"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 8 d’abril de 2021

Boniques de mirar

Pel que es veu a les xarxes, sembla que és a hores d’ara una de les plantes més de moda, i he de reconèixer que resulta comprensible pel seu aspecte atractiu i original. Jo no coneixia de la seua existència fins que fa uns mesos va aparèixer (amb la cridanera etiqueta de “planta dels diners xinesa”) al meu viver de capçalera, i no em vaig poder resistir a endur-me-la cap a casa. La planta en qüestió, que ha resultat ser un parent de les ortigues de nom botànic Pilea peperomioides, és originària en efecte de les muntanyes del sud-oest de la Xina, s’ha adaptat d’allò més bé a les condicions del pati i, a més de ser realment fàcil de mantenir i de reproduir, té una història ben curiosa que, tot i que pot consultar-se ací en la font original (un preciós treball dels botànics Phillip Cribb i Leonard Forman), no puc resistir-me a transcriure i resumir.

Fulla peltada (és a dir, amb el peciol insertat al centre
del limbe) característica de l'espècie

Segons conten els autors, cap als anys de 1970 i tot i ser pràcticament desconeguda per als botànics europeus, la planta es trobava ja molt estesa com a cultiu decoratiu a les cases de la Gran Bretanya. De fet, no va ser fins 1978 que, gràcies a que una de les nombroses mostres que els aficionats remetien al Jardí Botànic de Kew per a la seua fins llavors infructuosa identificació incloïa un ramellet de flors masculines (una mateixa planta en produeix de mascles i femelles, però aquestes són molt més rares i a més els exemplars cultivats no solen florir), es va poder confirmar que es tractava de la Pilea, una autèntica raresa pròpia de les altes muntanyes de Yunnan i Sichuan que havia estat descrita el 1912 a partir d’exemplars recollits, pocs anys abans, pel botànic i explorador escocès George Forrest. Aquest fet, però, encara va intrigar més els investigadors, incapaços d’esbrinar per quina via una estranya planta xinesa, absent de la majoria dels herbaris i les col·leccions botàniques europees, havia aconseguit fer-se tan popular a les cases britàniques simplement passant d'un a altre aficionat de mà en mà. 

Esqueixos basals de Pilea, a partir dels quals és molt fàcil
reproduir la planta
Incapaços de resoldre aquest enigma, Cribb i Forman van demanar al periodista Robert Pearson, del Sunday Telegraph, que publicara un article sobre el tema demanant a qui poguera tindre informació sobre la introducció de la planta a Gran Bretanya que es posara en contacte amb els científics. Una de les respostes a l’article, publicat a principis de 1983, va donar una pista que al remat va resultar definitiva: vint anys abans, una família de Cornualla havia portat un esqueix de la planta des de Noruega. La recerca, llavors, es va dirigir cap a Escandinàvia, tot i que en principi amb idèntic resultat: la planta era desconeguda per a botànics i viveristes, però una presentació del cas a la televisió sueca, en busca també de més informació, va provocar una allau de cartes (més de 10.000) de persones que la mantenien a sa casa. Finalment, la solució la va aportar el fill d’un missioner noruec, de nom Agnar Espegren, qui va relatar com son pare, evacuat de la Xina el 1944, va adquirir un exemplar de la planta en un mercat local durant una escala a Yunnan i la va dur finalment a Noruega el 1946. Espegren regalava amb freqüència brots basals de la planta als seus amics, amb la qual cosa la Pilea es va estendre primer per Noruega (on es coneix precisament com a “planta del missioner”) i, més avant, a Suècia, Gran Bretanya i més enllà. La història encara té algun detall curiós més (incloent-hi la comprensible emoció dels autors per haver pogut desentranyar el trencacloques), pel que vos recomane llegir l’article original si és que en teniu interès.


