Presentada amb freqüència com una mena d’extensió del Laugavegur, la ruta que uneix les valls dels rius Krossá i Skódar a través del pas de Fimmvörðuháls constitueix per ella mateixa un recorregut ple d’atractius. La collada, situada a poc més de mil metres d'altitud i coberta de neu la major part de l'any, discorre entre les glaceres de Mýrdalsjökull, a l’est, i la d'Eyjafjallajökull, coneguda per l'erupció volcànica de l’any 2010, a l'oest. Sobretot quan s'encara venint de nord a sud, el trajecte supera un notable desnivell per camins en general de bona petja, però amb alguns trams empinats i de certa dificultat. La presència, tot just travessada la carena, dels refugis de muntanya de Fimmvörðuskáli i Baldvinsskáli, permet cobrir els vint-i-cinc quilòmetres del recorregut en dues etapes, però també hi ha la possibilitat de dedicar-li una única jornada, que és al remat el que vam fer nosaltres: tot i resultar lògicament més exigent, aquesta opció ens permetia recuperar el dia de més que, al principi de la nostra caminada, vam haver de dedicar per arribar fins a Álftavatn. Faltava per veure què n'opinarien al respecte les nostres cames, però tampoc no els vam deixar massa alternativa...
El nom de Krossá, el riu a la vora del qual hi ha el campament de Básar al qual acabàvem de fet nit, vol dir literalment "el riu de la creu"; immediatament al nord d'aquest corrent hi ha el conegut com a "bosc de
Tor" (Þórsmörk), mentre que a la seua banda sud hi ha la zona anomenada Goðaland, que ve a significar "terra dels deus". Moltes referències a la divinitat en molt poc espai, doncs, el que no hauria de sorprendre si es té en compte que les singulars condicions geogràfiques d'aquest paratge el doten d’un clima relativament càlid i agradable; els bosquetons de bedoll, malgrat la intensa pressió a què van estar sotmesos pel ramat, es troben ací ben representats, i de fet la primera part del nostre recorregut cap a les muntanyes va discorrer entre la densa vegetació que voreja el caixer del perillós i imprevisible Krossá. No tardaríem molt, però, en abandonar la vall: en travessar el curs de l’Straka, el sender comença una ràpida pujada, amb alguns trams habilitats amb esglaons, que deixa a la dreta l’imponent congost --l'Strakagil-- excavat pel rierol; el distintiu crestall de l’Útigönguhöfði, amb la glacera d’Eyjafjallajökull al darrere, presideix un paisatge abrupte i imponent en el què les sòbries tonalitats de les roques volcàniques contrasten amb el verd intens de la frugal tundra que substitueix, muntanya amunt, la vegetació esponerosa que ocupa les terres baixes.
Després de deixar enrere un pas estret i un poc exposat conegut com Kattarhryggir (literalment, l'“esquena de gat”), i de superar l’empinada pujada al crestall de Heiðarhorn, el sender arriba a la impressionant planura de Morinsheiði, des d’on es gaudeix d’una vista magnífica de la glacera de Mýrdalsjökull; de tant en tant, ens sorprèn l’estrèpit provocat pels
seracs que es desprenen del casquet, un soroll aborronador que fa inevitable pensar en el potent i perillós volcà
Katla, que roman sota la immensa capa de gel... El tram que separa Morinsheiði de la carena de la muntanya és també el més exigent del recorregut: només abandonar la meseta, cal creuar Heljarkambur, un estret pas de vessant equipat amb una cadena de suport a la part més exposada. Superada aquesta dificultat, cal encarar la pujada per les empinades congestes de Brattafönn, que sembla que vol dir precisament això ("ventisquer escarpat", diu el traductor); afortunadament, i amb un poc de precaució, les condicions de la neu ens van permetre superar-les sense cap incidència remarcable. Finalment, i sempre guiats pels característics (i oportuns) pals grocs que abalisen la ruta, vam arribar a la plana de Goðahraun, nom que rep un imponent camp de lava que es va formar a l'erupció del 2010, i que té també com a testimoni els cràters batejats, en honor als fills de Tor, com a Magni i Móði. El recorregut des d'ací fins al refugi de Baldvinsskáli discorre en gran part sobre la neu, però en anar vorejant els turons i fugint --quasi sempre-- dels pendents més pronunciats, pot qualificar-se en general com tranquil i abellidor, al menys sota les condicions en què nosaltres el vam fer; altra cosa ha de ser, sense cap dubte, al ple de l'hivern, o amb boira o torb.
