La línia de Wallace

Crec

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Fri, 01 Jun 2012 15:10:00 +0000

M'he acabat de convéncer hui, després d'acompanyar mon pare a l'hospital i haver tingut temps per reflexionar durant les quasi tres hores de retard entre l'hora a la què estava citat i el moment en què la metgessa --que hui estava inusitadament amable, tot i estar cobrint tres consultes de forma quasi simultània-- l'ha atés finalment: crec que les retallades en la sanitat pública no afecten ni afectaran la qualitat assistencial, i que qui pense el contrari només pot fer-ho mogut per la ignorància o la mala fe. I crec també que Mariano Rajoy és un estadista de talla mundial, Rodrigo Rato un gestor irreprotxable i Rita Barberà una de les dones més dolces i sensuals del planeta, només superada a curta distància per Scarlett Johansson, amb qui per cert mantinc una apassionada relació. Total, posats a dir-ne...

La cara amable de la setmana --o, per ser més just, una d'elles-- han estat el parell de dies que he pogut deixar la feina de despatx per fer treball de camp a la Tinença de Benifassà, dins la VII Setmana de la Biodiversitat. Dilluns, sobre la taula, hi trobaré els papers que s'hauran acumulat durant aquest temps; però no puc negar que, es mire com es mire, haurà valgut la pena. I, en tot cas, encara hi ha pel mig un cap de setmana: farem per passar-lo el millor possible, i espere que vosaltres ho pugueu fer també.

Llegir i viure

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Tue, 29 May 2012 16:32:00 +0000

M'adone que, des de fa uns mesos i sense cap premeditació, quasi tots els llibres que m'han passat per les mans han tingut com a tret comú un fons de desfici, una atmosfera més o menys explícita de tristesa i neguit que persisteix, de vegades ostensiblement, molt després de tancar les seues planes. Repasse (sense cap ànim ressenyaire) aquestes lectures, escampades encara sobre la taula mentre esperen ocupar el seu lloc en els prestatges, i només trobe com a excepció –certament significativa, en tot cas-- el vitalisme irreverent de "Somiant amb Aleixa" de Mercé Climent i Francesc Mompó: un llibre estimulant, en el fons i en la forma, fins i tot per a un lector, com jo mateix, que sol apreciar més el sexe quan emergeix oportunament en una trama --em venen al cap alguns passatges de Belli, Roth o Skármeta, per exemple— que quan fa de justificació principal de la mateixa.

Però tret d'aquest, començant amb l'excepcional "Jo confesso" de Jaume Cabré i la seua magistral visió dels efectes devastadors del pas del temps i de la persistència de la maldat humana a través d’aquest i de la història, i acabant amb l’inquietant i meritori "Les mans de la deixebla" d'Anna Moner (que he trobat remarcable tot i que, a estones, m’ha semblat que l’atmòsfera sufocant i el llenguatge frondós asfixiaven un poc el relat), tota la resta podrien encabir-se dins aquesta categoria de llibres els personatges dels quals naveguen entre la frustració, la inquietud i la desesperança. He trobat o m’ha semblat trobar aquests trets en “Els Voltors” de Miquel Adrover --una novel·la interessant, però en la què potser havia posat massa expectatives-- i també, i molt especialment, en la imprescindible “Vides desafinades” de Xavier Aliaga, de la qual podeu trobar comentaris i ressenyes merescudament elogioses en abundància, i del qual em limitaré a dir que potser ha estat –junt amb el ja esmentat de Cabré— el que més m'ha captivat, per personatges, trama i llenguatge, d'aquesta tongada de lectures.

L’emotivitat descarnada i sense concessions de “El caçador d’estels” de Khaled Hosseini, i l’ambient opressiu i angoixant del sorprenent “Quadern de les vides perdudes” de Silvestre Vilaplana, tots dos simplement magnífics, han estat els darrers d’aquesta llista de llibres llegits en unes setmanes que no han estat massa propícies per llegir, i en les que el desassossec quotidià en què massa sovint em trobe immers ha trobat un curiós i inquietant reflex en les paraules impreses. Per cert: a la vista del panorama actual, i ateses les perspectives immediates, he decidit prescriure’m –per a llegir, i per a viure-- una dosi extra d’ironia. Quant al primer, he optat per rellegir Tom Sharpe i “L’ovella negra”, que m’ha semblat especialment adient per als temps que corren. I pel que fa a la vida, alguna cosa se m’acudirà...

Ocells de tempesta

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Sun, 27 May 2012 16:04:00 +0000

Hi ha molts trets que fan d'ella una espècie singular. És l'au marina més petita d'Europa (només un poc més gran que un teuladí) però, com la majoria de les seues congèneres, és una voladora incansable i experta, que només toca terra per reproduir-se. La major part de la seua vida --i pot viure fins trenta anys-- la passa sobrevolant el mar per alimentar-se, sortejant les tempestes que li han valgut un nom que alterna amb el de noneta, amb què és conegut a les Balears, i el d'escateret, que predomina en terres valencianes. Es creu que el seu sentit de l'olfacte, molt desenvolupat, té un paper important en la captura d'aliment, i també els permet localitzar el niu quan retornen en plena nit a les colònies (de vegades molt nombroses) en què crien, sempre situades en coves, petites cavitats i esquerdes de les roques. És una espècie relativament comuna en l'Atlàntic, però les poblacions mediterrànies --que es consideren una subespècie diferent-- es troben a hores d'ara amenaçades: la presència de rates i gats a les illes i illots on es reprodueix, la freqüentació humana i la predació per part de gavines, han reduït notablement els seus efectius.

Fa uns dies, a l'Illa de Benidorm, vaig tindre novament l'ocasió de veure de prop els escaterets. I també d'escoltar-los, i d'ensumar l'olor tan peculiar --recorda vagament la brea-- que caracteritza els seus nius. Acompanyava els voluntaris que, coordinats pel Parc Natural de Serra Gelada, fan un seguiment de la colònia que nidifica en aquest illot, en el qual crien també altres ocells rellevants com la corba marina emplomallada o la gavina corsa. Tot i la proximitat de Benidorm --amb la consegüent afluència de visitants i, sobretot, malgrat els efectes de la contaminació lumínica procedent de la ciutat, que facilita la predació dels escaterets i els seus nius per part de les gavines-- l'Illa alberga la colònia valenciana més important d'aquesta espècie, amb uns pocs centenars de parelles que són objecte de protecció i seguiment especial.

