La neu, per fi

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

Miquel Martí i Pol

De neu, a Mariola, no pot dir-se que en quedara ja molta aquest matí. Limitada primer a algunes raconades especialment protegides, disputant-li l'espai al gel allà on els freds d'aquestes nits rigoroses han empedreït els escorrentius de fonts i regalls, no ha estat fins assolir les parts més altes --a partir del Mas de Llopis i els costers que s'enfilen cap a Montcabrer-- que el blanc ha acabat imposant sobre el paisatge el seu domini, per bé que en aquesta ocasió haja estat un domini inacabat i desigual. Ha estat suficient, en tot cas, per moderar un poc l'ànsia de muntanya, i per passar una estona amena gaudint de l'hivern a la serra. I encara amb la sort, ja de baixada, d'haver esta sorprés per una animada i imprevista nevada que ha tornat a enfarinar, en un tres i no res, senderes, brolles i vessants.



I ja de tornada, mentre la neu arribava també a la vall, he recordat una frase atribuïda a Rabelais que vaig llegir fa temps a la xarxa, i ara em sembla que fa especialment al cas: "I, ara que hi som a la vora del foc, parlem, si us plau, del fred"...

4.02.2012

Si no s'haguera agafat vacances, hui l'Ovidi faria setanta anys. O, per dir-ho millor dit: l'Ovidi, que fa vacances, compleix hui setanta anys, i això sempre és cosa de celebrar. Per molts anys, Ovidi!

Al pas deixaré
tota la sang meua.
Al pas vull deixar
amor i cap pena.
Pensant de tornar
i trobar tothora
que m'he de quedar
ple de temps, sense hora.

Bons i dolents

Dues setmanes després de nàixer, els gatets de la Mixi han obert els ulls, tot i que realment encara tardaran bastants dies en fer-los servir com cal. També serà durant unes quantes setmanes més que seguiran dedicant la major part del seu temps a mamar i dormir; a poc a poc, però, els seus moviments dins la caixa que els fa de recer (i que ha estat impossible substituir per algun artefacte més digne perquè la gata no ho ha permés) van fent-se més vius. Quan sa mare els deixa sols per menjar o airejar-se --cosa que cada vegada fa amb major freqüència i durant més temps-- els gatets s’afanyen a buscar el contacte i l’escalfor dels altres, barallant-se per escollir la posició més confortable i esdevenint finalment un bolic càlid i tremolós en el què costa destriar a quin d’ells correspon cada cabet.

Resulta difícil creure, davant una estampa tan casolana i entendridora, que aquests animalets puguen representar un problema; però el cas és que ho són, i de vegades molt greu. Ho recordava aquesta setmana, quan la premsa es feia ressò d’un estudi –que realment va publicar-se fa ja alguns mesos-- sobre el paper dels gats assilvestrats en l’extinció de nombroses espècies de vertebrats insulars: segons aquest estudi, els gats han intervingut, en major o menor mesura, en un 14 % de les extincions conegudes. El gat del farer de l’Illa d’Stephens, anomenat --segons llegenda probablement apòcrifa-- “Tibbles”, i al qual s'atribueix la desaparició de tota una espècie d’ocell (l’acantisítid Xenicus lyalli), és un cas extrem i profussament citat, però no és l’únic exemple. A hores d’ara, i per tal de garantir la conservació de desenes d'espècies insulars amenaçades, s’estan fent grans esforços per tal d’eradicar els gats assilvestrats de moltes illes, la qual cosa provoca sovint una forta contestació social.

Xenicus lyalli, de la Wikipèdia

I és que, com se sol dir, cada cosa té un lloc i un moment: allò que en unes circumstàncies determinades resulta amable, commovedor o entranyable, pot amagar un potencial destructiu que només espera el moment escaient per manifestar-se amb tota la seua virulència. Tot és relatiu, ja se sap. O potser és que només ens ho sembla…

Les gelades de la nit han fet que a la Serrella (com a Mariola, Aitana o la Font Roja) encara quede un tallonet; suficient, probablement, per justificar una visita demà de matí. En tot cas, aneu alerta amb el fred, i que trobeu l'escalfor que calga allà on siga que la busqueu. Bon cap de setmana!

Aiguamolls (i empantanaments)

Aquest matí, conduint cap a València i mentre anava deixant arrere la tímida però apreciable nevada que ha emblanquinat les serralades del meu poble, algú a la ràdio ha recordat que hui, com cada 2 de febrer, es commemora el Dia Mundial dels Aiguamolls. Probablement, de la llarga llista de jornades dedicades a aspectes diguem-ne ambientals que esguiten el calendari, és aquesta una de les més conegudes i difoses: molts mitjans de comunicació, i la pràctica totalitat de les organitzacions ecologistes i conservacionistes, fan hui un espai per dir la seua. Quant a mi, ja he parlat en alguna ocasió de la meua poca fe en aquestes efemèrides periòdiques; la qual cosa no lleva que els reconega una certa utilitat divulgativa  –ja es veu que, si més no per un dia, aconsegueixen que alguns mitjans de comunicació parlen de les qüestions o problemàtiques a les què es refereixen— i que, de fet i per això, no siga la primera vegada que me’n faig ressò d’alguna d’elles. M’ha semblat que hui també pagava la pena fer-ho.

L'elecció d'aquesta data per recordar la importància de les zones humides commemora la signatura, el 2 de febrer de 1971, de la Convenció relativa a les zones humides d'importància internacional especialment com hàbitat d'aus aquàtiques, més coneguda com a Convenció (o Conveni) de Ramsar per haver estat signada en aquesta ciutat iraniana. L’objectiu bàsic d’aquesta convenció internacional, a la qual hi ha adherits a hores d’ara 160 estats, és la “conservació i l’ús racional dels aiguamolls mitjançant accions locals i nacionals i gràcies a la cooperació internacional”. Per tal d’aconseguir aquesta meta, els Estats que la ratifiquen adquireixen tres compromisos: el més conegut és l’obligació de designar zones humides adequades que complisquen els criteris per formar part de la Llista de Zones Humides d’Importància Internacional ("Llista de Ramsar"), però també de dur a terme una gestió eficaç d'aquestes zones per tal de garantir la seua preservació. A més, les parts contractants han de “treballar en pro de l’ús racional de totes les zones humides del seu territori”, així com “cooperar internacionalment respecte a aiguamolls transfronterers”. L’Estat espanyol va ratificar el Conveni el 1982, i ara com ara hi contribueix a la Llista amb 73 aiguamolls, dotze d’ells als Països Catalans. Altra cosa seria parlar-ne –si més no en alguns casos-- de l'eficàcia en la seua gestió, o de l’ús racional de totes les zones humides existents en el territori. Quant al Dia Mundial pròpiament dit, Ramsar escull cada any un tema –quasi sempre relacionat amb la funció social de les zones humides— al voltant del qual es dissenyen i desenvolupen les diferents activitats. Enguany, el tema escollit ha estat la relació entre aiguamolls i turisme, en el seu doble sentit de problema --pels impactes que provoca-- i oportunitat per divulgar els valors de les zones humides i proporcionar una activitat econòmica sostenible per a les comunitats locals.

