"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 3 d’octubre del 2024

El mur del mar (notes d’estiu VI. I prou)

No obstant el seu caràcter eminentment muntanyenc (el seu topònim gal·lès significa, de fet, "terres altes"), el parc nacional d'Eryri inclou també una franja costanera de més de seixanta kilòmetres de longitud: encara que tradicionalment el nom s'aplicava només a la zona que envolta el massís d'Yr Wyddfa, la declaració de l'àrea protegida el 1951 es va projectar sobre un àmbit territorial molt més ampli (2.140 km2), del qual formen part també els ecosistemes costaners --dunes, aiguamolls i sorres intermareals-- de la regió de Meirionnydd. Era previsible, doncs, que com a part de la nostra visita a la zona ens plantejàrem també poder-nos fer una idea de les característiques de l'extens litoral de Gal·les, el territori del qual confronta, al llarg de més de més de dos-mil set cents quilòmetres, amb el Mar d'Irlanda i el Canal de Bristol, i que compta a més a més amb un sender continu i senyalitzat (el Llwybr Arfordir Cymru o Wales Coast Path) que el recorre en tota la seua extensió. Cal dir, però, que sense desmerèixer en absolut l'interès de les terres baixes del parc nacional, fora dels seus límits però dins el nostre radi preferent d'actuació quedaven dues zones els valors ambientals, paisatgístics i culturals de les quals eren qualificats, a la majoria de les fonts que consultàvem, com a extraordinaris; es tracta d'Ynis Môn o Illa d'Anglesey, i de la Península (Penrhyn) de Llŷn, i van ser per això les que vam escollir per a visitar-les (o per a tractar de fer-ho, vaja).  

Marea baixa a la badia de Conwy, a l'Estret de Menai

L'Illa de Môn, la més gran de Gal·les amb més de 700 km2 de superfície, se situa a la costa nord-occidental i està separada de la resta del país pel denominat Estret de Menai, un canal que no supera els quatre-cents metres d'amplària en el seu punt més estret, i que és salvat pels ponts de Britània i penjant de Menai; a la seua riba est s'alcen les històriques ciutats de ConwyBangor i Caernarfon. Amb una topografia relativament suau i una llarga història d'ocupació humana que es remunta almenys fins el Neolític, Môn alberga nombrosos jaciments arqueològics, i una part substancial del seu litoral està protegit com a Àrea de Bellesa Natural Excepcional. Quant a nosaltres, havíem decidit començar la visita al seu extrem més occidental, a una altra illa més petita coneguda com Ynys Gybi (en anglès, Holy Island, "illa santa", precisament per l'abundància de restes megalítiques), on després de visitar la ciutat de Caergybi i el seu port, preteníem caminar fins el far de South Stack; preteníem, perquè el vent i la pluja ens vam obligar ben aviat a girar cua i a optar per altres alternatives no pedestres que almenys ens van permetre confirmar que tot allò que havíem llegit quant als valors de illa està sobradament justificat. Per cert: probablement som dels pocs visitants a la zona que no vam anar a veure el famós poble de nom llarguíssim, però he de dir que va ser perquè se'ns va passar de llarg la cruïlla i ja es feia massa tard per a tornar. 

De dalt a baix: l'espectacular castell de Caernarfon (on l'actual Rei Carles III va ser investit Princep de Gal·les el 1969; vau veure el capítol a The Crown?), a la vora sud-est de l'Estret de Menai; port i muralles de Conwy, i gambes roges i garses de mar a la seua badia; port de Caergybi (Holyhead), on una línia de ferris uneix la Gran Bretanya amb Dublin; la costa propera al far de South Stack abans de que el temporal ens obigara a recular; platja i dunes (i vent, ai) a la Reserva Natural de Niwbwrch; tomba prehistòrica de Bryn Celli Ddu; i platja de Llandudno, amb garses de mar i becuts fent-se el sopar. 


