"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 29 d’abril de 2014

Plovia aquell dia (relats conjunts)




En creuar-se'ls, només algun vianant, estranyat pel seu aspecte --el paraigües i els anoracs resultaven visiblement impropis per al sol del migdia i les temperatures anticipadament estivals que colpejaven la ciutat-- girava per un segon el cap abans de tornar a desaparèixer entre l'atrafegada i anònima multitud. Per a ells, però, la gent apressada, l'estrèpit dels cotxes, els grisos i impersonals edificis que a penes deixaven veure el cel, feia molt que havien desaparegut: abraçats sota el paraigües, avançant lentament per la vorera, la inhòspita i sorollosa avinguda havia esdevingut un boulevard parisenc. "I és tardor, i plou. Perquè vull", li va dir ell a cau d'orella. "Perquè volem", va contestar-li ella. 





No és la primera volta --recorde també un dels jocs literaris de Jesús M. Tibau-- que una imatge em porta a evocar a l'Ovidi. Però com més em mire la proposta d'abril de Relats conjunts, més em sembla que Afremov podria haver pintat aquest quadre (i molts altres de similars) escoltant-lo, fins el punt que potser no hauria calgut escriure res més que la lletra de la cançó. Tot comença en un mateix...





Plovia aquell dia. Perquè vull! 
Perquè tinc ganes que plogués! 
Sortia ella de casa. Perquè vull! 
Perquè tinc ganes que sortís! 
Tenia jo un paraigua. Perquè vull! 
Perquè tinc ganes de tenir! 
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! 
Perquè tinc ganes d´ajudar! 
Va dir-me: "Encantada". Perquè vull! 
Perquè tinc ganes d´encantar! 
Va arrapar-se a mi. Perquè vull! 
Perquè tinc ganes d´estimar! 
Vam viure un món preciós. Perquè vull! 
Perquè tinc ja ganes de viure´l! 
Després vàrem parlar. Perquè vull! 
Perquè tinc ganes de parlar! 
Vam volar pel món. Perquè vull! 
Perquè tinc ganes de volar! 
Vam sentir un món nou. Perquè vull! 
Perquè no m´agrada aquest! 
I el vam veure millor. Perquè vull! 
Perquè sé que és millor! 
Vam menjar el més bo. Perquè vull! 
Perquè sé que es pot menjar! 
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull! 
Perquè estic tip de la contrària! 
Tot era meravella. Perquè vull! 
Perquè estic fart de fàstics! 
Tot era de tothom. Perquè vull! 
Perquè tot és de tots! 
I acabe la cançó. Perquè vull! 
Tot comença en un mateix! 



dimecres, 16 d’abril de 2014

Fum de la terra




A casa sempre se li ha dit 'ferrimusterri', com sembla que passa --amb alguna vacil·lació cap a la variant ferribusterri, que és la forma que recull Eugeni Reig-- per tota la contornada alcoiana. Sembla clar que aquest nom, com d'altres molt similars (fumisterris, fumisterra o fumdeterra, per exemple), i fins i tot el propi epítet botànic del gènere (Fumaria), té el seu origen en el llatí fumus terrae, fum de la terra. Però la cosa ve de més lluny, perquè al mateix grup de plantes, en grec, se'l coneixia com kapnos (καπνός), que també vol dir "fum". Altra cosa fóra tractar d'esbrinar el perquè d'aquesta estreta i antiga vinculació entre fum i planta, perquè d'explicacions sembla haver-ne per a tots els gustos: des de qui ho atribuïa al llagrimeig que provoca el seu suc en aplicar-lo als ulls (“que ni más ni menos que el humo los muerde y prouoca a lagrimas”), a qui defensava que la planta 'neix' a partir de les emanacions de vapors que emet la terra després de la pluja, els quals acaben condensant-se per donar lloc a les esponeroses fulles de les fumàries; de les quals, per aquesta mateixa raó, també es deia (ho indica Fra Miquel Agustí en el seu “Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril”) que venien “de putrefacció”. Res no puc dir dels efectes lacrimògens del suc de ferrimusterri: em disculpareu al meua escassa vocació empírica pel que fa al cas, però m'estime més no provar-ho pel que poguera passar. Però si que puc assegurar que la seua gènesi no pot explicar-se, científicament parlant, a partir de cap condensació dels eteris vapors nascuts de la terra. Científicament parlant, perquè si fóra poèticament, que en parlàrem –deixeu-me dir-ho així--, no en tinc cap dubte que seria, aquesta, l'explicació que triaria. I a més, em recorda a  Raimon...







