Que sone

De "Com sona l'ESO" ja vaig dir alguna cosa l'any passat, quan la meua filla major hi va participar en l'edició que va tindre lloc a Torroella de Montgrí. Enguany, ha estat la petita --és un dir-- qui li ha pres el relleu; i com que en aquesta ocasió la Trobada es feia a Xàbia, que ens queda relativament a prop, divendres passat vam treure temps d'on vam poder per deixar-nos-hi caure, amb el mateix resultat que en ocasions anteriors: per a ella, una experiència --estic segur-- que no oblidarà mai. Per a nosaltres, un autèntic goig veure en directe l'esplèndid resultat final, que enguany es dedicava, a través de les cançons dels Beatles, als esdeveniments històrics que van marcar la dècada de 1960. I tot l'agraïment, com sempre, a la gent que, amb el seu esforç i entusiasme, ho fa possible. Que sone, i que seguisca sonant per molts anys.

Faenes de la faena

Això si que ho té, el meu treball: un dia estàs a Madrid, en una d'aquelles curioses i interminables reunions de comunidades autónomas que convoca periòdicament el Ministeri del ram, i l'endemà has d'agafar un vaixell per actualitzar dades sobre les poblacions d'algunes espècies rellevants de flora i fauna en els illots de la Marina... Totes dues coses són part de la faena, i totes dues són benvingudes perquè, al remat, no deixen de ser una forma de trencar la rutina quotidiana de despatx, ordinador, reunions i informes que sol ocupar la major part de les meues jornades laborals. Però de les dues, n'hi ha una que sempre abelleix un poc més fer. Una pista: quan toca anar a Madrid, quasi mai agafe la càmera.

Tramussos, de nou

No ha estat --pel moment-- ni a la Lloma dels Tramússols de Benimassot, ni tampoc al Tossal dels Tramussos de la Vall d'Alcalà, sinó més a prop de casa i en un lloc inesperat i un poc sorprenent, perquè hi dec haver passat desenes de vegades sense haver trobat prèviament cap rastre de la planta. Però fa unes setmanes, un biòleg i aficionat de la comarca –David Pastor, a qui correspon el mèrit de la troballa-- va donar l'avís de la seua presència a la serra de Benicadell, i sense saber de cert encara la importància de la població (que en tot cas sembla rellevant: hi ha almenys dos nuclis detectats, amb centenars d'exemplars cadascun d'ells) ja puc dir que he vist, en el camp i en flor, l'excepcional tramussera valenciana.

No deixa de ser curiós constatar com una espècie tan vistosa --i que, si hom ateny als topònims als quals va donar lloc arreu les comarques centrals valencianes, devia ser relativament freqüent i localment abundant-- va passar totalment desapercebuda per als especialistes fins que va ser descrita l'any 2004; qüestió que pot fer-se extensiva a aquesta última població descoberta, situada en un lloc especialment concorregut pel excursionistes i visitada amb regularitat pels botànics des de fa molts anys. Probablement, les pròpies característiques biològiques de l'espècie –una planta anual que, pel que sabem, no germina tots els anys i que per tant pot romandre oculta durant períodes relativament llargs fins que les condiciones són les idònies-- expliquen en part aquesta situació, com també el fet que s'estime més els terrenys oberts i pedregosos i que suporte i fins i tot es veja afavorida pels incendis i el pastoreig, per la qual cosa és també raonable suposar que els canvis en els usos del territori que han tingut lloc en els últims decennis –per exemple, amb l'expansió dels matollars en moltes zones-- han d'haver afectat la seua àrea de distribució. Pel moment, no es tenen dades sobre la dispersió de les seues llavors dures i resistents, més enllà de l'hipotètic paper que hi deuen representar les aus granívores com les mateixes perdius que, d'alguna manera, formen part de l'extraordinària història del descobriment de l'espècie.

