Cares

Passa un poc com amb les persones: t'acostumes a mirar-les quasi sempre des del mateix costat, a apropar-t'hi resseguint els trajectes més còmodes i fressats, i pots acabar oblidant que darrere la seua cara més familiar i la senda ben coneguda s'amaguen trets i trajectes molt menys evidents però que paga la pena no ignorar. Pujar al Benicadell per l'esquerpa i empinada senda del Regall (o la Canal), pel vessant llevantí de la Penya, desvetla aspectes diferents, molt menys coneguts i especialment atractius d'aquesta muntanya per la que sent, ja ho he dit altres vegades, una especial estima. Però a pesar d'això, i de ser una de les serres que visite amb més freqüència, feia molt de temps que no encarava aquesta empinada i pedregosa pujada, que guanya el cim vorejant cingleres imponents i que representa, malgrat la modèstia evident de l'ascensió, una caminada ben recomanable. I és que, si més no de tant en tant, a les muntanyes --i a les persones-- convé mirar-les des d'una perspectiva diferent, si és que volem conèixer un poc millor com són en realitat, més enllà de la cara que sempre ens mostren.

La immensa emoció per la jornada històrica que ahir es va viure als carrers de Barcelona no amaga hui un incòmode pessic de desassossec que, estic convençut, no sóc l'únic en sentir: no és casual que, mentre un milió i mig de persones omplien el cel d'estelades, Espanya ens tornara a negar el dret bàsic de veure una televisió en la nostra llengua. Ja hi haurà temps, en tot cas, de reflexionar sobre el futur del conjunt del país en aquesta etapa que comença, com també de seguir bastint una resistència activa i eficaç front al més que previsible increment de les agressions cap a la cultura catalana al País Valencià i les Illes que acompanyaran aquest procés. Hui, és dia d'enorgullir-se per la magnitud del clam de llibertat que ahir es va llançar des de Catalunya al món sencer i del qual, d'alguna forma, també nosaltres en som partícips: el camí ja el coneixem, i tard o d'hora també el recorrerem. La realitat, com les muntanyes, pot tindre moltes cares, però hui vull quedar-me només amb la millor.

Des del sud

Hui més que mai, el vostre clam és també el nostre. Des del País Valencià, bona Diada i visca la terra!

Divendres

Tenint en compte que ha estat la primera després de les vacances, em sorprén comprovar que aquesta setmana m'ha passat, literalment, volant. El que més em desconcerta, però, és que per més que hi pense no acabe de decidir-me sobre si me n'alegre, o si més bé em sap mal que haja estat així... Tan se val, en tot cas: a la setmana que ve m'hi fixaré més, i ja decidiré. Bon cap de setmana!

Llengües vegetals

A poc que vos interessen els noms populars de les plantes, sabreu que entre ells hi ha llengües en abundància i per a tots els gustos; la qual cosa, s’ha de dir, no resulta estranya si es té en compte la vaga semblança morfològica entre aquest versàtil òrgan animal i les fulles de moltes espècies d’herbes. Potser la llengua de bou siga una de les que té més anomenada, tant en la seua accepció de planta vascular i aspra verdura de marge, com en la de saborós bolet tardoral; però també la de gos (o ca) gaudeix, per les seues propietats medicinals, d’una merescuda fama, tot i que hi ha qui li troba més semblança –qüestió d’apreciacions-- amb la de les ovelles. Hi ha, en segons quins llocs, llengües de cavall, de serp, d’oca, de gallina, fins i tot de passarell, totes elles apreciables per un motiu o per un altre. Però la meua preferida és, sense cap dubte, una singular falguera a la què els botànics denominen Phyllitis scolopendrium, i que la gent del país coneix com a llengua de cérvol.

Anomenada també herba melsera per la seua utilització tradicional per a tractar les afeccions d'aquest òrgan, la llengua de cérvol és, com s'ha dit, una falguera que, a diferència de la majoria de les seues congèneres que viuen en les nostres terres, no mostra les típiques frondes més o menys retallades. Les de Phyllitis scolopendrium, que poden assolir fins els seixanta centímetres de longitud, són senceres, lanceolades i un poc coriàcies, amb les vores sovint ondulades i una superfície lluenta que li dóna un aspecte molt atractiu. En el revers de les frondes madures es desenvolupen els sorus d'esporangis, que en aquesta espècie són linears i es disposen paral·lels entre si. En alguns exemplars, la presència dels sorus es manifesta sobre l'anvers donant-li a la planta un aspecte segmentat que evoca a les escolopendres, la qual cosa es reflexa tant en el seu nom científic, com en els noms comuns que rep en diverses llengües --i que potser guarden també relació amb alguns topònims, com ara el del barranquet de l'Escurrupénia, a la serra de Mariola. Un parent molt pròxim és l'escassa Phyllitis sagittata, pròpia d'habitats rocallosos ombrejats, i que viu prop del litoral en tota la conca mediterrània.