Hauria de ser innecessari, a aquestes altures, haver d’insistir en la necessitat de mantindre i potenciar les funcions naturals de les zones humides, i en el valor immens que aquests ecosistemes representen per a la societat. Valor ambiental i paisatgístic, evidentment; però també cultural, històric i fins i tot --com recorda precisament Ramsar en aquesta ocasió-- econòmic. Hauria de ser innecessari, però malauradament no ho és: poc després de referir-se al Dia Mundial dels Aiguamolls, la mateixa ràdio que escoltava aquest matí anunciava les intencions, exposades ahir pel ministre Arias Cañete, de modificar –evidentment a la baixa, per fer-les menys “restrictives”— algunes de les principals lleis ambientals, entre elles les referents a les costes o a l’aigua, amb el fantasma dels transvasaments planant de nou sobre el nostre cap. A la vista dels seus antecedents, tampoc és que esperàrem molt més de l’actual titular del departament que, suposadament, hauria de vetlar per la preservació del nostre medi ambient en lloc de veure’l (tendenciosament) com un problema per al creixement, com si no hagueren estat precisament els models econòmics obsolets, injustos i insostenibles els responsables, en gran part, de l'actual situació. Però d'entrada, sobta l’audàcia i l’agressivitat demostrada en aquesta primera declaració d'intencions, tot i vindre acompanyada d'altres exemples de fins a quin punt les polítiques que ens esperen els pròxims anys representaran un retrocés (o, en el millor dels casos, un empantanament) respecte de molts avanços socials que ha costat decennis aconseguir.

Caldrà veure fins a quin punt les funestes intencions pressumptament ambienticides exposades pel govern de Madrid (i aquells que li donen suport) poden dur-se realment a la pràctica, ja que moltes d’aquestes lleis --indubtablement millorables, en tot cas, per exemple pel que fa a tràmits i terminis-- han estat dictades en compliment de normes i directives europees que no està a la seua mà modificar. Però mentre anem coneixent detalls, em preocupa –molt— que entre tant de front on atendre i en un context presidit per la necessitat de sortir de la crisi, la major part de la societat (fins i tot, aquella que comença a revoltar-se contra altres agressions i retallades) trobe que “això del medi ambient” no és prioritari ni mereix una resposta contundent perquè no li afecta o és cosa de quatre ecologistes eixerebrats. Segur que seguirem parlant-ne; però convé que comencem a pensar, i a fer pensar, que d'allò del què realment és tracta no és de preservar la felicitat d’uns ànecs o les bucòliques postes de sol. El que ens hi juguem són drets bàsics --la salut, entre ells: parlem de l'aire que respiren o de l'aigua que beuen els nostres fills-- i això ens afecta, a tots i a totes. Molt.

Remeis

Alguna volta li he sentit contar a ma mare que, quan jo era xicotet, tenia una grenya tan rebel que va provar a posar-m'hi de tot per tractar de fer-la entrar en raó. Pel que es veu, desesperada per la meua contumaç indisciplina capilar i després d'esgotar tots els procediments usuals, va decidir atendre qualsevol consell, proposta o suggeriment, per peculiar que semblara, i aplicar-me als cabells les substàncies més peregrines només que algú li diguera que tindrien els efectes esperats. Ignore --he de preguntar-li-ho, ara que hi pense-- si al final va trobar alguna solució realment efectiva, o si finalment va decidir rendir-se a l'evidència que, tan bon xiquet com era, alguna part de mi havia d'anticipar futures indocilitats de major rellevància i abast.

Ho dic, açò, perquè si algun dia llegiu en aquestes planes una encesa lloança a les virtuts personals de Mourinho, comence a parlar amb entusiasme de la Conferència Episcopal Espanyola o, fins i tot, anuncie seriosament i solemnement que m'he afiliat al Partit Popular, no tingueu cap dubte: el que ha passat és que, tal i com m'ha succeït hui, els analgèsics habituals han deixat de fer-me efecte i algú m'ha convençut que, fent alguna d'aquestes coses (o alguna altra de pitjor que no abaste ara a imaginar), em calmarà el terrible, insistent, insuportable mal de queixal que m'ha estat acompanyant tot el dia. Al dentista? demà, sense falta. I sí, ho reconec: en el fons m'ho meresc, per haver anat deixant-ho passar...

J. V. Foix

"I per tal de poder ordenar idees vaig començar a recitar, a poc a poc i en català, aquell poema de Foix que comença dient: "És per la Ment que se m'obre Natura / A l'ull golós; per ella em sé immortal / Puix que l'ordén, i ençà i enllà del mal, / El temps és u i pel meu ordre dura". I el vaig traduir literalment. I de Foix i de la importància del pensament i del present, vaig passar a explicar què vol dir la bellesa i per què la humanitat fa segles que l'empaita."

Jaume Cabré, "Jo confesso"

Com malauradament em passa amb molts altres autors, és ben poc el que conec de J.V. Foix. Potser és per això què, tot i haver anat seguint al llarg de la vesprada molts dels blogs amics que s'hi han afegit al record dels 25 anys de la seua desaparició, m'ha fet un poc de vergonya sumar-me a l'homenatge que se li ret hui a la xarxa, i m'he limitat a fer íntim propòsit d'esmena. Ha estat el cas, però, que de tornada a l'absorbent lectura de "Jo confesso" que em té ocupat aquesta freda vesprada de diumenge, m'he trobat de sobte amb la referència que obri aquestes ratlles. I sense cap més remei que rendir-me a un atzar tan oportú, m'ha semblat també oportú deixar-ho dit (confiteor), i aprofitar per elevar a pública la determinació abans enunciada. Que sempre val més tard que mai: "...i en els segles em moc / Lent, com el roc davant la mar obscura".

