Opinions, passions, i tres o quatre conviccions. Només.
"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster
Va ser el primer arbre nou que hi vaig plantar, molt poc després d'arribar a la casa: un mascle esquifit a qui una tardana gelada de març (no és aquesta la millor terra per a aquests arbres, amants dels hiverns suaus i la vista de la mar) havia deixat tan espatlat que el viver, que el donava pràcticament per mort, quasi ens el va regalar. Però va sobreviure, a aquell i a molts altres hiverns, i a hores d'ara ha esdevingut un arbre cepat i esponerós que ens ombreja els estius i que cada setembre escampa per tot el patí l'olor peculiar i un poc càustica de les seues flors, mentre una munió d'abelles aprofita entre les seues branques el que potser serà l'últim esclat d'abundància abans de les estretors de l'hivern. Seguiré dient-li també tardor, fins i tot i si es presenta autumne o santmiquelada; però aquests dies, com cada any per aquestes dates, el garrofer que presideix el pati em recorda com li escau, a aquesta estació acabada d'encetar, el nom de primavera d'hivern...
Cauen les borses, i els sinistres adoradors de Cthulhu ens ho presenten com un signe funest que exigeix sacrificis, per bé que jo, que sóc un ignorant i un descregut, mai no he aconseguit entendre perquè m'ha d'afectar un assumpte que en apariència només hauria de preocupar a aquells qui hi especulen de forma més o menys temerària amb els diners, i de qui per cert no recorde haver rebut cap detallet quan en guanyaven a cabassos. Cauen els satèl·lits, no se sap molt bé encara si en Xile, en Nova Guinea o en algun altre punt immensament improbable a priori, tot i que una ullada a algunes de les trajectòries que sembla que seguirà l'UARS abans d'estavellar-se no resulta, ara i ací, molt tranquilitzadora. I van caient també molts ànims, que el temporal està fent-se llarg i no mostra cap simptoma de voler amainar aviat, i fins i tot les persones més avesades a navegar incerteses necessiten saber que en algun punt, per remot que siga, hi espera un port segur i abrigat on recuperar forces i reparar velams.
Fa no res que hem entrat, de nou, en la tardor, que és aquella estació que els americans, que com tothom sap són gent espavilada, anomenen precisament fall. I ja es veu que, de caigudes, anem ben servits fins i tot en aquestes primeres hores, encara que no siguen les que podriem esperar d'un món civilitzat i en calma: ni les temperatures, ni les pluges, ni les fulles semblen haver-se donat pel moment per al·ludides. Almenys, tractant-se d'elles, podem estar raonablement segurs que és només qüestió de temps. La setmana que ve, potser...
Amb certa sorpresa m'assabente, per la premsa, que la NASA preveu que el pròxim divendres (dia més, dia menys) caiguen a la Terra les restes del satèl·lit UARS, un enginy llançat amb finalitats científiques el 1991 i que va deixar d'estar operatiu l'any 2005. Des d'aleshores el satèl·lit, que fa aproximadament la mida d'un autobús, ha anat girant en òrbites cada vegada més pròximes fins que finalment acabarà precipitant-se d'ací uns dies sobre la superfície terrestre. Segons diuen els especialistes, les restes de l'aparell --si fa no fa, unes sis tones de ferralla-- es desintegraran en la seua majoria quan travessen l'atmosfera; però es calcula també que almenys vint-i-sis "grans peces" de l'aparell podrien suportar sense destruir-se les grans temperatures que es produiran en la reentrada, i acabar impactant en algun lloc indeterminat. I és ací on, amb la notícia a la mà, es donen algunes dades que poden ser si més no inquietants: tot i que s'espera poder ser molt més precís a mesura que s'aproxime el moment de l'impacte, ara com ara la situació d'aquest s'ubica en algun lloc entre els paral·lels situats a 57 graus a nord i sud de l'equador; és a dir, més o menys des del sud de Groenlàndia fins a la Patagònia. I, d'acord amb això, la NASA estima que la probabilitat de què algun fragment afecte a persones és molt remota: 1 entre 3.200, diuen.
Mai m'ha preocupat especialment que el cel em caiguera sobre el cap, tot i que des que vaig llegir "Maleït karma" que no les tinc totes amb mi. Però no he pogut deixar de recordar, en llegir la tranquilitzadora probabilitat que fa servir la NASA, algunes altres xifres d'aquelles que de tant en tant se citen com a curiositat per tal d'il·lustrar com de difícil resulta que et passen certes coses. I clar, tenint en compte que la probabilitat que et toque la grossa de Nadal és d'1entre 14.500.000; d'encertar una travessa de quinze, d'1 entre quasi 5.000.000; de que et caiga un llamp a sobre en algun moment de la vida, 1 entre 3.000.000; o la de trobar a la dona perfecta --segons el matemàtic Peter Backus-- d'1 entre 285.000, no sembla que una entre tres-mil dues-centes resulte tan improbable com diuen... en apariència. Tampoc se m'han donat mai massa bé les matemàtiques, però si no ho he entés malament, la xifra en qüestió ve a representar la probabilitat que una peça del UARS caiga sobre una persona en general. Per tal de d'esbrinar la probabilitat que aquesta persona siga una en particular --jo mateix, posem per cas-- caldria multiplicar-la per la població total estimada en el rang geogràfic en què pot produir-se la caiguda del satèl·lit: a hores d'ara, posem uns cinc-mil milions d'ànimes. La qual cosa vindria a ser, aproximadament, una entre setze bilions (o, si ho preferiu, un 0,0000000000000625 %). Diga el que diga la notícia, molt millor, sense cap dubte.
De totes formes, tenint en compte que això del càlcul de probabilitats no ha estat mai una de les meues especialitats, i a l'espera que alguna ànima bondadosa m'aclarisca si vaig molt errat amb les meues estimacions, he decidit prendre mesures complementàries per evitar sorpreses inesperades. I per això, a banda de seguir amb especial interés les informacions actualitzades que vaja facilitant la NASA sobre el lloc on finalment es produirà l'impacte, el mateix divendres li faré un generós sacrifici a Taranis, Tutatis i Belenos; probablement --i a falta d'un senglar-- una bona torrada de xulles. I, per a més seguretat, vigilaré de no estar a prop de Carlos Sainz. Només per si de cas.
