El nord, de nou

És molt probable que, fa alguns anys, m'haguera estès més amb això d'aprofitar per fugir de la calor, però vist com està anant l’estiu a Europa, les meues expectatives al respecte són més aïna limitades. A més, és evident que Frísia no és Islàndia, i l’única volta que he estat als Països Baixos recorde haver-ne passat (supose que per allò de la humitat) per a donar i vendre, així que amb no patir massa xafogor pel dia i poder dormir raonablement fresquet per la nit, ja em donaré per satisfet. En tot cas, l'objectiu del viatge que començarem demà i que ens durà per uns dies a les vores del Mar de Wadden no són tant els refugis climàtics com els naturals i, molt especialment, els culturals: si l’any passat va ser l'extraordinària Illa de Man i la seua voluntat per recuperar l'idioma, enguany ens hem proposat saber una mica més –sense cap més pretensió que la simple curiositat-- de la llengua frisona i el seu estat a la província neerlandesa en la què encara s'hi parla i on és cooficial. I si a més a més, entre dics, pòlders, aiguamolls i plataformes de marea, tenim la sort de veure foques o alguna àguila marina (les vaques i els cavalls ja els donem per descomptats), doncs molt millor encara... Ja vos contaré si això, oant gau, en Fryslân boppe!

Hauria pogut il·lustrar açò baixant de la xarxa alguna imatge de les illes, el Mar de Wadden o la bandera de Frísia, que té la seua gràcia i m'agrada especialment. Però segur que quan torne ja hauré fet de tot això unes quantes fotos, i m'he estimat més deixar-ho per llavors. El cas és que com que no estic caminant molt aquests dies, tampoc no sabia molt bé com fer-ho, i al remat he acabat per tirar ma del Montcabrer i el Mas de Llopis, que crec que van ser l'última eixida que vaig fer abans de la canícula. Relació amb Frísia? cap, evidentment. Però per una volta tampoc m'ho tindreu en compte, veritat?

Terra de deus

Presentada amb freqüència com una mena d’extensió del Laugavegur, la ruta que uneix les valls dels rius Krossá i Skódar a través del pas de Fimmvörðuháls constitueix per ella mateixa un recorregut ple d’atractius. La collada, situada a poc més de mil metres d'altitud i coberta de neu la major part de l'any, discorre entre les glaceres de Mýrdalsjökull, a l’est, i la  d'Eyjafjallajökull, coneguda per l'erupció volcànica de  l’any 2010, a l'oest. Sobretot quan s'encara venint de nord a sud, el trajecte supera un notable desnivell per camins en general de bona petja, però amb alguns trams empinats i de certa dificultat. La presència, tot just travessada la carena, dels refugis de muntanya de Fimmvörðuskáli i Baldvinsskáli, permet cobrir els vint-i-cinc quilòmetres del recorregut en dues etapes, però també hi ha la possibilitat de dedicar-li una única jornada, que és al remat el que vam fer nosaltres: tot i resultar lògicament més exigent, aquesta opció ens permetia recuperar el dia de més que, al principi de la nostra caminada, vam haver de dedicar per arribar fins a Álftavatn. Faltava per veure què n'opinarien al respecte les nostres cames, però tampoc no els vam deixar massa alternativa...

El nom de Krossá, el riu a la vora del qual hi ha el campament de Básar al qual acabàvem de fet nit, vol dir literalment "el riu de la creu"; immediatament al nord d'aquest corrent hi ha el conegut com a "bosc de Tor" (Þórsmörk), mentre que a la seua banda sud hi ha la zona anomenada Goðaland, que ve a significar "terra dels deus". Moltes referències a la divinitat en molt poc espai, doncs, el que no hauria de sorprendre si es té en compte que les singulars condicions geogràfiques d'aquest paratge el doten d’un clima relativament càlid i agradable; els bosquetons de bedoll, malgrat la intensa pressió a què van estar sotmesos pel ramat, es troben ací ben representats, i de fet la primera part del nostre recorregut cap a les muntanyes va discorrer entre la densa vegetació que voreja el caixer del perillós i imprevisible Krossá. No tardaríem molt, però, en abandonar la vall: en travessar  el curs de l’Straka, el sender comença una ràpida pujada, amb alguns trams habilitats amb esglaons, que deixa a la dreta l’imponent congost --l'Strakagil-- excavat pel rierol; el distintiu crestall de l’Útigönguhöfði, amb la glacera d’Eyjafjallajökull al darrere, presideix un paisatge abrupte i imponent en el què les sòbries tonalitats de les roques volcàniques contrasten amb el verd intens de la frugal tundra que substitueix, muntanya amunt, la vegetació esponerosa que ocupa les terres baixes.