Amiga com poques d'humitats i tenebrors, la llengua de cérvol creix en tota Europa, i allà on es donen condicions propícies (com ara els boscos ombrívols i frescs) esdevé freqüent i fins i tot abundant: fa pocs dies la vaig veure en Euskadi --on per cert és coneguda com a orein mihia, que significa el mateix que en català-- fins i tot en zones enjardinades. En avançar cap al sud, però, va fent-se cada vegada més rara, fins quedar confinada en uns pocs enclavaments especialment favorables per a la seua supervivència, com ara boscos madurs, degotalls o barrancs humits. Al País Valencià es coneix d’unes poques localitats disperses, sobretot per les serres i barrancs del nord i l'interior. Cap al migjorn, i tret de la petita població que sobreviu a l'excepcional barranc del Condoig, del qual vam parlar no fa molt, la seua presència queda pràcticament restringida a coves i avencs: topònims com el Clot des cero, a Mallorca --on l'espècie és també molt rara-- o la Cova de la llengua de cérvol, a Vilallonga de la Safor, posen de manifest la preferència de l'espècie per aquests hàbitats recòndits i frondosos, en els quals troba encara les condicions d'humitat i frescor que necessita per a sobreviure. Una llengua, ja ho veieu, que fa front, amb una tenaç voluntat de pervivència, a les condicions més hostils i les circumstàncies més adverses. I la de cérvol, també.

Les imatges són, de dalt a baix, d'Anglaterra, el Condoig d'Alcalà i l'illa Terceira, a les Açores. El detall dels sorus és d'un exemplar que conserve des de fa anys a casa, i que va nàixer a partir d'espores procedents de la Garrotxa.

Hem de fer nostre tot el temps (Diada d'Estellés)

No és millor ni pitjor el temps,

car tot el temps és temps d'amor,

d'una plaenta convivència

de sentiments i de persones,

de famílies i treball.

Tots els temps són el mateix temps,

perquè només hi ha un temps,

i és temps d'amor i de treball,

de contribuir, entre tothom,

i cadascú en allò que faça,

per a l'establiment d'un ordre,

la construcció d'un edifici,

allò que mirarem, feliços,

quan Déu vulga, fora del temps.

Però treballem en el temps,

treballem i amem en el temps.

No hi ha temps millor ni pitjor,

solament existeix el temps,

i no és el temps qui ens justifica,

i ens cal justificar el temps.

En el temps naixem i morim,

i hem de fer nostre tot el temps,

i hem de fer nostres tots els temps,

tal com feren els nostres pares,

com deuen fer els nostres fills.

Tot el temps és el mateix temps,

totes les vides fan la vida.

Fem el temps, i que el temps no ens faça,

car el temps ens fa i ens desfà,

i hem de ser a través del temps.

Nosaltres podem fer el temps,

la construcció de l'edifici.

Foradant en la nit del temps,

obrint la nit com una mina,

obscurament i tenaçment,

ens podrem seure, si Déu vol,

amb les mans brutes de la feina,

a fumar, parlar de la pàtria,

la pàtria sòlida en el temps.

Un any més, seguint la crida de l'escriptor Josep Lozano, ens sumem a la Diada d'Estellés, enguany amb aquest fragment de les "Propietats de la pena" de l'extraordinari Llibre de Meravelles. Vivim, ningú no pot dubtar-ho, temps difícils; però només si els fem també nostres, si seguim foradant com una mina en la nit del temps, podrem guanyar realment el futur.

Mire aquest sol i migdia de mar.

Em sent el cor amb les veles obertes.

      M'estime molt el meu País.

Larrunarri

Tret d'incursions ocasionals per la banda navarresa del Pirineu i algun passeig per la rodalia d'Arantzazu, en el massís de l'Aizkorri, a penes conec res de les muntanyes d'Euskal Herria. Tampoc aquest viatge, de pretensions bàsicament urbanes i litorals, tenia com a objectiu millorar significativament aquest coneixement; però entre unes coses i altres, encara vam trobar l'oportunitat d'atendre referències i recomanacions diverses --gràcies, Peio-- i acostar-nos, ni que fóra fugaçment, a la bellíssima serralada d'Aralar i a un dels seus pics més emblemàtics, el Txindoki o --sembla que més correctament-- Larrunarri. Amb 1.346 metres d'altitud i un perfil característic per la seua esvelta aresta rocosa, l'ascensió al Larrunarri és una de les més conegudes i freqüentades pels muntanyers d'aquesta zona limítrofa entre Gipuzkoa i Nafarroa, i una temptació massa gran com per deixar-la passar.

Partint, com va ser el nostre cas, des de l'ermita de Larraitz, el camí més habitual i concorregut per arribar-hi al cim --al qual també s'hi pot accedir escalant per la mateixa aresta, o bé per diverses travesses que hi ascendeixen més o menys directament pel vessant oest de la muntanya-- no mostra cap dificultat significativa, tret si de cas dels prop de mil metres de desnivell que cal salvar al llarg de la pujada, i d'algun tram més pedregós que, en mullat, potser requeriria alguna senzilla precaució. Pel demés, la pujada per aquest sender, sempre ample i ben marcat, és un passeig que va discorrent entre prats i herbassars on pasturen ovelles i cavalls (alguns d'ells, els famosos pottoka característics d'aquestes serres) fins guanyar finalment el cim, des del que hom gaudeix d'unes vistes realment privilegiades sobre les valls circumdants del Goierri i Tolosaldea i les extenses i immediates campes d'Aralar. Hom entén que Mari tinga, en aquest pic, una de les seues morades predilectes; conéixer també la resta dels cims que senyoreja, em queda pendent per a una altra ocasió.