A poc a poc, en tot cas, i gràcies al treball dels companys que s'hi dediquen, anirem sabent més sobre això, i sobre molts altres trets singulars i possibles aplicacions pràctiques --per exemple, per a millora de sols degradats-- d'aquesta espècie única. Però pel moment, em quede amb dues constatacions: la primera, que vista al camp i en plena floració, la planta és molt més bonica del que em pensava, tot i que em tem que les meues fotos no li fan justícia. I la segona, que per més que hom crega conèixer bé un paisatge, un territori, inclús una persona, sempre queda lloc per als imprevistos, els descobriments i les sorpreses; de vegades, fins i tot, agradables.







Passat el dia de les Entrades dedicat –gustosament, no cal dir-ho-- a altres ocupacions, encara he tingut temps de complir amb algunes de les petites tradicions personals que, d'ençà que vaig passar a la situació de «fester en excedència», resulten consubstancials a les festes del meu poble, a saber: ahir, dia del Patró, la imprescindible visita a la Plaça de Dins, a fer-se la «mentireta» de rigor i passar llista a amics i coneguts als quals no veia des de, si fa no fa, un any justet. I hui, en tornar de València, deixar-se envoltar –ni que siga només una estoneta-- pel fum de la pólvora i l'estrèpit dels trons. I l'any que ve, més. I diferent, segur.

Abril

Estic a Alcoi, però ací on estic no se sent Festa perquè el centre està lluny. No he pogut veure a les xiques baixar aquest matí per Sant Nicolau, però he sentit l'emoció com si ho haguera vist. Tinc obert, a la taula, el llibre sobre Ovidi que ha escrit Jordi Tormo, i l'Entrada de Cristians a la pantalla de l'ordinador, amb la veu molt baixeta perquè la mare --hui la cuide jo-- dorm en la butaca. Passen els Alcodians amb l'esquadra del Mig, i pense en mon pare. I és Vint-i-cinc d'abril, i pense també en com va canviant, tot, i com ha de canviar encara... Isc a fumar al balcó. Fa un dia preciós.

Imatge del diari Información

Modern's (relats conjunts)

Malgrat els esforços dels seus líders --i dels mitjans de comunicació afins-- per mostrar-se com un partit jove, modern, renovador i lliure de qualsevol llast del passat, hi havia multitud d'indicis i detalls, com ara el carnet que lliuraven als seus militants, que semblaven contradir aquesta imatge.





La meua proposta per als Relats conjunts d'abril. Quant a quin podria ser el partit en qüestió, vosaltres mateixos; jo, amb no tindre que bregar amb ells --o elles--  els pròxims quatre anys, ja em conformaria...

Llegums de marge

Durant molts segles, i a desgrat del risc que comporta el consum continuat d'algunes d'elles, van ser part rellevant de la dieta de persones i animals; n'hi ha, de fet, que encara són elements més o menys habituals en la nostra taula, tot i que en la majoria dels casos s'han vist desplaçades per altres conreus més rentables o productius. En tot cas, ja siga com a vestigis renaturalitzats d'antics aprofitaments hui pràcticament oblidats, o bé com a exemplars que escapen puntualment dels camps on encara es cultiven, hi ha prou amb fer una ullada a marges i ribassos per trobar-les, aquests dies, en tot el seu esplendor: veces, guixes, faves, èdrols, guixons, pèsols, llentilles i moltes altres lleguminoses donen color, amb les seues característiques flors en forma de papallona, als esponerosos herbassars que, allí on no arriba la moderna dèria herbicida, voregen camins, erms i bancals. I potser és cert que no resulten, aquests humils llegums de marge, tan exòtics i suggeridors com altres plantes que mouen passions i entusiasmes entre botànics i aficionats; però hi ha ocasions en què cal reconèixer que, si es tracta de bellesa i colorit, poden competir sense complexes amb qualsevol altre grup vegetal. Amb un avantatge afegit: aquestes, a més, es mengen.

