Vímet i aspirines

Si caminem, en aquests primers dies de la primavera, per la vora de qualsevol riu o rambla, potser ens cridarà l’atenció la discreta però copiosa floració que cobreix les branques, encara sense fulles, d’un grup peculiar d’arbres i arbrissons estretament lligats als cursos d’aigua. No destaquen, aquestes flors, per ser especialment vistoses: són petites i verdoses, s’agrupen en inflorescències allargades (anomenades aments), i hi ha peus que en produeixen només de masculines i d’altres de femenines. Per aquesta raó, com també per la impossibilitat d’observar alhora flors i fulles i per la variabilitat de molts dels seus caràcters, no sempre és fàcil distingir unes espècies d’altres; totes elles, però, s’agrupen dins un únic gènere, anomenat Salix, i són conegudes, en conjunt, com a salzes.


Als Països Catalans es coneixen una vintena d'espècies d'aquest gènere. Algunes d'elles són mates baixes i rastreres pròpies de la tundra àrtica (com ara Salix reticulata, S. herbacea o S. retusa), que van avançar cap al sud durant les glaciacions quaternàries i que han quedat acantonades als Pirineus i d’altres serralades elevades. Una altra espècie singular és l’endèmic salze de cingle (S. tarraconensis), que creix en els roquers calcaris dels Ports i serralades pròximes. Però allò més habitual és que es tracte d’arbustos o arbres petits de branques flexibles i intricades, especialment adaptats per resistir l’embranzida de les revingudes --cas, per exemple, de les sargues (S. eleagnos), els gatells (S. atrocinerea) o les salenques (S. purpurea)-- tot i que de vegades poden arribar a ser arbres ben cepats propis dels boscos de ribera, com ara el salze blanc (S. alba) o la vimetera (S. fragilis).

Molts salzes són apreciats pel seu valor ornamental, com és el cas de l’esmentat salze blanc o del conegudíssim desmai (S. babilonica), originari de Xina i profusament cultivat a hores d’ara. Però no és aquest l’únic ús al qual han estat destinats secularment: probablement, la seua utilitat més coneguda i estesa ha estat la utilització de les seues branques flexibles i resistents --anomenades vims o vímets-- per a confeccionar objectes d'ús quotidià. A més, la seua fusta era apreciada per la seua lleugeresa i resistència, mentre que, en florir a finals de l’hivern, moltes espècies tenen també importància per a les abelles i d’altres són utilitzades com a farratge per al ramat o per a estabilitzar el caixer de rius i rierols.

Però els salzes han gaudit també, des de molt antic, d'una merescuda fama per les seues virtuts medicinals: la corfa del salze blanc --i d’altres espècies-- ha estat utilitzada tradicionalment com a analgèsica i antipirètica. Aquestes propietats són degudes a la presència d’una substància anomenada salicina, aïllada per primera vegada per Buchner el 1828. A partir de l'estructura quimica d'aquesta, el farmacèutic alemany Felix Hoffman va aconseguir sintetitzar el 1897 una forma pura i estable de l’àcid acetilsalicílic, component bàsic, com es sabut, de l’aspirina: contribució cabdal al benestar humà, que cal afegir als beneficis obtinguts durant mil·lennis de les insubstituïbles paneres i cistelles de vimet, i que hauria de ser suficient per retre, a aquests esvelts, resistents i elegants vegetals, un homenatge ben merescut. Per no esmentar què hauria estat de la poesia universal sense els salzes…

Tot i que em creia fort i ferm com una roca
la bellesa em sacseja com a una dèbil branca.
Era dur de coratge i, de sensibilitat, tendre.
No m’he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m’agrada la rigidesa en l’home,
que el transforma en una estàtua;
ni qui no ha passat nits despert
per l’insomni de l’amor,
ni a qui el desig no li ha doblegat mai el cos.
Ara penedit, ara abrandat, plore
pels meus pecats, i gemegue per les ruïnes.
Sóc talment la tendra branca d’un salze
que el vent du de banda a banda.

Ibn Khafaja d'Alzira (traducció de Josep Piera i Josep Ramon Gregori, baixada d'ací)

Content, i molt orgullós, de la multitudinària manifestació d'ahir a Palma pel català i contra els atacs a la llengua del govern del Partit Popular. Una lliçó de coherència i fermesa front a qui no atén a més raons que les dels seus amos de Madrid: la lluita serà llarga, però tots aquells que tenim el català com a llengua pròpia i comuna hem d'agrair hui als mallorquins i mallorquines que ahir alçaren també la seua veu per nosaltres.

Imatge de Vilaweb

Ara digueu

Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»

Salvador Espriu

Ni de l'estupidesa de Mourinho, ni dels deliris de Camps; ni tan sols d'una primavera que avança i que comence a pensar que, més que astènia, allò que em provoca és alguna manifestació peculiar de la síndrome d'Stendhal. D'allò que hauria volgut escriure aquesta setmana, si no se m'haguera esmunyit el temps entre tràfecs i viatges, hauria estat de la lliçó de coratge i coherència que Jaume Bonet està donant amb la seua vaga de fam per la llengua i contra els atacs al català per part del govern de Bauzà; els mateixos --i amb els mateixos responsables-- que al País Valencià estem patint des de fa anys. Diumenge, a Palma, aquest clam tornarà a eixir al carrer (hui ho ha fet també a Barcelona) i molts valencians i valencianes que no podrem anar-hi físicament, estarem alli de cor fent-li costat perquè, una volta més, és la nostra llengua i la nostra identitat la què està amenaçada. Com ho fem, també, amb la lluita decidida i valenta --silenciada, gens innocentment, per massa mitjans de comunicació-- de Jaume Bonet i els seus companys de Jubilats per Mallorca, i la de totes les persones que, malgrat tot, han viscut per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, per recordar-nos el sentit de la paraula dignitat.