Inici de reinici

Hui m'he alçat un poc pre-postvacacional. Només em queda un cap de setmana per davant abans de posar de nou els ossos de punta, i la imminència del retorn, la pluja acabada de caure i la frescor que ha deixat darrere seu, predisposen a pensar ja en la inevitable represa de seguides i ocupacions més o menys quotidianes que m'espera a partir de dilluns. Afortunadament, i si més no vistes des d'ara, ni totes les seguides han de ser igualment enutjoses, ni totes les ocupacions hauran de derivar necessàriament en preocupacions, tot i que sembla clar que, d'aquestes, seguirem estant-ne ben assortits. Farem per encarar-les, en tot cas, amb ànims i decisió, i vull creure també que amb les forces renovades per aquesta pausa que comence, des d'ara mateix, a donar per acabada. Encara em queda, però, un cap de setmana per davant, així que farem per aprofitar-lo; i, si no queda més remei, ja em posaré pròpiament postvacacional quan siga l'hora.

Acabat de tornar des de tots els verds d'Euskadi, recupere aquesta imatge, feta al principi de les meues vacances en les zones cremades a Mariola, uns dies abans que un incendi assolara també les serres de la Torre de les Maçanes, Penàguila i Benifallim i s'emportara per davant la vida de dos companys que lluitaven contra el foc. Una volta més, la muntanya renaix des de les seues cendres, i a nosaltres ens queda recordar aquells que ho deixaren tot per defensar-la de les flames, i seguir lluitant per tal que no torne a passar mai més.

Devanit

És una paraula que no he sabut trobar en els diccionaris, però que es manté ben viva al meu poble i que ve a significar --ho diu el mestre Eugeni Reig-- "satisfet, content i orgullós alhora". A la qual cosa caldria afegir, també, sorprés i, sobretot, molt agraït: als organitzadors dels premis c@ts, i als amics i amigues que heu pensat en aquest blog. Felicitacions a tots els blogs nominats --com diu Jp, només veure's al seu costat ja és premi suficient-- i moltes gràcies, de veres!




Seguisc, ara com ara, lliurat a les (des)ocupacions pròpies d'un principi de vacances, a saber: recuperar son endarrerida, caminar per les serres properes, voltar per les festes de la contornada --ara mateix, Cocentaina-- i, en general, no fer-ne ni un brot i mirar com menys pantalles millor. Però no m'he pogut resistir a trencar aquesta pausa blogaire perquè, ho reconec, m'he posat molt content i volia deixar-ho dit. Bon estiu, de nou, i que la calor vos siga passadora.

I tacte

Tanque, hui, aquest recorregut hedònic --i també un poc tòpic, ho reconec-- que m'ha tingut ocupat els últims dies i que, en tot cas, ha complert a bastament l'objectiu que tenia assignat: fer un poc més passadors els últims dies abans d'unes vacances en les quals he entrat, formalment, fa només una estoneta. Podria dir-se, doncs, que a partir d'aquest moment deixe d'escriure sobre plaers, per aplicar-me a jornada completa a tractar de copsar-los, si més no després d'un parell de bones dormides i en la mesura que es posen raonablement a l'abast. Però a banda d'això, que també, el que espere especialment de les vacances d'enguany és que complisquen com cal el paper de "pausa higiènica" que els atribuïa Fuster: a aquestes alçades, "relaxar els músculs, el cervell i l’ànim" ha esdevingut una necessitat imperiosa i inajornable. I amb aquesta intenció m'hi pose, des d'ara mateix, entre parèntesis, estat que faré també extensiu a aquestes planes durant un temps, fins que les calorades de l'agost comencen a perdre un poc d'espenta. Gràcies, una volta més, perquè sense vosaltres res de tot açò tindria cap sentit. I, si vos ve de gust, ens trobarem de nou en setembre; fins llavors, una abraçada i que, amb vacances o sense, passeu el millor dels estius possibles.



Quasi ho oblide: quant al tacte, el de la pell, sense cap dubte. I, ara que ho pense, potser el mateix hauria pogut dir per a tots els sentits anteriors... Salut i fins prompte!

La pell té memòria

El tacte es torna insuportable

en la mesura en que desapareix.

Mai no hi ha suficients carícies.

La pell però, té memòria i tu,

sempre acabes sent més que un pronom.

Tu.

Alba Àlvarez, "Sol de mitjanit a Reykjavík"

Gust

 

Entre la magdalena de Proust i el pimentó torrat d'Estellés --o els ous ferrats de Martí i Pol-- s'obre un extens i variat paisatge sensorial, en el qual el gust constitueix l'element primordial i definitori. Font indiscutible de plaers actuals o incontrolable evocador d'emocions oblidades (la mateixa síndrome de Proust, que hom vincula generalment a l'olfacte, té molt més a veure amb els estímuls gustatius), és diu que és el sentit més lligat a aspectes anímics i culturals. Potser per això, al seu recer, hi han prosperat espècies tan originals i cridaneres com els gourmets, els sommeliers o els tastadors de tot allò susceptible de ser tastat, des de la mel fins a l'aigua. Quant a mi, tot i que reconec haver-me emocionat fins a la llàgrima davant algunes combinacions gastronòmiques especialment reixides (sovint amb algun bolet com a protagonista), sóc poc amic de les sofisticacions innecessàries, com també de les dolçors excessives --amb l'única excepció, si de cas, d'allò que continga xocolata en la seua composició. Per la qual cosa, pel que fa als sabors, m'incline decididament pels que em semblen francs, senzills i naturals: potser serà també cosa de la calor, però pense ara mateix, per exemple, en una bresquilla de Gorga, unes cireres de Patró o una bona magrana mollar, millor si és d'Elx. I posats a triar la meua magdalena, crec que inclinararia per aquell caldero de Tabarca. En Tabarca, evidentment.

