Dotze

La veritat és que l’altre dia, que és quan realment els va complir, no vaig reparar en l'efemèride, ni tampoc tenia jo llavors ni el cap ni el cor per a aquestes coses. Però la vida segueix, com se sol dir, i m’ha semblat que pagava la pena deixar-ne constància escrita, perquè si aquell 24 de gener de 2010 algú m'haguera dit que la línia arribaria fins ací, crec que m'haguera costat molt creure-m'ho. Dotze anys, doncs, fa que tot açò va començar, i no negaré que estic content d'haver-los assolit, i de fer-ho havent recuperat, a més a més, un ritme que s'acosta als dels millors temps. Però sobretot, d'allò que més m'alegre és d'haver pogut comptar, tots aquests anys, amb la vostra companyia, sense la qual res de tot açò tindria cap sentit i per la qual vos estic immensament agraït. I a més, el dotze és un d'aquells números amb una bona càrrega simbòlica, ja sabeu: els mesos de l'any, els apòstols de Crist, una dotzena d'ous... i els paquets estàndard de no poques marques de cervesa. Passeu i agafeu-ne una si vos ve de gust, ja n'he posat alguna dotzena més a refrescar... 

Gris

Ha estat sobtat, i imprevist, i això ho fa encara si cap més dolorós, i costa molt, moltíssim, trobar les paraules adequades per dir el que se sent, perquè fa només uns dies semblava que la cosa quedaria com a molt en aquells símptomes lleus (així ho escrivia fa no res, i com dol ara rellegir-ho…) però de la nit al matí tot es va complicar i, quasi sense saber com, ens hem trobat acomiadant-lo. I ja no hi haurà retorn a la seguida, o almenys a aquella que ens hauria agradat recuperar, perquè Jaume, a qui he volgut com a un segon pare i de qui m'he sentit sempre més fill que gendre, ha marxat, i tot i que sabem que a poc a poc esdevindrà "un gest, un mot, un gust, una mirada / que flueix sense dir-lo ni pensar-lo”, encara ens pesa massa la tristesa perquè tot és, ara, un poc més gris, encara que florisquen amb força els ametlers i que sapiguem, també, que arribarà el moment que podrem dir que parlem d'ell, però no pas amb pena.

Tornar a la seguida

Hi ha hagut, és innegable, diferències notables amb el Nadal de l’any passat. La primera, evidentment, les vacunes, que ens han donat la relativa tranquil·litat de saber-nos molt més protegits front a afeccions greus. Però també el moment, perquè si al 2020 el virus ens va afectar al mateix nucli de les Festes (un bon coronadal, en deiem llavors), enguany els seus efectes s’han desplaçat cap a la perifèria i s'han fet notar tant abans com --principalment-- després de les dates més assenyalades. En tot cas, i afortunadament, ni l’any passat ni aquest les conseqüències del virus han passat, per a qui l’ha patit directament (que ve a ser, en el nostre cas, pràcticament tothom tret de mi, que ves a saber per què encara forme part, i toque ferro, dels cada volta més escassos negatius) dels símptomes lleus i la molèstia necessària dels confinaments i les distàncies. I amb això estem, de fet, ara mateix: adaptant-nos a la situació, mascareta en boca i tests a mà, i retardant un poc més el necessari i desitjat retorn als ritmes quotidians d’en passar reis; ritmes que, si fa no fa, venen a coincidir amb allò que que per aquestes terres solem anomenar la seguida, i que més enllà de la lacònica definició (“acció de seguir”) del DIEC, té per a nosaltres unes connotacions molt més àmplies (“continuïtat i orde en l'activitat”, diu el DNV, però també "faena, ocupació", “camí o conjunt d'etapes que porten a un resultat” o fins i tot “línia de conducta adequada”) i, com veieu, majoritàriament positives. I bastant diferents, a poc que hi penseu, d'allò que solem anomenar rutina…

A falta d’altres opcions de major envergadura que hauran d’esperar el seu moment, les vacances nadalenques han donat per a no poques caminades, sempre a prop de casa i per camins ben coneguts però gens rutinaris: per més voltes que haja recorregut –i n'han estat moltes-- l’emblemàtic Barranc del Cint i la seua rodalia, mai no deixa de sorprendre’m el seu paisatge abrupte i colpidor i totes les belleses i singularitats que aixopluguen els seus cingles. I en arribar allà on comença, recordar un poc més l’Ovidi, que ja sabeu que hi fa vacances... Cuideu-vos molt, i bon cap de setmana!