Curtegen ostensiblement els ànims, aquestes últimes setmanes. I a falta d'algun motiu concret i específic que ho justifique, m'incline per pensar que es tracta, com en el 'mal de les guixes', d'un efecte acumulatiu. La qual cosa és rellevant perquè, en circumstàncies com aquestes, allò que cal no és un antídot, sinó un canvi de dieta. O de rumb. Així que és qüestió de posar-se mans a la faena, i com més prompte millor...

M'aclame a tu

Tornar a Xàtiva sempre compensa: massa Història, i massa històries --de Saiti als Borja, dels maulets a Ibn Hazm i "El collar de la coloma"-- com per a que no hi haja, per més voltes que s'hagen recorregut els seus carrers, algun detall, algun racó, alguna vista en la que mai no s'havia reparat abans. Ja vindran temps de tornar a recórrer altres terres i altres paisatges; però mentre, va bé recordar que ben a prop hi ha llocs, com Xàtiva, que cal conèixer per conèixer-nos també a nosaltres mateixos. Seràs l'ocell, i seràs la bandera...

Vam estar a Xàtiva ja fa uns dies --en plena llevantada, com pot intuir-se fàcilment a les imatges de dalt-- aprofitant la recent inauguració del museu de la Casa de l'Ensenyança, de visita també més que recomanable. Tampoc aquests dies de Pasqua podrem anar massa lluny; però el propòsit, en tot cas, és irrenunciable: siga com siga i on siga, aprofitar-los tant com es puga. Per cert: si vos acosteu aquests dies per Xàtiva, no deixeu d'admirar també els 'corets' que embelleixen els murs del castell, i dels què potser algun dia hauré de dir alguna cosa. 

La petita obrera (relats conjunts)

L'advertiment, a penes un xiuxiueig, va anar corrent per tota la secció: "alerta, que torna el malànima de Llopis!". Llopis l'encarregat, Llopis el traïdor, el gos servil dels amos, tornava una altra volta per comprovar que cap de les obreres no hagués abaixat el ritme febril de treball que, a desgrat de les jornades interminables i les condicions inhumanes de la fàbrica, imposava amb ma de ferro i sense cap consideració. Júlia, a penes una xiqueta, va fer un esforç per desentumir-se els dits, i amb els ulls fixes sobre la peça que anava creixent, va accelerar el ritme amb la vana esperança de passar desapercebuda. Mes que por, aquell home li produïa una aversió immensa, profunda, irracional: cada volta que li passava a prop, notava com els seus ulls es fixaven el seu petit cos i un calfred la recorria de dalt a baix. Fidel al seu ritual, Shamim l'encarregat se li va acostar per darrere: "vas molt lenta, Hasina, i ja saps que això no m'agrada, ni als amos tampoc. I és una llàstima, perquè si tu volgueres tot podria ser més fàcil, per a tu i per als teus..." En sentir el seu alè repugnant a tocar del bescoll, Hasina es va estremir de fàstic, però no va alçar el cap ni va moure els ulls de la tela; va respirar profundament, es va mossegar els llavis i va pensar en sa mare i els seus germans, que l'esperaven en la barraca miserable que ocupaven d'ençà que la fam els va dur a deixar el poble i buscar en Dhaka i les seues fàbriques una vida millor. Irritat pel desdeny de la jove però sense gosar dir res més, Shamim Llopis va fer un renec de menyspreu i va anar a buscar una altra presa més propícia; en sentir com s'allunyava, Hasina Júlia va respirar alleujada: unes hores més --quantes? quinze? vint?-- i podria dur a la seua família un grapat de monedes amb les què comprar alguna cosa per menjar.




La meua proposta per als relats conjunts de març. Amb referències --homenatges, es diu?-- a dos llibres que, per raons diferents, em van colpir profundament quan els vaig llegir. Potser per a nosaltres només són història; però hi ha encara al món moltes, massa petites obreres. I tots en som un poc còmplices.