Alba gu bràth!

Tot i que darrerament la tinc un poc abandonada, m'agrada la música d'arrel tradicional, incloent-hi la dels països anomenats celtes. Per això, arran de les últimes notícies sobre els avanços d'Escòcia cap a la seua independència (i també d'haver llegit sobre el tema  en el sempre recomanable blog d’Elfreelang), havia decidit triar alguna música d'aquella procedència per tal d'il·lustrar la ja acostumada entrada dels divendres. Després, però, les encorajadores manifestacions d’anit a tot el País –desenes de milers de persones que, per segona vegada en cinc dies, han omplit els carrers per fer sentir la seua veu contra el malbaratament, la indecència i el desgovern— m’han fet pensar en altres melodies que no haurien desentonat gens per tancar una setmana com a mínim estranya. Fins i tot, i tenint en compte que d’ací una estona estaré escoltant Clara Andrés a Alcoi, tampoc hauria estat malament aprofitar l’avinentesa per tornar a dur-la a aquestes planes. Finalment, però, m’he quedat amb la idea inicial, no sé molt bé per què; potser perquè la veu sempre evocadora de Karen Matheson m’ha semblat la més escaient per als meus pròposits de cap de setmana: recuperar forces, somniar aurores boreals i, si tot va com s’espera, anar a la muntanya a veure de trobar una neu que --com la llibertat, com tantes altres coses— es fa de vegades d’esperar, però que ha d’arribar més tard o més d’hora. Bon cap de setmana!

El desert, encara

Seria massa fàcil limitar-se, ara, a clamar iradament sobre la ineficàcia i la podridura d’un sistema judicial en el què, fins unes hores abans del veredicte i malgrat els innombrables i evidents símptomes en contra, molts volíem encara confiar. No vol dir això que no hi haja lloc per a expressar –i jo el primer— la perplexitat i la indignació per una decisió que, en aparença, desafia tota lògica, també jurídica. Fins i tot, a la vista de tot allò que hem anat coneixent amb impúdica precisió al llarg de les sessions del judici i de la poca rellevància que s’ha atorgat a certes evidències des del meu punt de vista tan obscenes com irrebatibles, és legítim dubtar de la imparcialitat d’una part del jurat (o si més no de la seua simple capacitat cognitiva) o abonar teories contra-conspiratives més o menys consistents o justificades. En tot cas, res de tot això té ara mateix més rellevància que donar eixida a la profunda frustració que ens provoca haver pecat, una vegada més, d’ingenus. A expenses de recursos i apel·lacions més que previsibles, el sistema ha parlat i ho ha fet clarament: Camps i Costa no són culpables del delicte que se’ls imputava, i hui per hui és aquesta la realitat que cal acceptar i des de la qual s’ha de partir.

És innecessari estendre’s, per reiteratiu, en l’abast real que cal atribuir al resultat del judici, i que és limita a haver decidit que no poden atribuir-se als inculpats responsabilitats penals pels actes jutjats. Res a veure, per tant, amb allò que sobre la decència o la moralitat dels implicats puguem pensar el comú els mortals. Tampoc no s’ha jutjat, i per tant no hi ha hagut cap resolució absolutòria, la irresponsabilitat i la incompetència exhibida per Camps i els seus acòlits durant els anys que han ostentat --legítimament, convé tindre-ho present-- el Govern d’aquest País. Sense oblidar que hi ha indicis sòlids que indiquen que la devastació i el saqueig a què ha estat sotmesa aquesta terra podria, també, ser considerada com un delicte, ha estat la seua ineptitud manifesta i el malbaratament sistemàtic els què han provocat una situació els resultats de la qual comencen a fer-se evidents, fins i tot, per als més entusiastes dels seus incondicionals. Costa menjava el caviar que li aconseguien els seus compares, i no ha quedat provat –diuen— que això fóra cap delicte: milions de parats, entre ells alguns que deuen haver votat el seu partit, deuen respirar ara alleujats.

La pregunta que convé fer-se és: se sentirien més alleujats, els damnificats per la desfeta, si el veredicte hagués estat de culpabilitat? A banda d’haver-nos estalviat una estona de ràbia i, si voleu, de la mínima reparació moral que hauria pogut representar per a una part substancial de la societat valenciana que se sent agredida per la impunitat amb la què uns pocs han balafiat els recursos de tots, una hipotètica sentència condemnatòria no hauria alterat significativament l’escenari dramàtic al qual ens enfrontem. La crisi econòmica, social i moral, les agressions contra el territori i la llengua, la desprotecció dels més necessitats, el desmantellament planificat i sistemàtic dels serveis públics seguirien –segueixen— ací. Si la decisió del tribunal ha estat considerada pels seguidors de Camps i Costa com una victòria, ha estat una victòria pírrica. Tan pírrica, per tant, com la derrota de la resta. La travessia pel vast i inhòspit desert a què ens han conduït la seua prepotència i els seus despropòsits continua davant nostre, i d’aquesta responsabilitat no escaparan tan fàcilment; aquesta vesprada els ho tornarem a recordar.

Inevitablement eclipsats pel tema de la jornada, hi ha d’altres aspectes rellevants que no voldria deixar d’esmentar, encara que només siga de passada i per deixar-ne constància. El primer, recordar que el 26 de gener se celebra el Dia Internacional de l’Educació Ambiental, nom sota el qual s'engloben una sèrie d’eines i metodologies de formació, difusió i participació que s’han mostrat com a imprescindibles per a afrontar amb garanties d’èxit els problemes socioambientals; una bona ocasió, per tant, per recordar –i agrair el seu esforç— a tots els amics i amigues que es dediquen a aquest camp tan apassionant com complicat i poc reconegut. El segon, fer constar que tot i que amb massa patiments i un cert regust agredolç –potser ens hem acostumat tant a la superioritat i l’excel·lència que costa acceptar que, encara que siga ocasionalment, algú jugue millor que nosaltres— el Barça va sobreviure a una nit per oblidar i impedirà que el Madrid revalide aquell títol tan i tan important que va guanyar l’any passat. Per qui em sap pitjor, la veritat, és per Sergio Ramos, que enguany haurà de mirar de llançar sota l’autobús alguna altra cosa. Suggeriments?

