"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 21 de setembre de 2015

Gabinet de crisi (Relats conjunts)




--En resum --va dir l'alt comissionat, fent una pausa per emfatitzar la gravetat de la situació--, la cosa està així: el rètol que preveia el projecte original, i en el que sembla que ningú no havia reparat fins ara, és simplement inacceptable. Per tant, cal substituir-lo per un altre que no ens faça fer el ridícul més espantós davant el món sencer. Però l'exposició comença demà, i siga com siga hem d'obrir el pavelló tal i com estava previst. Així que vull una solució, i la vull ara mateix.

Es va fer un silenci tens a la sala de reunions, fins que un dels assessors artístics va alçar tímidament la mà:

--D'això... Crec que tinc una idea... Potser podríem recórrer al Tàpies... Ens costarà un ull de la cara, però ja ens ha tret d'algun altre embull paregut, i amb una nit té més que suficient per a fer alguna cosa que ens servisca per eixir del pas...

--Perfecte! --va exclamar l'alt comissionat amb un sospir d'alleujament--. Menys mal que entre tant d'inútil hi ha encara algú que fa servir el cap! Ràpid, posa't en contacte amb ell immediatament, i que agafe el primer avió. I no repares en despeses, la situació és desesperada. I tots els demés: demà a primera hora vull sobre la meua taula un informe detallat sobre qui ha estat el responsable d'aquest despropòsit. Mira que encarregar el cartell del pavelló de Catalunya en caràcters comic sans...



La meua proposta per als Relats conjunts de setembre. Que si m'agrada més Tàpies o la "comic sans"? Doncs no sabria dir... 

divendres, 18 de setembre de 2015

Deixa'm mirar




Va ser, durant un temps, una de les meues cançons preferides, imprescindible en el repertori d'aquelles llargues vetlades de guitarra vora el foc, cantant-li a l'amor i la revolució sense saber encara molt bé en què consistien, realment, ni l'un ni l'altra. Després, per alguna raó --potser perquè, en el fons, sempre l'he trobada tan bella com trista-- vaig deixar de tocar-la i, durant molts anys, no havia tornar a pensar en ella. Fins l'altre dia, quan només començar a caminar, a peu de penya-segat, vora la Cala del Moraig, em va vindre al cap de sobte i no em va deixar fins que vam arribar, després d'una còmoda i preciosa travessia, al Cap d'Or i el Portet de Moraira. I més enllà encara, perquè al llarg de tota aquesta atrafegada però productiva setmana, no he deixat tampoc de pensar-hi: tan de bo que no ens falte mai una mar blava que voler mirar. Bon cap de setmana!




Només dues paraules, si m'ho permeteu, sobre la "còmoda i preciosa travessia": va ser dissabte passat, amb els companys del CEC, i tot i que transcorre per paratges que ja coneixia --els espadats de Benitatxell, la bellíssima Cala Llebeig i l'esvelta Punta de Moraira, a penes un reflex del que devien ser aquestes costes abans que caiguera sobre elles la bogeria urbanitzadora-- la possibilitat d'encabir-los tots en una única ruta, quasi tota tota ella abalisada, la converteixen en una opció francament recomanable i apta, com solia dir-se abans, per a tots els públics. O per a quasi tots, vaja. 








dimarts, 15 de setembre de 2015

Zero-G





...seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou.

Pausa. Descans. Revisió rutinària dels controls de la nau. Comprovació de les constants vitals.

Reinici: seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou...