De dalt a baix, poll i adult de corb marí emplomallat; niu de gavina corsa; escateret covant l'ou, i l'amic Santa, del parc natural de Serra Gelada, fent una ullada (natural) als nius.

M'agrada molt el nom d'escateret, que remet --via escata-- als costums alimentaris de l'espècie; i també el de noneta, del qual no he trobat referències etimològiques però que potser es relaciona amb els seus hàbits crepusculars quan toca terra ferma. Però trobe especialment evocador, i per això l'he escollit per a aquestes ratlles, el d'ocell de tempesta: conten que els pescadors l'anomenen així perquè saben, quan els veuen volar a prop de la costa, que s'aproxima un temporal i que convé buscar el recer del port. Mentre, el petits ocells capegen la tempesta sobrevolant amb perícia els sins de les ones i resistint amb tenacitat la força del vent. Alguns no ho aconsegueixen i apareixen morts, poc després, a les platges; però la majoria sobreviuen a la fúria del mar i les borrasques, malgrat el seu aspecte fràgil i la seua petitesa. O potser precisament per això.

Per si no ho haguéreu vist a l'enllaç que hi ha més amunt: qualsevol persona interessada pot participar en el seguiment de les colònies d'escateret a l'Illa de Benidorm, a través del programa de voluntariat que ha posat en marxa el Parc Natural. Hi ha previstes diverses visites al llarg de juny, juliol i agost; ací teniu tota la informació, per si algú s'anima...

Distàncies

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Fri, 25 May 2012 17:44:00 +0000

Ens alerten, des de molt menuts, sobre la cura que hem de tindre amb allò que diem. Farien bé també d'advertir-nos que convé tindre la mateixa cura --si no molta més-- amb tot el que callem. Sempre és dur aprendre que, de vegades, un sol silenci pot allunyar molt més que un miler de quilòmetres, o un miler d'anys. Més, fins i tot, que un miler de paraules... Bon cap de setmana!

El verd --pel que té de simbol d'allò natural, cal aclarir-- està representant darrerament la meua principal evasió front a una realitat quotidiana que segueix mostrant-se grisa, rústega i espessa. Però aquesta nit el canviaré pel blau i el grana, tot i que amb idèntica pretensió: passar-ho el millor possible --xiulada inclosa, evidentment-- i deixar de banda, per una estona, maldecaps i maldepanxes. Així que, passe el que passe, visca el Barça! (i gràcies, Pep!)

Imatge de Kaos en la Red

Trencaclosques

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Thu, 24 May 2012 14:44:00 +0000

Hi haurà qui pensarà el contrari, i no ha de ser poca gent si ens atenem a la freqüència i reiteració amb que s'evoca aquesta imatge. Però jo sóc del parer que les comparacions entre la vida i els puzzles deixen, en general, bastant a desitjar. Entenc la pertinència de la metàfora pel que tenen, de complicat, una i altres. Però si m'hagués de comparar la vida amb alguna cosa, sense sortir de l'àmbit genèric dels trencaclosques, m'inclinaria sense dubtar-ho per un tangram: només set senzilles formes geomètriques, fragments poligonals d'un quadrat primigeni amb les quals es poden compondre milers de figures sense cap altra pauta que la pròpia intuïció ni cap altra finalitat a priori que aconseguir una combinació satisfactòria.

Imatge de la xarxa

A aquestes alçades, em resultaria impossible entendre la vida --ni que fóra al·legòricament-- com una recerca pacient i obstinada per tractar de trobar, entre milers de peces minúscules, aquella que encaixa exactament i en el moment oportú en el buit que té predestinat. Ja no crec en bellíssimes imatges tessel·lades de les costes irlandeses o el Gran Canyó del Colorado que em servisquen, alhora, com a objectiu preestablert i com a guia en el procés. Com a molt aspire, mentre vaig vivint, a anar fent i desfent, amb les poques peces de què dispose, siluetes que recorden vagament un gat, un ocell, una casa o un genet. Figures que perden el seu sentit, si és que en tenien, només que una de les peces canvie lleument de posició; però que poden també reordenar-se fàcilment per crear una nova il·lusió o una perspectiva distinta. Si un sacseig o una ventada desfà la imatge, es pot intentar refer-la, però també pot buscar-se una nova combinació que s'adapte millor a un moment, un estat d'ànim, unes circumstàncies diferents.

I en això estem, de fet, ara com ara.

Imatge de la xarxa

Set Llunes

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Mon, 21 May 2012 14:54:00 +0000

Realment, és un topònim que sempre crida poderosament l’atenció a qui l’escolta per primera vegada. Però acostumat a sentir-lo des de sempre, no ha estat fins fa molt poc que he reparat en tota la càrrega lírica que amaga el nom del Pont de les Set Llunes. Tan se val que, en terres alcoianes, les llunes siguen també les arcades (o ulls) d’un pont, de les quals aquest espectacular viaducte --acabat de bastir el 1932 com a part del traçat del ferrocarril que havia de connectar Alcoi amb el port d’Alacant, i que mai va arribar a funcionar-- en té precisament set: és ben sabut que la poesia pot brotar, i de fet sovint ho fa, des d’arrels tan prosaiques i insospitades com un pimentó torrat o una esvelta i elegant infraestructura, exemple remarcable de l’enginyeria civil del primer terç del segle XX.