Ja veieu que, aquests últims dies, he tingut el blog bastant abandonat. No ho havia planejat així, però de vegades hi ha coses que et passen, circumstàncies imprevistes a les quals cal adaptar-se per més que s'hagen de reajustar plans i propòsits. A mi, el que m'ha passat aquests últims dies, ha estat un llibre. Feia massa temps que tenia pendent "Les veus del Pamano", universalment recomanat per tothom que l'havia llegit (incloent-hi no pocs dels blogs que seguisc habitualment); però després d'haver estat aquest estiu trescant pel Pallars, la seua lectura havia esdevingut inajornable. I feia temps, també, que un llibre no m'atrapava com ho ha fet aquest: des que vaig començar-lo, a mitjan setmana, m'ha mantingut ocupat cada minut de temps lliure de què he pogut disposar --han estat uns dies, pel demés, bastant atrafegats-- fins que fa només una estona l'he acabat. Com que a hores d'ara ja no hi haurà ningú que no l'haja llegit, em limitaré a dir que m'ha semblat un llibre simplement esplèndid, en el fons i en la forma; que la pròxima vegada que m'endinse per la Vall d'Àssua ho faré, sense cap dubte, amb uns altres ulls; i que no puc deixar de pensar quantes històries d'odis, mentides, revenges i silencis com els que relata magistralment Cabré, han estat enverinant durant tants anys els nostres pobles i la nostra gent. Potser, molt més a prop nostre del que sospitem...
I el cas és que no pot dir-se que aquesta setmana passada no s'esdevingueren coses que haurien merescut algun comentari: des de la primera foto oficial dels presidents de les Generalitats parlant de les seues coses --amb el senyor de Múrcia aguantant-los el ciri, per allò del què diran-- fins a la pressumpta mamella de la Scarlett, tot passant pel cinisme immens dels de sempre a tall de la política fiscal, o la simpàtica xuleria d'aquell xicot tan ric i tan guapo que no recorde com li diuen. Però mira, sempre que he pensat d'escriure alguna cosa en aquestes planes (fins i tot, de respondre als comentaris pendents, que ara mateix m'hi pose també) ha pogut més la gana de seguir avant amb el llibre fins que he arribat a la darrera de les seues sis-centes vint-i-dues pàgines. I ara tinc per davant, entre d'altres, els contes de Murakami o els estimulants somnis de l'Aleixa; supose que no m'ho agafaré tan fort, aquesta setmana que comença, però tampoc no promet res...
D’ençà que recorde, les meues inclinacions malacològiques sempre han tendit a accentuar-se amb l’arribada de l'estiu. No és estrany que siga així si es té en compte que, durant molts anys, era només en aquesta època que la mar esdevenia per a mi una realitat palpable i immediata i, amb ella, també les conquilles objecte de la meua afició, afanosament cercades per les platges de Piles, Gandia o Oliva. Tot i que ara el meu veïnatge amb la mar ja no es limita a les setmanes de vacances familiars, i que internet ha esdevingut la meua font principal de proveïment de nous exemplars, conserve aquesta tendència atàvica a associar estiu i col·lecció; la propensió diletant de les vacances, com també disposar d’un poc més de temps lliure, són factors que també ajuden.
Luria lurida, una de les espècies de cipreids
mediterranis. Aquests exemplars provenen de
Sicília.
Encara que, com he dit alguna vegada, els col·leccionistes solem prestar una atenció preferent a certs grups exòtics d'atractives i acolorides conquilles (les porcellanes o ciprees, els cons, els múrex o les volutes, per exemple), la varietat i abundància de gasteròpodes a la Mediterrània no és en absolut menyspreable. A les aigües que banyen les nostres costes poden trobar-se nombroses espècies que, per les seues característiques, resulten atractives per als aficionats. De fet, la nostra mar alberga només quatre espècies de Cypraeidae o una de Conus, però altres grups amb conquilles de grandària significativa i aspecte suggerent són relativament diversos i freqüents: un simple passeig per les nostres platges després d’un temporal permet recollir fàcilment espècies com Thais haematostoma, Hexaplex trunculus, Aporrhais pespelecani, Gibbula cineraria o Naticarius hebraeus –per esmentar-ne només algunes de les més habituals—que, potser sense tindre l’espectacularitat dels seus parents tropicals, resulten tot i això ben remarcables pels seus colors brillants o per la forma de les seues closques.
Un dels hàbitats mediterranis que mostra una major diversitat quant a la presència de gasteròpodes marins són els alguers de posidònia oceànica. Desenes –centenars, de vegades-- d’espècies diferents de caragols marins viuen sobre les fulles o entre els rizomes d’aquesta importantíssima fanerògama marina, exclusiva de la Mediterrània i element bàsic d’un dels ecosistemes més valuosos, característics i amenaçats de la nostra mar. Algunes d’aquestes espècies són fàcilment visibles, amb un poc d’atenció, per la seua grandària relativa –entre 0,5 i 1,5 centímetres, en la majoria dels casos-- i per estar dotades, sovint, de dissenys més o menys atractius. Tricolia pullus, Jujubinus exasperatus, Calliostoma laugieri, Smaragdia viridis –una de les meues debilitats--, Bittium latreillei o Nassarius incrassatus solen figurar entre les espècies més freqüents i abundants en els nostres alguers, i per això no es estrany trobar les seues conquilles en les platges. Però moltes altres, representades de vegades per milers d’exemplars en uns pocs metres quadrats d’alguer, apenes superen uns pocs milímetres de grandària. Microconquilles de nombroses espècies de rissòids, ceritiòpsids, eulímids, piramidèl·lids o túrrids, quasi imperceptibles a simple vista, que en ser observades amb una lupa sorprenen per les seues formes i colors, sovint tan fascinants com els dels seus parents de major grandària.
Invisibles als nostres ulls, milions d’aquestes petites conquilles formen part fonamental, junt amb molts altres materials d’origen orgànic, de les sorres que tant apreciem a les nostres platges. I és per això que m’ha vingut hui al cap parlar-ne: de Formentera vaig dur-me una petita bossa amb arena de la platja d’Es Caló; només he pogut començar a fer-li una ullada, però sense arribar ni de bon tros al que succeeix amb les arenes coral·lines (l’any passsat, un amic va dur-me una bosseta amb unes desenes de grams de l’atol de Rangiroa, a les illes Tuamotu; a hores d’ara, hi he recuperat centenars d’exemplars de més de cinquanta espècies diferents) les perspectives són prometedores. En un parell d'estonetes que l’he posada sota la lupa binocular, pinces en mà, he pogut treure algunes desenes de petites joies, closques minúscules –algunes passen amb prou feines del milímetre—que formen part, com tants altres tresors ocults, de la riquesa natural de les nostres costes. Llàstima que, hui per hui, no puga fotografiar-les com cal; per aquesta vegada, i sense que servisca de precedent, haureu de fiar-vos de mi...
