Codonys collits

Potser el que menys m’agrada, sobretot quan n'hi ha molts, és pelar-los prèviament --sé que hi ha qui els bull amb pell, però jo sempre ho he fet i ho he vist fer així-- i anar rebutjant els durs peçons i els quasi sempre abundants trossos cucats abans de posar la resta al foc. Però una volta fet això, tot el que queda del procés em resulta francament agradable. M’agrada, especialment, anar removent amb paciència i reiteració quasi místiques la densa massa ensucrada mentre les bombolles, d’hipnòtica i magmàtica aparença, van fent-se i desfent-se al ritme del moviment del cullerot; anar veient, mentre tracte d’evitar els inoportuns esguits bullents, com va mudant lentament de color i de textura fins que em sembla que ha assolit el punt adequat per a un òptim resultat, i abocar finalment l'espessa però fluïda confitura, encara fumejant, als recipients corresponents. I m’agrada, mentre vaig fent, recordar les vesprades al vell pis del carrer de Santa Rita veient a l’àvia Maria fent allò que ara faig jo, i a l’avi Enrique fent-nos repetir divertit, una i altra volta, l’embarbussament dels codonys collits de la codonyera (“no patiu que sense això no es pot dir missa”, ens deia l’àvia quan indefectiblement se’ns acabava escapant algun “collons”). Però sobretot, ho reconec, el que més m’agrada és menjar-me’l, i m’agrada que agrade també a casa encara que això represente tractar d’imposar, amb un èxit més aïna limitat, l’obligació de no ficar-hi cullerada almenys fins que no s’asseque una miqueta perquè, si no fora per això, crec que no arribaríem ni a deixar-lo refredar. Feia ja alguns anys que, per unes coses o per unes altres, no havia tingut ocasió de fer-ne perquè això del codonyat és, a casa i des de sempre, cosa meua. Però enguany, gràcies a una generosa donació de la imprescindible matèria primera, el seu aroma tardorenc ha tornat a omplir la casa, i he de dir, fets els tasts oportuns, que ha eixit francament bo. A veure si hi ha sort, i l'allarguem fins el Nadal; bé, sort, i un poquet també de disciplina...
 

En resum

"Cassana era una vila gran, com una ciutat petita, amb tots els seus estaments perfectament diferenciats. Devers sis mil habitants hi convivien, en una extensió de terme potser desproporcionada. Despenjant-se pel coster d'un puig penyalós i enlairat, coronat per un castell mig en ruïnes com tants d'altres del país, s'estenia en bona part en el pla, on hi havia les millors places i els més aristocràtics carrers. De la part alta del poble, la replaça de l'ermitori de la Mare de Déu dels Dolors podia obsequiar els visitants amb una vista senzillament meravellosa sobre la vall i les serres boscoses o de penya viva que l'encerclaven. Per un port devers xaloc, els dies clars, una blavor quasi imperceptible donava testimoni lleu de la mar fonda i llunyana, remota en la geografia i sobretot en la ment de la gent de Cassana, gent llauradora, de terra ferma”.

Enric Valor, “Sense la terra promesa”

Pot ser per visitar el seu castell, magníficament restaurat, i conèixer un poc millor aquest enclavament clau en la que va ser la primera frontera històrica entre els regnes de Castella i de València (“Aquest fos lo partiment de les terres: que l’infant hagués Almansa, e Sarafull e el Riu de Cabrivol: e nós que haguéssem Castalla, e Biar, e Relleu, e Seixona, e Alarc, e Finestrat, e Torres, e Polop, e la Mola que és prop d’Agües, e Altea“). I també per gaudir de les muntanyes que envolten la seua Foia, menjar --preneu-vos el seu temps, que bé ho mereix-- el típic gaspatxo de la terra, i assistir a una partida de l’ancestral joc de bola a braç. O per passejar pel carrerons estrets i costeruts del casc antic i recórrer sense presa el carrer Major tot evocant la immensa figura del mestre Enric Valor, fill il·lustre de la vila a la que va retratar en els seus llibres, nascut al número 22 d’aquell mateix carrer en una casa que espera des de fa anys ser transformada en un museu tan merescut com necessari... Tot i que de vegades no ho semble a la vista del trellat (escàs) dels resultats, quasi sempre que em plantege escriure alguna cosa al blog tracte de pensar abans en allò que, al remat, voldria transmetre a aquells que teniu encara la bondat de passar-vos per ací. I hui, el que volia dir és, en resum, poc més que això: si en teniu ocasió, no deixeu de visitar Castalla. I també de llegir, o rellegir, a Enric Valor. Estic convençut que no vos en penedireu, de cap de les dues coses. 