Com moltes altres vegades des que era un xiquet, vaig tornar a passar ahir sota les llunes del pont, camí del Racó de Sant Bonaventura i els Canalons. Acompanyava un grup d’amics i amigues en un itinerari explicatiu organitzat per l'Ajuntament d'Alcoi per tal de commemorar el desé aniversari de la declaració d'aquells indrets com a paratge natural municipal. Una bona ocasió per tornar a una de les zones amb major interés ambiental i paisatgístic de la rodalia alcoiana, marcada per la presència permanent de l’aigua i a cavall entre els parcs naturals del Carrascal de la Font Roja i la serra Mariola. I un bon moment, també, per compartir records d’aquelles primeres iniciatives de protecció des de l’àmbit local, i per constatar que, si més no en aquesta ocasió i gràcies a la complicitat i la col·laboració de molta gent, s’han pogut assolir avanços perceptibles. Queda camí per fer, evidentment; però no és poc el que ja s’ha recorregut.

Fent de nou camí, de tornada cap Alcoi, se'm va acudir pensar que potser d’ací uns segles, quan el pont tal vegada ja no existisca, algú es preguntarà sobre l’origen remot i el sentit ocult de les Set Llunes. És possible que, en aquell moment encara per venir, hi haja nascut fins i tot alguna legenda que vincule el nom al màgic paisatge de riu i bosc que l’envolta. Potser parlarà de dones d'aigua, o bé d'alguna bella fadrina (em va vindre al cap la inoblidable Blimunda Sete-Luas del Memorial del Convent de Saramago, capaç de veure dins les persones i de capturar la seua voluntat) i de fantàstics encanteris sota l’influx de la lluna plena… Vaig pensar en quantes coses que ara ens semblen misterioses, hauran estat evidents en altres llocs i per altra gent. I quantes altres que ara són diàfanes per a nosaltres, esdevindran inexplicables en ser vistes amb uns altres ulls. O sota unes altres llunes.

Incidentalment: també vaig pensar, a tall del mateix recorregut però des d’una perspectiva més pragmàtica, en els cridaners paral·lelismes entre ferrocarrils que mai no van ser i aeroports que potser mai no seran, i en els contextos social i polític –la Dictadura de Primo de Rivera i allò que a hores d’ara hem vingut en anomenar "democràcia"— sota els quals es van planificar i construir unes i altres. Sort que la caminada és curta i vaig arribar prompte al cotxe; si no, ves a saber a quines estranyes conclusions podria haver arribat...

Per davall del paisatge

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Sat, 19 May 2012 12:45:00 +0000

«Sota l'opció pagesa andalusina per la irrigació potser hi hauria, doncs, una "estratègia camperola de producció de productes fugaços, inaprehensibles" (...). El fet, doncs, de no ser acumulables, dificulta i impedeix el sorgiment de "senyors" que puguin dominar els processos de treball pagès a través de la renda feudal (...). Però també hi hauria una opció pagesa per una agricultura que no repara en grans inversions de treball, ja que el seu objecte és la satisfacció de les necessitats de la comunitat (...). En aquest sentit, les opcions per un o altre tipus d'agricultura no serien fonamentalment resultat de determinants ecològiques o climàtiques ni derivades d'actituds espontànies o "naturals", sino que serien decididament artificials.»

Helena Kirchner, "La construcció de l’espai pagès a Mayûrqa: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró", UIB 1997

Caminar per la vall de Coanegra va representar molt més que un amable i estimulant passeig per un dels recorreguts més interessants, coneguts i freqüentats d'aquesta banda del Raiguer. Va ser, també, l'oportunitat de trepitjar finalment --molts anys després-- unes contrades en les què mai abans no havia estat, però que havien esdevingut familiars a força de llegir sobre elles. I d'evocar, aquesta vegada sobre el terreny, noms i imatges d'alqueries, rafals, séquies i qanâts, de camperols berbers (els Banū 'Arūs, els Banū Ağğer) que, en els tres segles que separen Issam al-Khawlani de Jaume I, van imaginar, construir i habitar aquests espais. Una història de la qual a penes queden, a hores d'ara, alguns rastres subtils i imperceptibles, però sense la què no seria possible entendre aquest paisatge, ni molts altres dels paisatges que estimem i en els quals ens reconeixem.

I si per davall d'un paisatge sempre hi ha la història que l'explica, al dessota d'aquest hi ha, a més --i literalment-- un altre paisatge: l'Avenc de Son Pou, origen probable del mateix nom de Coanegra i culminació immillorable d'una caminada esplèndida. És l'avantatge de deixar-se guiar per algú que et coneix quasi tan bé com el país que et mostra: que t'ajuda a descobrir aspectes --del país i d'un mateix-- que no imaginaves, o a recordar-los si és que els havies començat a oblidar...

L'últim ball

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Fri, 18 May 2012 17:01:00 +0000

En record d'aquells temps llunyans en que començàvem a comprendre que els divendres no eren un dia com els altres. I de Donna Summer, que tantes vegades va posar veu i cara a les fantasies i les esperances nascudes al seu caliu. És divendres, per fi, i la música ha de continuar. Bon cap de setmana!

Forgotten sunglasses (Relats Conjunts)

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Thu, 17 May 2012 17:23:00 +0000

Policia del Pensament? Si, bon dia, veurà, que acabe de trobar unes ulleres de mirada única oblidades, si, a la platja, no, no són meues, és clar que no, no, no tinc ni idea, estaven ací abandonades, jo només volia donar avís, si senyor, no, com pot dubtar-ho, de cap manera, jo sóc un bon ciutadà, jo mai oblidaria les meues ulleres de mirada única, només faltava, ni tan sols me les lleve per dormir, no necessite cap altra mirada que la mirada del Partit, per suposat, senyor, la meua fidelitat és inqüestionable, la Llibertat és Esclavitud...

(per a una proposta de Relats Conjunts)

Zona humida

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Sun, 13 May 2012 12:08:00 +0000

Feia molt de temps, des dels anys remots i iniciàtics en què començava a interessar-me per aquestes qüestions i el GOB representava ja, per a molts de nosaltres, un referent imprescindible en la lluita per la conservació del territori, que volia conéixer s'Albufera de Mallorca. Per unes coses o per altres, però, mai s'havia presentat l'ocasió de veure-la més que de passada. Tampoc aquesta volta podia anar més enllà d'un tast, perquè tot i que aquestes escapades de cap de setmana presten per a molt, sempre es queden massa curtes; però no podia desaprofitar l'oportunitat de deixar-me guiar per qui coneix a fons els secrets i amagatalls d'aquest aiguamoll emblemàtic, símbol --com tantes altres de les nostres zones humides-- de la sorprenent capacitat de la natura per resistir i sobreviure a les pressions, no sempre amigables i harmonioses, a que la sotmetem nosaltres els humans.