En groc

A falta de nom popular --no els en conec cap, almenys en aquestes comarques, però sembla que alguns parents pirinencs d'aspecte similar s'anomenen xarvions-- solem referir-nos-en com gàgea, que és el nom llati del gènere al qual pertanyen. I em fa l'efecte que, malgrat el groc brillant de les seues petites flors i la relativa abundància amb que poden aparèixer en certs indrets i en anys propicis, es tracta d'unes plantes que tendeixen a passar pràcticament desapercebudes a ulls de curiosos i caminants. La qual cosa no lleva que es tracte d'un grup certament interessant, divers i complex, present en major o menor mesura en pràcticament tot el país i en el què la distinció entre els diferents tàxons --i fins i tot l'epítet específic que caldria aplicar a cadascun d'ells-- no és gens senzilla i està encara subjecta a dubtes i interpretacions per part dels especialistes: les pròpies característiques biològiques del grup, en el qual la reproducció vegetativa és sovint predominant, i la notable similitud morfològica entre moltes de les formes que el componen (allò que els botànics diuen «falta de caràcters diagnòstics») fan que el seu tractament taxonòmic resulte especialment problemàtic.

He de dir, en tot cas, que no era la meua intenció perdre'm en disquisicions botàniques o taxonòmiques sobre aquestes petites però atractives plantes, sinó simplement cridar l'atenció sobre un fet del qual ja he parlat ací mateix en altres ocasions, i en el que estic segur que ja haureu reparat si sou caminants habituals per camps i muntanyes: aquestes setmanes que marquen la transició entre l'hivern i la primavera són, també, el moment en què moltes de les nostres plantes bulboses comencen la seua fugaç però bellíssima floració. I tot i que sovint siguen eclipsades per altres espècies més aparents i vistoses --els esplèndids narcisos, però també les abelleres o fins i tot els omnipresents barralets, posem per cas-- paga la pena prestar també un poc d'atenció a les gàgees, i a moltes altres plantes que les acompanyen en pradells i matossars i que, a força d'humils i discretes, solen passar-nos tan desapercebudes que no tenen ni nom popular; o jo no els en conec, vaja.

Bé, no era la meua intenció, però arribats a aquest punt i encara que només siga per si algú té curiositat: ara com ara, m'incline per pensar que a les muntanyes que recórrec habitualment hi ha representades almenys tres espècies diferents de Gagea, potser quatre, per bé que el percentatge d'exemplars que no he pogut encabir satisfactòriament en alguna d'elles és significativament elevat. G. durieui (G. foliosa subsp durieui) i G. wilczekii (a la que alguns autors anomenen G. algeriense i que segurament inclou també la recentment descrita G. subtrigona) semblen ser les més habituals; les fulles basals –estretes i semicilíndriques en el cas de la primera, més aviat triangulars i quillades en el de la segona-- poden ser un bon caràcter per diferenciar-les. Alguns exemplars, que atribuisc a G. lacaitae, tenen fulles basals més amples i planes, mentre que G. reverchonii, reconeixible pel seu aspecte més blavenc i les tiges anguloses, ha estat citada també en la zona però no recorde haver-la vista mai. Coses de botànics, que voleu que hi faça...

Primavera

Plou, per fi i com cal. És cert que ha calgut canviar un poc els plans per a aquests dies, perquè vulgues o no hi ha coses que són més incòmodes de fer amb aquest temps, i a estones fins i tot ha abellit tornar a tindre la llar encesa. Però tot plegat, mentre bufa amb força el llevant i la veig caure, fina però insistent, sobre les serres i els camps, no puc deixar de pensar que, posats a donar la benvinguda a la primavera que comença, aquesta pluja n'és una bona forma. La millor, potser.

També enguany han manat les circumstàncies i, al remat, he acabat canviant les Falles del Cap i Casal per les tradicionals --i molt més tranquil·les-- fogueres a la comarca. El símbol, en tot cas, és el mateix ací i allà: acomiadar l'hivern fent fum i cendra de tot allò vell, inútil i inservible. O de quasi tot, perquè hi ha uns quant ninots --i "ninotes"-- que hauran d'esperar encara que arribe el seu torn; però maig està ahi mateix...