Afortunadament, els quasi catorze quilòmetres que separen Baldvinsskáli de la nostra destinació final a Skógar discorren per un camí molt més còmode que els que ens havia portat fins allí, tot i que igualment remarcable pels extraordinaris paisatges que travessa. Però si hi ha un element que mereix ser destacat en aquest tram, és indubtablement la presència permanent de l'aigua: al llarg del seu trajecte per la vall del riu Skógá, el sender --sempre de bona traça, sense pendents excessius i amb evidents senyals d'una elevada freqüentació-- va deixant a la vora nombroses cascades, fins arribar a la culminació que representa el conegudíssim salt d'Skógafoss. No negaré que, a aquestes alçades del viatge, amb la presència incòmoda de la pluja, les presses per no fer esperar massa als taxis que ens havien de retornar a Reykjavik (els mateixos, per cert, amb els que va començar el nostre periple), i un cert cansament acumulat a cames i esquenes, va haver algun tros entre cascada i cascada que se'ns va fer una mica carregós; però és també innegable que, posats a triar un final escaient per als prop de cent vint quilòmetres del nostre recorregut, aquest no va estar gens malament. És cert, la zona és molt
turística, i hi havia molta gent: però també venen cervesa...
Encara que amb alguns imprevistos d'última hora que afortunadament es van poder resoldre feliçment, poques hores després d'acabar la nostra caminada tornàvem a gaudir, al senzill però confortable hotel de Reykjavik, dels avantatges innegables d'una dutxa calenta i un llit tou. L'endemà, últim dia a Islàndia per a la majoria de nosaltres, i per tal de completar en la mesura possible el viatge, havíem planificat recórrer el famós
Cercle Daurat, però una volta més ens vam haver d'enfrontar a circumstàncies inesperades: en arribar al Parc Nacional de
Þingvellir, un lloc que m'abellia especialment conèixer per alló de la convergència de les plaques tectòniques nord-americana i euroasiàtica, ens va sorprendre una autèntica multitud que s'hi aplegava --això ho vam saber després-- a un dels
festivals de música més importants d'Islàndia, que s'hi celebra precisament en aquest emplaçament. El resultat: quedar-nos bloquejats durant bastant temps a l'única carretera d'entrada i eixida, el què només ens va deixar temps --i bastant just-- per acostar-nos a
Geysir i veure-li a penes un parell d'esclafits... Una raó més, si és que calguera, per voler tornar a aquella terra extraordinària de foc i gel. I de deus, també.
