Barrancs i clapisses

El vessant de Mariola que s'estén entre els paratges de Serelles, a Alcoi i l'Alberri, a Cocentaina, és probablement un dels sectors menys freqüentats i més desconeguts de la serra. L'accidentada orografia, caracteritzada pels barrancs abruptes i els escarpaments rocallosos, i la presència --diria que dissuasiva-- de la enorme cicatriu de la pedrera, a hores d'ara inactiva, que ha excavat durant decennis el perfil de la muntanya, solen deixar aquesta part de la serra fora dels recorreguts habituals dels qui solem trescar pels seus senders i viaranys; més encara, d'ençà que l'estiu del 2012 un incendi --encara no totalment aclarit-- va recremar més de cinc-centes hectàrees d'aquest sector del parc natural, parcialment cobert, fins llavors, per denses pinedes de pi blanc.

Tot i que els vorege sovint quan m'encare cap al Montcabrer per alguns dels camins que hi duen --pel Coll d'en Sabata o per les Penyes Munteses, posem per cas-- feia molt de temps que no m'endinsava per aquells costers, marcats encara pels efectes del foc recent però en els què, mirats des de la distància, comença a fer-se palesa una lenta però tenaç regeneració de la coberta vegetal. Vaig voler aprofitar, per això, un dels últims dies lliures abans de reincorporar-me a la feina, per plantejar una caminada per aquest vessant, amb inici --i final-- en el castell de Cocentaina, les fites principals de la qual esbosse --no em compte encara entre els usuaris del ja quasi universal GPS, tot i que sé que només és qüestió de temps que m'hi afegisca-- per si a algú li resulta d'interès.

Des del castell, un dels traçats del sender PR V 37, ben abalisat i bo de caminar, mena fins els peus de la pedrera, l'impressionant tall de la qual pot vorejar-se per l'oest fins assolir el llit mutilat del barranc de Morant. Remuntant el mateix barranc, sense sender visible però relativament fàcil de transitar --tret, potser, del pendent remarcable i dels nombrosos pins cremats que barren la marxa i que a trams exigeixen alguna petita marrada-- s'arriba a les Penyes Munteses i, des d'elles, al traçat del sender GR-7, pel qual es pot guanyar fàcilment i si de ve gust l'immediat Montcabrer. El descens es planteja pel mateix sender de gran recorregut, en direcció cap a Alcoi; però abans d'arribar al Pla de les Codolles i el Coll d'en Sabata, cal parar atenció a un petit ramal --a l'esquerra, en sentit de la marxa-- que porta fins l'inconfusible turó del Cavall Bernat. Un altre senderol, marcat amb fites, voreja el pollegó, que deia el mestre Calero Picó, i després de passar junt als singulars Clots d'Ol, va descendint per un barrancó que, abans que s'engorje quan arriba a l'esglaó rocós de les Clapisses, cal abandonar per l'esquerra i que, seguint l'estret sender, retorna fins a peus de la pedrera i, des d'ella, al punt de partida.

Al remat, una caminada llarga (i a estones exigent) però indubtablement estimulant, per uns paisatges aspres en els que la ferida del foc és encara omnipresent, però que --tot i algunes intervencions com a mínim qüestionables-- comencen a mostrar signes esperançadors d'una regeneració que s'anuncia lenta i complicada, però que, tard o d'hora, acabarà retornant-li el verd a la serra. Tan de bo d'altres ferides, molt més profundes i persistents sobre la pell de Mariola, puguem dir algun dia el mateix.

Tres-cents u

Amb el desig, sincer i compartit, de que el Tres-cents dos siga, alhora i sobretot, l'any Primer d'una nova història per a Catalunya --i també, estic convençut, per a nosaltres els valencians. Des del sud, bona Diada i via lliure!

Vora riu

O Tejo é mais belo que o rio que corre pela minha aldeia,

Mas o Tejo não é mais belo que o rio que corre pela minha aldeia

Porque o Tejo não é o rio que corre pela minha aldeia.

O Tejo tem grandes navios 

E navega nele ainda, 

Para aqueles que vêem em tudo o que lá não está, 

A memória das naus.

O Tejo desce de Espanha 

E o Tejo entra no mar em Portugal.

