Boira

La boira, a la muntanya, té els seus inconvenients: ens priva de les vistes obertes que s'albiren des dels cims els dies clars, i fins i tot pot arribar a desorientar-nos perillosament si transitem per contrades poc conegudes. Però a canvi, fins i tot els paisatges més familiars adquireixen, desdibuixats per la broma, un aspecte nou i diferent, i la limitada perspectiva crea --o m'ho sembla a mi-- un ambient íntim i introspectiu en el qual és fàcil deixar córrer els pensaments, i que amb freqüència ens fa també prestar atenció a detalls i matisos del camí que, sota el sol radiant, és més difícil apreciar. I així, a falta d'àmplies panoràmiques i d'horitzons esclarits, embolcallat pel capell que cobria ahir les altures del Benicadell, vaig anar reparant en la verdor esperançadora de les molses arrapades a les roques; en les singulars trompetes petites, que més que bolets semblen nius d'algun ocell minúscul, o en les gotetes d'aigua que ameraven les joves fulles d'una nova clapa de tramusseres (més a ponent de les que ja coneixia; l'àrea de l'espècie en la serra segueix ampliant-se) i les feien brillar sota la llum tènue, tamisada pels núvols que s'arrapaven a la serra. A poc a poc, el cel va anar esbandint-se, i els horitzons i les panoràmiques van tornar a mostrar-se mentre encarava el camí de tornada; però a mi, una volta més, em va quedar la sensació de que la boira, més que amagar-nos un paisatge, ens ajuda realment a desvetlar-lo.

Vides exemplars (III)

Sempre havia lamentat la seua escassa autoestima. Des de ben petit, ho havia provat tot per tal de fer-la créixer, però malgrat tots els seus esforços mai no va obtindre cap resultat apreciable. Finalment, cansat de tants fracassos, va prendre una decisió dràstica: passaria pel quirófan per tal que li implantaren una autoestima un poc major; res exagerat, només una de normaleta... Malauradament --culpa, segurament, dels nervis del preoperatori-- es va descuidar d'acordar amb el cirurgià alguns detalls importants, i tot i que l'operació va resultar un èxit indiscutible, ara tothom el coneix com "aquell pobre geperudet". Ell, però, en té igual: encara que siga implantada, ara té l'autoestima ben alta. Altíssima, de fet.

(De la sèrie "Destrellats que se t'acudeixen sense saber molt bé per què, i que no saps tampoc per què però els acabes publicant". Amb la que està caient en el PP, i jo escrivint aquestes ximpleries...) 

Re(Sis)tir

Si vos sóc sincer, aquesta volta si que em pensava que no hi arribaria. Els tràfecs d'aquests mesos passats no solament han seguit traient-me temps material --curiosa expressió, per cert-- per a poder escriure. Ha estat, sobretot, tindre el cap ocupat en altres tasques i quefers, i haver de seguir deixant de banda --no del tot, però si en gran mesura-- moltes de les coses que, al remat, han anat nodrint el blog al llarg de tots aquests anys, des de llibres a caminades. El cas és que, al ritme que s'ha pogut, sovint amb molt poc trellat (menys, encara, del que sol ser habitual), però gràcies, sobretot, a vosaltres, que sempre heu estat al seu costat, la línia ha anat fent camí, i hui fa ja sis anys que va començar-lo. És probable que, en els mesos que venen, les coses seguisquen complicades, i que de tant en tant torne a temptar-me l'opció d'una prudent i discreta retirada; o no, ves a saber. Però pel moment, ja podem dir que hem arribat fins ací (hem arribat fins a sis), i trobe que no és poca cosa: encara que haja estat a mig gas, la mitja dotzena s'ha de celebrar. Amb vosaltres, òbviament; amb qui, si no?