Vernal

S’han fet foc les Falles folles, el sol ha travessat puntualment l’equador celeste i el llevant porta pluja generosa a les valls i blanqueja les muntanyes: desmesuradament, tot és com ha de ser, i tot és primavera. O anirà sent-ho, que totes les coses requereixen el seu temps per esdevenir-se, i ja se sap també que les primaveres, com les revolucions, tendeixen a avançar –de vegades amb una lentitud exasperant-- de baix a dalt i de fora endins.

Potser que renàixer, ateses les circumstàncies, siga un objectiu massa ambiciós i poc realista. Jo, pel moment, em conforme amb tractar de rebrotar i, si de cas, ja aniré replantejant-m’ho dia a dia...

 
Margaridetes, abelleres i barralets solen ser de les primeres flors en comparéixer per ribassos i herbassars quan l'hivern comença a retirar-se. Les primeres, amb un cicle de vida fugaç, donaran lloc a milers de llavors que permaneixeran latents en terra fins que les condicions siguen de nou favorables per a germinar. Els bulbs dels barralets o els tubercles de les abelleres (una de les orquídies més freqüents a casa nostra) els han permés sobreviure als freds de l'hivern gràcies a les reserves acumulades en aquests òrgans subterranis, i treuen ara les seues vistoses tiges florides abans de tornar a romandre ocults fins que arribe una nova primavera. Modestes, discretes, precioses flors de marge...

Foc purificador

Imatge de RTVV

S'acaba, amb un balanç francament acceptable, aquesta estranya setmana d'accidentada orografia en la què les feines quotidianes han hagut de conviure --de vegades amb certa dificultat-- amb els pasdobles, els envelats i els masclets que han acabat prenent els carrers de València. Queda per davant un llarg cap de setmana faller, al qual m'encare amb el propòsit ferm d'anar improvisant sobre la marxa segons el que sorgisca i el que demane el cos: l'única obligació que he decidit imposar-me, per als pròxims dies, és la de no obligar-me a res, que hi ha moltes formes de celebrar l'adveniment de la primavera, i la majoria no tenen perquè ser incompatibles ni esgotar-se només en un cap de setmana. De fet, i si fóra per tot allò que mereixeria ser past de les flames purificadores, el famós tòpic que diu que a València són falles tot l'any podria prendre una dimensió molt més literal... Pel moment, bon cap de setmana i bones falles si vos pega a prop. I que comence la mascletà!

No és solament en els carrers en festa que s'anuncia el final de l'hivern i la primavera imminent: s'han retardat molt, enguany, però finalment també els narcisos del pati han començat la seua floració esplèndida. I és per això --i pel meu reconegut narcisisme-- que no he sabut resistir-me a posar-los...

Referents

Tots dos ens van deixar amb la primavera a les portes, per bé que amb tres dècades --i un parell de dies-- de diferència. Félix Rodríguez de la Fuente va morir a Alaska, tal dia com hui, ara fa trenta-dos anys. Només dos, en fa, de la desaparició de Miguel Delibes el 12 de març de 2010. Tots dos, fills de la Castella profunda i adusta; units per la seua passió per una natura a mesura humana, en la què les persones formen part substancial i inseparable dels paisatges en els quals viuen (o sobreviuen), però també per la seua capacitat extraordinària --amb la literatura, amb la imatge o la paraula-- per comunicar, per incidir directament sobre les emocions i els sentiments d'aquells als quals es dirigien.

Imatges de la xarxa

Félix i Delibes mantenen, en el meu imaginari personal, una estreta vinculació, no solament pel que em semblen trets comuns d’origen i visió, sinó també per com han anat, després, les coses. Un dels fills de Delibes –Miguel Delibes de Castro-- és un conegut biòleg, especialista en mamífers (un dels principals experts mundials en la conservació del linx ibèric) que va ser, en la seua joventut, col·laborador directe de Rodríguez de la Fuente en algunes de les seues obres. És un divulgador brillant, i sobretot darrerament hem coincidit diverses vegades, en part gràcies a la seua relació amb la Fundación Félix Rodríguez de la Fuente, amb la qual les xarxes i entitats que promouen la custòdia del territori en l’àmbit de l’Estat mantenen un marc de col·laboració especialment interessant i pertinent: el refugi de rapinyaires de Montejo de la Vega, establert l'any 1974 a proposta de Félix mitjançant un acord entre WWF i l'ajuntament d'aquest poble de la muntanya segoviana, es considera a hores d'ara com un dels primers exemples de custòdia del territori en tot l'Estat.

Quant a mi, a tots dos els dec, com a mínim --i si voleu, amb les inevitables llums i ombres-- que foren els primers en mostrar-me algunes coses que, després, han resultat ser especialment rellevants en la meua vida. A Félix he d'atribuir-li, sense cap mena de dubte, la primera espurna d'una fascinació per la natura que ha acabat duent-me a dedicar-me a aquestes coses. De Delibes i de molts dels seues llibres, vaig aprendre una certa manera d’entendre la relació entre la natura i les persones (magnífica la reflexió d'Àgueda Vitòria a l'Informatiu) que anys després --coses de la diglòssia-- he cregut retrobar també, amb tots els matisos que calga posar-hi, en l’obra inestimable del mestre Valor. Afortunadament, tots dos –Félix i Delibes-- ens van deixar un llegat immens en la seua obra, i qui se’n preocupa perquè aquesta no caiga en l’oblit. Així és que, encara que tot plegat vagen resultant massa records per a un sol mes, no volia deixar passar l’ocasió de dir-ho.

Montejo de la Vega. De la Wikipedia

Aquesta nit, a Alcoi, el periòdic Ciudad entrega els seus premis del 2011, entre ells el que fa referència al medi ambient i que, com ja vaig dir fa unes setmanes, ha tingut a bé atorgar-me. Ja vos dic que a mi, açò de les gales i d'haver de parlar --encara que siga només un poquet-- davant de tanta gent, se'm fa un poc costera amunt. Però també és cert que estic content i agraït, i que tot i els nervis que sé segur que passaré, espere gaudir-ho tant com puga. Ja vos contaré...