Parlava no fa molt del cas del potus i del seu trajecte sorprenent des de la remota illa de Moorea a les cases de mig món. La història de la planta xinesa dels diners, planta del missioner o com vulga que se l’acabe batejant ací (he vist que en altres llengües europees se li diu també para-sols, planta dels creps, melics o orella d'elefant), en té molts aspectes en comú, per bé que en aquest cas, gràcies a la constància i la imaginació d’uns investigadors, s’ha pogut posar dates i noms a un procés que, a poc que es pense, ha d’haver-se produït de forma anònima centenars, potser milers de voltes al llarg de la història humana. Amb plantes (i animals) bones per a menjar, per a vestir-se i per guarir, per suposat, i també amb d'altres apreciades pel seu paper simbòlic, màgic o religiós. Però em costa creure que, si més no quan les circumstàncies ho permeteren, almenys alguns dels nostres avantpassats no es feren acompanyar també d’algunes plantes només pel fet que els resultaren, simplement, boniques de mirar.



dimarts, 6 d’abril de 2021

Punts de vista


La Serra de l'Almirant és, a hores d'ara, més de travessar que de recórrer. Perdudes la majoria de les rotes on creixien a dures penes oliveres i ametlers, i sense els ramats que secularment la pasturaven i dels qual han quedat com testimoni els corrals i els aixoplucs, només els senders que la remunten des dels pobles de la Vall de Gallinera, de la qual representa el límit nord, permeten endinsar-se caminant en l'aspra serralada, majoritàriament coberta, fora d'ells, per matollars densos i esquerps. Significativament coneguts en la zona com costeres, Vicent Morera i Joanjo Ortolà esmenten fins a dotze d'aquests camins que, a més d'accedir a les zones de conreu i de pastura, unien la vall amb la fèrtil fondalada del Pla de la Llacuna i des d'ella, a est i oest, amb les terres de l'Orxa i Vilallonga, a les veïnes comarques del Comtat i la Safor. A més del que va ser en part aprofitat en el seu dia per obrir una pista forestal, alguns d'aquests recorreguts han estat recentment recuperats, i representen una alternativa interessant a les conegudes i concorregudes sendes que recorren la preciosa vessant d'ombria de la vall.

Vista des de l'Almirant, Gallinera ofereix a qui l'observa un punt de vista diferent. I no només per les perspectives, òbviament també distintes, que s'albiren des de les altures de la serra. Lluny de les fonts i dels castells, dels poblets encisadors i dels cirerers florits que aprecien tots aquells que la visiten, en caminar per aquestes vessants de brolla i roquissar és inevitable reparar en el paper fonamental que els pastors i els seus ramats van haver de representar, fins no fa massa temps, en la vida de la vall. Hom conta que, cap a mitjans del segle XX, fins a seixanta ramats de cabres i ovelles pasturaven en aquestes terres, i a la vista --com ja s'ha dit-- de la profusió de corrals, tancats, refugis i altres estructures vinculades a l'aprofitament ramader que escampen les seues restes arreu de la muntanya, no costa creure en la puixança que hi assoliria aquesta activitat, pràcticament desapareguda a hores d'ara. Font de carn i d'altres productes animals, però també directament relacionades amb el manteniment de la fertilitat del sòl (fins el punt que molts corrals eren bastits pels propis llauradors, que deixaven usar-los als pastors a canvi del fem i el xerri produïts pels animals), la ramaderia i el pastoreig  han configurat al llarg dels segles aquests paisatges de muntanya i han estat part indispensable de les societats que els habitaven, encara que a hores d'ara el seu paper ens resulte, quasi sempre, difícil de copsar.