"La tomate, pourtant, je la connaissais depuis toujours, depuis le jardin de tante Marthe, depuis l'été qui gorge la petite excroissance chétive d'un soleil de plus en plus ardent, depuis la déchirure qu'y faisaient mes dents pour asperger ma langue d'un jus genereux, tiède et riche que la fraîcheur des réfrigérateurs, l'affront des vinaigres et la fausse noblesse de l'huile masquent en sa generosité essentielle. Sucre, eau, fruit, pulpe, liquide ou solide? La tomate crue, dévorée dans le jardin sitôt recoltée, c'est la corne de l'abondance des sensations simples, une cascade qui essaime dans la bouche et en réunit tous les plaisirs. La résistance de la peau tendue, juste un peu, juste assez, le fondant des tissus, de cette liqueur pépineuse qui s'écoule au coin des lèvres et qu'on essuie sans crainte d'en tacher ses doigts, cette petite boule charnue que déverse en nous des torrents de nature: voilà la tomate, voilà l'aventure."

Muriel Barbery, "Une gourmandise"

Oïda

No és perquè haja caigut en divendres, que un poc també. Ni perquè no hi hagen molts altres sons no organitzats –incloent-hi els del silenci-- que, com li suceeix a la majoria de les persones, em resulten agradables, evocadors, encorajadors o relaxants: la cadència de les ones, la pluja sobre la teulada i el vent entre les fulles, la dolçor d’una veu amiga o (potser el meu preferit) la remor de l’aigua en un rierol de muntanya. Fins i tot --sóc valencià-- arribaria a considerar, dins aquesta categoria, l’estrèpit del tro o de la pòlvora en determinats moments i circumstàncies. Però si més no en el meu cas, quan es tracta de plaer i d’oïda, no hi ha cap dubte: hi ha d’haver, necessàriament, la música. O potser caldria dir, amb més propietat, les músiques. Bon cap de setmana!

        "Tenía la costumbre de descansar de sus esfuerzos y sus éxtasis escuchando otra pieza de música que era breve, pero que tenía una magia concentrada, un contenido mucho más pálido. Era un idilio, pero un idilio refinado, pintado y formado con medios, a la vez discretos y complicados, de un arte más moderno: era un fragmento de orquesta sin canto, un preludio sinfònico de origen francés, realizado con un aparato orquestal relativamente sencillo con relación a los recursos de la época, pero bañado por todos los lados de una sabia y moderna técnica sonora y sublimemente hecho para capturar el alma y envolverla en una red de sonidos.
        Lo que soñaba Hans Castorp al oir aquella pieza musical era lo siguiente: se hallaba tendido de espaldas en un prado soleado y sembrado de flores, en forma de estrellas, de todos los colores. Tenía las piernas cruzadas (hay que advertir que eran patas de macho cabrío). Sus dedos tocaban para su propio placer, pues la soledad del prado era completa, una pequeña flauta de madera, una especie de caramillo del cual salían sonidos apacibles y nasales, uno después de otro, al azar, y, sin embargo, en una armonía perfecta, y aquellos sonidos se elevaban hacia el cielo azul, bajo el cual los finos follajes ligeramente agitados por el viento brillaban al sol."

Thomas Mann, "La montaña mágica"

Olfacte

Serà probablement a causa de les circumstàncies quotidianes i la son acumulada, però m’adone que el café acabat de fer figura, a hores d’ara, entre les meues primeres opcions quant a preferències aromàtiques. I ha de ser també ben cert que olfacte i gust actuen sovint en estreta germanor, perquè moltes de les opcions segones m’han dut cap a àmbits igualment alimentaris: el codonyat, el putxero coent-se al foc, una copa de Lliure Albir, fins i tot l’evocadora mescla d’olors --de menges, espècies i condiments variats-- que associe inevitablement amb la parada dels meus avis en el Mercat de Sant Mateu d'Alcoi. D’altres paisatges olfactius, sovint associats a records concrets, han anat poc a poc obrint-se pas, i han aparegut el mesc imposant-se sobre altres mil olors en un mercat en Xaouen, la terra mullada després d’aquella tempesta, l’olor de vora mar o el dels prats dels Pirineus (fa anys que estic convençut que els Pirineus tenen una olor especial, única i distingible de la de qualssevol altres muntanyes).

Era previsible que, tard o d’hora, el recorregut m’abocara a la generosa i inesgotable font de plaers aromàtics que representa el món vegetal: potser algun dia sabrem apreciar com mereix l’incalculable tresor que ens ofereixen, en forma de perfums, les nostres humils, tenaces i fragants brolles. Comprensiblement aclaparat entre tanta varietat i riquesa, tampoc ací m’ha resultat gens fàcil escollir; però després de vagar una bona estona entre roses, romers, tarongines i gesmils, m’he vingut a detindre finalment en la intensa fragància d’un bancal florit de llimeres vernes. I pel moment, allí m’he quedat.