Topografia del temps

Que jo recorde, és una cosa que m’ha passat des de sempre; i també des de sempre he pensat –no em tinc per tan original— que no dec ser l’única persona a qui li succeeix. Però em sembla que, més enllà d’algun comentari de passada amb amics i coneguts, mai no he tractat d’explicar-ho, probablement perquè no em resulta fàcil posar-ho en paraules. La qüestió ve a ser la següent: quan imagine el futur més o menys immediat (quan tracte d’organitzar, planificar o anticipar les tasques i ocupacions a què dedicaré els pròxims dies o setmanes, o simplement quan ubique cronològicament algun esdeveniment o fita pendent), el meu cervell genera, de forma automàtica i inconscient, una espècie d’imatge física d’aquest futur. Dins el meu cap es fa visible, llavors, una mena de paisatge temporal, un mapa tridimensional –no se m’acut altra forma d’expressar-ho— en el què, d’alguna forma, els relleus formats per fets rellevants destaquen sobre la planura llisa i monòtona que simbolitza la resta del temps a la què no he assignat, encara, cap atribut específic destacable.

Imatge de la xarxa

No es tracta, enteneu-me, d’un pensament conscient, ni d'elements que reproduisquen de forma més o menys simbòlica trets físics de cap paisatge real o imaginari. Només utilitze aquests termes per tractar de representar, com una pobra analogia, allò que constitueix una idea intuïtiva, una figuració mental difusa, alegòrica i involuntària. Aquesta figuració, però, arriba a assolir una consistència quasi corpòria, i va canviant a mesura que hi incorpore nous elements o deixe arrere (com si la sobrevolara) aquells que ja s’han esdevingut. Si he decidit, posem per cas, de fer un viatge d’aci dos mesos, aquesta fita s’incorpora automàticament al mapa com una prominència que destaca més o menys poderosament sobre la resta: el volum --o la cota-- depén de la rellevància que atorgue a l’esdeveniment en qüestió; però també, com si realment es tractara d’un accident físic, de la distància que em separa d'ell. No és estrany, fins i tot, que fets especialment significatius per qualsevol causa, projecten sobre el futur una mena d’ombra que oculta allò que s'amaga darrere seu i que fa impossible prestar-li atenció fins que es fa finalment visible.

Al llarg dels anys, m’he anat acostumant a conviure amb aquesta imatge mental de l’esdevenidor, amb aquesta percepció sòlida –i d’alguna forma tangible-- del futur més o menys immediat, fins a veure-ho com una cosa normal. No sé si ho és, de normal, com tampoc sabria dir si és bo o dolent: per un costat, té l’avantatge de fer aparéixer allò que s'ha de passar com una realitat densa i compacta, la qual cosa facilita –deixeu-me, de nou, que ho diga així— el seu maneig. Però per una altra, la presència quasi constant d'aquesta "realitat" pot arribar a resultar feixuga i, amb freqüència, una mica angoixant. Només sé que, per a bé o per mal, a mi em passa. I que quan més còmode m’hi sent és quan la topografia temporal creada dins el meu cervell guarda un equilibri adequat i més o menys harmònic entre tàlvegs, cims, tossals i mesetes. Quant a què caldria entendre per adequat i harmònic, hauria de preguntar-li al meu cervell: ja es veu que, si més no pel que fa a algunes coses, sembla que va per lliure…

Com volem

Han passat anys (dèsset, ja), han passat moltes coses. De vegades no ho sembla, perquè el tenim molt present, i perquè, tot i que tampoc nosaltres voliem creure-ho, encara dura, per a massa gent, la vida dura. Però tal dia com hui l'Ovidi va agafar vacances, i ens agrada recordar-ho: amb l'aroma bo del romer, dolces xicones i un conyac (i vi i cassalla). I fent camí, que encara ens queda lluny poder dir, com el volia, va com vull. Com volem.

Cinquanta menys un

Comencem bé: diu la ineludible Viquipèdia que el quaranta-nou és un nombre deficient, defectiu o retardat, un concepte matemàtic que no he entés molt bé però que sona un poc intimidatori. Per contra, val a dir que també és el quadrat de set, guarisme que, a banda de ser el primer nombre feliç --un altre concepte matemàtic de nom pintoresc que també desconeixia-- simbolitza la perfecció, per la qual cosa té una notable presència cultural i fins i tot és considerat sagrat per algunes religions. Quant a que quaranta-nou siga també al nombre atòmic de l'Indi, un equip de futbol americà de San Francisco o el prefix telefònic d'Alemanya, he de dir que no m'ha fet ni fred ni calor.

Tampoc el set de març, recorrent de nou a la mateixa font, sembla haver estat una data especialment propícia per a efemèrides remarcables. Tot i que no he fet una recerca exhaustiva, només m'han cridat l'atenció, de tot el que s'ha esdevingut en un dia com ahir, els naixements de Mondrian i de Ravel o la mort del meu admirat Stanley Kubrick. Per no esmentar que ha estat en un set de març --com indica l'edició en castellà de la Wikipedia, admirablement actualitzada-- quan Lionel Messi ha esdevingut el primer jugador en marcar 5 gols en un partit de la UEFA Champions League, en el qual el Barça li va endossar set gols (nombre feliç) al Bayer Leverkusen.

El cas és que, com ja ha quedat dit en ocasions anteriors en aquestes mateixes planes, ahir set de març va ser el meu aniversari. I quaranta-nou, el dígit que he afegit des de hui mateix a la meua edat fins que, d’ací un any, siga substituït per una d’aquelles xifres rotundes i categòriques que –no ho negaré— sempre imposen un poc de respecte. En tot cas, dotze mesos tinc per davant fins que arribe aquell moment, com també per aconseguir que allò deficient, defectiu o retardat siga només el nombre, i no l’any al qual designa. I per veure si acabe ja de superar aquesta maleïda pubertat, que ausades que se m'està fent llarga...

