La tercera via

Moltes de les caminades curtes que faig per les vesprades, quan el temps i la faena m'ho permeten, comencen (i acaben) al traçat del que va ser el ferrocarril entre Alcoi i Gandia. La plataforma de l'antiga via del "tren dels anglesos", actualment desmantellada, passa molt a prop de casa, i es aprofitada a hores d'ara per molta gent de la contornada per a caminar, córrer o anar en bicicleta. No és estrany, però, que en ocasions --quan tinc un poc més de temps, o quan vull canviar un poc els trajectes més habituals-- acabe enllaçant amb una altra via abandonada a hores d'ara, la del ferrocarril que unia Alcoi, via Muro i Agres, amb Villena i Cieza; a aquest, a diferència del primer, no recorde haver pujat mai, però si que tinc memòria de veure'l de tant en tant, des d'un pas a nivell, creuant la carretera entre Muro i Cocentaina.

El cas és que aquest estiu, supose que també per això d'anar canviant, vaig començar a allunyar-me un poc del pla i  a acostar-me a la muntanya, amb la qual cosa s'ha incorporat a les meues passejades vespertines la que ve ser la tercera via que recorre aquestes terres: la de la línia Alcoi-Xàtiva-València, aquesta de via ampla (les dues anteriors van ser de via estreta) i encara operativa, esperem que per molt de temps. Evidentment, en aquest cas, no és per la mateixa via per on camine, sinó pels diversos caminals que la voregen i travessen. I a més, com que l'horari de pas del tren ve a coincidir amb les estones --cap al final de la vesprada-- en que surt a fer els meus recorreguts, és bastant habitual que me'l trobe en algun punt del seu trajecte, i no negaré que m'agrada molt parar-me a veure'l.

Indefectiblement, de tornada ja cap a casa, acabe sempre pensant en que va haver un moment, no tan llunyà, en què per aquestes terres als peus de la Mariola circulaven alhora fins a tres línies de tren diferents, que podrien haver-ne sigut quatre si s'hagués arribat a completar el projecte de traçat entre Alcoi i Alacant. I també em sol vindre al cap la idea de que, a aquests efectes caminaires, no tinc més remei que considerar-me decididament tercerviista; per a altres coses infinitament més importants, amb una sola via ja en tinc més que suficient. I no serà, vos ho assegure, per no haver-li pegat poquetes voltes...

Partences

Sembla indiscutible que, quan es tracta d’oronetes, els fem més cas quan tornen que quan se’n van. Cosa que té, crec, la seua lògica, perquè per a moltes persones el fet que durant uns mesos aquests bellíssims ocells ompliguen els nostres cels amb els seus vols vertiginosos és motiu indiscutible d’alegria, i també perquè el seu retorn s’associa amb l’arribada de la primavera, la fi de l’hivern i el consegüent renaixement de la natura. Però res de tot això no treu que pugam veure també els aspectes positius del moment de la partença. Per exemple, per anticipar el final de les calorades estivals i l’imminent adveniment de la tardor, amb tot el que això implica. Però sobretot, perquè el fet de partir ara cap al sud, en aquest com en molt altres ocells que qualifiquem de migradors, està en la seua pròpia naturalesa en formar part d’un cicle ancestral que, almenys mentre els humans no siguem capaços també de subvertir-lo, ha de renovar-se any rere any, i que com escrivia Rachel Carson (“There is something infinitely healing in the repeated refrains of nature - the assurance that dawn comes after night, and spring after winter”) té una bellesa tan simbòlica com real. Me n’alegraré, doncs, quan l’any que ve tornen  --previsiblement-- les oronetes; però ara, estic content també que puguen marxar, perquè és així com ha ser. I perquè estic ací, ara mateix, per poder veure-ho.

