Amb ulls d'alcoià

Dicta un costum ancestral i àmpliament acceptat que, en els titulars que utilitze la premsa alcoiana per a descriure el dia després les Entrades de Moros i Cristians, hi figuren necessàriament els termes  "color" i "espectacular" per referir-se a la cristiana, i "magia" i "suntuoso" per a la mora. Als quals sol unir-se, amb una freqüència certament significativa, una referència genèrica a un element molest però consubstancial, també, a la primaveral celebració: "La lluvia no pudo con la fiesta". No va poder, ahir, amb els actes oficials (després d'un dia asolellat i inusualment calorós, la tempesta de trons i llamps va esclatar poc després que l'alferes moro acabara el seu recorregut ben passades les deu de la nit). Però va espatlar un poc els plans dels què, aprofitant que enguany s'havia traslladat la festa a cap de setmana, esperàvem la nit per deixar-nos caure per la Plaça de Dins. Es va fer, en tot cas, el que es va poder, i si l'any que ve tornem a estar, bon senyal serà.

Les festes han seguit hui, entre comentaris sobre la qualitat dels boatos dels càrrecs i els tallons en la desfilada del matí, amb el dia dedicat al Patró. I acabaran, demà, amb el dia dels Trons, sense cap dubte el meu preferit i el que més enyore dels meus temps de fester actiu. Quant a mi, faig pel moment un parèntesi perquè demà cal treballar i no serà fins la vesprada que, si no passa res, faré encara per acostar-me de nou a Alcoi. Em perdré, malauradament, les entranyables ambaixades ("Mucho prometes ahora/mas nada cumplirás llegada la hora": especialment escaient en plena campanya electoral) però, ni que siga per una estona, paga la pena anar a escoltar el soroll dels arcabussos i l'embriagadora aroma de la pòlvora. I, al final del dia, s'apareixerà Sant Jordi, tornaran a guanyar els que s'esperava que ho feren i tot tornarà a la normalitat. No serà fins el dia següent que tornaré a pensar en les imminents eleccions, en les que també --com a les festes del meu poble-- tornaran a guanyar els que s'espera que ho facen, però en les què queden encara moltes incògnites per resoldre i molt de camí per fer: segons cantaven al meu poble en temps de la Segona República, fins i tot Sant Jordi, en un moment donat, no s'ho va veure clar del tot...

Perquè el nostre patró

s'ha fet republicà

i en compte de matar moros

ara mata capellans

En el meu cas, la comentadíssima apagada de Blogger dels últims dies ha tingut com a conseqüència dues pèrdues significatives: la de la meua confiança en la fiabilitat del sistema (mai més oblidaré guardar una còpia de les entrades, pel que puga passar), i la de les quatre ratlles que vaig escriure el dia 12 sobre el terratrèmol de Lorca, de les què no he conservat cap esborrany. No tractaré de refer-les ara, però torne a aprofitar per expressar allò fonamental: un record i tot l'afecte pels que han patit aquesta catàstrofe, i per aquella ciutat a la que aprecie especialment. També els terratrèmols es veuen, amb ulls d'alcoià, d'una forma un poc especial.

Festa

Aparentment superada la dràstica i involuntària cura de desintoxicació bloguera amb que ens ha sorprés la plataforma que alberga aquestes planes, reprenc la meua intenció inicial per a tal dia com hui. La qual, tal i com havia estat avançat en entrades anteriors –perdudes, pel moment, en algun lloc del procel·lós ciberespai-- es limitarà a reiterar de forma clara i rotunda que, per a qui escriu açò, ser del Barça és el millor que hi ha, passe el que passe a Wembley i a qui li pique que es rasque. I, ja que estem, a recordar també que durant el cap de setmana deixaré gustosamente aparcades altres ocupacions i preocupacions, per tal de prestar atenció preferent a moros, cristians, café-licor i d'altres components essencials de la Festa del meu poble. Si algú s'anima, allí ens veiem. Per Alcoi i per Sant Jordi. I visca el Barça. I bon cap de setmana, clar.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural del País Valencià

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural: així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

(In)Fidelitats

Mentrestant jo, no m'empasse la porga

d'aquells qui creuen que tot està tan clar.

Ovidi Montllor, "Autocrítica i crítica"

Saps què passa? Que a mi, a aquestes alçades de la vida, això de la fidelitat em fa una peresa immensa. Que no ho critique, entén-me: a qui li valga i li vaja bé així, doncs avant; em sembla totalment respectable i, a més, jo no n'he de fer res amb el que pense cadascú. Però jo ja he passat per ahi, i la sensació que m'ha quedat després d'anys i paranys és que, moltes vegades, el que s'amaga realment darrere d'ella és inseguretat, por i mediocritat, quan no simplement hipocresia. Així és que, d'un temps ençà, he decidit que una certa promiscuïtat és molt més subversiva i bastant més divertida, i sempre que puc --que no és sempre, és clar-- m'hi procure aplicar. A més, que una cosa és buscar afinitats sòlides i persistents per a tota una vida, i una altra molt diferent una cosa puntual, plantejada amb la responsabilitat que toca però sense més expectatives. La qüestió és anar de cara i no enganyar ningú. I no prestar tampoc molta atenció a les aparences, les convencions i les xerrades de la gent: a mi, ara, tampoc em preocupa ja molt que em posen la llengua damunt; segurament, ho han de fer igual faça el que faça, així que ja s'apanyaran.

