El silenci (dels borrecs)

Digueu-me ingenu, però el silenci clamorós de Camps des que divendres es va confirmar el seu processament, em té absolutament perplex. A estones, durant aquest cap de setmana passat, vaig arribar a pensar que el (pel moment) Molt Honorable President només estava administrant amb destresa els temps, marcant un impàs teatral i solemne abans de fer pública l'única decisió coherent que algú normal, en unes circumstàncies similars, podria prendre: dimitir. Ja fóra per orgull, si és que realment se sent tant innocent com ha vingut proclamant els últims mesos; o bé per valentia i dignitat si, com tot sembla assenyalar, no solament va mentir obertament quan va insistir en què ell es pagava els seus vestits, sinó que a més s’ha vist pressumptament barrejat en una tèrbola trama d'amistats, regals, interessos i favors. En un cas o en l’altre, no és fàcil d'entendre que algú –no necessàriament un polític—, en veure's assenyalat públicament per assumptes com els que ens ocupen, no anuncie simplement que plega, encara que siga, com sol dir-se eufemísticament, "per a poder defensar millor el seu honor". És el que sembla natural, i el que sembla ser natural també en altres països i circumstàncies.

Però és evident que, en aquest País i sota aquestes circumstàncies, les coses són diferents, i a aquestes altures les probabilitats que Camps dimitisca, ja siga per pròpia iniciativa o a instància de tercers, són remotes. En tot cas, no és això --la incapacitat per a assumir responsabilitats-- el que em desconcerta. És el propi silenci, l’escandalosa deserció de l’escena pública de la màxima autoritat de la comunitat autònoma, allò que m’ompli d’estupor, i no em decidisc a atribuir-la a un simptoma de covardia, o bé a una mostra de prepotència calculada. I cap de les dues opcions, creieu-me, em tranquilitzen. La data del pronunciament judicial es coneixia des de feia temps, i el seu resultat era com a mínim plausible. Per això, m'haguera quadrat molt més una ràpida reacció del President, sustentada en la seua peculiar visió del món i del seu propi paper històric, en la línia d'escudar-se en el seu caràcter d'estadista excepcional i en el suport (d'altra banda indiscutible) d'una majoria significativa dels votants. Només conéixer-se el pronunciament del jutge Flors, hom hauria pogut esperar una declaració solemne, amb una escenografia ajustada al cas: presència massiva de corifeus, l'habitual discurs victimista i autocomplaent basat en la ja classica confusió entre ell mateix i la comunidad que presideix, i ple de referències al suport i el cariño del poble que tantes coses li deu i pel qual està disposat a acceptar la palma del martiri sense renunciar en cap cas a vindicar enèrgicament el dret a l'honor i a la pressumpció d'innocència.

Però en lloc d'això, en lloc de proclamar cap motiu exculpatori real o imaginari --o, fins i tot, posats a plantejar hipòtesis improbables, de reconéixer amb humilitat la seua relliscada i manifestar cristianament un penediment no necessàriament vinculat a cap gest heròic de contrició més enllà de pagar una multa-- Camps guarda silenci. I això, a mi, em té desconcertat. És cert que, si bé es mira, només es limita a seguir el mestratge del seu President Nacional, a qui fins i tot els més afins li retreuen la seua capacitat per callar quan hauria de parlar. Com també és cert que la lectura que des de Madrid es fa d'aquesta situació es basa en els seus possibles efectes sobre les imminents eleccions generals i sobre les opcions de Rajoy per accedir, ara si que si, a la Moncloa; tots els comentaristes polítics ho diuen, i jo m'ho crec. I convé no oblidar que l'assumpte dels vestits podria ser només la punta d'un iceberg de dimensions insospitades que s'enfonsa profundament en la procel·losa mar del finançament irregular. D'acord amb això, seria raonable suposar que el silenci de Camps haja estat imposat des de Madrid, a l'espera que algun altre tema li furte una part del protagonisme: en lloc d'abordar el problema, de donar la cara i fer-li front, millor desaparéixer discretament, callar i esperar que escampe. Potser algú en dirà covardia, però realment, mi querido francishco, és prudència, i el moment històric bé que ho justifica. Mantindre un territori perifèric i marginal sumit en la incertesa i el desgovern no és un preu massa elevat si es tracta d'obtenir una glòria superior.

I així van passant els dies, i Camps ("distante y doloroso, como si hubiera muerto") no parla. Ni per dir que dimiteix, ni per dir que no pensa fer-ho. Algú deu pensar que els valencians i valencianes no ho mereixem, algú deu creure que les estratègies de partit i els interessos personals i electorals són més importants. I a mi, aquest silenci, covard o prepotent, és quasi el que més em molesta. Siga culpable o no.

And now, the end is near...

Imatge de "El Mundo"


"I ara el final està a prop", cantava també l'altre Frank, que es veu que ja s'ho veia vindre... És el que té fer les coses d'una certa manera, my friend (de l'ànima). Com que la cosa dóna per a molt i ara vaig curt de temps, deixe els comentaris sobre la notícia i les seues possibles conseqüències, immediates o no, per a un moment més oportú. Però, ja que estem, ho he de reconéixer: jo era dels que pensaven que es lliuraria del judici. Poques vegades m'ha importat tan poc perdre una aposta...

"Regrets, I've had a few

but then again, too few to mention.

I did what I had to do

and saw it through without exemption.

I planned each charted course,

each careful step along the byway.

And more, much more than this,

I did it my way".

Parlant de tot: demà a la nit faré marxa cap al Montdúver, de la mà de la bona gent del Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera. Si vos abelleix de vindre, segur que estaran encantats de rebre-vos i acompanyar-vos per aquella esplèndida muntanya que coneixen tant com s'estimen. Jo, per si de cas no podeu, faig propòsit de contar-vos com ha anat. Bon cap de setmana!
 

Rating

La imatge que li retornava l’espill no deixava cap dubte: el sever pla d’ajustament iniciat mesos enrere, i que s’havia plantejat com a objectiu assolir una reducció del 14’5 % respecte al valor previ de l’índex de perímetre corporal (IPC), no havia donat els resultats esperats. Per dir-ho d’alguna forma, la seua bombolla particular no solament no havia esclatat, sinó que, aparentment, cotitzava obstinadament a l’alça. Les mesures aplicades des que van saltar els primers signes de la crisi havien sigut rigoroses i adaptades a les necessitats. Fins i tot, havien posat seriosament en perill el seu estat de benestar en reduir el sostre de cerveses un 8,45 % i incrementar fins un 31’12 % les hores de gimnàs. Però tot i el sacrifici que l’aplicació del pla li havia representat, els resultats havien quedat lluny dels nivells desitjats: l’índex de visibilitat d’abdominals (IVA) s’havia reduït fins a un mínim històric del 0,12 %. Potser havia confiat massa en la cojuncturalitat del problema, però ara s’adonava clarament que el que calien eren reformes estructurals, perquè el model s’havia demostrat com clarament insostenible (i, fins i tot, penjollós).

Cara a l’hivern, sempre cabia la possibilitat de compensar la pèrdua de competitivitat amb altres tipus de mesures, per exemple actuant sobre l'increment de roba per a un perfil falsejat (IRPF). Però amb l’estiu a la vora, atenent a la competència creixent de competidors emergents i amb un diferencial de més de trescents punts bàsics sobre el tipet estàndard, aconseguir col·locar la seua oferta en un mercat cada vegada més saturat i volàtil representaria un problema important. No era la primera crisi profunda que afrontava: hi havia aquella vegada en què els comentaris capciosos i malintencionats d’una insuportable i burda exparella (IBEX) el van posar a la vora d’una humiliant i injusta qualificació de “polvo basura”. Malgrat l'evidència que darrere d'aquesta operació s'hi amagaven interessos espuris i especulatius, van caldre molts esforços per recuperar la confiança dels mercats, que només es van estabilitzar després d'una adequada estratègia de comunicació i d'obtindre reiteradament la màxima qualificació ("aaa") en totes i cadascuna de les operacions efectuades des d'aleshores.

