"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 30 de juny de 2014

Carta a casa (relats conjunts)





Estimada Antònia, t'escric encara des d'aquesta petita illa –he sabut que li diuen Hoffman, crec que s'escriu així-- a la que ens van dur a mi, a Pere de Xaló i a Miquel de Pedreguer quan vam arribar a Nova York. De tots els altres dels qui t'he parlat alguna volta, no he sabut res més. Supose que desembarcarien a Ellis, però a nosaltres ens van portar directes des del vaixell fins ací, i les notícies ens arriben molt de tant en tant (...) Hui em trobe un poc millor de les febres que vam agafar en el llarguíssim viatge. Miquel, en canvi, no té molt bon aspecte i a penes s'alça de la màrfega, però és fort i estic segur que se'n sortirà. Ho pense, ara, i no m'estranya que només arribar ens enviaren de cap a aquest racó perdut: esgotats després de tantes setmanes en la mar, debilitats per la malaltia, devíem fer un aspecte terrible, i diuen que l'illa la van fer a posta, a base de dur terra, per a tindre ací els malalts abans que tocaren port (...) No patisques gens: jo ja estic quasi bé del tot, i no ens tracten malament. Ens donen de menjar i de tant en tant ens mira algun metge. Encara no comprenc molt bé el que ens diu, però a poc a poc aniré fent-me al parlar d'aquesta gent (...) També l'estiu és diferent, ací: el cel està quasi sempre ennuvolat, i a les nits la humitat se'm clava fins el moll de l'os. Però des dels finestrons de l'hospital –o el que siga açò; a voltes no sé molt bé què pensar-- veig grups de joves que juguen i es banyen a la platja que s'albira des d'ací. Semblen feliços, i despreocupats, i això m'anima... Algun dia serem tu i jo els qui estarem asseguts allà, a l'arena, i mirarem cap a aquesta illa i ens semblarà que tot açò només ha estat un malson (…) Ara només espere que ens deixen eixir prompte i poder començar a treballar: guarde com un tresor l'adreça que em va donar Joan el del poble, i en poder hi acudiré a veure què tenen per mi: em contaven al vaixell que molts van a les mines de l'oest, però d'altres es queden per ací, que no falten les fàbriques i n'agafen a molts. A mi m'és igual: faena és faena, i els valencians tenim els braços forts. Molta roca hem picat, en aquells costers del poble, només per treure quatre ametles esquifides per al senyoret (…) Arriba el metge. Ja vos contaré. Cuideu-vos molt. Besades. Escriu-me més sovint...





Per a la proposta de juny de relats conjunts. No sé si l'illa que s'albira al fons del quadre d'Sloan és la de Hoffman o la de Swinburne –de fet, no sé si aquesta South Beach és la que jo he volgut que fóra--, però totes dues van ser utilitzades, en els anys en que es pintaria el quadre, com a lloc de quarantena per als immigrants que arribaven a Ellis Island. Molts d'aquests immigrants --milers-- procedien, també, de terres valencianes; els companys d'InfoTV estan preparant un documental sobre això, i en gran part és per haver anat seguint els avanços en el seu treball –que segur que serà magnífic, també-- que crec que m'ha vingut al cap aquesta idea. Per això, i per l'extraordinària “Carta a casa” de l'Ovidi...






divendres, 27 de juny de 2014

Tràfecs




No tot han estat cabòries i quefers, aquestes darreres i atrafegades setmanes. Malgrat feines, sequeres, presses i maldecaps, encara s'ha pogut espigolar alguna estona tranquil·la per passar-la amb amics, muntanyes, llibres i cireres. Pot semblar poca cosa, tot plegat; però sobre un fons majoritàriament gris --gris cirereta, potser?-- tota pinzellada de color destaca especialment i és especialment benvinguda. Així que avui he decidit quedar-me amb una d'aquestes pinzellades, potser la millor de totes: la meua filla petita va complir, fa uns dies, tretze esplèndids i lluminosos anys. I com que és divendres, i va haver un temps que els divendres, en aquest blog, s'hi parlava de cançons, li he demanat que hui en triara ella una. Va per ella, doncs (per molts anys, Teresa!); i per vosaltres, tal i com fèiem en aquells temps en que hi havia temps, bon cap de setmana!