Tal com vaig fer a l'entrada anterior que vaig dedicar a aquest viatge, i com en aquell cas amb la idea de que em servisca com a recordatori, no em puc resistir a identificar també les imatges que acompanyen aquestes línies, que comencen amb l'última rampa abans d'arribar al refugi de Baldvinsskáli, i acaben amb l'alenada ardent del guèiser de Geysir. Entremig, hi ha la vall del Krossá i el mateix riu; la meua primera perdiu de neu (Lagopus muta islandicus); el camí que remunta el canyó d'Strakagil; els crestalls de l’Útigönguhöfði i del Heiðarhorn (vist des de baix i des de dalt); el camí abans del pas de Heljarkambur; vistes del Mýrdalsjökull, i el mateix pas equipat amb una cadena; la pujada pel Brattafönn amb la meseta de Morinsheiði al fons; vistes dels camps de neu al capdamunt del coll de Fimmvörðuháls, i dues vistes del refugi; el camí de baixada cap a Skógar, amb algunes de les cascades que s'hi veuen al llarg del recorregut (les dues últimes imatges són de la d'Skógafoss); una vista del Parc Nacional de Þingvellir, i dues de l'estret d'Almannagjá, entre plaques tectòniques; tramussera de Nootka (Lupinus nootkatensis), espècie invasora originària d'Alaska molt estesa per les terres baixes d'Islàndia; becadell (Gallinago gallinado faeroeensis) i xatrac àrtic (Sterna paradisaea) a Þingvellir; i ubicació del primitiu parlament (Alþingi) al parc nacional. I deixeu-me que acabe amb una última imatge (no sé a qui li la furte, però li ho agraisc expressament) del grup extraordinari de persones amb qui vaig tindre la sort de compartir aquest viatge memorable: Ximo, Camilo, Juan, Nerea, Claudia, Elisa, Mili, Ana, David, Jose, Aaron, Virginia i, per suposat, Pako, no tinc cap dubte de que sense vosaltres --i sense el 'Þetta reddast'-- res no haguera estat igual. Moltes, moltíssimes gràcies. per tot i de tot cor, I fins a la pròxima...
D'ençà que a mitjan dic vam entrar oficialment a Frísia, la seua característica bandera va començar a veure's quasi pertot arreu, però molt especialment --quasi sempre en forma de banderí-- en les cases dels poblets que visitem. Per cert, si heu llegit la descripció vexil·lològica de l'ensenya, haureu vist que les figures roges que sovint s'interpreten com a cors són en realitat fulles de nenúfar o seeblatt (pompeblêden en frisó), la qual cosa justifica el títol d'aquesta entrada. I potser fora també convenient aclarir que, en referir-nos ací a Frísia, ho fem en realitat a un dels territoris que històricament formava part de la gran regió ocupada pels frisons i que, en un sentit ampli, s'estenia almenys des de la denominada Frísia Occidental, a la província neerlandesa d'Holanda del Nord, fins a l'actual Frísia Septententrional, a la frontera entre Dinamarca i el land alemany d'Schleswig-Holstein. La llengua frisona només ha perviscut fins a hui dia a aquest darrer territori, al municipi de Saterland, a la Baixa Saxonia alemanya, i a la província neerlandesa de Frísia (Fryslân), a la que com s'ha dir es refereixen aquestes línies i on hi ha el major nombre de parlants. De la relació entre els tres territoris i la posició del nacionalisme frisó al respecte, potser en parlarem en un altre moment; ara com ara, tornarem al diari del viatge, que en aquesta primera jornada vam completar amb una passejada per l'acollidor poble de Burgum i la rodalia del llac de Burgumer Mar, molt a prop seu i part del Paisatge Nacional dels Boscos de Frisia del Nord (Noardlike Fryske Wâlden). 
Amb la llengua i la cultura com a objectius essencials --però ja es veu que no exclusius-- del viatge, ens va semblar oportú dedicar la nostra primera jornada completa a terres frisones a conèixer Ljouwert, capital del territori i seu d'algunes entitats rellevants del mateix. El centre de la ciutat, de poc menys de cent-mil habitants i aspecte animat i acollidor, alberga diversos punts d'interès, com ara la seu del Fries Museum, de visita imprescindible per saber un poc més de la cultura i la història frisones; ubicat en un modern edifici, el museu compta amb una magnífica col·lecció d'objectes molt diversos, tot i que he de reconèixer que no vaig acabar d'entendre del tot el seu plantejament expositiu, ni el tractament que dedica a la llengua. No molt lluny hi ha l'edifici de la Friske Akademy, entitat normativa i d'investigació sobre el frisó que ens vam haver de limitar a veure per fora per ser festiu, com també altres monuments representatius de la ciutat com la torre Oldehove (en restauració ara) o diverses esglésies d'interès. Finalment, encara vam completar el dia amb la visita a la històrica --i fotogènica-- ciutat de Dokkum, coneguda entre altres coses per les seues fortificacions i per la figura de Sant Bonifaci, qui va ser martiritzat ací. 