Dos anys

Deia, ahir mateix, de totes aquelles coses (més grans o més petites) que fan més passadors aquests temps d'incertesa i desassossec. Hui, m’adone que és en aquestes mateixes planes que hi trobe una d’aquelles coses a les què val la pena aferrar-se. I no solament pel que té, de balsàmic, poder abocar-hi idees i pensaments més o menys coherents o suggeridors, ni pels ànims que sempre trobe en totes les persones que vos hi deixeu caure, que també. Sobretot, perquè va ser tal dia com hui, ara fa dos anys, que aquest blog va començar el seu camí. M’ha alegrat recordar-ho, i m’ha semblat també que era cosa de dir-ho: hi ha dies, com hi ha persones, que només pel fet de ser ens fan sentir un poc millor, per bé que una mateixa data ens faça rememorar també altres fets que ens estimariem més que no hagueren passat mai.

Curt de temps i cada volta menys donat a solemnitats i protocols, deixe per a millor ocasió valoracions i anàlisis del què han representat, vistos des de dins, aquests dos anys de la línia. Tres-centes entrades i un bon grapat d’amigues i amics que vos preneu la molèstia de llegir-les (i de comentar-les) ja fan saó i mereixen que es diga alguna cosa de trellat, i no és qüestió de despatxar-ho ara amb presses i corregudes. Però si que és bon moment –sempre ho és— per donar-vos, de nou, les gràcies per haver volgut compartir aquest tram del trajecte, i tan de bo que vulgueu seguir fent-ho en el què, espere, ens queda encara per davant. Pel moment, done per encetat aquest tercer any d'anar fent i veient que ix. Però si vos ve de gust, no deixeu de prendre hui una cervesa (o millor dues) a la salut d'aquesta casa, que és també la vostra. I si esteu a prop de València aviseu, que --com a bon alcoià-- ja vos dic que això ho pague jo.

Un mal dia normal

Hi ha dies, com hi ha persones, amb els quals basta una ullada per saber que, d'una forma o d'una altra, se'ns acabaran entravessant. En tals casos, ja siga per clarividència com --més problement-- pel fet que una adequada predisposició contribueix decisivament a l'autocompliment de l'amenaça, les previsions rarament erren; quan algú està convençut d'haver-se alçat amb el peu esquerre, no serveix de res constatar que realment ha estat el dret el primer que ha fet servir. I si, a més a més, es tracta d'un dilluns i la cosa va de faena, el resultat és pràcticament inevitable: un dia per a oblidar. En el meu cas, hui ha estat --ho haureu endevinat-- un d'aquests dies.

Dels diferents sentiments que em provoquen les coses que fan que un dia siga un mal dia, potser el què em costa més de pair és el desànim. La ràbia, la ira, la frustració, la tristesa, fins i tot la vergonya, poden ser oportunament afrontats amb quatre crits alliberadors, una poc edificant però indiscutiblment efectiva fugida, o fins i tot un increment --transitori o no-- de la grossària de la cotna. Però quan allò que ens succeeix ens abat i ens desencoratja, no hi ha retirada digna ni recer segur. L'única sortida, en aquests casos, és buscar un aferrall adequat per tal de prendre impuls i tornar a remuntar tan aviat com es puga.

Sortosament, i malgrat tot, no puc dir que vaja curt d'agafadors als quals recórrer; ni en l'àmbit diguem-ne nuclear --la gent que m'estime-- ni tampoc, a poc que pense, en el perifèric: que sone en la ràdio la cançò adequada en el moment escaient; les primeres i agosarades flors dels ametlers; o els simptomes, també incipients però prometedors, que alguna cosa comença a canviar al meu País, són elements els efectes re-animadors dels quals convé no menystenir. Això, i el convenciment que allò normal és tindre dies bons i dies roïns. I que demà serà un altre dia...

La prudència de la tènia

Biològicament parlant, els paràsits són éssers vius que, almenys durant alguna fase del seu cicle vital, exploten o obtenen un benefici a costa d'altres organismes –els hostes-- als quals causen algun tipus de perjudici. El parasitisme no és, en absolut, l’únic tipus d’interacció biològica entre espècies: tots els organismes que formen part d’un ecosistema s’hi troben lligats per vincles més o menys estrets, des dels predadors que s’alimenten de determinades preses, fins a aquells que estableixen una relació de cooperació i benefici mutu que anomenem simbiosi i els exemples de la qual --alguns d'ells, certament remarcables-- solen ser àmpliament tractats en manuals i documentals divulgatius. Però a la vista de la quantitat d’espècies que l'han adoptat, no hi ha dubte que el parasitisme constitueix una de les estratègies evolutives més eficaces i reeixides.

En molts grups diferents hi ha espècies que han evolucionat cap al parasitisme: a banda dels innombrables protozous i bacteris que han adoptat aquesta forma de vida, hi ha exemples abundants de paràsits entre els artròpodes (polls o caparres, per exemple), els nematodes o els platihelmints; però també hi ha plantes, peixos (com el mític i temible candirú amazònic) o ocells, que es comporten com a paràsits durant tota o alguna part de la seua vida. Quant als hostes, pràcticament totes les espècies conegudes són parasitades per alguna altra, i no són estranys els casos de paràsits d'altres paràsits. La nostra mateixa espècie hostatja habitualment desenes de paràsits externs o interns, molts dels quals poden acabar causant malaties greus com la malària o la escabiosi. La majoria de paràsits han evolucionat a partir d’avantpassats que no ho eren, i han anat desenvolupant diverses adaptacions a aquest mode de vida. Per exemple, és freqüent que molts òrgans s’atrofien (per a un endoparàsit que viu al sistema digestiu d’una altra espècie, disposar d'un sistema locomotor o de certs sentits com la vista és innecessari) mentre que d’altres, com els mecanismes que faciliten la fixació als hostes --ganxos o ventoses, posem per cas-- poden aparèixer o desenvolupar-se de forma extraordinària.

Malgrat la inevitable truculència amb que sovint s’afronta aquesta qüestió, l’estudi evolutiu de la relació entre els paràsits i els seus hostes té aspectes realment fascinants. Habitualment, i com succeeix amb altres tipus d’interrelacions ecològiques, paràsits i hostes es troben implicats en una competició per la supervivència que porta als primers a buscar la màxima eficàcia en la seua estratègia d’explotació, mentre els segons tendeixen a desenvolupar mecanismes de defensa que reduisquen la incidència d’aquells. En última instància, paràsit i hoste s’adapten mútuament com a resposta a la seua influència recíproca. O, en altres paraules, coevolucionen.