Reconec que, tot plegat, sona bastant friqui; però col·leccionar microconquilles és una activitat cada vegada més estesa entre aficionats a la malacologia de tot el món. Evidentment, és més complicat que fer-ho amb exemplars grans: s’ha de disposar d’una lupa adequada, i la determinació de moltes espècies és complexa per la seua petitesa o per tractar-se de grups taxonòmicament complicats i en general pitjor coneguts. Però, a canvi, resulta relativament senzill i barat obtenir paquets de sediment recollits en moltes parts del món i a diferents profunditats –per exemple, comprant-los en eBay o en pàgines especialitzades, o bé aprofitant viatges propis o aliens— i la sensació d’anar trobant els diferents exemplars a mesura que va furgant-se en un muntonet d’arena aparentment estèril, és d’alló més estimulant: a les meues filles els encanta. I, a sobre, és amanós: una col·lecció de milers d’exemplars ocupa molt poc espai.
Com probablement haureu vist, i com he fet altres vegades que he parlat d’aquestes coses, he enllaçat la majoria de les espècies citades a la imprescindible web d’Eddie Hardy sobre gasteròpodes de tot el món. Tot i això, podeu trobar també diverses pàgines específicament dedicades a les microconquilles (microshells, micromolluscs o microgastropods), com per exemple aquesta, dedicada a espècies mediterrànies, o aquesta altra, amb espècies de tot el món. Moltes altres webs, sense dedicar-s’hi específicament, resulten molt útils per a recolzar la determinació de certs grups, com ara NaturaMediterraneo o Eurasiashells, per esmentar-ne només un parell.
"La veritat és abstracta, però l'home és concret. I els pobles també ho són, en una gran proporció. Ser algú, tant un home com un poble, és tenir un rostre, una figura. I viure en la història és anar creant una figura, adquirint un estil, forjant una personalitat col·lectiva.
La història és un espill inexorable on, els homes i els pobles, hem de realitzar-nos, de verificar-nos. A banda de la llum de la intel·ligència, hi actua la força de la sang. A part del cultiu de l'esperit, hi ha el sentit del ritme. El pensament és universal, però l'estil és nacional. L'estil és el sentiment del ritme: depén del contingut determinat per l'origen i el paisatge; es perfecciona per l'educació, però no s'adquireix per la il·lustració"
Els pobles valencians parlen els uns dels altres, volum I
Manuel Sanchis Guarner
La calor no afluixa, les incerteses persisteixen i la major part dels assumptes que havien quedat ajornats momentàniament segueixen, si fa no fa, allí on els haviem deixat. A estones, ha calgut fer un esforç per convéncer-se que setembre avança i que l'estiu té els dies comptats. Tot plegat, ha estat una setmana tan estranya com era previsible. O tan previsible que s'ha fet un poc estranya... Ja veurem com es presenta la que ve, però pel moment, passeu un bon cap de setmana.
I des del Sud, per suposat, que tingueu també una esplèndida Diada de l'Onze de Setembre!
Com probablement sabreu, ahir divendres es van complir cent anys del naixement del professor Manuel Sanchis Guarner(València, 9 de setembre de 1911-16 de desembre de 1981). Sanchis Guarner és sense cap dubte un dels intel·lectuals valencians més rellevants del segle XX, autor d'una obra científica insubstituïble i exemple de compromís decidit i permanent en la defensa de la llengua i el País, pel qual va ser objecte d'odis i persecucions que, com en altres casos comparables, romanen encara impunes. La seua figura --també com moltes altres-- segueix sent ignorada per les Institucions i per una gran part de la societat valenciana. La Universitat de València va retre-li ahir unhomenatge, i per als pròxims mesos es preveuen també diversos actes per recordar la seua obra i la seua dimensió cívica.
Per un moment, ningú no haguera dit que erem a Formentera al ple de l'estiu, cap de setmana d'un calorós setembre tot just acabat de començar. En davallar de la Mola, un xàfec tan breu com oportú va foragitar la gent de Ses Platgetes, i ens va deixar pràcticament sols enmig l'arena blanquíssima i les aigües transparents. Durant una estona, a mesura que els núvols s'allunyaven i el sol anava obrint-se pas en el cel, tots els colors del blau van anar succeint-se sobre la superfície de la mar, fins que el turquesa i els banyistes van prendre, de nou, possessió dels seus dominis.
Feia molt de temps que volia conéixer l'illa, així que l'oportunitat d’anar-hi enguany –més encara, en companyia ben estimable— compensava de llarg el poc temps disponible i els riscos d’una època propensa a la massificació. Evidentment, dir que ha valgut la pena és queda molt curt; tot i que apenes ha estat un primer contacte, només un tast de tot el que Formentera pot oferir, han estat molts els moments i les sensacions a recordar. Però sé, també, que hi ha massa coses que m'he deixat per veure i per viure com per no voler tornar-hi. Des del mateix moment que hi vaig marxar, de fet.
El proppassat 22 d'agost, mentre l'amic Xavi i jo trescàvem serra amunt camí de la Pica d'Estats, prop de dos centenars de blogs i webs responien a la crida de Víctor Pàmies i 1entretants, per tal de recordar en la xarxa el centenari del naixement d'Enric Valor. Tot i estar desconnectat i de vacances, em va saber greu no participar en aquesta proposta d'homenatge: com a biòleg i naturalista, però també com qualsevol persona que es commoga amb els mots i els paisatges, el meu deute amb el mestre és senzillament immens. Així que després de pensar-ho bé, amb un retard ignominiós però convençut també que el que val és la intenció i que no m'ho tindreu en compte, he decidit afegir-me tot recuperant alguns paràgrafs que vaig preparar, per a la desapareguda revista alcoiana "Imatges", quan Valor ens va deixar el gener de 2000: I, com diuen els companys i companyes de l'1entretants, fem possibles 100 anys més de Valor!
D’ençà que vaig descobrir l’obra de Valor, sovint he pensat que els paisatges, més que una escenografia, hi són realment un personatge més. Un personatge important que, com realment succeeix a la natura, canvia al llarg del temps, és ric en matissos i perspectives, i manté amb els altres personatges de l’obra una relació intensa i recíproca. Per això, no crec desvetllar res de nou en dir que, si més no a ulls del naturalista, els evocadors paisatges de l’obra de Valor no són solament l’escenari estètic més adient a la història que desgrana: Enric Valor, a més d’emocionar-se amb els paisatges de la seua terra, gaudia sense dubte d’una capacitat excepcional per comprendre’ls. Enric Valor entenia, amb la saviesa antiga de la gent de la terra, a la què tant admirava i escoltava, els paisatges que escrivia; i els escrivia amb els millors mots possibles, per fer-los entenedors a tothom, i molt en especial a aquells que, com la llengua, hem anat oblidant a força de desídia el llenguatge universal de la Natura. També l’Institut Valencià d’Excursionisme i Natura ho va entendre així en atorgar-li, fa uns pocs anys, el Premi Cavanilles, potser el més “naturalístic” dels innombrables guardons de l’escriptor.
