Camí avant (#hihasenyal!)

Accents diferents per a parlar de les mateixes lluites. I de les mateixes esperances, també: no serà fàcil, però el futur pot ser diferent. Han estat dies interessants, aquests passats a Eivissa, mostrant allò que tractem de fer per aquestes comarques des d'Avinença, i aprenent del que allí es fa. I també del que vol fer-se, perquè és el moment i perquè és possible. A desgrat de tòpics, entrebancs i desànims, he trobat entitats i persones –moltes— que no es resignen, que volen un paisatge viu i una agricultura amb futur, que no deixaran morir Ses Feixes (un lloc excepcional i digne de conéixer; magnífic, per cert, el documental del GEN-GOB que s’ha presentat aquests dies), que reconeixen la importància d'allò que tenen i estan disposades a impedir que els ho seguisquen arrabassant. També la custòdia del territori pot ajudar en aquesta tasca, com tracta de fer-ho a molts altres llocs quan la societat civil decideix assumir un paper protagonista en la conservació del patrimoni natural, cultural i paisatgístic. Ha estat pertinent, per això i per molt més, la iniciativa de la ICTIB --i de les administracions i entitats que hi han col·laborat-- perquè m’ha semblat que calia un lloc i un moment per parlar-ne; i em sembla, també, que ho han aconseguit. El camí serà llarg, però serà.

Ha pagat la pena estar aquests dies a Vila --caldrà tornar prompte per conéixer millor l'illa-- per poder-ho compartir amb els companys i amics d'aquelles terres. Però també per moltes altres coses; no hi ha cap distància insalvable si no volem que ho siga...



Com haureu vist per ací baix, en plenes jornades eivissenques em vaig assabentar de la notícia de la desconnexió dels repetidors de TV3. Evidentment, em sume a les veus –moltes; la de l’escriptor Manuel Baixauli, especialment esclaridora— que denuncien i rebutgen aquest nou abús de poder, part d’una estratègia constant i sistemàtica que tracta d’esborrar qualsevol rastre de cultura catalana al País Valencià. Hui, ens farem sentir arreu del país; també a Alcoi, a les huit de la vesprada.

Potser a algú no li ho semble, després de parlar d’Eivissa i del territori; però per a mi és evident: la lluita és la mateixa...

(Diu Ara Multimèdia que davant de l'ajuntament d'Alcoi seriem unes cinc-centes persones. Com que no he fet recompte, done la xifra per bona perquè la veritat és que erem un bon grapat, amb pluja i tot. També podeu veure com ha anat la cosa a València --es parla de cinc mil assistents-- en aquesta notícia de Vilaweb)

Sense senyal

Com una pera en un tabac

I més devanit que un gínjol. I agraït d'Agres, i més pagat que seso... Així m'he sentit --i més encara-- quan he vist que l'honorabilíssim jurat dels 2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals ha tingut a bé incloure aquesta Línia de Wallace entre els tres finalistes de la categoria mediambiental... Un vertader honor i un privilegi, i no faig broma: m'ha fet moltíssima il·lusió, de veres. Arribar fins ací és, per a mi, un autèntic premi, i no puc per més que donar-los les gràcies, als membres del jurat, com també a totes les persones que van votar aquest blog per a que poguera aplegar a aquesta fase. Gràcies també als companys de El Penjoll, que tenen la culpa de tot i es mereixen tot el que els passe i potser més. I felicitacions als blogs finalistes en totes les categories. Tots i totes teniu un plis plai (de Pastor) pagat quan vingueu a Alcoi.

La mala notícia (per a mi): el dissabte 19 estaré per terres d'Eivissa, i em resultarà per tant impossible gaudir en directe del magne esdeveniment que han organitzat el mateix Penjoll i La Garrofera... Em sap molt greu faltar, perquè la veritat és que abelleix i, amb el programa previst, la cosa promet, i molt. I em sap mal també no poder saludar a amics i coneguts als que fa molt de temps que no veig, i desvirtualitzar-ne a d'altres als què seguisc quotidianament en els seus blogs. Si vosaltres podeu, no us ho perdeu: a les sis de la vesprada, a la Casa de Cultura de l'Alcúdia de Crespins. Jo, de l'illa estant --que tampoc està gens malament, cada cosa com siga-- pensaré en vosaltres. Perquè no estaré present en cos, però de ben cert que ho estaré en ànima (de cànter) i esperit (de vi).


*Al meu poble, 'estar com una pera en un tabac' vol dir trobar-se molt a gust. De res.

De paraules

Imatge d'Anairb Black baixada de la xarxa

Ho pensava ahir, veient al diari una de les nombroses notícies aparegudes aquests últims dies al voltant de la creació de Sortu (la qual cosa, siga dit de passada i a falta de veure realment en què acabarà tot plegat, em sembla una magnífica notícia i un pas rellevant per a que el terrorisme deixe de ser un dels principals obstacles per a la independència d'Euskal Herria). Comentava un lector que deia procedir --si no recorde mal-- dels Països Baixos, la seua estranyesa per la importància que presta la premsa (i la societat) espanyola a les paraules, front a la poca que dedica als fets. I, el cas és que ben mirat, potser no li faltava raó: els mitjans dediquen planes i espais a declaracions, contradeclaracions, interpretacions i comentaris, moltes més que a valorar les accions (o les omissions) dels emissors de tantes i tan variades efusions verbals.

Hui, m'han fet recordar-ho. Les paraules són importants: expressen idees, transmeten sentiments... o tracten de fer-ho.  Jo mateix escric açò, ara, jugant maldestrament amb elles. Però, diguen el que diguen, mai no és més important el nom que la rosa. Rarament una paraula desmenteix els fets; quasi sempre és cert, quan passa al contrari. Podem comprendre una mala paraula ocasional d'algú que ens demostra, amb la seua actitud habitual, afecte, consideració o estima. Però no tolerarem la hipocresia de qui amb les seues accions ens humilia, ens ignora o ens menysprea, per més que les seues paraules falses i endolcides vulguen indicar-nos el contrari. Repetir mil vegades "llibertat", "amor", "solidaritat", "honradesa", no ens fa més lliures, solidaris o honrats; tampoc no ens ensenya a estimar... Si hem de jutjar, si ens han de jutjar, que siga pel fets. O pels deixats de fer. Bon cap de setmana!