Toda a gente sabe isso. 

Mas poucos sabem qual é o rio da minha aldeia 

E para onde ele vai 

E donde ele vem. 

E por isso porque pertence a menos gente,

É mais livre e maior o rio da minha aldeia.

Pelo Tejo vai-se para o Mundo. 

Para além do Tejo há a América 

E a fortuna daqueles que a encontram. 

Ninguém nunca pensou no que há para além 

Do rio da minha aldeia. 

O rio da minha aldeia não faz pensar em nada. 

Quem está ao pé dele está só ao pé dele.

Alberto Caeiro (Fernando Pessoa), "O Guardador de Rebanhos", poema XX

A falta de muntanya --el temps, plujós i pel demés magnífic, no ha acompanyat hui per a plantejar-se caminades per la serra-- és una sort poder tindre a prop un riu. El riu del meu poble, potser no tan bonic com molts altres, però més bonic que tots els altres. Malgrat tot el que hem fet, i encara fem, per impedir-ho.

Postvacacional

Ja ho he dit altres vegades, i pràcticament amb les mateixes paraules: deixant de banda les petites i inevitables incomoditats associades al retorn a la rutina (matinar un poc més, tornar a agafar cotxe més del que m'agradaria...), no sóc d'aquells que lamenten haver de tornar a la faena. I enguany, la veritat, encara menys, perquè el final de les vacances ha coincidit amb la formalització d'una nova responsabilitat, a la qual em dedicaré a partir d'ara, i a la que el sempre peculiar llenguatge administratiu es refereix com "planificar, dirigir, controlar, coordinar i supervisar l'activitat" dels serveis que s'ocupen, entre altres aspectes, dels espais naturals protegits, la conservació de flora i fauna o la gestió forestal. Molta faena per davant, sense cap dubte; però molta il·lusió, també, per contribuir a fer que les coses, si més no en l'àmbit que em  pertoca, vagen millorant. Ho deia, també, l'any passat per aquestes dates: "els temps millors acabaran venint, estic convençut; però només si som nosaltres qui els fem vindre"; i en això estem, ara com ara. I a més no fa calor, i segueix plovent...

Si la pluja no ho impedeix, que espere que no, d'aci una estona m'allargaré fins a Muro, que enguany s'ha afegit als cada volta més nombrosos pobles valencians que, seguint la proposta que va llançar fa ja sis anys Josep Lozano, celebren la Festa Estellés al voltant del 4 de setembre, data de naixement del poeta. La qual cosa no lleva que, com també és tradicional, aquest blog s'hi sume --a la seua manera-- a aquesta festa. Amb un punt de tristor malgrat les alegries, per tot allò que passa i no voldríem que passara, sobretot --o només-- quan veiem xiquets morts. "Oh vella, oh trista Europa!".

Mira, amiga --diria--: les coses, certes coses,

no ocorren perquè sí. Hi ha clàusules secretes,

hi ha processos ocults, hi ha juntes generals

al voltant d'una taula de pi, ben basta i pobra,

sobre la qual a voltes penja un llum miserable.

Sabem els resultats, els brutals resultats

que ens aturen de sobte, com un llamp, al camí.

Podria il·luminar-te el passatge evocant

el camí de Damasc; però no és necessari.

Ara, mira, la tarda, les arbredes, el riu.

El rei parlant amb Curzio: veges tu si ho entens.

No és temps encara, amiga, que els arbres --els arbres

verds i esvelts del jardí-- s'esdevinguen donzelles.

Ara van entre els arbres, renillant, els cavalls.

Hi haurà un moment que els arbres s'esdevinguen donzelles,

verdes donzelles nues, terriblement esveltes,

i entre elles els cavalls, renillant com els hòmens

quan arriba l'instant que ja no poden més.

Aleshores veurem porcellanes amables,

porcellanes que tenen uns lents dibuixos òptics

tots fets d'arrels torpíssimes: formiguers anagrames

com els que tots tenim a les boles dels ulls,

uns petits mapes òptics dels països on som

destinats --per què no?-- des de l'instant de nàixer:

el país que se'ns deu, no et càpiga cap dubte,

el país del qual som amargs exiliats.

