De pors, manies i fòbies

No em considere persona especialment propensa a les pors. Tinc les meues manies, com tothom (bé, potser tinc algunes manies més que tothom) però, com dic, no sóc conscient de patir cap aversió o fòbia realment remarcable. Paraula aquesta, per cert, què tot i la benedicció dels diccionaris crec que tendim a utilitzar de forma un poc abusiva: sent etimològicament (i clínicament) estrictes, només hauriem de parlar de fòbia per referència a un temor intens i desproporcionat, que és el que els passa als claustrofòbics amb els espais tancats, o als aracnofòbics amb les aranyes. La utilització --molt estesa-- del terme per a referir-se al rebuig o a l'odi extrem cap a algú o alguna cosa seria, per tant, impròpia: el que en realitat estariem dient quan parlem que algú és xenòfob, homòfob o catalanòfob (afecció que no em consta que estiga reconeguda per la Organització Mundial de la Salut, probablement perquè aquesta organització està en mans dels maleïts catalanistes) és que mostra una por intensa i irracional als estrangers, als homosexuals o als catalans, respectivament. Si el que mostren és odi o aversió extrema, que és el que de fet sol passar, el que serien --a més de profundament imbècils-- és xenomísics, homomísics o catalanomísics: el sufix misia deriva al seu torn del grec misos (μῖσος), que forma part per exemple de la molt més coneguda --però igualment estúpida-- misogínia o odi a les dones.

Però encara dins de l'àmbit de les pors patològiques, un altre ús probablement exagerat de fòbia deriva de l'evident facilitat per associar-la amb pràcticament qualsevol altre terme, preferentment d'arrel grega, per tal de generar paraules rotundes i d'apariència culta que descriurien tota classe d'afeccions i comportaments de pànic o rebuig. És cert que allò que desencadena algunes fòbies autèntiques i mèdicament reconegudes pot semblar certament singular --i fins i tot increïble-- per a qui no les pateix. Només cal que feu una ullada a qualsevol de les innombrables pàgines (com ara aquesta o aquesta, per exemple) que es dediquen a llistar-les, per comprovar com poden ser de singulars algunes d'elles. Però també abunden, en aquestes llistes, pressumptes malalties que no estan reconegudes com a tals pels professionals, però que no deixen de ser dignes de comentari. A banda dels aspectes específicament  mèdics de la qüestió --que m’imagine que no deuen ser cosa de broma si és que algú realment les pateix--, que et diagnostiquen consecotaleofòbia (por als bastonets xinesos), caliguinefòbia (por a les dones boniques), deipnofòbia (por als sopars), hexakosioihexekontahexafòbia (por al número 666) o, fins i tot, valonofòbia (por als belgues francòfons) deu ser una cosa curiosa. Per no parlar d'algunes malaties que, d'existir realment com a tals --evidentment, no tinc criteri per a discriminar què hi ha de cert en les llistes que abans he esmentat, i en moltes altres similars--,  haurien de ser considerades com autèntiques epidèmies en aquest país nostre, com ara la ponofobia (por a treballar en excés), l'epistemofòbia (por al coneixement) o la fronemofòbia (por a pensar).

Pensava tot açò perquè, sense arribar quasi mai a extrems clínics, és evident que qui més qui menys té les seues petites pors, animadversions o antipaties, i hi ha determinades coses de les que tendeix a fugir amb major o menor dignitat o urgència. Potser està lleig que ho diga, però a mi, això, em passa sobretot amb un animalot negre i volador que a més, i en aquestes dates, abunda especialment en el meu patí. A aquestes comarques solem dir-li brumerol, mentre que a altres llocs se l'anomena borinot negre o abella fustera; els entomòlegs li diuen Xylocopa violacea. I, des de que tinc memòria, aquests aparatosos cosins germans de les abelles m'han provocat una inquietud notable i relativament incontrolada, per bé que reconec que amb el temps (i un esforç gens menyspreable) he aconseguit mantindre-la dins de límits assumibles per a un biòleg decent. De fet, i racionalment parlant, em sembla un insecte realment interessant, amb un cicle de vida digne de conéixer i, fins i tot, bonic pels brillants reflexos blau metal·lic del seu cos. Però, a diferència del que em passa amb la resta dels himenòpters habituals en les nostres comarques --abelles, borinots llistats, fins i tot vespes, en principi molt més intimidatòries pels seus vistosos colors aposemàtics-- quan m'encare amb els foscos brumerols he de fer un esforç conscient per controlar les ganes de posar terra pel mig.

Realment, no sé perquè em passa açò amb uns bitxos que, pel demés, ni em provoquen fàstic ni tampoc són especialment agressius ni perillosos per als humans; pot ser que, en algun moment remot de la meua infància, patira alguna topada inoportuna que m'haja quedat gravada en el subconscient, però ningú de la meua família ho recorda i, per tant, no ho he pogut constatar mai de forma fefaent. Potser tinga alguna rellevància, també, que allò que més m'inquieta de les xilocopes siga probablement el seu brunzit greu i sorollós, molt més que la mateixa vista dels animals (els quals, en un esforç heròic d'autocontrol, he arribat fins i tot a capturar i a agafar amb la mà). Fins i tot ara, que la florida de les wistèries al pati es veu animada amb la visita de desenes de brumerols, procure imposar-me la teràpia de seure a sota, tan tranquil·lament com puc, a gaudir de la vista espectacular dels penjolls de flors i de tota la brunzent vida alada que s'alimenta amb fruició del seu nèctar. Ara bé, ho reconec: açò de tindre una càmera amb zoom no deixa de ser una cosa realment útil, sobretot quan tens tendències brumerolofòbiques. O, per no caure en la mateixa trampa: quan els tens als brumerols una mica de mania... i ja se sap que, les manies, no les curen els metges.

Ritmes

 

Passejant, dissabte, entre els cirerers de Travadell; com cada any, sempre que s'ha pogut, des de molt abans de saber què volia dir hanami. La bellesa no fa desaparéixer els maldecaps, però sovint els fa veure amb uns ulls diferents: res no fa fruit abans d'haver florit, i ara és --salta a la vista-- temps de florida...