Bon any

Potser la situació, just a les portes d'un any per començar i a peus d'una venerable savina nou voltes centenària, hauria requerit, no sé com dir-ho, un poc més de misticisme. Però és curiós que haja estat ara, mirant-me les imatges, que hi haja reparat, perquè en aquell moment em vaig limitar --ho recorde nítidament-- a menjar-me l'entrepà i a admirar el port majestuós i la sòbria bellesa de l'arbre i de l'entorn en el qual creix, mentre tímidament el primer sol del matí començava a tocar les seues branques. I si no em va nàixer, allí mateix, cap pensament presumptament solemne o transcendent sobre el pas del temps, la capacitat de resistència o les virtuts de la tenacitat i la perseverança, trobaria inoportú i fins i tot un poc indecorós tractar de fer-ho ara. Em permetreu, doncs, que ho deixe així, perquè al remat aspirar simplement a seguir gaudint de la bellesa, siga com siga que se'ns vulga presentar, no deixa de semblar-me un bon propòsit per a l'any que està per començar. Que tingueu, de tot cor, un feliç 2022. 

El Alto de las Barracas, cim culminant del País Valencià amb 1.837 metres d'altitud (a penes 23 més que l'emblemàtic Penyagolosa, a qui durant molts anys se li va atribuir aquest honor) ha estat l'última muntanya a la que hauré pujat aquest 2021 que donarem per tancat en unes hores. Un recorregut magnífic pel sempre estimable Racó d'Ademús, no solament pel cim --al que potser li falta, per al meu gust, un aire un poc més de 'pic' i unes vistes més obertes-- sinó també, i sobretot, pel camí i els paisatges que cal travessar fins arribar-hi, molt especialment els extraordinaris boscos de savina --jalonats, ja ho heu vist, per exemplars centenaris-- i les bellíssimes pinedes de pi rojal amb savina muntanyenca que caracteritzen aquestes altures de la serralada Ibèrica. I quant a l'any, doncs que voleu que vos diga... Ho deixarem també --ja ho deia l'altre dia-- en que se m'ha passat molt ràpid, i que ha estat, tot plegat, un poc estrany, cosa que no hauria de sorprendre venint des d'on veníem. Tan de bo que les foscors --moltes-- que encara persisteixen es vagen esbandint en l'any que ara comença, i que vosaltres (i nosaltres) ho vejam. Bon any, de nou, i als mallorquins i mallorquines, feliç Diada!

Retorns

Rodó com el pit-roig que no claudica,

que sempre torna al meu pati d'hivern

on és d'aire també la paciència,

un any,                  

un any passa de pressa.

Maria Josep Escrivà, "Pati d'hivern 2018" 

Feia ja algunes setmanes que havia reparat en la seua presència, però no havia trobat encara el moment per prestar-li l'atenció que mereix i ell, com si m'ho retraguera, s'havia mostrat particularment esquívol i distant. Fins avui, que he pogut dedicar-li per fi una estona, i diria que hem resolt finalment el malentès: jo li he donat formalment la benvinguda, un hivern més, al pati que espere que durant un temps serà també sa casa, i ell s'ha quedat quiet per un instant, sense herbes ni branques ni fulles protectores, abans de reprendre ("tan breu en el seu ara") la seua discreta i agitada activitat. Ja ha passat un any, des de l'últim hivern al pati i els últims pit-rojos habitant-lo, i ha passat de pressa; aquest, potser, especialment, o a mi m'ho sembla...