Castalla, com fa a penes uns dies Biar, és un d’aquells llocs que malgrat els seus innegables atractius (i de tindre’ls tan a la mà: no més de vint minuts de cotxe des de casa) puc haver estat anys sense visitar amb la pausa i el detall que mereixen. Hi he tornat aquests dies, aprofitant l’escàs temps lliure que em deixa, en aquests caps de setmana, una temporada d’esclata-sangs que si no plou prompte --que sembla que podria ser que si-- no s’allargarà molt més per aquestes terres, però que estic gaudint com feia anys: em feia un poc de por deixar el vímet i canviar-me a una d’aquelles cistelles modernes i plegables, però pel que es veu també aquesta funciona perfectament.

Els ulls de la nit

Amb ulls encesos cal entrar

dins la nit del misteri,

perquè el secret, així com l'aire

que bat als ulls, penetri fins al cor.

Joan Vinyoli

No sé per quina causa, però els mussols del veïnat estan aquests dies un poc rebolicats. No són els únics habitants de la nit que volten pel poble: de tant en tant s’hi deixen sentir en la distància els xiscles inquietants de la bellíssima òbila, i tampoc no és estrany, en les nits de l’estiu, escoltar pel mig les oliveres el xiulit inconfusible dels xots, als que ací diem cornetes. Ni les unes ni els altres, però, arriben ni de lluny a l’abundància dels mussols, que només es deixen veure de tant en tant però els crits dels quals ens acompanyen pràcticament cada nit. I encara més en aquests dies, que no sé què o qui els escarota però fins i tot algun d'ells, que s’ha acostat més a la finestra del que sol ser habitual, ha arribar a despertar-me amb els seus esgarips un parell de matinades. I no negaré que esvera un poc, obrir els ulls així; però posats a que em desperte algun soroll, no puc dir ni de bon tros que aquest siga el pitjor. 

Un dels privilegis de la meua  feina és poder estar present, de tant en tant, quan s'alliberen ocells recuperats en algun dels nostres centres que es dediquen a aquesta tasca. Tant la imatge del mussol --que li manlleve a l'amic Rafa Enguix-- com la de l'òbila, que és per cert una de les meues aus preferides des de fa molts anys, són d'una d'aquestes ocasions. I a veure com es porten, els mussols, aquesta nit... Bon cap de setmana!

Producte local

Era qüestió de temps i de paciència, i d'encertar el rotgle entre tots aquells que coneixem gràcies als avis que ens hi portaven i els que hem anat trobant al llarg dels anys. I pot semblar posa cosa amb les xarxes enceses a hores d'ara amb imatges de ceps i d'ous de reig, però que voleu que vos diga: amb les cames un poc adolorides de pujar i baixar costeres i barrancs i les mans i els braços plens d'arraps i de llardons, però quin goig fa veure els primers esclata-sangs mostrant l'aleta entre les estepes i el fenàs. I tornar a casa amb una bona mitja cistelleta perquè, ja ens ho deien els avis, els que es fan per aquestes serres són, de llarg, els millors de tots. I els primers, encara més. 

Doncs això, que sembla que la cosa dels bolets comença ja a moure ací pel sud (no només esclata-sangs; també abunden morenes i llenegues, i una bona varietat d'altres espècies que em tindran entretingut determinant-les), i que el pont, que enguany si que tocava, se n'ha anat recercant entre les soques i amb alguna escapadeta per la comarca, perquè no cal anar molt lluny per conèixer, o reconèixer, llocs tan estimables com Biar. Producte local, ja ho veieu...

Poble

Ja he dit altres voltes que mai no he acabat de sentir-me còmode amb tot el que envolta aquesta data: lluny som --o hauríem de ser-ho-- de records inútils i de velles passions. Però em costa també resignar-me a veure-la reduïda, any rere any, a banal festeta autonomista o, encara pitjor, a festí propiciatori per a feixistes, botiflers i altres infames carronyaires. Així que ho deixarem, com altres voltes i un any més, en allò que el 9 d'Octubre té de símbol, de desig d'un futur per al País Valencià que encara és lluny però al qual no renunciem. Visca la terra, doncs, ara com sempre, i feliç Diada!