Imatges de la xarxa

I com que hui és 8 de març, mai està de més recordar que hi ha assumptes que no són cosa d'un dia; que ja es veu --posem per cas, escoltant al ministre de Justícia espanyol-- que ens queda molt de camí per recórrer fins acostar-nos a una autèntica igualtat; però també que, més enllà de les paraules i les intencions, som nosaltres mateixos els qui, amb les nostres accions quotidianes, podem fer molt --molt més del que sovint fem-- per avançar-ne.

Sobre Falles i falleres

Devia ser cap a l'octubre de l'any passat. Conduïa cap a València, com tantes altres vegades, quan vaig escoltar a la ràdio --en una emissora estatal, de les poques que aguanta tot el trajecte sense haver d'estar continuament resintonitzant-la-- que acabaven de designar les falleres majors del 2012. Que ja d'entrada penses que, com a nota simpàtica, ja els val; però que potser, al País Valencià, hi devia haver passat aquell dia alguna altra cosa digna de menció, com de fet semblava haver succeït amb la resta dels territoris de l'actualitat dels quals s'anava donant compte. El cas és que, a mesura que els butlletins anaven succeint-se i les flamants falleres majors seguien apareixent com a l'única notícia valenciana ressenyable de la jornada, anava encenent-me cada volta més: potser no m'no hauria de prendre tan fort, però ja em coneixeu i a mi aquestes coses em treuen bastant de polleguera, perquè estic convençut que no són gens innocents i que, en el fons, responen a un interés --si voleu, no sempre conscient o malintencionat-- per donar una visió del País limitada als seus aspectes més anecdòtics, superficials i inofensius.

Amb aquests antecedents, no hauria de sorprendre que, quan vaig arribar a la faena i algú de la colla amb la què prenc habitualment el cafè em va dir "Ací estem, xarrant d'això de la fallera major... Ja ho has sentit?", reaccionara amb una certa brusquedat: si no recorde malament, i renunciant per una vegada el tacte exquisit que em caracteritza, vaig contestar alguna cosa així com que massa i tot que ho havia sentit, i que n'estava fins els collons del tema, i que veges a mi que punyeta m'importava la fallera major amb tantes coses que estaven passant i tot això i allò. Un silenci incòmode i espés es va fer quan vaig acabar la meua irada expansió, mentre tot de cares d'estranyesa --i fins i tot alguna de pànic-- em miraven bocabadades. I no solament en el meu grup, sinó en tota la resta de rogles que es distribuïen vora la màquina de cafè i que també havien callat sobtadament en escoltar-me. Algú, però, va canviar ràpidament de tema i la cosa va quedar, aparentment, com una més de les excentricitats que se m'atribueixen, que ja se sap que aquests alcoians són gent un poc rareta...

Poc després, però, una companya se'm va acostar, visiblement preocupada, i em va preguntar: "Perdona, però... tu tens algun problema amb la fallera major? T'ha fet alguna cosa? Pareixia que estaves molt enfadat amb ella...". Convençut que feia broma, i un poc cansat ja del tema del dia, li vaig contestar que no era això, i que veges com anava a estar enfadat amb la fallera major, com si la tractara tots els dies... "Ho fas", em va dir; "És tal, la que treballa ací..." Jure que si en aquell moment haguera pogut fer-me invisible, ho haguera fet. Només vaig poder que desfer-me en disculpes i explicacions, assegurar que no tinc res contra les falleres en general ni molt menys contra aquesta en particular (cosa que és rigorosament certa), i fer-me íntim propòsit de callar-me la boqueta de tant en tant diga el que diga la ràdio; supose que va ser suficient, perquè ningú més no ho ha comentat, i des de llavors no he notat tampoc cap hostilitat ni animadversió desacostumada per part de ningú, fallera o no.

El cas és que, atesa la mala consciència que se'm va quedar després de tan desafortunat episodi, i lamentant a més com d'assetjades, insultades i intimidades se senten altres falleres per culpa de les protestes (o, com elles diuen, els "actos carentes de sentido y de justificación alguna" que posen de manifest "la vileza que supone el empleo de la violencia para defender qualquier tipo de idea") que venen acompanyant aquests dies les tradicionals i entranyables mascletaes, he pensat que enguany, com a mostra de sincer penediment, no faré la tradicional entrada --un punt irònica però sempre sense mala intenció-- sobre Falles i falleres. O potser si?

Imatge de la xarxa

Març

Per a l'ametler és temps de florir; per a l'olivera, de ser descimalada... Març sempre m'ha semblat un mes estrany: contradictori, indecís i un punt traïdorenc. O potser és, simplement, que mai no he sabut molt bé quan havia de fer com l'ametler, i quan com l'olivera...

And it's whispered that soon if we all call the tune
Then the piper will lead us to reason
And a new day will dawn for those who stand long
And the forest will echo with laughter.

Conéixer (-se)

Es molt probable que Eliot tinguera raó i el nostre destí, després de tota exploració, siga arribar finalment al lloc des del qual començàrem a caminar. Però fins que arribe aquell moment, hi ha encara molt per conéixer, i sovint es troba tan a prop que només un parell de dies donen per a molt. Especialment, quan tenim la sort que ens ajude a descobrir-ho algú que sap molt bé què és allò que ens emociona; i amb la sort, també, de no haver de triar entre les neus de Tramuntana o els tamarigars de vora mar, perquè dels uns als altres només hi ha una mirada de distància. Potser, la mateixa separació que hi ha entre l'inici de totes les nostres exploracions i el seu final, quan tornarem al punt de partida per provar de conéixer-lo per primera vegada.