La tènia, la cuscuta o el cucut (que parasita nius
d'altres espècies amb les seus postes) són
exemples de paràsits. De la Wikipèdia.

En alguns casos, aquesta coevolució pot acabar conduint a una situació estacionària relativament estable entre hostes i paràsits: sota determinades circumstàncies, els primers poden adaptar-se per tal de tolerar sense grans danys la presència del segon. Però també pot donar-se el cas que els paràsits vagen desenvolupant trets que els facen menys virulents o perjudicials; cal tindre en compte que, per a un paràsit, l’hoste representa l’ambient on viu, del qual s’alimenta i en el què eventualment s'hi reprodueix, per la qual cosa la destrucció d’aquest pot representar també la seua pròpia desaparició. Com succeeix amb moltes altres relacions d’explotació entre espècies (com ara en la predació) els paràsits que, tot i obtindre un benefici explotant els seus hostes, opten per evitar la destrucció ràpida i definitiva d’aquells –els paràsits prudents— tenen una major oportunitat de supervivència a llarg termini. Per contra, un paràsit que infecte els seus hostes amb tanta virulència que acabe amb ells (i que no dispose d’un mecanisme ràpid i efectiu per trobar-ne de nous) s’enfronta al perill de desaparèixer també: mai ha estat una bona estratègia estirar més el braç que la mànega.

I com que tot açò m’ha vingut al cap –ja sabeu que sóc un poc tortuós-- pensant en la crisi, en l’economia i en els corruptes, inútils i incompetents que, després d’enfonsar-nos-en, pretenen fer-nos creure que podran fer-nos surar de nou, em permetreu que estire una mica l’analogia: els autèntics paràsits del sistema, els què durant anys se’ns havien instal·lat ben endins per explotar-nos de mil maneres diferents, han abandonat finalment la prudència de la tènia i ens han posat, més que mai, a la vora de l’abisme. Cegats per l’avarícia, afavorits per la ignorància i la desídia, han travessat tots els límits raonables; però en amenaçar la nostra pròpia supervivència (la de la majoria de la gent, que és la què en última instància els manté) s'han posat ells també en perill. Ells, els paràsits, ho saben, i per això tractaran de tornar a endormiscar-nos amb les seues suposades solucions a una situació que només ells han provocat. Però aquesta solució només implica, en el millors dels casos, poder retornar algun dia a un estat que, a la llarga, només els afavoria a ells però que ens havíem habituat a tolerar com a inevitable. Per això, ara que finalment se’ns han mostrat obertament com el que realment són, ara que coneixem fins on poden arribar, potser convindria anar pensant en l'opció de desfer-nos-en definitivament d'ells i de qualsevol altre paràsit. Per més prudents, amistosos i suposadament simbiòtics que vulguen mostrar-se.

Al dia

Una vegada més, entre faenes i desfaenes, se m'ha esgotat la setmana sense haver sabut trobar una estona per escriure d'algunes de les coses per les què vaig i anem passant. M'hauria agradat, per exemple, explicar amb certa calma que la setmana passada ens trobàrem a València les xarxes de custòdia del territori dels Països Catalans (xct, ictib i avinença), per tal de concretar un protocol que enfortirà els vincles sòlids que ja existeixen entre les tres organitzacions, i que servirà com a marc estable i preferent de col·laboració i treball en comú. El protocol es va presentar al Centre Octubre, i probablement tornaré a parlar d'ell en ocasió més propícia perquè sóc del parer que iniciatives com aquesta, per bé que modestes i limitades, ho mereixen. I tampoc no he dit res, i bé que podria haver-me recreat, de l'enèsima lliçó de futbol --i de moltes més coses-- que el Barça ha tingut la cortesia d'impartir-li a un Real Madrid que sembla que no s'hi fixa prou i que, a més, comença a recollir tempestes després de sembrar vents --i ditades-- aquests últims anys; però també quant a açò, quasi que m'esperaré a dimecres que ve, i així (si no passa res estrany) farem la festa completa.

Pel moment, i per veure de completar una setmana que al remat ha tingut més claredats que foscors, em limitaré a ressenyar la satisfacció per saber que, finalment, sembla que veurem a l'inefable Carlos Fabra assegut a la banqueta; que el concert d'Antònia Font d'anit, a Alcoi, em va semblar simplement magnífic i m'ho vaig passar en gran. I que, des de fa unes hores, hi ha cinc inquilins més a casa: dos mesos després d'una breu però, pel que es veu, ben aprofitada escapada, Mixi ens ha omplit la casa de gatets. Així que, sabreu disculpar-me, música i imatge són hui simplement inevitables. Bon cap de setmana!

Quinze

Hauria pogut triar Julia, per allò del nom i perquè ja saps que Lennon m'agrada molt, i aquesta cançó en particular (Julia, seashell eyes, windy smile...) més encara. En canvi, per assumpte, potser que m'hauria inclinat per Aniversari, tot i que també havia pensat que, tenint en compte els teus gustos (al primer concert que ens vinga a mà, ja farem per arreglar-ho), igual t'hauries estimat més alguna com A vegades. Al remat, però, faré com els Amics, perquè ja ho van dir els Beatles encara que no fóra en el Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band: I'm glad it's your birthday, happy birthday to you. Per molts anys, Júlia!

Dilluns de pluja

Ja he parlat, alguna altra vegada, de la meua inclinació natural pels dies plujosos i els cels ennuvolats. No diré que no gaudisca, també, de la lluminositat esclaridora dels matins assolellats, o de la plàcida brillantor d'una vesprada serena. Però posats a escollir, m'estime més haver començat la setmana sota aquesta pluja hivernal i encara lleugera que, a més, s'ha fet esperar: des dels últims i generosos temporals de la tardor avançada, a penes han descarregat un parell d'arruixons en aquestes contrades eixutes que sempre agraeixen que l'aigua hi arribe quan toca i com cal. Siga com siga, després de setmanes de matins assolellats i vesprades serenes, han tornat el gregal i la pluja, i la meua part vegetal --la que s'arrela a la terra, parla més aviat poc i creix lentament i només quan hi ha saó-- se n'alegra i ho celebra. I a la muntanya, potser ara mateix, ja està nevant...





