"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 27 de novembre de 2013

No sols és la ràbia


Però és també la ràbia, cantava fa ja molts anys Raimon. Perquè té nassos que siga precisament hui, que he pogut trobar per fi una estoneta per passar per ací --han estat, aquests últims, uns dies complicats, i no espere una millora substancial a curt termini-- quan quaranta-nou vots indecents han consumat l'anunciada liquidació de la radiotelevisió pública valenciana. I ahir, o despús-ahir, quan a Carlos Fabra quasi li donen les gràcies per haver-se embutxacat els diners de tots, i demà ja veurem quina és la que ens toca engolir-nos... Jo, ja ho sabeu, sóc més de mirar-me les coses amb relativa calma, aprendre la lliçó i veure la forma de seguir avançant; és cert que, al remat i a falta de veure com queda tot finalment, a Fabra l'han condemnat a quatre anys de presó, i també és molt probable que amb la mort de Canal 9 el Partit Popular haja confirmat també la seua pròpia sentència. Però mira, hi ha dies que el que abelleix és deixar-se de calmes, lliçons, anàlisis i avanços, i limitar-se a desitjar-los, als quaranta-nou en qüestió i a tots els que per acció o per omissió els han dut fins allí, que no passen ni un sol dia sense que algú els llance a la cara tot el mal que han fet, han recolzat o han consentit, fins que arribe el moment de pagar per tot plegat. O això, o cagar-se directament en ells i en tot el que representen, el que vos vinga millor: no sols és la ràbia i és també la ràbia, aquesta força que ens manté encara lluitant. 







dimarts, 19 de novembre de 2013

Darrere els senills




Si mireu només la imatge, potser vos semblarà un més dels fragments d'aiguamoll que, arreu les planes litorals del País Valencià, malden encara per sobreviure a segles de dessecacions, aterraments i agressions de tota mena. Però darrere dels senills, els joncs i el perluc, s'amaga molt més que això: fa pocs anys, la major part d'aquest mateix terreny, enclavat al bell mig dels anomenats Carrissars d'Elx --una antiga zona humida, part de la denominada Albufera d'Elx, que va ser dessecada per al cultiu en el segle XVIII-- estava ocupat per l'alfals i altres conreus. A hores d'ara, gràcies a un acord de custòdia del territori entre els propietaris de la finca, la Comunitat de Regants dels Carrissars i dues entitats conservacionistes (AHSA i ANSE), està duent-se a terme la restauració i regeneració natural de la zona, amb el resultat que podeu veure. En total, i en aquest cas concret, està actuant-se sobre quatre hectàrees d'especial importància per a la conservació de la carregada i altres ocells propis d'aquesta mena d'ambients, alguns d'ells tan amenaçats com la rosseta. Però la intervenció forma part d'un projecte molt més ambiciós, en el qual els regants tenen un paper protagonista, i que preveu demostrar, en última instància, que l'agricultura no solament pot ser compatible amb la conservació del patrimoni natural, cultural i paisatgístic, sinó que pot contribuir activament a aquesta conservació.


Fa uns dies vaig tindre ocasió de comprovar, de la mà d'alguns dels seus responsables, l'esperançadora evolució del projecte --la Bassa dels Prats, li diuen-- d'ençà que es va iniciar fa tres anys. Hi ha també bones perspectives per a que aquesta experiència singular de col·laboració entre llauradors i ecologistes es consolide i s'estenga; d'idees no els en falten, i estic convençut que, malgrat les dificultats, el projecte eixirà avant gràcies a l'entusiasme de tots els que hi participen. Però tota l'ajuda compta, així que, si teniu ocasió, no deixeu de col·laborar-hi. O, millor encara, de conèixer sobre el terreny el que està fent-se i el que queda per fer: els Carrissars, com tot el seu entorn --en ple Camp d'Elx, amb els parcs naturals del Fondo i les Salines de Santa Pola a tocar-- justifiquen sobradament una visita, i l'esforç per trobar vies alternatives per al futur de l'agricultura i la conservació mereix tot el suport. I, a més de gaudir del paisatge, de la flora i de la fauna, no oblideu tampoc provar els melons i les magranes: no vos en penedireu.


