Cançó de batre (relats d'estiu)

Ja estan les garbes esteses
i l'era està ben trillada.
Els tres segadors descansen
que els espera faenada.

Com cada any han vingut
a la sega i la batuda,
que la mestressa està sola
i ha de menester ajuda.

Els segadors bé que ho saben
i per això, com cada any,
porten bona ferramenta
i ganes de treballar.

La mestressa ja els espera
i els prepara un got de vi
per fer retornar les forces
i aüssar-los l'esperit.

Que treball n'hi ha bona cosa
els tres segadors ho saben:
només té un camp, la mestressa,
però entre els tres no se l'acaben.

I allà van un darrere l'altre,
ben capficats en la tasca,
que per més garbes que lliguen
l'ama sempre en vol una altra.

Ja ha quedat l'era ben neta
i el graner està ben ple.
L'ama ha quedat satisfeta
i els tres segadors, també.

No plantes vinya en costera
ni sembres blat en barranc.
En l'era de la mestressa,
ella decideix qui hi bat.



Per a la proposta de Carme --que també aquest any fa la 'substitució estiuenca' dels Relats conjunts-- inspirada per algunes cançonetes que he escoltat ací i allà i, sobretot, pels "romanços de segadors" que he llegit en aquest interessant treball. Reconec que haguera quedat més propi si, en lloc de copes, en la magnífica foto de Barbollaire hi apareguera un bon porró; però estic segur que sabreu perdonar-me la llicència...

Rinxols

Seguint un cicle que no he reeixit encara a comprendre --altres vegades, el procés ha tingut lloc en primavera o fins i tot en ple hivern, per la qual cosa és molt probable que tinga més a veure amb les condicions ambientals que amb un o altre moment de l'any-- les recargolades fulles de la ciques del pati han completat aquests dies el seu desenvolupament anual: els foliols que les formen, inicialment plegats a banda i banda de l'eix central, han anat desenrotllant-se a poc a poc fins que, finalment, les fulles han acabat tenint un aspecte  molt similar a les de les palmeres. Semblança, en tot cas, només aparent, perquè malgrat les seues analogies morfològiques, no hi ha entre ciques i palmeres cap relació de parentiu: el propi recargolament dels foliols (que els botànics anomenarien circinats) posa de manifest que es tracta d'un grup de plantes de característiques singulars que, en contra del que podria suggerir el seu aspecte, presenten trets més pròxims als dels pins, els avets o els ginkgos. Com aquests, les ciques no es reprodueixen mitjançant flors, sinó a través d'unes estructures denominades estròbils que allotgen els òvuls i el pol·len i que, en aquest cas, apareixen en peus diferents, masculins o femenins. Les llavors, com en la resta de les gimnospermes, no estan integrades en un fruit, tot i que de vegades poden estan envoltades per una coberta carnosa, sovint acolorida.

A hores d'ara, hom reconeix al voltant de 300 espècies de ciques, repartides per zones tropicals i subtropicals de tot el planeta. Aquesta diversitat, però, només és un reflex pàl·lid d'allò que el grup va arribar a representar en el seu moment de màxima esplendor en el període Juràssic. En tot cas, les ciques estan reputades com un dels grups de vegetals terrestres més antics que es coneixen, amb fòssils que es remunten almenys 280 milions d'anys enrere; alguns gèneres, com ara Bowenia, a penes han canviat en els últims 150 milions d'anys, la qual cosa fa que puguen qualificar-se, amb tota propietat, com a fòssils vivents. Però la majoria de les ciques actuals són en realitat espècies relativament recents: potser els dinosaures van alimentar-se amb les fulles de Bowenia i d'altres cícades actualment extintes, però ja feia molt milions d'anys que havien desaparegut quan Cycas revoluta --que és l'espècie a la qual pertany el meu exemplar-- va aparèixer sobre la terra. En canvi, moltes d'aquestes espècies si que serveixen d'aliment per a la nostra pròpia espècie, per bé que per la seua elevada toxicitat –les tiges, de les quals s'obté la fècula anomenada sagú, contenen cicasina, una neurotoxina molt potent-- han de ser acuradament processades abans de poder-se consumir. La possibilitat que el consum continuat d'una espècie de ciques fóra la causa de la malaltia neurodegenerativa coneguda com lytico-bodig, pràcticament exclusiva de l'illa de Guam, no ha pogut comprovar-se; el meu admirat Oliver Sacks en parla extensament en el seu llibre "L'Illa dels cecs al color", del qual ja he parlat en alguna altra ocasió.

I el cas és que, a desgrat de la meua evident fascinació per les ciques i els seus trets biològics i evolutius, no és d'això del que m'havia plantejat escriure quan m'he encarat al teclat, sinó de la sensació de delicadesa i harmonia que m'han provocat els seus foliols plegats en elegants espirals. I és que, com deia el gran D'Arcy Thompson, "El nombre i la forma manifesten l'harmonia del món, i el cor, l'ànima i tota la poesia de la filosofia natural estan immersos en el concepte de bellesa matemàtica". O potser només és la calor...

Accepcions

Podria dir simplement fatiga, perquè com sol ser habitual a aquestes alçades de l'any, les forces ja curtegen  i hi ha matins en els què el simple fet d'aconseguir alçar-se del llit representa un veritable èxit. Però també podria parlar de fastig, sobretot quan pense en com està posant-se de difícil poder complir amb certa dignitat amb la que se suposa que es la nostra feina, o quan constate per enèsima vegada que els responsables --per acció i per omissió-- d'aquesta situació se'n foten ostensiblement com si la cosa no anara amb ells. Fins i tot, si molt m'apuràreu, diria descoratjament, perquè les perspectives per al futur més immediat no semblen, a la vista de tots els senyals, gens amables, i falta encara molt, moltíssim, per a la primavera. Seré positiu, però: tot i que a aquestes alçades de l'any costa veure més enllà del cansament i les seues múltiples i diverses accepcions, només em queden dues setmanes per deixar temporalment enrere aquest molest camp semàntic i veure de transitar per altres camps i altres paisatges. I a més, hui és divendres, i això --sobretot a aquestes alçades de l'any-- tampoc no és poca cosa. Bon cap de setmana!