(Extracte de l'informe "Estudi sobre el comportament sexual dels astronautes en l'Estació Espacial Internacional. Assaig de descripció textual". Agència Espacial Europea, setembre de dos mil quinze)




No, no m'he tornat encara boig (crec). És la meua  aportació a la proposta de Joan Gasull, que pilota l'imprescindible blog Garbi24, sobre relats de seixanta-nou paraules relacionats amb el seixanta-nou. La imatge és de la xarxa; el poc trellat, tot meu. Si les paraules unides per guionet no comptaren només com una, hauria quedat un poc més lleuger...










diumenge, 13 de setembre de 2015

Barrancs i clapisses



El vessant de Mariola que s'estén entre els paratges de Serelles, a Alcoi i l'Alberri, a Cocentaina, és probablement un dels sectors menys freqüentats i més desconeguts de la serra. L'accidentada orografia, caracteritzada pels barrancs abruptes i els escarpaments rocallosos, i la presència --diria que dissuasiva-- de la enorme cicatriu de la pedrera, a hores d'ara inactiva, que ha excavat durant decennis el perfil de la muntanya, solen deixar aquesta part de la serra fora dels recorreguts habituals dels qui solem trescar pels seus senders i viaranys; més encara, d'ençà que l'estiu del 2012 un incendi --encara no totalment aclarit-- va recremar més de cinc-centes hectàrees d'aquest sector del parc natural, parcialment cobert, fins llavors, per denses pinedes de pi blanc.

Tot i que els vorege sovint quan m'encare cap al Montcabrer per alguns dels camins que hi duen --pel Coll d'en Sabata o per les Penyes Munteses, posem per cas-- feia molt de temps que no m'endinsava per aquells costers, marcats encara pels efectes del foc recent però en els què, mirats des de la distància, comença a fer-se palesa una lenta però tenaç regeneració de la coberta vegetal. Vaig voler aprofitar, per això, un dels últims dies lliures abans de reincorporar-me a la feina, per plantejar una caminada per aquest vessant, amb inici --i final-- en el castell de Cocentaina, les fites principals de la qual esbosse --no em compte encara entre els usuaris del ja quasi universal GPS, tot i que sé que només és qüestió de temps que m'hi afegisca-- per si a algú li resulta d'interès.

Des del castell, un dels traçats del sender PR V 37, ben abalisat i bo de caminar, mena fins els peus de la pedrera, l'impressionant tall de la qual pot vorejar-se per l'oest fins assolir el llit mutilat del barranc de Morant. Remuntant el mateix barranc, sense sender visible però relativament fàcil de transitar --tret, potser, del pendent remarcable i dels nombrosos pins cremats que barren la marxa i que a trams exigeixen alguna petita marrada-- s'arriba a les Penyes Munteses i, des d'elles, al traçat del sender GR-7, pel qual es pot guanyar fàcilment i si de ve gust l'immediat Montcabrer. El descens es planteja pel mateix sender de gran recorregut, en direcció cap a Alcoi; però abans d'arribar al Pla de les Codolles i el Coll d'en Sabata, cal parar atenció a un petit ramal --a l'esquerra, en sentit de la marxa-- que porta fins l'inconfusible turó del Cavall Bernat. Un altre senderol, marcat amb fites, voreja el pollegó, que deia el mestre Calero Picó, i després de passar junt als singulars Clots d'Ol, va descendint per un barrancó que, abans que s'engorje quan arriba a l'esglaó rocós de les Clapisses, cal abandonar per l'esquerra i que, seguint l'estret sender, retorna fins a peus de la pedrera i, des d'ella, al punt de partida.




Al remat, una caminada llarga (i a estones exigent) però indubtablement estimulant, per uns paisatges aspres en els que la ferida del foc és encara omnipresent, però que --tot i algunes intervencions com a mínim qüestionables-- comencen a mostrar signes esperançadors d'una regeneració que s'anuncia lenta i complicada, però que, tard o d'hora, acabarà retornant-li el verd a la serra. Tan de bo d'altres ferides, molt més profundes i persistents sobre la pell de Mariola, puguem dir algun dia el mateix.




divendres, 11 de setembre de 2015

Tres-cents u



Amb el desig, sincer i compartit, de que el Tres-cents dos siga, alhora i sobretot, l'any Primer d'una nova història per a Catalunya --i també, estic convençut, per a nosaltres els valencians. Des del sud, bona Diada i via lliure!








diumenge, 6 de setembre de 2015

Vora riu



O Tejo é mais belo que o rio que corre pela minha aldeia,
Mas o Tejo não é mais belo que o rio que corre pela minha aldeia
Porque o Tejo não é o rio que corre pela minha aldeia.
O Tejo tem grandes navios 
E navega nele ainda, 
Para aqueles que vêem em tudo o que lá não está, 
A memória das naus.