 

És inevitable fer hui esment, ni que siga per motius ben diferents, a Catalunya i al Marroc. A la primera, per desitjar-li, des del sud, una feliç i fructífera Diada: hereus d’un temps de dubtes i renúncies, com deia el poeta, però sense donar-se per vençuts, i via fora. I quant al segon, profundament colpit per la magnitud inabastable de la tragèdia que ha afectat directament a una terra que m’estime especialment i a molts amics amazics, de Marràqueix i sobretot de la Muntanya, de qui sabem que han salvat afortunadament la vida però que han patit pèrdues importants en tot el demés. Fins i tot veient les imatges em costa imaginar tanta devastació, i sé que de poc serveixen les paraules en aquestes ocasions. Però no és molt encara el que podem fer, més enllà de fer-los arribar, a ells i al seu poble admirable que sap com pocs què significa fer front a les adversitats, tota la nostra estima i solidaritat, i comprometre també el nostre suport, en allò que estiga a les nostres mans, per ajudar a una reconstrucció que s’anuncia llarga i dolorosa.

Portadora de color

Salta a la vista que no es tracta, ni per l’aspecte ni per la floració, d’una planta que destaque per la seua vistositat. Fins i tot el nom de tornassol amb el qual és habitualment coneguda a casa nostra l’ha agafat prestat de l’herba berruguera (o paissarellera), a qui se li atribueix tradicionalment la capacitat d'orientar-se cap al sol i a la qual s'assembla vagament pel seu aspecte cendrós. Tampoc ajuda molt, quant a dotar-la d’atractiu, la seua marcada preferència pels terrenys alterats i remoguts com ara conreus. erms o vores de camí, ni la notable toxicitat de la seua saba càustica (es tracta d’un parent proper de les lletereses), amb la qual convé evitar qualsevol contacte perquè pot arribar a provocar severes cremades a la pell. I amb tot, és precisament la composició química d’aquesta saba la què li va donar a la planta en qüestió, coneguda a hores d’ara pels botànics com Chrozophora tinctoria, una notable rellevància, ja que servia de base per a produir un apreciat colorant que, en funció de l’acidesa de la substància amb la qual es barrejara, permetia aconseguir una àmplia gama de colors, des del roig al blau i el púrpura; l’ús actual d’aquest colorant –tant del produït per aquesta planta com el que, amb idèntica composició química, procedeix d’unes altres fonts, com ara certs líquens com l’orxella-- com a indicador del pH, es basa precisament en aquesta propietat.

A banda de la seua utilització per a il·luminar els manuscrits medievals, el tint de tornassol (també anomenat folium o full) era especialment apreciat com a colorant tèxtil, sobretot per a la llana i la seda, i atenent a la rellevància històrica d’aquesta activitat a terres valencianes, cal suposar que devia ser àmpliament utilitzat pels tintorers. De fet, llisc a la magnífica pàgina Sciencia.cat que l’extraordinari “Manual de Tintoreria” de Joanot Valero (1497-1501) inclou la recepta per a produir-lo, posant la planta “a remul en pixats”. També el “Ramellet de tintures” imprès el 1691 a Barcelona per Narcís Feliu de la Penya, i que sembla ser la reedició d’una obra anterior de 1578, explica que “Per una pastera de full se prenen 8 roves full, 24 roves orins, és a saber, per 1 rova full 3 roves orins, y se pelejerà matí y tarda molt bé 15 dias, o fins a tant que la erba estiga ben travessada de dits orins y que quant partirà'n lo full o l'obri sie vermell dintra”. Aparentment, però, la producció local de colorant devia fer-se a una escala limitada, ja que si més no al segle XVIII, i tot i que la planta era freqüent a la Península Ibèrica, sembla que la major part del tint que es consumia procedia d'Holanda, on es processava a partir del suc de plantes recol·lectades al sud de França mitjançant un mètode suposadament secret: a la seua “Flora Española” (1784), el botànic català Josep Quer, fundador del Real Jardín Botánico de Madrid, a més de lamentar que “las demás Naciones no se hayan dedicado con mayor actividad á descubrir este pretendido secreto”, explica com els francesos “se contentan con vender á los holandeses sus trapos empapados en el zumo de esta planta, y estos extraen de allí su preparación, que nos venden en pasta”. També a Portugal, en aquesta mateixa època, s’advocava pels avantatges de posar en marxa una activitat organitzada d’extracció i preparació del colorant --la planta és freqüent també al sud del país-- sense haver de dependre dels productors estrangers.