Pirineus, de nou

Després de molts mesos, he tornat a Pirineus, com aquell qui torna a casa després de certes coses. Tot i que durant aquest temps no han faltat –i són casa, també-- altres muntanyes i altres cims d'alçàries més modestes i perfils més familiars, han estat molts, massa mesos lluny de la neu, enyorant prats, torrents, congestes i tarteres. Era difícil, per això, deixar passar l'oportunitat d'una escapada ràpida i en bona companyia a Benasc i les seues valls, encara que el preu fóra renunciar a altres opcions de descans –a voltes, tornar a casa és dormir huit hores-- i assumint també el risc de que les cames, després de massa mesos, no estigueren a l'altura de les circumstàncies. Un risc que em va fer deixar per a millor ocasió el sempre abellidor Aneto, a canvi de descobrir una senzilla però llarga ascensió --amb més neu de la prevista en els graons de la valleta de l'Escaleta-- al Pic de Mulleres, que tampoc no coneixia i que em va servir per confirmar que, en efecte, caldrà recuperar la forma abans d'afrontar altres reptes més ambiciosos. I encara, l'endemà, amb l'oportunitat de gaudir de la bellíssima vall d'Estós i de l'esponerosa floració pirinenca que esclatava per tots els seus racons: acostumat a la seua relativa raresa en les nostres serralades, veure tanta corona de rei florint arreu i alhora va resultar una experiència singular. Per a la pròxima, i a més de l'Aneto, deixe pendents moltes altres valls, colls i camins, i també algun altre cim amb el qual encara crec que gosaria encarar-me; però també menjar-me un plat d'olla, sentir ragonar en benasqués, i seure sense presa a la vora d'algun ivó a esperar que aparega en el cel la silueta del trencalòs. Tot això, i més, per a quan hi torne, perquè després de certes coses, s'ha de tornar als Pirineus. I abans de certes altres, potser també.

Així a la terra...

--Pots passar, Miquel. Déu et rebrà ara.

L'Arcàngel es va alçar ràpidament del sillonet en el qual l'àngel-secretari de direcció l'havia fet esperar, i donant-li les gràcies amb un gest a penes perceptible de l'espasa, va colpejar amb suavitat la porta del despatx de l'Altíssim.

--Ah, Miquel, passa, passa! Perdona que t'haja fet esperar, però cada volta que el Papa vol alguna cosa es passa hooores i hooores xarrant... A voltes m'agradaria saber en què estaria pensant l'Esperit Sant quan va triar un argentí... Però seu, per favor, no vull avorrir-te amb les meues històries... Dis-me, com van les coses entre els meus àngels?

--Precisament d'això volia parlar-vos, Senyor. Ha tornat a passar, i jo ja no sé molt bé què fer; de fet, comencem a tindre problemes importants de personal, i crec que hauriem de prendre alguna decisió, perquè amb aquest ja van quinze àngels de la guarda assignats a Cotino que demanen la baixa per estrès.

--Un altre! Però com pot ser això?

--Bé, la veritat és que pot entendre's, Senyor: sembla que aquest home ha estat ficat en tota classe d'embolics i martingales i no hi ha dia que no n'aparega algun de nou. Fins ara, i gràcies a la professionalitat i dedicació dels nostres àngels, no l'han imputat encara en cap cas; però la feina és cada volta més dificil i representa un esforç suplementari que acaba passant-los factura. Només vos dic una cosa: cap dels àngels, quan s'ha recuperat, ha volgut tornar a la mateixa plaça. Fins i tot en va haver un que em va dir que, abans de tornar amb Cotino, s'estimava més fer-li d'àngel de la guarda a Frank de la Jungla...

--Hum... Malament pinta la cosa, si és com dius... És cert que aquest home ens ha fet un parell de serveis meritoris i que té amistats molt influents; però no podem permetre que ell a soles ens desballeste tot un departament celestial, perquè d'ampliar personal, tal i com està la cosa, no cal ni que en parlem... Què proposes?

--Bé, hi he estat pensant molt i crec que, ateses les circumstàncies, no tenim més remei que retirar-li a Cotino la protecció premium. A canvi, i tenint en compte que és qui és, potser podríem assignar-li algun àngel becari, però evidentment i en aquest cas no puc assegurar que els resultats siguen els òptims... Feu-vos-en càrrec que cada dia ix alguna gravació nova amb el seu nom. I he fet una ullada al seu expedient, i em sembla que açò no ha fet més que començar...

--Trobe que és una bona solució, Miquel. Comptat i debatut, massa que n'hem fet fins ara i, com diria el meu Fill, arriba un moment que cadascú ha de carregar amb la seua creu. Avant amb el becari, i que faça el que puga; a aquestes altures, ningú no pot dir que no li n'hem parat ja unes quantes... I fes-me el favor, ara quan isques demana que em porten el seu expedient complet. Demà tinc una reunió de coordinació amb el Dimoni, i m'agradaria plantejar-li el cas; està lleig que ho diga jo, però tampoc no seria la primera volta que ens hem equivocat amb algú...

Cotino i Èvole, de El Plural (un mal dia per a l'àngel que estava de servei en aquell moment...)

Ja sabeu que sóc ateu convençut i recalcitrant i, per això, més partidari de que qui la faça la pague ara i ací. Però si per una d'aquelles m'equivocara, que mai no se sap, espere que hi haja uns quants que cremen en l'infern per tota l'eternitat. Si voleu, comencem a fer la llista; sense oblidar que hui, tres de juliol, fa huit anys de l'accident del metro de València. Un any més, amb 0 responsables...