Poc temps, doncs, i a més sota un oratge inclement i amb la tempesta de fons. Mai m'ha molestat --i diria que tampoc a imma-- caminar quan plou, si més no mentre no s'assolisca la categoria de torrencial i els raigs no caiguen massa prop. Pèro a més, sempre he cregut que hi ha alguns indrets als que la pluja afavoreix especialment, com si l'aigua que domina el paisatge arran de terra recuperara alguna mena d'íntima connexió amb el cel i els núvols (els niguls) dels quals, i en última instància, procedeix... Va ser, en tot cas, un passeig encisador entre prats i canals esclatants de vida --i probablement, un altre avantatge, amb molta menys gent de l'habitual un diumenge de maig. Una bona ocasió, doncs, per gaudir de les imatges impagables de la natura en saó, però també per saber un poc més dels trets que han fet de s'Albufera un espai d'importància ecològica excepcional, del paper dels mecenes i els voluntaris en el coneixement i la conservació de la zona, i del lamentable revifament de vells i irracionals projectes que tornen a amenaçar-la.

Abans de marxar, mentre la pluja refermava, una confiada parella de fotges banyudes es va deixar veure ben a prop nostre. La fotja banyuda és una de les aus més amenaçades d'Europa: la major part de les seues poblacions són africanes, per la qual cosa sembla que mai no ha estat una espècie abundant; però van ser la cacera i la dessecació de zones humides les que la van dur pràcticament a desaparéixer de les nostres terres a principis del segle XX. Ara, però, és fàcil veure-la a s'Albufera: des de l'any 2004 hi ha estat reintroduïda, a partir d'exemplars criats en captivitat a l'Albufera de València. Resulta cridaner, però, que les fotges criades a València (on l'espècie s'ha reintroduït també, però amb un èxit limitat a causa de la caça) i que després s'han amollat a Mallorca, procedeixen d'ous recollits en aiguamolls del nord del Marroc, en el marc d'un projecte que va iniciar-se el 1999. Des del Magrib a Mallorca, passant per València: probablement, les fotges han fet el mateix viatge que, molts segles abans, va fer el mateix nom d'al-buhayra que designa els llocs que ara les alberguen, i dels què voldriem que no hagueren de tornar a marxar.

#nosaltres

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Sat, 12 May 2012 06:09:00 +0000

Els rius i les muntanyes, els boscos i la mar, els ocells, l'arròs, les garroferes i els oliverars... Llocs, noms, horitzons i paisatges són també #nosaltres: un poble lliure, una terra viva.

Seguint la proposta de Vilaweb per commemorar el cinquanté aniversari de la publicació de "Nosaltres els valencians".

Més favorits (i més gràcies)

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Fri, 11 May 2012 15:00:00 +0000

Quan Enric Senabre em va incloure fa unes setmanes en la seua llista de Liebster Blog, a més d'alegrar-me molt, vaig comprovar la dificultat de triar només cinc blogs d'entre tots aquells que trobe estimables. Per això, en saber que Jesús Eduard Alonso --opinador impenitent, com ell mateix es defineix en el seu molt recomanable blog Quimeres, i animador incansable de la cultura i la societat saforenques-- havia tingut l'amabilitat d'esmentar-me també en la seua selecció de blogs favorits, no solament em vaig alegrar tant com llavors, sinó que vaig haver de reprimir-me per no seguir també el nou ramal de la cadena, i proposar-ne cinc més: em va fer la impressió que faria un poc de trampa, i ja sabeu --salta a la vista-- que sóc persona temerosa de Déu i respectuosa amb les normes i els preceptes.

Ahir, però, vaig saber que Ximo Corts m'havia inclós també en la seua proposta de Liebster Blog. I ara sí que, de nou més content que un gínjol, he decidit que no puc deixar passar l'ocasió. Així que, a banda de recomanar-vos que no deixeu de conéixer els sempre interessants punts de vista de Ximo i d'agrair-li, també a ell, el seu amable esment, permeteu-me que aprofite l'avinentesa per suggerir-vos que visiteu aquests blogs, que formen part --com molts altres que, de nou, he de deixar fora-- de les meues lectures habituals:

La Crònica de Muntaner: crítica esmolada amb les paraules escaients, amb els peus a Alcoi però mirant sempre més enllà.
Filant Prim: literatura amb majuscules, sempre apuntant al cor...
Vicent Luna tirant al blanc: un mestre, es mire com es mire: llibres, natura, política... cultura, en sentit ampli, sense deixar-ne passar ni una.
Si dubto és que sóc, si penso és que sóc: ací crec que incomplisc les normes, perquè ha de tindre seguidors a manta. Però m'agrada l'aire que dóna Elfreelang a tot el que escriu, sobre quasi tot.
El verd és més que un color: a veure, com era... ah, si: "des de les comarques centrals valencianes als països bàltics, buscant camins allà on siga que es troben. I explicant-los amb les paraules justes..."

Si, ja sé que, una volta posat, n'haguera pogut proposar deu; o fins i tot quinze, que més trampes fan alguns i no passa res, i damunt els justifiquen. Però mira, igual és que, al remat, no sóc tan rebel com em pensava. Massa anys de judeocristianisme, potser...