Puc predicar-vos amb les vostres mateixes paraules:

fugiu del cristianisme de les coses,

paganitzeu de nou tots els afectes,

car per assolir la bellesa

us heu de despullar de prejudicis

i viure amb els ulls ben oberts

i amb els sentits tensos com un crit.

Llavors recobrareu el tacte de les coses lleus

i les vostres mans seran de vent i de llum.

Miquel Martí i Pol

En càrrega

He seguit transitant, durant aquesta setmana que s’acaba, per les regions --familiars però sempre inhòspites-- dels bioritmes baixos i els ànims minvats. Ja sabeu que sóc del parer que les adaptacions fisiològiques als canvis en el fotoperíode (i a tota la resta de mutacions ambientals més o menys sobtades que caracteritzen aquesta època de l’any) tenen alguna cosa a veure amb l’estat d’abaltiment que tendeix a afligir-me, a mi i a molta altra gent, en dates com aquestes. Però com que aquests períodes no sempre em coincideixen amb la universal agitació que provoca la primavera, crec també que ha d’haver-hi alguna cosa més: l'astènia, tan gastada, ha d'influir, però per ella mateixa no em sembla suficient per justificar aquestes etapes recurrents i aparentment idiopàtiques de decaïment generalitzat i sensibilitat incrementada cap a certes situacions, notícies, sensacions i, fins i tot, videos.

Com he dit ací mateix fa no res, una baixada de defenses, una temporada de feina especialment incòmoda, alguna inquietud més o menys explícita però d’abast limitat, són coses que, per elles mateixes, no tindrien probablement efectes apreciables. Però deuen contribuir, quan s'uneixen, s'acumulen i es combinen, a potenciar aquestes temporades indiscutiblement normals però també certament enutjoses. Si fa no fa, i com m’ha fet notar algú, no deixen de ser una mena de catarros anímics que solen cursar sense més importància, però que --com passa quan tens un poc de febre-- convindria poder covar adequadament perquè curen com cal. Per cert: he descobert, aquesta setmana i gràcies a això, una altra utilitat terapèutica del blog, aquesta per omissió: no senta gens malament donar-se permís per no escriure res quan no hi ha ànims ni per escriure. Segur que sabreu disculpar-me.

Siga com siga, i a força de travessar-los periòdicament (i d'anar superant-los de forma més o menys decorosa) he acabat per assumir aquests períodes com una mena de temps de recàrrega: em fa l’efecte com si el cervell --és un dir-- exigira de tant en tant prendre’s un respir, recloure’s en la cova, desconnectar del món, fins i tot reconfigurar-se, d’alguna forma, per tornar a encarar-se amb mínimes garanties d’èxit a la realitat i els reptes quotidians. Ignore si hi ha cap base racional en açò que dic, però tampoc no em preocupa massa: pensar-ho ajuda, no solament a suportar amb major dignitat aquests fases, sinó també a sortir-ne, quan s’hi surt, amb la sensació que s'han carregat les bateries i que les coses milloraran. O que, almenys, tindrem la força suficient per a afrontar-les si no ho fan. I a aquesta subtil però sòlida convicció m’aclame, com he fet altres primaveres. Sobretot, quan les primaveres venen acompanyades d'eleccions.

Ah, si, la imatge: ves per on, cercant alguna il·lustració més o menys escaient per a aquestes ralles, m’he assabentat de l’invent de Wulf Glatz, un científic suís premiat fa un parell d’anys amb l'universalment conegut Swisselectric Research Award de Zurich, que hauria de permetre recarregar mòbils --i altres aparells-- només mitjançant l'escalfor del cos. Manllevar del blog de LaAnet --que és on he trobat la referència-- la suggestiva imatge que en el seu dia van triar per il·lustrar la notícia, ha resultat una temptació massa difícil de véncer. La primavera, sense dubte. Però també el pensament que l'escalfor d'un cos pot ser, realment, un mecanisme de recàrrega pertinent i eficaç. Fins i tot, en aquests períodes de desànim; o, potser, especialment en ells...

A prop

Humils joies botàniques que entapissen de groc els oliverars tot just descimalats; aranyoners que emblanquinen de pletòrica florida marges i talussos; en els bancals, les fulles encara tendrals dels ametlers, i els cirers i les bresquilleres que esguiten de color els costers de bellíssimes valls blanques i verdes... És sabut, però de tant en tant convé recordar-ho: de vegades, ben a prop, hi ha tot un món que paga la pena conéixer i reconéixer. Un món tan pròxim, tan familiar, que no és estrany que ens passe injustament desapercebut.

Els gallets o conillets grocs de la foto de més amunt són la Linaria oligantha subsp valentina. Es tracta d'una petita herba anual, endèmica del sud-est ibèric i molt interessant des del punt de vista botànic. Es fa en bancals, cultius i vores de camins, i abunda particularment en algunes zones del Comtat, on és fàcil de veure en aquestes setmanes del principi de la primavera.

Córrer

Consumida, entre tràfecs i xàfecs, la primera de les tretze setmanes que, en aquest hemisferi, anomenem primavera. Setmana de llevants humits i feines eixutes, més de núvols que de clarors; però que, d’ara estant, sembla també anticipar dies lluminosos, fragants i falaguers. Caldrà anar veient-ho setmana a setmana, fita a fita, paraula a paraula. Però pel moment, no està de més desitjar-ho. Al remat, els lliris tot just han començat a florir. I també algunes il·lusions.

No, malgrat tot

Imatge de la xarxa

Havia decidit no escriure res --almenys pel moment-- sobre la intervenció militar (majoritàriament) occidental en la guerra civil en la què, segons les notícies que ens arriben, s’ha embarcat Líbia. La raó principal: com que qualsevol opinió fonamentada ha de basar-se en la informació disponible i jo, de Líbia, en sé ben poca cosa i no tinc molt de temps per informar-me ara, m’havia estimat més ubicar-me provisionalment en una posició de rebuig --ferm però difús-- a l’esmentada intervenció. Ajornava així  una reflexió més pausada, basada en dades més concretes i contrastades que m’haurien de permetre, si fóra el cas, argumentar aquest rebuig o fins i tot replantejar-me’l. Aquests dies, però, he llegit en alguns blogs amics opinions –sempre raonables i ben fundades i a les què, per això i per molt més, atorgue un valor especial-- que defensen aquesta intervenció. He llegit, amb interés, els seus arguments, i tot i que amb les mateixes reserves amb les què he començat aquest escrit, he decidit exposar també la meua opinió. Si més no, posar-la per escrit potser em servisca per pensar-hi un poc més.

