Opinions, passions, i tres o quatre conviccions. Només.
"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster
I sense dubtar-ho ni un segon. Però convé puntualitzar, perquè és molt probable que no estiguem parlant de la mateixa...
Reconec que, quan vaig saber que els independentistes escocesos plantejaven que Elisabet II continuara sent la cap del seu futur estat, em va sorprendre un poc. Ara, i a la vista de l'aparent capacitat d'algunes monarquies per posar-se en evidència (quan no directament per autolesionar-se), comence a pensar que pot ser l'estratègia més intel·ligent per acabar definitivament amb elles: deixar que ho facen elles mateixes. Cal un poc més de paciència, és cert, però segurament el procés serà irreversible, i a més és molt més entretingut. Tret que sigues un elefant, clar...
És molt probable que, a poc que sigueu aficionats a caminar per les nostres serres, trobeu en les arrodonides i espinoses mates dels eriçons (conegudes també com cadires de pastor o coixins de monja) un element familiar i fàcilment reconeixible. I si alguna vegada heu admirat també les vistoses flors blaves que, a mitjan primavera, cobreixen aquestes lleguminoses de muntanya, potser vos haurà estranyat la imatge que acompanya aquestes ratlles i que és fàcil de veure, aquests dies, pels cims de la Serrella i d’altres muntanyes pròximes. L’explicació, però, és ben senzilla: en contra del que podria semblar a un observador poc avesat, les petites flors blanques que semblen nàixer de la mateixa mata d’eriçó corresponen, realment, als carraspics (Iberis saxatilis subsp saxatilis), una altra espècie típica d’aquests ambients muntanyencs, i que ha trobat entre les punxoses branques dels eriçons un ambient òptim per a créixer i florir.
Junt amb altres plantes d’aspecte similar, les cadires de pastor formen un tipus singular de matollars –anomenats pel botànics pulvinulars o xeroacàntics-- que prosperen en els cims i crestalls de les serralades de la Mediterrània occidental. El port espinós i encoixinat representa una adaptació a les dures condicions ambientals a què han d’enfrontar-se aquestes plantes: temperatures extremes, vents persistents, elevada insolació i sequera accentuada; però també un intens pastoreig per part dels herbívors, tant salvatges com domèstics. I han estat precisament els ramats de cabres que tresquen per la Serrella, els que han donat lloc a aquesta curiosa i circumstancial associació entre eriçons i carraspics, que no disposen d'una protecció tan efectiva: les mates d’Iberis que, per atzar, han germinat i crescut a l’aixopluc dels eriçons, se’n beneficien del seu blindatge d’espines, fins el punt que no resulta fàcil trobar-ne fora de la protecció d'aquests. I és que ja se sap que, sovint, la millor defensa és aprofitar-se’n de les defenses d’altri. I sense pagar-li lloguer.
Les vertaderes flors de l'eriçó (Erinacea anthyllis), matollars pulvinulars al cim d'Aitana
i ramat de cabres a la Serrella.
Un altre cap de setmana llarg per davant, si més no per als que treballem al Cap i Casal i gràcies a la intercessió de Sant Vicent Ferrer. I convindrà aprofitar-lo, perquè trobe que en passar aquesta i la del Primer de Maig --enguany, les Entrades d'Alcoi cauen diumenge-- ens plantem en l'estiu sense cap altra festa de guardar oportunament distribuïda. Millor per a la productivitat, supose; però pel moment, i ja siga en versió normal o llarga, passeu un bon --i profitós-- cap de setmana.
--No, senyora. Aquesta tanca és pediatria. Oftalmologia és aquella altra, la que té la lupa penjada... Perdona, què t'estava dient? ah, si, això: que no entenc com hi ha qui té la barra de dir que les retallades han rebaixat la qualitat de la sanitat pública... A més, s'havia abusat molt, de tot plegat, i feia molta falta un govern valent i decidit que posara les coses al seu lloc...
L'amic Enric Senabre, observador perspicaç de la ciutadania i les seues circumstàncies i hàbil comentarista de la realitat del País, m'ha distingit amb una menció al seu sempre recomanable blog. Segons explica, la cosa, que s'anomena Liebster Blog Awards i que no se sap molt bé com va començar (jo quasi que apostaria per algun lloc en alemany...), té com a objectiu difondre llocs encara poc seguits --hi ha un límit màxim de dos-cents seguidors per a ser nominat-- però que, per qualsevol raó, meresquen ser donats a conéixer. Copie, de l'Enric, el funcionament: copiar i enganxar el premi en el blog i enllaçar-lo al blogaire que te l'ha atorgat; assenyalar els teus cinc blogs preferits amb menys de 200 seguidors i escriure comentaris en els seus blogs perquè coneguen que han rebut el premi; i, finalment, esperar que aquestes bitàcoles continuen amb la cadena i trien els seus 5 blogs preferits.
Com que a mi aquestes coses, per senzilles que siguen, sempre em fan il·lusió, seguiré la cadena i vos proposaré jo mateix cinc dels llocs que seguisc i que compleixen --pel moment-- la condició estipulada. L'únic que em sap mal és haver hagut de deixar per a una altra ocasió alguns blogs que m'agraden especialment, però com que no queda més remei que triar --i al blogroll d'ací al costat ja podeu veure per on van les meues preferències--, m'incline per aquests:
El porquet de Sant Antoni: hi ha muntanya, i molta; però també moltes altres coses. I sempre emociona llegir-les.
Encara estem així?: o de com treure un somriure fins i tot de la més dura de les realitats (que, com tothom sap, és la d'ací).
La poesia és una cosa seriosa: doncs això, molta poesia en molt poques paraules --cada vegada menys, aproximant-se perillosament als 140 caràcters...
Viciclisme: el món vist --i magistralment escrit-- a través dels rajos d'una roda. De bicicleta, evidentment.
Burrera comprimida: difícil de definir, francament; però amb les albardes plenes d'art i fina ironia. Una burrera de blog, vaja.
Espere que vos agraden tant com a mi. I moltes gràcies de nou, Enric!
Com probablement sabreu, hui 11 d'abril es compleixen dèneu anys de l'assassinat de Guillem Agulló a mans de la violència feixista. Un any més, el recordem. I un any més cal seguir denunciant les impunitats, les covardies, els silencis i les complicitats que van envoltar aquells fets i el posterior judici als culpables. Ni oblidem, ni perdonem: #19anyssenseGuillem #GuillemAgullóNiOblitNiPerdó
No et dic jo que això de poder clavar-li el ganivet a Bob Esponja, Hello Kitty o algun personatge de Disney no puga resultar un acte catàrtic i alliberador, tot i que si del que es tracta és d'esquarterar --encara que siga en efígie i de xocolata-- "tota mena de temes vinculats amb el FC Barcelona" ja no m'apanya tant el simbolisme... En tot cas, com que nosaltres som (com el Gremi de Forners lleidatà) de les de tota la vida, m'estalvie plantejar-me aquest dilema moral. I esclafir-los per sorpresa en un front propici i oportunament desprevingut, també pot alliberar bastant: "...ací et trenque l'ou".
Un matí preciós, el de hui, per a fer una ràpida escapadeta per terres de moriscos i mallorquins. Alcalà i Gallinera, dues valls simplement imprescindibles per tanta història, paisatge i bona gent com guarden. I entre tantes caminades estimables, pujar a la màgica Foradà per gaudir de les vistes de les dues sempre resulta una opció tan sencilla com recomanable.
