"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 22 de setembre de 2021

Amor i odi

Imatge de la xarxa
Em fan veure a casa, on els encanten, que parlar d’odi en aquest context és potser una mica excessiu. Així que ho deixaré, si més no pel moment, en que els alvocats em produeixen una profunda desplaença: no dubte de les bondats nutricionals que se li atribueixen, però no m’agraden ni el sabor, ni l’olor, ni la textura, fins el punt que l'indici de la seua presència en algun plat --i ací tornaria a aproximar-me perillosament a l’odi, potser no tant a la fruita en si com a la moda de fer-la fa servir de forma indiscriminada: és realment necessari posar-li’n pràcticament a tot?-- sol ser motiu suficient per a que prescindisca de tastar-lo. Per a la meua sorpresa, faig una ullada a la xarxa i veig que no sóc, tampoc en açò, gens original, i que sovintegen al respecte opinions semblants a les meues, quan no directament molt més explícites, tant pel que fa als aspectes estrictament gastronòmics com --i d’això no en tenia molta informació-- a l’impacte ambiental i social que l’expansió del seu conreu, i en especial de l’omnipresent varietat Hass, la més consumida arreu del món, està tenint a moltes zones tropicals i subtropicals del planeta.

Imatge de la xarxa
El cas és que, en la mateixa mesura que em desagrada l’alvocat a l'hora de menjar-ne, m’encisa l’arbre que els produeix i el grup al qual pertany. Els alvocaters, estretament emparentats amb els nostres llorers, pertanyen al gènere Persea, un grup d'arbres i arbustos de fulla perenne que presenten a hores d'ara una distribució disjunta, amb un grup d'espècies pròpies de l'est i el sud-est asiàtic, i un altre que creix al continent americà, des de l'Amèrica Central --d'on procedeix P. americana, origen dels alvocaters cultivats-- fins a Xile. Segons sembla, però, el gènere es va originar fa uns seixanta milions d'anys a l'Àfrica Occidental, i va estar ben representat, com altres membres de la mateixa família, en els boscos de laurisilva que creixien en el sud d'Europa en el Miocè; de fet, i a hores d'ara, l'única espècie del gènere que creix de forma natural fora d'Àsia o Amèrica és el viñátigo o vinhático (P. indica), endèmic dels boscos macaronèsics de Canàries, Açores i Madeira. La major part dels representants del gènere, poc tolerants quan al fred i exigents pel que fa a la humitat, són propis també de formacions forestals ben conservades, com ara els boscos nebulosos d'Amèrica Central i del Sud, on diverses espècies --conegudes localment com aguacatillos-- constitueixen una font vital d'aliment per a molts ocells, com ara els quetzals. Algunes Persea són també apreciades com a ornamentals: a més del mateix alvocater, utilitzat sovint com a planta d'interior, altres membres del grup com ara P, borbonia, P. lingue. P. thunbergii o P. ichangensis, es cultiven amb aquesta finalitat a diversos llocs del món.


Al remat, i a la vista dels amors i els odis que ens desperta l'alvocat, a casa vam arribar ja fa temps a un pacte: a qui li agrada, per exemple en l’amanida, se’l posa directament en els seus propis plats. Jo sóc pertinentment advertit de les receptes en les quals la seua presència resulta justificadament ineludible --no, tampoc no m'agrada el quacamole--, les quals evite consumir; i a més a més, me'n faig càrrec dels pinyols, dels quals sempre en sol haver algun a remulla esperant a germinar. Bé, dels pinyols i del que ve després, perquè ja en són uns quants, d'alvocaterets d'edats i varietats diverses, creixent en cossiols pel pati, amb l'única exigència de regar-los tant com cal i de protegir-los adequadament quan ve el fred. Mai arribaran, per això, a donar lloc als arbres imponents que he vist en els jardins d’amics que viuen en llocs més apropiats, però les plantes en cossiol es presten a fer proves amb la poda per veure de donar-los un port atractiu sense que superen una mida raonable, i amb les seues vistoses fulles perennes queden d’allò més bé dins de casa quan arriba l’hivern. De tant en tant se n’acaba morint algun, però creixen ràpid i sempre n'hi ha un altre pinyol a punt i disposat a rellevar-lo. I tot i que sé que és poc probable que arribe mai a veure algun alvocat penjant de les seues branques, la veritat és que en aquest cas tampoc m'importa massa: segur que, si passara, no seria jo qui els tastaria. Com a molt, me n'encarregaria dels pinyols.