Pinyols de tàpena

A ma casa, quan algú feia un mal pas o ensopegava sense cap causa aparent, es deia que havia entropessat "amb un pinyol de tàpena" --que és com, al sud valencià, li diem a la tàpera. Jo, que era un xiquet, interpretava com a "pinyols" les minúscules boletes que es veuen dins de les tàpenes quan les obris, amb la qual cosa quedava clarament de manifest l'exageració que implicava la frase. Per això, quan em vaig assabentar que aquelles "boletes" eren, en realitat, els estams de la flor tancada --la poncella, que és el que es consumeix adobada en vinagre--, i que els pinyols, on calia buscar-los, no era en les tàpenes sinó en els també comestibles tapenots, em vaig quedar un poc despagat: no sembla probable que els petits pinyolets --de dos o tres mil·límetres de grandària-- siguen tampoc suficients com per provocar una ensopegada a ningú, però em va semblar que, almenys en part, l'expressió que tantes voltes havia sentit en boca dels meus avis perdia una part important de la seua força expressiva.

He pensat en els pinyols de tàpena perquè, d'una forma o d'altra, almenys un d'ells ha arribat fins a les parets del pati: des de fa unes setmanes, una petita però vigorosa tapenera ha començar a créixer de forma espontània en una d'aquestes parets. Sobre com va arribar fins allí el pinyol en qüestió. és difícil aventurar cap hipòtesis: ocells, sargantanes, formigues i fins i tot vespes han estat assenyalats com a consumidors habituals dels fruits de la tapenera i, per tant, tots ells poden actuar com a potencials dispersadors de les seues llavors. Vaig pensar, però, que allò més probable és que aquesta dispersió s'haguera produït des d'algun lloc més aviat pròxim, així que, tot i que no em constava la presència de la planta en la rodalia de casa, vaig sortir a buscar el possible origen de la meua nouvinguda tapenera, amb resultat immediat: en els talussos pròxims, un reguitzell de petites plantes em va acabar conduint fins una esponerosa --i florida-- mata que, en tot cas i atenent al temps que fa no hi passava per allí, no deu de fer més d'uns mesos que hi creix, i que en base als seus caràcters he identificat com a la varietat canescens de la Capparis spinosa subsp spinosa (C. sicula subsp sicula, per a alguns autors)

La jove tapenera del pati s'enfronta, ara com ara, a un futur com a mínim incert. El lloc on ha nascut no sembla el més adequat --ocupa, o acabarà ocupant, un lloc de pas-- però no he trobat la forma de trasplantar-la amb garanties a una altra ubicació més escaient on la planta puga créixer sense entrebancs i lluir les seues precioses flors. En tot cas, tampoc no em caldrà esperar a què una altra llavoreta, portada per qui sap qui, acabe germinant allí on millor convinga als meus interessos: quan les flors de les plantes veïnes esdevinguen tapenots, aniré a recollir-ne uns quants i tractaré de fer planter. Amb cura, això si, de que no em caiga cap pinyol per ahi, no siga que algú hi entropesse.

Relectures

(...) "amb ma ferma agafa el bolígraf i afegeix una paraula a la pàgina, una paraula que l'historiador no va escriure, que en nom de la veritat històrica no podia haver escrit mai, la paraula No, ara el llibre ha passat a dir que els croats No van ajudar els portuguesos a conquerir Lisboa, així està escrit i per tant ha passat a ser veritat, però diferent, allò que anomenem fals ha prevalgut sobre allò que anomenem vertader, ha ocupat el seu lloc, algú haurà d'explicar la nova història, i com."

José Saramago, "Història del setge de Lisboa"