Si l'any passat --un any, ja-- vaig celebrar l'aniversari fora, enguany l'he passat entre penyes: he eixit a la muntanya amb intencions de travessia, però al remat he acabat passant les hores que pensava dedicar a recórrer el serrat que separa les valls de Gallinera i Alcalà, des del Castell de Benissili fins la Foradà, perdent-me entre els racons a peus de les cingleres, recorrent sense presa les restes ibèriques del Xarpolar --nom, per cert, que Coromines fa vindre de les cebes; haurà de ser de les porreres, m'imagine-- i remirant les plantes que comencen a brotar entre el pedregar. Caminar, no he caminat molt; però mirar, i veure, bona cosa. 

Horabaixa

Sota el cel d'horabaixa que l'empara
natura tota se condorm en pau,

només mon cor és dolçament esclau

d'un remoreig que no s'apaga encara;

d'un remoreig que vol tornar cançó,

i és prop i és lluny, i és calma i passió.

Maria Antònia Salvà

No sé molt bé com dir-ho perquè potser només són manies meues. Però sempre m'ha fet la sensació que hi ha paraules que quasi són, per elles mateixes, un poema complet. 'Horabaixa', per exemple. Bon cap de setmana!

Desig

Va haver de fer memòria per recordar quan havia estat l'última vegada, i fins i tot es va espantar una mica en reparar en tot el temps que havia passat ja des de llavors. Amb raó en tenia tantes ganes, va pensar: un període tan llarg de privació no podia ser gens saludable per a una persona sana i amb les necessitats normals. Perquè tampoc és que abans, quan era més jove, les coses foren com per llençar coets; però almenys, llavors, hi havia una certa previsibilitat entre volta i volta, i una mena de convenciment de què, fins i tot quan venien mal dades i les ocasions es distanciaven entre elles més del que hagués volgut, no calia patir massa perquè tard o d'hora s'esdevindria i tot tornaria a seguir el seu curs natural. Mai, en aquells temps que ara se li figuraven com a remots, havia arribat a sentir aquesta feixuga sensació de carència, quasi diria que de penúria, com si mai més anara a passar... Amb tot, es va dir, quedar-se tancat a casa lamentant la seua sort tampoc no anava a arreglar res. Es va dutxar a consciència, va posar-se la seua millor roba, i es va disposar a eixir al carrer a provar sort. "Hui segur que si", va pensar encara mentre es feia una una última ullada a l'espill. "Hui plou".




Doncs mira, si: hui, després de moltes setmanes de cel ras i ponent pertinaç, ha plogut. Però ha estat poc, molt poc, per al que faria falta i per al que a molts ens hauria agradat. De fet, ara mateix, el cel torna a estar blau, i tot sembla indicar que gener se'ns acabarà esmunyint sense haver eixit, ni de bon tros, de l'abstinència. Ja veurem si a febrer, o potser a març, o si al remat haurem d'anar a Santiago si volem veure ploure... Bon cap de setmana!

(PS: tot i que no ve molt al cas, i per si no ho heu vist encara, no puc estar-me de suggerir-vos que feu una ullada a aquest enllaç, amb un fragment del concert que Luar na Lubre va compartir a Alcoi amb el grup de dolçainers "la Degollà". I ja em direu...)

Relíquies

"El bosc de teixos. Hi han entre ells altres arbres. L'indret és prou enlairat, sobre el qual rellisca el pedreguer. És un lloc apartat i silenciós, com si hagués algun misteri; diré més: no se sent ni el menor soroll de vent, ni res; un ambient entre sagrat i raro circumda els teixos. És un paisatge meravellós, sembla un poema d'un país lluny, d'una època molt remota"

Antoni Calero Picó, "Guia excursionista de la Serra Mariola"