O Tejo desce de Espanha 
E o Tejo entra no mar em Portugal.

Toda a gente sabe isso. 
Mas poucos sabem qual é o rio da minha aldeia 
E para onde ele vai 
E donde ele vem. 
E por isso porque pertence a menos gente,
É mais livre e maior o rio da minha aldeia.

Pelo Tejo vai-se para o Mundo. 
Para além do Tejo há a América 
E a fortuna daqueles que a encontram. 
Ninguém nunca pensou no que há para além 
Do rio da minha aldeia. 
O rio da minha aldeia não faz pensar em nada. 
Quem está ao pé dele está só ao pé dele.

Alberto Caeiro (Fernando Pessoa), "O Guardador de Rebanhos", poema XX

A falta de muntanya --el temps, plujós i pel demés magnífic, no ha acompanyat hui per a plantejar-se caminades per la serra-- és una sort poder tindre a prop un riu. El riu del meu poble, potser no tan bonic com molts altres, però més bonic que tots els altres. Malgrat tot el que hem fet, i encara fem, per impedir-ho.




divendres, 4 de setembre de 2015

Postvacacional




Ja ho he dit altres vegades, i pràcticament amb les mateixes paraules: deixant de banda les petites i inevitables incomoditats associades al retorn a la rutina (matinar un poc més, tornar a agafar cotxe més del que m'agradaria...), no sóc d'aquells que lamenten haver de tornar a la faena. I enguany, la veritat, encara menys, perquè el final de les vacances ha coincidit amb la formalització d'una nova responsabilitat, a la qual em dedicaré a partir d'ara, i a la que el sempre peculiar llenguatge administratiu es refereix com "planificar, dirigir, controlar, coordinar i supervisar l'activitat" dels serveis que s'ocupen, entre altres aspectes, dels espais naturals protegits, la conservació de flora i fauna o la gestió forestal. Molta faena per davant, sense cap dubte; però molta il·lusió, també, per contribuir a fer que les coses, si més no en l'àmbit que em  pertoca, vagen millorant. Ho deia, també, l'any passat per aquestes dates: "els temps millors acabaran venint, estic convençut; però només si som nosaltres qui els fem vindre"; i en això estem, ara com ara. I a més no fa calor, i segueix plovent...






Si la pluja no ho impedeix, que espere que no, d'aci una estona m'allargaré fins a Muro, que enguany s'ha afegit als cada volta més nombrosos pobles valencians que, seguint la proposta que va llançar fa ja sis anys Josep Lozano, celebren la Festa Estellés al voltant del 4 de setembre, data de naixement del poeta. La qual cosa no lleva que, com també és tradicional, aquest blog s'hi sume --a la seua manera-- a aquesta festa. Amb un punt de tristor malgrat les alegries, per tot allò que passa i no voldríem que passara, sobretot --o només-- quan veiem xiquets morts. "Oh vella, oh trista Europa!".