Total, que entre que la rellevància que li done a votar és la què és --un acte important però ocasional i episòdic; res de fidelitats, vincles ni litúrgies solemnes i sagrades-- i que, a més, tot açò m'agafa ja bastant descregut i me la porta al paire el que pensen o diguen de mi, ja fa temps que vote, bàsicament, allò que em rota. Vull dir: el em sembla millor, en consciència, segons siga el cas i les circumstàncies. La qual cosa ha tingut com a conseqüència --si jo et contara-- que m'hagen acusat, segons els casos i les circumstàncies, de donar suport i, eventualment, d'haver-me venut a 1) els comunistes espanyols, 2) els que en el fons són de dreta tot i que van fent tombs ideològics cap ací i cap allà, o 3) els que obstaculitzen inoportunament la construcció d'una alternativa nacionalista genuïnament valenciana i sense interferències de cap mena. Ja saps que això són coses normals en aquest beneït país en el que, massa sovint --i fins i tot per cantons que mai no hauries pensat-- la democràcia no ha passat encara de ser una buida paraula per a no dir res, i el vot representa per a algunes ments simples, investides amb l'autoritat de destriar inequivocament entre lleials i traïdors, una mena de carnet acreditatiu d'essències, ascendències, adhesions i pedigrís. Reconec que, de vegades, m'ha sabut mal; però ara mateix, t'assegure que passe.

Ara, no cregues que cada volta que arriba el moment no m'ho he de pensar moltíssim. Les coses estan com estan, tinc amics i coneguts pràcticament en tots els partits més enllà del PSPV inclusivament, i són molts els matissos i les consideracions que em pesen a l'hora de decantar-me per una opció o per una altra. A més, allò que en el fons m'agradaria (un aplec carnal, entreverat i desinhibit de tota l'esquerra real i suposada, en el qual s'ajuntara --amb el pudor justet, visió de país i una generosa perspectiva de futur-- tot el potencial de canvi que vull creure que encara alberga aquesta terra) s'ha demostrat, ara com ara, com una utopia incomprensiblement inabastable i de moment ho deixem ahi i així ens va i el que ens queda encara per davant, amen.

Si, ja et conteste: mira, assumint --ja t'ho he dit-- que ho faig perquè vull; que no hi ha cap opció amb la què puga sentir-me, ni de lluny, plenament identificat; i que mai tindré la sensació d'haver traït ningú ni d'estar adquirint cap vincle sagrat i indestructible amb ningú altre per votar-lo o per deixar de fer-ho, aquesta vegada m'ha pesat més que res el vessant ecologista. Moltes de les coses que diu EUPV em semblen molt raonables, i reconec que em sent molt pròxim a la gent d'Esquerra i a la seua visió del País. Però aquesta vegada, he decidit que votaré verd. I com d'autèntic ecologisme polític al País Valencià (siga dit amb el respecte degut per a altres marques que es reclamen com a tals) només reconec Els Verds-Esquerra Ecologista, jo, aquesta vegada, Compromís. Amb totes les conseqüències. I a la pròxima, ja veurem.

I tu, què has decidit?

Tot i que no hi votaré perquè no estic empadronat allí, és evident que la nit del 22 de maig seguiré amb especial interés els resultats de les eleccions municipals al meu poble. Ho dic perquè m'acabe d'assabentar, pel blog amic del Dimoni, d'una enquesta d'Ara Multimèdia segons la qual el PP perdria la majoria absoluta i el Bloc i Esquerra Unida experimentarien un creixement significatiu, el que podria possibilitar un govern de coalició amb el PSPV. Veurem com queda tot plegat --ja sabem que açò de les enquestes és sempre molt relatiu, per a bé i per a mal-- però el que va davant va davant: per Alcoi i per Sant Jordi, avant l'Entrà.

Vides exemplars (I)

Tots els seus biògrafs coincideixen en qualificar-lo, de forma unànime, com la persona més indecisa que mai haja existit sota la capa del cel. De fet, va ser la seua proverbial incapacitat per adoptar una resolució ferma i irrevocable davant qualsevol de les disjuntives que al llarg del temps se li anaven presentant, la que va elevar la seua vida a la categoria indiscutible de mite. No hi ha constància que mai, ni una sola vegada en els llargs anys de vida que li foren donats, aconseguira inclinar-se obertament per una opció o per la contrària sense haver de passar, de forma alternativa, per fases de convenciment absolut i posterior retractació respecte a totes dues. És per això que cal atribuir a una simplificació --perfectament comprensible, en tot cas-- el fet que, molts segles després, la legenda haja acabant destacant sobre altres episodis vitals igualment remarcables la seua aparent i desconcertant capacitat de ressuscitar després de mort.

No sols muntanyes

M'ha resultat molt difícil, mentre caminava pels estretíssims i accidentats carrerons de M'zik, Arhen o Taourirt, no pensar en l'aspecte que devien tindre els llogarets de les nostres valls quan formaven part de Xarq al-Andalus, ni recordar la més que notable semblança entre moltes de les seues cases i les que, encara hui, caracteritzen --amb els seus terrats plans i coberts de launa-- molts pobles de l'Alpujarra. Evidentment, els materials moderns són ara els més utilitzats en les no poques construccions que segueixen alçant-se sobre els empinats costers que voregen la vall d'Aït Mizzane. Però, entre elles, sovintegen també les edificacions de tapial i pedra --algunes, segons em contaven, "molt antigues"-- que donen a aquests pobles muntanyencs un aspecte tan evocador. Pobles, en tot cas, que malgrat l'aspecte rònec i decrèpit que sovint mostren en una primera i precipitada impressió, transmeten ben aviat una amable sensació de vida i activitat: la convivència entre els ases i les parabòliques acaba pareixent, ací, un fenòmen natural i inevitable.