La informació és bella

Des de que me la van fer conéixer (moltes gràcies, també per això) que en sóc visitant habitual. I la veritat és que no deixa de sorprendre'm. Però l'he tinguda molt present darrerament, arran del curs del que ja he escrit en altre lloc, i en el què --entre moltes altres qüestions-- parlàrem de la necessitat (i la dificultat) de comunicar a la societat en general la importància de la biodiversitat i de la seua conservació. Se'n diu "Information is beautiful", i en ella l'escriptor i dissenyador David McCandless tracta de presentar la informació d'una manera diferent. Com ell mateix diu a la pàgina, no es tracta només de dades i estadístiques, sinó de la forma de visualitzar-les: si són mostrades d'una forma adequada, atractiva i accessible, poden ajudar-nos realment a entendre millor el món.

Només heu d'entrar a la pàgina --també hi ha, del mateix autor i amb el mateix nom, un llibre disponible en castellà-- per comprendre el que vol dir. Per exemple: hi podeu trobar un esquema, molt senzill però que sintetitza una gran quantitat d'informació, sobre la suposada eficàcia mèdica d'alguns productes, aliments o suplements dietètics habitualment usats. Però també m'ha resultat cridanera la proposta per a un nou disseny dels formularis en què es mostren els resultats de les anàlisis de sang. O fins i tot (qualsevol camp que genere dades susceptibles de ser mostrades és adequat per a treballar-hi) la possible relació entre les alertes terroristes i les eleccions als Estats Units a partir de les estadístiques de cerca en Google, o com esquematitzar de forma exhaustiva totes les tipologies de relacions íntimes. Molt més que una pàgina sobre infografia o un recull de curiositats: tota una lliçó del poder de la informació quan és mostrada d'una forma fàcilment comprensible. I bella.

Caminar

"Pels cingles de Mariola

vaig igual que un pelegrí.

Del meu gest de bruixot místic

s'ha burlat un teuladí."

Joan Valls, "La cançó de Mariola"

Difícil resistir-se a la llum d'un matí com el d'ahir. Més encara, tenint a tocar la serra i els seus racons. Acostar-se a les màgiques ombries de la Teixera d'Agres és sempre una opció recomanable; i fer-ho d'anada per la ferèstega Cabrantà, i per les carenes del Comptador i el Cerincal en la tornada, un passeig rodó, dels més complets i recomanables de tots els que ofereix la Mariola, que en són molts. Dels teixos --d'aquests, i dels de la resta de les muntanyes que envolten el meu poble-- hi ha tantes coses a dir que ho deixarem per a altre dia. Ahir es tractava, només, de caminar. I de pensar. O potser era a la inversa...

Fins quan?

Em tinc, en general, per una persona relativament tranquil·la i tolerant, més amiga de la discussió fonamentada que de l'enfrontament inútil, i amb tendència a buscar --i, quasi sempre, a tractar de respectar-- les raons que mouen a cadascú a pensar, creure o actuar com ho fa, encara que no sempre em resulten fàcils d'entendre ni, molt menys, de compartir o justificar. Però reconec que, quan llisc coses com aquesta, m'agafa una mala llet tal que em venen unes ganes immenses de llançar a la merda tranquil·litats, raons i toleràncies. Tan se val que no coneguem tots els detalls del cas: ja n'hi ha prou que la pressumpta innocència recaiga, sempre, del mateix costat (el seu). I a més, dissortadament, ja sabem massa bé com abunden, en aquest país, els energúmens que actuen així quan es tracta de la --nostra-- llengua; quasi tots en tenim algun o alguna a prop, quasi tots ens hem topat, alguna vegada, amb ells, simplement per voler fer servir normalment, naturalment, el català. Però cada vegada en som més, també, els que ens resistim a acceptar-ho sense més, a resignar-nos a seguir sent, alhora, víctimes i còmplices. Algú de tan mala mena, algú tan desconsiderat, ignorant, neci i indigne com per ser capaç de desatendre a un ancià que té una urgència mèdica per fer servir el valencià (a Alcoi!), només mereix el major dels menyspreus. I la ràbia més gran, i un desig immens que, algun dia no molt llunyà, de la manera més clara i irrebatible, comprove per si mateix que els valencians i valencianes ja ens hem cansat d'haver de suportar-lo, a ell i als que són com ell. No és, només, una qüestió de llengua: és, sobretot, una qüestió de dignitat.


(Per cert, els companys de valencianisme.com i els blogs de Cucarella, Muntaner i Lluis Torró, han dit també la seua sobre aquesta qüestíó. No deixeu de fer-hi una ullada)

Reflexes

Hi ha persones que són com espills. Quan mirem, ens retornen de nosaltres mateixos una nítida imatge reflectida, i ens mostren com som, com erem o, fins i tot, com podriem arribar a ser algun dia. No sempre ens agrada, allò que veiem; però convé no oblidar que girar la vista --o trencar l'espill-- no serveix, realment, de res... Bon cap de setmana!

Cabres enanes i llebres gegants

Hi havia moltes coses de les Illes que em feia il·lusió conéixer des de feia molt de temps. D’algunes d’elles ja he anat dient coses en aquestes planes, moltes altres aniré coneixent-les poc a poc perquè ja sabeu que aquelles terres en mig la mar no te les acabes mai. Però n’hi ha una, per la què sentia un especial interés, que vaig haver d’anar a buscar dins les vitrines d’un museu a Maó. Pràcticament sol en aquell matí feiner de temporada baixa, el Museu de Menorca em va semblar una instal·lació digna, amb materials interessants i explicacions escaients, per bé que un poc desequilibrades. Així, als abundants materials corresponents a la Cultura Talaiòtica, s'hi contraposa un tractament un poc decebedor --per peces i per informació-- de l'època andalusí; la qual cosa va ser atribuïda, per una amable responsable del Museu amb qui vaig poder comentar-ho, a la poca investigació disponible sobre aquesta època a l'illa. Però tot i que la història, com sabeu, m'interessa molt, no eren les monedes musulmanes ni l'estructura de les navetes i els talaiots allò que m'havia dut al museu. El meu interés principal era veure esquelets. En concret, les restes --que ja m'havien comentat que hi eren-- d'un animal que m'ha fascinat des que vaig tindre coneixement de la seua existència: és tracta del Myotragus.