En la mesura que altres ocupacions m'ho permeten, aprofite aquests últims dies abans de tornar a la faena per llegir; o, més pròpiament, per rellegir. He rellegit Cabré (que parla, precisament, de rellegir: "Qui temi retrobar-se, que no rellegeixi cap text perquè es pot endur un bon disgut") i també Chirbes, sorprès encara per la pèrdua inesperada. Però sobretot, encara amb les imatges de Lisboa ben presents, rellig Saramago: amb la "Història del setge de Lisboa" com un dels meus llibres preferits, no ha de sorprendre que els passeigs pels carrerons del barri d'Alfama, alçat sobre el que va ser l'al-Ushbuna musulmana i on es conserven la major part de les restes de la ciutat medieval, em resultaren especialment evocadors. Ara, ja a casa i amb el llibre a la mà, resseguisc de nou, amb el corrector Raimundo Silva, el rastre del traçat de la Cerca Velha, des del Castell fins el Largo da Sé, des del Campo de Santa Clara --allí on el 1147 van acampar les tropes d'Afonso Henriques-- fins a la mateixa vora del riu, junt a la qual s'alçaria segles després la Casa dos Bicos que, encara uns quants segles més tard, acabaria ocupant la Fundação Jose Saramago... Rellig, de nou: "Lisboa era guanyada, s'havia perdut Lisboa. Fins que no es va rendir el castell no es va aturar el carnatge. Tanmateix, quan el sol, davallant cap al mar, va tocar el nítid horitzó, es va sentir la veu del muetzí de la mesquita major que clamava per última vegada des d'allà dalt, on s'havia refugiat, Allahu akbar. Es va estremir la pell dels moros amb la crida d'Al·là, però la invocació no va arribar a la fi perquè un soldat cristià, de fe més zelosa, o potser pensant que encara li faltava un mort per donar la guerra per acabada, va pujar corrents al minaret i d'un sol cop d'espasa va degollar al vell, en els ulls cecs del qual va llampeguejar una llum en el moment en que se li apagava la vida." Potser la història no va ser exactament aquesta; però així havia estat escrita, i algú havia d'explicar-la.

Al principi (relats de la Carme)

Noè entrà a l'arca amb els seus fills, la seva dona i les seves nores per guardar-se de les aigües del diluvi. Els animals purs, els impurs, els ocells i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra van venir cap a Noè i entraren a l'arca de parella en parella, cada mascle amb la femella, tal com Déu havia ordenat. Llavors, Noè va reparar que potser havien oblidat alguna cosa, i es va dirigir a Jahvè:

--Senyor, ja han entrat a l'arca tots els animals purs, els impurs, els ocells i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra, tal i com havíeu ordenat. Però i les plantes? No hauriem d'haver deixat un poc de lloc per a les plantes?

--Ups!--va dir Jahvè--. És clar, les plantes! Sempre m'oblide d'elles... Doncs la veritat és no sé molt bé què podem fer, temps per fer-li una ampliació a l'arca no n'hi ha perquè jo tinc el diluvi programat per a ja mateix i aquestes coses no es poden ajornar... Res, mira, em sap greu, procuraré que no em torne a passar, però feu el que pugueu i avant, que hi farem...

Començaven a caure les primeres gotes del diluvi quan Noè va tornar a entrar a l'arca i va explicar als seus fills, la seua dona i les seues nores la conversa que acabava de tindre amb Déu. Però la dona de Noè, en veure que el seu home havia disposat que l'arca tinguera un finestró i un balconet des del qual amollar coloms quan les aigües començaren a recular, va tindre una idea, i va dir a Noè: --No patisques, Noè, he tingut una idea.

I així, si fa no fa, fins avui.

I també a l'agost, amb l'estiu i les vacances ja clarament de caiguda, la meua proposta per als Relats de la Carme. Sort vam tindre, els aficionats a les plantes, de la dona de Noè...

Ondada

Les seues flors, més aviat petites i poc aparents, són de les poques que es deixen veure, a aquestes alçades de l'any, per les muntanyes i tossals de les comarques centrals valencianes. Hauran de passar encara uns mesos per a que, dels invisibles bulbs dels quals naixen ara les discretes varetes florides, broten unes fulles igualment discretes, però que amb les seues vores típicament arrissades, fan inconfusible aquesta espècie, fins el punt que els deu el nom amb què és actualment coneguda pels botànics: la cebeta de Sant Jaume o Urginea undulata, que és com s'anomena la planta en qüestió, és una més de les petites joies que viuen a les nostres serralades, i que sovint passen desapercebudes a ulls poc avesats.