De tornada

 

De l’estiu les primeres alenades
te duen sota el cel de nostra terra,
i enjogassada sempre i falaguera
enjoies nostres tèbies matinades.

Joan Maragall, "A l'oreneta"

No sabria dir molt bé per què, però són, sense cap mena de dubte, uns dels meus ocells preferits. I diria que enguany han arribat un poc abans que altres vegades: dissabte passat --un altre petit regal, en un dia assenyalat-- vaig escoltar la primera refilant pel pati, i des de llavors, tot i que poques encara, no hem deixat de veure-les sobrevolant --enjogassades, falagueres-- les cases i els carrers del poble. Per cert: observant-les, l'altre dia, mentre passaven veloçment per damunt nostre, em va pegar per pensar que les oronetes (les comunes, com aquestes; però també les cuablanques, a les què amb tota seguretat es referia el poeta, si és que feien nius en el balcó de l'estimada) només són fosques vistes per darrere, o si de cas quan es miren des de lluny. Així que es coneix que, pel que fa als ocells, Bécquer s'hi fixava més bé poc, o bé ho feia sempre des d'una determinada perspectiva o des d'una distància prudencial; segurament, haver de decidir-se entre uns ulls blaus i uns altres negres  ja li donava prou maldecaps com per a reparar en aquestes minúcies.

Les germanes Espín (Josefina "pupila azul" i Julia "ojos negros") en un dibuix del propi Bécquer, de la xarxa. Coses, ai, dels romàntics...

Vint anys

I com que a aquestes alçades tot --o quasi tot-- ha estat ja dit, desescric tot el que he escrit i em quede amb allò essencial: com cada deu de març, d'ençà que fa vint anys l'Ovidi va agafar vacances, em posaré un conyac --el vi i la cassalla, per a un altre moment-- i escoltaré, agraït, la seua veu, tan necessària ara com sempre. I a seguir fent camí, que el pa sencer està a tocar i no podem badar...

M'ha fet molt de goig veure --hui sobretot, però també aquests darrers dies i setmanes-- com el nom de l'Ovidi ha sonat pertot arreu, a la xarxa i a molts mitjans de comunicació; fins i tot aquest matí n'han parlat, a RNE, d'ell i de l'"Homenatge a T" dels amics de la Dependent, la qual cosa m'ha semblat --ho reconec-- un poc sorprenent. Quant a aquells, llepadors pacients, que seguint les directrius dels amos s'han estimat més silenciar-ho o ignorar-ho, ja s'ho faran: boig el que calla / o a l'ull té palla.

OMG (relats conjunts)

Però l'endemà, quan Jaume es va despertar, va veure que els fesols que sa mare havia llançat per la finestra havien germinat durant la nit, i d'ells havia crescut una torre immensa de ciment, vidre i acer que s'enfilava cap al cel i el cim de la qual es perdia de vista entre els núvols. "L'home tenia raó, els fesols són màgics!", va exclamar, "però no em va dir que també eren transgènics".

La meua contribució per als Relats conjunts de febrer. Per cert, no puc estar-me de recordar que, quan es va inaugurar el Burj Khalifa el 2010, es deia que l'edifici --com molts altres gratacels de Dubai-- no disposava de connexió al clavegueram, i que les tones d'aigües residuals que s'hi produïen diàriament havien de ser traslladades en camions cisterna a una planta de tractament situada a uns vint-i-cinc quilòmetres de la ciutat. Les imatges amb cues interminables de "poop trucks" esperant el seu torn per descarregar en l'estació depuradora es van fer virals, i fins i tot es va dubtar de la seua veracitat. Sembla, però, que les imatges eren autèntiques, i tot i que no ho he pogut confirmar, el govern de Dubai insisteix que a hores d'ara la situació ja ha estat corregida i que tots els edificis de la ciutat estan adequadament connectats a la xarxa d'aigües residuals. Tot el qual, ara que ho pense, potser també hauria donat per a un relat; de por, evidentment...