Myotragus era un gènere de petits bòvids, actualment extingit, que vivia a Mallorca i Menorca i que resulta remarcable per diverses raons. La primera, el seu caràcter endèmic d’aquestes illes, en les quals sembla que va evolucionar a partir d’avantpassats procedents de l’est. Fa sis milions d’anys, en el periode que els geòlegs anomenen Messinià, el tancament de l’estret de Gibraltar va provocar que la Mediterrània, privada de l'aportació d'aigua procedent de l'Atlàntic, s’acabara assecant. Moltes terres aïllades fins llavors per la mar van deixar d'estar-ho, i plantes i animals que no hi havien pogut arribar, van colonitzar-les. En tornar-se a obrir l’estret, les antigues illes van tornar a ser-ho, i els ancestres de Myotragus, com moltes altres espècies --probablement, entre elles, els avantpassats del ferreret (Alytes muletensis), fòssil vivent que encara viu als gorgs de Tramuntana, o els del conill gegant de Menorca (Nuralagus rex), recentment descobert-- van quedar confinats a Mallorca. Allí van evolucionar en condicions d’insularitat fins adquirir alguns trets realment singulars dins la seua familia: entre d'altres, la petita grandària (menys de 50 centímetres), la posició frontal dels ulls o, especialment, la presència de dos incisius de creixement continu, una característica que només es troba a hores d’ara en rossegadors i conills, i que explica el nom del gènere (Myotragus vol dir rata-cabra en grec). Quan, alguns milions d’anys després, les glaciacions van tornar a fer descendir el nivell del mar, Myotragus va colonitzar també Menorca, on sembla que va entrar en competència amb l’abans esmentat Nuralagus fins provocar finalment l'extinció d'aquest.

Reconstrucció de Myotragus balearicus.
De la Viquipèdia

Les cabres-rates de les Gimnèsies van prosperar durant milions d’anys en els seus ecosistemes aïllats, especialitzant-se en aprofitar uns recursos magres --fulles de boix balear, principalment-- i formant part d’unes comunitats faunístiques realment peculiars, de les què poc a poc es van esbrinant més dades. Myotragus convivia amb altres espècies endèmiques de rates cellardes (Hypnomis morpheus), musaranyes (Nesiotites hidalgo) i altres micromamífers sovint molt menys micro que els seus parents actuals. Una espècie d’òliba gegant (Tyto balearica) s'alimentava d'ells, i en convivien també moltes altres espècies de mamífers, aus i rèptils endèmics que a penes comencem a descobrir. L’arribada dels humans a les illes, fa entre quatre i cinc mil anys, va modificar de forma dràstica l’estructura d’aquestes comunitats, amb un resultat previsible: Myotragus i moltes de les espècies úniques amb les quals convivia, evolucionades en un context d’insularitat i molt sensibles front a les alteracions, van desaparéixer ràpidament davant l’empenta imparable de la nova espècie colonitzadora. La caça –que sembla que els primers habitants humans de les illes practicaven intensament sobre els Myotragus—, la introducció de malalties i l’alteració dels hàbitats per al cultiu i els ramats van ser, pel què sabem, la causa probable d’aquesta extinció. Ara fa poc més de cent anys, la paleontòloga gal·lesa Dorothea Bate va descobrir a la Serra de Tramuntana les primeres restes conegudes d’aquests petits i fascinants mamífers, als què va batejar com Myotragus balearicus. Des d'aleshores, s'han descrit cinc espècies dins el gènere, i segueix avançant-se en el coneixement detallat de la seua anatomia, de les adaptacions als hàbitats en què vivia i de la forma en què va evolucionar fins la seua desaparició.

Nuralagus rex. De la web Menorca.info

Tractava d’imaginar, veient dins aquella vitrina les –escasses— restes de Myotragus del Museu de Menorca, com seria aquella comunitat d'animals i plantes anterior a l'arribada dels humans a les Illes, quins paisatges trobarien els primers pobladors que les ocuparen i com, per simples raons de supervivència, van anar modificant-los fins destruir alló que, durant milions d'anys, havia estat modelat per l'evolució per a respondre a un ambient esquerp i canviant. I pensava, també --poques coses resulten més evocadores, per a un biòleg-- com seria trobar-se hui, passejant per Menorca, un grup de cabres-rates enanes trescant pels roquers, mentre una òliba illenca s'abatira silenciosament sobre una musaranya gegant... Ja hem fet tard, per això; només ens queda la imaginació, estudiar els seus fòssils i veure d'aprendre d'ells. Però a la porta del Museu ja m'esperava qui dedica ara el seu esforç a evitar que la llista de pèrdues s'incremente --si més no, per causa humana-- i a treballar per la no sempre fàcil convivència entre la nostra espècie i totes les demés. I queda molta feina a fer, per aconseguir-ho. També a les illes. O, potser, especialment en elles...

Aniversari (i agraïment)

Ja ho deia ahir: dilluns de la setmana passada, vint-i-quatre de gener, va fer un any de la primera entrada en aquest blog (i tal dia com hui, primer de febrer, fa un any també de la segona). Supose que el que toca, en efemèrides com aquesta, és dir alguna cosa, tot i què més enllà de l'obligada menció a la fugacitat del temps --que dóne, des d'ara, per degudament cursada-- no sé molt bé què. Potser caldria dir simplement que, dotze mesos i cent cinquanta-huit entrades després, he de reconéixer que les coses no han anat ben bé com m'esperava, sinó --en general-- molt millor. Que, gràcies al blog (i als blogs amics que he anat descobrint a causa d'ell) he trobat persones realment interessants, de les què no deixe d'aprendre i a les què, tot i no conéixer-les sovint més que pels seus escrits, m'aprecie molt, més del que mai podria haver pensat. I, també, que no deixa de sorprendre'm que hi haja gent que es passe de tant en tant per ací, i a la què no puc per menys que donar-li sincerament les gràcies per dedicar una part del seu temps a llegir allò que vaig abocant en aquestes planes i que no sempre té, com jo mateix, molt de trellat.