He de reconéixer que, segons com es miren, entrades com aquesta poden semblar un poc estufades o, fins i tot, vagament exhibicionistes. No hi he pogut pensar molt, capficat com estic pel tràngol que està passant el pobre Inaki Urdangarin i profundament preocupat per com afectarà, tot plegat, la imatge de la família reial i de la monarquia espanyola; però ja vos dic que res més lluny de la meua intenció. Si que és cert, però, que amb el temps m'he habituat a aprofitar d'aquestes planes el que tenen de dietari, i que em va bé fer-les servir com un magatzem d'imatges i impressions per si la memòria curtejara. És per això que, tot i que no crec que oblide fàcilment aquests dies a Mallorca, completaré la crònica tot recordant(me) que les més recents manifestacions contra les retallades dels serveis públics, dissabte passat, van tornar a omplir els carrers del País i que, segons m'han contat i si més no a València, ha estat una de les més concorregudes que es recorden. I també que el cap de setmana que va començar a peus del Puig Major va acabar a Alcoi, diumenge a boqueta nit, amb el magnífic concert que ens va regalar Feliu Ventura, de qui hi ha tants versos a manllevar que no sabia per quins decidir-me...

No es poden apagar les ones

si ens queda la cançó

per fer-nos poble.

La nostra llengua és el nostre transport.

Reloading

Probablement no és més que un (altre) símptoma de la meua reconeguda ingenuïtat, però seguisc creient obstinadament que quasi tot, en aquesta vida, és susceptible de ser refet, reconstruït o rehabilitat. Tan se val que es tracte de la meua assolada dentadura com –per posar un cas de dificultat extrema—el mateix PSPV o, fins i tot, d’aquest País Valencià devastat per dècades de desidia, manipulació i podridura social i institucional. Altra cosa serà, evidentment, el preu que caldrà pagar, i les dificultats, l’esforç i els sacrificis que caldrà fer per aconseguir-ho. I, fins i tot si reïxim, serà difícil espolsar-se la trista sensació que tot hauria estat més fàcil (i més barat) si haguérem estat capaços de frenar abans la destrucció, si s'hagueren atès les veus i els signes –sempre n’hi ha— que ens alertaven. No es va fer, però, i tampoc serveix de molt lamentar-se: allò que toca ara és començar a recompondre, i el primer pas sempre ha de ser aturar la degradació, extirpar decididament allò que no admet cap altra solució, i posar fonaments sòlids per començar a reedificar. I potser, encara que siga molt demanar, confiar que hem après la lliçó…

La imatge, com moltes de les que il·lustraven entrades anteriors, procedeix de Vilaweb, a qui cal agrair el magnífic seguiment que està fent de tot el que s'està esdevenint a València aquests dies.

Obligacions odontològiques previament adquirides em van impedir sumar-me ahir a una nova demostració que alguna cosa està canviant a València, i que ho fa amb energia i decisió malgrat que segueixen les amenaces i les agressions. Vull creure que, d’alguna forma que encara no sóc capaç de concretar, tot el que està passant aquests dies és l’inici d’una necessària reconstrucció –política, moral i social-- que s’ha fet esperar massa però que a la vista del colapse en què s’està sumint el sistema, sembla cada vegada més inajornable: podem seguir apedaçant-lo --el sistema-- però tard o d’hora no quedarà més remei que recarregar-lo totalment. No serà senzill ni ens eixirà de bades, però un poc d'il·lusió i d’esperança tampoc no ens haurien de fer mal.


Quant a mi, em prenc també uns dies de recàrrega, que dedicaré a conéixer un poc millor els camins, la gent i els paisatges de Mallorca. Ja vos contaré la setmana que ve…

De (més) manars i (més) garrotades

Ho escrivia fa només tres dies: "Hi convindreu, sobretot si heu tingut oportunitat de conéixer-ho de primera mà, què la distància existent entre una merda de democràcia (per molt merda que siga) i una dictadura feixista és, simplement i malgrat tot, astronòmica". Seguisc pensant-ho, tot i que només siga perquè, fins i tot en aquesta merda de democràcia, encara confie que ningú no irromprà a mitja nit en ma casa perquè no li agrada el que pense o escric. Però reconec que ara mateix, mentre vaig seguint --el twitter treu fum-- el que està tornant a passar pels carrers del centre de València, mentre escolte estupefacte a policies democràtics que qualifiquen com a "enemigos" als estudiants, mentre tracte de reprimir la nàusea que em provoca el discurs d'uns altres demòcrates (les repugnants i consabudes consignes de les "provocaciones de los antisistema" i "los que no aceptan el resultado de las urnas"), no tinc més remei que concloure que, en la pràctica, la distància que ens separa d'una dictadura no és tan astronòmica com m'agradaria que fóra. I que caldrà seguir actuant en conseqüència.

Imatge de Vilaweb

Temps vindran de fer valoracions reflexives i assenyades, d'exigir dimissions (i eleccions anticipades), de plantejar accions per tractar d'aconseguir que la flama que ha nascut --massa tènue, massa feble encara-- acabe encenent una vertadera Primavera Valenciana que incorpore, en el seu nucli, la reivindicació nacional: és aquesta qüestió, i no cap altra, la que més alenta (i inquieta) els elements feixistes enquistats en el sistema. Ara, és hora d'indignar-se, de sortir al carrer, d'assenyalar sense gens de por i amb tota la ràbia als corruptes i els incompetents que ens han portat fins ací, als seus còmplices i a tots els que els justifiquen; i també, i especialment, als que han promogut o han tolerat que apallissen adolescents que podrien ser els nostres fills. Però, sobretot, és temps d'agrair als i les estudiants del Lluís Vives que, amb el seu gest i la seua valentia, hagen aconseguit despertar-nos. O començar a fer-ho.