Em resulta impossible, cada volta que m'acoste al recòndit barranc de la Teixera de Mariola, no evocar les senzilles però encertadíssimes paraules del mestre Calero: poc llocs hi ha, entre tantes i tan estimables raconades com alberga  encara la nostra Diània, en els què un paisatge meresca amb tanta propietat el qualificatiu de "poema". Apartat, misteriós, sagrat, remot... paraules, també, d'un dels primers llibres sobre la serra que recorde haver tingut a les mans, que van venint-me al cap mentre camine, runar amunt, vora els teixos i els roquers que els arreceren. Com em ve també al cap la paraula relíquia, tantes vegades associada als teixos i les teixedes que ha acabat semblant fins i tot un tòpic, però que en un dels seus sentits etimològics (del llatí reliquiae, llisc a la xarxa: "allò que queda") pot aplicar-se amb tota propietat a l'arbre i a les cada vegada més escasses arbredes que forma: hom recorre sovint als freqüents testimonis toponímics associats als teixos (sense parar atenció, a vegades, al fet que algun que altre "tejar" de les velles i castellanitzades cartografies de les nostres serres no es refereix als "tejos" sinó a les "tejas") per il·lustrar indrets i paratges que, a la vista del seu nom, devien haver-los albergat però en els què a hores d'ara l'espècie es troba absent.

Relíquia, doncs, és la Teixera; però també relíquies, dins d'ella, la trentena d'arbres que encara queden en peu i que són els que van sobreviure al foc que, allà cap als anys de mil nou-cents vuitanta, va acabar amb una cinquantena llarga dels exemplars --alguns d'ells, allò que ara en diríem monumentals-- que encara per aquells anys esguitaven l'empinat pedregar que vaig recorrent. Guanye, finalment, la capçalera del barranc, als peus del pic que a Agres anomenen simplement el Teix; mirant cap avall es distingeixen, en la distància, els protectors que delaten els petits teixos, plantats pels companys que s'hi dediquen, i que tracten de reforçar i rejovenir una població que mostra dificultats evidents per a regenerar-se de forma natural. Ja siga pel canvi, també cada volta més evident, de les condicions climàtiques que li resulten propícies, o bé per la pressió dels herbívors, que sembla afectar de forma dràstica --i malgrat la reconeguda toxicitat de la planta-- a la supervivència dels plançons de llavor, totes les dades apunten a que, sense mesures de gestió i de protecció, la conservació a mitjà termini d'aquest hàbitat excepcional pot veure's seriosament compromesa. I tan de bo que s'aconseguisca: etimològicament parlant, diu la xarxa, relíquia es vincula també amb relinquere, que ve a ser "abandonar, deixar enrere"; i aquesta accepció, sobretot en aquest context, ja no m'apanya tant...

La fada que va desaparèixer (relats conjunts)

Quan ho va explicar, tremolant encara per la impressió, no va haver ningú en el poble que se'l creguera. Alguns, burletes, van voler saber quantes botelles d'akevitt s'havia begut abans del succeït; d'altres, més considerats, van tractar de convèncer-lo de que havia estat víctima d'algun efecte òptic, potser un espectre de Brocken o algun fenomen similar, o be que simplement ho havia somniat. Ell, però, mai  no els va voler donar la raó, i cada capvespre, quan la boira començava a alçar-se lentament des del fiord, s'acostava a la llinda del bosc amb l'esperança de tornar-la a veure. Com a molt, es deia, podria arribar a acceptar que el que va trobar aquell dia no havia estat una fada; però un bes com aquell, d'això estava segur, era impossible que se l'hagués imaginat...



La meua proposta --ja sabeu, val més tard que mai-- per als relats conjunts de desembre, sobre "La fada que va desaparèixer" de Kittelsen. Acompanyada, com en els vells temps, d'una cançó de divendres, perquè mentre hi pensava, m'han vingut al cap els finesos Värttinä, i m'ha semblat que la seua "Donzella de la boira" (Utuneito) feia al cas. Bon cap de setmana! 