Mira, amiga --diria--: les coses, certes coses,
no ocorren perquè sí. Hi ha clàusules secretes,
hi ha processos ocults, hi ha juntes generals
al voltant d'una taula de pi, ben basta i pobra,
sobre la qual a voltes penja un llum miserable.
Sabem els resultats, els brutals resultats
que ens aturen de sobte, com un llamp, al camí.
Podria il·luminar-te el passatge evocant
el camí de Damasc; però no és necessari.
Ara, mira, la tarda, les arbredes, el riu.
El rei parlant amb Curzio: veges tu si ho entens.
No és temps encara, amiga, que els arbres --els arbres
verds i esvelts del jardí-- s'esdevinguen donzelles.
Ara van entre els arbres, renillant, els cavalls.
Hi haurà un moment que els arbres s'esdevinguen donzelles,
verdes donzelles nues, terriblement esveltes,
i entre elles els cavalls, renillant com els hòmens
quan arriba l'instant que ja no poden més.
Aleshores veurem porcellanes amables,
porcellanes que tenen uns lents dibuixos òptics
tots fets d'arrels torpíssimes: formiguers anagrames
com els que tots tenim a les boles dels ulls,
uns petits mapes òptics dels països on som
destinats --per què no?-- des de l'instant de nàixer:
el país que se'ns deu, no et càpiga cap dubte,
el país del qual som amargs exiliats.





dimarts, 1 de setembre de 2015

Pinyols de tàpena


A ma casa, quan algú feia un mal pas o ensopegava sense cap causa aparent, es deia que havia entropessat "amb un pinyol de tàpena" --que és com, al sud valencià, li diem a la tàpera. Jo, que era un xiquet, interpretava com a "pinyols" les minúscules boletes que es veuen dins de les tàpenes quan les obris, amb la qual cosa quedava clarament de manifest l'exageració que implicava la frase. Per això, quan em vaig assabentar que aquelles "boletes" eren, en realitat, els estams de la flor tancada --la poncella, que és el que es consumeix adobada en vinagre--, i que els pinyols, on calia buscar-los, no era en les tàpenes sinó en els també comestibles tapenots, em vaig quedar un poc despagat: no sembla probable que els petits pinyolets --de dos o tres mil·límetres de grandària-- siguen tampoc suficients com per provocar una ensopegada a ningú, però em va semblar que, almenys en part, l'expressió que tantes voltes havia sentit en boca dels meus avis perdia una part important de la seua força expressiva.

He pensat en els pinyols de tàpena perquè, d'una forma o d'altra, almenys un d'ells ha arribat fins a les parets del pati: des de fa unes setmanes, una petita però vigorosa tapenera ha començar a créixer de forma espontània en una d'aquestes parets. Sobre com va arribar fins allí el pinyol en qüestió. és difícil aventurar cap hipòtesis: ocells, sargantanes, formigues i fins i tot vespes han estat assenyalats com a consumidors habituals dels fruits de la tapenera i, per tant, tots ells poden actuar com a potencials dispersadors de les seues llavors. Vaig pensar, però, que allò més probable és que aquesta dispersió s'haguera produït des d'algun lloc més aviat pròxim, així que, tot i que no em constava la presència de la planta en la rodalia de casa, vaig sortir a buscar el possible origen de la meua nouvinguda tapenera, amb resultat immediat: en els talussos pròxims, un reguitzell de petites plantes em va acabar conduint fins una esponerosa --i florida-- mata que, en tot cas i atenent al temps que fa no hi passava per allí, no deu de fer més d'uns mesos que hi creix, i que en base als seus caràcters he identificat com a la varietat canescens de la Capparis spinosa subsp spinosa (C. sicula subsp sicula, per a alguns autors)


La jove tapenera del pati s'enfronta, ara com ara, a un futur com a mínim incert. El lloc on ha nascut no sembla el més adequat --ocupa, o acabarà ocupant, un lloc de pas-- però no he trobat la forma de trasplantar-la amb garanties a una altra ubicació més escaient on la planta puga créixer sense entrebancs i lluir les seues precioses flors. En tot cas, tampoc no em caldrà esperar a què una altra llavoreta, portada per qui sap qui, acabe germinant allí on millor convinga als meus interessos: quan les flors de les plantes veïnes esdevinguen tapenots, aniré a recollir-ne uns quants i tractaré de fer planter. Amb cura, això si, de que no em caiga cap pinyol per ahi, no siga que algú hi entropesse.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...