Deia Joan Fuster que "En tant que excusa per a encolomar descripcions afectuoses, un paisatge àrid és tan bo com el regadiu més fèrtil". No oculte, és cert, el meu afecte per aquestes terres, avui ermes i aparentment estèrils, si més no a efectes productius: el mestre, que reconeixia la seua escassa sensibilitat front al paisatge i rebutjava els misticismes bastits al seu recer, hi adoptava al respecte una posició indubtablement pragmàtica, basada en l’apreciació de la terra com a mitjà de vida, fins el punt d’escriure que "L’home de la ciutat, que viu d’altres recursos, pot permetre’s el luxe d’una indiferència enfront d’aquest aspecte: la muntanya pelada i abrupta, l’erm buit, l’arenal estèril, qualsevol “terra” poc o no gens reditícia, aconseguirà subjugar-lo. Potser uns tals llocs siguin “bells” realment. Tanmateix, dubto que els seus habitants ho creguin així, si doncs no és que pequin de sofisticats". Però sense negar aquesta perspectiva, i fugint en tot cas de bucolismes inoportuns i innecessaris, vull creure que una part d’allò que m’atrau d’aquests paisatges és precisament la petjada de la gent que, durant segles, la va habitar; gent que, generació rere generació, va tractar d’aprofitar, amb imaginació i tenacitat, els limitats recursos de la serra, modificant quan era possible les seues condicions fins el punt de que difícilment podríem entendre-la actualment sense tindre expressament en compte aquest factor. I al remat, apreciar --o no-- la bellesa d’un paisatge, siga el que siga el que s’entenga com a tal,  no deixa de ser, com quasi tot, qüestió de punts de vista.


Com sempre que camine per la Vall de Gallinera, fer-ho de la mà del magnífic llibre de Vicent Morera i Joanjo Ortolà, als qui cite més amunt, ho fa tot molt més senzill i entenedor. Quant a Fuster i els paisatges, i a més de recórrer a la font original, m’ha resultat molt interessant aquest treball d'Antoni Defez. I em deixe pendent, per a un altre moment, parlar un poc del Pla de la Llacuna, un espai certament singular per molts aspectes que mereix atenció per ell mateix. I potser, també, alguna afectuosa descripció.


dijous, 1 d’abril de 2021

Deriva sobiranista (Relats conjunts)


La policia, alertada per uns veïns, les va localitzar finalment en un racó poc freqüentat de la platja de Moraira. Les dues xiques, vestides només amb les restes estripades d'uns pareos, es trobaven visiblement nervioses i amb símptomes d'insolació i deshidratació. Amb la intervenció d'un intèrpret fet vindre a posta des de Motilla del Palancar, les autoritats van poder determinar que es tractava d'Almudena T. S. i Paloma ("Cuca") J. L. de la R. y D., dues turistes madrilenyes que s'hi haurien desplaçat a la costa del País Valencià en una data indeterminada. Des de llavors, i malgrat els seus abrivats esforços per comunicar-se amb els indígenes, no havien aconseguit trobar a ningú que entenguera el castellà. "Ja ens havien advertit que l'espanyol, d'ençà que al Levante mana qui mana, estava seriosament amenaçat de desaparició, però mai no ens hauríem imaginat que la cosa havia arribat a aquests extrems, que no ens entenien ni quan preguntàvem si tenien taula per menjar-nos una paella...", van declarar molt afectades. A hores d'ara, i després de rebre atenció mèdica i psicològica, totes dues es recuperen satisfactòriament en unes dependències municipals habilitades per a casos similars --molt habituals darrerament a les platges valencianes-- mentre esperen que el govern de la Comunidad de Madrid les repatrie a la major brevetat possible. Per la seua banda, la Presidenta Diaz Ayuso, després d'assenyalar iradament que ells ja ho havien avisat i que ningú no els feia cas, s'ha referit a elles com a "autèntiques heroïnes de Madrid que és Espanya i Espanya que és Madrid", ha lloat la seua capacitat de sacrifici i resistència en un entorn tan hostil com el d'ací ("que si no fora per nosaltres, que hi anem a les seues platges, a saber de què viurien"), i els ha proposat d'incorporar-se a la seua llista electoral, on ocuparien els llocs situats entre Toni Cantó i el pròxim trànsfuga a qui calga fer-li lloc. 