Sense ser mai abundant, no és estrany trobar el tornassol a les comarques que envolten la Mariola, on es troba ara mateix --és una herba anual-- a punt de tancar el seu cicle vital. Pense, en veure-la aquests dies a la vora dels camins que recórrec amb freqüència, que en ser els fruits i les llavors la font preferida per a obtenir el tint, devia de ser ara quan se la recollia, si és que hi havia algú que ho fera per ací. I també que, com em passa amb motes altres plantes vinculades d’una o altra forma a l’activitat tèxtil tradicional en aquestes terres, és molt poc el que sé sobre aquestes qüestions històriques i etnobotàniques, i que hauria de fer alguna cosa per veure de corregir-ho, perquè ja veieu que fins i tot darrere d’una planta tan discreta i poc vistosa com el tornassol s’amaga una història fascinant de la què a penes arribe a rascar un poc la superfície. Això si, a la mata, millor no tocar-la massa.

"Portadora de color" és el que significa, literalment i en grec, el nom genèric de Chrozophora, i em sembla que quan el botànic belga Necker el va proposar, va estar ben encertat amb la tria. I quant a la planta, em sembla també que, vista en detall i des de prop, millora un poc respecte al seu aspecte general. Un poc només, i no passa res... Bon cap de setmana!

Dóna'm lluita (homenatge a Estellés)

 

Imatge de la xarxa 

(...) Que em facen les paraules servei concret de pedres

per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap.

Deixa’m, així, dempeus: açò, només, et pregue.

Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar

els ídols imbecils de les paraules, ara

que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls.

És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama,

de dir açò i allò clarament i tenaç.

Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança.

Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang.

No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies.

No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.

No em deixes a la vora del riu de les paraules.

Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.

Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.

No em dónes, doncs, la pau. Et demane altra cosa.

Solament que em sostingues ben calent, ben humà.

El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.

Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants

que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,

silenciosament, quasi sense plorar.

Europa em dol i els dies de la seua tristor.

Europa em dol i em dol ben concreta i calenta,

com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn.

Com un pa entre les mantes d’una por inconcreta,

que creix i creix amb una tristíssima buidor.

És l’hora de creuar-lo amb una ganiveta,

és l’hora violenta, per fi, de la saó!

És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts.

De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn.

De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç

que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món.

És l’hora de parlar clar i ras, sant Vicent.

(¿O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?)

"A sant Vicent Ferrer", fragment

Enguany, de nou, el meu primer dia de faena després de les vacances coincideix amb la Diada d’Estellés. I com sol ser també habitual, m’abelleix afegir-me des d’ací a la commemoració perquè em sembla un bon moment, aprofitant les paraules com pedres del poeta, per tornar a deixar clara la voluntat decidida de mantenir-nos dempeus i de seguir lluitant: pese a qui pese, no serà, tampoc ara, que seurem a un còdol ni callarem ja del tot.

 

Amb el retorn al treball --ple d’incerteses encara, mentre esperem que vagen aclarint-se amb prioritats, criteris i organització-- i el pas, fugaç i discret a la meua comarca, de la primera DANA de la temporada, done també per tancat aquest estiu indubtablement inusual però que, vist en perspectiva, ha acabat sent molt més "normal" del que uns mesos abans hauria gosat aventurar. Tan de bo puga dir el mateix, d’ací uns mesos, de la tardor imminent... 

Les valls d'Andorra

Va ser pràcticament decisió d'últim moment, per allò d'aprofitar ni que fora uns pocs dies de vacances per canviar de paisatges i cercar un poquet de frescoreta. I ja ens ha anat bé, quant a uns i quant a l'altra, que fins i tot ens va nevar un poc quan anàvem muntanya amunt camí del Siscaró encara que l'objectiu, en aquesta ocasió, eren sobretot les valls: Sorteny, Incles i, molt especialment, Madriu i el seu entorn, que encara no coneixia i on caldrà tornar més prompte que tard. Pel demés, ja sabeu, Andorra sempre paga la pena, i a falta de dir-ne si de cas alguna cosa més avant, pel moment em remet a les imatges. I ja hi haurà temps, segur, per a fer cims; per a la Seca i la Meca, també...