Aquest pensament el va animar. La situació no era òptima, certament; però el seu perfil es trobava encara lluny de les no poques panxes d'imitació barril (PIB) que, tot i trobar-se en clar desavantatge --algunes d'elles, fins i tot, ja havien estat sotmeses a plans de rescat--, no dubtaven en eixir al mercat per tractar de captar el que pogueren. La qüestió era evitar una competència directa amb opcions massa atractives com per a desafiar-les obertament, i evitar oferir un interés excessiu per als beneficis que s'esperava obtenir. A més, encara quedava quasi un mes per a les vacances; temps suficient per insistir amb el gimnàs, tot i que aplicant estrictament les receptes de l'FMI: fes el mínim imprescindible.

De roquers

Ja és ben cert que per a gustos, colors. Però convindreu que hi ha característiques i atributs que, en apareixer en la mesura i les proporcions oportunes, doten a qui les poseeix d'un atractiu innegable i pràcticament universal. Quan aquestes qualitats --no totes elles necessàriament tangibles-- es presenten, a més, juntes i harmònicament combinades, poden arribar a resultar simplement irresistibles. Potser és per això que, per a un botànic sensible, hi ha poques plantes que resulten més sexys que aquelles que reuneixen unes flors vistoses, un hàbitat roquer i una àrea geogràficament restringida. Entre els estudiosos i els aficionats, abunda qui s'ha deixat seduir apassionadament pels petrocoptis, els antirrhinum o les saxifragues. Però no són les úniques, perquè a les parets i cingleres de les serralades valencianes (i de la resta del país) sovintegen altres espècies que, en major o menor mesura, responen també a aquest estereotip. I, entre elles, hi ha una que tot just ha acabat d'alegrar els roquers cimers de Mariola, Benicadell o la Serrella amb la seua delicada floració: es tracta dels geranis (o caragols) de roca, que els biòlegs anomenen a hores d'ara Erodium saxatile però que durant molts anys ha estat coneguda també com a E. valentinum.

El caragol de roca és un parent molt pròxim dels populars rellotgets o agulles, que abunden en primavera en els nostres camps i marjades: els fruits inconfusibles, objecte de jocs infantils i als quals deuen el seu nom comú, en són un dels testimonis més evidents d'aquesta estreta relació. Però, a diferència d'aquells, E. saxatile és una planta perenne, amb les flors majors i que forma petites mates en medis rocallosos i muntanyers. Tot i que la seua àrea se centra en les muntanyes de l'Alcoià, el Comtat i les Marines, sembla trobar-se també en algunes localitats murcianes. En tot cas, l'espècie forma part d'un grup que arreplega altres formes relativament similars --i no sempre fàcilment distingibles des del punt de vista taxonòmic-- que prosperen en diferents serralades de la Península Ibèrica. Així, E. celtibericum (originalment descrit, com el mateix E. saxatile, per mossén Cavanilles) apareix en diverses muntanyes del Sistema Ibèric i té en Penyagolosa una de les seues principals localitats; E. cheilanthifolium és pròpia de les serralades Bètiques andaluses, mentre E. rupestre o E. crispum són endemismes restringits als Prepirineus i Montserrat, en el primer cas, i a l'Alt Empordà en el segon. E. glandulosum, finalment, s'estén pels Pirineus, la serralada Cantàbrica i el Sistema Ibèric. Diverses formes més o menys locals es troben encara subjectes a controvèrsia taxonòmica.

Fa un parell de setmanes, quan vaig fer aquestes fotos, les flors rosades dels caragols de roca esguitaven encara tots els racons de Montcabrer entre la indiferència general dels no pocs excursionistes que visitaven el cim; però no ha estat fins ara que he trobat una estoneta per parlar-ne. Perquè ja sabeu que a mi, parlar de plantes --fins i tot les que ni es beuen ni es fumen-- m'agrada, i em posa de bon humor. Però sobretot, perquè és evident que també jo sóc un d'aquells que ja fa anys que van sucumbir a l'encant subtil i tenaç de les plantes de roquer, encara que no a tothom li semblen igual de sexys. Serà que estic enamorat...

Carpe diem (ara en poder)

Els embulls, les reorganitzacions i els embolics de la faena i la seua rodalia, on encara queden moltes peces per encaixar i unes quantes incògnites –potser massa-- per aclarir. Els maldecaps de demanar altes, permisos i llicències imprescindibles per a la casa que espere poder ocupar en breu en els Camins al Grau de València. La bascosa calor diürna i, especialment, la nocturna, que més d’una nit --i més de dues-- ha convertit la son en una utòpica aspiració tan legítima com inassequible. Les periòdiques irrupcions dels histriònics i recalcitrants feixistes autòctons (i les reaccions, sospitosament tèbies, que segueixen despertant les seues agressions execrables en segons quins àmbits del poder, la política i la societat valencianes). Les molt més subtils però igualment tòxiques actuacions d’una colla d’hipòcrites desvergonyits que no dubten en seguir utilitzant la calúmnia, la manipulació i el sectarisme per acusar-nos precisament del que ells practiquen i, ja de pas, recordar-nos –en nom de la seua llibertat i les seues lleis-- que els nostres drets són menys importants que els seus… Entre unes coses i altres, el millor que pot dir-se d’aquesta setmana és que sembla que vol acabar-se, i no seré jo qui faça res per impedir-ho.

Han estat dies de contenció teologal en els que he fet esforços notables per mantindre, malgrat tot, una actitud prudent i constructiva; en què he hagut de tirar mà dels ja escassíssims vestigis de la meua confiança en el sistema, i en què he procurat no perdre totalment l'esperança que algú, en algun lloc remot de l'organigrama, conserve un poc de trellat i sàpiga el què està fent. Però com que tot això cansa molt, i tampoc no espere molt de la setmana que ve pel que fa a la majoria dels assumptes abans esmentats, he decidit que aquest cap de setmana quasi que em posaré terriblement frívol i empedreïdament hedonista, i a veure que passa. I dilluns que ve, si de cas, ja tornaré a pensar en el postero, que açò són quatre dies. I tres nits, diuen.

Desgana

Sempre que he de fer alguna cosa que sé que he de fer, però que m’estimaria més no haver de fer-la, em ve al cap la rotunda sentència amb que, quan era menut, es tancaven les discussions familiars al respecte. Indefectiblement, amb un posat greu, el pare o la mare silenciaven qualsevol conat d'insubordinació amb un taxatiu i irrefutable “Sense ganes va el moro a missa”. I encara que no entenguera quasi mai les causes de l’obligació (ni tampoc què pintaven els moros en tot açò: compteu que, d’Alcoi estant, això de moro té unes connotacions un poc especials, i jo m’imaginava històries estranyes de filaes que devien haver-se negat a entrar a l’esglèsia ves a saber per què) la conclusió era òbvia: si fins i tot el moro havia hagut d'anar a missa, era molt poc probable que a mi em quedara cap possibilitat d'escapar del deure que, per la raó que fóra, m'havia estat imposat.

Amb el pas dels anys vas entenent que, realment, hi ha “misses” de les que resulta difícil fugir. Encara que siguen un rotllo insuportable, que no abellisca gens ni mica i que, de fet –i per seguir amb l’analogia-- sigues un ateu reconegut i irreductible. A poc a poc, de forma quasi imperceptible, un (o una) va imposant-se les seues pròpies obligacions incòmodes i acceptant com a inevitables compromisos irritants i indesitjats. I ja siga per donar exemple, per evitar mals majors, potser per un sentit de la cortesia o de la responsabilitat no sempre fàcilment explicable (som animals socials i això ens imposa unes certes servituds), acabem fent a diari coses inútils, molestes i enutjoses que ens estimaríem més no fer. Coses què, a poc que hi pensem, estem segurs que no faríem --almenys, no en el moment i en la forma en què les acabem fent-- si tinguérem realment la possibilitat, la llibertat, de triar.
 