La meua proposta per als relats conjunts de març. Sabreu perdonar-me que haja hagut d'exposar un cas tan trist i lamentable, però no sabeu com està posant-se ací la cosa, que només cal fer una volteta per adonar-se'n que Casado i els seus es queden molt curts quan diuen que el castellà està amenaçat, també al País Valencià; pràcticament en les últimes, no vos dic més... I ara seriosament: l'obra (i la tècnica) de Vicente Romero Redondo, autor del quadre d'aquest mes, m'ha semblat simplement espectacular. Si teniu gust i una estoneta, no dubteu en fer una ullada a les seues xarxes socials, paga la pena.



dimarts, 30 de març de 2021

Preludi (ostinato)

La tulipa silvestre és, com indica el seu nom, l'única representant autòctona d'aquest conegut gènere, molt apreciat des de fa segles pel seu interès ornamental. Per aquestes comarques és fàcil veure-la, en aquests primers compassos de la primavera, esguitant clapisses i pradells amb les seues senzilles però vistoses flors. Però tot i ser relativament freqüents, les tulipes no solen ser mai abundants, i per això em va sorprendre un poc trobar-ne tantes --més, sense cap dubte, de les que estic acostumat-- caminant fa uns dies entre Pînet i Llutxent. És molt probable que l'incendi que va assolar aquesta zona fa quasi tres anys, i del qual la vegetació comença a poc a poc a recuperar-se, haja afavorit temporalment aquesta espècie que, com moltes altres plantes bulboses (o geòfits) pròpies dels hàbitats mediterranis, resisteix obstinadament el pas del foc gràcies als seus òrgans subterranis de reserva, i se'n pot beneficiar després de la falta de competència i de la major fertilitat que aporten les cendres. En tot cas, mentre fa l'efecte que la majoria de les flors no acaben de decidir-se encara a esclatar, em va semblar que les dotzenes de tulipes que donaven una nota de color a les llomes i els barrancs podrien ser tingudes com un preludi, bellíssim i oportú, al primer moviment d'aquesta a penes encetada primavera, el tempo de la qual apunta cap a allegro però que no passa, pel moment, d'un lent adagio.


A veure, a mi la música m'agrada, i molt, tot i que de coses tècniques n'entenc més bé poquet. Però després de les bestretes de l'altre dia, i com que açò no acaba d'engegar, la cosa del preludi m'ha vingut d'allò més bé. I a més, li seguisc un poc el joc a Xavier Pujol i les seues esplèndides simfonies. Les meravelles que haguera fet ell amb aquestes floretes, amb la mà que té per a la fotografia...








diumenge, 28 de març de 2021

L'efecte cirera

El que va encetar la sèrie va ser, aquesta volta, "Canto jo i la muntanya balla", del qual ja vaig deixar dit que em va semblar un llibre deliciós, i que em va dur, a tall de les nombroses referències rondallístiques i seguint indicació expressa de l'autora, a interessar-me pels llibres de Pep Coll, reconegut especialista en la cultura popular del Pirineu. "Mentre el món serà món. Llegendes de les valls d'Àneu" és un llibre senzill la lectura del qual em va resultar, enamorat com estic d'aquelles terres, plaent i evocadora, però que em va fer quedar amb ganes de més. "Muntanyes maleïdes" havia de ser inevitablement el següent pas, però no em va ser fàcil fer-me amb ell, i al remat vaig haver de recórrer a comprar-lo de vell (per cert, amb dedicatòria de l'autor a una companya de feina de l'any 1993). El cas és que, mentre m'arribava, i havent-me ja ficat en l'embolic aquell de la llegenda de Mariola, em va semblar interessant saber-ne un poquet més de totes aquestes coses, i m'hi vaig embarcar en la lectura de "Cuentos y leyendas tradicionales (Teoría, textos y didáctica)" d'Eloy Martos, un manual que, si més no a ulls de profà, m'ha resultat aclaridor quant a conceptes i tipologies en literatura popular. I encara, entre unes coses i altres i gràcies al treball d'en Joan Borja, vaig saber de l'existència de la folklorista Sara Llorens --una figura poc coneguda però certament fascinant-- i del seu recull perdut de llegendes populars, arreplegades a Bolulla entre 1928 i 1929: "Les llegendes secretes de Sara Llorens. Llegendes alacantines" recupera totes dues, la figura i el recull, i a més d'incorporar molta informació rigorosament tractada, m'ha resultat molt agradable de llegir... Els llibres, ja ho sabeu, venen a ser com les cireres en cistell: vas amb la idea d'agafar-ne només una, però sempre te n'emportes unes quantes d'enganxades. I si ha de ser així, doncs millor no resistir-se. Ni en un cas, ni en l'altre. 