Carta a casa (relats conjunts)

Estimada Antònia, t'escric encara des d'aquesta petita illa –he sabut que li diuen Hoffman, crec que s'escriu així-- a la que ens van dur a mi, a Pere de Xaló i a Miquel de Pedreguer quan vam arribar a Nova York. De tots els altres dels qui t'he parlat alguna volta, no he sabut res més. Supose que desembarcarien a Ellis, però a nosaltres ens van portar directes des del vaixell fins ací, i les notícies ens arriben molt de tant en tant (...) Hui em trobe un poc millor de les febres que vam agafar en el llarguíssim viatge. Miquel, en canvi, no té molt bon aspecte i a penes s'alça de la màrfega, però és fort i estic segur que se'n sortirà. Ho pense, ara, i no m'estranya que només arribar ens enviaren de cap a aquest racó perdut: esgotats després de tantes setmanes en la mar, debilitats per la malaltia, devíem fer un aspecte terrible, i diuen que l'illa la van fer a posta, a base de dur terra, per a tindre ací els malalts abans que tocaren port (...) No patisques gens: jo ja estic quasi bé del tot, i no ens tracten malament. Ens donen de menjar i de tant en tant ens mira algun metge. Encara no comprenc molt bé el que ens diu, però a poc a poc aniré fent-me al parlar d'aquesta gent (...) També l'estiu és diferent, ací: el cel està quasi sempre ennuvolat, i a les nits la humitat se'm clava fins el moll de l'os. Però des dels finestrons de l'hospital –o el que siga açò; a voltes no sé molt bé què pensar-- veig grups de joves que juguen i es banyen a la platja que s'albira des d'ací. Semblen feliços, i despreocupats, i això m'anima... Algun dia serem tu i jo els qui estarem asseguts allà, a l'arena, i mirarem cap a aquesta illa i ens semblarà que tot açò només ha estat un malson (…) Ara només espere que ens deixen eixir prompte i poder començar a treballar: guarde com un tresor l'adreça que em va donar Joan el del poble, i en poder hi acudiré a veure què tenen per mi: em contaven al vaixell que molts van a les mines de l'oest, però d'altres es queden per ací, que no falten les fàbriques i n'agafen a molts. A mi m'és igual: faena és faena, i els valencians tenim els braços forts. Molta roca hem picat, en aquells costers del poble, només per treure quatre ametles esquifides per al senyoret (…) Arriba el metge. Ja vos contaré. Cuideu-vos molt. Besades. Escriu-me més sovint...

Per a la proposta de juny de relats conjunts. No sé si l'illa que s'albira al fons del quadre d'Sloan és la de Hoffman o la de Swinburne –de fet, no sé si aquesta South Beach és la que jo he volgut que fóra--, però totes dues van ser utilitzades, en els anys en que es pintaria el quadre, com a lloc de quarantena per als immigrants que arribaven a Ellis Island. Molts d'aquests immigrants --milers-- procedien, també, de terres valencianes; els companys d'InfoTV estan preparant un documental sobre això, i en gran part és per haver anat seguint els avanços en el seu treball –que segur que serà magnífic, també-- que crec que m'ha vingut al cap aquesta idea. Per això, i per l'extraordinària “Carta a casa” de l'Ovidi...

Tràfecs

No tot han estat cabòries i quefers, aquestes darreres i atrafegades setmanes. Malgrat feines, sequeres, presses i maldecaps, encara s'ha pogut espigolar alguna estona tranquil·la per passar-la amb amics, muntanyes, llibres i cireres. Pot semblar poca cosa, tot plegat; però sobre un fons majoritàriament gris --gris cirereta, potser?-- tota pinzellada de color destaca especialment i és especialment benvinguda. Així que avui he decidit quedar-me amb una d'aquestes pinzellades, potser la millor de totes: la meua filla petita va complir, fa uns dies, tretze esplèndids i lluminosos anys. I com que és divendres, i va haver un temps que els divendres, en aquest blog, s'hi parlava de cançons, li he demanat que hui en triara ella una. Va per ella, doncs (per molts anys, Teresa!); i per vosaltres, tal i com fèiem en aquells temps en que hi havia temps, bon cap de setmana!

Per si no els coneguéreu encara: Karra-ska'l és un jove grup de gent d'Alfafara i Agres (el Comtat), que com podeu comprovar sonen molt bé --amb un directe molt divertit, diu Teresa-- i del qual segur que sentireu a parlar més prompte que tard; si voleu saber un poc més d'ells, podeu fer una ullada a aquesta entrevista a Sons de Xaloc.

Color cirereta

Com els seus parents cultivats, als quals serveixen sovint de portaempelt en aquestes terres, també els cirerers de Santa Llúcia han vist madurar, aquestes darreres setmanes, les seues petites i acolorides cireres. Es difícil no parar atenció a aquest arbrissó de les nostres bardisses quan, al principi de la primavera, es cobreix profusament amb les seues flors blanques i fragants; la seua fructificació, però, resulta molt menys aparent, i és fàcil que els seus fruits --molt similars, en petit, a les autèntiques cireres, però de tast agre i amarg al nostre gust-- passen desapercebuts a ulls poc avesats. Fruits –les cireretes-- que no solament es troben en l'origen de molts dels noms populars amb els quals és coneguda la planta arreu les nostres terres, sinó que són també la causa del nom (Prunus mahaleb) amb el qual és conegut pels botànics, ja que el seu epítet específic deriva de la paraula àrab mahlab (mahklepi, en grec), una espècia aromàtica que s'obté en moldre les llavors de l'arbre, i que s'utilitza a l'Orient Mitjà per a l'elaboració de pastes i galetes. El que no sabia, i m'ha cridat especialment l'atenció, és que les petites baies --molt apreciades, per altra banda, per diverses espècies d'aus-- també han estat utilitzades tradicionalment per a tintar la llana i altres teixits.