Perquè sobretot he de dir que, gràcies a l'exercici més o menys periòdic i no sempre senzill de posar les idees per escrit, també em fa l'efecte que em vaig coneixent un poc millor: o, almenys, a mi m'ho sembla. Fa just un any, dubtava sobre fins quin punt voldria "veure’m reflectit en el que escriga o si, simplement, faré veure que sóc el que no sóc però voldria ser... ". Ara, dotze mesos i cent cinquanta-huit entrades després, he de dir que ha estat la primera de les opcions la què s'ha imposat aclaparadorament. Allò que ha quedat escrit han estat, essencialment, les meues opinions, passions i conviccions: el que heu llegit és, quasi sempre, el que sóc i el que pense. He fet un ràpid repàs (com és, de curiós, llegir el que hom va escriure fa només uns mesos...) i he trobat, per això, la natura, les persones, la política, els llibres, la muntanya, els viatges, la música, el país i la llengua... quasi tot el que m'interessa. I dic quasi tot, perquè m'adone que hi ha un assumpte que, tot i trobar-se molt amunt en la meua escala de prioritats, a penes ha ocupat espai en les meues entrades: el sexe. Promet psicoanalitzar-me oportunament, a veure que és el que passa. I si arribe a cap conclusió rellevant, ja ho faré saber. Pel moment, moltíssimes gràcies per haver compartit aquest primer any de la Línia; encetem el segon i, com deia fa un any, "ja anirem fent i veient que ix". I vosaltres que ho vejau, també, si és que vos segueix abellint.

Posar-se al dia

"En términos de preservación de la biodiversidad, la única vía que parece tener futuro es la gestión integrada. Por una parte, no nos compete ejercer de redentores biosféricos, tarea que nos desbordaría y que maldita la falta que hace; y, por otra, no queremos perder lo que nos gusta y seguramente necesitamos --nosotros, no la biosfera--, es decir lo que ahora hay. Pero proteger el presente no es perpetuar el pasado, de forma que los fundamentalismos no nos sirven (...). Lo que nos interesa es que se mantenga "esta" biodiversidad. Pero eso no depende de la taxonomía, que se limita a censarla. Depende de la actitud civil de los taxonomistas en tanto que ciudadanos. Y de los hermenéutas. Y de los flautistas, alfareros y cirujanos. Depende de la gestión. Depende de la política."

Ramon Folch, "Diccionario de Socioecología"

Crec que una de les coses més positives que es poden dir d'un curs és que ens ha fet pensar. I, des d'aquest punt de vista, la setmana passada va resultar certament profitosa, per bé que --ja ho heu vist-- es compliren també les previsions d'abandonament temporal d'aquestes planes. Com estava anunciat, vaig dedicar una part substancial de la setmana a assistir a un seminari sobre conservació de la biodiversitat  organitzat per The Conservation Land Trust i coordinat per l'amic Ignacio Jiménez. Les sessions (una versió concentrada del curs "Liderazgo Interdisciplinario para la Conservación de la Biodiversidad", que ell mateix imparteix des de l'any 2006 als Esteros de Iberá) han estat una bona ocasió per a reflexionar i debatre sobre idees quasi sempre conegudes, però que mai està de més recordar. La complexitat i la incertesa, atributs indissociables dels problemes als quals ens enfrontem aquells que ens dediquem a aquestes coses de la Natura, no sempre encaixen bé en les nostres limitades estructures mentals, ni són tampoc fàcilment gestionables amb uns mitjans i des d'unes institucions (i, sovint, entitats) que tendeixen, més aïna, a la rigidesa i la burocratització.

Han estat cinc dies densos, en els quals s'ha parlat d'aspectes científics i tècnics; però també --i molt-- de participació, d'organització, de gestió de conflictes, de promoció i comunicació... No gosaria tractar de fer, en aquestes quatre ratlles, ni un mínim resum d'aquests temes --ja aniran sortint, ací i allà, quan corresponga--, però no volia deixar passar l'oportunitat de constatar un fet que em sembla tan evident, que quasi sempre s'obvia: la conservació no és un problema científico-tècnic, per bé que la ciència represente un paper vital en la seua identificació, en el disseny d'actuacions o en l'avaluació de la seua eficàcia. La conservació és, bàsicament, un procés polític de presa de decisions, que afecta agents socials i econòmics molt diversos i amb interessos i expectatives, també, molt diferents. Per als què ens dediquem a aquest camp (sobretot, per als que procedim del camp de les ciències naturals), recordar-ho és fonamental, com també ho és aprendre a disposar d'uns coneixements i unes eines de treball que, sovint, tenen molt poc a veure amb la nostra formació acadèmica i que, fins i tot, poden entrar en contradiccíó amb els nostres mites i prejudicis més arrelats, perquè també l'ecologisme --en el que no pocs tècnics i gestors ens trobem, també, més o menys implicats-- té la seua paraula a dir en aquest camp. Ja ho diu Folch: també conservar la biodiversitat, com tantes altres coses, depén de la política. Però no necessàriament dels polítics.

I, posats a actualitzar-se, encara un parell de coses més. La primera, d'alguna forma, hi té relació directa amb això que acabem de dir: divendres passat, al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi, es va presentar el llibre "For sale o 50 veus de la terra", un magnífic recull de poemes, editat per Edicions 96, que parlen, amb tantes altres veus, del nostre territori, "víctima de tantes depredacions en les dècades que ens han dut del segle XX al XXI". L'espectacle, magnífic; el llibre, imprescindible, també. I, a més, l'oportunitat de retrobar vells amics i coneguts --com Maria Josep Escrivà, que a més de ser autora del pròleg del llibre, va posar veu, amb Christelle Enguix i d'altres autors, a molts dels poemes del recull-- i de conéixer per fi i en persona humana a qui coneixiem pels seus escrits des de fa molt de temps (algun dia, no solament voldria escriure com ho fa Salvador Bolufer; també voldria tindre la seua veu...).