Després de deixar enrere un pas estret i un poc exposat conegut com Kattarhryggir (literalment, l'“esquena de gat”), i de superar l’empinada pujada al crestall de Heiðarhorn, el sender arriba a la impressionant planura de Morinsheiði, des d’on es gaudeix d’una vista magnífica de la glacera de Mýrdalsjökull; de tant en tant, ens sorprèn l’estrèpit provocat pels seracs que es desprenen del casquet, un soroll aborronador que fa inevitable pensar en el potent i perillós volcà Katla, que roman sota la immensa capa de gel... El tram que separa Morinsheiði de la carena de la muntanya és també el més exigent del recorregut: només abandonar la meseta, cal creuar Heljarkambur, un estret pas de vessant equipat amb una cadena de suport a la part més exposada. Superada aquesta dificultat, cal encarar la pujada per les empinades congestes de Brattafönn, que sembla que vol dir precisament això ("ventisquer escarpat", diu el traductor); afortunadament, i amb un poc de precaució, les condicions de la neu ens van permetre superar-les sense cap incidència remarcable. Finalment, i sempre guiats pels característics (i oportuns) pals grocs que abalisen la ruta, vam arribar a la plana de Goðahraun, nom que rep un imponent camp de lava que es va formar a l'erupció del 2010, i que té també com a testimoni els cràters batejats, en honor als fills de Tor, com a Magni i Móði. El recorregut des d'ací fins al refugi de Baldvinsskáli discorre en gran part sobre la neu, però en anar vorejant els turons i fugint --quasi sempre-- dels pendents més pronunciats, pot qualificar-se en general com tranquil i abellidor, al menys sota les condicions en què nosaltres el vam fer; altra cosa ha de ser, sense cap dubte, al ple de l'hivern, o amb boira o torb.

Afortunadament, els quasi catorze quilòmetres que separen Baldvinsskáli de la nostra destinació final a Skógar discorren per un camí molt més còmode que els que ens havia portat fins allí, tot i que igualment remarcable pels extraordinaris paisatges que travessa. Però si hi ha un element que mereix ser destacat en aquest tram, és indubtablement la presència permanent de l'aigua: al llarg del seu trajecte per la vall del riu Skógá, el sender --sempre de bona traça, sense pendents excessius i amb evidents senyals d'una elevada freqüentació-- va deixant a la vora nombroses cascades, fins arribar a la culminació que representa el conegudíssim salt d'Skógafoss. No negaré que, a aquestes alçades del viatge, amb la presència incòmoda de la pluja, les presses per no fer esperar massa als taxis que ens havien de retornar a Reykjavik (els mateixos, per cert, amb els que va començar el nostre periple), i un cert cansament acumulat a cames i esquenes, va haver algun tros entre cascada i cascada que se'ns va fer una mica carregós; però és també innegable que, posats a triar un final escaient per als prop de cent vint quilòmetres del nostre recorregut, aquest no va estar gens malament. És cert, la zona és molt turística, i hi havia molta gent: però també venen cervesa...

Encara que amb alguns imprevistos d'última hora que afortunadament es van poder resoldre feliçment, poques hores després d'acabar la nostra caminada tornàvem a gaudir, al senzill però confortable hotel de Reykjavik, dels avantatges innegables d'una dutxa calenta i un llit tou. L'endemà, últim dia a Islàndia per a la majoria de nosaltres, i per tal de completar en la mesura possible el viatge, havíem planificat recórrer el famós Cercle Daurat, però una volta més ens vam haver d'enfrontar a circumstàncies inesperades: en arribar al Parc Nacional de Þingvellir, un lloc que m'abellia especialment conèixer per alló de la convergència de les plaques tectòniques nord-americana i euroasiàtica, ens va sorprendre una autèntica multitud que s'hi aplegava --això ho vam saber després-- a un dels festivals de música més importants d'Islàndia, que s'hi celebra precisament en aquest emplaçament. El resultat: quedar-nos bloquejats durant bastant temps a l'única carretera d'entrada i eixida, el què només ens va deixar temps --i bastant just-- per acostar-nos a Geysir i veure-li a penes un parell d'esclafits... Una raó més, si és que calguera, per voler tornar a aquella terra extraordinària de foc i gel. I de deus, també. 