El problema és que a mi, quan he de fer alguna d'aquelles coses que crec que he de fer però que m’estimaria més no fer-les, em sobrevenen unes curiosíssimes regressions a la infància. I, com si fóra un xiquet, m'enfurrunye i m'empipe i m'agafa molt mal geni i, a més, se me'n van les ganes de dissimular-ho. Així que acabe anant a missa, però deixant tan clar que hi vaig sense ganes que potser, al remat, quasi hauria pagat la pena deixar-ho córrer... Abans, pensava que era simplement immaduresa i que ja aniria suportant-ho millor amb l'edat. Però vist que la cosa no sembla millorar, i que ja m'agafa més aïna granadet, comence a pensar que ha d’haver alguna cosa més. Perquè a veure, digueu-me: qui va decidir que el moro havia d'anar a missa?

Juliol

"L'estiu és desgavellat, desordenat, una temptativa d'intimitat fracasada"

Josep Pla, "El carrer Estret"

Un any més em fa la sensació que l'estiu, més que començar, ens ha assaltat. Com cada juliol, la seua llum rabiosa --sota la qual, com deia Pla, el cervell s'espesseix i la sensibilitat es desfibra-- ha tornat a irrompre sense clemència en carrers i sentits; davant la seua empenta irresistible, juny s'ha allunyat ràpidament, i agost a penes s'endevina en la distància. Però és només una impressió, perquè juny era ahir i el camí cap a l'agost, que ara encara sembla un viarany aspre i pedregós, es desvelarà cada cop més clarament i potser acabarà sent, fins i tot, amable. És estiu, i si s'ha d'acabar imposant el desgavell, tampoc som qui per resistir-s'hi... Bon cap de setmana!

Ja tocava

No deixa de ser curiós: aquests últims dies han estat moltes les persones –incloent-hi gent de procedència diversa amb la què he coincidit a Madrid—que m’han fet algun comentari sobre el recent ascens de l’Alcoyano a la Segona Divisió de la Lliga espanyola, altrament denominada (per raons que ignore) Liga Adelante. La qual cosa, a banda de ratificar que no dec ser un exemple de discreció pel que fa al meu lloc d’origen, reafirma també la reconeguda capacitat del futbol per fer visibles determinades realitats, fins i tot per a qui no demostra en general cap interés especial per un esport tan noble i viril. Per una vegada, el nom d'Alcoi ha aparegut, en els mitjans no domèstics (ni necessàriament esportius), lligat a una notícia positiva; tan banal com vulgueu, en última instància, però positiva. I només per això ja paga la pena, encara que haja hagut que tornar a explicar, una i altra vegada, la base històrica –no tan exagerada com vol fer creure la llegenda-- de la famosa dita de la moral.

És evident que retornar a la Segona Divisió, quaranta dos anys després d’abandonar-la, no ha estat tasca senzilla; i a més, l'ascens s’ha culminat, en els partits del play off, d’una forma brillant, contra equips complicats i amb un mèrit notable. A mi, que ja sabeu que a banda de tot m’agrada el futbol i que per raons òbvies considere l’Alcoyano el primer dels meus equips (Barça i Llevant són els altres dos), em sembla una magnífica notícia. És cert que fa anys que no puge al Collao, tret d’alguna ocasió comptada i especial, i no será fàcil que ho faça molt més en el futur. Però fins que vaig marxar a València, fa ja un grapat d'anys, vaig ser abonat i assidu del Gol B, sempre que es podia just davant del marcador "Dardo", primer de la mà de mon pare, després amb la colla d’amics. I guarde records inesborrables d’aquelles vesprades de diumenge entre fum de cigars, esbroncades als àrbitres i gotets de menta amb casera.

La qüestió és que hui, per primera vegada en molt de temps, puc parlar de l’Alcoyano obviant les referències a un passat remot i gloriós, a les temporades en Primera i els partits per a la llegenda. Tan de bo fóra només un (altre) símptoma que alguna cosa comença a canviar en el meu poble, i que ho fa per a quedar-s’hi. Però com diu l’amic Javier Llopis --sempre de paraula esmolada i aguda percepció-- no traurem les coses de context i ho deixarem on toca: l’Alcoyano està en Segona, el que va davant va davant, i qui vinga darrere, que amolle. Que ja tocava.

Fa lleig de dir, però reconec que he de fer un esforç notable per valencianitzar-li el nom a l’Alcoyano, i més encara per fer-ho amb el tradicional crit de guerra de Deportivo. Però com que hi ha fites irrenunciables i estic convençut que aconseguir-ho representarà –junt amb el dia que puguem sentir les Ambaixades en valencià—un avanç substancial en la normalització de la llengua, faig propòsit de referir-me, per sempre més i des d’ara mateix, al Club Esportiu Alcoià. Amunt, Alcoià, i molta sort en Segona!

Flors de baladre

Vaig créixer sentint cap a ella un temor quasi reverencial, tal era la insistència que els pares hi posaven quan parlaven de les amenaces que amagava. A força d'admonicions i advertències, era difícil no acabar imaginant el baladre com una mena d'encarnació vegetal del mal. I ja era cridaner, això, no solament pel contrast entre la seua anunciada toxicitat i un aspecte que les vistoses flors i les fulles brillants i rígides feien tan atractiu; també sobtava que una planta tan traïdorenca i perillosa no faltara mai, ben a l'abast de qualsevol xiquet inadvertit o imprudent, en parcs, patis, carreteres o jardins dels amics dels pares. La qual cosa ens duia a pensar, també, que potser els majors --o alguns d'ells, si més no-- eren uns exagerats, o bé simplement uns irresponsables. En tot cas, i com no és estrany que passe, el baladre va acabar investit de l'encís irresistible d'allò prohibit i misteriós.

Anys després, vist ja amb ulls de botànic i adequadament matissada la seua innegable toxicitat –les intoxicacions per menjar les seues fulles aspres i amargues són infreqüents, però poden ser realment greus-- he de dir que que conserve pel baladre una marcada simpatia. I encara més pels peculiars matollars que forma, acompanyant-se sovint d'esbarzers i tamarius, en els nostres barrancs. Els acolorits, tenaços i frugals baladrars (com diu la cançó, viuen només d'alló que cau: aigua de núvol i cel blau) són un dels hàbitats més característics --protegit, per cert, per la Unió Europea-- dels paisatges fluvials mediterranis, i representen de fet un ecosistema únic i de gran interés, excepcionalment adaptat a un ambient extremadament canviant i inhòspit. Però són també, ara que el solstici els ha vestit d'una explosió de flors rosades, un autèntic regal per a qui té el gust de caminar sense pressa per les rambles i els torrents.

Probablement va ser amb el baladre que vaig aprendre, per primera vegada, que la bellesa més enlluernadora pot amagar també grans perills per a qui s'hi atansa sense les precaucions escaients. Estic segur que ho vaig aprendre; però ho oblide continuament…

Menú del dia

Hui tenim, de primer, la satisfacció immensa que proporciona viure i treballar a la vora d'un circuit urbà de Fòrmula 1 mentre es prepara el pròxim gran premi, anomenat d'Europa ves a saber per què. És un plat de temporada que només ve a estar disponible si fa no fa una setmana. Però diguen el que diguen els xafaguitarres de sempre, any rere any resulta una font inesgotable no solament de riquesa material, sinó també i sobretot d'emocions sensorials i alegries espirituals. I de tranquil·litat, també, perquè a canvi de la lleu molèstia que representa no poder accedir a la meitat dels carrers --i que, en els altres, deixar el cotxe siga una autèntica aventura-- mai estem els veïns i veïnes del barri tan ben protegits com ara, a raó de tres municipals per cantó. Supose que per donar servei a la resta de la ciutat hauran mobilitzat els reservistes, o igual és que la plantilla de policia local de València és molt més àmplia i versàtil del que imaginava.