La segona, més íntima: no m'havia adonat, però dilluns passat va fer un any des que vaig començar aquest blog. No faré cap celebració especial d'aquesta fita certament remarcable --ja veieu quin cas li he fet que, entre biodiversos i biodiverses, se'm va oblidar i tot--, però si tot va bé i la setmana no s'embolica, potser que en parle d'un poc del que han estat, per mi, aquests dotze mesos de 'Línia de Wallace'. Encara que només siga per dir que passen molt apressa, filles meues no digau...

Kibo

Kibo és un dels tres cons volcànics --el Shira i el Mawenzi són els altres dos-- que, en realitat, formen el Kilimanjaro. Kibo és el més conegut, i també on es troba el pic més alt d'Àfrica, amb 5.895 m d'altitud, anomenat ara Uhuru (que en swahili vol dir "llibertat"), per commemorar la independència de Tanzània. Ho dic, açò, perquè divendres passat vam estar a Xàbia, parlant-ne: els companys del Centre Excursionista d'allí, que celebra que fa trenta cinc anys, ens va convidar a mostrar les fotos i el vídeo que vam enregistrar quan hi vam anar a aquella muntanya mítica, allà per l'estiu del 2006. Aprofitant la invitació, molts dels amics que vam participar en aquella experiència hem tornat a ajuntar-nos --alguns feia temps que no ens veiem-- per recordar uns dies que cap de nosaltres oblidarem. I dels quals (dies i amics), amb més temps i calma, m'agradarà també deixar escrita alguna cosa ací, a banda d'aquestes fotos que vaig retrobar per a l'ocasió i que no m'he pogut resistir a posar ara.

Però em tem que no podrà ser tampoc en els pròxims dies, que parle del Kilimanjaro: la setmana que ve aniré embolicat en un Simposi que, sota l'imaginatiu nom de "El Rumbo del Arca 2.0", s'ha proposat reflexionar sobre la conservació de la biodiversitat. En principi, la proposta és atractiva, ja que l'objectiu de la trobada --que va dirigida a professionals de la conversació i que em tindrà fins divendres per terres de la Marina Baixa-- se centra en "evitar culpar únicament a la societat ("els altres") per les fallades del conservacionisme, per tal d'analitzar a fons els supòsits, principis, mètodes, incentius i estructures organitzatives de la nostra professió a fi d'identificar aquells que s'han de transformar substancialment si volem oferir respostes efectives a la Sisena Extinció".

El problema: haver de compaginar-ho amb la faena, la qual cosa m'ha obligat a dedicar la major part del cap de setmana a avançar alguns documents inajornables, i m'obligarà també a anar un poc de cap i amunt i avall fins el divendres proper. I un altre: ara mateix, se'm fa difícil preveure si disposaré de temps, fins llavors, per poder deixar dita alguna cosa en aquestes planes, que bé que m'agradaria. Així que, pel moment i per si no, demane disculpes de bestreta, i espere veure-vos prompte de nou per ací. Ja vos contaré. I que tingueu, en tot cas, una bona setmana!

Una pedra més

Poseu que hi ha una finca –privada— situada a tocar del parc natural de la serra Mariola, en el límit entre el bosc i les terres cultivades. La neu i el vent han afectat la vegetació, molt densa i poc madura, de pins relativament joves i brolles i matollars nascuts sobre els bancals abandonats. La zona ha esdevingut, per això, un punt especialment delicat, perquè a l’acumulació incontrolada de ramulla s’hi afegeix la proximitat a zones agrícoles, la facilitat d'accés i la seua situació a la part baixa de la gran massa forestal que sobreviu encara a les ombries de la muntanya. Poseu que un grup de voluntaris es plantegen la necessitat de fer-hi alguna actuació que, si més no, contribuisca a millorar aquesta situació i a disminuir el risc que, en temporades menys propícies, el foc s’inicie o s’estenga amb major rapidesa per aquest punt. I poseu, finalment, que uns i altres –propietaris i voluntaris— s'hi posen d'acord i mobilitzen no solament a altres grups per tal que facen una mà en aquesta acció, sinó també a les administracions (local i autonòmica) perquè posen els seus mitjans i col·laboren en la intervenció. Poseu-ho tot junt, i tindreu un exemple bastant ajustat del què és, i representa, la custòdia del territori, de la què ja he parlat en diverses ocasions en aquest blog.

Dissabte passat vam estar fent custòdia del territori a Bocairent. La jornada la van organitzar Avinença –com a xarxa valenciana d’associacions i entitats de custòdia— i els amics i amigues de Mariola Verda, que són una d’aquestes entitats preocupades per la conservació del patrimoni natural valencià. Hi van col·laborar la Creu Roja de Banyeres, l’Ajuntament de Bocairent i la pròpia Conselleria de Medi Ambient. I, evidentment, la propietat de la finca sobre la què es va actuar. Un centenar de persones –moltes d’elles, membres d’altres associacions que formen part de la xarxa i que, com els voluntaris de Friends of Avinença, s’hi van voler sumar a la iniciativa— vam estar ajudant a eliminar el brancam acumulat en aquesta zona, junt al Mas de Terrers i als peus de la Serra Mariola, en la que les espècies típiques de la màquia i el bosc mediterrani comencen poc a poc a fer-se presents. Per la vesprada, una visita guiada al casc antic de Bocairent i a les Covetes del Moros per a tots els participants, va completar una jornada magnífica.

I, al remat, per què? És cert que, des del punt de vista pràctic, una acció com aquesta, limitada a un lloc i un moment molt concret, no passa de ser un simple granet d’arena. Calen molts més recursos per tal de poder dissenyar i executar actuacions racionals (i cal insistir en això: dissortadament, amb això de les neteges, segueixen fent-se massa barbaritats a les nostres serres) que reduisquen el risc d’incendis en àrees crítiques, amb criteris ecològics i sense posar en perill la conservació del sòl i de les espècies de flora i fauna que hi viuen. Però la possibitat que la pròpia societat civil –entitats i propietaris— s’organitze per a actuar, i que les administracions públiques hi presten el seu suport actiu i la seua col·laboració, representa una via d’actuació que no hauriem de rebutjar: a molts altres països del món ho saben, i han fet de la custòdia del territori una eina imprescindible per a la conservació del patrimoni natural, cultural i paisatgístic, i per a la implicació social en aquesta conservació. La nostra capacitat, com a ciutadans i ciutadanes, és molt major de la que sovint assumim, i la custòdia del territori una de les vies de què disposem per tal d’exercir una responsabilitat directa i compartida en la preservació d’un patrimoni comú. I és tanta la faena que queda per fer, tan gran la paret que volem bastir, que tota pedra hauria de ser, ara i sempre, benvinguda...