Tal com vaig fer a l'entrada anterior que vaig dedicar a aquest viatge, i com en aquell cas amb la idea de que em servisca com a recordatori, no em puc resistir a identificar també les imatges que acompanyen aquestes línies, que comencen amb l'última rampa abans d'arribar al refugi de Baldvinsskáli, i acaben amb l'alenada ardent del guèiser de Geysir. Entremig, hi ha la vall del Krossá i el mateix riu; la meua primera perdiu de neu (Lagopus muta islandicus); el camí que remunta el canyó d'Strakagil; els crestalls de l’Útigönguhöfði i del Heiðarhorn (vist des de baix i des de dalt); el camí abans del pas de Heljarkambur; vistes del Mýrdalsjökull, i el mateix pas equipat amb una cadena; la pujada pel Brattafönn amb la meseta de Morinsheiði al fons; vistes dels camps de neu al capdamunt del coll de Fimmvörðuháls, i dues vistes del refugi; el camí de baixada cap a Skógar, amb algunes de les cascades que s'hi veuen al llarg del recorregut (les dues últimes imatges són de la d'Skógafoss); una vista del Parc Nacional de Þingvellir, i dues de l'estret d'Almannagjá, entre plaques tectòniques; tramussera de Nootka (Lupinus nootkatensis), espècie invasora originària d'Alaska molt estesa per les terres baixes d'Islàndia; becadell (Gallinago gallinado faeroeensis) i xatrac àrtic (Sterna paradisaea) a Þingvellir; i ubicació del primitiu parlament (Alþingi) al parc nacional. I deixeu-me que acabe amb una última imatge (no sé a qui li la furte, però li ho agraisc expressament) del grup extraordinari de persones amb qui vaig tindre la sort de compartir aquest viatge memorable: Ximo, Camilo, Juan, Nerea, Claudia, Elisa, Mili, Ana, David, Jose, Aaron, Virginia i, per suposat, Pako, no tinc cap dubte de que sense vosaltres --i sense el 'Þetta reddast'-- res no haguera estat igual. Moltes, moltíssimes gràcies. per tot i de tot cor, I fins a la pròxima...  

Pardalejant

D’ençà que vaig escriure per primera volta sobre els teuladins de casa, el paper del pati com a dormidor ha sofert nombrosos daltabaixos sense cap raó aparent. Simplement, de tant en tant se’n van a un altre lloc (quasi sempre, les palmeres del parc que tenim a prop), i després d’algun temps tornen sense que haja estat capaç de relacionar anades i vingudes amb cap causa concreta. De fet, en algunes ocasions, el seu retorn m’ha resultat bastant sorprenent: aquest últim hivern, després d’haver estat absents unes setmanes, van decidir tornar justament quan acabàvem de podar la major part dels nostres arbres; no ho tenien fàcil, cada capvespre, per encabir-se entre les minvades branques del garrofer... Aquests dies, un bon grup dels nostres animats veïns (potser menys nombrós que en altres ocasions, però no podria assegurar-ho) ocupa de nou el pati per fer nit. Però la seua presència es fa notar també, molt més que en altres moments, al llarg del dia, i em sembla que el motiu, en aquest cas, podria ser la facilitat per trobar aigua: a banda dels dos bassiols que hi tenim de seguit, i que lamentablement es cobren alguna víctima ocasional entre els volanders, quan referma la calor els posem alguns plats amb aigua, que han de  compartir amb tórtores i merles però que semblen agradar-los bona cosa per beure i per banyar-se. He de dir que, amb això, em passa igual que amb el menjar: estic totalment convençut que s’ho poden arreglar perfectament sense nosaltres, però no puc negar –la biofília, ja sabeu-- que fa em molt de goig veure’ls. I la veritat és que poder pardalejar sense haver d’eixir de casa, resulta bastant pràctic, que no estan ara mateix les vesprades com per anar a buscar natura massa lluny.

