Proximitats

Imagineu un paratge imponent i evocador enclavat en un paisatge abrupte de singular bellesa, en el qual s’hi van descobrir no fa molts anys unes espectaculars pintures rupestres d’un estil prèviament desconegut exclusiu d’un territori molt restringit, ben datat temporalment i caracteritzat per unes figures úniques al món, d’una grandària respectable i dotades d’una innegable força expressiva...  Estic convençut que, d’haver estat en qualsevol altre punt del món, un lloc amb aquestes característiques hauria passat ràpidament a formar part de la meua ja llarga llista de viatges pendents; però no ha estat així, en aquesta ocasió, per la senzilla raó de que el Pla de Petracos --el paratge en qüestió-- i les pintures que alberga, conegudes a hores d’ara com a macroesquemàtiques, em queden ben a prop de casa, i no és gens estrany que m’hi deixe caure amb certa freqüència bé pel mateix indret o per la seua immediata rodalia. El cas és que a la tornada del viatge a Tassili n’Ajjer, en començar a repassar i actualitzar la informació de què dispose sobre l’art rupestre d’allà i d’ací, vaig reparar en què no solament no he parlat mai ací de Petracos i les seues extraordinàries pintures (només alguna referència de passada en referir-me al barranc de Malafí, a la vora del qual s’enclaven), sinó que a més a més l’última volta que hi vaig anar va ser abans de l’incendi de les Valls de la Marina, del qual he parlat també darrerament, i que el va afectar de forma directa. Així que aprofitant que l’amic Rafa Enguix, que sap bona cosa d’aquestes coses, tenia previst guiar una visita a la zona, m’hi he afegit al grup per posar-me al dia i aprendre’n un poc més de tot plegat. 

Documentat per primera volta per membres del Centre d’Estudis Contestans (CEC) l’estiu de 1980, l’enclavament rupestre de les Coves del Petit, conegut actualment com “Santuari del Pla de Petracos”, està format per un conjunt d’abrics i altres cavitats, a cinc dels quals hi apareixen representacions de gran tamany, habitualment interpretades com figures antropomorfes acompanyades per diversos motius geomètrics. Els diferents abrics semblen constituir un conjunt estructurat que es relacionaria, segons la interpretació més estesa, amb un suposat culte a la deessa mare, tot i que hi ha qui s’inclina per una explicació arqueoastronòmica del jaciment. Un dels abrics alberga també un petit cérvol que correspon al denominat art llevantí, mentre que la resta dels motius, com ja s’ha dit, van donar lloc per la seua originalitat a la definició d’un nou horitzó artístic denominat macroesquemàtic, la presència del qual es restringeix a uns pocs abrics situats a les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Marina Alta. Quant a la seua datació, s’accepta àmpliament una cronologia neolítica vinculada, per paral·lelisme amb representacions similars trobades en ceràmiques cardials, als primers agricultors i ramaders que arribaren a aquestes terres fa aproximadament set mil cinc-cents anys, mentre que la interpretació arqueoastronòmica del jaciment advocaria per una cronologia mesolítica i per tant lleugerament anterior. L’existència de superposicions entre els diferents horitzons d’art rupestre presents a aquesta zona --macroesquemàtic, llevantí i esquemàtic-- ha permès també situar el primer com al més antic, en superposar-se a les seues representacions les escenes de caça característiques de l’art llevantí, molt més estès a la façana mediterrània ibèrica i que per tant ha de ser com a mínim contemporani d’aquell.

Afortunadament, la informació disponible sobre l’art macroesquemàtic i les seues característiques --sovint, a través de treballs duts a terme pel propi Centre d’Estudis Contestans junt amb el professor Mauro Hernández, de la Universitat d’Alacant-- és ara mateix abundant i de fàcil accés a la xarxa, i és a ella que vos remet si teniu gust de saber-ne més sobre aquest tema fascinant. Per la meua part, i malgrat que no vam poder visitar --es troba temporalment tancat-- el museu instal·lat fa un temps a Castell de Castells per complementar la visita sobre el terreny, va ser un goig escoltar les detallades explicacions de Rafa sobre el propi jaciment, la tasca impagable del CEC per revelar, estudiar i protegir l’art rupestre a aquestes comarques, i la impossibilitat de saber de cert quin era el sentit i la finalitat de les pintures rupestres per a aquells qui les van fer. D’aquestes, i de qualssevol altres: atenent a les datacions habitualment acceptades, l’època en què els primers agricultors acabats d’arribar a la Península pintaven a les parets de Petracos, coincideix aproximadament amb l’inici de l'expansió, en el què ara anomenem desert del Sàhara, de grups de pastors que ens van deixar les seues imatges de ramats a les balmes i els abrics de llocs com Tassili n’Ajjer. De la importància cabdal d’aquest darrer enclavament ningú no dubta a hores d’ara; però pel que fa a Petracos, salvant totes les distàncies que siga necessari i reconeixent els esforços d'algunes entitats i institucions per difondre'l, crec que falta encara molt per a que se li reconega la seua vertadera rellevància, fins i tot a casa nostra. De fet, a voltes pense que potser seria diferent si no el tinguérem tan a prop.