Perluc, que segons em van explicar és com es coneix en aquestes terres meridionals la vegetació submergida que creix en basses i assarbs, símptoma de bona qualitat de l'aigua i de que la recuperació de l'aiguamoll va per bon camí.





diumenge, 17 de novembre de 2013

Música amb diamants (relats conjunts)





Ningú no ha sabut trobar encara una explicació convincent per a un fenomen tan inusual, però no hi dubte que les habilitats musicals de Holly Golightly eren realment extraordinàries: la seua capacitat per fer que una simple guitarra sonara com una orquestra filharmònica sencera desconcertava els experts i despertava l'admiració dels aficionats. Ben prompte, Holly es va adonar de les immenses possibilitats que li oferia aquest dot, i tot i que les seues primeres actuacions --anunciades com a Holly and her Invisible Orchestra-- es limitaven a la música lleugera i a un mateix esquema interpretatiu, poc a poc va anar ampliant el seu repertori amb peces clàssiques de gran mèrit i amb altres instruments, els quals feia sonar també amb aires simfònics. Interpretacions memorables, com la de "La Cavalcada de les Walquiries" amb bongos o la de "Les Quatre Estacions" amb una senzilla harmònica, van acabar donant-li una merescuda fama com a concertista, i li van permetre amassar una considerable fortuna que va invertir, a parts iguals, en mines de diamants, fàbriques de croissants i llars per a gats abandonats.








Una nova aportació per a la proposta del mes de Relats Conjunts. Potser si no recordeu la pel·lícula --o si no pareu atenció a la interpretació de 'Moon River' que fa Audrey Hepburn amb la seua guitarreta 'simfònica'-- vos resulte un poc estranya; però mira, sempre m'ha cridat l'atenció aquest detall. I a més, convindreu que, aquesta volta, el repte era difícil...




dissabte, 16 de novembre de 2013

Neu




En canvi, hi ha altres voltes en què, farts ja de la sequera però decebuts també per tantes prediccions incomplides i il·lusions frustrades, hauriem donat per bo un petit i fugaç ruixat purificador. I llavors, les circumstàncies encerten a combinar-se de la forma adequada i, potser no contra tot pronòstic però sí contra la majoria d'ells, ens despertem en mig d'una inusitada, copiosa i vivificant nevada que canvia per complet el paisatge i obre per al dia una perspectiva radicalment distinta i previsiblement millor. Imagineu, per un moment, com podria arribar a canviar tot quan les 'circumstàncies' depenen només --o quasi-- de nosaltres...






Metàfores a banda (i disculpes per abusar-ne un poc d'elles, però m'ha semblat que la situació es prestava a continuar d'alguna forma l'apunt anterior): hauria apostat a que els pronòstics que anunciaven nevades per aquesta matinada a les comarques de la Mariola pecaven d'exagerats; com a molt, hauria esperat que la neu caiguera en les muntanyes, i poca cosa més. Però he de dir que, deixant de banda el que poden haver patit les oliveres --no molt lluny de casa, on ha nevat poc, ja se'n veien algunes bastant espatlades-- m'alegre molt d'haver-me equivocat. Pel moment ja l'he trepitjada a gust, la neu, i farem per gaudir-la mentre dure, tot i que sembla que aquesta vegada --per fi-- la tardor ha vingut per a quedar-se. Abrigueu-vos bona cosa i bon cap de setmana!






dimarts, 12 de novembre de 2013

Pols

I al remat, malgrat tots els desitjos, ens acabem resignant a que no ploga i a que la pols acabe ofegant tot rastre de verdor, com hi ha qui, a força de veure-les dia rere dia i any rere any, acaba trobant normals i inevitables les injustícies, la prepotència, la manipulació i la corrupció. La diferència, però, és evident: hui per hui, les sequeres no requereixen cap còmplice per a esdevenir-se.








