"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 11 de juny de 2016

Oikos




S'assemblen tant als cucs de terra (llombrígols, en diem a Alcoi) que fàcilment podríeu confondre'ls  amb un d'ells. Però si els pareu un poc més d'atenció, reparareu en el seu cos cobert d'escames, en la falta del característic clitel i sobretot, en la presència d'un vertader cap, coronat per dos ullets diminuts i del qual surt de tant en tant una petita llengua bífida. Perquè allò que, a primer cop de vista, hauria passat --no solament pel seu aspecte, sinó també pel seu comportament-- per un anèl·lid, és en realitat un parent pròxim de les sargantanes i les serps; en concret, es tracta d'un amfisbènid, un grup de rèptils singular i poc conegut, l'únic representant del qual a les nostres terres s'anomena popularment serpeta (o colobreta) cega (Blanus cinereus).

La serpeta cega il·lustra, amb el seu aspecte vermiforme, allò que en biologia es coneix com evolució convergent: grups de ser vius remotament emparentats poden desenvolupar solucions anàlogues per als mateixos problemes adaptatius, la qual cosa els dóna --com succeeix, per exemple, amb els peixos i els dofins-- un aspecte enganyosament similar. Com els llombrígols, les serpetes viuen excavant sota terra o entre la fullaraca, on s'alimenten de larves i insectes, als quals localitzen sobretot mitjançant l'olfacte i l'oïda (els seus ulls són pràcticament vestigials). Aquests hàbits fan que siga difícil veure-les en la superfície, tot i que en funció de la temperatura i la humitat del sòl poden abandonar de tant en tant les seues galeries subterrànies. Per aquesta raó, no se sap molt encara sobre la seua distribució i abundància, però sembla preferir llocs relativament càlids i amb una certa humitat. A hores d'ara, hom considera que Blanus cinereus viu només al centre i l'est de la Península Ibèrica; estudis recents proposen que les poblacions nord-africanes de serpeta cega, com també les del sud-oest peninsular, correspondrien en realitat a espècies distintes (B. mettetaii i B. mariae, respectivament) però estretament emparentades amb aquella.

No he tingut moltes ocasions de veure aquests singulars animalets al camp, i per això sempre m'alegra trobar-ne alguna. El que no esperava, i m'ha sorprès especialment, era trobar-ne una... al mateix pati de casa. De fet, van ser les gates les qui la van trobar primer, però vaig arribar a temps de salvar-la de la seua curiositat felina i, ja posats, de fer-li unes quantes fotos abans de deixar-la tornar, esglaiada però aparentment estàlvia, al seu fresc i fosc món subterrani. Ignore com han pogut arribar les serpetes al pati; potser la terra de les plantes que de tant en tant hi porte des de la serra hi duguera algun ouet, o potser ja hi eren quan vam arribar i no ha estat fins ara que les he vistes. Però afegir-les a la llista de veïns no humans que comparteixen la casa amb nosaltres no deixa de ser una alegria afegida; biofilia, ja sabeu. I ja sabeu, també, que oikos, arrel d'ecologia, vol dir casa...







Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...