Segueix plovent --i pedregant-- sobre mullat, en aquest maig estrany en què les coses venen com venen i jo vaig com vaig. Però tard o d'hora s'ha d'acabar la tempesta, i si més no hui he decidit que no es perd res tractant de posar-li, al mal temps, bona cara. Lucille, amb la seua veu càlida i suggeridora, sempre ajuda a capejar el temporal. Bon cap de setmana!

aPARAULA'm: samaruc

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Wed, 09 May 2012 06:00:00 +0000

Imatge de la Viquipèdia

Diuen els entesos que la seua etimologia és incerta, tot i que el mot germà samaruga –que és com anomenen en alguns llocs a les sangoneres— sembla tindre un origen més clar. Sempre m’ha agradat, en tot cas, la seua sonoritat, en la que em sembla trobar vagues ressonàncies àrabs o, fins i tot, preromanes. Però és, sobretot, per l’animal que designa: un petit peix endèmic, conegut pels biòlegs --què hi farem, si Valenciennes ho va decidir així-- com a Valencia hispanica. El samaruc té un valor científic excepcional: representa una autèntica relíquia biogeogràfica, pràcticament exclusiva a hores d’ara de les marjals del litoral valencià i d’unes poques localitats del sud del Principat, i és un dels dos únics representants del gènere Valencia, l’altra espècie del qual viu en els rierols i marjals d’Albània i Grècia.

Críticament amenaçat per la destrucció dels seus hàbitats, el samaruc fa temps que ha esdevingut un dels símbols de la lluita per la conservació al País Valencià. Sobre la qual cosa, per cert, potser també caldria fer alguna reflexió: hi ha qui té, com a emblema, grans felins, óssos panda o àguiles majestuoses; però a nosaltres ja ens va bé amb aquesta petita, modesta, quasi desconeguda joia de séquia i aiguamoll…

En el blog de Víctor Pàmies, animador incansable de la catosfera i promotor --una vegada més-- d'aquest event, podeu trobar un llistat totes les paraules apadrinades i pegar una volteta pels blogs que hi participen.

Més que paisatges

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Tue, 08 May 2012 17:01:00 +0000

És curiós, però només arribar m'adone que l'accent sinever se'm resisteix. La cosa va millorant en avesar un poc l'oïda, ubicar com cal les neutres i saber què volen dir amb lo muc i la mucada. Xeremies, flabiols i tamborins --hi ha festa per la llengua-- mentre m'explica que, a Sineu, no es fa neutra l'e de que, com altres voltes m'ha contat de l'erra afrancesada dels sollerics i l'eu dels pollencins, que no salen. I a tots dos llocs, que fan moros i cristians, i l'escut d'Alcúdia que, vist de passada des de la carretera, em va semblar el d'Alcoi... Un matís, un detall, una història que em mostra i em descobreix a cada poble. Un vi de Binissalem, un pa amb oli o un variat --gran troballa-- a Sa Pobla, un tombet per dinar, l'arròs brut que encara em queda per tastar. Cerveses. I unes herbes, o un rebentat de Tres Caires, quan la conversa s'allarga, que sol ser sempre: el plaer de xerrar de tot i de res, d'aprendre, de seguir coneixent... Hi ha hagut també mar, muntanya i marjal, i sé que trobaré el moment de contar-ho; però de nou he tornat de Mallorca amb molt més, en el cap, del què cap en una imatge. O en mil.

Hospital, isquèmia o cerebrovascular són paraules que, de sobte i malauradament, han irromput en el meu vocabulari quotidià aquests últims dies. Per sort, el pitjor sembla haver passat i l'evolució pareix favorable, per bé que la nova situació ha arraconat altres preocupacions molt més prosaiques i m'ha limitat encara més el temps disponible per escriure. En tot cas, no serà cap de les esmentades --ni cap altra que tinga res a veure-- la paraula que trie per 'apadrinar-la' demà, seguint una nova i interessant proposta de Victor Pàmies: l'ha anomenada aPARAULA'm, podeu trobar més detalls al seu blog, i commemora el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Demà en parlem, si no passa res. Que segur que no.

A la deriva

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Fri, 04 May 2012 13:16:00 +0000

els cònsols, els pro-cònsols,
quina mesquina raça oficiosa de fills de puta, cautíssims,
de manera que mai no es note massa.
bastards,
parlen sempre en veu baixa
i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.
són commemoratius
i practiquen un vici que hom diu necrologia.

Vicent Andrés Estellés

Li ho vaig sentir, fa alguns anys, a un conseller del ram: "la faena que feu té molt de mèrit", va dir-me. "Pensa que si a la gent li importara realment tot això del medi ambient, no ens votaria a nosaltres..." Encara no he estat capaç de discernir si aquesta declaració va nàixer d'un inesperat rampell de sinceritat o es tractava simplement d'una mostra més de cinisme, com seguisc també sense poder comprendre què és el que li importa, realment, a molta de la gent que els vota. Però recorde sovint aquella conversa, i molt especialment en setmanes com aquesta en les què al degoteig constant i quasi quotidià de retallades, arbitrarietats, agressions i ocurrències dels nostres governants, s'afegeix un context immediat --en l'àmbit diguem-ne professional-- especialment inhòspit, erràtic i descoratjador. Em recorde que, com per a moltes altres coses importants, són mals temps per a "tot això del medi ambient", però que cal fer el que es puga, impedir majors retrocessos i resistir fins que bufe millor vent. I tracte també de trobar recer en tot allò que m'envolta i que paga realment la pena: amistats i estimes, músiques, muntanyes i paisatges, una primavera que avança ferma i esplendorosa... I en la poesia, és clar: ara mateix, per exemple, aniria cara a ells i els recitaria (ben fort) aquell vers inspiradíssim d'Estellés, ja sabeu: aneu a mamar tots!

Malgrat tot, i encara que peque per botànic, he de reconéixer que la primavera m'agrada i m'ajuda a mantindre l'ànim: pràcticament en cada racó s'hi pot trobar alguna planta remarcable, de la què valdria la pena dir o escriure alguna cosa. La manca de temps i els maldecaps habituals m'estan privant de fer-ho, però no em puc resistir almenys a il·lustrar aquestes ratlles amb aquesta humil però bellíssima trencapedra (Saxifraga corsica subsp cossoniana), fàcil de veure aquests dies en les nostres cingleres i pedregars i representant d'un grup biològicament interessant i que em resulta especialment evocador. A la qual cosa cal afegir la seua admirable capacitat --inspiradora, si m'ho permeteu-- de créixer i florir en un ambient aparentment hostil i inhabitable, i el fet de què es tracte d'un endemisme compartit entre terres valencianes i balears, cap a les quals torne de nou d'ací unes hores. Bon cap de setmana!