No és estrany trobar cirerers de Santa Llúcia creixent, quasi sempre de forma dispersa, en indrets relativament frescos de les nostres muntanyes i barrancs. Però potser una de les millors poblacions que conec es troba ben a prop de casa, en el Barranc del Pont Tallat; un barranc del qual ja he parlat altres vegades, perquè junt amb els cirerers bords –especialment abundants ací-- hi apareixen també plantes com el sumac i el roldor, tradicionalment usades com a tints o mordents, la qual cosa fa pensar en un possible aprofitament vinculat a la tradicional activitat tèxtil de la comarca, i del qual és possible que també formaren part les petites i acolorides cireres de Santa Llúcia. Pel moment, però, només són conjectures, a l'espera que aquells que s'interessen per la història i l'etnobotànica puguen aportar un poc de llum a una activitat --la recol·lecció, processat i distribució de les plantes vinculades al procés tèxtil-- que, amb tota probabilitat, ha d'haver influït en els paisatges vegetals de les nostres comarques molt més del que a hores d'ara intuïm. Per cert: al final, no m'ha quedat molt clar quin devia ser el color cirereta de Santa Llúcia; una mena de gris fosc, sembla, però no ho podria assegurar...

Cireretes de Santa Llúcia (Prunus mahaleb) i les nostres apreciades cireres cultivades (Prunus avium),  empeltades a la Vall de Guadalest sobre un peu de les primeres. 

Dic: sargantana

Utilitza exclusivament paraules senzilles, 

no gastis només de flors discretes, d'espècies tímides, 

digues clavell, de tant en tant, sense que importi gaire, 

puja a la muntanya, digues cargol, o, si no plou, sargantana. 

D'aquí dos o tres-cents anys et trobaràs perfectament, 

seràs la tarda. 

Enric Casasses, "Curació Natural"

Ho dic ("sargantana"), i em trobe un poc millor. Saber que en dos o tres segles tot anirà bé, anima bona cosa. I encara més quan pense que llavors, potser, ja haurà plogut...

La vida anar tirant,

l'amor és pa amb formatge,

el pa amb formatge és vida,

la vida anar paint.

Cauen

"Siga com siga, el que resulta inqüestionable és que les condicions que van permetre que Blasco arribara a ser, durant dècades, un astre rutilant en el firmament polític --diguem-ho així-- d'aquest País, no solament no han millorat, sinó que probablement s'han degradat encara més; i és sobre això, i no sobre l'eventual desaparició (temporal o definitiva) d'un o d'altre cos celeste considerat individualment, sobre el que hauriem de preocupar-nos". Ho escrivia fa quasi un any, a tall de l'expulsió de Rafael Blasco del grup parlamentari popular quan va ser imputat per l'anomenat "cas Cooperació" (o, millor dir: quan va gosar qüestionar a Alberto Fabra en unes declaracions a la premsa, que sembla que la presumpció de robatori no era suficient per fer-lo fora). I ves per on que, en l'espai d'uns pocs dies, no solament sembla confirmar-se, sentència en mà, que l'eclipsi va de bo, sinó que també aquelles 'condicions' de les quals parlava, i que l'ex-conseller --ara ja condemnat-- va saber administrar hàbilment per al seu propi benefici durant tants anys, comencen també a canviar. Queda molt de camí per fer, és evident; tant pel que fa a l'astre en qüestió --i als previsibles recursos que encara hauran de resoldre's abans que la sentència siga ferma-- com respecte a un firmament que, tot i els signes esperançadors, presenta encara massa incògnites: no ha d'oblidar-se que, malgrat tot, el Partit Popular segueix sent la força més votada al País Valencià. Però hui, vint-i-huit de maig de dos-mil catorze, és sense dubte un dia per recordar. I no serà l'últim, estic convençut. 

Imatge de El Mundo

És just reconèixer i agrair la feina de tots aquells i aquelles que, fent front a amenaces i desqualificacions de tota mena, han fet possible que el camí que va començar fa més de tres anys haja culminat hui en penes de presó per als responsables d'una trama que resulta, per les seues característiques, especialment repugnant. Hi ha molts que han furtat molt més, però fa falta ser molt pocavergonya per ficar la mà on aquesta banda l'han ficada. Ni que haguera estat només per un euro. 

Lessepsianes

Fins al finals del segle XIX, els caragols marins de la família dels ciprèids –les porcellanes, de les quals ja he parlat altres vegades en aquestes planes-- es trobaven representats a la Mediterrània per quatre espècies (Luria lurida, Schilderia achatidea, Naria spurca i Zonaria pyrum), l'àrea de les quals s'estén també per les costes atlàntiques de Portugal, Canàries i l'oest d'Àfrica. A hores d'ara, però, a les costes mediterrànies hom pot trobar almenys quatre espècies més d'aquesta família: Erronea caurica, Purpuradusta gracilis, Naria turdus i Palmadusta lentiginosa; totes elles tenen en comú el seu origen (procedeixen de l'Oceà Índic, via la Mar Roja), i han arribat a aigües mediterrànies seguint el mateix camí que fan milers de vaixells cada any: a través del Canal de Suez. En alguns casos, fins i tot s'han descrit ja subespècies diferents per a les poblacions que han colonitzat la nostra mar, les quals mostren diferències morfològiques significatives amb les poblacions de les quals procedeixen.

L'aparició d'espècies marines procedents de l'Oceà Índic en la Mediterrània va constatar-se unes poques dècades després que s'inaugurara aquesta infraestructura el 1869. En un primer moment, l'elevada salinitat del Gran Llac Amarg –una massa natural d'aigua hipersalina aprofitada per al trajecte del canal-- va actuar com a barrera per a la majoria de les espècies, però aquest efecte va desaparèixer en diluir-se les seues aigües amb les que procedien de la Mar Roja. En l'actualitat, aquesta migració de plantes i animals –denominada migració lessepsiana per referència al constructor del Canal-- afecta a centenars d'espècies de pràcticament tots els grups. Lògicament, són les aigües més pròximes a Suez –les d'Egipte i Israel, especialment-- les que registren una major varietat i abundància d'aquests nouvinguts, fins el punt que algunes d'elles poden estan causant canvis substancials en els ecosistemes marins de la zona. Però els efectes de la migració lessepsiana s'estenen ja per tota la Mediterrània, i assoleixen fins i tot les nostres costes: la coneguda Caulerpa racemosa, una alga invasora que està produint danys en els nostres ecosistemes, és en origen una espècie lessepsiana. El trànsit invers (açò és, de la Mediterrània cap a la mar Roja, o migració antilessepsiana) és molt més estrany, tot i que també s'han detectat algunes espècies que semblen haver fet aquest trajecte.