Imatges de la xarxa (la de més amunt, "Sota les llimeres", de Monet)

“Es veié passejant pels jardins vesprals de Nàpols quan era un home jove; es veié en els braços d’una dona de cabells negres enrinxolats i veié la silueta d’un ram de roses a l’àmpit de la finestra ventat per l’oreig nocturn; sentí el refilar d’ocells dispersos i el cant llunyà d’un taverner del port; escoltà un xiuxiueig molt a la vora de l’orella, un t’estimo, i li semblà que se li arrufaven de goig els cabells, ara!, en aquell moment! Obrí els ulls i gemegà de plaer. Aquell perfum no era com els perfums que tothom coneixia. No era una fragància que fes molt bona olor, no era un 'sentbon' ni un article per al pentinat. Era una cosa absolutament nova que podia crear tot un món nou, un món màgic, enriquit, que feia oblidar tot d’una el fàstig que regnava pertot i conferia una sensació de riquesa, de benestar, de llibertat, de plaer…”

Patrick Suskind, "El perfum"

Vista

Cinc dies faeners (comptant també el de hui, que done pràcticament per passat) em separen d'unes vacances que s'estan fent esperar com feia temps que no em passava. Cinc dies em falten, doncs, per posar-me temporalment entre parèntesis i per tractar de recuperar unes forces que ja curtegen ostensiblement i que, si molt no canvien les coses, faran bona falta cara a la tardor. Pel moment, a banda d'encetar-la amb un parell de dormides descomunals i d'alguna escapada cap al nord pendent encara de concretar, tot el que he previst per a aquesta pausa es resumeix en la voluntat manifesta de gaudir-la tant com puga i posant-hi tots cinc sentits. I ha estat precisament divagant sobre això --els sentits i els seus plaers-- que he pensat que enguany podien ser ells els qui em serviren per marcar el ja tradicional compte enrere que m'ha de dur des de hui fins a la delejada dormida inaugural: mentre espere el moment de descansar-los tots alhora, em distrauré pensant on duria de vacances cadascún dels meus sentits. De fet m'adone que, d'alguna forma, ja fa dies que ho estic fent.

Obric, per tant, aquest (des)compte, i com que per algun lloc s'ha de començar, he pensat fer-ho per la vista. No cal dir que m'agradarà saber sobre què --o sobre qui-- voldrieu posar els vostres ulls perquè descansaren. Jo m'he decidit, finalment, per la vista del sol alçant-se sobre un mar de núvols des del cim de qualsevol muntanya. Però no ha estat gens fàcil escollir, i no solament perquè és molt el que hi ha de plaent als nostres ulls en la natura, l'art i la vida, sinó també perquè, com passa sovint amb la resta dels sentits, el plaer pot nàixer tant del que veiem com de la forma en què som vistos...

D'aquest estiu no en vull recordar més

que la mirada de complicitat

d'una veïna que prenia el sol

ben nua i va somriure complaguda

quan va adonar-se que la contemplava,

i aquell instant fugaç, irrepetible,

de quietud total, que el món restà

desert de si mateix i era un cristall

transparent i compacte altra vegada.

Tota altra cosa no serà l'estiu,

aquest estiu, vull dir, i si algú em parla

d'aquelles mil foteses inefables

que componen els dies i les nits,

diré tranquil·lament: no me'n recordo.

Miquel Martí i Pol, "Quadern de vacances"



Els sants del dia

Els sants de la pedra en la seua ermita de Biar. De la xarxa.

"Jo no crec en Déu, però en Sant Jordi sí", li vaig sentir dir fa anys a un bon amic en un d'aquells moments d'exaltació patriòtico-festera que, fins i tot sense necessitat de grans abusos de cafè-licor, resulten consubstancials als moros i cristians alcoians. Vaig recordar la frase --que, si ho penseu bé, té el seu aquell-- aquest cap de setmana, mentre fullejava el magnífic llibre que Alfons Llorenç ha publicat a partir d'un any de col·laboracions diàries en la premsa, i del què he manllevat el títol d'aquesta entrada: s'anomena "El Sant del dia" (Edicions del Bullent), i constitueix un repàs del transcurs de l'any, de la mà de les diferents celebracions tradicionals --generalment vinculades al santoral catòlic, però sovint amb arrels que es remunten molt més enllà en el temps-- que durant segles han marcat el dia a dia dels nostres avantpassats. Una obra molt recomanable, farcida de curiositats antropològiques i notes erudites, que es presta més al petit tast diari que a la lectura continuada, i gràcies a la qual m'he assabentat que hui és la festa dels sants de la pedra Abdó i Senén, "els "benissants", duals patrons agraris del País Valencià, combatuts, i, en bona part, vençuts, durant l'oprobiosa, pel faenafuig madrileny Isidre".

Vora quaranta pobles valencians els tenen encara per patrons --n'eren molts més, abans-- i fan festa gran tal dia com hui; però segurament, dissabte passat, molta altra gent els recordaria vivament mentre una pedregada com feia molt que no se'n veia queia sobre Ontinyent i altres llocs de la Vall d'Albaida, la Costera, la Ribera i el Comtat. A l'Alcudieta, tot va quedar en quatre gotes i una espectacular llampegada; però no vaig poder evitar pensar que en el fons, i com li passava al meu amic, tots necessitem creure en alguna cosa. Jo mateix, que tampoc crec en Déu, no he perdut mai de tot la fe en la divina --i cada volta més necessària-- intercessió de Sant Roc per a alguns dels mals que ens afligeixen...

Puix sou pare de clemència
i a València feu favor,

mantingueu les quatre barres

penjant del vostre bastó.

Feu lliure la nostra terra

i destapeu els traïdors.