He de reconéixer que sempre m'ha costat alegrar-me de la mort d'algú. Però hi ha morts que, simplement, em resulta impossible lamentar. No l'ha jutjat un tribunal, com sense dubte hauria merescut per molts dels seus actes. Però vull creure que, tard o d'hora, serà la Història qui ho farà i el posarà al lloc que li correspon. I posats a recordar --molta altra gent ho ha fet hui, també, de la mateixa manera-- m'estime més fer-ho del costat de les víctimes que no del dels botxins ni dels seus còmplices.

Lleure

Fa alguns dies, Mercè Climent ens proposava, en el seu blog, de contestar un breu qüestionari --que a ella mateixa li havia estat formulat per un suplement-- sobre què fer en el temps lliure. Deia Mercè  que així "anem coneixent-nos una miqueta més i engrandint les possibilitats per a gaudir del nostre temps lliure". I mira, la veritat és que m'ha fet gràcia dedicar una estoneta a pensar en aquestes coses, i ací deixe la meua proposta, tal i com m'ha vingut al cap sense calfar-me'l molt:

Una pel·lícula per a vore en casa en un cap de setmana de pluja: no és fàcil triar, però si fóra ara mateix crec que començaria veient "Blade Runner" i, a continuació, "Amanece, que no es poco". Necessàriament en aquest ordre... 

Un llibre a aconsellar: més difícil, encara. Dels que més he gaudit darrerament llegint o rellegint, i deixant-me dur de nou pel que em demana el cos, quasi que diria "L'any de la mort de Ricardo Reis", de Saramago, "El siglo de las luces" de Carpentier, i qualsevol d'Enric Valor.

Un resturant: crec que em decidiré pel Raval, a Benissivà (la Vall de Gallinera). Fa temps que no hi vaig --i caldrà posar remei prompte-- però com a bon menjar, tracte exquisit i ambient acollidor, un lloc a tindre molt en compte.


Una copa i un lloc per prendre-la: ha de ser un plis-plai, precís; i per allò de variar, no és mal lloc per fer-se'l La Terreta, a Gràcia (ells, que són saforencs, li diuen burret; però no fa res)


Un espectacle: quasi que em quede amb un concert, i de qualsevol que canté en català. Per exemple: en Alcoi, entre gener i febrer, Antònia Font, Clara Andrés i Feliu Ventura.

Una escapada de cap de setmana: aprofitant les dates, jo faria cap als Ports de Morella per viure alguna de les celebracions que s'hi fan en honor a Sant Antoni; la del Forcall és una de les més conegudes i concorregudes, però a quasi tots els pobles de la comarca hi ha alguna cosa remarcable. I dels paisatges --o del menjar-- no cal ni parlar-ne, i hi són tot l'any...

La Santantonada de Forcall. Imatge de la web comarquesnord.cat

I és que, amb els temps --i els pocavergonyes-- que corren i amb tantes raons per a la frustració, el desànim i la indignació, dedicar uns minuts a pensar en les petites coses que ens fan sentir bé (que és, al remat, del que es tracta) és més necessari que mai. I dur-les a la pràctica, molt més encara...

Quilòmetre zero

          "El concepto de 'creación de cercanía' va mucho más allá de las implicaciones obvias del término sobre la localización de las diversas actividades humanas sobre el territorio. Es un concepto también, y sobre todo, aplicable a la organización de la producción y el consumo, a las formas de satisfacer mil y una necesidades y anhelos individuales y, en general, a la organización socioeconómica global.

          Una sociedad y una economía ecológicas son aquellas que emulan los principios de la Naturaleza y se adaptan a ellos, en lugar de violentarlos. Por consiguiente, valoran especialmente lo cercano, utilizan cuidadosamente todo aquello que está disponible en su entorno inmediato, y reservan los desplazamientos lejanos de personas y mercancías para resolver necesidades y deseos relevantes que no pueden ser satisfechos mediante la utilización de recursos próximos. Cualquier contribución en estas direcciones constituye una efectiva 'creación de cercanía'". 

Antonio Estevan y Alfonso Sanz, 1996, "Hacia la reconversión ecológica del transporte en España", Bakeaz

No, no parle de la Puerta del Sol, ni tampoc de cap sistema per adquirir vehicles d'ocasió. Des de fa algun temps, Quilòmetre Zero és una expressió que s’utilitza per significar que la proximitat és, per ella mateixa i des del punt de vista ecològic, un valor a promoure i defensar. Amb aquest nom, i des de fa alguns anys, els agricultors italians agrupats a Coldiretti --la principal organització agrària del país-- duen a terme una campanya que proposa la compra de productes locals i de temporada com a resposta a la creixent insosteniblitat --ambiental, econòmica i social-- de la producció agrícola globalitzada. A casa nostra, Slowfood ha fet seua també la iniciativa, promovent l'adhesió de restaurants que es comprometen a incloure en la seua carta un nombre determinat de plats confeccionats amb productes locals. La idea, en tot cas, no és en absolut nova, i es troba ja estesa a molts llocs del món. Experiències com Eat the View, els mercats de proximitat, les iniciatives dels anomenats localívors, les cooperatives de consumidors --basades en l'anomenada agricultura sostinguda per la comunitat o CSA-- o  les mateixes agrobotigues, per esmentar-ne només algunes, incideixen en el mateix concepte: una agricultura realment alternativa i sostenible no solament exigeix un canvi profund en els sistemes de producció i una dignificació de la tasca dels llauradors --fent que obtinguen uns ingressos justos per la seua activitat--sinó també considerar l'impacte ambiental que produeix el transport de molts d'aquests productes agrícoles a grans distàncies des del lloc on són cultivats fins allí on són comercialitzats i consumits.