Poble, recorda't

del que de tu s'espera

al cap dels segles.

Dus, damunt els teus muscles,

el feix de l'esperança

Poble, retroba't

en la profunda argila

de compartides

passió i confiança.

Retroba't en la fúria!

Vicent Andrés Estellés

El pati blau (relats conjunts)

Santiago Rusiñol (1913), Pati blau 

Si, fills meus, jo també vaig nàixer ací, com ara vosaltres. Ací va nàixer ma mare, i la mare de ma mare; moltes generacions dels nostres hi han viscut des d’uns temps tan remots que es perden en la memòria dels més vells. I ací he passat pràcticament tota la meua vida, com potser la passareu també vosaltres. Són tants, els records que tinc entre aquestes parets… Els primers jocs amb els germans i les germanes, la veu dolça de la mare cridant-nos al seu costat, les llargues migdiades a l’ombra en els calorosos dies de l’estiu i la benèfica escalfor d’un raig de sol quan arribava el fred hivern... Però també el descobriment del món immens i fascinant que hi ha més enllà d’aquests murs, a la protecció dels quals sempre sabíem que hi podríem retornar després d’haver viscut aventures i perills... Ara, aquest pati, que ha estat la nostra llar des de fa tant de temps, serà també la vostra casa, i per això heu de conèixer els vells pactes que tots nosaltres hem hagut d’aprendre i respectar, així que escolteu-me amb atenció: no sigueu mai ni massa dòcils ni massa esquerps; no esgarrapeu en excés sota les seues plantes, això els molesta molt; deixeu en pau els peixos i eviteu fer mal als ocells, però no tingueu pietat amb els ratolins. Si els accepteu alguna cosa de menjar, que semble que ho feu sobretot per cortesia i no per necessitat. I recordeu que esperen de nosaltres que ens fem els desmenjats, però valoren molt que, d’improvís, ens amanyaguem distretament entre les seues cames... Feu-ho així, i tot anirà bé; ells, els humans, seguiran creient que el pati es seu, però nosaltres coneixem la veritat: els autèntics propietaris d'aquest pati, de tots els patis ací i arreu del mon, som en realitat nosaltres, els gats.

La meua proposta per als relats conjunts. La veritat, no sé com se m'ha pogut acudir una idea tan absurda i esbojarrada...

Flora i fauna

Va haver un temps en què, a aquestes alçades de la temporada de bolets, ja hauria fet almenys un parell de viatges a buscar-ne, molt probablement nord enllà, on a més de gent neta i noble, desvetllada i feliç, es veu que estan traient de tot i en abundància. De fet, tinc amics i coneguts que a hores d’ara sumen ja centenars de quilòmetres de cotxe i carretera a les esquenes, a canvi de tornar a casa diumenge per la nit amb unes collites que, pel que diuen (i no ho dubte) compensen de sobres les hores de viatge. A mi, no cal que vos ho diga, la perspectiva de començar a omplir cistelles em té ja un poc inquiet perquè tot i que encara és un poc prompte i les serres que m’envolten a penes comencen a moure, com diem per ací, em costa --en açò com en tantes altres coses-- ser pacient. I malgrat tot, i si més no pel moment, seguisc resistint-me al turisme boletaire, no tant per les distàncies, que també, com per la peresa que em fa --els meus amics viatgers també me’n parlen-- haver de compartir muntanya amb les multituds de cercadors que s’hi concentren aquests caps de setmana en indrets en els què, no fa tant, costava trobar-se a algú més remirant sota les soques. Potser, si l’espera se’m fera massa llarga o es frustrara finalment la moguda ara incipient, acabaré llançant-me jo també a la carretera, si és que llavors no se m’ha fet ja massa tard; però per ara, seguisc estimant-me més caminar per senders propers i coneguts --la meua apreciada serra d'Alfaro, en aquesta ocasió-- sense deixar de mirar ací i allà no fora el cas, i gaudint, pràcticament en solitari, de tot el que dona de si, quant a flora i quant a fauna, aquesta primavera d’hivern esplendorosa. I la cistella, pel moment, es queda a casa: si cal que torne a per ella, no hauré d'anar molt lluny.