Amén.

imatge del Diari Digital d'Ontinyent



Paraules màgiques

Dubte, encara, entre l'opció d'interpretar el mític episodi de Draghi amansint la prima de risc com una demostració palpable i commovedora de l'infinit poder de la paraula, o bé acceptar simplement que el sistema que decideix sobre les nostres vides i hisendes --i que canvia d'opinió de forma tan radical com sorprenent-- és en realitat una broma macabra perpetrada per una banda de psicòpates borratxos i, per tant, totalment impenetrable a cap anàlisi racional. Fins i tot, si no fóra divendres, potser em detindria a analitzar els possibles significats ocults d'una part de l'arcana invocació (ja sabeu, aquella que diu "farem el que calga...") que, sense voler semblar irreverent, si que m'inquieta una mica: quasi sempre, el que ha calgut fer ens ha eixit, als simples mortals, per un ou de la cara. Però com que és divendres, millor canvie reflexions per cerveses i hipòtesis per rises, i dilluns Cthulhu proveïrà. Total, igual d'ací una estona Draghi diu --o no diu-- alguna altra cosa, i se'n va tot a fer punyetes... Bon cap de setmana! (i, com proposa Carme, posats a pecar que no siga d'infelicitat).



Draghi ordenant als mercats que es relaxen, crec:
 "Believe me, it will be enough"

Burnout

--Ràpid, doctor, el necessitem una altra volta en urgències! Acaben d’ingressar-ne un altre!

--Un altre? Tots els divendres igual, és una autèntica epidèmia… Supose que amb els mateixos símptomes i per la mateixa causa que la resta...

--Tot idèntic. Es posen a escoltar la roda de premsa del consell de ministres sense prendre precaucions i van encenent-se poc a poc fins que, quan parla Montoro, entren inevitablement en autocombustió explosiva espontània.

--I jo que em creia que ho havia vist tot… I aquest què és? Aturat, pensionista? Funcionari?

--Professor, crec. I em sembla que hui no serà l’únic: diuen que Wert ha fet també declaracions després del consell...

--Déu meu! Quina catàstrofe! Bé, ja coneixeu el protocol d’emergència. Vigileu els possibles contagis al personal de l’hospital, que ja va també prou cremat. I sobretot, que ningú faça als pacients cap comentari sobre el que els costaran després els medicaments quan vagen a la farmàcia, no siga que acabem volant tots pels aires…



(La meua proposta per al convit estiuenc --i un poc "gore"-- de zel, acompanyada d'una abraçada especial: hui més que mai, #TotsSomEmpordà)

Colors

Realment, no sabria explicar el perquè. Però escoltar el seu cant característic i albirar el seu vol elegant i llunyà quan comencen a declinar les llargues vesprades estiuenques, m’ha provocat des de sempre una reconfortant sensació de placidesa. Com si, malgrat les tempestes i les incerteses, encara ens quedara la remota esperança que alguna cosa segueix estant allà on ha d’estar, tot i que de vegades vole tan amunt que només podem arribar a intuir-la... Ja ho he dit altres vegades: quan es tracta de mineria d’ànims, no pot renunciar-se a explorar cap jaciment, per petit o insignificant que semble. I entre tanta tristesa i tanta negror, els multicolors abellerols i el seu alegre, puntual i inconfusible cant no són, ni de bon tros, una veta menyspreable.

 


Ni tots els esforços per arramassar d'on es puga qualsevol bri d'optimisme i color aconsegueixen hui amagar la ràbia de veure el país altra volta en flames, ni la desolació per les vides arrasades pel foc. No hi ha paraules per descriure el que mostren les imatges de la catàstrofe --de nou iniciada per mans miserables-- que assola encara l'Alt Empordà i que amenaça també l'Alta Garrotxa; només transmetre, des d'aquesta terra que coneix tan bé l'assot del fum i la cendra, tot l'ànim i el suport. I el desig que el malson acabe com més aviat millor.

Imatge d'Ara.cat

Itinerari

He començat, tenint en compte que és divendres i en estricte compliment del propòsit b) de l'entrada anterior, pensant en alguna cançó que em vinguera de gust, la qual cosa m'ha dut --no sense algunes vacil·lacions-- a Knopfler i la seua estimulant Why Aye Man. Per tal de refrescar la memòria, he fet una volteta per la lletra de la cançó --economic refugees / on the run to Germany-- i pel seu peculiar títol que és, segons sembla, una salutació col·loquial pròpia del dialecte geordie del nord-est d'Anglaterra. Des d'ahi, he passat al disc del qual forma part, editat el 2002 i titulat The Ragpicker's Dream. Sempre m'ha agradat la portada d'aquest disc, dissenyada sobre una coneguda fotografia d'Elliot Erwitt, i per això he decidit resseguir un poc més aquest ramal del camí, gràcies al qual he sabut que la imatge en qüestió, que representa al també fotògraf Robert Frank i la seua companya Mary, va ser feta en una casa de València el 1952. I des d'ací he imaginat que, potser molt a prop d'aquella mateixa casa, un jove Estellés escrivia els poemes de la "Ciutat a cau d'orella", ignorant que en aquell mateix moment, en una lluminosa cuina, dos joves americans sentien que no hi havia a València dos amants com ells... I, vist el punt de partida i el punt d'arribada, m'ha semblat que, com a recorregut per a aquestes hores d'un divendres, ja era més que suficient. Bon cap de setmana!