Comença oficialment la tardor amb un ull posat al cel --plou, amb ganes a estones, i sembla que seguirá fent-ho, amb DANA o sense ella, encara uns dies més-- i un altre a l’illa de la Palma i als efectes corprenedors de l’erupció que s’hi està esdevenint des de fa uns dies. No cal dir que lamente profundament el patiment dels afectats (costa imaginar el que deu sentir-se, en unes circumstàncies com aquestes) però no puc evitar sentir-me fascinat per les impressionants imatges del volcà que circulen, pràcticament en directe, pels mitjans i per les xarxes, i que m’han fet reviure l’impacte que em va causar, sent jo un xiquet, l’erupció –en blanc i negre, llavors-- del Teneguía. Tant de bo les imatges impressionants que ens està deixant aquests dies el nou volcà de Cumbre Vieja siguen prompte també només un record, i que els danys, pel demés inevitables, siguen fins llavors els menys possibles.

Torre de l'antiga església d'Urzelina (illa de São Jorge, Açores), l'única resta que va sobreviure --encastada parcialment en una colada basàltica que va sepultar la resta de l'edifici i la major part del poble--  a l'erupció volcànica que va tindre lloc el 1808. Veient les imatges de la Palma, ha estat inevitable recordar, també, aquell viatge. 




dimecres, 15 de setembre de 2021

Collites

D’ací a poc, si tot va bé, tornaré a caminar per les pinedes que cobreixen les serres que m’envolten amb el cap mirant a terra i l'atenció posada en descobrir, entre soques i pinasses, els primers senyals del que podria ser, a la vista de les condicions i si la cosa no canvia, una notable temporada d’esclata-sangs. Encara haurem d'esperar, però, una mica, per veure si es compleixen finalment desitjos i previsions. I mentre ho fem, caminar per les pinedes --un poc més verdes, enguany, que altres setembres-- seguirà sent gaudir de les vistes i els paisatges, de sendes velles i masos amagats, del refilar de les mallerengues i del vol majestuós de l'àguila serpera. La qual cosa no deixa de ser, tot plegat, una collita remarcable: no tot el que hom pot arreplegar passejant entre els pins ha d'acabar necessàriament dins d'una cistella. Però quines ganes, ja, de començar a omplir-ne...




En part de les serres per les quals em solc moure habitualment, aquest agost ha estat més humit del que ve sent habitual: Alcoi ve a marcar el límit al nord del qual les precipitacions de l'estiu han estat --significativament, en alguns casos-- per damunt de la mitjana, mentre que al sud l'estiu ha estat més sec del que hauria pertocat. I a falta de poder anar més lluny, on encara ha plogut més, no cal que vos diga per on començarem a buscar-los, els esclata-sangs. 

Precipitació recollida l'agost de 2021 a les Comarques Centrals Valencianes, de la pàgina d'AVAMET. Els bolets no depenen només de la pluja, però almenys pel que fa a aquesta, en alguns llocs del Comtat, les Marines o la Vall d'Albaida la cosa no pinta gens malament...




divendres, 10 de setembre de 2021

Des de fora

Quan es tracta de la mar, la meua perspectiva habitual sol limitar-se a la serena observació des de la vora o bé, en el millor dels casos, a veure-la lliscar des de la coberta d’algun dels artefactes que els humans fem servir per a navegar-la. Només molt de tant en tant m'he animat a posar-me ulleres i tub per practicar allò que ara s'estila anomenar snorkeling, i he de dir que, tot i no disposar de l'equipament més adequat i limitat per la meua notòria i entranyable miopia, allò que he vist --diguem-ho així-- sempre que he ficat el cap baix l'aigua m'ha resultat tan sorprenent com captivador. Així que l'altre dia, surant entre salpesoblades sobre els extraordinaris alguers de Posidonia que envolten Tabarca, vaig decidir que potser ja ha arribat l'hora d'atendre les reiterades invitacions d'alguns amics que practiquen el busseig, i plantejar-me almenys el meu bateig en la matèria i ja veurem com queda tot plegat. Perquè també la vida que hi ha sota la superfície m'interessa, i sé que l'experiència d'observar-la de prop, ni que siga només per una estona, ha de resultar-me una experiència fascinant; però sobretot, perquè a mi, això de veure (i de viure) les coses des de fora mai m'ha molt fet el pes, la veritat. 