Sé que em repetisc, però hi ha moments en què la falta de temps per dedicar-li al blog em dol especialment. Com quan he d'ajornar més del que voldria la resposta als vostres comentaris (quin plaer i quin privilegi, poder comptar amb ells), o quan he de deixar passar dates que em resulten significatives sense haver pogut dir el que volia. Quant als primers, no m'ho tingueu molt en compte, i ja vaig buscant moments per posar-me al dia. I pel que fa a les segones, quasi sempre acabe resignant-me a deixar-ho córrer, però hi ha vegades que s'imposa el "més val tard...": dijous passat, 7 de novembre de 2013, es va complir el primer centenari de la mort d'Alfred Russel Wallace, pare –junt amb Darwin-- de la teoria de l'evolució per selecció natural i patró, per mèrits propis, d'aquestes planes. Al llarg de tot l'any han estat duent-se a terme nombrosos actes per recordar la seua figura fascinant i la seua contribució cabal a la biologia moderna, i tot i que hauré de deixar pendent –una volta més-- dir alguna cosa de més trellat sobre ell, sobre la seua vida i la seua extensa obra, no volia deixar passar l'ocasió de recordar una data tan assenyalada. I per cert: sembla que demà, plourà; poc, però espere que siga suficient per esbandir la pols acumulada. Quant a Fabres, Castellanos, Werts i altres elements, fer net depén de nosaltres.




Imatge de la Alfred Russel Wallace Fund




diumenge, 10 de novembre de 2013

Més enllà de Canal 9


La veritat és que, a aquestes alçades, em sent absolutament incapaç de dir res sobre el tancament de RTVV que no haja estat ja dit i repetit al llarg d'aquests últims dies. Si heu seguit l'allau d'opinions, valoracions i comentaris que s'han abocat pertot arreu sobre la qüestió, és molt probable que ja tingueu un criteri sòlidament format sobre si Fabra perdrà o guanyarà vots amb aquesta jugada, sobre la possibilitat que tot siga una operació orquestrada des de Madrid per seguir tractant d'esborrar-nos com a poble i/o per regalar, a preu de saldo, un (altre) servei públic a algun amiguet de l'ànima, o sobre el grau de complicitat de segons quins treballadors de la casa --alguns i algunes, especialment conspicus aquestes últimes jornades-- en el llarg i penós trajecte que sembla a punt d'acabar. De tot això, i de molt més, s'ha estat parlant i escrivint aquests darrers dies, i segurament estarem d'acord en què si encara no en teniu, d'opinió, no haurà estat per falta d'anàlisis sobre els quals basar-la: fins i tot jo he acabat per formar-me'n alguna, per bé que he de reconèixer que, quan m'ho mire en conjunt, em segueixen pesant molt més els dubtes que les seguretats.

No cal dir que, a mi, açò de tancar la radiotelevisió pública valenciana em sembla un immens despropòsit, en el fons i en la forma. Ni tampoc --ja ho vaig dir, també, l'altre dia-- que estic disposat a assumir la part prorratejada de culpa que sembla pertocar-nos, a tots els valencians, per haver permès que la situació arribara fins ací; la part que em pertoque, però ni un gram més. Fins i tot puc acceptar que, en un assumpte tan complex com aquest i en un context tan enrarit com el valencià, hi ha molts matissos, detalls, serrells i puntualitzacions que poden ser rellevants, fins i tot determinants, per comprendre què i per què està passant. Però arribats a aquest punt, un poc atabalat per tantes opinions, matissos, detalls i valoracions, i malgrat que no en sé --ni estic segur de voler saber-ne-- de la missa la meitat, m'agradaria cridar l'atenció sobre dos detalls, per si fan paper. El primer: malgrat l'opinió, aparentment majoritària, de la societat valenciana (incloent-hi, segons tots els senyals, una part rellevant de sectors que tradicionalment han donat suport al Partit Popular), Fabra i el seu govern semblen disposats a consumar, a la màxima brevetat, el tancament de RTVV; de la qual cosa se'n podria col·legir que o bé donen per perdudes les pròximes eleccions --el que em sembla com a mínim improbable--, o bé consideren que el preu electoral d'aquesta mesura no serà tan greu, i això sí que em preocupa. Les raons per un canvi en el govern de la Generalitat són tantes i tan aclaparadores, que ningú dels que maldem perquè aquest es produisca --els partits de l'oposició, evidentment, però també tots els ciutadans que estem farts de corrupció, prepotència, ignorància i incapacitat-- podem badar ara. Cal fer veure, a tota la societat valenciana, que el canvi és tan possible com necessari, que hi ha un pla alternatiu al que ens ha dut a aquesta situació de misèria econòmica, social, moral i nacional, que per damunt de les legítimes diferències hi ha un projecte comú (encara que siga de mínims) per al País, i que antigues --o no tan antigues-- errades no tornaran a produir-se.

