"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 25 de febrer de 2021

Organització (relats conjunts)


Entén-me bé, estimada: de cap manera gosaria jo qüestionar la teua atrafegada vida amorosa, només faltava, ni m’importa gens ni mica que els teus amants ens comptem per dotzenes, o per centenars, que tu et mereixes això i més i jo no soc qui per criticar-ho. Però allò que si que comença a ser un problema, i convindria fer alguna cosa, és que ens cites a grapats: no saps els embolics que s’organitzen quan el teu senyor marit arriba d’hora a casa i hem de saltar tots precipitadament per la mateixa finestra, que algun dia algú prendrà mal de veres i tindrem un disgust. No sé, potser que habilitares algunes sortides alternatives, si això fora possible, i assignar-nos-les per grups. O, simplement, que et comprares una agenda...


La meua proposta per als relats conjunts de febrer. Com altres voltes, no negaré que el quadre de Václav Brožík hauria merescut, pel fons i per la forma, un relat d'un to un poc més solemne; almenys, si deixem de banda això de que els defenestrats de 1618 salvaren la vida per haver caigut sobre un muntó de fem, circumstància indubtablement afortunada però d'èpica molt limitada. Però mira, el cabet dona per a açò i poquet més.  I encara gràcies, diria jo, perquè la meua primera opció --minimalista i titulada provisionalment “Nivell usuari”-- podria haver estat aquesta: 

Obrir finestra.

Eixir.

Eixir.

Eixir.

Eixir.

Ups! Alguna cosa ha sortit malament...



dimarts, 23 de febrer de 2021

Tautograma



Frondosos flocs florejats farcien fissures fines fent fèrtils fragoses fraus. Facilitat fictícia: feia falta força fe, fixar-hi ferms fonaments fins fer florir feraçment freturoses fenedures. Flors fugaces, fonedisses  --flairosos fanals fidels, formes falsament fràgils-- forniran futurs fecunds, foragitant finalment fondes, funestes foscors. Fortuna favorable, felicitat fent-se fruit.


Jugar és salut, deia fa poc sa lluna al seu blog, i ens animava a fer-ho escrivint un tautograma amb la lletra que volguérem. Jo he escollit aquesta, amb un text inspirat en la imatge que l'acompanya (triada a l'atzar entre les que em venien més a mà), i ha estat francament entretingut. El resultat, ai, és altra cosa. I alerta, que quan t'encantes no pots parar: temps tempestuosos: terribles tricornis triaren trair, he pensat fa una estona veient les notícies del dia; o volen voraços voltors, vogant viaranys ventosos, vigilant valls vastes, verdes vessants... Jugueu?



diumenge, 21 de febrer de 2021

Candidatus

No, encara que puga semblar-ho, açò no va de política: als efectes del que volia dir ací, Candidatus (sovint abreviat com a "Ca.") és un terme taxonòmic utilitzat pels microbiòlegs per designar els bacteris i altres procariotes que, tot i haver estat suficientment caracteritzats pels especialistes (per exemple, mitjançant anàlisis del seu genoma o pels efectes singulars que provoquen sobre altres éssers vius), no han pogut ser encara cultivats in vitro en un laboratori i que, per això, no passen de ser candidats a ser considerats un tàxon nou. Es tracta, en general, de bacteris molt petits i d'estructura molt senzilla, sense paret cel·lular i amb un genoma extremadament reduït, i entre ells hi ha un grup que provoca en diverses espècies de plantes uns efectes patològics que, a poc que tingueu costum de caminar per les nostres serres, vos resultaran sense dubte familiars. Als efectes que produeixen se'ls coneix, en les nostres terres, com a graneres, escombres o empelts de bruixa. Als organismes que els provoquen, els microbiòlegs els anomenen fitoplasmes; 'Candidatus Phytoplasma', taxonòmicament parlant, mentre no s'aconseguisca cultivar-los per disposar-ne així d'informació sobre la seua estructura, metabolisme i reproducció.