Dimarts 21, a la vesprada: acabat de tornar d'un carrer de Colom totalment ocupat per la gent des de la Porta de la Mar fins més enllà de la delegació del govern espanyol; moltes persones --joves, la majoria, però no exclusivament-- manifestant-se pacíficament contra els abusos i la indignitat, que m'han fet sentir orgullós d'aquest País. Pel moment, tret dels municipals desviant el trànsit, poca polícia s'ha deixat veure; veurem d'ací una estona.

Imatge de Vilaweb

Desficis

Havia projectat (i en gran mesura, diria que he aconseguit) un cap de setmana bàsicament tranquil. Recuperar son, recompondre --fins on ha estat possible-- els estralls de les gelades sobre el pati, assaborir lectures pendents o gaudir de muntanyes properes sota l'amable sol hivernal, han estat activitats a les què m'he lliurat (tranquil·lament) aquests dies, i no negaré que totes elles m'han procurat estones plàcides i sensacions agradables. Però sobre unes i altres, com una molesta boira que es resisteix a dissipar-se, ha seguit planant una impressió persistent de neguit que ara, potser perquè la sempre ingrata vesprada de diumenge va avançant, tendeix a fer-se més present i emprenyadora.

No m'ha fet falta pensar molt, però, per acabar concloent que una part substancial d'aquesta inquietud ha d'atribuir-se a tot el que està passant al meu País. Les mobilitzacions, quasi diàries, contra les polítiques dels governs amb jurisdicció sobre les nostres vides i hisendes (les últimes, les d'avui a moltes ciutats contra la reforma laboral; però especialment remarcable, pel que significa, la d'anit a Castelló), a penes reïxen a contrapesar la injustificable resposta de la policia --i els intents grollers i igualment inacceptables de manipulació mediàtica-- respecte a les protestes dels i de les estudiants del Lluis Vives, les obscenes imatges de prepotència i autocomplaença que arriben de Sevilla, o les informacions sobre la no menys indecent manipulació i les mentides al voltant de la tragèdia del Metro de València.

Així que encara que només siga per veure de culminar dignament aquest cap de setmana que he volgut tranquil però que ha acabat entelat de desassossecs, he decidit adoptar, per al que queda de diumenge, mesures dràstiques: no tornar a mirar ni premsa ni xarxes socials fins a demà pel matí --bé, potser només un momentet per veure com ha quedat el Barça-- i lliurar-me amb entusiasme a les virtuts terapèutiques dels contes de Borges i la mítica guitarra de Duane Allman. I abonar-me, si voleu un poc ingenuament, a la idea que està covant-se una autèntica #PrimaveraValenciana que no hauriem de desaprofitar...

Com que ja s'ha fet oficial --fins i tot ha eixit en algun comentari--, quasi que ho diga: la 'sorpresa agradable' a la que em referia en l'entrada anterior ha estat que el periòdic comarcal d'Alcoi ("Ciudad") ha decidit premiar-me per la feina en la conservació del medi ambient. I mira, entre que ha estat una cosa totalment inesperada, i que quan les coses venen del poble d'un sempre fan més il·lusió, la veritat és que m'he posat content. Així que agraït de veres, i a seguir fent.

De manars i garrotades

Hi convindreu, sobretot si heu tingut oportunitat de conéixer-ho de primera mà, què la distància existent entre una merda de democràcia (per molt merda que siga) i una dictadura feixista és, simplement i malgrat tot, astronòmica. Però això no pot significar, evidentment, que sota la premissa que podria ser pitjor o que val més això que res, ens haguem de seguir conformant amb la paròdia de sistema democràtic --limitat, amputat i estèril-- sota el qual vivim; ni menys encara que, atenent al caràcter suposadament democràtic de les institucions que ens governen, aquestes estiguen legitimades per vulnerar a espentes, insults i trompades drets fonamentals de les persones. Especialment, quan aquestes persones són adolescents, estudiants de l'Institut Lluís Vives que es limitaven a reclamar el que en justícia els pertoca: una educació pública sense retallades. Fins i tot fent un esforç per no caure en tremendismes, encara que ens coste sorprendre'ns perquè coses com aquesta, a València, passen amb una freqüència inquietant (molt recomanable l'anàlisi de Vicent Partal, hui, sobre el tema), resulta difícil no tornar a sentir ara aquella sensació de fàstic, indignació i cansament que ens resulta, a molts valencians i valencianes, tan familiar com enutjosa.

Imatges de Vilaweb

Converses i cavil·lacions sobre democràcies inconcluses, transicions adulterades i dictadures subjacents, han acabat enfosquint una setmana que ha tingut també moments lluminosos, amb alguna sorpresa tan agradable com inesperada --que m'estime més no avançar fins que siga oficial-- i un cap de setmana carnestolenc per davant que tampoc no hauria de ser cosa de rebutjar. Potser, fins i tot, caldria també valorar com signes esperançadors tant les mateixes mobilitzacions dels estudiants, com la reacció --aparentment amb intencions exemplificadores-- que han provocat en un poder que ens vol dòcils i atemorits i que potser comença a sospitar que la cosa se li escapa de les mans. Però a l'hora d'escollir alguna música per acompanyar, com és habitual, aquesta entrada de divendres, ha pesat més aquella sensació. Perquè si aquesta és tota la democràcia a la que volen que aspirem, ja se la poden quedar per a ells que nosaltres ens en buscarem alguna que ens convinga més; perquè, ara mateix, mentre escric aquestes ratlles, la policia ha tornat a carregar contra els estudiants; perquè com més detalls anem coneixent del que ha passat, més indignant i injustificable sembla. I perquè fa massa temps que, de manars i garrotades (ni que ens els vulguen fer passar per democràtics), ja n'estem fins dalt del cap.