De segon, indiscutiblement, hi ha què em dius dels nous consellers. Respecte del nomenament dels quals, cal dir-ho, l'únic que no ha estat una sorpresa és que quasi tot ha estat una sorpresa. Igual són figuracions meues, però m'ha semblat que la nova composició del Consell ha estat rebuda amb certa fredor per la premsa afecta al règim, mentre que els mitjans no tan afins semblen un poc desconcertats, sobretot per la desaparició (des del meu punt de vista, enganyosa) d'alguns dels puntals tradicionals dels anteriors governs populars. A mi em fa l'efecte, en una primera impressió, que el perfil polític aparentment baix que sembla caracteritzar el govern obeeix sobretot a estratègies de partit, vinculades a les imminents eleccions generals, però probablement també a apostes futures sobre la seua estructura interna i el repartiment de poder orgànic. I també que el segon esglaó (les deu conselleries sumen un total de divuit secretaries autonòmiques) va a resultar un element molt més important del què ha estat fins ara. En tot cas, ja ens convé a tots els valencians i valencianes que els nous responsables atinen amb la seua feina, que en tenen molta per davant. Per cert, i pel que fa al que em queda més a prop, no tinc cap referència directa respecte a la nova titular del departament; i, quant a les referències indirectes, me les prenc amb extrema cautela perquè resulta difícilment homologable el que passa en un ajuntament i en una conselleria. Però convé recordar, perquè ho han omès (simptomàticament?) quasi tots els diaris que he fullejat hui, que el nom de la Conselleria no es solament d'Infraestructures, sinó que s'hi afegeix Territori i Medi Ambient.

Afortunadament, de postres tenim un dolcet d'aquells que sempre ve de gust paladejar: la meua filla Teresa compleix hui deu anys. Tot i que hem acordat posposar per al cap de setmana les celebracions formals, hui és el dia, i es nota clarament perquè els seus ulls vivíssims resplendeixen encara un poc més. Mai deixa de sorprendre'm la seua mirada inquieta, ni el seu ingeni desbordant (ni tampoc, tot s'ha de dir, el seu geni esmolat, que no sé de qui haurà heretat). Segurament, d'ací poc, seurem junts a veure --només una estoneta-- Phineas i Ferb: a ella li agrada que ho fem, i a mi m'agrada que li agrade. I ho reconec: Perry l'ornitorinc és la canya.

Afluixar

S’acaba, diria que per fi, aquesta llarga, intensa, àrdua primavera. I me n’adone que, si he de fer cas a les meues cervicals --potser la segona part més sensible del meu cos—és molt probable que aquestes últimes setmanes haja estirat més el braç que la màniga. La concurrència, només parcialment inesperada, de fluctuacions emocionals, acumulacions professionals, canvis residencials i una difusa però indubtable sobrecàrrega político-ideològica, m’ha acabat provocant una incòmoda sensació de cremor. Demà, però, serà ja estiu; i quasi al mateix temps que es produirà el trànsit astronòmic entre estacions, haurà tingut lloc també el trànsit institucional que determinarà la distribució de departaments i càrrecs en el nou govern valencià, assumpte que com és sabut no deixa de tindre un cert interés directe per a les meues particulars circumstàncies i pel resultat del qual sent, per això, una innegable curiositat.

Segurament, ni un trànsit ni l'altre alteraran dràsticament el meu actual desassossec perquè, en el fons, em fa l'efecte que les seues causes són profundes i les seues vores poc nítides. Però mai està de més tractar d'aprofitar qualsevol ocasió i, encara que només siga per mitigar els simptomes, he decidit començar l'estiu amb un poc més de calma i sense prendre'm sempre les coses tan a pit. A més, i a poc que ho pense, les coses bones segueixen pesant més que les dolentes i tinc per davant horitzons relativament amables vistos els temps que corren. Així és que, en la mesura possible i si més no pel moment, he decidit atendre el prec desesperat de la meua esquena i faig propòsit ferm de relaxar-me una mica, també pel que fa a aquestes planes. Tornaré a dedicar un poc més de temps a plantes, muntanyes i lectures, que les tinc un poc abandonades darrerament. Però no descuidaré tampoc les polèmiques, sempre que paguen la pena. Per exemple, sobre quina de les cerveses Lluna m'agrada més. O quin color de bikini resulta més afavoridor. Serà per discutir...

PS: la primera són les plantes dels peus. Només que les mireu un poc fixament, ja em fa unes cuscanelles insuportables...

Fent-nos sentir

Trobe que n'erem molts --pel que vaig veure, trenta mil no em sembla una xifra gens exagerada-- però m'haguera agradat que en fórem molts més. Amb tot, la tebiesa amb que ha estat tractada la notícia en el mitjans espanyols, junt amb la ja acostumada virulència d'alguns comentaris dels lectors (que van, com és habitual, des de l'evident i tradicional manipulació catalanista fins a la necessitat d'acabar amb la inacceptable imposición d'un dialecte inútil i medieval al que caldria deixar "morir en paz"), fan pensar que l'objectiu es va acomplir, si més no en part. Ara, cal seguir fent sentir amb força la nostra veu, però convindria també seguir reflexionant sobre les arrels profundes del problema i afrontar-les amb valentia i imaginació, però també sense cap concessió més.

Ja ho vaig dir en l'entrada que precedeix aquesta: vist des de l'òptica de qui no se'n dedica professionalment i només aspira a fer servir la seua llengua --a nivell d'usuari-- de forma normal i en un País normal, la supervivència del català al País Valencià (què és tan com dir la pròpia supervivència del País) no és només una qüestió de voluntats individuals, de disseny tècnic del sistema educatiu o de lleus ajustaments en el marc jurídic, que també. És, essencialment, un problema polític, i va molt més enllà de l'eventualitat de quí ocupe de forma més o menys legítima el Palau de la Generalitat per a presidir la comunidad autónoma. I, quant a la llengua, basar la resistència en postures individuals, voluntaristes i més o menys heròiques no funcionarà: cansa, deprimeix i és incòmode. Seguir negant l'existència del conflicte --o tractar de suavitzar-lo per tal d'esperar, així, que es produisquen adhesions massives i espontànies a la nostra causa-- és simplement una ingenuïtat i, probablement, un suïcidi. O, com deia el meu avi: igual acabem fent, una volta més, de cabró i a la presó.

Pensava, mentre em rebaixava amb un alka seltzer l'abranor que m'ha provocat la lectura de la premsa del dia, que mai no he entès perquè els entusiastes del castellà --tan segurs com estan de parlar una llengua moderna, útil, viva i competitiva-- no proposen mai que s'elimine per innecessària la despesa pública que representa el Instituto Cervantes, la Real Academia de la Lengua i altres paradetes per l'estil; igual és perquè una part substancial de la factura no la paguen ells. Encara més: si són tan partidaris de la lliure competència entre llengües, haurien de demostrar que la seua fe cega en la grandesa i la puixança del "español" és sincera, i proposar d'una vegada el castellà voluntari a totes les escoles. I com que el català, segons ells, no passa de ser una relíquia pintoresca que està com aquell que diu més allà que ací, tampoc no haurien de tindre cap por de començar per les nostres...