De ponent...

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Sun, 29 Apr 2012 14:09:00 +0000

Ens va agafar la pluja a migdia, en plena trobada de voluntaris de la Fundació Limne a Quart de Poblet: una negra nuvolada que avançava des de ponent ens va sorprendre mentre dinàvem a la vora del riu, prop del què ben prompte serà, gràcies a la col·laboració entre diverses entitats i institucions, l'Estació Biològica del riu Túria gestionada per la pròpia Fundació. I no ens va deixar ja, tot i que cada vegada amb menys intensitat, fins a l'inici de la manifestació, a la què vam arribar ostensiblement xopats i de la què, per prudència parental, vam decidir marxar més prompte del que prevèiem: per una vegada, no haviem prestat massa atenció a les previsions meteorològiques, tot i saber que el ponent --i tot el que des d'allí ens ve-- no ens ho sol posar fàcil quan es tracta de certes reivindicacions.

En resum: malgrat la pluja, un bon dissabte, envoltat de gent que no es resigna, que busca camins nous i que no tem alçar la veu contra les mentides i les manipulacions. Ullades de sol, tènues però encorajadores, per tractar de contrariar aquests temps difícils de núvols foscos i mals vents...

Amor pels colors

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Fri, 27 Apr 2012 13:00:00 +0000

--Si, sóc alemanya. Però a banda que el futbol no m’interessa gens ni mica i que passe totalment de la Champions o com es diga, jo sóc de Dortmund, em costa entendre l’accent bavarés, i comence a estar farta de tant de pesat que em ve aquests dies amb el mateix conte, que ja podrieu ser un poc més originals.

Un poc afrontat, va girar cua amb un “perdona” a penes perceptible i es va perdre entre la gent que atapeïa el bar, mentre pensava resignadament que les derrotes del rival poden servir per endolcir un poc les nostres frustracions, però que d’ahí a assumir-les com si foren una victòria pròpia, hi ha molta distància. Potser no fóra encara massa tard per empassar-se l’orgull i tornar a intentar-ho amb aquella anglesa que semblava tan contenta…

Si vos sembla bé, i com que vaig un poc curtet de temps, quasi que em deixe pendent Guardiola, la manifestació de demà, la música de Brian Fallon i altres coses interessants, i ja en parlem amb més calma en un altre moment. Bon cap de setmana!

25 d'abril

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Wed, 25 Apr 2012 06:00:00 +0000

Quan el sol refresque l'aigua

i el gel la faça bollir,

per curar el mal d'Almansa

ens vindrà res de Madrid.

Trons sense rellamps

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Tue, 24 Apr 2012 18:00:00 +0000

Digueu-me tortuós, però quan has passat tot el matí faener sentint parlar de l'amenaça d’acomiadaments massius i intervencions imminents, no és fàcil anar a viure en directe l’últim dia dels Moros i Cristians alcoians i no posar-te a pensar en la possibilitat de foragitar a trabucades –en principi, sense metralla-- la colla d’inútils, irresponsables i indecents que ens han emmerdat fins el coll i que, segons tots els senyals, acabaran sortint-se’n com si res mentre els demés paguem un preu altíssim per les seues disbauxes. Amb tot, he decidit fer un esforç per deixar momentàniament de banda aquests torbadors pensaments, i limitar-me a gaudir de les últimes hores del sempre espectacular Alardo amb què tradicionalment es tanquen les festes del meu poble.

Com he dit altres vegades, si hi ha res que enyore dels meus temps de fester actiu és precisament aquest dia i les inesborrables sensacions que provoca. És cert que les restriccions legals (la quantitat de pólvora que pot utilitzar cada fester està limitada ara a un quilo) i la disminució incessant de participants, han reduït visiblement la seua espectacularitat. Però fins i tot així, l’olor a pólvora, l’estrèpit dels arcabussos, el ritme quasi musical d’un bon disparo –impagables les salves sincronitzades davant del castell-- segueixen resultant una atracció massa forta com per deixar-la passar, encara que siga només una estoneta i vista des de fora. Enguany, però, no he apurat fins a l’aparició de Sant Jordi --tan ingenua com emotiva-- sobre els merlets del castell, perquè per una vegada m’estime més ser testimoni de les esperades aparicions, quasi sempre igualment miraculoses, de Messi en l’àrea del Chelsea. En això estem, i ja veurem com queda, tot plegat.

El cas és que, un any més, s’acaben les festes del meu poble. No ha estat, tampoc aquest, l’any de veure baixar per Sant Nicolauet la primera esquadra de dones, ni de poder escoltar les ambaixades en valencià (“aquell, davant qui plora/tant de cristià vassall/i poruc s'estremeix/pel valor invencible del seu braç”), com tampoc, i en general, de veure la festa de nou en mans del poble que la fa i la viu, alliberada finalment de dogmes, essencialismes i hipocresies. Però ja falta un any menys per aconseguir-ho, i des de demà mateix reprendrem aquestes batalles, i moltes altres que ens venen damunt. I ja sabem que, en aquest cas, no les guanyarem només fent molt de soroll; però tampoc no sobra fer-ne, i dissabte és un bon dia per seguir demostrant-ho.

Sant Jordi

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Mon, 23 Apr 2012 05:55:00 +0000

Ahir moros, cristians i pluja --només per als primers, com mana la tradició. Hui roses i llibres, i un llaç pel català. Sant Jordi, en definitiva. Feliç Diada!

Val a dir que, malgrat les previsions anímicament tempestuoses, el cap de setmana s'ha acabat semblant a un suau temporal primaveral, d'aquells que van rentant l'aire i assaonant la terra. Potser va ser gràcies al magnífic concert de divendres (ja sabeu: Bongo Botrako, la Gossa Sorda, Obrint Pas i Aspencat), que va servir per desbravar dràsticament els ànims i amainar els maldecaps. El cas és que ni el primer disgust ressenyable que ens ha donat el Barça en molt de temps --i que s'esdevenia justament mentre començàvem la Festa dissabte al vespre-- ha tingut efectes moralment significatius, tot i que demà veurem què passa. Quant als Moros i Cristians, segueixen hui i demà; jo ja els viuré només a mitja jornada, però segur que encara deixaran alguna estona interessant...