Quan es contempla des de la distància, sorprén la densa massa de verdor que ocupa el fons de la vall i les parts baixes dels vessants, englobant els diferents llogarets que s'alcen resseguint de forma fidel el seu contorn. Són les hortes, íntimament lligades a cada nucli humà, i a les què donen vida les séquies alimentades pels nombrosos rierols que davallen des de les muntanyes. El soroll constant de l'aigua anima el paisatge pertot arreu, mentre els omnipresents i cepats anouers ('taghyasht') ombregen les vores de cada caixer i sequiol i, molt sovint, els mateixos espais cultivats. Els camps ocupen, quan poden, els escassos espais plans que apareixen en el fons de la vall; però, molt més sovint, s'enfilen pels vessants gràcies a marges i bancals. Cirerers, blat, magraners o hortalisses es deixen veure en aquestes fèrtils terrasses, contrastant amb l'aspecte eixut i ferèstec dels turons sobre els quals es basteixen i en els que s'endevinen, ací i allà, petits ramats de cabres. Una línia d'anouers, dels quals s'obtenen, a més de la fusta i els fruits, farratges per als animals (al vespre, poc després que el muetzí haja cridat a l'oració, els xiquets carreguen garbes de tendra ramulla cap a les cases i els corrals) marca el traçat de les séquies principals i separa tots dos mons. I un paisatge --de matollars i hortes, sèquies i marges, fonts i bancals-- que se m'ha mostrat, en tot moment, com a familiar, reconeixible, ancestral... Potser, tot plegat, només han estat figuracions meues, simples idealitzacions parcials i agosarades d'un profà massa imaginatiu; però m'ha agradat, molt, veure'l així, encara que fóra només per unes poques hores, camí de les muntanyes.

 

 

Idurar n Watlas

Aquesta vegada no va haver cim: el fort vent i una nevada intensa no ens deixaren ni intentar-ho. I sap greu perquè la vesprada anterior, fent un passeig d’aclimatació des del refugi del Tubqal i amb un temps perfecte, vam quedar a prop d’arribar-hi, però el pensament de fer l’ascensió amb més tranquil·litat al dia següent (no es preveia, en principi, un oratge tan roín) va fer que ho deixàrem córrer... Aquesta ha estat –junt amb el record permanent del recentíssim atemptat a Marràqueix: emocions molt intenses ahir, a la porta del Restaurant Argana, en la plaça de Djemà el Fna— l’única ombra d’un viaje curt però magnífic. Poca cosa es pot copsar, en tan poc temps, d’un país com aquell. Però, amb un poc més de calma, potser que escriuré algunes ratlles sobre la impressió que m’han causat els seus espectaculars paisatges muntanyencs, els suggeridors llogarets de pedra i tapial que s’escampen per la vall del riu dels Aït Mizzane, i l'amabilitat i el caràcter de la gent que hi viu. Pel moment, vos deixe algunes imatges, i la intenció ferma de tornar ben prompte a aquelles muntanyes del Watlas; i no solament perquè m’ha quedat el cim per fer.



De riscos

Imlil, al Parc Nacional del Tubqal. De la Wikipedia.

Com vaig deixar caure fa uns dies, demà comence una escapada llampec a Marràqueix i l’Atlas, per tal de saldar un vell deute amb el senzill però estimulant cim del Tubqal. És per això que havia pensat, a banda de deixar alguna cançó --cosa que, com haureu vist, acostume a fer molts caps de setmana--, fer algun comentari de passada sobre la il·lusió, massa temps postergada, de veure una posta de sol a Imlil sopant a casa d’una família amaziga. I, ja de passada, dir alguna cosa sobre el 0-2 d'anit que, tot i no garantir-nos encara el bitllet per a la final de Wembley, ha tingut com a conseqüència directa i previsible la consagració definitiva de Mourinho com un dels principals exponents contemporanis de la imparable intereconomització (entesa com a l’estratègia conscient i sistemàtica de fer servir la mentida, el cinisme, la calumnia  i, en suma, la manipulació més barroera dels fets i l’evidència en interés propi i il·legítim) d'una part cada vegada més significativa de la societat espanyola.

Però encara amb l'equipatge a mig fer i amb el cap pensant ja en la previsió del temps per als pròxims dies, em sorprén la notícia terrible de l'atemptat a la Cafeteria Argana a la plaça Djemà-el-Fna, una de les més conegudes i visitades de Marràqueix i on jo mateix estaré d'ací unes hores. Resulta molt estrany pensar-ho. Catorze persones --divuit segons altres fonts--, la majoria turistes estrangers, que s'han deixat la vida de forma absurda simplement perquè algú (es parla d'un suïcida), per alguna raó, s'ha arrogat el dret de decidir que el seus dies havien d'acabar hui... Resulta tan estrany pensar-ho, que he decidit no fer-ho. O fer-ho el menys possible. Al cap i a la fi, pensar-hi massa no serveix de res, ni per a les víctimes, ni per a mi: espere passar la major part del meu viatge caminant per les muntanyes, on els riscos --que també n'hi ha-- són més previsibles; almenys, no depenen de creences irracionals ni del fanatisme humà. Dimarts que ve vos conte. I, en tot cas i com sempre, bon cap de setmana!


Si no recorde malament, mai no els havia portat encara a aquestes planes. Com probablement sabreu, acaben de traure disc nou –"Lamparetes", se'n diu-- i haguera estat oportú posar ací alguna de les seues cançons. Però la veritat és que, quan m’he posat a pensar-hi, no m’he pogut sostreure al pes de la història, i és amb aquesta que em quede. Que surt es sol i encara plou, que t'estim massa i massa poc...

Oníric

Coneixia cada pas amb la seguretat de qui els ha repetit mil vegades. Admirar, primer, l'espontània sensualitat del seu gest de retirar-se els cabells, deixant al descobert un coll commovedorament perfecte; després, resseguir-li lentament la rodonesa elegant i evocadora dels muscles, dibuixar el seu contorn amb les puntes dels dits, avançar lentament esquena avall assaborint en el trajecte cada milimetre de pell. Explorar, sense pressa, el deliciós territori delimitat per les fines cintes del sostenidor, demorar amb fruïció el moment d'assolir el fermall i alliberar la tensió dels gafets. Veure caure els tirants, i amb ells tota la resta, i la promesa dels pits a un sol gest de distància...