Per això, a la indubtable i intensa emoció estètica, a l’estimul del retrobament d’aquell mot escoltat de boca dels avis i ara quasi oblidat, cal encara afegir l’excitació de poder llegir, en llegir Valor, els seus paisatges. Paisatges que parlen, a poc que se’ls escolte, quasi com ho fan els models originals, i on el Valor meteoròleg, caçador, excursionista i conversador posa en joc totes les seues dots d’observació (quasibé científica a força d’acurada) per mostrar, sense perdre mai la força de la llengua --objecte, aquesta, de la vertadera inclinació científica del Mestre--, les més íntimes relacions entre els animals i les plantes, i la pluja i les pedres, i la muntanya i la vall, el bosc i la vila. I, en mig de tot, les persones: unes persones que, com pertoca a les secularment humanitzades terres mediterrànies, no hi apareixen mai com comparses, sinó com autèntiques conformadores dels paisatges en que hi viuen: els personatges de Valor, com els arbres, les pedres i el cel, com ha estat de fet sempre, són també una part del paisatge.
Amb Enric Valor, els valencians i valencianes hem perdut un gran lingüista i un excepcional escriptor; però també hem perdut un entusiasta naturalista, un autèntic mestre per a tots aquells que tractem de comprendre i fer comprendre la nostra antiga i malmesa terra. Tan de bo el nostre País, capaç de produir figures tan colossals, humanament i intel·lectualment, com n’Enric Valor i Vives, siga capaç també, algun dia, de bandejar per sempre els enemics de la llengua i, amb ells, els de la terra. Mentre tant, ens queden, escrits per sempre, parlant-nos des dels llibres amb les mil veus de la Natura, els paisatges que tant va estimar l’escriptor; i, amb ells, pins, carrasques, coscolles, estepes, ametlers, oliveres, vinyes i anouers, esparvers, ducs, mussols i cornetes, gats servals, fagines, raboses, ginetes, terreroles, perdius, conills i llebres, pinsans, teuladins, oronetes i gaigs, pastors i llauradors, masos i planes, camins i sendes, penyes i barrancs, pluja i neu, estreles i vents.
En nom de tots ells, i de tots els valencians i valencianes que estimem aquesta terra, gràcies, senyor Valor.
No està resultant gens fàcil, però a poc a poc crec que vaig aconseguint doblegar la resistència de les meues neurones, decididament obstinades a demorar-se en la indolència vacacional i a defugir les responsabilitats que els pertoquen. Si res no falla, en uns pocs dies espere haver completat amb èxit l'acoblament definitiu i durador entre el meu cervell i la resta del cos, procés del tot recomanable per tal d'evitar inoportunes i comprometedores bilocacions astrals, els efectes professionals i personals de les quals ja se sap que són sempre imprevisibles. Potser per a l'any que ve exploraré la temptadora possibilitat de deixar-me el meu doble etèric currant, i ser jo qui allargue les vacances; però ara com ara no puc fer res més que seguir aplicant-me, amb perseverància i convicció, les ancestrals tècniques recomanades pels mestres gnòstics per a casos com aquests: recitar mantres ("tinc soooooon" és el meu preferit), ingerir dosis descomunals de cafeïna, i escoltar tot el rock que em cau a les mans. Altres anys m'ha funcionat; enguany, ja vos ho contaré...
Demà torne a la faena, i amb ella a la vida diguem-ne normal. Està molt bé fer vacances, i millor encara tindre un treball al qual tornar quan s'acaben, cosa que --tristament-- no tots els meus amics i amigues poden dir. Però això no lleva que hi torne amb les ganes justes, i amb el temps també just per espolsar-me dels peus l'arena de Formentera, on acabe de tancar aquestes setmanes de descans que han donat, com sovint passa, per a més del que semblava. Ja hi haurà temps, si fóra el cas, per fer-ne cinc cèntims de sols, llunes, muntanyes i mars. I també, probablement, d'aquestes mateixes planes, perquè reconec que no han estat poques les estones, durant aquesta voluntària desconnexió, que m'he sorprés pensant en (i per) el blog. I potser direu que és cosa de l'inevitable reblaniment que acompanya el final de les vacances, però he de reconéixer-ho i no se m'acut cap altra forma de dir-ho: vos he trobat a faltar.
No m'encante: a poc a poc anirem recuperant ritmes i seguides, farem endreça i ho deixarem tot a punt, que hui només tocava obrir finestres per airejar, començar a alçar trastos i treure la pols un poc per damunt. Però m'ha semblat que valia la pena aprofitar la segona convocatòria de la Diada Estellés --com l'any passat, al blog de Víctor Pàmies podeu trobar la crida de Josep Lozano i tots els detalls de l'homenatge-- per sumar-nos a la proposta, perquè no deixa de ser una bona manera de tornar a començar. Si l'any passat em vaig decidir per les Horacianes, enguany he volgut recordar el que probablement va ser el primer poema de Vicent Andrés Estellés que vaig sentir en viu recitat per l'Ovidi, i potser és per això que li tinc una estima especial. Heu dormit mai brutalment?
Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill
i xiques, al cinema, amb les cames obertes
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,
i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami
i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt
i com hi ha els tramviaires que treballen la nit
de cap d’any i els forats de les piques i hi ha
l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant
mentrestant la portera s’emborratxa de vi
i pixa per l’escala i la filla té por
i el marit està fent-ho amb la dona del metge
i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros
i el metge que es dedica a trencar les anous
mentrestant la portera va pixant per l’escala
i trucant a les portes amb un colp de mamella
i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri
a l’ampolla de vi i contempla la Loren
i llavors la suïssa crida pel passadís
i el cosí la segueix brandant el canelobre
i la xica que es gita més aviat que mai
i un fred com una mà li puja per les cuixes
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit
Hi ha divendres, i divendres!. I aquest és, evidentment, dels segons. El particular i pictòric compte enrere que ha anat apareixent aquests últims dies a la dreta d’aquestes ratlles ha arribat al seu final i, des d’aquest mateix moment, em declare oficialment de vacances. Passaran encara uns quants dies abans que emprenga camí (primer cap al nord, a la muntanya; després, a l'est per cercar mar i illa), però enguany he decidit que aquest blog s'ha guanyat un descans, i vosaltres també. Bé estarà, doncs, que deixem reposar la Línia durant algunes setmanes, amb la idea de carregar piles i tornar, si tot va bé, quan setembre s’haja instal·lat definitivament i el llençol comence a recuperar la seua funció primordial.