Antagonismes

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Fri, 20 Apr 2012 14:37:00 +0000

És una situació que no sol produir-se, per sort, amb molta freqüència, però tampoc pot dir-se que siga excepcional. En primer lloc, ha de predominar en superfície un ambient de desànim i cansament generalitzat: una d'aquelles setmanes --posem per cas, aquesta mateixa-- en què tot, o quasi tot, sembla haver-se conjurat per anar malament alhora, o bé per empitjorar encara més si és que ja estava espatlat. Però per tal que es desferme el procés, aquest estat d'abatiment i desgana ha de xocar de forma sobtada amb una atmosfera general que reclame o exigisca exactament el contrari. S'ha pogut constatar, en aquestes circumstàncies, que el contrast extrem entre totes dues situacions --decaïment individual i exultació col·lectiva-- pot donar lloc a una autèntica i incontrolable tempesta anímica, una ciclogènesi emocionalment explosiva les conseqüències de la qual poden ser tan imprevisibles com potencialment devastadores.

En altres paraules: que després d'uns dies en què tots els meus indicadors de moral han assolit --per causes diverses però en absolut independents-- mínims certament alarmants, m'encare sense solució de continuïtat amb els moros i cristians alcoians, que tot i que comencen oficialment demà, tenen una prèvia interessant aquesta mateixa nit amb un concert que promet ser tan espectacular com esgotador. Tot plegat, doncs, anuncia un accentuat gradient entre masses d'ànim que fa previsible un esclafit notable, dels efectes i resultats del qual no gosaria aventurar res ara mateix. En tot cas, he decidit que el que haja de ser serà, per Alcoi i per Sant Jordi. I que després de la tempesta, ja vindrà la calma. O no.

Hui, com que m'ha semblat que l'ocasió ho mereixia, en deixe dues pel preu d'una. Poca cosa a veure l'una amb l'altra, tret de la coincidència en el títol, però totes dues capaces d'emocionar-me. De la primera no cal dir molt perquè ja està quasi tot dit; de la segona, si no esteu familiaritzats amb la música de moros i cristians, potser que hauriem de parlar-ne: si vos ve bé, aquest diumenge, mentre fem un plis-plai a la Plaça de Dins, podria ser un bon moment... Bon cap de setmana!

Desnivells acumulats

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Sun, 15 Apr 2012 18:23:00 +0000

Quan es tracta d'anar a la serra, tinc dues manies a les què em costa resistir-me: no apurar l'aproximació amb cotxe (no em sap greu caminar un poc més, i m'agrada també allò que Mountain Wilderness anomena "engrandir les muntanyes") i ajustar-me als horaris que prèviament, i no sempre de forma tan prudent com deuria, m'he autoimposat. Aplicar totes dues a una travessia --la de la Serrella-- un poc més llarga i exigent que les habituals eixides de proximitat que solen ocupar-me els caps de setmana, pot complicar-la un poc, però també afegeix un punt d'al·licient que no s'ha de rebutjar.

De no ser per les meues manies, potser m'hauria pogut estalviar una part del camí que, en poc més d'una hora i després de superar quatre-cents metres de pujada, separa Quatretondeta de la font i el barranc de la Canal (el primer dels dos estrets d'igual nom que limiten la serra per llevant i ponent). La caminada, en tot cas, paga la pena: primer entre ametlers i oliverars, després per una senda ben traçada pel vessant de la muntanya que, a partir de la Canal, s'enfila entre roquers i runars cap al Morro de la Serella. Des d'ací, resseguint sempre la carena de la serra i oferint unes vistes magnífiques sobre la vall, el senderol va guanyant altura fins assolir la primera de les fites de la caminada: els 1.359 metres del Recingle Alt i la seua característica caseta de vigilància. Des d'ell, ben a prop i pràcticament carenejant, la segona cota remarcable del dia (la Penya de l'Hedra, de 1.351 metres) i una breu pausa per reposar forçes i fer una pensada sobre una altra mania, no sempre fàcilment explicable, que ens du a voler fer tants cims com siga possible...

Encarar-se al Pla de la Casa, tercer pic de la jornada i cim culminant de la serra amb els seus 1.387 metres, exigeix mamprendre un ràpid descens fins a la Font Roja de Serrella (1.150 m) i, des d'ella, anar recuperant altitud cap al Coll de Borrell abans d'afrontar de nou una exigent pujada cap al que sense dubte representa el més muntanyer de tots els cims de la serra. Certament, l'ascensió al Pla de la Casa paga sobradament la pena, i no de bades constitueix una de les caminades més conegudes i freqüentades de totes les que poden fer-se per aquesta serra. Des de l'amable i herbosa planícia que dóna nom a la contrada, deixant als peus el seu característic pou de neu, el cim ofereix unes vistes espectaculars sobre la pròpia Serrella i la resta de les serralades dels voltants; però hui no és bon dia per demorar-se en excés en la contemplació d'uns paisatges que ho mereixen sobradament, perquè si bé el Pla permet copsar fàcilment tot el camí fet fins ara, també mostra, cara a llevant, que encara queda un bon tram per completar la ruta.

En començar el descens des del Pla de la Casa, la caminada s'encara probablement al seu tram més exigent, però també el més interessant i espectacular: primer, una nova i empinada baixada entre pedregars cap a la capçalera del barranc del Moro i el Portet de Fageca, que separa el Comtat de la Vall de Guadalest; tot seguit, altra vegada cara amunt per les Covatelles, travessant runars i pedregars, per guanyar de nou, i amb el sol ja fent-se notar, la carena de la serra. Des d'ella, una ràpida marrada per tocar el següent pic previst --les manies, ja sabeu: ara, el Regall, de 1.322 metres-- i de tornada al trajecte principal i amb la vista posada ja en un rellotge que avança més apressa del que s'esperava, un nou ascens, en aquest cas relativament suau i resseguint sempre la corda de la muntanya, fins a la cinquena i última de les fites cimeres del dia i de la serra: els gens menyspreables 1.360 metres de la pedregalosa i sempre suggeridora Mallada del Llop, i les seues impagables perspectives sobre la Vall de Gualadest i el seguit de crestalls que, a través de la Xortà i la Bèrnia, semblen voler prolongar el cos de la Serrella fins a la mateixa mar.