D’entrada, potser convé dir que no milite en cap partit, ni tampoc em considere pacifista. Hi ha gent que s’estranya quan ho dic, però des de fa molt de temps que pense que l’ús de la violència pot ser necessari i legítim sota determinades circumstàncies, que en tot cas --i sense entrar de moment en més detalls-- inclourien la defensa de drets bàsics (la vida ho és, però també molts altres) i la impossibilitat manifesta de fer servir altres vies –sempre preferibles—per a garantir aquesta defensa. Vull dir, amb això, que la meua oposició a la intervenció en Líbia no té l’origen en una opció ideològica genèrica que, altrament, considere molt respectable però amb la que, com dic, no m’alinee. Per mi, la violència no té sentit en un sistema que garantisca que la defensa dels drets de les persones i els pobles pot realitzar-se per vies democràtiques; però pot ser l’única resposta possible quan tals vies no existeixen i aquests drets són vulnerats, quasi sempre de forma violenta. D’acord amb això, i tot i que evidentment les considere un últim recurs, no estic en contra de totes les guerres, ni em representa un problema moral irresoluble que la insurrecció líbia utilitze mitjans bèlics per oposar-se al règim de Gaddafi, que també els utilitza; ni que s'interprete que les Nacions Unides autoritzen l'ús de la força ("de les mesures necessàries") per tal de protegir els civils i les zones poblades per civils.

Imatge de la xarxa

Si que em costa un poc més empassar-me, sense mastegar-ho un poc, el mapa de bons i dolents que la premsa dels nostres països ens ha dibuixat aquestes darreres setmanes: massa casual, massa oportú que Gaddafi, davant qui els països occidentals havien mantingut –sobretot els últims anys—una tèbia posició de comprensiva condescendència, haja esdevingut de cop i volta el sanguinari dictador que, probablement, no ha deixat de ser des que va accedir al poder fa quasi cinquanta anys. Això no vol dir, evidentment, que el defense o el justifique. Amb la limitada informació amb la què, com he dit, compte a hores d'ara, l’autoproclamat Lider de la Revolució líbia segueix semblant-me un despota amb trets psicòtics evidents i al què, amb tota probabilitat, se li poden atribuir quasi tots els excessos, crims i despropòsits que li imputen els seus enemics.

Ara bé, que considere al coronel com una figura nefasta tampoc no fa que, d’entrada, senta una simpatia sense matissos cap a qui se li oposa, només pel simple fet de fer-ho. Tampoc no la vaig sentir per Ronald Reagan ni pels Estats Units quan van borbardejar Líbia l’any 1986 amb intencions ben evidents d’eliminar-lo. No sé, realment, qui són els “rebels” que lluiten contra un règim que, insistisc, considere tan il·legitim, repugnant i reprobable com el que més, ni sé que persegueixen, més enllà de voler eliminar a Gaddafi i el seu aparell de poder i repressió. No sé que en pensen de la democràcia, dels drets humans, de les dones, d’aplicar la xaria, dels drets dels amazics. Però, amb tot, puc fer un exercici de pragmatisme i simplificació estratègica, i pensar que la simple oposició a Gaddafi, el desig de derrocar-lo, és suficient per a legitimar qualsevol que vulga fer-ho, per més que no conega ni de lluny les seues intencions ni quines alternatives proposa.

Imatge del blog Amazic-Català

Per això, tot i aquestes reserves, he acabat per acceptar --i fins i tot per mirar amb una innegable simpatia-- la legitimitat dels rebels en la seua lluita contra Gaddafi i els seus sequaços, sobretot tenint en compte la forma com el règim s'ha aplicat per tractar de reprimir aquesta lluita. Una simpatia que, en tot cas, faig extensiva a altres revoltes que, en diversos països musulmans, s'estan produïnt ara mateix tot i que la seua repercusió social i mediàtica és molt menor. Rebutge, sense cap mena de dubte, qualsevol tipus de repressió que el poder establert a Líbia, o a qualsevol dels altres països en què s'estan produïnt les revoltes --les notícies que arriben hui mateix de Síria, com fa pocs dies ho feien des de Iemen o Bahrain, són especialment inquietants-- dirigisca cap a la població civil per tal de perpetuar-se. I, des d'aquest punt de vista, la Resolució 1973 de les Nacions Unides pot semblar-me, fins i tot, escaient.

Quin és el problema, doncs? D'una banda, la forma en què s'està duent a terme el manament de les Nacions Unides: trobe especialment significatiu l’aparent canvi de posició de la Lliga Àrab respecte a la intervenció, i crec que hauria de ser un motiu destacat de reflexió per bé que no veig que se li preste, en els nostres mitjans i tret de comptades excepcions, una atenció rellevant. D'una altra, el paper que els estats occidentals han de representar --estan representant, de fet-- en l'aplicació de la Resolució. Els mateixos estats --Espanya, entre ells-- que, fins fa no res, habilitaven espais per tal que Gaddafi muntara la seua exòtica khaima vora els palaus presidencials, o que han obtingut substanciosos ingressos per concessions petrolieres o, el que és pitjor, armant els que ara són l'exèrcit opressor i els cruels mercenaris del règim. Com quasi sempre passa, parlar d’hipocresia es queda molt curt per qualificar l’actitud dels nostres governs davant aquest cas, i davant molts altres. No dubte gens ni mica que, des que va esclatar la revolta, el règim de Gaddafi ha emprat la violència contra la societat cívil, i ha massacrat opositors o sospitosos de ser-ho. És a dir: si les notícies sobre pressons i repressions són certes, que segur que sí, bàsicament el mateix que feia –sense tant de ressò mediàtic, certament—fa sis mesos, un any o cinc, amb l’aquiescència dels mateixos governs que ara l’han tornat a posar del costat dels dolents.