I és precisament a partir d'aquesta idea que potser convé recordar --i aquest és el segon detall que no deixa de fer-me voltes pel cap, per més que semble obvi-- que guanyar les eleccions, fer fora del poder al Partit Popular, no és un fi sinó un mitjà; imprescindible, evidentment, però mitjà. I tot el què està passant al voltant de Canal 9, i tot el que probablement passarà en els pròxims dies i setmanes, haurien de servir per fer-nos veure que l'eventual reconstrucció del País després d'aquests anys de desfeta no serà, ni de bon tros, una feina senzilla. Potser, si tot va bé, d'ací un any i mig canviaran les majories a les Corts i encetarem una nova etapa. Però allò que es trobarà, qui haja de prendre les decisions, serà la fallida econòmica i els pressupostos controlats des de Madrid, les institucions desprestigiades, l'aparell legislatiu obsolet i sobredimensionat, l'administració desmoralitzada i reduïda a la mínima expressió... No ens podem permetre el luxe d'esperar fins l'endemà de les eleccions per pensar què i com es farà per deixar arrere l'herència nefasta d'aquests anys: o comencem ja --a bastir plans de treball, a proposar prioritats, a assignar papers i responsabilitats, a buscar la forma que la societat se n'assabente i hi participe-- o em tem que farem tard.


La manifestació d'ahir a València. Imatge de La Veu del País Valencià



dimecres, 6 de novembre de 2013

La televisió com a símptoma


Aquesta vesprada, quan he arribat a casa, he posat Canal 9. I no ha estat fàcil, perquè després de tants anys sense fer-ho, no sabia ni quin canal havia de prémer. L'he trobat, al remat, i ara mateix, mentre escric açò, escolte de fons el programa especial que els treballadors de la cadena --els que han quedat; trobe a faltar molts amics i amigues que s'han deixat la pell pel camí i als què m'agradaria escoltar també-- està emetent aquesta vesprada, amb opinions de gent del carrer i moltes veus que, des de fa anys, han estat vetades en el que ha estat de tot menys un mitjà de comunicació objectiu, plural, en valencià i al servei dels valencians. He llegit reflexions, comunicats i opinions de tota mena sobre la decisió del govern del Partit Popular de tancar la cadena; compartisc la incomoditat --podria escriure perfectament 'el fàstic'-- de veure a segons quines persones, còmplices covards en el llarg trajecte que ens ha dut fins ací, arrogar-se ara un paper que sembla com a mínim impropi. No sé --i potser no vull saber-ho-- si m'estant deixant escoltar el que estic escoltant ara mateix, amb una estranya sensació d'irrealitat, perquè hi ha algú en el mateix PP molt interessat a aprofitar l'errada descomunal que ha comés Fabra en aquest tema per debilitar-lo encara més. El cas és que, per primera vegada des de fa molts anys, estic veient un Canal 9 que s'assembla, ni que siga vagament, a allò que realment m'agradaria per al meu País. I que, ni que siga només per un moment, vull creure que encara és possible aconseguir-ho.








diumenge, 3 de novembre de 2013

Pausa





Que pensará o meu muro da minha sombra? 
Pergunto-me às vezes isto até dar por mim
A perguntar-me cousas... 




I com que de vegades em passa com a Caeiro/Pessoa, que de tant pensar i preguntar-me coses em desagrade i m'incomode ("como se desse por mim com um pé dormente..."), aquests dies m'he donat vacances de totes dues coses, i m'he limitat a mirar passar les ombres i a gaudir de la llum, i un poc també de la Fira, i fins i tot de la mar, encara que haja estat en la distància... "E assim, sem pensar tenho a Terra e o Céu". I demà, si de cas, ja pensaré.











Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...