, que d'aquestes, per sort, mai no en falten. Amunt i bona setmana! (i per molts anys, Boss!)










dimarts, 17 de setembre de 2013

La via



--Ves? Ni un alma, totalmente vacía... Tanto lío con la 'cadena humana', y ha sido un fracaso absoluto.

--Ya veo, ya... Pero oye, tu estás seguro que la foto es del Maresme?

--Coño, claro que sí, si salta a la vista. Además, lo ha dicho Intereconomía...





La meua aportació (totalment imaginària, evidentment) per al Relats conjunts de setembre.





dissabte, 14 de setembre de 2013

Paraules i paisatges



Millor que tornes pel mateix camí. Si vas per ahi al maïc, et clavaràs en la xara i et costarà eixir”. Havia pujat fins el cim del Cocoll seguint el sender abalisat que hi porta des de Benigembla, i buscava alguna alternativa que m'estalviara la sempre enutjosa repetició del trajecte en la tornada; però davant l'avís, fet en el preciós valencià d'aquestes rodalies de la Marina a cavall entre Tàrbena i Castell de Castells, vaig optar per no deixar sendes velles per novelles i desfer la major part del camí fet. En tornar a casa, vaig comprovar que hi ha una bona opció per a fer una ruta circular, que deixe per a la pròxima ocasió --junt amb el propòsit de no eixir tan sovint a la muntanya sense haver-ho planificat un poc millor. Però sobretot, vaig veure d'entendre millor alguns detalls de l'advertència, en els què probablement haureu reparat, i que no m'havien acabat de quedar clars.




Quant a “xara”, no em va costar massa esbrinar-ne el sentit: diu l'Alcover-Moll que vol dir “garriga, bosc d'arbusts o mates”, així que el que em van voler advertir és de la dificultat de caminar per un terreny embosquinat, probablement un dels feréstecs argelagars que sovintegen en aquestes terres. Amb “maïc”, però, no vaig tindre tanta sort: una ràpida revisió a la cartografia disponible va deixar clar que es tractava d'un topònim, repetit a més en diversos indrets (es Maïc de la Manxa, es Maïc Malea, es Maïc Solana, fins i tot Es Maïquets) pròxims entre ells i dins el terme de Benigembla. Però quant al possible significat de la paraula, que evocava un origen mallorquí –si més no per la presència de l'article salat-- no vaig saber trobar cap referència ni en la ja esmentat Diccionari Valencià-Català-Balear, ni tampoc a l'Onomasticon de Coromines.

Inicialment, i a falta de millor criteri, em va vindre al cap una possible relació amb el cognom Maiques, habitual en moltes comarques valencianes. Però vaig caure en el compte que tots els 'Maïcs' es troben a costat i costat del barranc que discorre a peus de l'escarpada serra de Ses Cordelleres –també coneguda com Solana de Bijauca--, i que en alguns mapes apareix com a Barranc de l'Almadic o dels Almadics; topònim, aquest si, recollit per Coromines, que el fa derivar de l'àrab al-madîq, "espadat rocós vora un curs d'aigua", que s'escau d'allò més a l'indret. I com que la ignorància i l'atreviment van de la mà, i jo vaig ben servit d'una i de l'altre, vaig voler suposar la transformació --que intuïsc com a ben senzilla-- des d'aquest al-Madiq dels moriscos fins es Maïc dels colons mallorquins, que vingueren a poblar les terres que aquells hagueren d'abandonar. Ja ho veieu: paisatges que guarden paraules, paraules que guarden històries... Sempre compensa, caminar per la Marina.

L'esquerpa muntanya del Cavall Verd, últim reducte de la resistència dels moriscos
d'aquestes comarques abans de la seua expulsió.




És evident que hi ha molt, en els nostres topònims, d'herència andalusina. Però no és, ni de bon tros, l'únic aspecte en que aquesta herència es manifesta. I he pensat, llavors, en la veu extraordinària de Mara Aranda... Bon cap de setmana!







