D'amor i de ràbia (homenatge a Estellés)

Lentament edifique i dolorosament

aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia,

d’una ràbia que funda les dinasties bíbliques,

d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles.

És la ràbia d’un poble o la ràbia d’uns pobles

creuats de banda a banda pel senyal de la guerra,

una vida precària, un amor clandestí,

les paraules ocultes cautament als calaixos,

tot allò que no fou possible i és possible,

i hauria estat possible, però no fou possible,

com si únicament ara l’aigua arribàs a l’àtic.

No ens podíem besar si no era ocultament,

i si no ens sorprenia la Moral d’uniforme

i si era a la platja la Moral a cavall.

Hòmens d’ordre vigilen de reüll el que escrius,

els hòmens que s’han fet grossos en la postguerra.

Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava

existir plenament, amar-nos plenament

amb aquell impudor que la vida demana,

aquell amor capaç de fondre tots els ploms,

rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

Un any més, un altre setembre, amb el record i l’homenatge a Vicent Andrés Estellés en la seua cada volta més difosa i reconeguda Diada: de la ràbia, amb els temps que corren (i els que em tem que correran), poca cosa cal afegir; de l’amor, la ferma voluntat de no renunciar a la seua capacitat per fondre tots els ploms. I sempre i malgrat tot, aquest gust general per la vida... 

Hom cercarà, entre les meues síl·labes,

algun pretext per a alguna polèmica,

allò omès, conjecturant principis,

o allò que he dit i no ho veuen prou clar.

Mes, tot això, sols són banalitats.

El meu secret, de què et fas confident,

és aquest gust general per la vida.

Aquest ha estat, t'ho jure, i no cap altre,

el meu motiu, el meu mòbil secretíssim

del meu anar i venir per les mars.

M'han enriquit, m'han fet la vida clara

i li han donat, darrerament, sentit.

Bàltic

A falta d'un remitjó que em farà bon paper en el seu moment, done per acabades les vacances d’aquest estiu que, com ve sent habitual els últims anys, han estat notablement viatgeres: després d’Islàndia i Frísia, i seguint amb la marcada inclinació nòrdica que ha caracteritzat la temporada, m’he deixat caure durant uns dies pels denominats Països Bàltics, uns territoris pel qual sentia (sent, de fet) una notable curiositat, i que m’ha agradat conèixer encara que haja estat de forma necessàriament superficial i en un format de viatge organitzat, diguem-li estàndard, amb els seus avantatges i inconvenients. Entre els primers, la possibilitat de fer-se una idea aproximada, en uns pocs dies, de les principals característiques de tots tres estats, amb especial referència a les seues respectives capitals i amb una atenció preferent, per part de la nostra documentada guia, a la història --agitada, quan no directament turbulenta-- que ha acabat donant lloc a la configuració actual de les repúbliques de Lituània, Letònia i Estònia. Quant als segons, crec que hauria preferit un programa un poc menys prolix i atrafegat i, sobretot, que haguera prestat a la natura una atenció que, almenys sobre el paper i fins i tot assumint que l’oratge no sempre ha acompanyat per a les activitats a l’aire lliure, prometia ser major del que finalment ha estat. En tot cas, i com no podria ser d’una altra forma, l’experiència --i la companyia-- ha pagat indubtablement la pena: per saber un poc més d’unes terres i uns pobles dels què ho ignorava quasi tot, i per haver conegut no pocs detalls interessants --des de minories religioses com els jueus caraïtes, els greco-catòlics o els vells creients fins a la singularitat de la regió letona de Letgàlia, tot passant per l'estatus dels idiomes livonià, seto, võro i samogitià-- que no coneixia i dels què amb tota seguretat hauré de buscar més informació. Però també pel verd, la pluja i la frescor; i per suposat, pel Bàltic.

De dalt a baix, i per fer-se una idea del viatge: Castell de Turaida i boscos del Parc Nacional del Gauja, a Letònia; Palau Presidencial a Vilnius, Castell de Kaunas i boscos a l'Istme de Curl'andia, tots tres a Lituània; seu del Parlament d'Estònia (o Riigikogu) a Tallinn, i muralles de la ciutat; Casa de la Corporació Livoniana, seu del Saeima o Parlament de Letònia, Catedral de Sant Jaume, muralles de Riga, i la Mar Bàltica a Jūrmala, ciutat d'estiueig molt pròxima a la capital letona. L'aigua, per cert, no estava gens freda...

En haver marxat de viatge un parell de dies després de l’eclipsi total de sol del 12 d’agost, no vaig tindre temps de dir res sobre el fenomen més enllà d’haver deixat des de llavors una imatge –d'escassa qualitat, però almenys pròpia-- com a capçalera del blog. Així és que, també en aquesta ocasió, invocaré el caràcter de dietari d’aquestes planes per tal de deixar constància expressa de que haver-lo pogut viure --a més a més, amb la millor companyia i des d’un lloc privilegiat-- va ser, simplement, una experiència extraordinària, i que totes les nostres expectatives, que reconec que no eren poques, es van veure llargament superades. Em fa l’efecte que, si ho vàreu poder veure també vosaltres, no vos caldran moltes més explicacions... 