Espere que, més prompte que tard, Gaddafi i els seus seguidors hagen d'abandonar el poder. Espere que, més prompte que tard, el poble de Líbia puga decidir de forma realment lliure sobre el seu futur. Espere que s'acabe, de forma immediata, la repressió sobre aquest poble, i sobre qualsevol altre, i tan de bo que la Resolució de les Nacions Unides servisca per tot això. Però no puc estar d'acord en què països que tenen una evident responsabilitat en la situació que ara es vol evitar, que han estat tantes vegades còmplices --per acció o per omissió-- dels règims opressors i que, en molts casos, segueixen sent-ho, vulguen ara assumir el paper de liders i garants d'una llibertat i una democràcia que, fins fa molt poc, despreciaven. Pel que coneixem, fa molt de temps que Gaddafi és una amenaça per al seu poble; probablement, les víctimes acumulades durant aquests anys superen, amb molt, les que lamentablement s’han produït les últimes setmanes. Sense aparell mediàtic, sense resolucions de l’ONU, sense que els països que ara formen la “coalició” digueren ni mu. L’amenaçada, reprimida, maltractada població civil, el poble de Líbia, ha estat invisible fins que a nosaltres ens ha vingut bé: segurament, fins que raons geopolítiques lligades amb la nova relació de forces que s'està configurant en el nord d'Àfrica hagen fet del coronel un element massa molest pels europeus i els nord-americans. M’haguera agradat que alguns que ara en parlen molt, hi hagueren pensat abans, en aquell poble. Potser, així, em resultaria més fàcil creure ara que no és hipocresia, ni oportunisme, que era necessari i just entrar en aquesta guerra. Però, pel moment, no m'ho puc creure: nosaltres --per la part que ens toca-- no hauriem de ser-hi.

Retorn a Donnafugata

"Els sicilians no voldran millorar mai per la senzilla raó que estan convençuts de ser perfectes; la seva vanitat és més forta que la seva misèria; qualsevol intromissió forastera, sigui per raó de l'origen o, en el cas que es tracti d'un sicilià, per independència d'esperit, transtorna el seu desvari de perfecció acomplida i corre el perill de destorbar la seva satisfactòria espera del no-res; (...) Sicília sempre s'ha estimat més dormir, a pesar de les invocacions de tanta gent; per què els hauria hagut de fer cas si és rica, sàvia, honesta, admirada i envejada per tothom? Si és, en una paraula, perfecta?"

Giuseppe Tomasi di Lampedusa, "El Gattopardo"

Ho reconec amb una certa recança, però també amb poc o gens de penediment: aquests últims dies m'he lliurat amb persistència al delitós i imprudent goig de posposar, fins el límit, diverses tasques urgents i importants. Cert que matins càlids i lluminosos com aquests difícilment predisposen l'ànim a encarar-se a la pantalla de l'ordinador; però, sobretot, el que m'ha mantingut temporalment allunyat de les meues responsabilitats ha estat un llibre: vaig començar, fa unes setmanes, a rellegir "El Gattopardo", i el desig d'acabar-lo, aquestes vesprades amables de primavera anticipada, ha estat massa fort com per resistir-me. Una vegada més, m'he deixat seduir pel llenguatge esplendorós de Lampedusa --en magnífica traducció de Pau Vidal--, per la personalitat fascinant i contradictòria del princep Fabrizio de Salina, per la sensualitat que traspua tot el llibre. Però també pel seu pessimisme, per l'ambient decadent, per la visió i les reflexions --que l'autor posa sovint en boca del mateix princep--sobre la política i la societat sicilianes en aquell moment crític de la formació de l'Estat Italià. I, una vegada més i a desgrat de totes les distàncies, he cregut veure, en moltes d'aquestes reflexions, una remota analogia amb alguns trets del meu país (perfecte) i la seua gent que dorm ("el son és el que volen els sicilians, per això sempre odiaran qui els voldrà despertar, ni que sigui per dur-los presents"). Imaginacions meues, probablement. Però ho hauré de deixar per a altra ocasió, perquè els compromisos apremien i el límit s'acosta. Fins i tot les tasques importants i urgents han de ser acabades, algun dia. O alguna nit.

Camí de l'Infern

Una bona forma de desentumir cames i trellat és dur-los una estona a caminar per un barranc. Encara que siga a peu pla i amb simple pretensió de passeig, els paisatges esquerps i minerals de les gorges i els congosts sempre resulten atractius i recomanables. Així és que hui, aprofitant el matí festiu i radiant (i responent també a la preocupació sobre la meua estabilitat mental que, arran de l'entrada d'ahir, m'han fet arribar alguns amics i amigues: no patiu, ja estic millor...), m'he acostat a fer una volteta pel barranc de l'Infern, entre Ebo i Laguar. Camí conegut i mil vegades recorregut: davallar des de la Font de Gili pel pedregós caixer de la frau, entre baladres cepats i marfulls florits, fins allà on comença l'Estret (el tram inaccessible sense equipament escaient), i des de la seua rodalia i seguint el traçat del famós PR-V-147, pujar cap a la font de Reinós i les Jubees d'Enmig fins tancar (reseguint, ara, un altre sender abalisat, el PR-V-58) fins al punt de partida. A cada revolt, la primavera que s'anuncia amb força. I cada vegada que hi vaig, ho pense: temps estranys, aquests, que han convertit en paradís (i en catedral) el que no fa tants anys només era, per a la gent de la terra, un erm inaccessible, estèril, infernal...

I, parlant d'inferns: com que hui és divendres, em permetreu que vos propose una música que em sembla que ve al cas. Amb falles o sense elles, que passeu un bon cap de setmana!