No puc estar-me de fer constar que, malgrat la suposada "intervenció" a la Generalitat Valenciana (com si no estiguérem prou intervinguts des de fa més de tres-cents anys...), els rumors d'imminent i desmesurat acomiadament de treballadors públics en la meua rodalia immediata, i d'haver assistit a dues manifestacions multitudinàries --a València i Alcoi-- en només vint-i-quatre hores, m'he mantingut relativament fidel al meu propòsit inicial pel que fa al blog. Veurem molt em dura la determinació.

Per cert, un bon amic molt aficionat a la fotografia m'indica que, segons la Wikipedia, Robert i Mary Frank --la parella de la foto-- es van separar el 1969. La qual cosa, és clar, no vol dir res més que la felicitat cal agafar-la quan passa i mentre dure.

Propòsits

La situació, de forma resumida, ve a ser la següent: em falten dotze dies faeners abans d'agafar unes vacances que enguany espere, més que mai, amb candeleta. Compartisc, amb el meu entorn més immediat, un feixuc estat d'ànim constituït per una mescla explosiva de fatiga, indignació, estupor, ràbia i frustació. Sóc del parer que la majoria dels qui vos deixeu caure per aquestes planes teniu, en major o menor grau, aquesta mateixa sensació. I em consta també que sou sobradament conscients de la gravetat de la crisi i les seues diverses manifestacions, i de com està tot de complicat, especialment per a certs col·lectius.

Estic convençut, igualment, que compartim un profund fàstic per aquells que, aprofitant unes circumstàncies de les què en cap cas hem estat responsables, segueixen surant a la nostra costa, privant-nos de drets conquerits a un preu altíssim i inoculant en la major part de la societat una sensació de por que els habilita per seguir cometent abusos i extorsions amb una impunitat insultant. Sé, també, que coneixeu perfectament les eventuals solucions --no necessàriament simultànies ni consecutives-- que haurien d'aplicar-se per tal de superar aquesta terrible conjuntura, des de deixar de formar part tan prompte com es puga del país dels castellans, fins a desempallegar-se de la casta d'inútils, prepotents, corruptes, miserables i incompetens que ens han dut fins ací i dels seus còmplices i col·laboradors, tot passant per construir alternatives reals que ens deslliuren de la dictadura d'uns mercats que ens condueixen sense remissió al desastre social, econòmic i ambiental.

Convindreu que és altament improbable que, des d'ara fins que aquest blog i jo mateix ens prenguem uns dies de descans, les circumstàncies milloren significativament. Ans al contrari, a la vista de com va la cosa, allò presumible és que empitjoraran, i que els desastres i les calamitats atribuïbles --per acció o per omissió-- a la banda de descastats que ens governa, seguiran omplint els mitjans de comunicació (si més no, els pocs que encara no s'han plegat per complet als dictats del règim) i continuaran sent font de comentaris i opinions de tota mena en blogs i xarxes socials. Però és el cas que jo estic, també, fart de parlar-ne, de queixar-me i de donar peu a l'aplicació de la doctrina del xoc: ja és prou que haja esdevingut impossible mantindre amb ningú una conversa de més de cinc minuts sense que hi aparega indefectiblement el tema, com per a què jo hi insistisca encara més.

Així que, tret que en passe alguna de molt grossa --la qual cosa, vist el panorama, tampoc seria molt d'estranyar-- o que, per qualsevol raó, necessite desesperadament desfogar-me, des d'aquest mateix moment fins el set d'agost vinent faig ferm propòsit de dur només a aquestes planes a) accions i propostes actives i constructives que estiguen plantant-li cara a la situació, o b) persones, fets o llocs que, per la raó que siga, em facen sentir bé; la mala llet, me la deixe per a piular-la. I a més, mirant hui les estadístiques de blogger, he vist que entre les paraules clau de cerca recents per accedir a aquest blog, hi destaca "xicas (sic) despullades". I que voleu que vos diga, jo crec que és un senyal...

Dibuix de Joan Grau Cànoves, del seu blog El Cop d'Ull

"Ésser fidel a la sang de la terra..."

Si no ens haguera deixat abans d'hora, fa ja més de cinc anys, Joan Pellicer hauria complert 65 anys la setmana passada. Ens ho ha recordat Maria Josep Escrivà, que li ha dedicat, en el sempre recomanable blog Burrera Comprimida, un sentidíssim homenatge al qual jo no gosaria posar ni llevar ni una sola paraula, i al què acompanya també un video muntat per Salvador Bolufer. L'han titulat "Doneu-me un poc de la vostra saviesa", i només puc recomanar-vos que, tant si vàreu tindre la sort de conéixer a Joan com si simplement vos sentiu admiradors --i deutors-- de la seua immensa tasca d'investigació i divulgació, no deixeu de llegir-lo.

Percebre el risc

Dijous passat, poc abans que el fum i el foc relegaren temporalment a un segon pla qualsevol altre tema, em vaig assabentar de l'accident que havia costat la vida a nou muntanyers mentre ascendien al Mont Blanc per la ruta anomenada dels quatre mils. Prompte farà tres anys que jo mateix, com milers d'aficionats a la muntanya cada temporada, vaig fer aquest mateix recorregut des del refugi de Cosmiques fins al cim, i per això, mentre conduïa cap Alcoi i anava escoltant en la ràdio del cotxe els detalls de la notícia, recordava cada pas d'aquella ascensió amb Xavi i Ferran, el nostre guia, i en especial el punt on, segons les informacions que anaven coneixent-se, s'havia produït l'allau: si no vaig errat, el pas de roca i gel --instal·lat amb cordes fixes i lloc habitual d'aglomeracions-- que mena a l'impressionant Col du Maudit. Fa una estona he sabut que hui mateix dos muntanyers més hi han estat trobats morts, en aquest cas en la ruta més freqüentada, que parteix del refugi de Goûter, i no he pogut evitar tornar a a repassar, aquesta sompa vesprada de diumenge, records, notes i imatges --algunes de les que il·lustren aquestes ratlles he d'agrair-les també a Ferran i Xavi-- d'aquells dies inoblidables per les muntanyes arpitanes.