A les nostres terres poden trobar-se fins a 20 espècies de Fumaria, diferenciables entre elles per la grandària i el color de les flors i per les característiques dels sèpals i els fruits. Les més freqüents, però, són F. officinalis, de flors rosades i habitual en caps i jardins; F. capreolata, de flors blanques i relativament grans, i F. parviflora, totes elles pròpies de terrenys frescs i molt nitrificats. En l'extrem contrari hi hauria la rara F. munbyi, una espècie pròpia del nord d'Àfrica l'única població ibèrica de la qual apareix a les Illes Columbretes. A més dels derivats de 'fum de la terra' als quals s'ha fet referència abans, la majoria d'elles reben també noms com ara gallerets, peuets o colomines (o herba dels coloms), tots ells per evocar les seus flors aquestes formes, o també julivert bord pel tipus de fulla, que recorda les d'aquesta planta.









dilluns, 14 d’abril de 2014

Optimista (o no)

Aquest matí m'ha tornat a passar. I comença a ser una situació tan habitual que ja n'he perdut el compte: darrerament, cada vegada que ix a conversa el presumible canvi de govern que podria produir-se al País Valencià després de les eleccions de l'any que ve, el meu interlocutor --o interlocutora-- deixa anar un “Però de veres tu creus que perdran?”, complementat quasi sempre amb alguna referència al meu suposat optimisme i rematat amb un benevolent però escèptic “tan de bo”. Al principi no donava massa importància a aquest aparent i generalitzat desànim que sembla haver-se instal·lat entre alguna gent progressista del País: són ja molts els desenganys que hem hagut de suportar, i entenc que davant la possibilitat d'una nova frustració hi haja qui s'estima més optar per un prudent estoïcisme; sobretot quan, a desgrat de les tendències que apunten amb insistència enquestes i sondeigs, no hi ha més que sortir al carrer o fer una ullada a la premsa per comprovar que no està, la situació, com per a entusiasmes desmesurats. A poc a poc, però, he començat a preocupar-me, perquè a poc que m'hi pose a pensar, hi veig massa coses inquietants darrere d'aquesta actitud.

No crec merèixer, hauria d'aclarir per començar, el qualificatiu d'optimista. Almenys, no de la forma i amb el sentit que se'm sol atribuir en el context que acabe de descriure. Ara com ara –i ho explique sempre, quan parle d'aquestes coses-- estic totalment convençut que el Partit Popular tornarà a guanyar les eleccions el maig de 2015, si bé també crec que ho farà amb una majoria insuficient per a poder seguir governant, o el que siga que haja estat fent aquests darrers anys. I si hom té en compte com han deixat el País aquests governs –o el que siguen-- després de quasi vint anys de fer i desfer al seu gust i interès, no em sembla que la perspectiva de que la majoria de valencians i valencianes tornen a confiar-los el seu vot puga ser rebuda amb entusiasme. Sóc, per això i en aquest sentit, més aviat pessimista, perquè deixant de banda qüestions com el pes demogràfic de la ciutat de València –un cas a banda, dins el País-- i altres aspectes sociològics més o menys complexes que a penes entenc però que vindrien a donar certa lògica a allò que, a primera vista, sembla només qüestió de burrera congènita, no trobe que una nova victòria de la dreta mereixca cap celebració, encara que no siga per majoria absoluta.