Dels fitoplasmes, com de molts altres grups de bacteris relacionats amb ells, és encara molt poc el que se sap. Actuen com a paràsits obligats dels vegetals als quals infecten --fins ara se'n coneixen més de set-centes espècies diferents que els poden allotjar-- i dels insectes xucladors de saba que intervenen en la seua transmissió d'una planta a una altra, i tot i que els seus efectes es coneixien des d'antic, no van ser descoberts fins el 1967. Les patologies que provoquen poden arribar a matar a l'organisme hoste i, per això, poden tenir efectes econòmics rellevants quan afecten a espècies cultivades o d'interès comercial com el cocoter o la canya de sucre; però també poden donar lloc a variacions interessants per als humans, com ara les que produeixen exemplars nans amb notable valor ornamental. En el nostre cas, l'exemple més conegut de fitoplasma és el que provoca el creixement de les graneres de bruixa que apareixen amb relativa freqüència sobre els pins blancs, i que es coneix com a 'Candidatus Phytoplasma pini'. No m'estendré ací sobre aquest cas, però si teniu interès en saber-ne més d'aquest estès i popular candidatus, podeu consultar el blog (imprescindible) de Juan Bibiloni, on tracta el tema amb el rigor i la capacitat divulgativa que el caracteritzen. 

Vaig pensar en els fitoplasmes ahir, caminant per les serres d'Ontinyent, en trobar-nos amb un altre exemple de granera de bruixa no tan freqüent com el dels pins: s'anomena 'Candidatus Phytoplasma phoenicius', i afecta, entre altres espècies, a càdecs, ginebres i sabines. La taxonomia dels fitoplasmes és, en tot cas, especialment complexa i, com succeeix amb altres grups de procariotes, es troba en revisió i actualització constant. Amb el desenvolupament de les tècniques d'anàlisi molecular i de seqüenciació genòmica, el nombre de tàxons amb l'estatus provisional de Candidatus s'ha incrementat de forma exponencial, tant pel que fa als arqueus (un grup que es considerava fins fa uns anys com un tipus especial de bacteris però que representa realment un llinatge evolutiu molt diferent, a partir del qual s'haurien originat els eucariotes) com als bacteris pròpiament dits; de fet, i entre aquests, s'ha descobert recentment un grup de nanobacteris extraordinàriament divers, que podria ser el resultat d'una gran radiació evolutiva i que arribaria a incloure, segons autors, entre un 15 i un 50 % del total dels tipus bacterians existents en el planeta. Una diversitat immensa i sorprenent, fins fa molt poc insospitada, l'estudi de la qual està canviant moltes de les nostres idees sobre l'evolució de la vida en la Terra fins afectar, com escriu David Quammen en el seu excel·lent llibre "El árbol enmarañado", a la pròpia percepció sobre la nostra identitat com a humans i sobre els processos que ens han dut a ser el que som: "Somos criaturas compuestas, cuya ascendencia parece provenir de una zona oscura del mundo viviente, de un grupo de criaturas cuya existencia la ciencia ignoraba hasta hace unas décadas. La evolución es más complicada, es mucho más intricada de lo que habíamos pensado. El árbol de la vida está más enmarañado. Los genes no se mueven solo de forma vertical. También pueden hacerlo lateralmente, traspasando los límites de las especies a través de brechas más anchas, incluso entre los distintos reinos de la vida, y algunos han entrado de esta manera en nuestro linaje --el de los primates--, procedentes de fuentes inesperadas ajenas a él".  Sovint, en la natura, la màgia i el misteri no són cosa necessàriament de bruixes. 



Dient, encara que siga de passada, de llibres i de bruixes: des de fa uns dies he deixat de formar part del grup de persones, aparentment minoritari, que encara no havien llegit "Canto jo i la muntanya balla". I he de dir que, malgrat haver-lo començat amb algunes prevencions, el llibre d'Irene Solà m'ha semblat deliciós, en el fons i en la forma, i les opinions quasi unànimement favorables que havia vist sobre el mateix --un dels meus motius de desconfiança inicial, que voleu que hi faça-- totalment justificades. "I recordem el bosc. El nostre bosc. I recordem la llum. La nostra llum. I recordem els arbres. Nostres, cadascun. I recordem l'aire, i les fulles, i les formigues. Perquè aquí hem sigut sempre i aquí serem sempre." 