Productors de natura

Douglas Tompkins i la seua esposa Kris, de la web de Tompkins Conservation

Es probable que veiéreu la notícia a principis de desembre passat, perquè van ser molts els mitjans que, arreu del món, se'n van fer ressò d'una o altra manera; però també és fàcil que, si no esteu familiaritzats amb la conservació de la natura, vos passara desapercebut el seu abast real. El cas és que el dia 8 de desembre, als setanta-dos anys i com a conseqüència d'una hipotèrmia causada per un accident durant una travessia en caiac en la Patagònia xilena, va morir Douglas Tompkins, empresari i filantrop nord-americà. De Tompkins vaig parlar ja fa temps en aquestes mateixes planes, a tall d'una xerrada que l'amic Ignacio Jiménez, biòleg valencià que treballa en Argentina per a The Conservation Land Trust --una de les fundacions promogudes pel magnat i que es dediquen a l'adquisició de terres per a la seua conservació-- va fer a València per explicar-nos en què consisteix la tasca d'aquesta organització en els Esteros del Iberá, i la seua relació amb allò que ací anomenem custòdia del territori.

El Parc Pumalín, una de les àrees protegides promogudes per Tompkins a Xile.
De la web del Parc.

Fundador de les empreses "The North Face" i "Esprit", amb les quals va amassar una fortuna considerable, Tompkins va decidir abandonar el món dels negocis i dedicar-se a la conservació de terres i a l'activisme mediambiental a través de les seues fundacions, les quals han promogut a hores d'ara una dotzena d'àrees protegides a Xile i Argentina. Tot i que les seues actuacions --que en la seua web resumeix en "crear parques, restaurar la biodiversidad, desarrollar la agricultura ecológica y promover el activismo de vanguardia"-- han estat sovint objecte de controvèrsia, no hi ha cap dubte que Douglas Tompkins ha representat una figura cabdal per aquells que ens interessem per aquestes qüestions, i que la seua contribució a la conservació de la biodiversitat i a l'ecologisme polític adquireix una dimensió realment excepcional.

Fa uns dies vaig tindre ocasió de compartir amb Ignacio, junt amb Juan --el seu germà-- i amb Miquel, companys tots dos en la Conselleria, una estimulant caminada per Mariola, seguida d'un no menys estimulant dinar que es va perllongar fins que el sol es va amagar a la Valleta d'Agres. Vam parlar, és evident, de Tompkins, de la seua obra, la seua visió i de les inevitables incerteses que, amb la seua desaparició, s'aboquen sobre la seua obra, ara en mans de la seua vídua Kris Tompkins. Però també. i sobretot, d'allò que Ignacio anomena "producció de natura", una visió de la conservació que es planteja com una oportunitat per al desenvolupament socioeconòmic de les comunitats rurals, i que es basa en la preservació, la restauració i l'increment de la biodiversitat, i en facilitar l'accés compatible a aquesta a la cada vegada més nombrosa població urbana del planeta. Un model que està demostrant la seua utilitat en llocs com Àfrica o Amèrica (els espais protegits a través de les fundacions promogudes per Tompkins en són un bon exemple, però en cap cas l'únic), però que requereix una adaptació profunda per tal d'estendre's també a la vella i humanitzada Europa, on elements com els mosaics de paisatge, el patrimoni històric i cultural o fins i tot la gastronomia, poden ser factors diferencials rellevants que faciliten i promoguen la seua implantació.

Precisament Àfrica, ens contava Ignacio, serà la seua pròxima etapa professional: en unes setmanes i durant una temporada s'hi trasllada a la República de Sud-àfrica, a conèixer de primera ma uns altres models de gestió privada de terres i a posar totes les seues experiències en un llibre que, estic segur, acabarà sent referència indispensable per als qui ens dediquem a aquestes coses. Tan de bo que l'any que ve, si fa no fa per aquestes dates, puguem tornar a compartir passejada, conversa i un herberet (o dos) a la memòria de Tompkins. I tan de bo que li puguem explicar que, a poc a poc, també des d'aquest petit racó d'Europa comencem a obrir camí.