Sovint passe por, a la muntanya, i no necessàriament en situacions especialment complicades o compromeses. Però en rememorar aquella ascensió, m'ha tornat a fer l'efecte que, tret d'alguns moments molt concrets (els previs a encarar-se, quasi sense temps per pensar-hi, a la aèria baixada de l'aresta nordest de l'Aiguille de Midi, o l'estranya sensació de posar-se l'arva tot sabent dels huit morts per allau l'any anterior en aquesta mateixa contrada) no vaig tindre una sensació especialment accentuada de risc, tot i els perills evidents d'enfrontar-se a una muntanya com aquesta. Fins i tot diria --no és estrany que em passe-- que vaig patir més imaginant el camí que haviem de fer, que trepitjant-lo realment. La qual cosa no vol dir, evidentment, que no hi hagueren moments delicats, sobretot en una baixada que es va fer molt més llarga i feixuga del que hauriem volgut. Però tot va eixir bé, finalment, i haver trepitjat el cim del Mont Blanc és hui un record inesborrable i un somni complert.

La percepció del risc, en la muntanya com arreu, és un procés subjectiu sobre el qual influeixen nombrosos factors interns i externs. Si més no en el nostre cas, el fet de comptar amb un guia expert --al que probablement vam fer passar més d'una mala estona per les nostres limitacions tècniques-- va ser fonamental per evitar perills majors i matissar, també, la nostra percepció d'aquests, per excés o per defecte. Però també és cert que, en cas d'allau o d'accident imprevisible, l'experiència té una rellevància limitada: entre els muntanyers que tots els anys es deixen la vida al Mont Blanc n'hi ha sovint de molt experimentats, com sembla haver estat el cas d'alguns dels afectats per l'allau de dijous, o com ho va ser en el d'Stéphane Brosse, company de Kilian Jornet que va morir el 17 de juny mentre feia la travessia del massís amb esquís. Recorde haver-li preguntat a Ferran, aquells dies, si hi havia res que haguèrem de tindre especialment en compte en la muntanya: "no ensopegar on no es pot ensopegar", va dir. Pel moment, he tractat de recordar-ho sempre que ha calgut.

És evident que la prudència, l'experiència i la preparació són tan fonamentals en la muntanya que poden representar la diferència entre la vida i la mort. Però sovint és simplement la sort, la que marca aquesta diferència, i convé no oblidar-ho a l'hora de fer el balanç entre el que podem guanyar i el que podem perdre quan ens encarem a un repte o a un cim. I allò que coneixem com a por no deixa de ser el mecanisme amb què ens ha dotat l'evolució per permetre fer aquest balanç, i actuar-ne en conseqüència. Per cert, mentre pensava en tot açò, m'he adonat que aquests tres anys m'han passat molt, massa ràpid. I m'ha fet tanta por que caldrà fer alguna cosa al respecte.

Controlat finalment el foc de Mariola, arriba l'hora també de fer balanç de pèrdues, que ja pot avançar-se que han estat especialment copioses. Més enllà de l'impacte emocional i els efectes sobre el paisatge, no tots els incendis són iguals, i és necessari avaluar les seues conseqüències sobre els diferents hàbitats i espècies afectats, per tal de plantejar quina és la millor estratègia per a tractar que es recuperen com més prompte possible. La qual cosa no exclou, evidentment, que s'hagen de reclamar totes aquelles responsabilitats que pertoquen --ho vaig avançar dijous al Facebook, i hui mateix hi insisteix l'amic Enric Moltó: en el cas d'aquest incendi, no poden esgrimir com a suposat atenuant unes condicions climàtiques extremes-- com tampoc que, quan siga l'hora, s'haja de comptar amb tota la col·laboració possible, com la que proposa la pàgina Voluntaris a Mariola. Ni que, una vegada més, calga agrair a tota la gent que ha estat lluitant aquests dies contra les flames, posant en perill la seua vida, que el desastre no haja estat encara molt major. Hi seguirem parlant-ne, sense dubte. Però vos deixe, pel moment, aquesta imatge de la rodalia de Dosaigües, només uns dies després del foc que ha assolat aquelles muntanyes: una immensa tristesa, però també un petit raig d'esperança...

En negre

Contenint l'alè perquè el maleït ponent no done noves forces al foc que des d'ahir crema Mariola, precàriament estabilitzat gràcies a la faena de molta gent que s'hi està deixant la pell a la muntanya. I --sabreu disculpar-me-- amb molt poques ganes de parlar, ara mateix. Amb cada incendi no és terra, només, allò que ens furten, sinó anys: tots els que hauran de passar per fer reconeixibles uns paisatges que el foc i la desídia han tornat a convertir, de nou, en cendres. Però també Mariola tornarà a reverdir, i amb ella reverdirem nosaltres, que ningú no ho dubte. I els ho hem de fer pagar molt car.