Va tancar els ulls. Durant un segon etern, interminable, va esperar escoltar --com les mil vegades anteriors-- el so estrident i repetitiu del despertador. Però el que va sentir, aquesta vegada, va ser el seu nom en llavis d'ella, i un tendre "et passa res?". I per un instant, només per un instant, no va saber que fer: en el seu somni, mil vegades repetit, sempre havia despertat abans d'arribar a aquest punt.

25 d'Abril

Que el conjur no dura sempre

i la història ja és passada,

però el mal que vingué d'ella,

mal d'Almansa,

rossega encara i alcança

tot el poble.

Plou

Ni Trons ni Glòria, aquest atípic vint-i-quatre d'abril alcoià. La inoportuna inclemència meteorològica, que ha obligat a suspendre el primer acte oficial dels Moros i Cristians de 2011, s'ha afegit a l'oportú ajornament institucional (aparentment lògic, amb el calendari a la mà: com mana la sacrosanta tradició, motor i alhora fre de la Festa, les celebracions s'inicien amb la Pasqua, i no estaria ben vist per una societat de sòlides conviccions morals que aquesta se celebrara abans que Rams; del perill d'utilitzar, estirar i manipular la "tradició" per al propi benefici --personal o polític-- o per a imposar postures irracionals, masclistes o excloents, ja parlarem un altre dia). I, dins del mal, encara bo: la pluja dóna uns quants dies més a l'ajuntament per tractar de dissimular les vergonyes d'un barri del Partidor que segueix caient a trossos sense que, miraculosament, la susdita corporació tinga cap responsabilitat reconeguda sobre el fenòmen. Igual els dóna temps, fins i tot, de posar alguna lona tirant la culpa dels ensorraments al govern socialista o als ecologistes radicals. O a tots dos junts.

Plou a Alcoi, la qual cosa no solament m'ha privat hui de gaudir del ritual anual d'escoltar "Un moble més" pel carrer Major, sinó que també ha limitat altres alternatives raonables d'activitat a l'aire lliure. Enfrontat, doncs, a un nou confinament domiciliari, i amb el fantasma de l'avorriment amenaçant de manifestar-se en les seues variants més virulentes, he decidit dedicar el matí de diumenge a la massa vegades postergada tasca de posar un poc d'ordre als llibres. Mala decisió, en tot cas: entre els primers volums destinats a recuperar el seu lloc a uns alçadors que van abandonar, per raons variades, fa més temps del recomanable, m'he trobat a les mans "Sobre la nació dels valencians", de Joan Francesc Mira. Amb poques ganes d'endreçar, i vespra del Vinc-i-cinc d'abril, no cal dir que la tentació de tornar a fullejar-lo ha estat massa gran; el retorn als prestatges, d'aquest i d'altres llibres, haurà d'esperar ocasió més propícia.

Admire a Joan Francesc Mira. Les seues novel·les i els seues assaigs m'han proporcionat moltes hores de goig i de reflexió, i em sembla una de les figures de major relleu intel·lectual que ha produït darrerament aquest País. La qual cosa no vol dir, evidentment, que compartisca totes les seues idees o valoracions, ni que totes les seues obres m'hagen semblat igualment remarcables. I, en aquest sentit, "Sobre la nació dels valencians" és una de les què em van semblar--i ho ha tornat a fer en aquesta relectura parcial en què he invertit aquestes darreres hores-- més redundant i decebedora. No perquè no crega que l'opció per la qual opta Mira siga perfectament respectable (i, fins tot, totalment defensable des d'una perspectiva pragmàtica), sinó perquè en el fons em sembla que parteix d'un raonament profundament tautològic per a tractar de justificar el què, al cap i a la fi, no requereix tanta justificació: per a acceptar que les coses són com són i no com en algun moment hauriem volgut que foren (o com voldriem que foren en un futur) no cal, des del meu punt de vista, tanta lletra. Però de nou, rellegir les seues pàgines m'ha fet pensar; i això --fer pensar, més que despertar adhesions inquebrantables o rebuigs més o menys viscerals-- és, si bé és mira, és el que s'ha d'esperar d'un assaig; fins i tot, si parla de nació i de valencians.

He deixat dit, en altres entrades, quina és la meua posició al respecte, i tampoc no gosaria rebatre ara, ni que fóra per damunt, la sòlida i documentada posició que exposa Mira en el seu llibre. Però he tornat a pensar, rellegint les seues pàgines, en algunes coses a les què des de fa molt de temps faig voltes, i que d'alguna forma --i també de passada-- he anat deixant escrites en aquestes planes. He pensat en què si cada vegada em costa més entendre les idees i posicions d'alguns teòrics del nacionalisme valencià, potser siga perquè no solament no dispose dels coneixements, els mitjans ni la formació escaient --no sóc, per dir-ho així, professional de la nació: no sé res de sociologia, antropologia, ciència política o filologia, ni em guanye la vida ni tracte de fer-ho escrivint en qualsevol mitjà o suport-- sinó perquè, a més, no he nascut a València ciutat ni a la seua àrea d'influència; característiques, aquestes (de formació i de procedència) que semblen coincidir amb una cridanera freqüència entre molts dels que pensen i assagen sobre l'adscripció nacional dels valencians des d'una particular perspectiva i a les què, potser amb més temps, caldria dedicar també alguna reflexió. He pensat en les escassíssimes al·lusions a la realitat de les Illes --i a la nostra relació nacional amb elles-- que he pogut llegir quan es reflexiona, des del País Valencià, sobre aquestes qüestions, i en tot el que jo mateix estic aprenent darrerament sobre aquest particular. Però també --i també ho he deixat escrit fa molt poc-- en els límits de la utopia, del realisme estratègic i de les opcions pragmàtiques quan s'apliquen a altres àmbits de l'acció cívica i política, com ara l'ecologisme.