Si teniu curiositat: a banda de les ressenyes incloses en les pàgines de les diferents fundacions que va crear al llarg de la seua vida, a la xarxa trobareu abundant informació sobre la biografia de Doug Tompkins, des dels seus inicis com a escalador i aventurer a Califòrnia, fins a la seua contribució a l'activisme ecologista i a la denominada "Deep Ecology". Per cert, i a títol també de curiositat: en una simple cerca a Google sobre els titulars de premsa que recullen la seua mort, trobareu a Tompkins qualificat com a "polémico millonario ecologista", "magnate", "fundador de the North Face", "empresario conservacionista" o, simplement, "multimillonario". Qüestió de punts de vista, supose. 

Feliç 2016

Al remat --ja ho he dit, també, altres vegades-- només es tracta de tindre la il·lusió del reinici, de què d'alguna forma tanquem una etapa i en comencem una altra que desitgem millor però que, almenys, i en el pitjor dels casos, serà diferent. Per la meua banda, i de la Línia estant, deixe arrere uns mesos de silenci forçat per tràfecs i enfeinaments, i per bé que tot fa pensar que uns i altres seguiran encara l'any que comença --els canvis, ja sabeu, han de guanyar-se a pols-- deixe escrit el meu propòsit de tornar a treure el cap, en la mesura que les circumstàncies ho permeten, per aquesta finestra per la què tantes coses he albirat. I, ja de pas, aprofite també per desitjar-vos que tingueu un 2016 que valga la pena recordar. Salut i bon any!

Mai no et rendeixis. 

                              Gira't del costat 

on abans veies el penell 

que et feia creure en l'últim crit

del gall dels boscos. 

                               Entra 

mar negre endins i baixa al fons. 

Quan pugis, coraller, i t'hagis tret

el feixuc escafandre, 

t'hauràs guanyat una mar llisa 

i el vol del gavià.

Joan Vinyoli

Angles de visió

Abaixant la vista, gírgoles de panical, no moltes però de bona mida --"això ací no ho collim", em deia després un avi al poble; millor per a mi, vaig pensar jo. Apujant-la, un estol de bulliciosos trencapinyes, que m'observaven encuriosits des de dalt de les teulades i els cimals dels anouers. I al front, Capaimona i els seus masos, senyorejant un dels racons més singulars i encisadors d'aquestes comarques, pel qual feia massa temps que no em deixava caure i del que deixe pendent parlar-ne en millor ocasió i amb el detall que mereix. D'esclata-sangs, pel moment, cap ni un; però és evident que no vaig tornar a casa amb les mans buides. I no només per les gírgoles, que també.

Tancant el cicle

Primer va ser en flor, quan ens vam assabentar de la presència de les tramusseres valencianes a la serra de Benicadell. Després, i en el mateix lloc, vaig poder veure també els seus fruits (i amb ells, deia aleshores, "les llavors --els tramussos-- que, si tot va bé, començaran a germinar d'ací uns mesos en aquests mateixos costers esquerps i pedregosos"). Ara sabem que, si més no en aquests costers, tot sembla haver anat bé perquè hi ha centenars de petites tramusseres que han començat a créixer; però també els pocs tramussos que, sense massa esperances --i sense cap tractament previ-- vaig sembrar a casa en un cossiol, han començat a moure des de fa uns dies. Em diuen els companys que ho entenen que, a falta de la bactèria que estableix amb aquesta espècie una relació simbiòtica i que li facilita la fixació del nitrògen del sòl, allò més probable és que les meues petites plantetes cresquen amb dificultats, si és que arriben finalment a fer-ho. Pel moment, en tot cas, m'ha alegrat molt veure-les nàixer, i poder conèixer-les --i reconèixer-les-- també en aquest estat. El que encara no he decidit és si, amb aquestes plàntules, es tanca el cicle, o si més aviat el que fa és obrir-se; crec que ho deixaré en les dues coses alhora... 