Gràcies, ara com sempre, per haver-vos deixat caure per aquestes planes durant aquests mesos; ha estat un autèntic plaer, i espere veure-vos a la tornada. I ja siga que feu vacances com que no, que passeu –o seguiu passant-- el millor dels estius possibles. Salut, i fins prompte!
and after all the violence and double talk
there's just a song in all the trouble and the strife
És evident que qui designa algú per ocupar un lloc tot i saber que no compta amb el perfil exigible per a exercir-lo amb les mínimes garanties, assumeix una responsabilitat directa sobre les conseqüències de la seua decisió. Ho faça per amiguisme, per afinitats més o menys confessables o, fins i tot, per pròpia incapacitat per a valorar objectivament mèrits i destreses, qui fa la proposta esdevé, com a poc, còmplice necessari, i cal demanar-li comptes quan la més que previsible desfeta es confirme. Però això no eximeix de culpa a qui, sense disposar d'allò que resulta òbviament necessari per a reeixir decorosament, accepta sense pudor ni neguit l'encàrrec o l'oferta de què es tracte.
Des del meu punt de vista, i donant per descomptades les evidents aspiracions econòmiques i l'afany de notorietat (raons bàsiques que subjauen en tots --o quasi tots-- els casos), qui està disposat a desafiar la seua manifesta incompetència atribuint-se la capacitat de fer allò que no sap, tendeix a respondre a dos perfils bàsics i no necessàriament excloents. Per una banda, hi ha qui encara que reconega més o menys obertament la seua ineptitud per a acomplir amb dignitat les tasques que se li encomanen, careix totalment dels escrúpols necessaris per rebutjar-les. Tan se val que siga perquè, en última instància, li importe una merda que el vaixell se'n vaja a pic, o bé perquè confie --per pròpia percepció o a instància de part-- que ja hi haurà algú convenientment disponible a qui culpar dels més que esperables fracassos o a qui encolomar-li la feina que no té cap capacitat per a fer; aquesta mena de gent fa gala d'una poca vergonya infinita, i no es pren ni la molèstia de dissimular-la.
Hi ha d’altres, però, que tot i acceptant –de forma més o menys explícita—la seua escassa o nul·la capacitat en la matèria, opten per mostrar la major disposició a tractar d’adquirir les habilitats necessàries per a poder acomplir l’encàrrec de què es tracte de forma un poc més decorosa. Podria deduir-se, d’aquesta actitud, una certa modèstia, una mínima responsabilitat derivada tant del reconeixement de les pròpies limitacions com de la necessitat de superar-les. Però en el fons, i tot i els matissos, aquesta opció no es diferencia tant de l’anterior. Probablement, ningú amb un mínim de trellat adoptaria una posició tal –“és cert que no en sé, però n’aprendré”-- si es tractara, posem per cas, d'exercir com a neurocirurgià, expert en nanoelectrònica o pilot d'avió. Qui pensa així no solament està menyspreant a qui sí que s’ha format, de vegades durant anys i a costa de molts esforços, per desenvolupar com cal una tasca determinada; també està reconeixent que, al remat, aquesta tasca tampoc no ha de ser tan difícil ni important, i que les errades que en el seu cas es produisquen fins que en sàpiga –si és que finalment en sap-- no es notaran molt ni tindran cap efecte significatiu.
En resum: que no sé de qui va ser la idea de proposar a Uma Thurman (una actriu ben remarcable quan s'adapta a altres registres) per a un paper tan poc convincent ni adaptat al seu perfil com el d'anunciar, amb una posa forçada i un joc de paraules més forçat encara, la tònica en qüestió. Però és que ella hauria d'haver tingut també un poc més de trellat i, per simple dignitat, haver rebutjat l'oferta, per més diners que li oferiren. Que tampoc és que el doctor House ho fera molt allà, però ja se'l notava una mica més posat, i almenys no donava tant la impressió de no haver-se begut un got mai de la vida ni de voler escopir el glopet, amb cara de fàstic, només es tallara el rodatge de l’anunci.
I encara sort que aquestes coses no solen passar quasi mai quan es tracta, posem per cas, de medi ambient. Si no, malament aniriem... What did you expect?
És un d'aquells llocs que, sense comptar com a prioritat immediata, saps que voldràs acabar coneixent més prompte o més tard. Començant amb l'Snæfellsjökull vernià i seguint amb la fascinació adolescent pels víkings, t'hi vas construïnt una imatge que vas completant a poc a poc amb noves lectures ocasionals, amb altres informacions sobre la singularitat d'aquella terra i la gent que l'habita... Ara, mentre espere saber un poc més d'Islàndia de la mà de qui encara hui recorre aquells paisatges, ja puc dir-ho: no serà enguany, segurament tampoc l'any que ve, però no passarà molt de temps abans que hi haja d'anar.
(Que ho seguiu passant d'allò més bé, i que la tornada al sud i a l'estiu us siga benèvola).
De l’Havana ens han portat, a banda dels sempre estimables productes de la terra (en el meu cas, a més d’una guayabera que m’ha fet molta il·lusió, rom i cigars que serviran per a celebrar com cal les victòries del Barça dels pròxims mesos), una bona collita de sensacions i sentiments que traspuen de tot allò que ens conten i ens mostren aquells que hi van viatjar. Allò que nosaltres percebem ara a través dels seus ulls no pot ser més que un pàl·lid reflex del que sentirien mentre hi eren allà; però no es difícil imaginar les emocions vivíssimes, la petjada duradora que ha de produir una experiència tan intensa com aquesta a qui ha tingut ocasió de viure-la. Compartir-la, a través seu, és indubtablement un gran privilegi.
Jaume, d'Alcoi, i Jaime, de l'Havana. Dos cosins germans
--fills de bessons-- que es coneixen finalment als setanta anys...