Sobre llengües i línies

Entre previstos i imprevistos, juny està resultant un mes certament aqueferat. És per això que disposar d’un poc de temps per a nodrir com cal aquestes pàgines ha esdevingut, aquestes últimes setmanes, una tasca complicada. A més, aquesta situació m’ha servit per confirmar un fet que ja intuïa: he comprovat que si, per la raó que siga, em plantege la intenció ferma de fer una entrada sobre alguna cosa concreta, se’m bloqueja la possibilitat d’escriure sobre res alternatiu. Si a més es tracta de temes que requereixen un poc més d’esforç, reflexió o documentació –i, per tant, d’un temps del què no sempre dispose—el resultat ve a ser el que veieu: una sensible disminució en el ritme de les publicacions, i una enutjosa sensació d’embós (agreujada per l’acumulació successiva d'altres assumptes susceptibles de ser tractats), que convé resoldre com més prompte millor.

Em passa ara, això, perquè ja fa dies que vull escriure alguna cosa sobre la confirmació, anunciada per l'amortitzat Font de Mora, de que el partit que ens governa substituïrà les línies en valencià per la seua proposta programàtica d'"una educación plurilingüe en las aulas de la Comunitat con un modelo que garantice la presencia equilibrada del castellano y el valenciano y que incorpore como lengua vehicular el inglés". I no m’ha resultat fácil fer-ho perquè, més enllà de la primera i indiscutible impressió de rebuig visceral i categòric que em provoca la proposta i qui la fa, reconec la meua ignorància sobre el fons de la qüestió: no em dedique a l’ensenyament, no sé res de sociolingüística i la meua formació en valencià es limita a un curset del Carles Salvador allà pels primers anys vuitanta. A més, sóc dels que tendeixen a pensar que les coses solen ser més complicades que no semblen; i anar seguint molts dels comentaris i reaccions que ha despertat la proposta en blogs, periòdics i d'altres mitjans, sembla confirmar-ho. Xavier Aliaga, a banda d’expressar la seua pròpia visió, feia fa uns dies una interessant síntesi d'algunes d’aquestes opinions, a les quals --si teniu una mica de temps-- convé fer una ullada. I encara recomanaria també, del què jo he vist, el que diuen Toni Cucarella i Enric Senabre; tant en els seus escrits com en alguns dels comentaris que han suscitat, s'aporten idees interessants per a un debat que, he de reconéixer-ho, no esperava però que em sembla que encara donarà de si.

Quant a mi, i des de la meua limitada perspectiva, crec que no hi ha més remei que partir --com recorda també Cucarella amb la seua lucidesa habitual-- d’una constatació evident: al País Valencià, com a la resta dels Països Catalans, el castellà i el català són llengües en conflicte obert i permanent. Qualsevol avanç del primer representa, inevitablement, un retrocés substancial i constatable –i sovint, difícilment reversible—del segon. Adquirir les necessàries competències lingüístiques és un requisit indispensable per a fer servir qualsevol idioma de forma mínimament decorosa; però en cap cas saber parlar una llengua implica haver de fer-ho, sobretot qual simplement no cal perquè ha estat relegada de forma conscient i sistemàtica a una posició anomala i marginal (què alguns, amb una barra més que notable, gosen atribuir a una mena de libre competencia entre lenguas). En una situació de diglòssia galopant com la que ens afecta,  amb la conseqüent i indiscutible discriminació social, legal, cultural i mediática a favor de la “lengua común de todos los españoles”, no imagine cap altre bilingüisme real que el que ja coneixem sobradament els catalanoparlants: el que se’ns tracta d'imposar a nosaltres quan les dues llengües entren en confrontació directa.

No tinc, evidentment, cap fòbia al castellà, que és una llengua que em sent afortunat de conéixer i que faig servir a diari, ni molt menys cap a qui el parla. Però crec que el bilingüisme --o el plurilingüísme-- és un tret individual, no col·lectiu. No tinc cap inconvenient, quan es tracta de comunicar-me, en utilitzar qualsevol de les llengües que conec millor o pitjor, i per això no m'importa fer servir l'espanyol, el francés o l'anglès quan l'ocasió ho requereix. Però mentre que no esperaria d'un francés o un anglès cap exigència sobre la llengua en la què han de ser escolaritzats els seus (i els meus) fills al meu País, he d'acceptar que ho faça un castellanoparlant: legalment, té dret. És per això que trobe legítim però exageradament ingenu considerar un escenari futur en el que al País Valencià s'assolisca una pacífica i idil·lica convivencia entre castellà i català, basada en una igualtat que se m’antoixa hui per hui totalment fictícia. Per aconseguir-ho, hauriem de ser considerats primer com a francesos o britànics, fins i tot com a portuguesos. Hauria de canviar l'ordenament jurídic actual, en el qual --i en base a que som part d'España-- el nostre dret a conéixer i usar el valencià no solament té una validesa local i perifèrica, sinó que, fins i tot dins dels límits de l’autonomia, sempre es trobarà circumscrit per un dret superior: el de la prevalència del castellà com “lengua española oficial del Estado":  tots els espanyols "tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”. Potser per això no caldria recordar que, sense perjudici de les seues connotacions sociològiques, culturals o econòmiques, l’origen del conflicte que afecta al català és indiscutiblement polític, i per tant hauran de ser polítiques –i no exclussivament filològiques o sociopedagògiques-- les seues solucions. La meua posició, no cal dir-ho, ja ha estat exposada en altres ocasions i, en coherència amb ella, l’únic model de futur que m’interessa, en última instància, és el que aspire a l’educació en la llengua del país. Eduquem bé i en català, i  l’anglés i el castellà --o el francés, l'italià, el xinés  o el neerlandés-- adequadament impartits que el món és molt gran i paga la pena conéixer-lo, però com a llengües segones. Si fa no fa, com fan en Portugal.

Ara bé: mentre esperem que l'actual marc polític patisca alguna alteració substancial (cosa que no sembla que vaja a produir-se de forma imminent), convé també ser moderadament pragmàtics i acceptar que és dins d'ell que ens movem i on haurem de bastir alternatives abans que siga massa tard. I de tot el que he vist, i sempre a resguard –ja ho he dit abans—de la meua falta de formació sobre el particular, segueix semblant-me que l’actual model de línies en valencià (en les què, per cert, estudien les meues filles) será tan millorable com voldrem, però és una fita consolidada, eficaç i irrenunciable. Des del meu punt de vista, l'alternativa que es proposa parteix d'acceptar com a inevitable (o, pitjor encara, com a desitjable) l'actual situació de convivència desigual entre castellà i català; d'estendre la idea que qui aspira a viure normalment en català --i, per tant, a anar més enllà del que ara hi ha-- és un radical exaltat i manipulat; de consolidar una societat en la qual l'ús real del valencià vaja esdevenint cada cop més domèstic, testimonial i cosmètic (totes les disposicions legals es publiquen en les dues llengües; però la presència del català en qualsevol expedient administratiu en fases prèvies a la seua públicació o quan aquesta no és obligatòria, és simplement anecdòtica, i sé de què parle). No puc deixar de pensar que, amagat sota el suposat plurilingüisme, hi ha simplement el desig de fer veure una falsa normalitat, de negar que hi ha cap conflicte i que les coses estan bé com estan. Però jo crec que no ho estan, de bé; que el conflicte existeix, encara que hi haja qui vulga negar-lo i que de vegades siga molt pesat haver d'estar sempre pensant en el mateix. I que és imprescindible que no l'amaguem, sinó que seguim fent-lo visible tant com siga possible si és que aspirem a que, algun dia, es resolga. I com que ho estic fent llarg i repetint coses que ja han dit altres millor que jo, les propostes didàctiques li les deixe a qui ho entén.

De proteccions

Són només un grup de vulgars i gregaris avellanencs, arrecerats --ho fan sovint-- al capdamunt d'una tanca. Però des que els he vist, fa només una estona, que no he pogut deixar de pensar en com pot resultar de convenient disposar d'una closca adequada quan d'allò de què es tracta no és tant de sobreviure en grup com de fer-ho a ell...