En realitat, la cançó que fa un parell de dies que no em trec del cap és "Damunt d'una terra", de Llach, i tot i que al final m'he decidit per l'Ovidi tampoc aquesta haguera desdit del que està passant i de com està passant... No dubtarem, trobarem els companys i sortirem al carrer. I, si teniu Twitter, no oblideu tampoc la piulada massiva convocada aquesta nit, a les 21:37 (un any després de l'apagada de TV3 al País Valencià). L'etiqueta: #FabraVolemTV3

Granotes i prínceps (235è joc literari)

Tots els historiadors coincideixen, això no obstant, en una observació primordial: si els últims membres de la dinastia regnant no s'hagueren distingit per la seua fe candorosa en els contes de fades i la més absoluta ignorància sobre la toxicitat de les granotes dendrobàtides (molt abundants en el país), la instauració de la República hauria pogut retardar-se encara durant molts decennis o, fins i tot, no haver-se produït.

(La meua primera participació en un dels "jocs literaris" que proposa Jesús M. Tibau al seu magnífic blog Tens un racó dalt del món. Amb permís de feines, ocupacions i maldecaps diversos, faig propòsit de que no siga l'última...)

Violes

Tot i que potser amb menys entusiasme que altres temporades, les violes que entapissen una gran part del pati han encetat, com cada any per aquestes dates, la seua delicada floració. Ja hi eren, quan nosaltres vam arribar a la casa, i des de llavors no han necessitat cap cura ni atenció especial per acabar ocupant qualsevol racó fresc i ombrejat del jardí; la qual cosa és com dir, pràcticament, qualsevol racó, sempre que siga accessible a les seues petites llavors (especialment adaptades per ser dispersades per les formigues) o als característics estolons que donen lloc a noves plantes. De fet, tota la dedicació que requereixen les violes del pati es limita a anar esclarissant-les de tant en tant, per tal d'evitar que envaïsquen llocs inoportuns o que acaben eclipsant, amb la seua exuberant expansió, altres espècies que hem anat plantat ací i allà.

Es coneixen unes 400 espècies distintes de violes o violetes, totes elles enquadrades pels botànics dins el gènere Viola. Moltes formes tenen un elevat interés ornamental, per la qual cosa han estat objecte de cultiu, en ocasions --com succeeix amb algunes espècies europees i mediterrànies-- des de molt antic. Les violes són un grup ben representat en els nostres ecosistemes: entre les espècies més habituals hi ha la viola boscana o Viola alba, molt freqüent en els boscos riberencs i els clars de carrascars de tot el País. D'altres espècies, no sempre fàcils de distingir entre elles ni per als propis especialistes, apareixen en herbassars frescs i orles forestals de les nostres muntanyes, però també en brolles –com Viola arborescens, un petit matoll llenyós i de fulles linials propi de zones baixes— o roquers, com l’endèmica Viola jaubertiana, exclusiva de la mallorquina Serra de Tramuntana.

Viola odorata. De la Wikipedia.

El tret més distintiu de les violes és la forma inconfusible de les seues flors, d’un color tan característic –el violat— que els deu el nom. Tot i això, no són rares les formes de flor blanca, i en algunes espècies poden ser també groguenques, o combinar diversos colors. De fet, el conegudíssim pensament de jardí és també una espècie híbrida de viola (Viola x wittrockiana), les diferents varietats de la qual van originar-se en el segle XIX a partir de creuaments entre espècies europees i asiàtiques. Però l’espècie més coneguda a les nostres terres, cultivada des de temps immemorials en patis i corrals per la bellesa de les seues flors aromàtiques i per les seues virtuts medicinals, és la denominada viola d’olor (Viola odorata). De fet, violes d’olor semblaven ser també les que creixen al meu pati, per bé que en tractar de confirmar-ho va posar-se de manifest la ja esmentada dificultat per identificar sense vacil·lacions algunes espècies: a hores d’ara, m’incline per pensar --coses de botànics-- que es tracta més bé de la viola suau (Viola suavis), una altra espècie molt semblant i cultivada també des d’antic, o potser fins i tot d’alguna forma híbrida entre totes dues.

La simbologia associada a aquestes petites flors és realment fecunda, i es remunta --com quasi sempre-- als mites grecs. Val a dir, simplement, que les violes, potser pel seu caràcter primerenc i anticipatori de la primavera, han estat revestides per moltes cultures amb un fort significat místic, i sovint se les associa també amb valors com la fidelitat i la modèstia; tret, aquest últim, que sembla especialment escaient a l'hàbit i la floració de la planta. Potser és per això --per la baixa cotització de la modèstia en aquests temps tèrbols i incerts-- que també les violes semblen haver quedat, no sé com dir-ho, antiquades. I fem malament d'ignorar aquesta "filla gentil del primer alè càlid de l'any", com l'anomenava Pellicer, capaç de trencar amb el seu color i el seu aroma les gelors de l'hivern, però també de véncer d'altres fredors de cors i ànimes: des del meu punt de vista, pocs gestos tenen un efecte tan benèfic i alentador com regalar, o deixar-se regalar, un pomellet de violetes. Com sempre, sense targeta...

Per cert: les populars 'violes africanes', anomenades pels botànics Saintpaulia ionantha i originàries de l'Àfrica Oriental, no guarden cap relació de parentiu amb les autèntiques violes tot i recordar-les vagament (de fet, l'epitet específic ionantha significa, en grec, "flor de viola"). Mentre que aquestes pertanyen a la família de les Violàcies, les saintpaulia són Gesneràcies, una família majoritàriament tropical l'únic representant de la qual a Europa Occidental és la relíctica i interessantíssima orella d'ós (Ramonda myconi) dels Pirineus i altres muntanyes catalanes.