De camp

Ho vaig dir, l'altre dia, a tall d'un comentari a l'entrada anterior: en la mesura que les noves circumstàncies m'ho permeten, m'he fet propòsit ferm de no renunciar a algunes pràctiques i costums que, fins ara i durant molts anys, m'han resultat molt útils i estic segur que seguiran sent-ho en un futur. Treure temps d'on calga per llegir, escoltar i seguir aprenent, per exemple, perquè en la meua faena hi ha moltes més incerteses que seguretats i és vital estar obert a noves visions i interpretacions. O no perdre totalment el contacte amb el territori i la gent que hi viu, perquè al remat és sobre el terreny --i sobre la gent-- on cal veure i valorar els efectes d'allò que fem, i també del que no fem. Ja vaig veient, però, que complir alguns d'aquests propòsits no serà cosa senzilla, perquè tot i que uns dels objectius marcats és reduir la quantitat de paperassa que passa per les nostres mans, caldrà fer molta paperassa per poder aconseguir-ho...

Ahir, finalment i després d'unes setmanes especialment atrafegades, vaig poder treure una estona i canviar despatx per camp. O millor, per riu, perquè veure rius era el motiu de la visita, i a més per una raó que em resulta especialment estimulant: m'haureu de permetre que em reserve pel moment els detalls, mentre es recullen totes les dades necessàries i s'enllesteixen els informes tècnics que fan al cas; però sembla confirmar-se que la Vall d'Albaida alberga, a hores d'ara, una interessant --i un poc sorprenent-- població de llúdries. I a més, a la vista dels rastres que han anat detectant-se i de la seua distribució sobre el territori, més àmplia del que ens pensàvem, no fa l'efecte que la presència en la comarca d'aquesta emblemàtica espècie siga una qüestió anecdòtica. Prompte sabrem més, en tot cas; i tot i que jo ja hauré tornat a la meua taula, més atapeïda de papers que mai, faig propòsit d'anar contant-ho. I d'escapar-me alguna estoneta a buscar rastres, també. Sempre que puga.

Ja fa alguns anys que m'hi compte entre aquells --cada volta més, em fa l'efecte-- als qui la celebració de la diada del 9 d'Octubre els provoca una certa sensació d'incomoditat: és innegable que la "fundació" del que a hores d'ara és el País dels valencians no pot entendre's sense el sotmetiment --i, al remat, la desaparició-- de la societat que ens va precedir en aquestes terres que ara reconeixem com a nostres. Espere que, algun dia, els valencians tinguem a l'abast unes altres dates simbòliques, que ens servisquen com a referent i com a punt d'unió, i que no commemoren necessàriament batalles, guanyades o perdudes. Mentre, i tot i que un poc incòmodament ("sense culpabilitats estèrils, evidentment; però també sense mitificacions puerils i innecessàries", vaig escriure fa algun temps) el 9 d'Octubre és el que tenim, i vos desitge que el passeu el millor possible. Futur avant, feliç Diada!

Temps

I pensar que, fa només unes setmanes, pensava que les setmanes se'm passaven volant... Vull creure que, si més no en part, serà cosa d'una temporada, i que a poc a poc els ritmes aniran normalitzant-se a mesura que, una volta ateses les primeres urgències --refer estructures, proposar pressupostos i reformular prioritats-- puguem començar a dedicar-nos plenament a les importàncies, que no són poques. Pel moment, en tot cas, he de dir que estic raonablement content, per bé que --ja es veu-- dispose ara de menys marge per fer algunes de les coses que, fa només unes setmanes, ja em resultava difícil fer. Pensar en el blog, per exemple. O tocar la guitarra. Quant a la primera, valguen aquestes ratlles com a declaració d'intencions: potser hauré de distanciar --encara més-- les entrades, però molt atrafegat hauria de veure'm per no deixar-me caure, ni que siga de tant en tant, per ací. Quant a la segona, ara mateix m'hi pose; hui, Scorpions: temps, (em) fa falta temps... Bon cap de setmana!