Per si no els coneguéreu encara: Karra-ska'l és un jove grup de gent d'Alfafara i Agres (el Comtat), que com podeu comprovar sonen molt bé --amb un directe molt divertit, diu Teresa-- i del qual segur que sentireu a parlar més prompte que tard; si voleu saber un poc més d'ells, podeu fer una ullada a aquesta entrevista a Sons de Xaloc.


dimecres, 25 de juny de 2014

Color cirereta




Com els seus parents cultivats, als quals serveixen sovint de portaempelt en aquestes terres, també els cirerers de Santa Llúcia han vist madurar, aquestes darreres setmanes, les seues petites i acolorides cireres. Es difícil no parar atenció a aquest arbrissó de les nostres bardisses quan, al principi de la primavera, es cobreix profusament amb les seues flors blanques i fragants; la seua fructificació, però, resulta molt menys aparent, i és fàcil que els seus fruits --molt similars, en petit, a les autèntiques cireres, però de tast agre i amarg al nostre gust-- passen desapercebuts a ulls poc avesats. Fruits –les cireretes-- que no solament es troben en l'origen de molts dels noms populars amb els quals és coneguda la planta arreu les nostres terres, sinó que són també la causa del nom (Prunus mahaleb) amb el qual és conegut pels botànics, ja que el seu epítet específic deriva de la paraula àrab mahlab (mahklepi, en grec), una espècia aromàtica que s'obté en moldre les llavors de l'arbre, i que s'utilitza a l'Orient Mitjà per a l'elaboració de pastes i galetes. El que no sabia, i m'ha cridat especialment l'atenció, és que les petites baies --molt apreciades, per altra banda, per diverses espècies d'aus-- també han estat utilitzades tradicionalment per a tintar la llana i altres teixits.

No és estrany trobar cirerers de Santa Llúcia creixent, quasi sempre de forma dispersa, en indrets relativament frescos de les nostres muntanyes i barrancs. Però potser una de les millors poblacions que conec es troba ben a prop de casa, en el Barranc del Pont Tallat; un barranc del qual ja he parlat altres vegades, perquè junt amb els cirerers bords –especialment abundants ací-- hi apareixen també plantes com el sumac i el roldor, tradicionalment usades com a tints o mordents, la qual cosa fa pensar en un possible aprofitament vinculat a la tradicional activitat tèxtil de la comarca, i del qual és possible que també formaren part les petites i acolorides cireres de Santa Llúcia. Pel moment, però, només són conjectures, a l'espera que aquells que s'interessen per la història i l'etnobotànica puguen aportar un poc de llum a una activitat --la recol·lecció, processat i distribució de les plantes vinculades al procés tèxtil-- que, amb tota probabilitat, ha d'haver influït en els paisatges vegetals de les nostres comarques molt més del que a hores d'ara intuïm. Per cert: al final, no m'ha quedat molt clar quin devia ser el color cirereta de Santa Llúcia; una mena de gris fosc, sembla, però no ho podria assegurar...


Cireretes de Santa Llúcia (Prunus mahaleb) i les nostres apreciades cireres cultivades (Prunus avium),  empeltades a la Vall de Guadalest sobre un peu de les primeres. 




dilluns, 23 de juny de 2014

Dic: sargantana


Utilitza exclusivament paraules senzilles, 
no gastis només de flors discretes, d'espècies tímides, 
digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire, 
puja a la muntanya, digues cargol, o, si no plou, sargantana. 
D'aquí dos o tres-cents anys et trobaràs perfectament, 
seràs la tarda. 

Enric Casasses, "Curació Natural"


Ho dic ("sargantana"), i em trobe un poc millor. Saber que en dos o tres segles tot anirà bé, anima bona cosa. I encara més quan pense que llavors, potser, ja haurà plogut...




La vida anar tirant,
l'amor és pa amb formatge,
el pa amb formatge és vida,
la vida anar paint.









Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...