Contra el fred, muntanya

Set graus sota zero marcava el termòmetre, ahir de matinada, en entrar a Andalusia per Almaciles. I encara va baixar una mica més --fins els deu graus negatius-- unes hores després, ja al capdamunt de la serra. Però va ser sobretot el vent gèlid i obstinat, i allò que ara s'anomena sensació tèrmica, el que ens va privar de gaudir, amb la calma que hauriem volgut, de la satisfacció del cim i d'unes vistes realment excepcionals. Amb tot, una ascensió senzilla però exigent --pel desnivell i pel pendent-- i les perspectives de Sierra Nevada, Cazorla, Segura i la resta de serralades que s'albiren des dels 2.383 metres de la Sagra, justifiquen sobradament una visita que feia massa temps que tenia pendent. Quant a la neu, més aïnes escassa, però suficient per fer més agradable la pujada (en el nostre cas, pel conegudíssim i concorregut "embudo", una estreta i empinada canal que s'obri en el vessant nord de la muntanya) i evitar el sempre incòmode pas pels runars i les tarteres que sovintegen en aquesta banda de la serra. De fet, és sobre aquestes formacions geològiques, com també sobre una vegetació que pel que vaig veure mereixerà una visita més calmada, que el pas reiterat de muntanyers i excursionistes comença a deixar sentir els seus efectes, els quals --ho he de reconéixer-- també nosaltres vam contribuir a accentuar. I en arribar de nou a la base de la muntanya, ningú pensàvem ja en quina temperatura feia...

Hui, al Montcabrer, també feia fred, però no tant. I tot el que feia, l'han esbandit els companys i companyes dels Centres Excursionistes d'Alcoi i Ontinyent i el Centre Cultural Castallut, que s'hi han aplegat al cim de Mariola dins els actes de la 43a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. Promoguda per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya per tal de "refermar any rera any la voluntat d'un poble per mantenir ben viva la nostra llengua i en homenatge a Pompeu Fabra", la renovació ha estat organitzada enguany pel Centre Excursionista de Castelló, amb la col·laboració d'altres col·lectius excursionistes valencians. Com que ja hi haurà qui ho contarà amb més detall i traça, només diré que ha estat emocionant. I en arribar de nou a la base de la muntanya, he pensat en els altres freds (aquells dels què parlava divendres, aquells que no depenen de la temperatura i que malden cada dia per seguir glaçant-nos els ànims i la determinació), i en que potser demà seran menys inclements gràcies a l'escalfor que he pogut recollir, aquests dies, passant fred a dalt de les muntanyes...

Domar futurs

És difícil no pensar-ho: vist des de l'avui, el demà espanta. Els desànims, les perplexitats i les indignacions del present projecten una ombra massa fosca sobre el futur com per no imaginar-lo inhòspit i amenaçador --i, el que es pitjor, com a simplement indefugible. Realment, des d'aquest ara i en aquest ací, i més enllà de desitjos genèrics i proclames més o menys benintencionades, costa trobar algun signe que moga a l'optimisme en l'esdevenidor: la temptació de deixar de lluitar, de fondre's amb el llit i escoltar la pluja és, de vegades, pràcticament irresistible. No seré jo qui qüestione aquesta opció, ni voldria caure tampoc en buits al·legats sobre la necessitat de no resignar-se, siga el que siga el què això signifique. Però encara crec, emparat en l'etimologia, que pre-ocupar-se pel demà només pot significar ocupar-se de l'avui; i que no hi ha cap altra tècnica realment eficaç per a la doma --i monta-- del futur, que amansir i sotmetre prèviament el present. Perquè futur i incert no deixen de ser, si bé es mira, termes profundament redundants. Per sort, diria jo.

Ho he dit, darrerament, més d'una vegada: vull creure que una manera de no deixar que ens roben també el present --i per tant, i d'alguna forma, d'anar guanyant el futur-- és tractar de viure cada dia tan intensament com les circumstàncies ho permeten. No sempre és fàcil, però convé intentar-ho. Pel moment, a mi m'espera un cap de setmana muntanyer: dissabte, piolet en mà a buscar la neu en La Sagra; diumenge, amb la Flama de la Llengua a Montcabrer, on recordarem també a l'Ovidi... Probablement, dilluns no seré persona; però el que va davant, va davant, i ja vos contaré. Bon cap de setmana! 

Lapsus linguae

És ben sabut que bellesa i crueltat s'avenen sovint, i totes dues havien assolit, en aquella Bruixa, extrems igualment excepcionals. Segons la legenda, transmesa de boca en boca des de temps immemorials, cap mortal podia resistir-se a l'influx del seu cos perfecte, màgicament modelat a còpia de conjurs i pocions, i font --contaven-- de plaers indescriptibles. Moguts per aquesta promesa, homes bells i valerosos de tot el Regne mamprenien l'àrdua travessia que els portaria, si no deixaven la vida pel camí, fins el llit de la malvada i voluptuosa dama. També sabien, però, que el major risc que haurien d'afrontar en aquesta empresa era la pròpia Bruixa, amant àvida i exigent que no perdonava la incompetència, la premura o la ineptitud. El càstig, per al pobre desafortunat que no estiguera a l'altura de les circumstàncies, era tan cruel com inapel·lable: quedar convertit per sempre més en un miserable gripau. Tal i com estava passant-li, a ell, ara mateix.

Estava sent transformant en un amfibi, i no sabia ben bé perquè. És cert que, com a amant, no havia estat la seua millor nit; però a canvi, havia estat realment brillant recitant poemes, proposant converses i explicant tota classe d'històries i rondalles a la Bruixa. I ella, incomprensiblement, s'havia anat indignant cada volta més fins que, amb els ulls plens de fúria, va llançar-li la terrible maledicció... Va ser llavors, just abans que es consumara per a sempre la infausta metamorfosi, que en un últim i fugaç rampell de lucidesa va comprendre que l'enigmàtica advertència de la qual també parlava la legenda ("i, si tota la resta fallara, busca en la llengua recer i salvació") no es referia exactament a l'idioma.

Imatge de la xarxa