Estretament emparentada amb la molt més conspícua ceba porrera o marina, fa poc més d'un segle que el botànic valencià Carlos Pau la va donar a conèixer, com a novetat per a la flora europea, a partir d'exemplars recollits a la rodalia d'Alginet. El mateix Pau, atenent a les diferències entre les plantes valencianes i les procedents del nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, d'on llavors es creia exclusiva --a hores d'ara, es coneixen altres poblacions europees de l'espècie a Còrsega i Sardenya-- la va considerar una varietat distinta d'aquelles, elevada actualment --però probablement no de forma definitiva, atenent als seus trets distintius respecte a d'altres poblacions-- a l'estatus de subespècie. Siga com siga, la cebeta de Sant Jaume no solament singularitza els frugals i tenaços pradells que colonitzen els nostres rasclers: com cada any, les seues flors modestes, sovint imperceptibles, anuncien que l'estiu s'encara ja cap al seu final i que ben prompte, amb els primers senyals de  la nova tardor, tornaran també les elegants fulles ondades que la fan única. O que fan que a mi m'ho semble, vaja.

Arte Xàvega

Tornàvem de fer una ràpida visita a les espectaculars dunes fòssils de Costa da Caparica, i ens van cridar l'atenció uns quants tractors fent maniobres sobre l'extens arenal que la marea anava deixant al descobert, camí de la baixamar, a la Praia da Saúde. Ignorants com som de les coses de la mar, i malgrat que l'hora --tot just havent dinat, amb la platja encara ben poblada de banyistes-- ens va semblar un poc intempestiva per aquestes tasques, vam pensar que potser les màquines estaven fent alguna mena de neteja, i no en vam prestar més atenció. A poc a poc, però, un grup cada volta major de persones va anar congregant-se a prop dels tractors, que seguien fent moviments aparentment erràtics sobre la platja però cada volta més a prop de l'aigua. També les gavines, que fins aquell moment s'havien mantingut en un discret segon terme, prudentment allunyades del que fóra que hi estigués passant, van començar a acostar-s'hi i a voletejar sobre la gent, cada volta més inquietes; massa senyals, tot plegat, per a que no ens vencera la curiositat i, com a bons turistes, decidírem acostar-nos a veure que és el que passava.

El que vam veure, en arribar a vora mar, va ser com els tractors, amb l'ajuda d'una bona colla de pescadors, arrossegaven cap a terra una gran xarxa farcida del que, a falta d'opinió millor fundada --ignorància de mar, ja sabeu-- ens van semblar, sobretot, cavalles. Una vegada en sec, i a força de braç, els pescadors van anar situant la xarxa sobre una gran lona, on després de desfer-se'n de les nombroses meduses que també havien caigut a l'art, van començar --per a satisfacció de les gavines, embogides per fer-se amb el rebuig que llançaven els pescadors i amb els peixets menuts que anaven caient des de la xarxa-- a triar el peix i a disposar-lo acuradament en caixes. En acabant l'operació, una barca --la forma de la qual em va semblar peculiar-- va agafar de nou els caps de la xarxa i va endinsar-se en la mar, segurament per a tornar a calar l'art i repetir l'operació. Carregades les caixes en els mateixos tractors que ens havien dut fins allí, gavines i curiosos van anar dispersant-se mentre els pescadors, aparentment indiferents a l'expectació creada entre unes i altres, es retiraven també fins el moment de tornar a xorrar les xarxes.

Després he sabut que aquesta tècnica de pesca d'encerclament, d'antiquíssima tradició, s'anomena xàvega, que és el nom que rep també la xarxa --šābaka, en àrab-- que s'hi fa servir. Segons sembla, la xàvega, amb la qual es capturen espècies com la sardina, la cavalla o el sorell, era molt utilitzada també a les nostres costes (on també s'anomenava bol), tot i que a hores d'ara el seu ús ha desaparegut per complet; antigament, l'arrossegament de la xarxa cap a la platja es feia mitjançant bous, pràctica que va perviure en les costes portugueses fins fa uns pocs decennis. Actualment, només en alguns punts d'aquestes costes es manté encara aquest art tradicional (Arte Xávega), per a sorpresa de turistes que, com nosaltres mateixos, es troben amb una estampa imprevista que, molt probablement, està abocada a desaparèixer mes prompte que tard. Llàstima no haver-se quedat a provar les cavalles...