PS: encara que puga semblar-ho, no ens oblidem del Japó. Hui, al menys, he sentit dues notícies que m'han semblat esperançadores dins la negror general: d'una banda, i segons les últimes actualitzacions que ens fan arribar puntualment els amics de la Colla Ecologista la Carrasca, la situació en la central de Fukushima sembla haver-se estabilitzat, la qual cosa, vistes les previsions, és una millora substancial i tan de bo es confirme. D'una altra, hui es parla de l'esforç que empreses i ciutadans estan fent, a Tokio, per reduir el consum energètic. No serà fàcil, però tampoc no hauria de ser impossible mantindre una qualitat de vida acceptable sense seguir dilapidant recursos limitats i ni haver d'acceptar riscos certs. Tret, evidentment, de qui basa els seus guanys en ocultar els riscos i fomentar el malbaratament...

Fallera style

Entre les impagables estampes típiques que València, sempre pròdiga en excessos sensorials, exhibeix davant propis i estranys en aquests dies de Falles, hi ha una que des de fa molt de temps em resulta especialment torbadora. La descobrireu per qualsevol racó de la ciutat, preferentment en la rodalia dels casals fallers i en aquests dies preliminars en què la festa hi és, però no hi és. Les protagonistes, femenines: figures híbrides un poc desconcertants, imatges quimèriques formades per normals cossos de dona, vestits de carrer, i caps que llueixen --orgullosos, impassibles--el barroquíssim i idiosincràtic pentinat faller (pintes, ganxos i rodets evidentment inclosos). Ja m'han explicat que ha de ser així, perquè pentinar-se d'aquesta forma és llarg i costós, i no pots estar fent-ho i desfent-ho a cada estona. Jo ho entenc, això; però la veritat, que resulte pràctic no lleva que puga ser, també, de gust dubtós i visualment reprobable. Hui mateix, abans de posar definitivament terra pel mig, m'he fartat de veure aquesta síntesi inquietant (cap de fallera, forro polar --de colors cridaners--, pantaló texà i bambes) que tant de desfici em provoca i que haureu de convindre que resulta, com a mínim, estèticament xocant.

Res més lluny de la meua intenció que ofendre ningú, que ja se sap que sobre gustos no hi ha disputa; però he de dir que el pentinat faller, junt amb la resta de l'historiat vestit estàndard que l'acompanya, em sembla molt poc afavoridor i figura entre els elements més antieròtics i destrempadors que puc arribar a concebre, només superat a curta distància per les bragues de coll alt, la conferència episcopal espanyola i l'himne del Reial Madrid. És evident que, entre les utilitats esperables d'aquesta tradicional i entranyable indumentària, no figura --si més no en l'actualitat i amb caràcter general-- la d'anar despertant els bàsics instints i els desitjos lúbrics dels mascles de la contornada. I també he de reconéixer que, almenys que jo recorde i sota nivells normals d'alcohol en sang, tampoc no solen formar part de les meues fantasies eròtiques les lagarteranes, les bellees del foc ni, tanmateix, les andaluses vestides de faralaes. Però, amb tot, la capacitat del vestit de fallera per arrasar-me qualsevol indici de libidinositat supera, de llarg, a tota la resta de trajes regionales.

Ignore quins foscos mecanismes psicològics, quina oculta frustració puga trobar-se en l'origen d'aquesta reacció, tot i que em consta que no sóc, en absolut, l'únic a qui li passa. Però insistisc que el pentinat ha de tindre un paper especialment destacat. Ho he comprovat, els últims anys, gràcies a la moda perversa de retratar falleres en boles en calendaris més o menys eròtics: tan bon punt focalitze l'atenció en la pinta i els monyos (ja em direu, en pilota més o menys explícita, com distingireu a una fallera si no és per la pinta i els monyos...) que tota la resta, per prometedora que semblara a priori, queda immediatament eclipsada i, per tant, inhabilitada a efectes sensuals. No ho apanya ni la banda, complement indispensable --en les seues variants bàsiques "tricolor estricta" o "enseña nacional"--d'un vestit de fallera com cal. Tot i ser una peça que, per la seua natural disposició topogràfica, podria tindre algun paper destacat en segons quines fantasies, no reïx a compensar els estralls produïts per peinetes i rodets i els seus efectes devastadors sobre la líbido.

Però el pitjor, al remat, no és això: en un parell de dies, vestits i pentinats tornaran a la normalitat, i el malson haurà passat fins l'any que ve. El pitjor és que, fixant-me aquest matí una en una d'aquestes dones semifalleres d'estampa híbrida, mentre esclatava la mascletà del barri, he pensat en ella com una metàfora viva d'aquest país: un cos jove, normal, fins i tot atractiu, impròpiament coronat per un cap pompós, anacrònic, ple de postissos, inevitablement incongruent...I, francament, si fins i tot quan mire xicones he d'acabar pensant en política, és que la cosa està malament, molt malament.

Amb el Japó

Àrea afectada pel tsunami. De la Wikipedia

Van esvaint-se, a poc a poc, les boires que han entelat lleugerament els ànims aquests últims dies (hi ha qui s’estima més els espàrrecs, però en aquesta època de l’any, res com eixir a collir endorfines; i, si pot ser fer-se amb un bon gavell de reserva per quan curtegen, molt millor). Però persisteix –i es fa més i més espessa— una profunda preocupació per tot el que s'està esdevenint, ara mateix, al Japó. Una inquietud que va començar el mateix divendres, amb la notícia del terratremol: d’Alcoi estant –si més no, per a alguns dels que hi hem nascut i viscut— els sismes tenen una connotació, com a mínim, especial. Records infantils de llits que es mouen i esglais de matinada (detalls i dates confirmats, després, gràcies al recull de Ricard Bañó), les històries mil vegades escoltades sobre el patró Sant Maure i les destruccions de 1620 i 1644, tot reforçat per la coneguda asserció sismològica –tinc un amic geòleg que no s’està de recordar-m’ho—que conclou que “allí on va tremolar, tremolarà”, fan que des de sempre seguisca aquests esdeveniments de la natura amb un interés preferent i un desfici subtil però apreciable.