El sol i el riu

D'Heràclit a Borges, de Manrique a Verdaguer, el riu ha estat des de sempre metàfora del pas del temps i del curs de la vida, escolant-se en una única i inexorable direcció: panta rei, tot flueix, com l'aigua que s'obri pas entre muntanyes camí de la mar i que no té marxa enrere perquè, com se sol dir, dia que passa dia que no torna i d'aigua passada molí no en mol. Una al·legoria universal i indubtablement poderosa però que, segons es mire, contrasta amb el que vindria a ser el símbol per excel·lència --igualment poderós i universal-- d'aquestes dates solsticials, el renaixement del sol que inicia ara de nou el seu cicle etern fins que, d'ací uns mesos, la llum i la primavera tornen a omplir el món de vida... En aquestes coses pensava l'altre dia, l'hivern a penes estrenat, caminant vora riu sota un sol lleganyós a qui li va costar obrir-se pas entre la boira: ací estem un any més a punt de celebrar, seguint costum ancestral i àmpliament acceptat, un punt arbitrari del cicle solar que els nostres avantpassats van reconèixer, no dubte que justificadament, com a especialment rellevant, i que la majoria de nosaltres, amb tots els matisos i les puntualitzacions que facen al cas i sota el nom que més convinga, hem acabat fent nostre. Un cicle més, doncs, que com cadascun dels anteriors ens deixarà --el riu ens ho recorda-- un poc més a prop de la desembocadura, però amb molts paisatges encara per travessar i amb les ganes intactes de poder fer-ho. I amb el mateix desig, també, que sempre, potser fins i tot un poc més en aquests temps incerts de deltes i omicrons: que sigueu molt feliços, també en aquestes dates, i que tingueu unes bones Festes. Les millors, si pot ser.

El buit (relats conjunts)

Gerard Palomeras, 2018, Comtes de Bell Lloc

 

--A poc a poc, el poble va anar creixent, i s'hi van anar aixecant més i més edificis al voltant del lloc on deien que tot s'havia esdevingut. Jo no puc dir si és veritat, o tot plegat és només una llegenda, però allò cert és que, després de l'enfonsament, no s'ha tornat mai a construir res en aquell solar. 

--Vaja, doncs tants anys vivint ací i no n'havia sentit dir res... I on dius que va ser exactament?

--Allà mateix, a aquella cantonada, on hi ha les parets mitgeres a la vista, les veus? Es veu que, en el fons, les constructores no han perdut mai del tot l'esperança de que, tard o d'hora, podran aixecar-hi un bloc de pisos com els altres, el negoci és el negoci. Però jo no ho crec, que això passe: potser serà casualitat, però cada nova empresa que se n'ha interessat ha tardat mesos en fer fallida. Ni el mateix ajuntament sap molt bé que fer-hi, amb el terreny: algú va pensar a expropiar la parcel·la per posar-hi un jardí, o un aparcament per als veïns, però cada volta que algun regidor ha presentat un projecte o una proposta, ha passat alguna cosa que l'ha fet dimitir; a l'últim, el van relacionar amb un assumpte molt tèrbol, contraban de vi de Montilla o alguna cosa així. Va haver de marxar del poble i ningú no ha tornat a saber res d'ell. 

--Impressionant, la veritat. I un poc sorprenent, que no se'n parle més d'això...

--A hores d'ara, molt poca gent recorda la història, i els pocs que la coneixen rarament en parlen, uns per alguna mena de superstició i uns altres per por a que els prenguen per bojos. Només jo, que sàpiga, m'he interessat per investigar-ho als arxius municipals, i més enllà del que t'he contat, tot el que he pogut esbrinar és que els últims propietaris coneguts del solar van ser dos germans, uns forasters poc sociables i amb fama d'excèntrics, als qui la casa els va caure al damunt per causes desconegudes i que van ser donats per morts, tot i que els seus cossos mai no van ser recuperats. Uixer, se'n deien; Roderic i Madelina Uixer...

La meua aportació, ara si a temps, per als relats conjunts de desembre, vagament inspirada en un relat que molt probablement coneixeu. El buit, per cert, existeix; no vos diré la ciutat, però si l'adreça: carrer Edgar Allan Poe, s/n.