Era difícil no pensar hui en les cireres caminant per la rodalia de la preciosa vila de Planes, que té fama merescuda de fer-ne moltes i molt bones. La florida, pel moment, va fent el seu camí, i ja veurem com queda enguany la collita. El recorregut, per cert, per esplèndids paisatges però ben diferent de la tranquil·la i silenciosa passejada de l'altre dia. Pels altres caminants, un poc (m'he trobat, al passar per l'Encantada, alguns exemplars característics de la coneguda varietat "loquaç i dur d'oïda"), però sobretot pels motoristes: o n'hi ha molts, o tots han triat hui per esplaiar-se la mateixa carretera. O les dues coses juntes, que també podria ser.





dimecres, 24 de març de 2021

Un veïnat agradable

Des de fa mesos, la part urbana de la meua apreciada vida amfíbia s’ha vist clarament relegada a un segon pla, àmpliament superada pel temps que passe en fase rural. Amb molts dels avantatges de la vida a la ciutat limitats a causa de les restriccions pandèmiques, i la possibilitat (facilitada pel canvi de lloc de faena) de teletreballar alguns dies per setmana, l’equilibri s’ha vist clarament desplaçat a favor del poble i de les coses que puc fer des d’ell estant. És cert que, en molt aspectes, trobe a faltar el temps --no laboral-- que passava a València i les possibilitats que m’oferia, i espere poder recuperar aquesta opció més prompte que tard: es mire com es mire, la diferència entre una pantalla d’ordinador i una de cinema, per posar només un exemple, és tan òbvia que no mereix cap comentari addicional. Ara bé, no puc negar que la meua situació actual té també alguns avantatges evidents. Per començar, algunes matinades estalviades i un poc menys de carretera, que mai va malament; però també poder gaudir molt més del pati, ara que sembla que sí que ve la primavera, i sobretot tindre a tocar camp, riu i muntanya i, amb ells, moltes de les coses que m’agraden i que em fan posar de bon humor. Com ara, posem per cas, eixir a mitjan vesprada a fer un curt passeig i trobar-te, en uns bancals erms a deu minuts de casa, un bon centenar llarg d’abelleres d’espill (o mosques blaves), que no és que siguen rares però que sempre alegren quan les trobes. Tot un luxe, ja ho veieu, de veïnat. I a més, si et descuides la càmera, pots tornar a per ella en un moment.




dilluns, 22 de març de 2021

El discret encant de la rosseta

És evident que el seu aspecte, pràcticament idèntic per a mascles i femelles, no resulta tan vistós i lluïdor com el d’altres parents pròxims, tot i que a mi em sembla, a desgrat de la seua discreció, harmònic i atractiu. La qual cosa no lleva que la rosseta --coneguda també a les nostres terres com a xarxet marbrenc-- meresca ser considerada, per no poques raons, un ànec realment excepcional. Per la seua extrema raresa, per exemple, que ha fet que a hores d’ara la seua població ibèrica estiga en perill crític d’extinció; però també per molts dels trets ecològics, biogeogràfics i evolutius que la caracteritzen i que la fan especialment interessant. Única representant del gènere Marmaronetta, la rosseta està considerada com un membre primitiu de la família dels anàtids, amb caràcters intermedis entre els ànecs de superfície i els bussejadors, la qual cosa indicaria que hi va divergir abans que es produïra la diferenciació entre aquests dos grups. També la seua distribució, marcadament discontinua i que abasta des de la Mediterrània Occidental fins al Centre-Nord d’Àfrica i l’Àsia Central, vindria a incidir en aquest caràcter relativament arcaic. Quant als seus requeriments ecològics, semblen associar-se preferentment amb aiguamolls subjectes a notables fluctuacions, amb aigües somes dolces o salobres i sovint de caràcter temporal, en els quals explota una gran varietat de recursos que inclouen tant invertebrats com plantes pròpies d’aquests medis.