Però no cal dir que, amb tot el que suposen els efectes devastadors del terratremol i el posterior tsunami, profusament il·lustrats en aquesta ocasió amb tota mena d’imatges i videos (una amiga m'ho feia notar, l’altre dia: poca, molt poca gent plora, en aqueixes imatges...), és la catàstrofe nuclear de Fukushima la que em té, ara mateix i com a mig món, sumit en el desassossec. Arriben, cada poc, noves notícies de la situació dramàtica en la central; tot un responsable de la política energètica europea qualifica la situació com “apocalíptica”, i ara com ara hi ha encara massa dubtes sobre la situació real a la zona com per avançar quin serà l'abast que finalment assolirà aquesta tragèdia. No cal fer-ne, ara i ací, un repàs exhaustiu del tema, que ja ocupa des de fa dies les primeres planes de tots els mitjans i que, molt em tem, seguirà fent-ho durant bastants, molts dies més. Si la situació no millora de forma dràstica, seran dies de parlar de reactors danyats, d'evaquacions massives, dels efectes de la radiactivitat, de les desenes de milers de morts i desapareguts. I seran dies també --ja ho són, de fet-- de debats sobre la seguretat, la necessitat o la conveniència de l'energia nuclear. Debats més o menys honestos i informats però que, al remat, ocultaran l'autèntic problema: la constatació --tan evident com generalment ignorada-- que l’era de l’energia barata s’ha acabat per sempre, per més que vulguem seguir ignorant-ho. I que quasevol sistema econòmic basat en aquesta falsedat, té el dies comptats.

Central de Fukushima. De l'Ecodiari 

Durant uns dies, potser setmanes, el Japó seguirà sent tema d'obertura de diaris i informatius. Però, i  després? si ens guiem pels precedents, cal pensar que més prompte que tard el ciment i l’oblit tornaran a cobrir les restes dels reactors de Fukushima. Japó soterrarà els seus morts, s'anunciarà la reconstrucció d'una economia greument ferida. Durant un temps, els mitjans de comunicació seguiran trobant en les centrals nuclears i les seues garanties de seguretat un bon tema per atraure lectors. Però no espere que, en lloc de parlar dels avantatges o inconvenients de l'energia nuclear --o de qualsevol altra font-- es comence seriosament a parlar de l’energia: de la forma en què la consumim i la balafiem, dels impactes ambientals i socials que provoca la seua producció, distribució i consum desaforat. Potser algú un poc més lúcid esmentarà --un poc de passada-- Rifkin, Klein, Meadows o alguna altra de les veus que, des de fa dècades, en parlen; però no tinc moltes esperances que les portades dels diaris (per no parlar de la majoria dels nostres polítics) dediquen una sola línia a reflexionar sobre la insostenibilitat suïcida d’un sistema que, contra tota racionalitat i evidència, s’entesta en defensar el creixement com a única sortida possible. Si més no, fins que el petroli siga encara molt més car o rebenten deu (o cinquanta) centrals nuclears més. O --digueu-me ingenu-- fins que aquelles veus lúcides siguen suficients i suficientment fortes com per a que les coses comencen a canviar. I tan de bo no siga, llavors, massa tard per lamentar-ho.

Estar no sé com

"I no és que estiguem trists. Ni és que estiguem amargs.

És això. Són residus que duem entre el pit

i l'esquena. No pesen. Es noten de vegades.

Es noten en tot cas en l'accent de la veu,

en la manera de parlar d'un quadre, d'una

música, d'un poema o d'un fet qualsevol".

Vicent Andrés Estellés, "Coral Romput"

És això. Objectivament, les coses et van bé (algunes, fins i tot, caldria dir molt bé), però no et pots treure de sobre un regust incòmode, com d'assumpte pendent que no pots concretar. Una vaga melancolia, remota i subtil, que no sabries dir d'on ve: potser de les petites coses que van passant-te (o no passant-te), potser de les desgràcies immenses que s'esdevenen, ara mateix, a l'altra banda del món... És difícil de dir; només saps que passa de vegades, i que saps que està passant perquè et trobes no sé com: no pots dir que estàs mal, però tampoc que estàs bé. I recordes, quan passa, els "residus de problemes" (els tristíssims residus) que escrivia Estellés. Només saps que, al remat, les coses que et van bé --i aquella cançó, i el somriure que enyores-- disoldran els residus, que els acabaran desfent "com la cendra entre els dits, o bé entre les paraules que es diuen cada dia". De fet, només amb dir-ho, sembla fins i tot que ja et trobes millor...

Narcisisme

Pot ser per la seua senzilla elegància, per la innegable bellesa de les seues flors inconfusibles, per l'aroma intensíssim amb que s'adornen. Però també per l'encant afegit de la seua fugacitat, per haver engendrat innombrables formes (algunes d'extremadament rares i restringides a unes poques localitats); o perquè entre elles s'hi compten algunes de les flors que amb major precocitat anticipen, en les meues muntanyes, l'adveniment de cada primavera d'estiu --encara que també hi ha que s'estimen més la de l'hivern. Serà per tot això o per més coses, però la veritat és que, quan em pregunten, no tinc cap dubte: de totes les meues plantes preferides, les que més estimables em resulten són, de llarg, els narcisos. No és casual, per això, que els seus bulbs tinguen un lloc destacat en el meu patí (alguns de silvestres, també; però sobretot, els que han estat objecte de cultiu i selecció acurada per part de jardiners i aficcionats, des de les populars nadaletes fins a algunes formes cultivades de corona espectacular, sempre que conserven --manies meues-- els trets característics del gènere).

En gran part, l'atractiu dels narcisos es deu a l'estructura particular de les seues flors: cadascun dels sis tèpals que les formen han desenvolupat uns apèndixs que, en soldar-se entre ells, donen lloc a la característica corona (o paraperigoni) que singularitza el gènere. Segons les espècies, aquesta corona pot ser molt petita o quasi inexistent --cas, per exemple, del narcís de tardor, Narcissus serotinus, o de l'escàs N. perezlarae-- o, més típicament, prendre forma de copa o de trompeta de grandària variable. Els tèpals poden ser també més o menys amples i, en algunes espècies, es troben típicament recorbats cap enrere, com succeeix en el grup de N. pallidulus. Al País Valencià es reconeix la presència actual de nou espècies, de les quals les més frequents són el narcís groc o almesquí (N. assoanus) i el narcís blanc o nadala menuda (N. dubius). Aquest darrer és, també, el més habitual a les serralades que envolten el meu poble, i el que amb major fidelitat indica que l'hivern comença un any més a marxar dels turons de Mariola o els pradells del Carrascal de la Font Roja.