Naria (Erosaria) turdus micheloi, subespècie lessepsiana
 descrita de Tunísia. De la pàgina Gastropods.

No tinc encara en la meua col·lecció cap exemplar de caragol marí de procedència lessepsiana, per bé que espere aconseguir-ne algun en breu. Però no deixa de sobtar-me la capacitat que ha adquirit la nostra espècie per modificar, en molt poc temps i de forma dràstica, condicions i entorns que han romàs invariables durant milions d'anys. Tot i que, en aquest cas, és probable que la nostra acció s'haja limitat a anticipar el futur uns quants milions d'anys, quan la Mar Roja --i la resta de la Gran Fosa del Rift, de la qual forma part-- haja estat substituïda per l'oceà que està començant a obrir-se a causa del desplaçament de les plaques tectòniques africana i àrab; clar que, llavors, també les plaques africana i eurasiàtica hauran seguit aproximant-se entre elles, així que ves a saber què en quedarà del que ara anomenem Mediterrània i dels seus invasors lessepsians. O de la nostra mateixa espècie, sense anar més lluny.

Imatge satèl·lit del Canal de Suez. De la Wikipedia. 

Meticulositats (relats conjunts)

Mira, tan se'm fa que sigues l'autor estrella de l'editorial, que els teus llibres es venguen com pa beneït o que sigues un perfeccionista rematat: trobar una Underwood per a que escrigueres la teua novel·la sobre la Gran Depressió ens va costar déu i ajuda, i no em vas sentir queixar-me ni una sola vegada; per al teu llibre sobre l'Edat Mitjana ens vam gastar un dineral en pergamins i plomes d'ànec, i tampoc et vam posar cap problema. Però tot té un límit, així que em sembla perfecte que vulgues escriure una novel·la ambientada en l'Egipte dels faraons; però si no fas servir un ordinador com tothom, t'hauràs de buscar algú altre que l'edite...

Per a la proposta de maig de Relats conjunts. Per cert: ja és casualitat, però fa només uns dies vaig trobar la curiosa història del teclat QWERTY en el magnífic llibre de Jared Diamond "Armas, gérmenes y acero", de lectura molt recomanable malgrat el temps transcorregut des de la seua publicació, i on il·lustra amb aquest exemple la resistència de certes societats humanes a adquirir algunes innovacions tecnològiques --com ara el teclat Dvorak, en aquest cas-- malgrat el suposat avantatge que representarien. Altra cosa fóra comprovar si realment el teclat Dvorak és tan eficient com diuen, però trobe que això ho deixaré per a millor ocasió; almenys, puc confirmar que el teclat QWERTY sembla ser molt superior a qualsevol altre quan es tracta d'escriure la paraula QWERTY...

Bocins de normalitat

Júlia, la meua filla major, va tornar ahir de Torroella de Montgrí, on ha tingut lloc la quinzena edició d'una iniciativa extraordinària, engrescadora i, probablement, molt menys coneguda del que mereixeria. S'anomena "Com sona l'ESO", i essencialment té com a objectiu articular una proposta educativa integral que, a partir de la musica, incideix en molts altres aspectes com la llengua, la igualtat o la convivència. Cada mes de maig, des de fa quinze anys, les diferents activitats que es duen a terme al llarg de l'any en cadascun dels centres que hi participen, culminen en una trobada que té lloc en alguna localitat dels territoris de parla catalana. Tres dies en els quals més de mil joves procedents del País Valencià, Catalunya i les Illes, comparteixen molt més que les seues habilitats musicals, per bé que la música siga evidentment el fil conductor del projecte, i que el resultat final assolisca un nivell espectacular: valga com a exemple aquest "Mariola i el foc" que, amb la participació del gran Pep Gimeno "Botifarra" --cada any, algun grup o artista és convidat a participar-hi-- va tancar la trobada de l'any passat en Cocentaina.

Va ser precisament l'any passat, en viure un poc més a prop aquesta experiència, que vaig començar a pensar-hi, i ho he repetit unes quantes vegades des de llavors, cada volta que hem repassat a casa la gravació d'aquell concert: un País que, malgrat tots els entrebancs, és capaç de dur avant projectes com aquest, és un País viu, molt més del que alguns voldrien. I és així, com quasi sempre, gràcies a l'esforç i l'entusiasme d'unes persones que mereixen tot el nostre reconeixement. No serà fàcil, però pas a pas, bocí a bocí, acabarem guanyant la normalitat que ara ens neguen; una normalitat que, d'alguna forma, la meua filla ha pogut tornar a viure aquests últims dies a l'Empordà, i que estic segur que no oblidarà.

Si no coneixeu "Com sona l'ESO", podeu fer una ullada a la seua web per veure l'abast i els objectius del projecte. També Xavi Aliaga en parlava, fa poc, al seu blog. I, per completar la trobada de l'any passat --a la d'enguany, que vaig poder seguir en 'streaming', hi va haver també moments molt emocionants-- no vos perdeu tampoc la cloenda de 'Botifarra', amb més de mil veus, vingudes d'arreu els Països Catalans, fent-li els cors. 

Mala fama

Ja sap que, en aquestes coses, els humans tendim a ser més aïna exagerats. Però s'ha de reconèixer que, almenys en part, la mala fama que acompanya als estornells pot tindre una certa justificació. En les ciutats, pel rastre incòmode que deixen les seues concentracions --de vegades de desenes de milers d'exemplars-- sobre cotxes i mobiliari urbà, la qual cosa ha donat lloc a imaginatives intervencions destinades, amb èxit variable, a foragitar-los cap a indrets on resulten menys molests. Però sobre tot en en els nostres camps, on són especialment aficionats a l'oliva i altres fruits, i on localment poden tindre efectes notables sobre alguns conreus. Fins i tot ma casa, sense anar més lluny, pot donar fe de la inusitada eficàcia dels estornells negres –l'espècie que cria abundantment en les nostres terres; el seu parent pròxim, l'estornell vulgar, és majoritàriament hivernant al País Valencià-- quan es tracta de fer-se lloc sota les teules per fer niu, amb els efectes conseqüents quan venen les pluges.