Gabinet de crisi (Relats conjunts)

--En resum --va dir l'alt comissionat, fent una pausa per emfatitzar la gravetat de la situació--, la cosa està així: el rètol que preveia el projecte original, i en el que sembla que ningú no havia reparat fins ara, és simplement inacceptable. Per tant, cal substituir-lo per un altre que no ens faça fer el ridícul més espantós davant el món sencer. Però l'exposició comença demà, i siga com siga hem d'obrir el pavelló tal i com estava previst. Així que vull una solució, i la vull ara mateix.

Es va fer un silenci tens a la sala de reunions, fins que un dels assessors artístics va alçar tímidament la mà:

--D'això... Crec que tinc una idea... Potser podríem recórrer al Tàpies... Ens costarà un ull de la cara, però ja ens ha tret d'algun altre embull paregut, i amb una nit té més que suficient per a fer alguna cosa que ens servisca per eixir del pas...

--Perfecte! --va exclamar l'alt comissionat amb un sospir d'alleujament--. Menys mal que entre tant d'inútil hi ha encara algú que fa servir el cap! Ràpid, posa't en contacte amb ell immediatament, i que agafe el primer avió. I no repares en despeses, la situació és desesperada. I tots els demés: demà a primera hora vull sobre la meua taula un informe detallat sobre qui ha estat el responsable d'aquest despropòsit. Mira que encarregar el cartell del pavelló de Catalunya en caràcters comic sans...



La meua proposta per als Relats conjunts de setembre. Que si m'agrada més Tàpies o la "comic sans"? Doncs no sabria dir... 

Deixa'm mirar

Va ser, durant un temps, una de les meues cançons preferides, imprescindible en el repertori d'aquelles llargues vetlades de guitarra vora el foc, cantant-li a l'amor i la revolució sense saber encara molt bé en què consistien, realment, ni l'un ni l'altra. Després, per alguna raó --potser perquè, en el fons, sempre l'he trobada tan bella com trista-- vaig deixar de tocar-la i, durant molts anys, no havia tornar a pensar en ella. Fins l'altre dia, quan només començar a caminar, a peu de penya-segat, vora la Cala del Moraig, em va vindre al cap de sobte i no em va deixar fins que vam arribar, després d'una còmoda i preciosa travessia, al Cap d'Or i el Portet de Moraira. I més enllà encara, perquè al llarg de tota aquesta atrafegada però productiva setmana, no he deixat tampoc de pensar-hi: tan de bo que no ens falte mai una mar blava que voler mirar. Bon cap de setmana!

Només dues paraules, si m'ho permeteu, sobre la "còmoda i preciosa travessia": va ser dissabte passat, amb els companys del CEC, i tot i que transcorre per paratges que ja coneixia --els espadats de Benitatxell, la bellíssima Cala Llebeig i l'esvelta Punta de Moraira, a penes un reflex del que devien ser aquestes costes abans que caiguera sobre elles la bogeria urbanitzadora-- la possibilitat d'encabir-los tots en una única ruta, quasi tota tota ella abalisada, la converteixen en una opció francament recomanable i apta, com solia dir-se abans, per a tots els públics. O per a quasi tots, vaja. 

Zero-G

...seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou.

Pausa. Descans. Revisió rutinària dels controls de la nau. Comprovació de les constants vitals.

Reinici: seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou, uon-atnaxies, seixanta-nou...

(Extracte de l'informe "Estudi sobre el comportament sexual dels astronautes en l'Estació Espacial Internacional. Assaig de descripció textual". Agència Espacial Europea, setembre de dos mil quinze)

No, no m'he tornat encara boig (crec). És la meua  aportació a la proposta de Joan Gasull, que pilota l'imprescindible blog Garbi24, sobre relats de seixanta-nou paraules relacionats amb el seixanta-nou. La imatge és de la xarxa; el poc trellat, tot meu. Si les paraules unides per guionet no comptaren només com una, hauria quedat un poc més lleuger...