Espai i temps

La Font de Forata quasi a migdia d’un dia d’agost: aigua fresca i una pausa a l’ombra d’un garbuller abans de reprendre el camí. Si es tracta d’estar bé, no hi ha dubte que l’on és important; però en no poques ocasions, és el quan el que fa que siga realment memorable.

No havia tornat a Aitana després de lliurar fa unes setmanes el material del futur llibre, i en pensar alguna opció per estirar un poc les cames em va semblar una destinació oportuna: per l’esperança de que l’altitud alleugerira un poc la calorada, sobretot; però també per veure de captar alguna imatge de la serra pròpia d’aquest temps en el què no solc caminar-la massa. Quant a la calor, deixem-ho en què, amb l’ajuda de l’aigua de Forata (no molta però suficient; la Font de l’Arbre a penes que brollava), es va fer suportable, almenys fins que el sol va començar a picar de veres. I quant a les fotos, segur que algun paper faran...

 

Geografia humana

Quan es tracta de fer-se una idea del patrimoni natural d’un territori i no es compta amb massa temps per explorar-lo, els espais naturals protegits solen ser una opció especialment recomanable. En el nostre cas, tres dels quatre parcs nacionals declarats al territori frisó –en total, n’hi ha actualment vint-i-dos al conjunt dels Països Baixos-- ens quedaven relativament a mà des del lloc on ens allotjàvem. A això cal afegir el ja esmentat Paisatge Nacional dels Boscos del Nord de Frisia (Nasjonaal Lânskip De Noardlike Fryske Wâlden), una de les vint àrees designades sota aquesta figura destinada a protegir àrees caracteritzades per “una combinació única de terres agrícoles, natura i història cultural”, com també d'altres espais inclosos en la denominada Natuurnetwerk Nederland, la xarxa ecològica dels Països Baixos que abasta un 21 % de la superfície continental de l’estat. Entre les àrees qua la formen n'hi ha de gestionades pels governs estatal i provincials, però moltes altres depenen d'associacions i organitzacions no gobernamentals com Natuurmonumenten, entitat de referència en custòdia del territori --compta actualment amb 968.000 socis i donants i més de 8.000 voluntaris-- que gestiona tres-cents cinquanta-cinc espais d’alt valor  natural, amb una superfície de cent dotze-mil hectàrees.

Marjals, pastures i boscos constitueixen una part fonamental de la natura frisona, i el Parc Nacional d’Alde Feanen alberga alguns dels millors exemples d’aquests hàbitats i de les espècies que hi viuen, amb especial referència a la majestuosa i escassa àguila marina, que va tornar a reproduir-se al país el 2006 després de segles d’absència. No tinguérem la sort de veure-la en aquesta ocasió, però els recorreguts per la rodalia d’Earnewâld, on hi ha el centre d’informació del Parc, resulten francament recomanables per fer-se una idea dels valors de l’espai, gestionat per l’associació It Friske Gea (“El Paisatge Frisó”, amb 28.000 membres i 21.000 hectàrees administrades) en coordinació amb diversos departaments provincials, i l’origen del qual està relacionat amb l’extracció de torba al llarg dels segles XVIII i XIX. Sense menystenir, però, l’interès d’aquesta mena d’aiguamolls de terra endins, he de dir que l’element que em resultava més atractiu per la seua singularitat era sense dubte el Mar de Wadden (Waadsee en frisó) i tot el seguit de sistemes ecològics als quals dona lloc, hàbitats dinàmics i canviants que a aquells que estem familiaritzats amb les pràcticament inapreciables marees mediterrànies ens resulten fascinants, sorprenents i fins i tot un poc inquietants: és difícil, en aquest context, no tindre Doggerland ben present. 

Platja d'Oosterstrand, al nord de l'illa d'Skiermûntseach; hel·leborina de fulles amples (Epipactis helleborine) als herbassars humits del Parc Nacional de Lauwersmeer; observatori Romsicht, junt al canal de Headamsleat al Parc Nacional d'Alde Feanen; centre d'informació del Parc, i algunes imatges d'aquest: escultura de llúdria al port d'Earnewâld, oca de galta blanca (Branta leucopsis), oroneta (Hirundo rustica) i falguera (probablement Dryopteris dilatata) creixen epífica sobre un tronc de salze escapçat. 