Com que un no deixa de fer de biòleg ni quan fa vacances, i a banda de les presumptes cavalles atlàntiques, em va quedar també el dubte sobre l'espècie a la qual pertanyien les gavines de la costa de Caparica, tot i que a hores d'ara --i, de nou, reconeixent la meua ignorància al respecte-- m'incline per que es tractara de gavines argentades. I per cert, i encara que no ve molt al cas: em va sorprendre un poc trobar, a la mateixa Lisboa, molt poques gavines; potser va ser només una impressió meua, però acostumat al que passa en la majoria de les nostres ciutats litorals, se'm feia estrany recórrer els molls del Tejo o les esculleres de Belem amb només la presència esporàdica d'aquestes aus. I acabe: si vos interessa la xàvega i altres arts de pesca a les nostres costes, no deixeu de visitar el magnífic "Històries de mar", un lloc pel qual val la pena deixar-se caure.

De tornada

"I, si l'oficina de la Rua dos Douradores representa per a mi la vida, aquest segon pis meu, on visc, a la mateixa Rua dos Douradores, representa per a mi l'Art. Sí, l'Art, que viu al mateix carrer que la Vida, però en un lloc diferent, l'Art que alleuja de la vida sense alleujar de viure, que és tan monòton com la vida mateixa, però només en lloc diferent. Sí, aquesta Rua dos Douradores comprèn per a mi tot el sentit de les coses, la solució de tots els enigmes, tret del fet que existeixin enigmes, que és el que no pot tenir solució".

 Fernando Pessoa, "Llibre del desassossec"

Ho diré en poques paraules: Lisboa m'ha semblat tan fascinant com l'havia imaginada. És cert que ha estat només un tast, i a més amb la inevitable sensació d'estar fent, si fa no fa, el mateix que els milers de turistes que omplien aquests dies el Chiado, Alfama o la Baixa. Però amb tot, la possibilitat, massa vegades ajornada, de conèixer --o, d'alguna forma, reconèixer-- carrers, barris i  racons tantes vegades evocats de la mà de Pessoa, de Tabucchi o de Saramago, ha resultat una experiència que tardaré en oblidar i de la què és molt probable que en torne a parlar; prompte, segurament, ara que done per tancades aquestes breus però intenses vacances de blog. Per cert: a diferència de la veïna i atapeïda Rua Augusta, per la Rua dos Douradores, on Soares/Pessoa va arribar a trobar "la solució de tots els enigmes", a penes si hi passava algun turista despistat...

"Ricardo Reis va donar la volta a la plaça pel sud, va entrar a la Rua dos Douradores, gairebé ja no plovia, per això va poder tancar el paraigua, mirar cap a dalt, i veure els grans frontis de color gris fosc, les fileres de finestres a la mateixa alçada, les d'àmpit, les balconeres, amb els monòtons carreus que es perllonguen al llarg del carrer, fins confondre's formant primes faixes verticals, cada cop més estretes, però no prou com perquè s'amaguin en un punt de fuga, perquè allà al fons, tallant aparentment el camí, s'alça un edifici de la Rua da Conceiçao, igual el color, les finestres i les reixes, fet a partir del mateix model, o amb una mínima diferència, tots traspuant ombra i humitat, alliberant a les eixides l'olor dels desguassos esquerdats, amb disperses bafarades de gas, com no han de tenir les cares pàl·lides els dependents que surten fins a la porta de les botigues, amb les seves bates o guardapols de roba grisa, el llapis aguantat a l'orella, l'aire emprenyat perquè avui és dilluns i perquè el diumenge no ha valgut la pena"

José Saramago, "L'any de la mort de Ricardo Reis"

Antioasi (relats de la Carme)

A hores d'ara, els científics encara no han trobat una explicació satisfactòria sobre les causes que provoquen aquest estrany fenomen òptic. El cas és que, almenys que se sàpiga, aquest és l'únic exemple conegut al món en el qual un miratge, en lloc de fer creure a l'observador que hi ha un bosc que creix al mig del desert, crea exactament la il·lusió contrària.



La meua proposta per als Relats de la Carme, que enguany tornen a la seua ja tradicional cita estiuenca, i que posa clarament de manifest --la proposta, no la cita-- fins a quin punt necessite unes vacances, a veure si recupere un poc el trellat...