Sabreu perdonar-me la simplificació però, des del meu punt de vista, els camins per al País Valencià són ben limitats: o quedar-nos com estem (i seguir implorant als veïns de ponent --i als que, sent d'ací i vivint ací, se senten com a tals-- que toleren generosament les nostres folclòriques particularitats, ben entés que aquestes no qüestionaran perillosament la seua posició preeminent ni la supremacia de la seua llengua i la seua cultura), o optar en perspectiva per un trencament tan amistós com siga possible, i fer camí per altra banda. Totes dues opcions són legítimes, si s'accepten conscientment els seus costos i els seus resultats. Però tal i com ho entenc, ser valencià dins Espanya ha esdevingut --i ho farà més, em tem, en el futur-- simplement inviable; ara com ara, per als valencians i les valencianes nacionalment conscients l'única possibilitat acceptable, a llarg termini, és la independència. I tan em fa, fins i tot, que ho vulgam fer nosaltres sols o de forma conjunta --però no necessàriament simultània-- amb els altres Països Catalans, que és la meua opció. Al meu parer i a dia de hui, no hi ha tria: el País Valencià serà independent o no serà; i això és el que significa, per a mi, "formar part del poble i el país dels valencians": lluitar per recuperar allò que vam perdre demà farà tres-cents quatre anys. Sé com serà, això, de difícil, i el preu que caldrà pagar per aconseguir-ho, si és que algun dia s'aconsegueix; fins i tot és molt probable que, a l'hora de votar d'ací un mes, opte per opcions més possibilistes. Però la independència és una --més-- de les meues utopies necessàries; que cadascú trie les seues. I encara plou, i els llibres per guardar...

Sant Jordi

Potser només són coses d'alcoians. Però sempre he pensat que, posats a tindre un sant patró, molt millor triar-ne un que fóra un poc apòcrif i salvador de donzelles. Llibres, roses, i pluja en perspectiva: feliç diada!

L'argelaga orca

Conec aquests turons.

El verd rusc del romaní,

l’altre punxent de l’argelaga orca,

aquell entorcillat de l’antiga olivera,

els verderols dels pins.

Els conec.

Josep Piera

A poc a poc va acabant-se el temps groc de l'argelaga. La primavera avança, també, en aquestes muntanyes, i unes altres repúbliques van desplegant sobre els matossars els seus estendards. Rojos, blancs, blaus o morats van escampant-se ara per les brolles, discutint-li a aquesta feréstega mata la daurada supremacia amb què les ha dominades quasi sense rival des de la fi de l'hivern. Però encara en les terres altes --hui les he vistes florint amb força als peus del Montcabrer-- es mantenen reductes de l'antic esplendor, mostres d'una resistència inútil que precedeix la imminent, inevitable retirada.

Diem argelaga, però fóra més propi dir-ho en plural, perquè són dues les espècies que sovintegen per aquestes serralades. Emmascarades les seues diferències sota un un aspecte general molt similar, només els caminants més avesats hauran parat atenció a les subtils característiques que les distingeixen. Més espinosa, de colors en general més clars, és l'argelaga vera, verda o gatosa (que els botànics anomenen Ulex parviflorus); les flors, d'un groc viu, tenen típicament un calze també groguenc i format només per dos llavis. Les oloroses flors de les argelagues de bosc o negres (Genista scorpius) tenen un to més ataronjat, i el calze, petit i verd, té cinc dents fàcilment distingibles. Les espines, fortes i estriades, són menys denses i més fosques, però no deixen de ser, com en el seu parent proper, una defensa ben efectiva.



Flors de Genista scorpius (dalt)
i Ulex parviflorus.

D'ací molt poc, com cada any, el groc brillant de les argelagues haurà desaparegut del tot de marges i turons; però encara esteu a temps, si vos ve de gust, de fer una ullada a les seues flors amb forma de papallona. Passaran molt mesos encara fins què, amb el primer anunci d'una nova primavera, aquestes flors tornen a imposar la seua hegemonia i a omplir de color els nostres vessants i costers. Mentre, només quedaran les seues aspres i incòmodes espines; les quals, ben mirat i com deia el recordat mestre Pellicer, no deixen de ser "un esperonador de l’ànim del caminant i un bon estimulant de la circulació sanguínia de les cames".

Núvols de tempesta sobre Benicadell... Per a un alcoià, passar un vint-i-dos d'abril sense mirar el cel --enguany s'han ajornat les festes perquè la Pasqua i Sant Jordi s'encavallen-- no deixa de ser una cosa ben estranya. Bé, realment, no he deixat de mirar-lo, el cel: no he patit per si es mullaven moros o cristians, però ja em convé esquivar pluges i tempestes, perquè en contra del que preveïa fa només un parell de dies, no em veig tancat a casa aquests dies de vacances. Amb els ulls encara plens de la llum menorquina però mirant ja cap a la pròxima i imminent escapada --si tot va bé, espere començar maig al cim de Toubkal, a l'Atlas del Marroc-- m'havia plantejat aquesta setmana com un oportú parentesi de domèstica tranquil·litat. Però em sembla que amb un dia --el d'ahir-- dedicat essencialment a descansar, a veure ploure i a digerir una derrota digníssima però no per això menys dolorosa, ja he tingut tranquil·litat de sobra: hui m'he notat, ja, inquiet. I d'inquiet a bascós només hi ha un pas...

Tant de blau encés...