Elle ne me quitte pas d'un pas, 
fidèle comme une ombre

Elle m'a suivi ça et là, 
aux quatre coins du monde

Memòria feta

Ja vaig avançar, en alguna entrada anterior, que el 2010 es compliren deu anys d'ençà que es va encetar l'experiència de reintroducció del voltor comú a les muntanyes de l'Alcoià i el Comtat. Tot i que les primeres temptatives del que acabaria sent el Projecte Canyet es remunten a principis dels anys noranta, no va ser fins l'any 2000 que es va constituir FAPAS-Alcoi, i és per això que hem escollit aquesta data com la de l'inici formal del projecte. Per tal de celebrar-ho, i coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient, el proppassat diumenge inauguràrem a Alcoi una exposició en la qual es detallen les característiques principals del projecte, així com el seu desenvolupament des dels inicis fins a la consolidació d'una colònia estable de voltors en la serra de Mariola --i a la recent aparició d'altres nuclis reproductors en altres serres de la comarca.

Evidentment, deu anys donen per a molt. Són moltes les lliçons que hem hagut d'aprendre durant aquest temps, i moltes les persones que, d'una o altra forma, hi han participat i han aportat el seu esforç per aconseguir que el projecte avançara; és d'això, precissament, que tracta l'exposició. Però en remuntar-se als primers anys, hi apareixen dues figures la participació de les quals va ser vital per passar de la teoria a l'acció: en la primavera de 1998, dos dels principals especialistes en la conservació dels voltors --Roberto Hartasánchez, president del Fondo para la Protección de los Animales Salvajes-FAPAS, i Ernesto Álvarez, coordinador de GREFA-- van atendre amablement una invitació per visitar Alcoi i reunir-se amb Àlvar Seguí i la resta del grup de voluntaris que promoviem el projecte. La seua visita, i la informació que ens facilitaren a partir de la seua llarguíssima experiència en treballs de conservació i reintroducció, va resultar vital per a la concreció del projecte i la seua execució posterior. L'elecció de les Pedreres de Sant Cristòfol com a lloc adient per a la instal·lació del menjador, la metodologia a seguir per a la fixació dels exemplars o l'aportació de molts dels primers voltors alliberats, són només alguns dels deutes que tenim amb ells i les seues entitats.

Durant aquests anys, Roberto i Ernesto han mantingut la seua vinculació amb el Projecte Canyet, al qual han seguit assessorant activament i prestant-li el seu suport permanent i desinteressat. Hui, amb motiu precisament de la presentació a la premsa de l'exposició i l'aniversari, tots dos han tornat a Alcoi. Ha estat un plaer poder recordar, amb ells i amb l'amic Juan Jiménez --un altre dels recolzaments amb els què, des del primer moment, ha pogut comptar FAPAS-Alcoi-- la feina feta durant aquests anys, les dificultats que ha calgut superar, i les no poques satisfaccions que proporciona una actuació com aquesta. Però el millor ha estat tornar a constatar com, de vegades, és gràcies als animals que hom pot tindre la sort (i el privilegi) de conéixer persones realment especials.

La feina em porta, per al que queda de setmana, a Madrid. Allí estaré lluny d'aquestes planes i, molt probablement, de les novetats que puguen anar produint-se al voltant de la constitució del nou govern valencià, del què pel moment ja sabem que no formarà part l'actual conseller de Medi Ambient, què ha estat cridat a altres ocupacions en les Corts. A banda d'això, estic segur que les concentracions previstes per a demà en defensa de l'ensenyament en valencià seran un èxit, i els demostraran que no van a tindre-ho fàcil. Jo ja ho explicaré, a Madrid; però ja vos dic que no tinc moltes esperances que m'entenguen...

Impàs

No sóc una persona pacient. És cert que, de vegades, puc prendre'm el meu temps quan es tracta de decidir algunes coses: tot i els avanços assolits amb el pas dels anys, no he pogut esbandir per complet les restes d'una antiga i il·lusòria pretensió de controlar variables i anticipar escenaris. Però una vegada adoptada una determinació --i amb independència del temps invertit en anàlisi, diagnòstic i resolució-- tolere amb gran dificultat esperes, terminis o demores; quan he decidit que vull res, és també de seguida que ho vull, encara que calga fer mans i mànigues per trobar-ho o anar on brama la tonyina per aconseguir-ho. Això, quan es troba a les meues mans; perquè, quan no és així, també em passa si fa no fa el mateix. Em fa molt de desfici haver d'esperar que passe alguna cosa que no depén de mi. Fins i tot em desinqueta, quan els núvols anuncien una pluja imminent, que no comence a ploure de seguida.

Les setmanes posteriors a unes eleccions són, en la meua faena, temps de canvis imminents i difícilment previsibles. Estructura, organigrames i càrrecs directius es veuran probablement modificats en breu, la qual cosa fa prol·liferar travesses, rumors i comentaris de tota classe. Cal dir que, si més no en el nostre cas (circumscrit en gran mesura a procediments, exigències legals i terminis que només depenen parcialment de discrecionalitats personals o polítiques) la interinitat no sol produir alteracions remarcables en el ritme de treball, i tampoc no ho ha fet en aquesta ocasió. Tampoc els eventuals canvis organitzatius (tradicionalment, Medi Ambient ha estat un departament candidat a les fusions més pintoresques amb altres conselleries) solen provocar-nos grans trasbalsos a mitjà termini, més enllà dels canvis formals d'adscripció i el necessari període de tempteig i adaptació mútua. Però amb tot, i malgrat que aquesta època ha coincidit amb un moment d'especial activitat que no s'ha aturat ni abans ni després de les eleccions, la sensació d'estar instal·lats en un període d'impàs és inevitable i un poc inquietant. No durarà molt: en uns dies sabrem qui serà el conseller (o consellera) del ram, i ara com ara he de dir que no em preocupa especialment el què passe. Però no sóc una persona pacient, i tinc ganes, moltes ganes, de que passe.

Almenys, semblava que anava a ploure i ja plou...



Si que em preocupa, i molt, l'ofensiva contra l'ensenyament en valencià confirmada, amb la prepotència habitual, per l'infame conseller en funcions, simple braç executor d'una estratègia --conscient, sistemàtica i premeditada-- que persegueix convertir la nostra llengua en un cadàver maquillat com si estiguera viu (tanatopràxia, crec que en diuen). S'estan escrivint moltes coses sobre aquest tema, algunes de molt interessants, d'altres no tant. Em deixe pendent dir també la meua, per si a algú poguera interessar; però fariem bé de recordar que el mal no ve de qui executa, sinó de qui ha dictat la sentència...

Primavera en fúcsia

Probablement és la planta que tinc des de fa més temps: prové d’un esqueix que em va plantar ma mare fa ja molts anys, i des d’aleshores ha sobreviscut amb admirable tenacitat a hiverns, mudances i abandonaments periòdics. Ella li diu ploma de Santa Teresa, que és un nom que s’aplica a diverses cactàcies epífites dels gèneres Epiphyllum, Schlumbergera i similars (sovint, formes híbrides seleccionades per al seu cultiu ornamental, amb les tiges aplanades i més o menys articulades i flors en general grans i vistoses). En aquest cas, però, les flors diürnes i sense olor em fan inclinar-me per alguna varietat de Disocactus phyllanthoides, una espècie d’origen incert, de la qual no es coneixen els ancestres silvestres i de la què es diu que ja era cultivada pels pobles precolombins d'Amèrica Central i del Sud.

Flors com les del meu pressumpte Disocactus mostren una combinació de característiques que es consideren sovint com adaptacions a la pol·linització per mitjà d’aus. La forma acampanada de les flors --que solen ser molt riques en néctar--, l’absència d’olor i, sobretot, els seus colors brillants, quasi sempre dins la gamma del roig, semblen ser trets que atrauen poderosament certs grups d’ocells que, com els col·libris en Amèrica o els suimangues en Àfrica, s’han especialitzat en aquest nínxol ecològic. En tot cas, no sempre és fácil relacionar el conjunt de característiques de les flors –el que s’anomena una síndrome floral—amb un pol·linitzador determinat, i no tinc informació concreta sobre quins podrien ser els d’aquesta espècie; d'altres pròximes són pol·linitzades per arnes o fins i tot per rates penades.