I el cas és que pensava totes aquestes coses, fa uns dies, per raons que tenen poc a veure amb l'agricultura i els agricultors: tot i que m'haguera agradat poder fer cap a altres muntanyes un poc més altes per airejar-me i treure la pols als grampons i el piolet, les circumstàncies han fet que, pel moment, m'haja hagut de limitar a recórrer algunes de les serralades que tinc més a prop; la qual cosa, és clar, tampoc no està malament, perquè fins i tot els indrets més coneguts i familiars guarden sempre alguna perspectiva nova, algun aspecte remarcable per descobrir o recordar. Ho vaig tornar a comprovar a la Serra dels Plans, en una de les caminades més estimables que de les moltes que poden fer-se per la rodalia alcoiana. A tocar de la Torre de les Maçanes, però compartida amb els termes municipals de Benifallim i Alcoi, els Plans representa la continuació, cap al nord-est, de l'eix muntanyenc que formen les serres de la Carrasqueta i la Penya Migjorn, i els 1.331 metres del seu cim constitueixen una talaia privilegiada sobre el conjunt de serralades que s'estenen per les comarques del sud valencià. A més, la serra alberga un dels carrascars més extensos i prometedors d'aquestes contrades, en ple procés de recuperació després dels últims incendis --i de segles d'explotació humana: en els vessants de la serra es va instal·lar, el 1910, una colònia destinada a posar en cultiu aquestes feréstegues terres, de la qual es conserven encara algunes cases i que mereix un comentari més detallat que deixe per a un altre moment; també la pel·lícula "Héctor", protagonitzada per Ovidi Montllor, va ser rodada en aquesta serralada.

En poques paraules: hi ha muntanyes més altes, però estan més lluny. I els Plans (o la Mariola, o el Maigmó), tan modestes com es vulga, no deixen de ser, també, muntanyes; i, a més, són muntanyes de proximitat, serralades de quilòmetre zero... si més no, d'Alcoi estant.

A la marxa

Ja veus, amb els Reis passats, només a un cap de setmana de recuperar la seguida habitual --enguany, més que mai, tan esperada com temuda-- i jo ací, encara, pensant-me per quin dels propòsits per a l'any nou convindria començar. Que no és que la llista fóra llarga, més aïnes al contrari; però potser m'hauria anat millor concretar-los una mica més, que ja se sap que les formulacions massa vagues faciliten una interpretació flexible, pero són menys efectives quan es tracta de dur-les a la pràctica... Almenys, i pel moment, allò del tabac --un clàssic-- ja està en marxa una vegada més, i tan de bo que aquesta siga la definitiva. Quant a altres intencions, projectes i objectius, ja veurem d'anar precisant-los i prioritzant-los a mesura que reprenem, de nou, el camí; i això compta, també, com a propòsit.

Llums (i ombres)

Entre el vent de la muntanya i les brises marjalenques, i amb l'ordinador oportunament desconnectat la major part del temps, ha anat discorrent aquesta primera i lluminosa setmana de l'any. Matins resplendents i vesprades diàfanes, a cavall entre la serra i la mar, amb l'avantatge --sóc persona estalviadora-- d'haver pogut reservar alguns dies de vacances per fer més passadores aquestes dates i veure de carregar piles per les batalles que s'anuncien. Les ombres, una vegada més, les posen les notícies que constaten la vertadera magnitud del saqueig al qual ha estat sotmès aquest País, i la confirmació que qui seguirà carregant amb les conseqüències de l'espoli no serà la banda de deshonrats, inútils i vividors (molts d'ells majoritàriament votats, tot s'ha de dir) que ens han portat fins ací. Pel moment, però, farem per seguir arreplegant d'ací i d'allà tanta llum com puga ser, i anirem deixant-la en el rebost per quan convinga. Ho demane en la carta que, fa una estona i com tots els anys, he posat a la burreta: tota la llum possible, per a mi i per aquells als que m'estime; i ja posats i si poguera ser, que qui ens ha portat tantes foscors acabe pagant-les a bastament i amb interessos. I la voluntat, és clar, que una camisa tampoc no sobra mai...

Bon any!

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc pel mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d’aurora.

Miquel Martí i Pol

Que l'any que comença vos siga amable i propici. Que trobeu la felicitat allà on siga que la busqueu, i que no la deixeu escapar si és que vos surt al pas sense cridar-la. I, sobretot, que no falten mai les forces per seguir imaginant camins, trencant foscors i cercant aurores. Solc rera solc, pas rera pas.

Tots som uns

Demà, com cada 31 de desembre, Mallorca celebrarà la seua Diada. La Festa de l'Estendard, que commemora l'entrada a Ciutat de les tropes de Jaume el Conqueridor el 1229, és la festa cívica més antiga d’Europa, i va precedir d’altres celebracions similars com les de València o Oriola. Tot i els intents de menystenir-la, i d’haver quedat oficialment reduïda a una festa local (l’any 1997, el Consell Insular la va substituir per una jornada espúria i postissa que té lloc el 12 de setembre), la celebració segueix conservant el seu caràcter popular. A més, i des de fa alguns anys, el 31 de desembre ha esdevingut una jornada de reivindicació dels drets nacionals, i la manifestació que s’hi celebra tal dia com hui, representa un dels referents més clars i contundents de la voluntat dels mallorquins i mallorquines de no renunciar a la seua llengua, la seua cultura i la seua nació, que és també la meua, la nostra.

Mai no he estat a la Diada, i no podré estar-hi tampoc en aquesta ocasió. Però enguany, per moltes raons, m’hi sent més a prop que mai del que aquesta jornada representa. Per tot el que, al llarg d’aquest any que s’acaba, he seguit aprenent, coneixent i estimant de les Illes i la seua gent; però també per la virulència amb que el govern de Bauzà està aplicant-se per reduir a la mínima expressió qualsevol rastre de la llengua o la cultura catalanes en aquelles terres. Com recordava ahir Vicent Partal, els canvis legals absurds i injustificables, la repressió desproporcionada de l’independentisme o el revifament de projectes que amenacen el territori, formen part d’una estratègia premeditada i conscient, de la qual els valencians i valencianes venim sent víctimes, també, des de fa molt de temps: el premi per avergonyir-se en públic per parlar valencià, és que et nomenen consellera d'educació.

Per tot això, ho deia també Partal, els mallorquins i mallorquines que eixiran d’ací unes hores al carrer ens defensen a tots. I encara que siga des d'una distància que només és física, des d’aquesta banda de la mar serem molts els qui estarem fent-los costat, perquè la seua lluita és també la nostra; perquè, mal que pese a algú, tots som uns.