N. assoanus i N. dubius. Imatges de la xarxa.

Encara no he tingut ocasió, enguany, de retrobar els que creixen silvestres a la muntanya. Però al patí, aquests dies, els narcisos van imposant el seu groc lluminós i primaveral sobre el blau de les modestes violes, que han esguitat de color els últims freds d'aquest hivern que ho ha estat poc. I a mi, un any més, no em queda més remei que acceptar-me tal com sóc: un rendit, fidel, autèntic narcisista.

La blanca muntanya roja

Sovint, a muntanya, la primavera i l'hivern se succeeixen tan ràpidament que fins i tot arriben a confondre's. Era hivern estricte quan vam arribar, divendres a la nit, al refugi Rabadà i Navarro (per qui no el conega, unes instal·lacions magnífiques i bona gent gestionant-les), i va continuar sobre Javalambre la major part del dissabte. La blancor de la neu cobrint les altures de la muntanya roja --això significa l'àrab djebel hamra, que podria ser l'origen del nom-- i un fred intens en assolir els poc més de dos mil metres del cim de la serralada. Boira, vent i una nevada fina però persistent que ens va acompanyar encara una bona estona, mentre carenejavem per les altures de la serra. Era l'objectiu, en tot cas: caminar un poc per aquesta muntanya de perfils suaus (i molt, massa marcada per la petjada humana) sobre una neu escassa --els grampons no isqueren de la motxilla-- però suficient per a mostrar una perspectiva diferent dels excepcionals boscos de pi rojal i savina rastrera que singularitzen aquestes altures de la serralada Ibèrica.

Primavera, a penes desmentida per la gelor de la matinada, va amanéixer diumenge. Es tractava, en aquest cas, d'aprofitar el traçat del sender GR-10 per completar la passejada fins a Riodeva. Canvi de pineda --en la major part del recorregut, boscos esponerosos el pi negral, que en aquestes contrades substitueix al silvestre o albar a altures menors--, la neu en l'horitzó i, en el transitat però interessant barranc d'Amanaderos, el soroll permanent de l'aigua que s'esgola pels estrets.

Al remat, amb sol i neu i entre carenes i barrancs, espere haver deixat part del tràfec que m'ha mantingut capficat els dies passats. Hui, de moment, no ha anat malament, tot tenint en compte l'inevitable cansament i que, a més, tinc un any més que ahir. Deixe pendent, per aquesta nit, posar-me al dia en la lectura dels blocs amics, que en una primer ullada semblen haver estat, aquest cap de setmana, especialment prolífics. I recuperar un poc de son, també. Entre unes coses i altres, sembla que m'encare a les falles --i a l'astènia-- amb uns altres ulls...

  

En el blog del Centre Excursionista Contestà hi ha més dades --i un bon grapat d'imatges-- d'aquests dos dies per terres d'Aragó. Però el millor, com quasi sempre, és el que no queda escrit...

Tot esperant l'astènia

Dies certament atarantats aquests últims, dels que espere escapar, si més no transitòriament, caminant el cap de setmana que ve pels turons nevats de Javalambre. Però pel moment, dins i fora de la feina, tràfecs, tasques i treballs intensos i variats --des de decidir-me d'una vegada per una de les cases que ja he vist, fins a seguir desxifrant les sempre hostils instruccions de la nova càmera-- que em tenen el cap envaït i el temps entretingut. Sobretot, aquella part --del cap i del temps-- que, en altres moments i circumstàncies, dedique a escriure en aquesta finestra. Si tot va bé, demà o despús-demà potser trobaré una estoneta perquè hi puguen treure el cap per ella les primeres flors d'una primavera imminent. O, ves a saber, potser caldrà fer lloc, abans, als últims desficacis de la sempre prolífica raça dels polítics autòctons. Demà, veurem. Hui, deixem-ho en escoltar, i amb gent de la terra. Que tampoc no és poca cosa, si bé és mira.

Causes

Conec a bastant gent que, d'una o altra forma, s'hi sent activament implicada amb les causes més diverses. N'hi ha que dediquen una part substancial del seu temps i el seu esforç a tractar d'eradicar la pobresa en el món; d'altres s'interessen pel respecte universal als drets humans o la igualtat real entre homes i dones, molts més aspiren a aconseguir una societat sostenible i respectuosa amb el planeta... En general, són gent normal, sensible i intel·ligent. I saben, per això, que assolir els objectius pels quals lluiten és, com a mínim, complicat, i que en cap cas serà cosa de dos dies. Fan front, o volen fer-li, a problemes complexos i profundament arrelats en la societat; s'enfronten amb la ignorància i la incomprensió --quan no directament amb l'hostilitat-- de la major part de la gent que els envolta. Quasi mai gaudeixen, tret de casos molt excepcionals, de suport mediàtic o recolzament institucional, més aïna al contrari. Ho tenen --ho tenim-- molt difícil, i ho saben. Sovint es desanimen. Però no hi deixen de creure. I de lluitar: supose que pensen que, amb tot, paga la pena intentar-ho.

Parle sovint amb ells i elles d'aquestes coses. I mai no els he sentit renegar amb sanya els autors que posaren les bases tèoriques de les seues lluites, per bé que analitzen, critiquen i actualitzen aquestes bases sempre que cal. No els he vist proposar que calga suavitzar els seus plantejaments per a que més gent els accepte --"no diguem 'pobresa', que això a la gent no li agrada sentir-ho i la tira cap enrere"-- ni plantejar-se que caldria buscar una formulació menys explícita de la Declaració Universal dels Drets Humans perquè estratègicament seria un avantatge per a que certs governs l'acceptaren. Tampoc no els he sentit defensar seriosament --em sorprendria que ho feren-- que fer front a la pobresa, la tortura o la destrucció del medi ambient depenga essencialment d'aconseguir (el més prompte possible i de la forma que siga) majories parlamentàries suficients, encara que tampoc estaria malament. Però quan parlem d'una --altra-- de les causes per les que jo també vull creure que lluite (el redreçament nacional del meu País i, en última instància, la seua independència) tot això canvia... Serà que jo no entenc res, o que sóc un ingenu incorregible. O potser és que, en el fons, no deixem de pensar que hi ha unes causes més nobles que altres; fins i tot, quan és la mateixa persona qui, aparentment, les defensa.