El retrobament ha estat fèrtil, també, quant a detalls sobre la petita història familiar, tant per les anècdotes recollides a l’Havana, com per una contribució imprevista: Pepe Rulán, que ara viu a Miami amb la seua família, ens ha fet arribar un parell de missatges especialment emotius a propòsit del que vaig escriure al blog, del qual diu que, malgrat la dificultat amb la llengua, “entendi todo lo que escribiste con tanto sentimiento”. Dels records d’uns i d’altres ha anat sorgint l’evocació de la dolorosa decisió d’abandonar Cuba en un viatge del que ja s’intuïa, també, la dificultat del retorn: segons conten, l’àvia Verònica va lamentar molt deixar a l’Havana família, mare i germans (un d’ells, el seu jimagua o bessó Jaime, pare i avi dels cosins que ara han anat a visitar), i sempre va enyorar profundament el seu país. Hem sabut també del viatge en el “Marqués de Comillas” des de l’Havana fins a Barcelona, via Nova York –conta Pepe d’un gallec que anava en el vaixell “que se quiso quedar en USA y se tiró al agua”, però va ser rescatat i tornat a embarcar; el dur descobriment dels freds de l’hivern, ja en el mateix trajecte (el riu Hudson estava congelat) però sobretot en arribar a la Península i, especialment, a aquestes muntanyes; com també el contrast entre la prosperitat de l’Havana luxosa i decadent d’aquells anys, i la convulsa situació d’una Barcelona a les portes de la proclamació de la Segona República.
El vapor "Marqués de Comillas". Foto de la xarxa
Com deia l’altre dia: fils per anar seguint, vincles amb un passat sense el què ningú no seriem el que som i al què, només per això, paga la pena conéixer i reconéixer, siga on siga que es trobe. Per cert: segons em diuen, dels dos Rulán més joves de l'Havana (Ernesto i Carlos), un és del Barça i l’altre del Madrid. En totes les famílies ha d'haver qui entenga més de futbol, i qui n'entenga menys…
Crec que puc dir, sense pecar d’immodèstia, que gaudisc d’una abundant i vigorosa mata de cabell. La qual cosa, a banda de despertar algunes tírries comprensibles entre amics i familiars proclius a la indigència capil·lar, té un efecte perceptible sobre els meus hàbits lectors. La proximitat geogràfica entre la perruqueria a la que acudisc des de fa molts anys, i la meua també tradicional llibreria de capçalera, fa que m’haja habituat, amb una perseverància quasi ritual, a fer coincidir totes dues obligacions. I així, més o menys cada sis o set setmanes –interval aproximat que tarda la meua botja en deixar de ser amanosa-- aprofite la visita a Alcoi per posar el meu cap, de forma successiva, en mans del meu experimentat perruquer, que me’l buida de pèls, i de la meua llibretera preferida, que me l’ompli d’històries.
Com que, en general, no dispose per llegir de tot el temps que m’agradaria, els quatre o cinc llibres que vinc a carregar de mitjana en cada viatge estètico-literari (pel que fa a obres tècniques o capricis diversos, faig servir habitualment la compra on line) cobreixen adequadament les meues necessitats durant el període corresponent. Però la recent setmana de vacances anticipades m’ha dut a exhaurir prematurament les reserves, tot i haver fet provisió que considerava suficient en varietat i durada. D’entrada, com que no havia aconseguit trobar en cap racó dels meus prestatges cap exemplar de “Camí de sirga” (ves a saber ara a qui li'l vaig deixar), l’he restituït amb un de nou, i de nou he tornat a gaudir del llenguatge i les històries de Jesús Moncada tant com la primera vegada. Vaig seguir amb “La solitud dels nombres primers”, de la què m’havien parlat tan bé que –com sol passar—m’ha deixat un poc fred, tot i que he de reconéixer que és una novel·la interessant, correctament escrita, i que l’autor aconsegueix transmetre l’aire inquietant que envolta als seus protagonistes. També ha caigut, per recomanació de la meua filla gran, “L’evolució de la Calpúrnia Tate”, un curiós llibre jovenil que, amb un llenguatge senzill, conta l’efecte que provoca el descobriment de les teories de Darwin en una joveneta rebel i de bona família en el Texas del segle XIX. Finalment, he trobat també el moment per gaudir amb els contes del magnífic “Hòmens i falagueres” de Toni Cucarella. Mai cap obra seua m’ha decebut, i tampoc ho ha fet aquesta; de fet, encara que tots els relats tenen alguna cosa de remarcable, el que dóna nom al recull m’ha semblat especialment reeixit, fins el punt que el posaria al nivell dels seus millors escrits.
Per tant, i a pocs dies d’escomençar vacances, s’imposa fer provisió de nou. I com que avançar la visita al barber sense tindre’n necessitat és massa, fins i tot per a un maniós com jo, no em quedarà més opció que trencar amb el costum ancestral i deixar-me caure per la llibreria. Encara que aquesta vegada no siga pels pèls...
És que abans, almenys, s'ho curraven una mica més... Hi havia, no sé com dir-t'ho, un sentit de l'espectacle, un gust pel guió i pels detalls que ara ja no es cuida gens... Túniques vistoses, rics ornaments d'or i porpra, tocats abigarrats de plomes exòtiques... I el cerimonial? On vas a parar. Aquells escenaris grandiosos de temples corprenedors, catedrals tenebroses, volcans a punt d'entrar en erupció i cims de muntanyes amb un eclipse de sol... I la música, que molta o poca mai no en faltava. És que encara que sabies que al final anaven a fotre't igual, fins i tot en la forma de fer-ho hi havia una intenció diferent, molt més original i distingida: els sacrificis humans massius, els actes de fe --quina bona idea, les fogueres, per aquells hiverns tan durs--, no et dic ja això de llançar verges a la lava roent, quina estètica més vigorosa, quina abnegació en el gest... Ara, en canvi, a base d'hipoteques, retalls socials i d'altres eufemismes ridículs i indignants, van xuclant-te la sang tan a poc a poc que quasi no t'adones: res d'immolacions èpiques, només la pitjor humiliació sense glòria de cap classe ni heroismes redemptors. I ni parlar-ne de marcs incomparables, salmòdies enganxadisses ni oficiants ricament vestits: només homes taciturns d'aspecte anodí, mirada esquerpa i corbata fosca, en sales de premsa vulgars i corrents, sense cap grandesa ni solemnitat... Això si, conserven el gust per recitar invocacions i sortilegis només comprensibles per a uns pocs iniciats, i he de reconéixer que els resultats, si fa no fa, també s'assemblen: governs que s'agenollen, succeïts inexplicables que aparentment només ells controlen, les seues butxaques ben plenes i el poble, com sempre, esclau dels seus designis, capricis i arbitrarietats... Ara, el que més em molesta, si t'he de ser franc, és la qüestió dels noms... Iavhè, Thor, Baal, Tangaroa... només amb esmentar-los, ja notes un no sé què de reverencial i místic... Però "Mercat"? Quina classe de déu pot dir-se així? Un poc d'imaginació, per favor... Digueu-li, jo què sé, Cthulhu... "L'evolució del deute sobirà no complau Cthulhu", "el penediment i el copagament vos faran dignes d'entrar en el paradís de Cthulhu" o "Cthulhu està hui especialment volàtil"... Veus quina diferència? Molt millor, no?