Hauriem de recordar, però, que durant gran part de l'any –sobretot, durant la primavera i l'estiu-- els estornells són consumidors actius d'una gran quantitat d'insectes i d'altres invertebrats, amb els innegables beneficis que això representa, també, per a molts cultius. Això, per no parlar de la ingràvida bellesa dels seus estols, en vol admirablement harmònic, quan cobreixen els nostres cels a la tardor. O de la seua innegable habilitat canora, que fins i tot va seduir al mateix Mozart, i que els converteix en un dels grups d'ocells amb major varietat i riquesa de cants –no sempre qualificables com a “musicals”, tot s'ha de dir: els xiulits, sovint estridents, i diversos cloqueigs i crits d'alarma poc agradables a l'oïda, formen part també del seu repertori, el qual enriqueixen imitant a moltes altres aus i fins i tot reproduint altres sorolls com sirenes, telèfons mòbils o la pròpia veu humana.

Personalment, a desgrat de la seua capacitat desteuladora --i de la seua xilladissa, de vegades un poc molesta--  no puc dir que els estornells em resulten especialment antipàtics; ans al contrari, m'atrau el seu caràcter vivaç i la combinació de curiositat i prudència que mostren quan es deixen veure pel pati. És cert, però, que jo no he de patir per si em buiden un bancal d'olives o raïm, i pel que fa a embrutar-me el cotxe, trobe que les tórtores els guanyen de llarg. I al remat, això d'ajuntar-se en grans multituds, menjar tot el que es puga, cridar bona cosa i deixar-ho després tot ple de merda no deixa de ser, si bé es mira, una cosa molt humana...

Internet i les seues possibilitats multimèdia estan acabant amb una pràctica que sempre m'ha resultat especialment curiosa: els intents de transcripció textual --onomatopeica-- que fan servir els llibres especialitzats per descriure els cants dels ocells. Per exemple: per a l'Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles, els xiulits de l'estornell sonen com "sooiii", "duuuie" i "sooit-siooo", els quals es complementen amb notes com "srri" i "srije" i amb diversos crits d'alarma ("kokokokorr", "tretet") o excitació ("geee-geee-geee", "haaa-haaa-haaa"). I eI cas és que, si ho proveu --tot i que fa un poc de risa, posar-se a dir "sooit-siooo!" o "srije srije!" en veu alta--, resulta que és de veres...

Desrutina

Imatge de Les Muntanyes

D'Alcoi estant, un abril sense moros i cristians és, indiscutiblement, un abril estrany. I estrany ha estat també el d'enguany, perquè per segona vegada en poc temps –també el 2011 les festes es van traslladar a maig-- la mobilitat astronòmica de la Pasqua s'ha tornat a imposar a la sacrosanta tradició, i serà a partir d'aquesta vesprada i fins dilluns que els carrers del meu poble tornaran a omplir-se de festa (i presumiblement, per allò del cap de setmana, de moltíssima més gent que si hagueren caigut quan havien de caure). A mi, instal·lat en les desrutines amb les què anem tractant d'adaptar-nos a l'evolució --imparable-- de les malalties dels pares, abril no m'ha semblat inusual només per la falta de festa; de fet, vist ja amb els dos peus a maig, puc dir que el mes --i amb ell, totes i cadascuna de les seues fites temporals, des de la pròpia Pasqua fins el 25 d'abril, passant evidentment per Sant Jordi-- se m'ha passat tan ràpid que quasi no he tingut temps ni de pensar-hi. Per això, i a diferència d'altres anys, aquestes setmanes passades no hi ha hagut temps per parlar, com demana l'època, de flors, diades o llibres, d'orquídies i oronetes, de caminades primaverals –poques, en tot cas-- o de la pertinaç i preocupant falta de pluges: abril estrany, fugaç, eixut, desbaratat.

D'Alcoi estant, però, les festes són les festes, siga quan siga que caiguen o es facen caure. Així que, d'una forma o d'una altra –enguany, a banda de l'hora a la què arriba el capità a la Plaça, caldrà estar pendent d'altres horaris i altres necessitats-- des d'aquesta mateixa vesprada farem per passar-les, i per fer-les passar, de la millor manera possible. Almenys, pel que sembla, no haurem de preocupar-nos per si plou: també en això seran, aquestes, unes festes diferents; desrutinàries, podríem dir, però festes al cap i a la fi. Així que ja sabeu: si vos animeu, per ací estarem. Potser no enmig, però si ben a prop. Per Alcoi i per Sant Jordi, bones Festes!

Plovia aquell dia (relats conjunts)

En creuar-se'ls, només algun vianant, estranyat pel seu aspecte --el paraigües i els anoracs resultaven visiblement impropis per al sol del migdia i les temperatures anticipadament estivals que colpejaven la ciutat-- girava per un segon el cap abans de tornar a desaparèixer entre l'atrafegada i anònima multitud. Per a ells, però, la gent apressada, l'estrèpit dels cotxes, els grisos i impersonals edificis que a penes deixaven veure el cel, feia molt que havien desaparegut: abraçats sota el paraigües, avançant lentament per la vorera, la inhòspita i sorollosa avinguda havia esdevingut un boulevard parisenc. "I és tardor, i plou. Perquè vull", li va dir ell a cau d'orella. "Perquè volem", va contestar-li ella. 