Elemental

Saps que no hauries de fer-ho, que acabaràs perdent, que no estàs en l’edat i tot això i allò. Però acabes rendint-te, una vegada i altra, al seu caràcter indòmit, esquerp i un punt imprevisible, a les seues formes joves, rotundes i altives; oblides els camins coneguts, els laments i les confidències, assumeixes el risc i et deixes portar, reviscolant passions que creies oblidades... Tornes a la Serrella, deixant arrere altres muntanyes que també estimes –com un costum amable, com un costum pacífic— i t'enfiles paisatge amunt perquè de vegades necessites, sobretot, sentir.

Ahir, a una temperatura més pròpia de l'abril que del gener, sota un sol radiant i amb el regal imprevist de la boira dibuixant-li a la fondalada una costa imaginària, Serrella va tornar a ser tan generosa com sempre. I, com sempre, la seua llum va assaciar, ni que fóra per un moment, aquesta brusca, salvatge, amarga enyorança de la terra...

 

 

Catorze

Catorze anys, ja... Catorze anys, i tota una vida per davant per seguir aprenent a conéixer-te, com a filla, com a dona, com a persona: jo encara estic, també, en el camí. Felicitats, Júlia; tu eres el regal...

Un èxit col·lectiu

És la gran virtut, el tret distintiu, el segell que identifica i singularitza l’estil d’aquest Barça. Els èxits i els reconeixements individuals són importants, indubtablement merescuts. Però tothom sap que sense tot el treball col·lectiu que hi ha darrere, sense el suport i la solidaritat de tot l’equip i, si m’ho permeteu, de tots aquells que duem al cor el blau i el grana i els sentim com a propis, res de tot açò estaria passant. Ben diferent del que succeeix amb altres equips, on allò que prima, més o menys dissimuladament, és la glorificació del personalisme, les enveges entre companys, l'egoisme i la impertinència...

Per tot això, no tenim més remei que rendir-nos, una vegada més, a l’evidència, i felicitar a qui de nou té, ara mateix, la sort i la responsabilitat de passejar el sentiment barcelonista, i els valors que l'identifiquen, per tot el món. I dir, amb orgull gens dissimulat, amb l’emoció que pertoca: Piqué, eres gran! Ens alegrem molt, molta sort amb Shakira, tots els barcelonistes –o una part important d’ells— estem amb tu. Per al que faça falta, de fet.

Gondwana des d'un caragol

Si seguiu més o menys habitualment aquest blog, potser haureu vist que fa ja temps que no hi apareix cap referència a les meues inclinacions malacològiques (de les què, per cert, he d'avançar amb certa sorpresa que han donat lloc a algunes de les entrades més vistes durant l'any 2010). La veritat és que, des de l'estiu passat fins ara, el ritme de noves incorporacions a la col·lecció s'ha alentit de forma significativa. Aquests últims mesos he tingut menys temps lliure per dedicar a aquesta afició, i en el poc que he dedicat a espigolar per webs i subhastes tampoc no he trobat molta cosa de trellat: abunden les espècies més comunes --a preus no sempre raonables, per cert--, mentre els exemplars interessants són ara menys i més cars. La qual cosa no vol dir, però, que mentre espere disposar de més temps per a dedicar a aquestes ocupacions (i a que el canvi entre euros i dolars ens siga un poc més propici, que sembla que no però es nota) haja anat afegint a la col·lecció alguns exemplars interessants, sobre tot de cipreids o porcel·lanes. De fet, la major part de les adquisicions recents formen part de dos gèneres d'aquesta familia que provenen d'Austràlia i de Sud-àfrica, i que tenen característiques que els fan espècialment interessants. O a mi m'ho semblen.


La major part de les porcel·lanes que viuen actualment en aigües sud-africanes pertanyen al gènere Cypraeovula. És tracta d'un grup de cipreids molt original, tant biològicament com morfològicament. Com el seu nom indica, algunes de les seues espècies més típiques recorden a un altre grup de gasteròpodes marins molts apreciada pels col·leccionistes, els ovúlids, i és un dels pocs gèneres de la familia que viu actualment en aigües no tropicals. Cypraeovula capensis --amb la seua closca estriada, única en la família-- o C. edentula, que és també una de les poques que no mostra la característica boca dentada de la resta de cauris, són les espècies més comunes, però no pas les úniques. A hores d'ara, i segons autors, s'hi inclouen dins aquest gènere entre quinze i vint espècies entre les què s'hi compten algunes excepcionalment rares i molt poc conegudes, com les incloses en el grup de la C. cruickshanki. Segons les anàlisis genètiques, sembla que moltes de les espècies (i subespècies) de Cypraeovula s'han diferenciat recentment, i abunden també les formes i varietats restringides a àrees geogràfiques específiques i, fins i tot, els possibles híbrids.

Però una altra curiositat associada a aquest gènere és que els seus parents més pròxims es troben, a hores d'ara, en aigües del sud d'Austràlia. Es tracta del gènere Notocypraea, un grup subjecte també a certa confusió taxonòmica, però en el qual es reconeixen, de forma general, vuit espècies distintes. Es creu que les espècies actuals de Notocypraea van evolucionar a partir d'un altre gènere actualment extingit, denominat Notoluponia, de característiques encara més properes a les Cypraeovula sud-africanes, i ben representat en el registre fòsil del sud d'Austràlia des del Miocè fins el Pliocè.