Tanque demà aquestes breus però substancioses vacances anticipades, a l'espera de gaudir-ne, la segona quinzena d'agost, d'un altre tros un poc més ampli i de sòlides i abellidores perspectives muntanyenques (amb eventual apèndix insular inclòs). Pel moment, m'esperen uns quants dies de feina que aquest any, a més d'ubicar-se en unes dates ibèricament intempestives, es veuran influïts sense cap dubte per la situació, diguem-ne peculiar, derivada --encara-- de les eleccions domèstiques i la subsegüent remodelació de molts departaments. Però també de com es concreten, a efectes pràctics (altrament dits pressupostaris) els plans i les intencions del flamant president de la Generalitat. I, atès que una part substancial del meu treball té a veure amb les relacions amb el Ministeri del ram, també del nou panorama obert amb la confirmació de l'avanç electoral a Madrid. Seran només uns pocs dies entre parèntesi i parèntesi, però poden ser realment entretinguts. I de setembre ja ni en parlem.
Amb tot, i a banda de dedicar les vesprades a veure de completar una mudança que, com totes, va fent-se àrdua, espere poder enllestir dignament alguns assumptes professionals importants i relativament independents de circumstàncies sobrevingudes. Com tampoc no perd l'esperança que algunes de les incerteses relacionades amb la reestucturació organitzativa pendent --a la meua conselleria, i a la resta-- vagen aclarint-se, encara que només siga a grans trets i per saber a què atendre's. De fet, animós i confiat com sóc, acabe de fer una ullada als diaris oficials recents, no fóra que s'haguera publicat ja el reglament orgànic i funcional i ningú no haguera pensat a fer-m'ho saber... Evidement, no ha estat el cas, però ha estat revelador llegir els Reials Decrets pels quals Juan Carlos R., a proposta del president del Govern d'allà, nomena al nou president de la Generalitat d'aci, després de cessar a l'anterior "a petició pròpia" i agraint-li "els serveis prestats". La qual cosa es prestaria, probablement, a algun comentari finament irònic, però que deixaré córrer perquè demà he de matinar. "Meet the new boss, same as the old boss", cantaven els Who...
Dies propicis, aquests, per al turisme de proximitat. Feia temps que no ens deixàvem caure per Otos i els seus rellotges de sol: fa poc, el blog amic de Marius Domingo parlava d'un d'aquests rellotges, dissenyat també --com els d'Otos-- per Joan Olivares. I encara que el cel, un poc tapat, no era el més adequat per a un gaudi gnomònic complet (ja sabeu, sum si sol sit), aquest matí hem ajornat altres plans i ens hem decidit per tornar a fer una volteta per aquest tranquil i sempre recomanable poble de la Vall d'Albaida.
"Venim del nord, venim del sud" és el títol del rellotge del pati del Palau. I la jove oronella, oportunament aturada sobre el seu gnòmon, fent un breu descans abans de tornar a volar. Com el temps...
El 1931, després d'un curt i poc reeixit intent de fer les Amèriques, Vicent Sanjuan va tornar al seu poble natal d'Alcosser, on tenia quatre bancals, abans d'instal·lar-se poc després al barri alcoià de Batoi. Vidu i amb una filla que havia deixat al poble a càrrec de la família, havia marxat uns anys abans a Cuba buscant una vida millor. Quan va tornar, però, no ho va fer sol: l'acompanyaven la seua segona dona Verònica Teresa (de cognom Rulan), una cubana nascuda a Pinar del Río a la què va conéixer i amb qui va maridar durant els anys passats al Carib, i els dos primers fills del matrimoni, nascuts a ultramar, i als quals s'afegirien després quatre fills més. La mateixa Verònica, de qui la gent més major de Batoi guarda encara un record emocionat i entranyable, era també filla d'emigrants. Com tants altres mallorquins en aquells anys d'estretors i penúries, son pare, Jaume Rulan Coll, fill de Jaume i Petrona, havia partit a Cuba des de terres de Deià a finals del segle XIX. Segons sembla, s'hi va instal·lar junt amb un germà a l'Havana, on va establir algun negoci relacionat amb la mar i els vaixells, i on es va casar i prosperar. A més de la filla que va traslladar-se a Alcoi, Jaume va tindre quatre fills més, que romangueren en terres cubanes i que donaren lloc a una de les branques dels Rulan (ells ho escriuen així, tal i com ho pronuncien; d'altres, els més, ho fan com a Rullan) que sovintegen hui en Cuba, Miami, Mèxic o Puerto Rico. Quant a la branca valenciana --i d'ahi aquesta ressenya genealògica-- allò més rellevant, als efectes que ens pertoquen, és que les meues filles són besnetes, per part de mare, de la Uela Verònica, de qui conten que fumava puros i tocava la guitarra; que ben prompte va substituir el seu dolç castellà caribeny pel valencià d'Alcoi; i que, fins i tot en els moments més durs de la postguerra, sempre tenia un raconet per ajudar alguna veïna a qui li curtejava l'oli o la farina.
Comence hui una setmana de vacances, una bestreta imprevista fins l'últim moment, però benvinguda perquè un breu descans mai no sobra i perquè, a més, en aquest cas hi ha una bona raó per haver canviat els meus plans: una part de la família Sanjuan Rulan --i, amb ella, la mare i l'avi de les meues filles-- viatja demà a l'Havana per retrobar-se en persona amb alguns dels cosins i familiars d'aquella banda de la mar. Ja fa alguns anys que s'havia recuperat el contacte amb alguns d'ells, però els avantatges de l'era d'Internet i les xarxes socials l'han fet, fins i tot tenint en compte les peculiars condicions que regnen a Cuba, molt més fàcil i freqüent. Les meues filles, en aquesta ocasió, es quedaran ací amb mi, perquè són encara menudes, són moltes hores de vol i les coses vénen com vénen. Però aquest viatge compta també, per a elles, com una mena de bestreta: una preparació per al moment --no molt llunyà-- en què també elles vagen a conéixer en persona els seus familiars cubans i una de les terres en les què, per atzars de la història, s'enfonsen les seues arrels. Com coneixeran, ben prompte també, els costers de Deià i el port de Sóller, des d'on el seu rebesavi Jaume es va embarcar, fa més de cent anys, en busca d'una nova oportunitat en una altra illa a l'altre costat del món. Probablement, mai hauria imaginat que, algun dia, un rebrot d'aquella branca s'empeltaria a Alcoi i tornaria a parlar, amb un accent diferent, la mateixa llengua que, com tantes altres coses --dolentes moltes, però segur que també alguna de bona-- deixava enrere per sempre mentre perdia de vista el perfil de la Tramuntana.