No és la primera volta --recorde també un dels jocs literaris de Jesús M. Tibau-- que una imatge em porta a evocar a l'Ovidi. Però com més em mire la proposta d'abril de Relats conjunts, més em sembla que Afremov podria haver pintat aquest quadre (i molts altres de similars) escoltant-lo, fins el punt que potser no hauria calgut escriure res més que la lletra de la cançó. Tot comença en un mateix...

Plovia aquell dia. Perquè vull! 

Perquè tinc ganes que plogués! 

Sortia ella de casa. Perquè vull! 

Perquè tinc ganes que sortís! 

Tenia jo un paraigua. Perquè vull! 

Perquè tinc ganes de tenir! 

Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! 

Perquè tinc ganes d´ajudar! 

Va dir-me: "Encantada". Perquè vull! 

Perquè tinc ganes d´encantar! 

Va arrapar-se a mi. Perquè vull! 

Perquè tinc ganes d´estimar! 

Vam viure un món preciós. Perquè vull! 

Perquè tinc ja ganes de viure´l! 

Després vàrem parlar. Perquè vull! 

Perquè tinc ganes de parlar! 

Vam volar pel món. Perquè vull! 

Perquè tinc ganes de volar! 

Vam sentir un món nou. Perquè vull! 

Perquè no m´agrada aquest! 

I el vam veure millor. Perquè vull! 

Perquè sé que és millor! 

Vam menjar el més bo. Perquè vull! 

Perquè sé que es pot menjar! 

Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull! 

Perquè estic tip de la contrària! 

Tot era meravella. Perquè vull! 

Perquè estic fart de fàstics! 

Tot era de tothom. Perquè vull! 

Perquè tot és de tots! 

I acabe la cançó. Perquè vull! 

Tot comença en un mateix! 

Fum de la terra

A casa sempre se li ha dit 'ferrimusterri', com sembla que passa --amb alguna vacil·lació cap a la variant ferribusterri, que és la forma que recull Eugeni Reig-- per tota la contornada alcoiana. Sembla clar que aquest nom, com d'altres molt similars (fumisterris, fumisterra o fumdeterra, per exemple), i fins i tot el propi epítet botànic del gènere (Fumaria), té el seu origen en el llatí fumus terrae, fum de la terra. Però la cosa ve de més lluny, perquè al mateix grup de plantes, en grec, se'l coneixia com kapnos (καπνός), que també vol dir "fum". Altra cosa fóra tractar d'esbrinar el perquè d'aquesta estreta i antiga vinculació entre fum i planta, perquè d'explicacions sembla haver-ne per a tots els gustos: des de qui ho atribuïa al llagrimeig que provoca el seu suc en aplicar-lo als ulls (“que ni más ni menos que el humo los muerde y prouoca a lagrimas”), a qui defensava que la planta 'neix' a partir de les emanacions de vapors que emet la terra després de la pluja, els quals acaben condensant-se per donar lloc a les esponeroses fulles de les fumàries; de les quals, per aquesta mateixa raó, també es deia (ho indica Fra Miquel Agustí en el seu “Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril”) que venien “de putrefacció”. Res no puc dir dels efectes lacrimògens del suc de ferrimusterri: em disculpareu al meua escassa vocació empírica pel que fa al cas, però m'estime més no provar-ho pel que poguera passar. Però si que puc assegurar que la seua gènesi no pot explicar-se, científicament parlant, a partir de cap condensació dels eteris vapors nascuts de la terra. Científicament parlant, perquè si fóra poèticament, que en parlàrem –deixeu-me dir-ho així--, no en tinc cap dubte que seria, aquesta, l'explicació que triaria. I a més, em recorda a  Raimon...

A les nostres terres poden trobar-se fins a 20 espècies de Fumaria, diferenciables entre elles per la grandària i el color de les flors i per les característiques dels sèpals i els fruits. Les més freqüents, però, són F. officinalis, de flors rosades i habitual en caps i jardins; F. capreolata, de flors blanques i relativament grans, i F. parviflora, totes elles pròpies de terrenys frescs i molt nitrificats. En l'extrem contrari hi hauria la rara F. munbyi, una espècie pròpia del nord d'Àfrica l'única població ibèrica de la qual apareix a les Illes Columbretes. A més dels derivats de 'fum de la terra' als quals s'ha fet referència abans, la majoria d'elles reben també noms com ara gallerets, peuets o colomines (o herba dels coloms), tots ells per evocar les seus flors aquestes formes, o també julivert bord pel tipus de fulla, que recorda les d'aquesta planta.

Optimista (o no)

Aquest matí m'ha tornat a passar. I comença a ser una situació tan habitual que ja n'he perdut el compte: darrerament, cada vegada que ix a conversa el presumible canvi de govern que podria produir-se al País Valencià després de les eleccions de l'any que ve, el meu interlocutor --o interlocutora-- deixa anar un “Però de veres tu creus que perdran?”, complementat quasi sempre amb alguna referència al meu suposat optimisme i rematat amb un benevolent però escèptic “tan de bo”. Al principi no donava massa importància a aquest aparent i generalitzat desànim que sembla haver-se instal·lat entre alguna gent progressista del País: són ja molts els desenganys que hem hagut de suportar, i entenc que davant la possibilitat d'una nova frustració hi haja qui s'estima més optar per un prudent estoïcisme; sobretot quan, a desgrat de les tendències que apunten amb insistència enquestes i sondeigs, no hi ha més que sortir al carrer o fer una ullada a la premsa per comprovar que no està, la situació, com per a entusiasmes desmesurats. A poc a poc, però, he començat a preocupar-me, perquè a poc que m'hi pose a pensar, hi veig massa coses inquietants darrere d'aquesta actitud.