Superada, diria que dignament, la primera setmana faenera després de les vacances, ja veieu que al cap li costa un poc encara deixar-les del tot enrere, i en veure les imatges que va prendre la meua filla menuda amb una d'aquelles càmeres go pro, no m'he pogut resistir. Segur que la setmana que ve serà una altra cosa... Bon cap de setmana!







diumenge, 5 de setembre de 2021

Tabarca


En arribar la nit
la mar tapa les illes
i després els besa en silenci el front

Vicent Andrés Estellés


Enguany, la Festa Estellés m'ha agafat a Tabarca, acomiadant en família les vacances i l'estiu  ("Ones del mar lentament se l’enduien, / com el van dur, a llocs, indrets incògnits"). I, com sempre que he fet nit a l'illa, en arribar l'hora en que el brogit diürn deixa finalment pas a la calma de la nit, he recordat els versos del mestre, que podrien haver estat escrits precisament per a aquest lloc i aquest moment, i fins i tot m'ha semblat sentir el bes, silenciós per fi, de la mar. Illes de cap al tard...




No sap pilot, ni ho sap qui du el timó,
el vent que fa, i segueixen per un
antic costum els camins de la mar.
Així vaig jo, com perdut en les hores,
com navegant que busca far enlloc
que el pot guiar; però la meua nau
sent els embats dels vents contradictoris,
i un cansament de fusta l'escomet.






dijous, 2 de setembre de 2021

De mar a mar


No puc comptabilitzar-ho, als efectes del peculiar i un poc excèntric llistat del Travelers' Century Club, perquè a diferència d'indrets com Escòcia o Gal·les, que si que s'hi consideren com a territoris individualitzats, a Espanya només tenen aquest estatus, per allò de la insularitat, les Balears i a les Canàries. Però tampoc importa molt, la veritat: es tractava, ja ho vaig dir, de canviar durant un temps de blaus i de verds, i de tots dos Galícia --l'únic país ibèric que encara no havia trepitjat-- n'ofereix a bastament. De blaus, de verds, i de moltes altres coses que a penes he arribat a entreveure en els dies que hi he passat, però que espere tornar a buscar tan bon punt siga possible perquè, ara com ara, no és allargar llistes allò que més m'interessa quan viatge. I al remat, i d'ací allà, només es tracta d'anar de mar a mar. 




L'existència --que desconeixia per complet-- del Travelers' Century Club i la seua llista de països i territoris a efectes viatgers, és potser el més anecdòtic i intranscendent de tot el que he après després de llegir Erika Fatland i el seu extraordinari i molt recomanable "La Frontera", relat d'un viatge per les extenses fronteres de Rússia i de la forma com el poderós veí ha condicionat, i evidentment encara ho fa, la vida dels països que confronten. No ha estat, en tot cas, l'única lectura remarcable d'aquest estiu que s'acaba entre xàfecs i tempestes, i potser d'algunes d'elles voldré dir alguna cosa més avant. I per cert, i a tall de curiositat: amb la llista del Travelers' a la mà i amb els criteris del club per poder dir que s'ha estat a un lloc, en compte trenta; lluny dels cent exigits per a ingressar, però molts més, la veritat, dels que em pensava... 




divendres, 13 d’agost de 2021

Agostejar


Comence hui mateix la segona part de les vacances, discontinues també enguany, i me n'adone que, d'alguna forma i arribats a aquest punt, totes les accepcions del verb agostejar em fan paper: referma amb força la calor, es perd la poca ufana que encara resistia, i les serres i els camps i els rius i el cap mostren ja de forma concloent l'efecte esllanguidor de l'estiatge. Però crec que em quede, sobretot, amb allò d'anar a pasturar altres rostolls, entenent com a tals, en aquest cas, nodrir-me per un temps d'uns altres verds i uns altres blaus. Plegue veles doncs, i xorre també xarxes (socials) per una temporada, fins que arribe el moment, d'aci poc temps, de canviar de mes i de verb i poder dir, amb el poeta, "Voluptuosament desfaig camí / sense anar enlloc. Jo també setembrejo". Bon estiu, i fins ben prompte!





diumenge, 8 d’agost de 2021

Imatges d'agost

L'agost, a Mariola, és la llum implacable de l'estiu i el cel d'un blau immaculat, la remor del vent entre les branques, l'aroma balsàmica dels pins i el brunzit eixordador de les cigales. Però també ombrívoles penyes cobertes d'heura i de falzia, el recer amable i anhelat d'una clapa de carrasques, la verdor invicta dels marfulls, i les fonts, sobretot les fonts, que majoritàriament es resisteixen, malgrat algunes baixes temporals, a rendir-se als rigors de l'estació. L'agost, a Mariola, és tot això, i recórrer durant hores les sendes sense trobar a ningú més, decidir que no tots els dies cal fer cim i seure a la vora d'alguna de totes aquelles fonts, només pel gust de gaudir sense presa de la música de l'aigua que s'escola, com el temps, muntanya avall, i pensar en la vida, i en Chopin.