El camí de les aigües termals

Quan es tracta de viatges que organitze jo mateix, soc més aviat de decidir la destinació amb poc temps per davant, i de planificar el programa de forma minuciosa. Però des de que vaig començar a viatjar amb l’amic Pako Crestas, m’he anat acostumant a reserves fetes sovint amb notable antelació, i sobretot a no preocupar-me massa pels detalls (itineraris, allotjaments, i fins i tot material necessari), almenys fins a poc abans de començar. Una prova, diria, de la meua confiança en l’experiència i la capacitat de Pako i, molt particularment, en la seua demostrada habilitat per a superar imprevistos i situacions sobrevingudes que no són excepcionals en el tipus de recorreguts que ens sol proposar. És sense dubte per això que, quan poc abans d’agafar l’avió cap a Reykjavik ens va assabentar que l’agència local no ens podia traslladar --pel mal estat de la carretera d’accés-- fins el punt d’inici del que havia de ser el nostre recorregut a peu, no solament no em vaig preocupar massa; també me’n vaig adonar que, malgrat els mesos transcorreguts d’ençà que havia decidit anar a Islàndia, pràcticament no sabia res dels nostres plans, més enllà de que es tractava de caminar cinc dies, en règim d’autosuficiència, pels extraordinaris paisatges d'un país al que, per moltes raons, feia massa temps que tenia a la llista de pendents.

Landmannalaugar, el lloc al què no ens podíen portar, constitueix el punt de partida d’un dels itineraris senderistes més interessants i freqüentats d’Islàndia. La ruta, coneguda com a Laugavegur (“Camí de les fonts termals”, nom que se li va posar quan es va obrir el 1978 i que comparteix amb un popular carrer de Reykjavik), transcorre per les terres altes de l’interior islandès al llarg de cinquanta-cinc quilòmetres que poden cobrir-se en quatre o en cinc jornades. Oberta al públic entre mitjans de juny i mitjans de setembre, quan els vials d'accés estan lliures de neu, compta amb refugis gestionats per l'Associació Turística d'Islàndia al final de cada etapa, i la possibilitat d’acampar junt a les instal·lacions d'aquests. Des del final de la ruta, a la vall de Þórsmörk, hi ha la possibilitat --que també contemplàvem en el nostre cas-- d'enllaçar amb un altre recorregut, el de Fimmvörðuháls ("Coll dels cinc mollons"), amb vint-i-cinc quilòmetres més i dues etapes que ens haurien de dur, després de superar un desnivell notable, fins a la famosa cascada d'Skógafoss. La idea, en tot cas i com s'ha dit, era fer el trajecte complet carregant a la motxilla amb tot allò necessari, incloent-hi doncs menjar, tendes de campanya i la roba adequada per a un oratge amb fama d'imprevisible.

Òbviament, i atenent al caràcter lineal del nostre recorregut, la impossibilitat d’accedir fins al punt d’inici representava un greu entrebanc, que només podia resoldre’s --si més no en part-- tractant d’arribar amb vehicle fins a algun altre punt de la ruta a partir del qual reprendre el trajecte original. I això és el que, almenys en teoria, vam tractar de fer: arribar amb dos taxis tot-terreny, que ens van assegurar que podien fer-ho, fins al refugi d'Álftavatn, junt al llac del mateix nom i punt final de la que hauria estat la nostra primera etapa a peu. El cas és que ni els taxis eren el què ens imaginàvem --només dues furgonetes convencionals, això si, amb tracció a les quatre rodes-- ni el camí ens va donar moltes opcions. Per no fer-ho massa llarg, ho deixarem en què després d'unes quantes hores transitant lentament i penosament per la carretera de muntanya F210, coneguda com a Fjallabaksleið Syðri, i quan ens faltaven més de trenta quilòmetres per arribar a la nostra destinació, vam acordar amb els nostres voluntariosos conductors afganesos donar per acabat l'intent; ells van girar cua per tornar a Reykjavik, i nosaltres vam decidir aventurar-nos per tractar d'arribar a peu fins a Álftavatn tan prompte com poguérem. Al remat, portàvem damunt tot el que necessitàvem, les forces --i els ànims-- encara intactes, i llum disponible pràcticament al llarg de les vint-i-quatre hores del dia... i de la nit. No ens va fer falta recòrrer molt de camí per confirmar que la possibilitat d'arribar fins on preteníem amb aquests vehicles era totalment irreal.