Titulars destacats

Imatge de El Pais

Llegia aquest matí, en l’edició digital d’un dels diaris que fullege cada dia abans de submergir-me entre papers i embolics, una notícia que m’ha interessat. Parla del descobriment, per part d’uns científics xinesos, del fóssil d’un animal que podria formar part de la línia evolutiva que va donar lloc als artròpodes moderns. Els artròpodes, cal recordar-ho, són el grup d'animals més divers i nombrós en l’actualitat; en formen part, entre d’altres, els insectes, els crustacis --els crancs o les gambes, per exemple-- o les aranyes. Hi ha encara molts dubtes sobre l’origen i l’evolució d’aquest grup i com van adquirir les seues característiques principals (com ara el cos típicament dividit en segments, o el seu esquelet extern rígid). La nova espècie fòssil, descrita a la revista Nature, es remunta al període Cambrià, pertany al grup dels lobòpodes i ha estat batejada com a Diania cactiformis pel seu aspecte extern, que recorda vagament al d'un cactus.

Allò més curiós, però, és que cercant més informació sobre aquest descobriment, m’he trobat aquesta altra notícia en un altre diari espanyol. No solament el titular, per més cometes que s'hi posen, resulta ja especialment desafortunat (“Un ‘cactus’, ancestro del centollo”). El mateix text, en el que es parla del “bicho” i es dóna una curiosa idea del procés de fossilització (“se ha rescatado convertido en piedra”) mereixen, com a mínim, un significatiu “sense comentaris” i una reflexió un poc més profunda sobre el concepte de divulgació. Pel que he vist en una ràpida ullada, no és cosa només d'ací: molts altres mitjans internacionals --alguns d'ells certament prestigiosos-- fan servir el terme "walking cactus" per a donar la notícia, però no he dedicat temps a llegir-la en profunditat per veure com la desenvolupen. Si, val, ja sé que cal cridar l'atenció dels lectors, i total només és ciència i per tant no és tan greu ni tan rellevant com manipular una foto per posar a Alves en oportú fora de joc; però convindreu que, entre unes coses i altres, ja anem ben servits amb uns mitjans de comunicació tan creatius, professionals i rigorosos. I hui no he dit res de Canal 9, que conste.

Desitjos

–Mai no m'havia passat res de semblant...

A la finestra, les primeres llums de l'alba començaven a retallar el perfil de les serralades del remot i misteriós confí del regne. Amarats de suor, sadolls de passió, la fada del riu –ulls bellíssims, cos inusualment sensual– i el vilatà ben plantat d'escassa hisenda però de noble cor romanien nus, un al costat de l'altre; els llençols, rebolicats, semblaven estrafer les siluetes muntanyenques, cada cop més discernibles sobre el cel que llostrejava.

–Mai no m'havia passat –va repetir la fada. I encara no conseguisc entendre-ho.

–Doncs no puc dir que m'haja semblat que fóra la primera vegada...

–No sigues fava –va dir ella, girant el cos cap al vilatà amb distreta voluptuositat. Ja saps que no és això el que vull dir. Les fades tenim la nostra vida privada, cossos eternament joves i desitjos que els encenen sovint. I jo no he estat, precissament, de les més recatades; ni amb bruixots, ni amb humans, ni tampoc amb altres fades i nimfes quan ha sigut el cas...

–Ja ho sabia, tot això. Hi ha llegendes i succeïts, i la gent conta històries... Però no veig encara què és el que no entens.

–Doncs està ben claret, rei. Fa segles que sóc fada. He donat l'oportunitat de demanar-me desitjos a milers d'homes i dones, joves i vells, rics i pobres. He concedit pràcticament de tot: et sorprendria com d'excèntrics podeu aplegar a ser els humans pel que fa a aquesta qüestió. Cert que l'or i les riqueses són el primer que us ve al cap a quasi tots. Però tampoc no han estat poques les vegades que m'han demanat poder i glòria, conéixer països llunyans o jeure amb alguna donzella o algun jove especialment agraciats i esquius. El que mai no m'havia passat, mai en tots aquests segles, és que algú em demanara passar la nit amb mi...

–Si de cas, el que costa de creure és que no haja passat abans. Tens un cos bellíssim, la teua veu és dolça i acaronadora... Però, si et val com a explicació, em fa l'efecte que quasi ningú para atenció a la dona que n'hi ha darrere de la fada. Potser és l'ambició, potser els encega la perspectiva de ser rics i poderosos. Potser tu tampoc no ho poses fàcil... Però jo no ho vaig dubtar ni un instant.

La fada el va abraçar dolçament –És molt bonic, això que em dius. I he de dir-te que ha estat una nit com en recorde poques. Però encara no em crec que, en proposar-te un desig per concedir-te, no m'hages demanat recuperar la vista.

–No et negaré què és el primer que vaig pensar. Però allò que realment desitjava, després de sentir la teua veu, era poder-te tocar, i em va semblar un risc inacceptable no poder fer-ho. I, més encara, poder veure després amb els meus ulls allò al que hauria renunciat...

La fada va posar els seus dits sobre els ulls del vilatà. Per un instant va pensar en com li explicaria, al següent peticionari, que aquesta vegada no hi hauria desig concedit perquè ja l'havia gastat de bestreta... Era una cosa ben irregular; seria un escàndol, hi hauria queixes, potser sancions. Però no hi havia altra opció: tampoc ella hauria pogut marxar sense complir el desig de sentir la seua mirada, recorrent-li el cos de dalt a baix...