Ho he intentat, però al capdavall --i per aquesta vegada-- desistisc de seguir buscant la forma escaient de dir-ho. Les hores s'han fet molt curtes però la collita ha estat ben generosa. I de nou torne de l'illa --damunt Maó la lluna-- amarat de sensacions, d'imatges i d'emocions; són les paraules, les què em fugen. Així que només una en diré, però de tot cor i des de molt endins: gràcies...

Tanta llum, tanta llum de mar arreu,

com un cos de vent que fuig del temps

 

 
 
 

Més enllà de l’encís de l'horitzó,
com un somni bell i poderós
que posa accents de llum en allò que creu,
la veu ressona i creix en les altres veus;
per un pont de mar llancem el cant
i l’horitzó serà
la veu que hem esperat.

Miquel Martí i Pol-Lluís Llach

És el nostre País

No estaré, demà, a la manifestació de València. Si he sabut programar com cal la publicació d'aquesta entrada, quan la llegiu jo ja m'estaré movent per terres menorquines (i, com que bàsicament he vingut per gust i a descansar, trobe poc oportú fer comentaris de l'estil "però estaré allí encara que no físicament"). En qualsevol cas, estic convençut que no es notarà gens, demà, que jo no estic; perquè a les Torres de Quart hi haurà més gent que mai cridant --més fort que mai-- que, encara que no ho creguen, no som un país fàcil de derrotar. Són tres-cents quatre anys que resistim, i seguirem fent-ho fins que calga; o, millor dit, fins que no calga. I ells, en el fons, ho saben...

Renaturalitzar-se

Ara fa just un any --i sabreu de nou disculpar-me l'autocita-- vaig escriure, en aquestes mateixes planes, unes notes sobre les iniciatives per promoure una reserva natural en l’àrea afectada per l’explosió de Txernòbil. L’exclusió forçada de la població humana en una àmplia superfície al voltant de la central, a causa de la radioactivitat, ha tingut com efecte, com deia llavors, que diverses espècies de fauna amenaçada s’hi hagen instal·lat a la zona –bé de forma espontània, bé reintroduïdes per la ma humana. I aprofitava, també, per fer alguna reflexió sobre el caràcter perfectament prescindible de l’espècie humana des del punt de vista de l’equilibri del planeta, i de les dificultats perquè la conservació de la natura puga fer-se tenint en compte, també, la nostra presència.

Fukushima. Imatge de la xarxa

Aquests dies, dues notícies molt diferents m’hi han fet pensar, i per això ho recorde ara. La nova qualificació de la catàstrofe nuclear de Fukushima amb el màxim nivell de l'escala INES d'accidents nuclears (i, per tant, la seua equiparació amb la de Txernòbil, la més greu de la història fins ara), un mes després del terratremol que la va desencadenar, és la primera d’elles. Amb això comença oficialment a acceptar-se --tard i mal, com sempre-- l'autèntica gravetat d'una crisi de la qual encara ignorem les conseqüències reals i per a la què no es veu (com des del primer moment anticipaven veus molt més qualificades del que s'ha volgut reconéixer: com diu zel en el seu imprescindible blog, en deien els alarmistes) , cap solució raonable a curt termini. Tot i que el lobby nuclear i els seus corifeus habituals s'han esforçat des del primer moment en diferenciar tots dos casos --que són, evidentment, diferents-- és molt probable que, amb el pas del temps, les seues conseqüències acaben sent molt més semblants del que voldriem. Si no és que ho són ja.

No puc (ni vull) imaginar com serà la zona al voltant de Fukushima d'aci a vint-i-cinc anys. Allò rellevant, ara com ara, segueix sent el patiment de la població directament afectada, i la forma en que pot fer-se front a aquesta catastrofe (i les decisions necessàries per evitar que torne a produir-se mai més en cap altre lloc del món). Ignore si l'exclusió d'aquesta població serà permanent i irreversible --tot fa pensar que sí, almenys en les zones més pròximes a la central-- i com respondran els ecosistemes terrestres i marins de la zona a aquesta situació. Però el cas és que, pensant en l'inesperat rewilding que s'ha produït a l'entorn de Txernòbil (i en els seus hipotètics paral·lelismes amb el que potser succeirà al voltant de Fukushima) he rebut notícia d'una altra renaturalització, aquesta no provocada per cap catàstrofe sinó basada, aparentment, en una decisió voluntària i conscient. Me la fan arribar els amincs i amigues de la Fundación Naturaleza y Hombre --un interessantíssima entitat que, des de fa anys, treballa en nombrosos projectes de conservació i custòdia del territori en l'occident ibèric-- i es tracta del projecte Rewilding Europe.

Rewilding Europe és una iniciativa impulsada per diverses entitats conservacionistes europees què, segons indiquen a la seua web,  pretén recuperar la vida salvatge a les terres abandonades d'Europa (abandonades pels usos humans, s'entén). Es plantegen com a objectiu per a 2020 "tornar a l'estat salvatge" un milió d'hectàrees en tota Europa, aplicant-lo a 10 zones --cadascuna amb almenys 100.000 hectàrees-- que incloguen la majoria dels ecosistemes europeus. Una d'aquestes àrees es troba en la Península Ibèrica: 1.300.000 ha de devesa, repartides entre Espanya i Portugal, en la que es preveu que "wild ungulates like Iberian ibex, wild horses and red deer create and maintain open places in the dehesa, the typical Mediterranean oak forests. They also make room for other animals and plants. The rarest cat of the world, the Iberian lynx finds again enough food to survive".