Però, encara que no ho semble, no volia parlar hui de taxonomia dels cactus, ni tampoc de la seua reproducció; simplement volia dir que, en florir cada mes de maig, el meu pressumpte Disocactus em retorna a la memòria totes les finestres, balcons i terrassetes en què va florir abans, i això m'agrada. I m'agrada, també, el color fúcsia de les seues flors; sobretot quan contrasta amb el verd amb el què, també cromàticament, es complementa...

El pas del temps farà

de nosaltres colors.

Ja no se n'anirà

l'ocell de tants amors. 

Karma

No hi ha dissabte de glòria sense diumenge de ressaca. Que tampoc és que me’n passara molt, la veritat, però una final de Champions, amb exhibició del Barça i aplec d’amics congregats per a l'ocasió, justifica de sobres algun petit excés, tant en l'apartat de fermentades com en el de destil·lades. Per això, en tocar retirada la matinada de dissabte, vaig assumir com inevitable que algún efecte secundari de l'agradable vetlada es faria notar al dia següent. El que no esperaba era amanéixer diumenge amb un mal de queixals com feia molt de temps que no tenia, d’aquells intensos i persistents que semblen arrapar-se per tot el crani i que et deixen d'una mala llet descomunal i sense ganes de fer res; i, molt menys, de posar-se a pensar i escriure, ni que fóra per trencar els dies en que aquest blog ha hagut de guardar silenci per falta de temps per a dedicar-s'hi.

Foto de Sport

Vull pensar que seria algun efecte no descrit de les altes dosis de metamizol, però el cas és que, mentre dormitava aprofitant una de les estones de treva analgèsica, se'm va aparéixer en somnis algú que va dir anomenar-se Earl, i que em va parlar d'equilibris còsmics, de compensacions entre coses bones i dolentes, i d'un curiós principi denominat karma... Vaig despertat convençut que el punyetero mal de queixal només podia tindre dues causes: o bé era el preu que havia de pagar per reequilibrar un univers descompensat per tan bé com m'ho havia passat la nit anterior --amb un pic destacat i coincident amb el gol de Villa-- o bé estic penant alguna mala acció comesa en aquesta vida, o en alguna d'anterior de la què no guarde memòria. Tot i això (digueu-me materialista) ja he demanat hora al dentista, per si de cas només fóra una càries.

Siga com siga, faig des d'aleshores repàs detallat de la meua vida actual, alhora que m'esforce inútilment per recordar què he estat en les anteriors i vigile, amb una certa inquietud, que no em caiga una estació espacial russa al cap. Ara bé, si per una d'aquelles fóra cosa del karma, no tinc cap dubte: la pròxima reencarnació de cert conseller d'Interior haurà de ser en bacteri, preferentment Escherichia coli. De la mateixa manera que espere, també, que algun conseller d'Educació es veja abocat sense remei a reencarnar-se, successivament, en cogombre, pepino i cucumber pels segles dels segles. Altrament, exigisc que se me'n passe el mal de queixal ara mateix. I sense condicions.

Biodiversitat (simbòlica)

La jornada electoral de diumenge passat va coincidir amb la celebració del Dia Internacional de la Diversitat Biològica. Tot i que el 1995 les Nacions Unides van escollir el dia 29 de desembre amb aquesta finalitat, l'any 2000 van optar per substituir-lo per aquesta nova data (el 22 de maig), la qual s'ha volgut lligar, en aquest Any Internacional dels Boscos, amb la biodiversitat forestal. No és d'estranyar, tenint en compte el caràcter tradicionalment discret d'aquesta commemoració i la singular coincidència amb una data tan assenyalada com la de les eleccions, que l'efemèrides passara pràcticament desapercebuda, tret d'honroses i destacables excepcions, entre les quals no figuren aquestes planes.

Sincerament penedit de tan lamentable omissió, i com què val més tard que mai, he decidit esmenar-me hui en la mesura possible. I he pensat fer-ho, després de calfar-me bona cosa el cap, a partir d'una constatació evident: diumenge passat, desoint els suggeriments oficials, no va ser cap espècie de flora o fauna forestal qui es va fer més present en tan entretinguda i emocionant festa de la democràcia. El principal exponent de la biodiversitat en tan magna celebració va ser un au d'inclinacions aquàtiques i reputació dubtosa què, per capricis de la història i a partir d'uns origens que s'atribueixen al Partido Liberal, s'ha consagrat com a símbol de tota una manera de --diguem-ho així-- fer política. Evidentment, parlem de les gavines. I com que els pobres animalets tampoc no tenen la culpa que algú, ves a saber perquè, hi volguera veure un símbol escaient de la llibertat (o del peculiar significat que certa dreta autòctona atribueix a tan noble i maltractada paraula), he pensat que potser no estaria de més dir alguna cosa sobre elles.

Molt abans d'esdevindre el logotip de cap formació política, abans fins i tot que a l'ínclit i visionari Richard Bach li fóra revelada la vida fascinant de Jonathan Livingston Seagull --font inesgotable de conversa i il·luminació per a generacions d'adeptes-- les gavines eren simplement un grup d'aus. De fet, i a ulls de la majoria dels biòlegs (raça, com és ben sabut, totalment insensible i indiferent no solament a la política sinó també a qualsevol rastre de poesia, misticisme o espiritualitat), segueixen sent-ho. Per això, un biòleg diria simplement que les espècies conegudes de forma comuna com a gavines estan incloses dins el gènere Larus, a resguard de les oportunes discrepàncies taxonòmiques i nomenclaturals (que probablement no vos estalviarà si és un bon coneixedor del grup, el què no és el meu cas). Del qual gènere, i al seu torn, hi ha constància de la presència de diverses espècies en terres valencianes, ja siga com a nidificants o com a hivernants. D'entre les primeres, tres són més aviat poc comunes --la gavina capnegra (L. melanocephalus), la vulgar o riallera (L. ridibundus) i la capblanca (L. genei)-- i fins i tot una d'elles, la gavina corsa (L. audouinii), es considera amenaçada i ha estat objecte d'actuacions per a garantir la seua preservació. D'altres, com la gavina cendrosa (L. canus), la gavina menuda (L. minutus) o el gavinot fosc (L. fuscus) es coneixen com a visitants hivernals a les nostres costes.

La gavina més freqüent al País Valencià és, sense cap dubte, el gavinot mediterrani (L. michahellis), estretament emparentat --i fàcilment confundible-- amb altres espècies pròximes com L. argentatus o L. cachinnans, en les que de fet ha estat inclòs en diferents moments i per diversos autors. El gavinot mediterrani, conegut en castellà com gaviota patiamarilla (o "patimari" per als amics), és també el més gran dels nostres làrids, i està perfectament adaptat a aprofitar les oportunitats que li ofereixen nombroses activitats humanes: no és estrany, per això, veure grans grups d'aquestes aus seguint els vaixells de pesca per aprofitar el descart, cobrint els bancals acabats de llaurar o dirigint-se en massa cap als abocadors, al voltant dels quals poden ser realment abundants i fins i tot causar problemes tant per la presència dels mateixos exemplars, com també dels seus poc discrets excrements. La seua població sembla trobar-se en expansió, i a hores d'ara hi ha constància fins i tot de que crien en edificis de la mateixa ciutat de València.

Gavines a la planta de Xixona. Del diari Información

I, a partir d'ací, feu vosaltres els acudits que vos semblen oportuns i les analogies que creieu pertinents. Però ja vos dic: tingueu en compte que, al remat, també les gavines formen part de la nostra maltractada biodiversitat; que, al cap i a la fi, no deixen d'aprofitar, com tantes altres espècies, les oportunitats que els ofereix la nostra forma de vida; i que prou desgràcia tenen, les pobretes, de veure's simbòlicament associades a qui ho estan a hores d'ara. Amb tants animals de la terra com hi havia per triar...