Més amunt, Cypraeovula capensis i C. edentula. Dalt,
Notocypraea angustata. Totes tres de la web
del Cowrie Genetic Database Project

L'explicació a una relació de parentiu tan estreta entre dos gèneres separats actualment per milers de quilòmetres ha de buscar-se molts milions d'anys enrere, quan totes les terres de l'hemisferi austral (el que ara són Amèrica del Sud, Àfrica, Antàrtida, Índia i Austràlia, a més de Madagascar i Nova Zelanda), es trobaven unides en una gran massa continental que els geòlegs anomenen Gondwana. Fa uns cent seixanta milions d'anys (a finals del Juràssic), Gondwana va començar a trencar-se: primer, el nucli format per Àfrica i Amèrica del Sud va començar a desplaçar-se cap al nord-oest i a separar-se de la resta. Cap a la meitat del Cretaci (fa aproximadament cent milions d'anys), mentre Sud-amèrica i Àfrica comencaven també a separar-se entre elles, l'Índia va encetar una llarga deriva cap al nord que la duria finalment --fa quaranta cinc milions d'anys-- a col·lidir contra la placa asiàtica i a donar lloc a l'Himalaia. Fa també uns quaranta milions d'anys que Austràlia, que havia iniciat la seua separació de l'Antàrtida a finals del Cretaci, va completar el seu llarg viatge fins assolir la seua posició actual.

Distribució dels continents fa 150 milions d'anys. Gondwana es troba ja dividida en
dues masses (Àfrica i Sud-amèrica, d'una banda, i la resta dels continents australs,
incloent l'Antàrtida i Austràlia, d'una altrra). De la Wikipedia. 

Les evidències paleontològiques de les relacions entre els diferents continents en què es va fragmentar Gondwana, són nombroses i ben conegudes, i es troben per això entre els exemples clàssics de les relacions entre la biogeografia i la tectònica de plaques. Molts gèneres fòsils de plantes i animals --entre ells, diverses formes de dinosaures-- il·lustren la primitiva unitat de Gondwana i el procés de separació de les seues parts constitutives. Alguns exemples, fins i tot, han arribat fins a l'actualitat, com succeeix amb alguns gèneres de tèrmits i aràcnids o, molt especialment, amb els arbres del gènere Nothofagus, les diverses espècies del qual formen actualment boscos en el sud de Xile i Argentina, d'una banda, i en l'est d'Austràlia, Nova Guinea i Nova Zelanda, d'una altra.

Com els boscos de faigs australs, Cypraeovula i Notocypraea són, també, vestigis de  Gondwana: reliquies d'un continent desaparegut, descendents d'un avantpassat comú que, fa vuitanta milions d'anys, vivia en les les aigües, relativament càlides encara --el refredament del continent antàrctic no va tindre lloc fins fa uns trenta milions d'anys-- que banyaven les terres australs. Un avantpassat que va seguir aquests continents en la seua lenta deriva fins acabar donant lloc a les petites closques que tinc, ara, a les meues mans. Petits, humils testimonis que amaguen --com tots els éssers vius-- una història de molts milions d'anys i que, aquesta vesprada de diumenge, m'han fet evocar continents en moviment, climes canviants, oceans que s'obrin i espècies que apareixen i desapareixen... I que, una vegada més, d'alguna manera, m'han recordat les paraules de Humboldt: “...la ciència, desprovista de falses aparences, ens ha ensenyat els fenòmens de l’Univers. Però aquest espectacle de la natura no seria complet si no consideràrem com es reflecteix en el pensament i en la imaginació disposada a les emocions poètiques”.

Jugant (amb) la guitarra

Com ja he deixat caure alguna vegada, de tant en tant em pega per fer sonar --amb més voluntat que traça-- alguna de les guitarres que corren per casa, la qual cosa va molt bé per aclarir el cap i per passar una estona entretinguda i amb les mans ocupades. Per això, per la connotació de diversió que duu implícita, sempre he trobat especialment pertinent que, en francés, s'use també el verb jouer --com en anglés to play-- per referir-se a l'acció de tocar un instrument. Aquests últims dies, en que un lleu però inoportú costipat ha aconsellat posposar altres activitats i ocupacions, he tingut més temps de l'habitual per jugar amb les guitarres. Per un moment, i com que són dies d'això, he estat temptat de prendre-m'ho un poc més seriosament, i fins i tot de fer el propòsit d'apuntar-me a algunes classes. Però em sembla que, pel que fa a bones intencions, amb açò de deixar de fumar ja vaig ben servit durant una bona temporada. Així que, pel moment, ho deixaré córrer. Si de cas, seguiré tirant de YouTube, fixant-me molt en com posen els dits, i practicant a posar bé els meus. Que uns dits hàbils --i uns arpegis ben executats-- sempre fan el seu paper quan es tracta de jugar; fins i tot, amb la guitarra. Bon cap de setmana!

En passar Reis

Imatge de El Mundo

A Alcoi, els Reis deixen per la nit. Vull dir que, a diferència del què passa a la majoria dels pobles, no cal esperar al matí del dia 6 per veure els regals: alhora que ses Majestats van passant pel carrer, els singulars i mascarats patges que caracteritzen --entre altres trets-- la Cavalcada més antiga del món, van pujant als balcons al llarg del recorregut amb les seues escales, per tal de deixar els paquets, que són oberts immediatament. Per qui viu fora del trajecte de la comitiva, d'allò que es tracta és de tornar rapidet a casa, una vegada acaba la desfilada, perquè uns altres patges més discrets hauran aprofitat oportunament l'absència momentània per deixar-hi, també, els regals corresponents. 

Supose que aquest costum té, com tot, avantatges i inconvenients. És cert que, amb xiquets i xiquetes pel mig, la preparació discreta i l'adequada disposició dels regals resulta un poc més dificultosa, i exigeix un esforç afegit d'imaginació --que, sovint, solia ser resolt amb una sobtada i imprevista necessitat de tornar a casa un momentet per motius més o menys explícits, i aneu vosaltres davant que ara vos alcance. Però no haver d'esperar tota una nit, gestionant malament la infantil excitació produïda per la Cavalcada i l'espera, m'ha semblat sempre d'allò més pràctic i funcional, encara que tinga com a contrapartida que la nit del dia 5 no és gens fàcil fer dormir ningú. I també és cert que posar-se, a altes hores de la matinada, a llegir la lletra minúscula de les instruccions de l'aparell de torn --o a muntar les peces d'aquell complicadíssim joguet que probablement va ser dissenyat, després d'una nit de borratxera, per una colla d'enginyers bojos de la NASA-- no resulta sempre una feina sencilla i agradable, i pot acabar posant a prova la més responsable i pacient de les paternitats. La qüestió, en tot cas, és que a Alcoi ho fem així, i ja ens està bé. I també que, per tot això, el 6 de gener a Alcoi no és tant el dia de Reis, com l'endemà de quan deixen els Reis.