El Waadsee és una massa d’aigua d’escassa fondària  --el seu nom al·ludeix a les extenses planes d’arena i fang que queden al descobert en la marea baixa-- que s’estén entre la costa del continent i les denominades Illes Frisones, i abasta territoris danesos, alemanys i neerlandesos; declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO per constituir “el major sistema mundial ininterromput de fangars i bancs de sorra intermareals”, acull una gran quantitat i varietat d’aus, i a les seues aigües es deixen veure foques comunes i grises. L’illa d’Skiermûntseach (Schiermonnikoog en neerlandès), inclosa dins l’àmbit protegit per la UNESCO, té també la consideració de Parc Nacional, i la seua visita representava per tant una bona oportunitat per fer-se una idea, ni que fora necessàriament superficial, d’aquest paisatge extraordinari: potser en una altra ocasió en plantejarem arribar fins a l’illa caminant, però l’opció del ferri des de Lauwersoog tampoc ens va anar gens malament. I recórrer a peu o en bicicleta les dunes i les platges del parc, gestionat en aquest cas per l’abans esmentat Natuurmonumenten, una experiència altament recomanable que pot completar-se encara, a la tornada al continent, amb una visita a Lauwersmeer, el nostre tercer parc nacional. Situat en el límit entre Frísia i la província de Groninguen, l’espai uneix als valors ambientals el seu caràcter directament lligat a l’acció humana: aïllat de Wadden el 1969 per la construcció d’un dic, l’antic estuari del riu Lauwers ha acabat esdevenint un llac d’aigua dolça d’innegable interès paisatgístic i especial rellevància per a les aus.

Foca comuna (Phoca vitulina) en un banc d'arena junt a Skiermûntseach; vistes del Mar de Wadden en el trajecte amb ferri des de Lauwersoog; far del nord (Noardertoer) de l'illa; dunes i bosquets (plantats fa anys per a fixar-les) al parc nacional; gavina riallera (Chroicocephalus ridibundus); roser del Japó (Rosa rugosa), espècie exòtica molt estesa a les dunes; Búnquer Wassermann, una de les nombroses restes de la Segona Guerra Mundial existents a Skiermûntseach (hi ha un museu que se n'ocupa); el Waadsee en marea baixa des del dic que el separa del Lauwersmeer; instruccions per a veure les estrelles a un observatori del Parc Nacional, i vistes d'aquest des de les bandes de llevant i ponent. 

Lauwersmeer en particular, i les costes del Wadsee en general, constitueixen un exemple evident de fins a quin punt l’acció humana ha configurat secularment (i segueix fent-ho en l’actualitat) la geografia d’aquest país que seria radicalment diferent sense el concurs de dics, pòlders i terps, i en el què per tant la separació entre patrimoni natural i cultural resulta sovint innecessària i fins i tot inoportuna. Deixeu-me doncs que, tot i haver començat amb el primer, acabe amb el segon aquesta breu ressenya, amb dues referències específiques: per una banda, i havent de tornar ja cap a Amsterdam al final del nostre viatge, vam optar per fer-ho pel sud-oest de Frísia per conèixer ni que fora de passada alguns nuclis rellevants per diferents raons: Snits i el seu important port de terra endins que connecta amb l’Iselmar; Stavoren, a hores d'ara un poblet de pescadors a la vora d’aquest però que va ser la ciutat frisona més antiga; i molt especialment, el pintoresc poble de Hylpen (Hindeloopen en neerlandès). I per una altra: en cercar informació, abans del viatge, sobre els elements d’interès de la preciosa ciutat de Frjentsjer (Franeker), vaig passar per alt la seua rellevància com a capital del joc de pilota a mà frisó o keatsen, similar al nostre joc de llargues i del qual no solament alberga des de 1854 la què es considera la competició esportiva regular més antiga del món, sinó també diverses edicions del campionat mundial del denominat Joc Internacional, del qual la Selecció Valenciana de Pilota ha estat guanyador en diverses ocasions; una circumstància sense dubte interessant per a Francesc i per a mi, però un poc més que això per a Rafa, que n’ha estat practicant actiu d’aquest esport profundament arrelat a les nostres comarques i que en sap d’ell bona cosa. I en tot cas, una constatació més de tot el què han donat de si aquests pocs dies coneixent un poc millor la terra i la cultura d’un dels pobles més antics d’Europa del qual, com passa malauradament massa sovint, sabem molt menys del que convindria. Per cert: les vaques van ser fàcils, però els cavalls es van fer de pregar una mica més; segurament és que no miràvem on devíem.

Dic front al Mar de Wadden a prop de Harns; dues vistes del port d'Snits; cases al port d'Stavoren i monument a la Dama d'Stavoren; canals i carrer de Hylpen; església de Sant Martí (Martinikerk) a Frjentsjer; cartell d'informació en frisó: museu del joc de pilota; camp de joc en preparació per a la competició de la Permanente Commissie (PC) que tindria lloc dies després; cartell en una de les torres del camp; cavalls frisons al Paisatge Nacional de Súdwest-Fryslân; ûleboerd ("forat de mussol"), típica culminació de la teulada --sovint coberta amb senill-- de les granges tradicionals frisones pensada per a que les rapinyaires nocturnes hi accediren i mantigueren a ratlla rates i ratolins; i un despistat que passava per allà i que, veges tu quina casualitat, duia damunt una senyera d'Alcoi...