Assolir finalment el nostre nou objectiu va consumir el que quedava de la primera jornada i la totalitat de la segona. Discorrent sempre entre paisatges imponents, l'única dificultat del caminal que anàvem resseguint eren els diferents cursos d'aigua, alguns d'ells de certa rellevància, que calia travessar a gual amb la consegüent (i repetida) operació de posar-se i llevar-se botes. Precedida per un pas de riu --el de la vall on conflueixen els corrents del  Laufalækur, el Ljósa i el Markarflót-- un poc més compromès per extensió i cabal i on l'acostumada arromangada de camals va resultar clarament insuficient, l'arribada al preciós paratge d'Àlftavatn i el seu refugi va suposar una alegria, i també un cert alleujament. Al remat, havíem perdut una jornada respecte a l'itinerari inicialment previst, i no tindríem ocasió de conèixer una zona reputada per les seues llacunes termals i les acolorides muntanyes de riolita; però havíem pogut recuperat el trajecte original, i la caminada per arribar fins ací havia estat, sense cap dubte, una experiència difícil d'oblidar.

Després d'un inici tan intens, i a desgrat de la distància acumulada, la pluja ocasional i el pes que carregàvem, les dues etapes restants del Laugavegur van discórrer plàcidament, o almenys així m'ho va semblar. La primera, entre Álftavatn i Emstrur, per impressionants planures de neu i lava, travessades per impetuosos torrents i amb el premi final del canyó de Markarfljótsgljúfur. La segona, entre aquest últim refugi i l'agradable campament de Básar, deixant progressivament enrere l'esquerpa però imponent tundra àrtica que ens havia acompanyat pràcticament des de l'inici de la nostra caminada, per obrir pas als bosquetons de bedolls que, junt amb aquella, constitueixen la vegetació característica de la major d'Islàndia. Un canvi de paisatge --Básar es troba notablement més baix i a prop de la mar que els llocs des d'on veníem-- que va anar acompanyat també d'una presència humana molt més evident i que contrastava amb els dies anteriors, en què a penes vam compartir trajecte amb uns pocs grups de caminants. La part bona d'estar més a prop de la civilització: poder fer-nos unes cerveses, a preu nòrdic però  còmodament asseguts: em tem que al refugi de Langidalur, a prop del final de la segona etapa, ens vam fer notar una mica. Però calia agafar forces, perquè després d'acabar amb el camí de les aigües termals, encara ens quedava per davant el dels cinc mollons; i la veritat és que això mereix ser contat a banda. 

Ja sabeu que, sense perdre l'esperança de que aquestes ressenyes de viatges vos puguen resultar d'alguna forma vagament interessants, a mi em van molt bé com a recordatori de tot allò fet, vist i viscut. Així que, a banda de deixar per a una pròxima entrada algunes qüestions especialment rellevants del nostre recorregut (en especial, l'extraordinari grup de persones amb qui he tingut la sort de compartir-lo), no em puc estar d'afegir alguns brevíssims peus de foto: ja heu vist que els topònims islandesos són tan fàcils de pronunciar com de recordar, però millor assegurar-se per si de cas... De dalt a baix, doncs: el pic de Laufafell (1.070 m) amb el rierol de Laufalækur al davant; el sol de mitjanit arribant a Reykjavik; cavalls islandesos camí de les pastures d'estiu; un dels nostres taxis alternatius tractant d'avançar per la intransitable F210; la preciosa silene molsa (Silene acaulis), molt freqüent en tot el nostre recorregut; paisatges volcànics al voltant de la Fjallabaksleið Syðri, i el nostre grup fent camí; el nostre primer campament; paisatges de la segona jornada de marxa; passant a gual el Laufalækur mentre ens observava un escuraflascons becfí (Phalaropus lobatus); vall del riu Markarfljót, un dels més difícils de creuar; muntanya de Tvíeggjar (775 m), a prop d'Àlftavatn; coll que accedeix al llac, i refugi a la seua vora; muntanyes i vall al refugi de Hvanngil, a prop de l'anterior; pont sobre el riu Kaldaklofskvisl; paisatges nevats a la plana de Maelifellssandur; el riu Innri-Emstruá; el nostre campament vora el refugi d'Emstrur, i l'espectacular congost de Markarfljótsgljúfur; paisatges volcànics a Botnar; riu Fremri-Emstruà; silene vermella alpina (Viscaria alpina) i dríada (Dryas octopetalla), flor nacional islandesa; bosquets de bedoll pubescent (Betula pubescens) a prop de Langidalur i caseta d'aquest refugi; i finalment el riu Krossá, a la Vall de Þórsmörk, junt al campament de Básar.