Només queda, per culminar la caminada, iniciar un còmode i estimulant descens pel segon barranc de la Canal del dia, el de Beniardà: un recorregut bellíssim als peus de les penyes imponents dels Aspres de Famorca, esguitat de pous de neu i molt transitat pels aficionats a la muntanya. A aquestes altures, però, el sol i el rellotge comencen a apretar, i el què en moltes ocasions anteriors ha estat una plàcida passejada admirant els canviants paisatges de l'estret i les parets que el delimiten, obliga ara a forçar una mica el pas. Especialment, perquè en abandonar la Canal pel paratge dels Racons, resten encara alguns quilòmetres de recorregut --la majoria, per pista forestal-- fins arribar finalment a Castell de Castells i poder atendre a l'última de les manies ressenyables del dia: aprofitar sempre que es puga les innegables propietats hidratants d'una cervesa fresca. O de més d'una, si l'ocasió ho requereix.

Tot plegat, set hores justes de caminada --i més de mil sis-cents metres de desnivells acumulats, positiu i negatiu-- en una de les travessies més interessants i atractives que poden fer-se pel conjunt muntanyenc del migjorn valencià. Amb una idea que caldrà madurar: completar-la, carenejant cap a llevant en dues o tres jornades, fins abocar-se al mar pel Morro de Toix. I un últim i inesperat regal, en anar a recollir de nou el cotxe a Quatretondeta: els Frares, il·luminats pel sol del capvespre primaveral. Per cert, vaig arribar amb la llengua fora i els peus un poc espatlats, però només me'n vaig passar un quart d'hora de l'horari previst. Que ja se sap que les manies no les curen els metges...

República, és clar

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Sat, 14 Apr 2012 14:15:00 +0000

I sense dubtar-ho ni un segon. Però convé puntualitzar, perquè és molt probable que no estiguem parlant de la mateixa...

Reconec que, quan vaig saber que els independentistes escocesos plantejaven que Elisabet II continuara sent la cap del seu futur estat, em va sorprendre un poc. Ara, i a la vista de l'aparent capacitat d'algunes monarquies per posar-se en evidència (quan no directament per autolesionar-se), comence a pensar que pot ser l'estratègia més intel·ligent per acabar definitivament amb elles: deixar que ho facen elles mateixes. Cal un poc més de paciència, és cert, però segurament el procés serà irreversible, i a més és molt més entretingut. Tret que sigues un elefant, clar...

Imatge de Vilaweb

Una bona armadura

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Fri, 13 Apr 2012 16:45:00 +0000

És molt probable que, a poc que sigueu aficionats a caminar per les nostres serres, trobeu en les arrodonides i espinoses mates dels eriçons (conegudes també com cadires de pastor o coixins de monja) un element familiar i fàcilment reconeixible. I si alguna vegada heu admirat també les vistoses flors blaves que, a mitjan primavera, cobreixen aquestes lleguminoses de muntanya, potser vos haurà estranyat la imatge que acompanya aquestes ratlles i que és fàcil de veure, aquests dies, pels cims de la Serrella i d’altres muntanyes pròximes. L’explicació, però, és ben senzilla: en contra del que podria semblar a un observador poc avesat, les petites flors blanques que semblen nàixer de la mateixa mata d’eriçó corresponen, realment, als carraspics (Iberis saxatilis subsp saxatilis), una altra espècie típica d’aquests ambients muntanyencs, i que ha trobat entre les punxoses branques dels eriçons un ambient òptim per a créixer i florir.

Junt amb altres plantes d’aspecte similar, les cadires de pastor formen un tipus singular de matollars –anomenats pel botànics pulvinulars o xeroacàntics-- que prosperen en els cims i crestalls de les serralades de la Mediterrània occidental. El port espinós i encoixinat representa una adaptació a les dures condicions ambientals a què han d’enfrontar-se aquestes plantes: temperatures extremes, vents persistents, elevada insolació i sequera accentuada; però també un intens pastoreig per part dels herbívors, tant salvatges com domèstics. I han estat precisament els ramats de cabres que tresquen per la Serrella, els que han donat lloc a aquesta curiosa i circumstancial associació entre eriçons i carraspics, que no disposen d'una protecció tan efectiva: les mates d’Iberis que, per atzar, han germinat i crescut a l’aixopluc dels eriçons, se’n beneficien del seu blindatge d’espines, fins el punt que no resulta fàcil trobar-ne fora de la protecció d'aquests. I és que ja se sap que, sovint, la millor defensa és aprofitar-se’n de les defenses d’altri. I sense pagar-li lloguer.

Les vertaderes flors de l'eriçó (Erinacea anthyllis), matollars pulvinulars al cim d'Aitana
i ramat de cabres a la Serrella.

Un altre cap de setmana llarg per davant, si més no per als que treballem al Cap i Casal i gràcies a la intercessió de Sant Vicent Ferrer. I convindrà aprofitar-lo, perquè trobe que en passar aquesta i la del Primer de Maig --enguany, les Entrades d'Alcoi cauen diumenge-- ens plantem en l'estiu sense cap altra festa de guardar oportunament distribuïda. Millor per a la productivitat, supose; però pel moment, i ja siga en versió normal o llarga, passeu un bon --i profitós-- cap de setmana.

Sanitat universal (243è joc literari)

noreply@blogger.com (AlfredRussel) — Thu, 12 Apr 2012 06:14:00 +0000

--No, senyora. Aquesta tanca és pediatria. Oftalmologia és aquella altra, la que té la lupa penjada... Perdona, què t'estava dient? ah, si, això: que no entenc com hi ha qui té la barra de dir que les retallades han rebaixat la qualitat de la sanitat pública... A més, s'havia abusat molt, de tot plegat, i feia molta falta un govern valent i decidit que posara les coses al seu lloc...

(Per al 243é joc literari de Jesús M. Tibau)