La història de la poesia universal demostra, sense deixar lloc a cap dubte, que tot es veu diferent sota la llum de la lluna. Potser és per això que, cada cop més, centres excursionistes, col·lectius diversos o simplement colles d'amics proposen ascensions nocturnes a moltes muntanyes, sovint coincidint amb les llunes plenes de l'estiu. Aplegar-se en una d'aquestes nits als cims de Benicadell, el Montgó, Montcabrer o Penyagolosa, permet copsar matissos inèdits --i sovint insospitats-- d'uns camins i uns paisatges recorreguts mil vegades a la llum del dia, però que adquireixen una dimensió singular i sorprenent quan no és la vista el sentit que predomina. Sabreu disculpar el tòpic, però si alguna vegada heu recorregut les muntanyes deixant-vos guiar només per la claror de la lluna, comprendreu com de difícil resulta pensar --o escriure-- sobre això sense fer servir la paraula màgia.
Tal i com avançava ara fa una setmana, dissabte passat vaig atendre l'amable invitació del Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera per acompanyar-los en la Pujada Nocturna al Mondúber, que organitzen des de fa onze anys amb la col·laboració de diverses entitats excursionistes i conservacionistes de la Safor. No ha estat la primera nit que he passat pels barrancs i els trencalls del Mondúber i el Buixcarró, perquè també les plantes (i alguns dels seus pol·linitzadors) viuen per la nit, i de vegades és necessari saber què passa quan la llum no les il·lumina per conéixer-les un poc millor. Però mai ho havia fet al mateix cim --al que queda d'ell, ocupat com tants altres per les probablement necessàries però indecoroses antenes-- abocat a les planes i les platges saforenques, i en tan bona i concorreguda companyia. Una bona colla de gent, molts amics i amigues que acudiren, com cada any, a la crida dels organitzadors, i que en una clara i calorosa nit de juliol tornaren a reclamar unes muntanyes i uns paisatges amb futur; molta gent (ho deiem allí mateix) que es reconeix com a part d'aquella terra, i que està disposada a seguir fent un esforç per escoltar els arbres, per evitar que només quede vent...
Francament, fins i tot dir "bon cap de setmana" se'm fa difícil hui, després de llegir les notícies que segueixen arribant des d'Oslo i Utøya. Simplement, no hi ha paraules. Només la profunda foscor d'una nit sense lluna, ni cap esperança de que surta...
Que Camps desaparega –probablement només per un temps, segons els seus propis càlculs— de l'escena pública valenciana només representa un respir momentani, una lleugera millora per a les gravíssimes malalties que afligeixen a la societat i la política valencianes. Ho han dit, amb paraules diferents però amb intencions paregudes, periòdics diversos i blogs amics. Per molt rellevant que haja estat el paper de l'expresident en la creació, alimentació i manteniment del tarquimar en que s'ha convertit el País, fóra extremadament simplista atribuir a una sola persona --votada, a més a més, per majoria absoluta-- més responsabilitat que la que li pertoca. Però és innegable, també, que ha estat ell qui ha portat fins a extrems grotescos i delirants unes polítiques basades en la substitució de la realitat per un món personal, malatís i imaginari, construït a partir de l'intent d'universalitzar les seues pròpies fílies, fòbies, complexes i paranoies, i apuntalat amb la manipulació mediàtica i l'establiment de xarxes més o menys subtils de fidelitats i dependències.
No som pocs els què, encara que siga només per això --per incompatibilitat ètica i per repugnància estètica-- agraim profundament la seua dimisió. La patètica i histriònica sobreactuació amb que ens va obsequiar ahir mateix mentre abandonava “voluntàriament” les seues responsabilitats, el menyspreu absolut a la societat valenciana, i la constatació inequívoca de quines han estat les seues prioritats --Espanya, Rajoy i el Partit Popular--al llarg d'un discurs difícil de qualificar fins i tot tenint en compte les circumstàncies comprensiblement excepcionals que l'envoltaren, són només alguns dels trets que exemplifiquen la forma estrafolària i el fons prepotent que l’han caracteritzat durant una part substancial dels seus governs. Unes formes, i uns fons, que ahir diluiren la poca dignitat que, amb la seua encertada decisió d'abandonar un càrrec que feia temps que sollava més que ostentava, podria haver recuperat.
Però més enllà de Camps s’estén encara una vasta i desolada extensió en la que prosperen sense mesura la mediocritat, la corrupció, la incompetència i el clientelisme. Faran falta esforços molt grans per sortir d’una situació a la què l'expresident ha contribuït activament amb les seues polítiques (o amb la falta d'elles), però que té el seu origen molt més enllà, en la complicitat i la displicència amb que el poble valencià tendeix a entregar el timó a qui només pot oferir-li paraules fàtues, focs d'artifici i un futur vulgar i ensopit. I encara queden, convé no oblidar-ho, moltes pàgines importants per escriure: des del destí que espera als implicats en els nombrosos casos de corrupció pendents (molt més rellevants, des de tots els punts de vista, que el penós episodi dels vestits, i dels quals anirem copsant el seu abast real a mesura que avancen les corresponents instruccions) fins el paper que a partir d’ara representaran determinats elements del propi Partit Popular, damnificats per Camps i els seus acòlits, i que molt probablement jugaran també les seues cartes amb uns resultats difícilment previsibles.
La qüestió és que no puc més que donar tota la raó a qui pensa que ja li hem dedicat massa imatges, massa temps i massa ratlles a homenets tristos de rictus forçat, pell cerúlia i olor a sagristia. D'aci uns mesos, quan jutge i jurat posen el punt final definitiu a aquesta història, ja hi tornarem a pensar. Però ara és hora de passar pàgina, d'obrir la finestra, d'esperar que bufe un aire nou --encara que siga només una lleugeríssima brisa-- i de tornar-li a l'estiu, a la llum i als pecats que realment paguen la pena tot el protagonisme que els correspon: a la merda els vestits, visca la pell!
Demà, que ja l'hauré vist i sentit (hui només ho he pogut seguir per la premsa; serà cert això de que ha dit "ofrezco este sacrificio personal" entre rises?) ja hi haurà temps per als comentaris, les perspectives, les conseqüències i les valoracions; sobre el seu gest, sobre els judicis que venen, i sobre el que pot esperar-se del seu successor. Però hui, dia 20 de juliol de 2011, amb un bon vent i barca nova, senyor expresident!, ja va que trina. I molts anys que vaja per davant.