Això de córrer "la Seca, la Meca i les valls d'Andorra" es feia servir a ma casa amb certa freqüència quan jo era xiquet, sobretot aplicada a algú que viatjava molt. Jo no entenia molt bé què volia dir, però com va anar passant-me amb el temps amb moltes altres paraules, dites o expressions que feien servir els avis o els pares (i com lamente, a hores d'hora, no haver-me anotat més coses...) em va sorprendre molt saber que no era cosa de ma casa ni del poble, sinó que era frase d'ús general a tot el domini i documentada, pel que sembla, des d'antic. Coses que mai no entendran els borinots (i borinotes) de sempre, que estaven esperant el seu moment per tornar a marejar amb la llengua, encara què tampoc aquesta volta han de poder amb nosaltres.

Memòria del fred

Per aquestes terres en diem sobretot caves o neveres, però també se les coneix com a cases, clots o pous de neu. I tot i que mai no n'he parlat expressament, diria que la seua presència (en efígie) en aquest blog ha estat relativament habitual, perquè és pràcticament impossible recórrer aquestes serralades sense trobar-ne algun exemple més o menys destacat. Es tracta. com sabeu, de construccions de tipologia i característiques molt variables --des de simples geleres descobertes, que ací s'anomenaven vestisquers, fins a autèntics edificis d'aspecte i dimensions de vegades certament monumentals-- destinades a l'emmagatzematge de la neu que es recollia a la seua rodalia per tal d'utilitzar-la posteriorment, transformada en gel per compactació, per a conservar aliments o amb finalitats gastronòmiques o terapèutiques. Al País Valencià, i almenys des de principis dels anys de 1990, s'han dut a terme nombrosos estudis i treballs sobre aquestes construccions, majoritàriament datades entre els segles XVII i XVIII, i sobre la intensa activitat comercial que sustentaven, gràcies als quals --i a la tasca compromesa i entusiasta d'investigadors com els amics Josep Maria Segura Martí i Jorge Cruz Orozco, autèntics referents en la matèria-- hom disposa a hores d'ara d'una informació abundant i rigorosa sobre el particular; malauradament, i malgrat algunes intervencions significatives però més aviat puntuals per part d'algunes administracions públiques, no han avançat al mateix ritme les iniciatives de conservació de les neveres i d'altres elements patrimonials, molts dels quals es troben en un estat de degradació alarmant i en risc evident de desaparèixer.

En matèria de caves, i sense menystenir en absolut altres muntanyes pròximes com Aitana, Benicadell o el Carrascar de la Font Roja, Mariola mereix un esment especial, i no solament per la quantitat de construccions documentades --més de quaranta, entre caves i geleres, en el conjunt de la serra-- sinó especialment per la singularitat arquitectònica d'algunes d'elles. És el cas, per exemple, de la denominada Cava de Don Miguel, una massissa edificació bastida probablement al segle XVII al terme municipal de Bocairent i caracteritzada pel contraforts que reforcen la seua estructura, o de la conegudíssima Cava Gran, d'Agres o dels Arcs, recentment restaurada per la Diputació d'Alacant i que per l'estampa característica dels arcs que sustentaven la teulada a hores d'ara desapareguda, representa una de les imatges més icòniques de la serra. Totes dues, junt amb les del Buitre i l'Habitació, més petites però encara en un estat acceptable de conservació, formen part a hores d'ara d'un recorregut destinat expressament a divulgar la presència d'aquests elements patrimonials i de l'activitat que en depenia, tot i que no cal anar molt lluny per trobar altres exemples --com les caves del Racó del Sapo, el Teix o la Font de Sanxo-- també remarcables a pesar de la seua avançada decadència. 

Aprofite aquests dies de vacances per acostar-me de nou a Mariola, i sense cap exigència que condicione el meu trajecte, vaig adaptant sobre la marxa la caminada per veure algunes caves a les que feia temps que no hi anava. Sempre m'han encisat aquestes construccions, part essencial dels meus records muntanyencs d'ençà que en tinc memòria; però també (o especialment) em fascina l'activitat que s'hi desenvolupava al seu voltant, ara desapareguda sense deixar cap rastre més enllà de les pedres que en reten testimoni, i les seues connotacions socials i paisatgístiques. I tot i que és evident que també pel que fa a açò queda encara molt per fer, i que no sempre arribarem a temps d'impedir la desfeta, no puc evitar pensar que alguna cosa s'ha avançat des d'aquells temps, quasi remots, en què també nosaltres vam pensar que la Cava Gran era, a més de moltes altres coses, un símbol escaient.