Distribució mundial de la rosseta (BirLife International, 2008),
del Pla d'Acció Europeu per a l'espècie.
A més dels seus desplaçaments migratoris, que en el cas de les nostres poblacions es produeixen al nord d’Àfrica, la rosseta sembla tindre un comportament nòmada, desplaçant-se en busca d’hàbitats adequats quan les condicions sovint imprevisibles dels aiguamolls en els que hi viu deixen de ser les adequades. El seu període reproductiu és relativament tardà respecte a altres ànecs amb els quals conviu, i el seu èxit varia molt segons les temporades i les condicions de les zones de cria. Probablement, aquesta combinació de trets, junt amb les evidents pressions humanes que afecten tant al seu hàbitat com als propis exemplars de l’espècie --objecte freqüent de cacera, accidental o no, en molts dels llocs en els que hi viu-- explicarien la seua delicada situació, que l’ha feta desaparèixer d’enclavaments com ara Doñana o el Delta de l’Ebre, on era considerada com a abundant, i han reduït dràsticament els seus contingents no solament a la Península Ibèrica sinó també en altres àmbits de la seua àrea de distribució mundial.

Protegida per diverses normatives de caràcter estatal i internacional, al País Valencià fa ja molts anys que es treballa sobre aquesta espècie, tant pel que fa a millorar la gestió dels seus hàbitats (essencialment, el Parc Natural del Fondo i altres zones humides properes com el Clot de Galvany) i reduir les amenaces directes que pesen sobre ella, com a reforçar les seues poblacions amb la reintroducció d’exemplars criats en captivitat. Amb tot, i com succeeix en altres zones de la Península, els esforços no semblen estar donant els resultats esperats, i la seua població reproductora segueix una preocupant tendència descendent, irregular però sostinguda, des dels màxims assolits a finals dels anys de 1990. En els últims anys, i gràcies als programes de marcatge i seguiment via satèl·lit, s’estan començant a completar moltes llacunes d’informació sobre la biologia i el comportament de l’espècie durant la seua migració, alhora que segueixen posant-se en marxa iniciatives per a tractar de revertir la seua situació crítica; la més recent, un ambiciós projecte LIFE en el qual participen diverses entitats i administracions (entre elles, la Generalitat Valenciana) i que preveu reforçar i estendre a altres territoris les iniciatives que estan duent-se a terme. Tan de bo que tots aquests esforços donen prompte fruit i la discreta i singular rosseta, autèntica joia del nostre patrimoni natural, puga deixar definitivament enrere el dubtós privilegi de ser, ara com ara, l’ànec més amenaçat d’Europa. 



Aquest any, quasi dos-centes rossetes nascudes al Centre de Recuperació de Fauna del Saler han estat ja alliberades a diversos espais naturals valencians, entre ells el Clot de Galvany, un espai de poc més de tres-centes cinquanta hectàrees (pendent d’una ampliació que duplicaria aquesta superfície) conservat i gestionat per l’Ajuntament d’Elx. Totes les imatges que acompanyen aquesta entrada –a més de les rossetes de més amunt, que s’hi mostraven entre la indiferència general de la major part dels visitants que omplien la zona, he triat bragats, cabussonets, siverts, flamencs i fotges—van ser fetes ahir a aquest paratge natural. El Clot, que va escapar per poc de la pressió urbanitzadora que ha afectat profundament el seu entorn més immediat, alberga encara un interessantíssim patrimoni natural del qual formen part, a més dels hàbitats lligats als aiguamolls, zones de saladar, matollars, espartars i cordons de dunes, però també elements culturals d’especial rellevància, com ara un excepcional conjunt de búnquers i casamates de la Guerra Civil. Raons, totes elles, que malgrat el seu caràcter periurbà i l’elevada freqüentació que sovint suporta, justifiquen sobradament una visita; sobretot si vos interessen els ocells, però no solament per això, ni de bon tros.