Les trompetes. Imatge de la xarxa







divendres, 19 de febrer de 2021

A mig aire de la serra


"Llençols grisos de gebre
cobrien els bancals dels ametllers,
però les pluges van venir com màscares
i l’herba va esborrar els miralls del fred.
L’aire càlid als ulls de l’hivern
començava a mentir a les ales grises
d’ocells erràtics dins els arbres nus.
En una sola nit de tebiesa
amb la fosca d’imatges al mirall
es van obrir les flors dels ametllers.
Tu també vas venir en un temps de fred
i soledat: l’amor va ser un oratge
damunt del gebre gris. Flors oblidades
escampaven perfum de primavera
en els àmbits glaçats, càlida neu
d’efímeres flors blanques. Amb tristesa
les recordo a l’hivern
que en una sola nit les va glaçar."

                                Joan Margarit, "Flors blanques en la boira"

.

He de confessar, no sense recança, que és molt poc el que conec de Margarit. Però hi posaré prompte remei, sense cap dubte, perquè alguns dels poemes que he llegit ací i allà arran de la seua mort recent, m'han resultat propers i colpidors. Així que, tot i que ja es veu que aquesta nota havia nascut amb intencions obertament maragallianes, em permetreu que canvie, de poema i de poeta, només per deixar dit que un any més, els ametlers --aquells que sobreviuen, malgrat tot, a la seua pròpia i devastadora pandèmia-- han tornat a florir a les serres i valls que tinc per meues.  I que a ma mare, que ahir va fer un any que ens va deixar, li agradaven molt, també, les seues flors, encara que feia ja molt de temps que no podia dir-nos-ho. 


 




dimecres, 17 de febrer de 2021

D'amors i tempestes


"S'aturen a la vora del camí. La Margaret té fred. Queda absorta en la contemplació de l'aiguamoll. A la llunyania, les aigües espurnejants del braç de mar continuen el seu treball de sapa, excavant la badia, pacientment, mentre esperen poder connectar-se amb el mar del Nord. Aquell dia, quan cedeixin els últims metres, Skallingen es convertirà en una illa. Amb les espatlles endavant i les mans entaforades a les butxaques, la Margaret es balanceja a poc a poc d'una cama a una altra. En Marc voldria abraçar-la, escalfar-la. Però té la mirada extraviada. No sap per on l'ha d'anar a buscar per fer-la tornar. Els separa un fossar. Ample, profund, de les dimensions del que va ser la seua intimitat. El que la memòria oblida, el cos ho recorda. Allà on la consciència amaga, on la voluntat alça una barrera, el cos reacciona lliurement, interfereix, imposa les seues normes, tot el cos d'en Marc es revolta, en la continuïtat de tot el que van viure, en la negació del temps que ha passat, com si les condicions no haguessin canviat, com si no s'hagués trencat res. Tornen a caminar."

Élisabeth Filhol, Doggerland 

Reconec que el vaig triar bàsicament pel títol, tot i saber per sinopsis i ressenyes que anava a llegir una novel·la que parlava, sobre tot, de persones i les seues relacions, i en la que allò que ara s'anomena Doggerland --aquella terra europea que, fa sis mil anys, va desaparèixer sota les aigües del mar del Nord i que em resulta, per ella mateixa, tan fascinant-- no era més que un pretext, un escenari sobre el qual l'autora basteix, amb un estil brillant, dens i a estones un poc feixuc, la seua història. La de dos antics amants, vinculats tots dos i per raons diferents a la terra enfonsada, que es retroben una vida després enmig d'una violenta tempesta que evoca la gran inundació prehistòrica que va acabar dibuixant l'Europa que ara coneixem. Amb un ritme al què potser li falta, per al meu gust, un poc de vivesa, no m'han destorbat gens les pinzellades tècniques (sobre meteorologia, geologia o arqueologia, per exemple, però també sobre l'escalfament global o la indústria petroliera) que Filhol va deixant caure mentre dibuixa amb paciència els perfils --antagònics, en molts aspectes-- dels personatges i prepara el terreny per al seu retrobament. Així és que hi vaig entrar, bàsicament, pel títol i pel que significa, però he eixit amb la sensació d'haver llegit un bon llibre, amb un estil personal i consistent, i que més d'una volta m'ha fet alçar els ulls i fer-ne una pensada... "Pots canviar de feina, o comprometre't en la defensa d'una causa, o fins i tot exiliar-te a l'altra part del món. Però els problemes t'acompanyen com polissons si has fugit d'una part de tu, i t'asseguro que als tròpics la melancolia és molt pitjor que una depressió en ple mar del Nord. Almenys aquí un cop de vent s'ho emporta tot". O quasi tot, afegiria jo. 