L'endemà, per fi

Francament, tenia moltes ganes de que passaren. Supose que hi contribueix la notable --i en gran part lamentable-- previsibilitat dels resultats, respecte als quals vos estalviaré pel moment cap anàlisi detallada, atesa la profussió de comentaris assenyats disponibles a hores d'ara a la xarxa: només feu una ullada a molts dels blogs amics que hi ha ací al costat i que se'n ocupen amb molt de trellat. I això que, en aquesta ocasió, he mantingut fins el darrer moment incògnites importants que, finalment, han acabat revelant-se com algunes de les poques satisfaccions a les què apel·lar tal dia com hui: entre elles, la rellevant entrada de Compromís a les Corts --celebre, també, que hi estiga present Esquerra Unida, però això em semblava a priori més probable-- o el més que previsible canvi de govern a Alcoi si fructifiquen, que estic segur que sí, les negociacions entre els tres partits que fins ara han estat a l'oposició. Amb tot, i a pesar que fins i tot ha hagut dies que no semblava ni que estiguerem en campanya, he de reconéixer-ho: se m'ha fet pesat.

Ara, per bé o per mal, ja han passat, i és hora de seguir fent camí fins a la pròxima fita, no necessàriament electoral. Ja sé que no és gran consol però, objectivament i en general, no estem pitjor que fa quinze dies: la majoria relativa d'habitants d'aquestes terres que no consideren important que es censuren televisions, que es privatitzen serveis públics essencials, que s'ignore la llengua i la cultura pròpia --i catalana-- o que s'enriquisca a amics i coneguts a l'empara d'una interpretació certament singular de l'interés general, s'ha mantingut pràcticament invariable d'ençà les últimes eleccions; la qual cosa, a la vista de la blavor del panorama general, no deixa de ser remarcable. I tenim noves veus a les Corts, i --digueu-me ingenu, de nou-- encara conserve esperances fundades sobre les possibles conseqüències reals de les acampades i el 15M... Però ja havia dit que no faria anàlisis, i no m'hi vull embolicar ara. Hui ja és l'endemà i, pel moment, només puc assegurar una cosa: no torne a escriure res de política fins que passe la final de la Champions. Com a mínim.


Una nota final: lamente moltíssim que entre tot allò que ens agermana amb les Illes hi figure, de nou i des d'ahir, una penosa i aclaparadora majoria absoluta de la dreta, de conseqüències imprevisibles però gens tranquil·litzadores per a qui s'estima el país, la llengua i la cultura. Si fóra el cas que calgueren, molts ànims als amics i amigues d'aquella banda del mar, que mai no han deixat de fer-los front als enemics de la terra però que ara ho hauran de fer amb més força si cap. Una aferrada!

Prediccions

Estic raonablement convençut que l'inefable Harold Camping es va confondre amb els seus càlculs i, per tant, no espere escoltar demà les trompetes del judici final. La qual cosa obri la possibilitat que tampoc no és complisquen les infaustes prediccions per al dia següent; o, almenys, que no ho facen amb la rotunditat i la malastrugança que auguren alguns oracles. Potser les eventuals majories siguen menys absolutes del que s'esperava, potser hi haurà a les Corts i els ajuntaments més veus honestes i decents del què alguns haurien volgut... No sembla fàcil, però res no hi ha escrit encara i la paraula és nostra. I hi ha moltes veus que reclamen a crits que les escolten. Alli on estigueu --i molt especialment, si esteu en alguna plaça-- bon cap de setmana!

Indignar-se, votar, actuar

Foto de la web de Democràcia Real Ja-València

No puc deixar de sentir una simpatia creixent cap a les mobilitzacions ciutadanes nascudes a l’empara de les convocatòries de "Democràcia Real, Ja!". En tot cas, no hauria de sorprendre: ja vaig expressar, fa molt poc, la meua posició --gens original-- sobre els dèficits del sistema i la necessitat d'avançar cap a models més participatius i en els quals la responsabilitat democràtica no es limite a dipositar un vot més o menys conscient cada quatre anys. La qual cosa no implica --també ho he dit-- que rebutge la importància de les institucions, en especial quan són realment representatives. Ni que, ara com ara, defense com a alternativa l'abstenció, com tampoc no em sembla que ho facen --si més no genèricament ni de forma majoritària-- la gent que s'ha mobilitzat i molts dels col·lectius que s'hi han adherit. L'abstenció pot ser una opció tan legítima com qualsevol altra, però també en aquesta ocasió coincidisc bàsicament amb la sempre raonada opinió de Xavier Aliaga, en el sentit que, ara i ací, no votar no és la millor elecció. Però el món no s'acaba (espere) el dia 22 de maig, i a partir del dia següent caldrà seguir avant, i les lliçons que estem aprenent aquests dies poden ser molt útils. En lloc de les ximpleries que estan dient, és això el que hauria de posar nerviosos a alguns i algunes: potser, a partir d'ara, hauriem d'aconseguir que una majoria absoluta no implicara necessàriament impunitat total durant un mínim de quatre anys, tampoc --o especialment-- en el País Valencià.

No puc ignonar --molts companys i companyes ho expressen també, de formes diferents i més o menys explícites—que hi ha moltes incògnites al voltant del denominat "Moviment 15-M", entre elles quin será realment el recorregut de la protesta, quina viabilitat tenen les propostes que s’estan fent, a qui beneficien i a qui perjudiquen... És el que tenen els moviments populars i horitzontals: no són fàcils d'entendre ni d'interpretar amb les claus habituals. Però crec que és precissament en això on rau gran part de la seua capacitat de promoure --i no necessàriament d'assolir-- canvis reals i profunds. No espere una resposta única i inequivoca a aquestes incògnites per part d'un moviment que naix -i espere que seguisca creixent-- com un corrent espontani, difús, descentralitzat i heterogeni (fins i tot, ho reconec, un poc desconcertant). I crec que s'equivoca també qui li reclama propostes concretes i la forma d'aplicar-les (no és aquest el sentit ni la funció d'una mobilització com aquesta, des del meu punt de vista) o, fins i tot, es permet qüestionar la legitimitat de la protesta perquè en un sistema democràtic “la voluntat popular s’ha d'expressar en les urnes”. Crec sincerament que qui defensa aquesta posició no solament no ha entés res: realment, se situa –conscientment o no—de la banda del problema, i molt lluny de les solucions. Les urnes, els partits, les eleccions, són només un mitjà (i en cap cas l'únic) per representar a la societat. La política, la democràcia, la participació, és una altra cosa molt diferent.

Per això, com a votant vocacional i reincident d'opcions de l'esquerra minoritària (i subrepresentada); com a valencià indignat per la corrupció, la prepotència i la ineptitud de qui ens governa; com a ciutadà que creu decididament que no hi ha prou amb votar cada quatre anys, i que els partits --cap d'ells, gran o menut-- no poden arrogar-se el monopoli de representar a la societat ni de fer política, no puc per menys que sentir-me directament implicat amb les veus que s'han alçat per dir que no es conformen amb el que ens donen. Per això, ara, les mire amb simpatia. Diumenge, votaré, i dilluns seguirem actuant; o tractant de fer-ho...

Ramón Fernández Durán

Ha marxat un gran lluitador i una persona extraordinària. Ens deixa un gran buit, però també una obra extensa i insubstituïble, i un exemple excepcional de dignitat, valentia i coherència. Per això em sume a les veus --moltes i amb paraules molt més encertades que les que jo podria fer servir-- què, en els últims dies, el recorden. Moltíssimes gràcies, Ramón, amb tota l'estima.