dijous, 12 de setembre de 2013

Murèth 1213


imatge de la xarxa

"E aquell dia que féu la batalla havia jagut ab una dona, si que nós oïm dir depuis a son reboster, qui havia nom Gil, e fo puis frare de l'Espital, qui havia estat en aquell consell, e altres qui ho viren per sos ulls, que anc a l'Evangeli no poc estar en peus, ans s'assec en son seti mentre es deïa. E ans que fos la batalla volia's metre En Simon de Monfort en son poder per fer sa volentat, e volia's avenir ab ell; e nostre pare no ho volc prendre. E quan viren açò lo comte Simon e aquells de dins, preseren penitència, e reeberen lo cos de Jesucrist, e dixeren que més amaven morir al camp que en la vila. E, sobre açò, eixiren combatre ensems en una. E aquells de la part del rei no saberen rengar la batalla ni anar ajustats, e feríen cada un ric hom per si, e feríen contra natura d'armes. E per lo mal ordonament, e per lo pecat que era en ells, hac-se a vençre la batalla, e per la mercè que no hi trobaren aquells qui eren de dins. E aquí morí nostre pare; car així ho ha usat nostre llinatge totstemps, que en les batalles que ells han feites ne nós farem, de vençre o morir." 
Jaume I, "Llibre dels Feits

Si ahir va fer dos-cents noranta-nou anys de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques, hui en fa huit-cents de la batalla de Muret (Murèth, en occità gascó), en la què va perdre la vida el rei Pere, pare de Jaume I. Muret és considerada com el final de la influència catalanoaragonesa i l'inici de la dominació francesa sobre les terres que ara anomenem Occitània, i tret del que he pogut anar espigolant ací i allà, poca cosa més puc dir sobre aquest tema; però no volia deixar passar l'ocasió de fer-ne esment, encara que només siga per lamentar la la meua ignorància --i de la majoria dels valencians i valencianes, em tem-- sobre un (altre) episodi sense el qual, probablement, la nostra història podria haver estat molt diferent. I per recordar també aquell País germà, tan proper i tan llunyà alhora, que lluita, malgrat tot, per sobreviure.









Tot i que viscuda des de la distància, resulta difícil posar en paraules l'emoció d'haver pogut presenciar ahir una expressió de voluntat de ser de la magnitud i la rotunditat de la Via Catalana. Potser em quedaria, simplement i tal com deia ahir mateix Vicent Partal, amb la sensació d'estar vivint un moment històric. Històric, evidentment, per Catalunya; però també per a nosaltres, pel que té de simbòlic i encorajador veure com una part del País, espentada per la pròpia societat, ha encetat un camí que no té marxa enrere. I emocionant, també, poder resseguir baula a baula la cadena de blogs que, gràcies a l'esforç i l'entusiasme de Carme, Assumpta i Sargantana --moltíssimes gràcies!--, ha enllaçat aquests últims dies més de tres-centes veus, de llocs diferents i amb diferents accents, però amb una mateixa idea: serem allò que vulguem ser. 



Via Catalana a Vinaròs. Imatge de la Veu del País Valencià



dilluns, 9 de setembre de 2013

Enllaçat: una baula i una flor




M'arriba, la cadena, des del Quadern de mots, i segueix avant cap a Jo Rai!. Jo només hi pose, amb accent valencià i des dels peus de Mariola, una baula més. Perquè el Sénia no és frontera i com més curt ens lliguen, més perill tindran. Perquè crec que Catalunya és també una part de la meua terra, i la vull lliure. I perquè aspire a que el País Valencià hi puga compartir, algun dia, aquest futur en llibertat. No és miracle, ni és un malson: m'ha tocat, i és la meua feblesa...






Hi ha molts països que tenen flors o plantes com a símbol, des del card escocès al ceibo argentí, tot passant pel roure basc, la dàlia de Mèxic o el lliri d'aigua d'Etiòpia, per citar només uns pocs exemples. Alguna volta, com a passatemps sense més pretensions, he pensat quina planta podria fer aquest paper als Països Catalans. Mai he gosat passar d'ahi, perquè hi ha massa factors --històrics, simbòlics, estètics-- que ignore i que caldria prendre en compte; però quasi sempre, quan pense en aquestes coses, acaba venint-me al cap el bruc d'hivern, que al sud anomenem també cepell. I sobretot ho fa, ho reconec, per les meues inclinacions biogeogràfiques: sense ser exclusiu de les nostres terres --es troba també en la Mediterrània Central i en el nord d'Àfrica--, l'extrem occidental de la seua distribució s'estén per les Balears i les terres baixes de Catalunya i el País Valencià. Però també perquè forma part fonamental de les nostres frugals i tenaces brolles, i pels seus encisadors ramells de flors rosades, que comencen ara a esclatar i que ompliran de color les nostres muntanyes durant tot l'hivern. Segurament, hi ha moltes altres espècies amb mèrits molt majors per a ser elevades a la categoria de símbols. Però a mi, quan pense en aquestes coses, m'agrada dir que sóc del país en el què floreix el cepell...