Afortunadament, el dia que vam anar a visitar la Península de Llŷn l'oratge va acompanyar un poc més, però per a llavors ja ens havia fet també la guitza: la mala mar que havia deixat com a resultat el pas de la tempesta Lilian va impedir durant uns dies l'eixida del vaixell que ens havia de dur fins a la petita illa de Bardsey o Ynys Enlli, punt d'especial interès pels seus valors patrimonials --el monestir de San Cadfan, punt de peregrinació des del segle VI-- i naturals. No ens va quedar altre remei, doncs, que conformar-nos amb veure-la des de la distància: des del pintoresc llogaret d'Aberdaron, un sender que segueix a trams l'abans esmentat Wales Coastal Path, recorre la zona de Uwchmynydd, a l'extrem sud-occidental de Llŷn, oferint unes vistes extraordinàries de la costa i de la mateixa illa, totes dues incloses també en un una Àrea de Bellesa Natural Excepcional que abasta una quarta part de la península. Diverses finques gestionades pel National Trust --que per cert, va adquirir la seua primera propietat a Gal·les el 1895-- es dediquen a conservar activament els valors de la zona, tant pel que fa al paisatge i la natura com també als usos tradicionals com ara el pasturatge. En conjunt, i encara que no va anar exactament com l'havíem planejat, la visita a Llŷn va ser una forma magnífica de tancar un viatge que ens va deixar amb ganes de conèixer més i millor el país i la seua gent; potser no tardarem molt en tornar a Ynys Enlli... I per cert: he pres el títol d'aquesta entrada d'una estrofa de l'himne gal·lès (Hen Wlad Fy Nhadau, "El vell País dels meus pares"), que podria traduir-se com "mentre el mar siga el seu mur, que no puga mai caure el vell idioma"; em tem que, allà com ací, no serà tasca senzilla, però tampoc crec que falte gent amb la ferma voluntat d'aconseguir-ho. 

Badia d'Aberdaron, amb els illots de Gwylan (fawr, gran i bach, petit) al fons; cartell demanant que no es moleste a les cries de foca; Porth Meudwy, punt d'embarcament per accedir a Ynys Enlli; diferents vistes del recorregut (i de l'illa) pels penya-segats; ovelles herdwick en una granja de la zona; i l'esglèsia de Sant Hywyn a Aberdaron, amb el seu pintoresc cementeri abocat a la mar. 




Tal i com he tractat d'anticipar amb el títol, amb aquesta entrada tanque la sèrie que he dedicat de forma alternativa als viatges de  l'estiu a Gal·les i Canàries. Gràcies per la vostra paciència, i tan de bo alguna cosa vos puga resultar útil si teniu intenció de viatjar-hi; a mi m'ha vingut molt bé aquest exercici per recollir i recapitular els records d'aquells dies. I parlant de viatges i com ja vaig avançar fa poc, aprofite l'avinentesa per acomiadar-me durant un parell de setmanes, que espere poder passar a l'illa de Socotra: hi ha possibilitats --moltes, la veritat-- de què la miserable guerra encetada per l'extrema dreta israeliana i els seus acòlits occidentals però en la què tampoc pot eximir-se de responsabilitat almenys a part de l'altra part, afecte als nostres plans i que fins i tot calga anul·lar-ho tot si van tancant-se espais aeris; molt poca cosa en tot cas si això passara, comparat amb les desenes de milers de morts innocents, única raó important per exigir una volta més que es pose fi a tanta atrocitat. Ja veurem com queda tot plegat, però si no dic res en uns quants dies serà senyal que hem pogut arribar-hi, i ja vos contaré a la tornada. I per si finalment fora així i el 9 d'Octubre m'agafara també enguany un poc més amunt d'on brama la tonyina, aprofitaré allò que encara té de reivindicativa aquesta Diada per dir que no deixarem de fer-li front a qui té només com a objectiu fer-nos desaparèixer com a poble i cada volta té menys necessitat de dissimular-ho. No serà de mar el nostre mur, sinó de combatius balcons i d'estendards, irat de punys, pacífic de corbelles. 






diumenge, 29 de setembre del 2024

La Gomera en verd i blau (notes d’estiu V)


Encara que algunes entrades anteriors puguen donar a entendre una altra cosa, la veritat és que quan vam triar les Canàries com a objectiu viatger per a l'estiu passat, ho vam fer amb la idea principal de conèixer La Gomera. Així que sense renunciar, com ja s'ha vist, a aprofitar tant com vam poder el temps del què hi disposàrem (a més del Teide i Adeje, també vam poder acostar-nos a Teno; Anaga va haver de quedar per a una altra ocasió), Tenerife va ser punt de pas imprescindible, a l'anada i la tornada, per a  poder arribar a la tercera illa més petita de l'arxipèlag, fàcilment accessible des del port de Los Cristianos en un breu viatge amb ferri. No puc negar que en l'elecció de La Gomera, almenys front a les altres illes denominades verdes (El Hierro i La Palma), va influir de forma decisiva la reputació del Parc Nacional de Garajonay i l'esplèndida laurisilva que alberga; però també hi va tindre molt a veure l'opinió d'amics i amigues que ja la coneixien i que, a més de natura enlluernadora, paisatges imponents i cultura singular, ens parlaven d'un entorn majoritàriament rural, relativament allunyat (almenys pel moment i en aparença) de l'insostenible model turístic implantat a altres indrets de l'arxipèlag, i on la pausa, la tranquil·litat i el tracte humà eren encara valors tinguts en compte. Ara puc dir que crec que tenien raó, i encara que siga molt breument i sense entrat en molts detalls (massa estic abusant ja de la vostra paciència, em tem), m'haureu de permetre que deixe escrites algunes impressions, sense les quals em faria l'efecte que aquest repàs estival i recordatori quedaria, pel que fa a la part canària, impròpiament incomplet. 