Ja sabeu que, en general, sóc persona més donada a l’avaluació continua (i un poc precipitada) que al balanç pausat, sistemàtic i meditat, que és el que tradicionalment demanen dates com aquestes. Així que també enguany me’l deixe pendent per a un moment més propici. De totes formes, i sense pensar-hi molt, crec que de totes les coses bones i dolentes que m’ha portat aquest any 2011 que està a punt d’acabar-se, han pesat molt més les primeres que les segones, i per tant no puc dir que, quant a mi i pel que fa a allò realment important, haja estat un mal any. I encara gosaria menys dir-ho quan, fent escandall de tot el què s’està esdevenint al meu voltant, veig a tanta gent que m’estime afrontant incerteses, dificultats i injustícies amb una determinació i una fermesa admirables. Tan de bo que l’any que comença porte per a tothom noves esperances i forces renovades per seguir lluitant; i tan de bo que unes i altres arriben primer allà on més falta fan.

Beneïda innocència

De menut ja m'ho deien a casa, que hi ha voltes que peque per tendre. Fixeu-vos si no que m'estava mirant la premsa del dia, em trobe aquesta notícia --que, per cert, ja és casual que haja aparegut en tots els mitjans-- i vaig i quasi me la crec... Com si un ciudadano ejemplar com ell, que ha demostrat sobradament la seua honradesa, fóra capaç de fer aquestes coses. O molt pitjor encara: com si els valencians i valencianes estiguérem imbècils, ens xuclàrem el dit i poguérem votar a gent capaç de burlar-se de nosaltres, d'estafar a Hisenda o de buscar-li a la novia una canongia ben remunerada sense cap mirament... Vinga, home, ni que fórem uns pobres innocents.

Enyor de muntanya

"La sacralització blanca de la muntanya es concreta en dues imatges. La muntanya-refugi, refugi per als dissidents i marginals, però al mateix temps refugi de les llibertats. La segona imatge deriva del caràcter de refugi i de l'origen sagrat, és la muntanya reserva de puresa enfront de les ciutats. Aquesta antinòmia, fixada en el segle XVIII amb Rousseau, perviu àmpliament atorgant a les àrees muntanes virtuts regeneradores i guaridores, tant en el pla físic com en el moral".

Jorge Cruz Orozco

Fa dies que trobe a faltar la muntanya. No és res estrany: sempre m'ha passat quan, per la raó que siga, he hagut de distanciar més del desitjable les meues caminades per la serra. Però si a més, i també per la raó que siga, estic covant algun neguit o em trobe capficat en qualsevol desassossec ordinari o extraordinari, aquesta enyorança se'm fa encara més palesa. La muntanya sempre m'ha resultat un escenari idoni per ordenar idees, esbandir foscors i carregar energies; o almenys, per tractar de fer-ho. Per això, quan aquest matí m'han proposat --de forma tan inesperada com oportuna-- d'ajornar l'habitual treball de despatx i fer una mà en una de les captures periòdiques de voltors que fan els companys i companyes que s'hi dediquen, no he hagut de fer-li moltes voltes: feina són, totes dues, però no es pot negar que hi ha lleugers matisos que les diferencien.

Feia fred a la Creu del Gelat, en el Bovalar de Cinctorres. Tampoc els voltors no han mostrat cap disposició a col·laborar i, després d'algunes hores d'espera infructuosa, ha calgut deixar-ho per a un altre dia i millor ocasió: són coses que passen quan el treball no depén només de papers i ordinadors. Però potser el major regal que ens ha deixat el dia ha estat albirar, rere Sant Cristòfol de la Todolella i sobre les moles que tanquen els horitzons dels Ports, el perfil nevat dels Pirineus. I ha estat només amb l'evocació d'aquells cims llunyans, i amb la perspectiva d'uns altres molt més pròxims i familiars que recorreré de nou d'ací poc, que una part del neguit i del desassossec ha començat a esvair-se...

Nadal a les portes

Reconec que desembre mai m’ha resultat especialment simpàtic, i aquest no ha estat una excepció: entre sotsobres i mudances --generalment simultànies; em tem que mai no he estat seguidor fervent dels prudents consells d’Ignasi de Loiola— el mes ha anat consumint-se fins posar-nos, quasi per sorpresa, a les mateixes portes de Nadal. I un any més, com ve sent tradicional, afronte aquestes dates entranyables amb les ganes justetes, els ànims un poc minvats i un constipat considerable. Tractar de gestionar algunes pèrdues sensibles, digerir dues o tres frustracions o administrar adequadament més d’una ràbia i alguna que altra indignació, han estat activitats que m’han ocupat no poc temps aquestes darreres setmanes. Però també han estat dies de comprovar que alguns esforços acaben donant fruit, d’assentar les bases per a nous reptes i, perquè no dir-ho, de veure com el pis de València va mereixent finalment la qualificació d’habitable (i, fins i tot, de confortable). En poques paraules: hem anat vivint...

Siga com siga, torna a ser Nadal, i un any més he decidit que tractaré d'ignorar, en la mesura possible, la densa capa de cursileria, hipocresia i llepacirisme que ens envaeix com una boira espessa i apegalosa, i faré per quedar-me només amb allò que puguen tindre de positiu aquestes dates: essencialment, i en el meu cas, la possibilitat de compartir-les amb la gent que m’estime i a la què no sempre dedique el temps que mereixen. I és per això, també, que un any més em prenc la llibertat de desitjar-vos que, siga el que siga el que entengueu per Nadal, el passeu de la millor manera possible. O, com se sol dir sense tant de romanç: que tingueu unes bones festes!

D'acord, com a il·lustració resulta tòpica i poc original; deu ser que el meu esperit nadalenc no presta per a més, perquè no he sabut trobar res que em semblara més escaient. A més, vist el que passa quan poses "nadal" al buscador d'imatges de Google, quasi que em done per satisfet: podria haver estat molt pitjor...

Mapes

Transitar per la vida sense mapa ni brúixola és una opció tan vàlida com qualsevol altra. De fet, no són pocs aquells que, després de passar molts anys tractant de dotar-se d'una cartografia fiable i adequada, acaben prescindint-ne per una raó o per una altra, i comencen a guiar-se només per la intuïció, o bé per vagues referències. En aquest cas, allò més recomanable és assumir que no sempre serà possible saber on ni quan acabarà la senda que s'haja finalment triat. I si fóra el cas que es comparteix amb algú algun tram de caminada, convé també fer-li saber que no és assolir una concreta destinació, ni complir cap horari, allò que ens mou: només caminar. I anar gaudint, tant com es puga, de cada moment, de cada paisatge.