Com he dit (i com probablement sabeu), Doggerland és el nom que rep un extens territori actualment submergit que, en un període comprés aproximadament entre fa 10.000 i 6.000 anys, i a causa tant del desgel gradual dels casquets glaciars com de fenòmens catastròfics com el tsunami d'Storegga, va acabar desapareixent sota les aigües del mar del Nord, trencant el contacte entre el continent i les Illes Britàniques i desplaçant als pobles de caçadors-recol·lectors mesolítics que hi vivien. Un tema, ja ho he dit també, que trobe fascinant, sobre el qual s'està investigant activament --amb el canvi climàtic de fons-- i del que hom pot trobar abundant informació a la xarxa, tant de caràcter divulgatiu (com aquesta de National Geographic de la qual he manllevat la imatge de dalt) com més especialitzada



dilluns, 15 de febrer de 2021

Xillibre

Durant els segles VIII i IX, els grups tribals amazics que, d'ençà de la conquesta musulmana de la Península, s'havien establert a les àrees muntanyenques del sud de València (les Yibâl Balansiya de les fonts andalusines) van mantindre una resistència activa als intents de control del territori per part dels emirs omeies de Còrdova. Les dificultats d'accés i l'accidentada topografia de la zona --reforçada, en alguns casos, amb precàries fortificacions d'estructura senzilla i ús aparentment temporal, a les quals el bon amic Josep Torró s'hi refereix precisament com els husun de la dissidència-- van facilitar que aquesta situació es prolongara fins al primer terç del segle X, quan les campanyes militars d'Abd-ar-Rahman III sobre els grups rebels de Xarq al-Àndalus van aconseguir que l'incipient califat cordovès imposara finalment el seu control sobre el conjunt del País.

El Xillibre o Gelibre, també anomenat Almiserà (o Miserà) pel pla que s'obre als seus peus, és un abrupte tossal de 756 m d'altitud, situat a l'extrem oriental de l'alineació muntanyenca que delimita pel sud la Vall de Gallinera, i al cim del qual hi ha les restes d'un dels escassíssims testimonis arqueològics d'aquest moment històric. Tot i que lamentablement assolats per la instal·lació, a principis dels anys vuitanta del segle passat, d'uns repetidors de televisió i d'una caseta de vigilància d'incendis forestals, al replà superior de la muntanya són encara perceptibles les traces del que va ser un extraordinari fortí de planta rectangular, amb murs de pedra en sec reforçats per bastions i torres circulars en els seus vèrtexs, d'una estructura i tipologia que recorda les fortaleses omeies de l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica. La vinculació entre aquesta original construcció militar, d'ús probablement limitat en el temps, i les campanyes dutes a terme per Abd-ar-Rahman III contra els dissidents amazics entre el 924 i el 928, va ser establerta per André Bazzana, qui va excavar les restes en 1985 i 1986. A hores d'ara, el contorn de torres, murs i bastions del recinte, parcialment consolidat amb formigó, es pot resseguir encara entre les edificacions modernes com a testimoni no solament de l'època en què va ser bastit, sinó també d'una altra, molt posterior i que voldria creure definitivament superada, que no es caracteritza precisament pel seu respecte per la Història i els seus vestigis.


Dalt, plànol del fortí del Xillibre, de la pàgina lavalldegallineraBaix, imatges aèries del cim el 1956 i a hores d'ara.