Foto de Staffan Widstrand/Wild Wonders of Europe,
de la web de Rewilding Europe

Des de l'òptica estrictament conservacionista, reconec que la proposta de Rewilding Europe sembla, d'entrada, interessant i fins i tot seductora. Però tal i com em passa quan pense en Txernòbil i els seus bisonts europeus --o en el futur incert de l'entorn de Fukushima-- hi ha alguna cosa que m'obliga a fer una segona pensada. Primer perquè, si més no en els secularment humanitzats ecosistemes mediterranis, tinc dubtes raonables sobre que l'eventual evolució del paisatge una vegada exclosa totalment la intervenció humana seguisca els camins que, en teoria, es pretén. Però sobretot, i des d'una perspectiva més general, perquè intuïsc que, com a Txernòbil, el que estem fent implícitament és acceptant com a inevitables massa derrotes: per exemple, la que implica acceptar que no es pot viure sense nuclears i que val la pena conviure amb el risc innegable que representen; però també la que ha expulsat de moltes àrees agrícoles d'Europa --i ho està fent a molts llocs del món, de la mà de la intensificació i les multinacionals agrícoles-- als seus pobladors seculars, als mantenidors del seu paisatge, als dipositaris d'una cultura camperola que està també amenaçada de mort. I, em disculpareu la ingenuïtat, crec que és encara una mica prompte per acceptar-les sense explorar alternatives que no impliquen, necessariament, la deshumanització d'aquestes zones com un preu que cal pagar per a renaturalitzar-les. Encara que siga bo per a moltes espècies que no són la nostra: Txernòbil, si bé és mira, també ho ha sigut. L'únic que puc dir (ara com ara, igual que fa un any) és que hi ha alguna cosa que no em quadra. Però hi seguiré pensant...


I ara, digueu-me si en lloc de calfar-me el cap amb aquestes coses --i calfar-vos el vostre si és que les arribeu a llegir-- no podria haver-me pegat millor per escriure alguna cosa sobre els apassionants 'play-off' Barça-Madrid que se'ns venen al damunt i que amenacen amb trasbalsar encara més el ja de per si precari equilibri planetari. O sobre el creixent (i  imparable) procés de minva indumentària que ha començat a afectar a les valencianes tan bon punt els termòmetres s'han enfilat una mica... Que l'increment en la venda de col·liris entre els mascles en general, o de tranquil·litzants entre els culés en particular, són també temes importants i que mereixerien una reflexió... Igual va a ser que necessite unes vacances; segur que aquests pròxims dies a Menorca em sentaran d'allò més bé. Però, mentre tant, vaig un momentet a la farmàcia a per col·liri. I a per tranquilitzants.

I encara un altre apunt final: desitge que, algun dia, el sistema de govern que hagen triat els entranyables germans ibèrics per a les seues respectives nacions puga arribar a afectar-me tant com m'afecta ara mateix el de qualsevol altre estat de la Unió Europea. Però com que ara com ara anem en el mateix vaixell, i hui és 14 d'abril, no està de més dir-ho: posats a anar-hi junts, que siga com a República. Federal, per suposat. 

Fent memòria

Tot i que reconec que no va molt amb el meu caràcter, de vegades convé ser un poc previsor i administrar el temps amb certa prudència. La setmana s’anuncia de nou densa i complicada i, a més, tinc prevista per al pròxim cap de setmana una curta però desqueferada escapada insular que em mantidrà allunyat d’altres ocupacions. Per això, tot i que amb una certa malícia per no haver tret a aquest estiuet anticipat tot el profit possible, aquests últims dies he optat pel confinament domiciliari com a condició necessària per complir dignament amb compromisos prèviament adquirits. Els compromisos: des de FAPAS-Alcoi hem decidit commemorar el desé aniversari del Projecte Canyet i, en un moment de debilitat dels què amb certa freqüència em sobrevenen, vaig quedar encarregat --gustosament, en tot cas-- de redactar els textos per a una exposició sobre el particular. De moment, la cosa avança; ja vos contaré com acaba, per si vos abellira vindre a veure-la.

La qüestió és que pensant, llegint i escrivint sobre com va sorgir la idea de reintroduir els voltors a les nostres comarques, i sobre el trajecte –llarg, complicat i no poques vegades descoratjador—que ha calgut travessar per dur-la finalment a la pràctica, he pogut constatar de nou dues evidències que, per bé que sabudes, no deixen mai de resultar un poc inquietants. La primera, que el temps passa ràpid, molt ràpid... Tot i que hem escollit l’any 2000 com a data de referència per a l’inici del projecte (coincidint si fa no fa amb la constitució formal del grup i l’arribada dels primers voltors a les instal·lacions del canyet de les Pedreres de Sant Cristòfol), la primera dada documental que hem pogut recollir  –una crida, publicada en la revista Quercus i feta des de la Colla Ecologista la Carrasca, sol·licitant informació sobre projectes comparables-- es remunta a l'estiu de 1991. La segona, íntimament relacionada amb aquesta, té a veure amb les passades que, sovint, ens juga la memòria: no solament tendim a oblidar molt més del que recordem, sinó que a més un mateix fet pot ser evocat amb matissos diferents –i, fins i tot, contradictoris—per les persones que el visqueren. És per això que, de tant en tant, convé airejar alguns records perquè revifen; i si pot ser amb aquells i aquelles que en foren, també, protagonistes, molt millor.

Ja veieu: cavil·lant, una vegada més, sobre el pas –inexorable, diu el tòpic—del temps i els anys... i la lluita, no sempre reïxida, per tractar d’aprofitar-los al màxim. Siga el que siga el que signifique, al capdavall, aprofitar-los.

Dos assumptes rellevants haurien merescut, hui, que els haguera dedicat aquestes ratlles. Però com que d'altres blocs amics ho han fet amb més traça de la que jo podria posar-li, em permet suggerir-vos que els feu una visita. El primer, l'incendi que aquest cap de setmana ha tornat a assolar les terres de La Safor, i respecte al qual vull fer meues les encertades paraules de Carles Tomàs des del seu lloc. El segon, el divuité aniversari de l'assassinat de Guillem Agulló, que --com molta altra gent-- recorda el blog de Feliu Ventura: com ell mateix diu, records adolorits, obstinada memòria...