Tenerife i el Teide vistos des de la costa de la Gomera; maqueta de l'illa al Centre de Visitants de Juego de Bolas; el nucli principal d'Hermigua; la bívia coneguda com a lisa de Salvador (Chalcides coeruleopunctatus), endemisme de La Gomera i El Hierro, amb qui vam compartir terrassa al nostre allotjament; platja de Santa Catalina, el Pescante i tram final de la vall d'Hermigua; i palmerars de palmera canària a la costa nord de l'illa, on conviu sovint amb la savina.

Potser el primer que hauria de dir és que, amb tres nits a l'illa però només dos dies complets --més els dos, només en part, de l'anada i la tornada des de i a Tenerife--,  l'estada a La Gomera se'ns va fer massa curta. Crec que, malgrat tota la informació prèvia amb la qual comptaven, vam  infravalorar el que ara en diuen  ítems d'interès, i tampoc no vam comptar amb el temps que cal en realitat per a desplaçar-se per l'accidentada topografia de l'illa (en cotxe llogat, en el nostre cas; les freqüències dels transports públics requereixen molta paciència i un temps del qual evidentment no disposàvem). En canvi, trobe que vam encertar quan, atenent suggeriments, vam triar per allotjar-nos un petit hotel rural en la preciosa vall d'Hermigua, on sovintegen els allotjaments d'aquest estil: en realitat, el poble està tan lluny --o tan a prop-- de tot com qualsevol altre punt de la Gomera, perquè en la majoria dels casos l'escarpada costa no dona cap opció per anar d'un lloc a un altre que no siga passar pel centre muntanyós de l'illa. Però a canvi, i a més de la calma, el bon clima i alguns restaurants francament recomanables, li queden molt a prop llocs com la platja de Santa Catalina, les restes imponents del denominat Pescante, o el nucli històric d'Agulo, al terme del qual hi ha també el Centre de Visitants de Juego de Bolas, recentment inaugurat i probablement un dels millors que he vist mai: visita més que recomanable per a conèixer millor l'illa i, sobretot, per planificar adequadament la visita al parc nacional. 

 

Diferents paratges a Garajonay: Reventón Oscuro (que ve a significar "costera fosca"; em va xocar això de "reventón", un significat que no coneixia); penyes de los Roques; bruguera de cim a prop de Tajaqué; bosc a Pajarito; Alt de Garajonay (1.484 m), amb la reproducció d'un altar de sacrifici aborigen; vistes des del cim (amb la Fortaleza de Chipude a la dreta); i vistes de laurisilva (de vessant i de fons de vall) al Bosque del Cedro, 


En tot cas, no és tampoc la meua intenció estendre'm massa ací en indicacions concretes (tips, crec que en diuen ara) respecte a les quals abunda a la xarxa informació fiable i detallada. Ho deixarem, doncs, en que un dels dos dies d'estada completa a la Gomera el vam dedicar, pràcticament íntegre, a caminar per l'extraordinari monteverde de Garajonay, aprofitant un dels senders abalisats --el més llarg, de fet-- del parc nacional; també en aquesta ocasió, puc assegurar que totes les recomanacions (les dels amics i les de la xarxa) estaven més que justificades, i fins i tot gosaria qualificar com a imprescindible la visita a l'excepcional i encisador Bosque del Cedro. Quant a la segona jornada íntegrament gomerenca, aprofitàrem el camí cap a l'abellidor Valle Gran Rey, on teníem previst fer una eixida en vaixell per a observar cetacis, per a conèixer alguna zona de Garajonay --com la de Laguna Grande-- que no havíem caminat el dia anterior i per visitar, al llogaret de El Cercado, el Centre d'Interpretació dedicat a les Loceras, terrisseres tradicionals de l'illa; el passeig en vaixell, per cert, una delícia. I la veritat és que amb això, i una estoneta de passeig l'endemà per San Sebastian de la Gomera, capital de l'illa, mentre esperàvem l'hora d'embarcar per tornar cap a Tenerife, vam donar per acabada una visita breu i  indubtablement intensa, però que ens va deixar, també sense cap dubte, amb ganes de més. Pel verd, pel blau, i per moltes altres coses. 


Laurisilva i bailadero de bruixes a Laguna Grande, Garajonay; capçalera del Valle Gram Rey; centre d'interpretació de la terrisseria tradicional gomera, a El Cercado; port de Valle Gran Rey; baldrigues, caps d'olla i dofí mular. Baix, la Torre del Conde a San Sebastian de la Gomera, porta d'entrada (i d'eixida) a l'illa per via marítima.