diumenge, 8 de setembre de 2013

Pensant en camins




En els últims anys, la senyalització i l'abalisament de camins ha experimentat, en les nostres terres, un creixement exponencial: entitats, organismes i administracions molt diverses han contribuït, amb les seues iniciatives, a dotar el nostre territori d'una xarxa extensa (i de vegades, extraordinàriament atapeïda) de senders senyalitzats. No hi ha dubte que aquestes iniciatives, quan es duen a terme de forma ordenada, coordinada i responsable, poden tindre efectes positius, tant per a la mateixa pràctica de l'anomenat senderisme --i, per extensió, a la contribució d'aquesta pràctica a les necessitats de lleure de la població i a les estratègies de desenvolupament rural de certes àrees-- com, molt especialment, pel que fa al manteniment o la recuperació dels propis camins.

Però resulta també innegable que, en ocasions, l'abalisament pot tindre efectes negatius o, almenys, indesitjables. La popularització de certs recorreguts, arran de la senyalització dels mateixos, acabarà tenint quasi sempre com a conseqüència un increment en el seu ús, la qual cosa pot representar una amenaça sobre determinats elements naturals o patrimonials (una planta endèmica, un niu de rapinyaire) especialment sensibles a la freqüentació humana. Però sense arribar a aquests extrems --fàcils d'evitar, en tot cas, amb la planificació adequada-- la decisió d'abalisar un camí té també efectes sobre altres senders alternatius, sovint tan tradicionals i recomanables com aquell, que tendeixen a ser abandonats i a anar perdent-se, de vegades molt ràpidament.

Ho pensava, fa uns dies, a tall d'una de les meues freqüents eixides a Benicadell. Fins fa pocs anys, quan s'encarava la pujada a la Penya des dels Fontanarets d'Albaida, i una volta s'arribava al Coll de Turballos, hom podia escollir entre dues opcions igualment interessants i amb traces de ser usades de forma habitual: una, que avança per l'obac de la serra, actualment abalisada i que ha esdevingut d'ús massiu; i una altra, que vaig triar en aquesta ocasió, que ressegueix el llom de la serra cap a llevant, crestejant pels alts del Morral i la Coca fins el Pla del Serrellar, on acaba ajuntant-se amb la primera opció, i també amb el cami que puja des de Gaianes --a hores d'ara, també abalisat. A jutjar per l'evidència --l'antic senderol s'endevina entre la brolla, però hi ha molts trams, sobretot en els pendents, en els què sembla pràcticament perdut-- poca gent segueix actualment aquest camí, tot i la seua bona petja i les vistes espectaculars que ofereix. És només un exemple, però sense eixir d'aquestes comarques i de les muntanyes que més sovintege, se m'acudeixen dotzenes de casos més.

Evidentment, no m'opose a la senyalització de certs camins com a forma per a facilitar el seu ús públic, com tampoc se m'acudiria demanar que tots i cadascun dels senders que travessen les nostres serres hagen de comptar amb algun tipus de senyalització més o menys conspícua. Però, si més no des del món de l'excursionisme (no necessàriament senderista), alguna cosa caldrà fer: seguir reclamant inventaris locals o comarcals de senders i camins públics i tradicionals, per exemple, que servisquen com a mínim per a documentar la seua existència; o tractar de fomentar --amb les degudes precaucions i de la forma que en cada cas siga més convenient-- el coneixement, la conservació i l'ús responsable de tots els senders que, des de temps immemorial, recorren les nostres muntanyes, i no solament d'aquells que, per la raó que siga, hom ha decidit senyalitzar i/o homologar. Al remat, és el conjunt dels camins i senders allò que representa un patrimoni ric i extens amenaçat, com tants altres trets del nostre món rural, de desaparició. O, en el millor dels casos, de banalització.