Preparant la resistència

No és cap secret que la meua confiança en la democràcia representativa --i, en conseqüència, en els partits polítics, sense excepció, com un dels elements que la substenten-- cotitza des de fa temps decididament a la baixa, tot i que darrerament ha assolit mínims històrics i alarmants. Només un inevitable pragmatisme i, perquè no dir-ho, la dificultat per albirar a curt termini algun camí raonablement viable --que altres si que semblen haver trobat-- cap a sistemes de govern alternatius i més civilitzats, em mantenen encara mínimament vinculat a la depriment i periòdica litúrgia de les eleccions. Especialment depriment, pel demés, quan a qui es tracta d'escollir és als ocupants del que, en un exercici sense precedents de cinisme i/o de capitulació, hem acceptat anomenar Corts Valencianes tot i tindre ben poc de "corts" i molt menys encara de "valencianes": em tem que, tret d'escasses però ben honroses excepcions, les opcions que se'ns presentaran als ciutadans i ciutadanes per poder escollir el pròxim vint-i-dos de maig seguiran oscil·lant, com en ocasions anteriors, entre la més impúdica incompetència i la falta manifesta d'escrúpols (i, no poques vegades, les dues coses simultàniament).

La més que previsible victòria popular al País Valencià per als pròxims quatre anys --i, en conseqüència i si la justícia no ho arregla, la pressumible perduració del sistema cleptocràtic implantat per una colla de pocavergonyes gràcies a la connivència o la desidia de la major part dels habitants d'aquestes terres-- és una mala notícia per als què per una o altra raó no combreguem amb els seus principis ni amb les rodes de molí que, amb un èxit evident, s'encarrega d'administrar el potent aparell de propaganda del règim. Però, tot i que no és fàcil, convé despullar aquesta previsió de qualsevol connotació apocalíptica o cataclísmica. Quatre anys més de govern valencià en mans d'un grup majoritàriament caracterítzat per la seua devoció a l'espanyolisme més ranci, la incapacitat per a la gestió pública i l'alineament entusiasta amb posicions ideològiques malaltissament reaccionàries no són, evidentment, per a celebrar-ho, tret que en sigues un d'ells; però tampoc és la fi dels temps ni la mort del País. És, només, una putada (una més...) per als que aspirem a una altra cosa. Però nosaltres, a diferència d'ells, ho acceptarem i seguirem avant.

Probablement, en aquests quatre anys, la incompetència de què han fet gala molts membres del nostre govern per a gestionar decorosament el sistema i els diners públics --els que queden disponibles després de pagar a preu d'or les seues ocurrències de nous rics i d'enriquir, pressumptament, els seus amics-- es veurà encara més accentuada, perquè ja sabem que hi ha qui confon majories amb impunitats (legals i, el que és pitjor, morals). Segurament, seguirem veient les nostres institucions en mans de gent inepta, incapacitada per a prendre decisions que afavorisquen el benestar de la majoria de la població i inhabilitada, també, per reconéixer (no parlem ja de rectificar) qualsevol error o equivocació. Però front a ella, seguirem probablement gaudint també d'una oposició majoritària bàsicament inoperant, reiteradament incapaç de construir un projecte alternatiu i il·lusionant, entestada a dissimular la seua torpesa per a promoure, liderar i aconseguir un canvi real i profund. I, mentre, les poques veus lúcides i realment alternatives que, tinc l'esperança, tornaran a seure en el nostre tristíssim Parlament, seran silenciades, ridiculitzades o perseguides pel simple fet d'opinar una altra cosa. Potser per això no sóc dels que creuen que aquest País millorarà màgicament el dia que canvien les majories parlamentàries: la resignació, la ineptitud, la corrupció i el conformisme han esdevingut part substancial i tret identitari d'aquesta societat malalta i decadent en què, entre tots, hem convertit aquesta terra; són molts els mitjans i els mecanismes que els usufructuaris del sistema poden utilitzar per perpetuar aquesta situació, que els resulta d'allò més convenient. I eixir del pou profund en què ens han sumit els successius governs --socialistes i populars-- que, en un moment o altre, se'n han beneficiat, no serà un procés senzill, curt ni agradable. Però tampoc no és impossible.

Com cada quatre anys, tracte de tornar a convéncer-me de tot això, racionalitzant-ho en la mesura possible  mentre cada nova ullada a la premsa s'empenya en contrariar els meus bons propòsits. Però estem avesats, també, a això, i seguirem resistint. De moment, i com cada quatre anys, he pres ja les primeres decisions preparatòries. La primera: encara que no hi crega, votaré en les eleccions autonòmiques (i també en les municipals, i amb més raó encara perquè crec que el canvi, quan comence, començarà realment des dels nostres pobles i ciutats). Encara no he decidit què, entre altres coses perquè encara no sé qui es presenta i perquè ser d'esquerra, ecologista i independentista no sempre ho posa fàcil, ara i ací, a l'hora d'escollir una papereta (per bé que facilita molt la decisió de no escollir-ne d'altres); però tinc encara temps per pensar-ho. La segona: seguir treballant, modestament però amb insistència, perquè siga la societat civil valenciana la què, tard o d'hora, assumisca el lideratge i promoga el canvi que necessita aquest País per tendir cap a una normalitat que se'ns nega de manera pertinaç. I, per a això, les eleccions són importants, però no tant com seguir construint i reforçant un teixit associatiu compromés, actiu i independent del poder i les seues misèries. Altra cosa serà aconseguir-ho, però per provar-ho no quedarà: vull creure que en som molts els que vam triar la pastilla roja. Molts més dels que sembla quan es conten els vots, molts més dels que ells voldrien. Molts menys dels que serem d'ací a quatre anys...