Tampoc no em mou excessivament a l'optimisme la meua percepció del que pot passar amb un futur tripartit, si és que finalment i com espere li correspon als partits diguem-ne d'esquerra la responsabilitat de governar. I no es tracta, solament, de la meua natural i genèrica desconfiança en els actuals partits polítics i en molta de la gent –amb meritòries excepcions, tot s'ha de dir-- que hi prospera al seu recer. L'experiència específica amb altres pactes precedents o comparables fa difícil creure que les coses aniran, aquesta vegada i sense més, rodades. Des de l'exemple recent de l'ajuntament d'Alcoi fins els precedents més o menys llunyans en les pròpies Corts Valencianes, passant pel tristíssim paper a què la major part de l'oposició majoritària ens té acostumats, tot fa pensar que les dificultats per a que els tres socis previsibles d'un futur govern de progrès es posen d'acord (i, molt més important que això, siguen capaços d'aplicar mesures efectives que milloren significativament la qualitat de vida de la gent d'aquest País) seran moltes i molt grosses. I si a això s'afegeix la ruïna econòmica, el desànim social, el descrèdit de les institucions i la pressió creixent de Madrid contra tot allò que no siga ofrenar dòcilment glòries i impostos, factors tots ells als què aquest hipotètic govern haurà també de fer front, pot aventurar-se que la tasca serà simplement colossal.

No crec, però, que cap d'aquests pessimismes (o, si ho preferiu, aquests no-optimismes), per més racionals o justificats que semblen, puguen arribar a qüestionar un fet que considere incontrovertible: una volta més, tot està per fer, i tot és possible. És important aprendre de fracassos i frustracions prèvies, és fins i tot recomanable mantindre una postura prudent i assenyada, tocar de peus a terra i no perdre mai de vista unes circumstàncies que estan lluny de ser-nos favorables. Però em fa l'efecte que sense creure que podem aconseguir-ho, és segur que no ho aconseguirem. És evident que les coses poden sortir –altra vegada-- malament, i fins i tot així caldrà tornar a alçar-se i seguir avant. Però és el cas que, ara com ara, cap vot ha estat encara dipositat a les urnes, i està en les nostres mans –en les d'uns més que en les d'altres, però en les de tots al cap i a la fi-- que la major quantitat possible d'aquests vots no vagen a parar a la dreta espanyolista i retrògrada, responsable de la misèria econòmica, territorial i nacional en què ens trobem instal·lats des de fa massa temps. I, en aconseguir aquest objectiu, està també en les nostres mans exigir a qui tindrà la responsabilitat de governar-nos tota la generositat, l'altura de mires, el realisme i l'eficàcia que calguen per evitar errades passades, per posar en marxa un projecte il·lusionant i per promoure un canvi real, profund i durador. Està en les nostres mans, i ho està des de ara mateix: no valen, ja no, els “tan de bo”. I ara, si voleu, digueu-me optimista. O no.










dimecres, 2 d’abril de 2014

CNI (relats conjunts)




--Entén-me: jo, a més de molt professional, sóc tan patriota com el que més, i si els comandaments creuen que ens hem d'infiltrar on siga per desemmascarar les perversions secretes dels independentistes, sóc el primer en presentar-me voluntari. Però has de reconèixer que qui ha triat aquestes disfresses de senyorassa no ho ha encertat gens: canten a una llegua de distància, i tothom ens mira estrany.

--Parla més fluixet, que ens sentiran. I no et queixes: almenys a tu t'ha tocat el vestit rosa, que et fa un tipet d'allò més esvelt. Jo, en canvi, semble una vídua arrossinada.... Ei, mira aquell d'allà, el que t'està fent l'ullet: acaba de fer un pas de ball que sembla de sardana. Segur que és de l'ANC. A per ell!




Per a la proposta de març de relats conjunts. Evidentment, la conversa original no va ser en català, però m'he pres la llibertat de traduir-la...



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...