No crec merèixer, hauria d'aclarir per començar, el qualificatiu d'optimista. Almenys, no de la forma i amb el sentit que se'm sol atribuir en el context que acabe de descriure. Ara com ara –i ho explique sempre, quan parle d'aquestes coses-- estic totalment convençut que el Partit Popular tornarà a guanyar les eleccions el maig de 2015, si bé també crec que ho farà amb una majoria insuficient per a poder seguir governant, o el que siga que haja estat fent aquests darrers anys. I si hom té en compte com han deixat el País aquests governs –o el que siguen-- després de quasi vint anys de fer i desfer al seu gust i interès, no em sembla que la perspectiva de que la majoria de valencians i valencianes tornen a confiar-los el seu vot puga ser rebuda amb entusiasme. Sóc, per això i en aquest sentit, més aviat pessimista, perquè deixant de banda qüestions com el pes demogràfic de la ciutat de València –un cas a banda, dins el País-- i altres aspectes sociològics més o menys complexes que a penes entenc però que vindrien a donar certa lògica a allò que, a primera vista, sembla només qüestió de burrera congènita, no trobe que una nova victòria de la dreta mereixca cap celebració, encara que no siga per majoria absoluta.

Tampoc no em mou excessivament a l'optimisme la meua percepció del que pot passar amb un futur tripartit, si és que finalment i com espere li correspon als partits diguem-ne d'esquerra la responsabilitat de governar. I no es tracta, solament, de la meua natural i genèrica desconfiança en els actuals partits polítics i en molta de la gent –amb meritòries excepcions, tot s'ha de dir-- que hi prospera al seu recer. L'experiència específica amb altres pactes precedents o comparables fa difícil creure que les coses aniran, aquesta vegada i sense més, rodades. Des de l'exemple recent de l'ajuntament d'Alcoi fins els precedents més o menys llunyans en les pròpies Corts Valencianes, passant pel tristíssim paper a què la major part de l'oposició majoritària ens té acostumats, tot fa pensar que les dificultats per a que els tres socis previsibles d'un futur govern de progrès es posen d'acord (i, molt més important que això, siguen capaços d'aplicar mesures efectives que milloren significativament la qualitat de vida de la gent d'aquest País) seran moltes i molt grosses. I si a això s'afegeix la ruïna econòmica, el desànim social, el descrèdit de les institucions i la pressió creixent de Madrid contra tot allò que no siga ofrenar dòcilment glòries i impostos, factors tots ells als què aquest hipotètic govern haurà també de fer front, pot aventurar-se que la tasca serà simplement colossal.

No crec, però, que cap d'aquests pessimismes (o, si ho preferiu, aquests no-optimismes), per més racionals o justificats que semblen, puguen arribar a qüestionar un fet que considere incontrovertible: una volta més, tot està per fer, i tot és possible. És important aprendre de fracassos i frustracions prèvies, és fins i tot recomanable mantindre una postura prudent i assenyada, tocar de peus a terra i no perdre mai de vista unes circumstàncies que estan lluny de ser-nos favorables. Però em fa l'efecte que sense creure que podem aconseguir-ho, és segur que no ho aconseguirem. És evident que les coses poden sortir –altra vegada-- malament, i fins i tot així caldrà tornar a alçar-se i seguir avant. Però és el cas que, ara com ara, cap vot ha estat encara dipositat a les urnes, i està en les nostres mans –en les d'uns més que en les d'altres, però en les de tots al cap i a la fi-- que la major quantitat possible d'aquests vots no vagen a parar a la dreta espanyolista i retrògrada, responsable de la misèria econòmica, territorial i nacional en què ens trobem instal·lats des de fa massa temps. I, en aconseguir aquest objectiu, està també en les nostres mans exigir a qui tindrà la responsabilitat de governar-nos tota la generositat, l'altura de mires, el realisme i l'eficàcia que calguen per evitar errades passades, per posar en marxa un projecte il·lusionant i per promoure un canvi real, profund i durador. Està en les nostres mans, i ho està des de ara mateix: no valen, ja no, els “tan de bo”. I ara, si voleu, digueu-me optimista. O no.

CNI (relats conjunts)

--Entén-me: jo, a més de molt professional, sóc tan patriota com el que més, i si els comandaments creuen que ens hem d'infiltrar on siga per desemmascarar les perversions secretes dels independentistes, sóc el primer en presentar-me voluntari. Però has de reconèixer que qui ha triat aquestes disfresses de senyorassa no ho ha encertat gens: canten a una llegua de distància, i tothom ens mira estrany.

--Parla més fluixet, que ens sentiran. I no et queixes: almenys a tu t'ha tocat el vestit rosa, que et fa un tipet d'allò més esvelt. Jo, en canvi, semble una vídua arrossinada.... Ei, mira aquell d'allà, el que t'està fent l'ullet: acaba de fer un pas de ball que sembla de sardana. Segur que és de l'ANC. A per ell!

Per a la proposta de març de relats conjunts. Evidentment, la conversa original no va ser en català, però m'he pres la llibertat de traduir-la...

Silvestre

Enguany, la gasiva floració dels narcisos del pati contrasta poderosament amb l'esplendor excepcional que mostren els seus parents muntanyencs: potser és una impressió meua, i tampoc sabria dir si és una cosa local o ha estat un fenomen general, però diria que feia molt de temps que no veia tanta nadala menuda com ahir, caminant per la rodalia del Benicadell. Pensava, fins ahir mateix, que l'escàs ímpetu floral dels meus narcisos domèstics era una conseqüència probable de la poca atenció que, també a ells, he pogut prestar-los darrerament; però després de veure les flors blanques dels narcisos silvestres esguitant pertot arreu pradells i matossars, i tenint en compte que --amb permís de Lluc, 12:27-- tampoc ells deuen haver rebut  cap cura especial, potser hauré de pensar alguna explicació alternativa. Mentre la trobe, en tot cas, la solució és ben senzilla: enguany, el meu reconegut narcisisme ha abandonat l'àmbit casolà, i ha esdevingut decididament silvestre.

And then my heart with pleasure fills, 

And dances with the daffodils. 

Ja veieu que, al remat, ha acabat imposant-se l'opció de fugir de València i de l'enrenou de les Falles. Però sense prescindir-ne, això si, del foc: no hi ha falleres ni ninots, però el sentit i l'esperit de les fogueres de Sant Josep que van cremar anit a la comarca és el mateix: fum i cendra amb allò vell, endavant amb la primavera.