Feia molt de temps que no pujava al Xillibre, i he de reconèixer que mai no ho havia fet pel seu vessant nord, malgrat que des de l'immediat poblet de l'Atzúbia hi ha no poques sendes, totes elles de bona traça i senyalització escaient, que s'hi enfilen pels empinats vessants de la muntanya en direcció a les valls veïnes d'Alcalà i Ebo. Per això, en aquesta ocasió, vam escollir l'evocadora senda empedrada de l'Asmaita (o Esmeita), que porta des del poble fins al Pla d'Almiserà, a peus del pic, amb tornada per la denominada Costera de les Gralles i el sempre destacable Castell de Gallinera. Poques flors, encara, en unes ombries a les què els falten unes setmanes per a lluir amb tot l'esplendor l'excepcional diversitat vegetal que alberguen; però perspectives extraordinàries, com sempre i pertot, al llarg del camí i des del capdamunt de la muntanya: mar, marjal, serres i valls en la rodalia més immediata, però amb vistes que s'allargaven en la distància fins a Eivissa i inclús Penyagolosa... No sorprèn, del cim estant, que els exèrcits dels omeies l'escolliren com a punt de control i observació. Però tampoc que els orgullosos amazics de la muntanya hi pogueren persistir llargament en la seua obstinada dissidència, ni que al-Azraq, segles després, s'afermara en aquesta mateixa geografia per fer front durant un temps a la irresistible embranzida dels feudals; però aquesta és, com se sol dir, una altra història. 







dimarts, 9 de febrer de 2021

Espectres i glòries


Vaig pensar en ell l'altre dia mentre caminava entre les boires mariolenques, tot i que les condicions en aquell moment (amb núvols de sobra però amb el sol de cara) no eren les adequades per a què s'hi manifestara. Però si que ho va fer, uns mesos abans, en un esplèndid recorregut per la Mola de Cortes: en arribar a l'altura del Pino de la Cortada, abocats a les cingleres que es desplomen sobre l'abrupta vall del Xúquer i poc després de superar la densa nuvolada que la cobria, un vistós i evocador espectre de Brocken va voler comparèixer davant de nosaltres per fer encara més memorable una caminada que, llavors encara no ho sospitàvem, seria de les últimes abans de que la pandèmia ho trasbalsara tot.

L’anomenat espectre de Brocken és, com sabeu, un efecte òptic que es produeix quan l’ombra de l’observador, que ha de tindre el sol a la seua esquena, es projecta sobre una superfície de boira o núvols situada a una cota inferior, la qual cosa dona lloc a una imatge distorsionada (de vegades, de gran mida) envoltada per anells acolorits. Popularment atribuït a forces sobrenaturals, el fenomen va ser descrit i explicat científicament per primera vegada el 1780 per Johann Silberschlag al pic que li dona nom, cim culminant de les muntanyes Harz, a Saxonia-Anhalt; el Brocken (o Blocksberg) és, de fet, una zona associada des d’antic amb les bruixes i els aquelarres, i Goethe hi situa la celebració de la famosa nit de Walpurguis a la qual assisteixen Faust i Mefistòfil. Entre els muntanyencs, és molt conegut el relat clàssic d’Edward Whymper sobre la primera ascensió al Matterhorn el 1865: en el descens des del cim, la cordada va patir un accident que va costar la vida a quatre dels seus set membres. Poc després de la tragèdia, els tres supervivents van veure l'espectre, que Whymper va associar amb el que acabava de succeir i que descriu com “algo maravilloso y terrible, único en mi experiencia y mucho más impresionante de cuanto pueda decirse, por el momento en que sobrevenía”.

Quant a l'efecte que vam poder veure –i fotografiar-- aquell dia a la Mola de Cortes, diria que, parlant amb propietat, només va ser una part de l’espectre: la que correspon precisament als abans esmentats anells de colors, i que de fet rep el nom específic de glòria o anthelion. Com es veu a les imatges, les nostres ombres (n’erem tres, i el pi quatre) no mostren la inquietant i fantasmagòrica distorsió que va donar lloc a la llegenda, probablement perquè la capa superior de la boira es trobava ja massa allunyada de nosaltres quan els raigs del sol van començar a incidir amb l'angle oportú. En canvi, sí que són clarament visibles les glorioses aureoles que emmarcaven cadascuna de les ombres, i totes elles en conjunt. No deixa de ser, en tot cas, una qüestió de matisos: ja fóra glòria o espectre allò que vam veure --no tothom s’hi posa d’acord sobre la relació entre tots dos fenòmens-- no hi ha dubte que el seu efecte és, com a mínim, sorprenent, i la seua aparició un succeït digne de recordar. De les bruixes, si n'hi havia, no en vam tindre cap notícia.