Hui és, aquest dia. Els reis van deixar anit, i ja podem dir que finalment, i no sense esforç, hem assolit de nou la fita que, fa només dues setmanes (sembla que haja passat tan de temps...), pareixia un repte pràcticament inabastable. Un any més, per sort, s'ha complert el temps i ja estem en passar Reis. Les xiquetes desborden de goig amb els seus regals (sense dubte, una de les majors satisfaccions que hom pot tindre un dia com hui), els aparells acabats d'adquirir funcionen decorosament tot i no haver llegit les instruccions, i el putxero es cou lentament al foc. En unes hores, també els contenidors desbordaran d'envasos, el pessebre tornarà a la seua caixa, s'acabaran les primeres piles, apurarem els últims trocets de torró --un poc oliós, ja-- i ens prepararem per tornar a la usual i quotidiana successió de situacions anormals que, en aquest País i a falta de res millor, hem convingut en anomenar "normalitat". S'ha acabat Nadal, i això, francament, és un regal afegit que, junt amb els llibres, els aparells electrònics i la sempre inevitable (i quasi sempre desconcertant) sorpresa anual, els agraisc cada vegada més a ses Majestats: que amb la seua vinguda --i posterior partida-- tinguen a bé donar per dignament finalitzat un període tan càlid, tan intens, tan summament entranyable, que haurem de necessitar tot un any de preparació per tornar a encarar-lo amb unes mínimes garanties d'èxit. Però això serà d'ací un any, i a saber tot el que ens passarà (i el que no ens passarà) abans d'arribar-hi. Així que, de moment, que tingueu un feliç en passar Reis. I, per suposat, que hagen vingut molt carregats, i que hi haja molta salut per disfrutar-ho.

Començar entre arbres

Segurament no ho haureu notat, però la primera conseqüència visible del canvi d'any sobre aquest blog ha estat que he eliminat el logotip que ha identificat el 2010 com a Any Internacional de la Biodiversitat. A efectes pràctics, aquesta desaparició resulta tan poc rellevant com, de fet, sembla haver-ho estat la mateixa celebració, de la que ja s'han fet algunes valoracions però de la què segurament podrem llegir-ne més en els pròxims mesos. En certa forma, li agafa el relleu, per als pròxims dotze mesos, el denominat Any Internacional del Boscos. Allò més probable és que els resultats d'aquesta nova efemèride siguen similars als assolits per la resta d'anys internacionals (el mateix 2011 ha estat designat també, per l'Assemblea General de les Nacions Unides, any internacional de la Química, dels Afrodescendents i, fins a l'agost, de la Joventut). Però, amb tot, faré per prestar-li un poc d'atenció a la celebració, a mesura que me n'assabente dels diferents actes que s'hi organitzen; pel moment, podeu fer una ullada al que diuen al respecte els companys d'Amics Arbres-Arbres Amics, que ja fa mesos que s'hi van fer ressò, i als que a més he manllevat --gràcies!-- la versió en català del logo oficial d'aquest any.

D'Alcoi estant, pensar és boscos és pensar, necessàriament, en el Carrascal de la Font Roja. El Carrascal és, a més, la muntanya amb la que guarde una vinculació sentimental més antiga i estreta, i curiosament m'adone que ha estat, també, una de les que menys espai han ocupat en aquestes planes. M'he adonat aquest matí, quan he tornat a la serra per fer un passeig sota els roures i les carrasques. Hi pensava, en això, fent repàs succint de l'any que tot just ha acabat; succint i, en gran part, involuntari, perquè no ha estat res premeditat: potser és la fresca, intricada penombra de la boscúria, la que facilita que nasquen al seu recer segons quins pensaments... Pensava, sobretot, en com de fugaços m'han semblat els últims dotze mesos; en pèrdues  i troballes, en ombres que aquest any passat han quedat definitivament enrere, i en llums que han nascut i que es projecten amb força sobre l'horitzó; en els entrebancs que s'han pogut superar, i en els que exigiran encara molta feina per tal de superar-los abans que no acabe aquest any que acaba de començar; i també, cal dir-ho, en  la importància que en tan poc temps ha assolit per mi aquest blog (i els amics i amigues als què, gràcies a ell, vaig coneixent...), en tot el què he aprés gràcies a l'exercici quotidià d'escriure i de llegir.

Afortunadament he sortit de l'arbreda, a prop ja del cim del  Menejador, just abans que el pensament em duguera a altres paisatges més abruptes i incerts, embosquinats de propòsits, aspiracions i projectes. Però en l'últim moment no he pogut evitar collir, de la vora del camí, algunes intencions per als propers dotze mesos. Les he guardades al sarró, que mai no se sap quan podran fer-nos paper, i ja en parlaré si arriba el cas. Però una d'elles, ja puc dir-ho, és ara com ara ferma: almenys els pròxims mesos, espere seguir escrivint aquestes planes, perquè encara em diverteix fer-ho, i m'agradarà veure-vos per ací, si vos ve de gust. I més prompte que tard, he de contar-vos també alguna cosa més del Carrascal de la Font Roja, i dels seus boscos, que 2011 és també el seu any internacional... Escrit queda, i vosaltres que ho vejau.

PS: Si, estic deixant de fumar. Ja ho havia començat, seguint indicacions professionals, i espere culminar el procés en els pròxims dies. Així és que em disculpareu que no parle ni d'això, ni de la punyetera llei ni de la mare que va fer tots els espais públics (i a les denúncies anònimes). Un altre dia, potser.