Una volta més, la falta de temps m'ha impedit comentar amb el detall que hauria volgut alguns assumptes que m'han interessat aquests últims dies, des de la celebració imminent del IV Aplec Ecologista del País Valencià (a peus de Benicadell, precisament) al patètic i frustrat intent de boicot al gran Pep Gimeno "Botifarra" per part dels descerebrats de sempre. I de Madrid, les Olimpíades, i la reacció --com és habitual, plena de seny, autocrítica i esportivitat-- que ha produït, en els mitjans del règim, la decisió del COI, ja ni en parlem. Jo ja tenia aparaulada ma casa com a subseu per a les carreres de caragols...







dimecres, 4 de setembre de 2013

Estellés, sempre


Amb mans com d’orb et vaig temptar el cos
precipitat per un fosc desig brusc.
Vaig avançar pel teu cos com per un
incendi espés, entre un fum, unes flames,
obrint-me pas, decidit i penós.
Tinc un record vermell a les pupil·les
--la vermellor d’unes flames o sang--,
com el record d’una boca de forn
on hagués vist tota la llenya encesa.
Ulls socarrats, incendiats, de veure’t.
(Els pits, les cuixes 
rodonesa bessona
del flanc, el sexe,
entre la molsa uns llavis,
tanta bellesa, tanta.
Una alegria,
la fúria secreta
d'una carn tendra
que s'oferia, viva,
febrilment, en silenci.
Àvids, uns llavis
entre una fosca molsa,
inquiets, tendres:
amb dos dits els obrien
les cautes mans expertes.)



Si vos deixeu caure de tant en tant per aquestes planes, ja haureu vist que, amb freqüència, recorren als versos d'Estellés per tal d'il·lustrar moments, o bé estats d'ànim. M'adone, però, que rarament hi ha trobat lloc la vessant més vital  ("genialment obscena", en deia Fusterde la seua poesia: la que canta el sexe, el cos i el desig. Així que hui, que acabe vacances, m'ha semblat escaient aprofitar un any més aquesta Diada d'Estellés (la quarta, ja, d'ençà que Josep Lozano va proposar celebrar-la coincidint amb la data de naixement del mestre) per fugir de tristeses i de solemnitats, i canviar-les per flors d'entrecuix i rodonors invictes; que ja ho deia, també, el mateix Estellés: "Si no és alegria / no vull poesia".

Et mossegaria 
els llavis i els pits, 
uns mossos petits.










dimarts, 3 de setembre de 2013

Flors de nit




Com moltes altres plantes americanes, va arribar a Europa a mitjans del segle XVI, i sembla que ben prompte va ser batejada com a "maravilla del Perú", fent al·lusió tant al seu origen --les regions tropicals i subtropicals d'Amèrica Central i del Sud-- com a l'admiració que degueren despertar les seues flors acolorides i fragants, especialment adaptades per a la pol·linització mitjançant papallones nocturnes. De fet, pocs anys després, el botànic Charles de l'Écluse (llatinitzat Carolus Clusius) se'n refereix a l'espècie com Admirabilis peruana, epítet a partir del que Linné va establir el nom (Mirabilis jalapa) amb el qual és coneguda actualment pels botànics. Quant a nosaltres, sembla que la forma normativa per referir-se a l'espècie és "flor de nit"; nom escaient, en tot cas, atès que les seues flors --en realitat, calzes acolorits que poden ser rosats, blancs, grocs o una combinació de tots-- s'obrin a boqueta nit i es tanquen de nou al matí següent. A ma casa, però, sempre s'han conegut com a dompedros, adaptació evident d'un dels noms castellans de la planta --a hores d'ara, "dondiego de noche" sembla ser el més habitual-- que, curiosament, és recollit en l'Alcover-Moll sota la forma "llampedro". Ignore l'origen del mot "mirabajà", que no havia sentit mai i amb el qual sembla que és també coneguda en Mallorca i Menorca, però el trobe simplement encisador.

No volia, però, perdrem en disquisicions botàniques --podeu fer una ullada, si vos interessa saber un poc més de la història i les característiques d'aquesta i de moltes altres plantes, al sempre interessant blog de Daniel Guillot-- ni molt menys filològiques o fitonímiques. El que volia dir és que l'aroma penetrant dels dompedros, mirabajans o flors de nit, que des de fa una estona s'escampa també pel pati, em resulta inseparable d'aquells vespres infantils a la platja de Piles o al Grau de Gandia, quan eixíem a fer una volta per les hortes de tarongers aprofitant que no feia tanta calor, i en els que buscar i recollir llavors de les diferents varietats --tots els anys, invariablement, tornàvem a Alcoi amb una bona provisió d'aquestes llavors convenientment classificades pel color de les flors, que després es perdien per falta de lloc on plantar-les-- era, més que un simple passatemps, preludi del final de l'estiu i de la inevitable tornada a la normalitat del setembre. Ahir, per cert, li vaig preguntar a ma mare si recordava els dompedros. "Clar que si", em va dir. "Al meu fill major li agraden molt...".





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...