Geografia humana

Quan es tracta de fer-se una idea del patrimoni natural d’un territori i no es compta amb massa temps per explorar-lo, els espais naturals protegits solen ser una opció especialment recomanable. En el nostre cas, tres dels quatre parcs nacionals declarats al territori frisó –en total, n’hi ha actualment vint-i-dos al conjunt dels Països Baixos-- ens quedaven relativament a mà des del lloc on ens allotjàvem. A això cal afegir el ja esmentat Paisatge Nacional dels Boscos del Nord de Frisia (Nasjonaal Lânskip De Noardlike Fryske Wâlden), una de les vint àrees designades sota aquesta figura destinada a protegir àrees caracteritzades per “una combinació única de terres agrícoles, natura i història cultural”, com també altres espais inclosos en la denominada  Natuurnetwerk Nederland, la xarxa ecològica dels Països Baixos en la qual, a més dels governs estatal i provincials, hi participen organitzacions com Natuurmonumenten, entitat de referència en la custòdia del territori que gestiona tres-cents cinquanta-cinc espais d’alt valor natural, amb una superfície de cent dotze-mil hectàrees. En conjunt, Natuurnetwerk Nederland inclou un 21 % de la superfície continental de l’estat.

Marjals, pastures i boscos constitueixen una part fonamental de la natura frisona, i el Parc Nacional d’Alde Feanen alberga alguns dels millors exemples d’aquests hàbitats i de les espècies que hi viuen, amb especial referència a la majestuosa i escassa àguila marina, que va tornar a reproduir-se al país el 2006 després de segles d’absència. No tinguérem la sort de veure-la en aquesta ocasió, però els recorreguts per la rodalia d’Earnewâld, on hi ha el centre d’informació del Parc, resulten totalment recomanables per fer-se una idea dels valors de l’espai, gestionat per l’associació It Friske Gea (“El Paisatge Frisó”) en coordinació amb diversos departaments provincials, i l’origen del qual està relacionat amb l’extracció de torba al llarg dels segles XVIII i XIX. Sense menystenir, però, l’interès d’aquesta mena d’aiguamolls de terra endins, he de dir que l’element que em resultava més atractiu per la seua singularitat era sense dubte el Mar de Wadden (Waadsee en frisó) i tot el seguit de sistemes ecològics als quals dona lloc, hàbitats dinàmics i canviants que a aquells que estem familiaritzats amb les pràcticament inapreciables marees mediterrànies ens resulten fascinants, sorprenents i potser un poc inquietants.

Platja d'Oosterstrand, al nord de l'illa d'Skiermûntseach; hel·leborina de fulles amples (Epipactis helleborine) als herbassars humits del Parc Nacional de Lauwersmeer; observatori Romsicht, junt al canal de Headamsleat al Parc Nacional d'Alde Feanen; centre d'informació del Parc, i algunes imatges d'aquest: escultura de llúdria al port d'Earnewâld, oca de galta blanca (Branta leucopsis), oroneta (Hirundo rustica) i falguera (probablement Dryopteris dilatata) creixen epífica sobre un tronc de salze escapçat. 

El Waadsee és una massa d’aigua d’escassa fondària  --el seu nom al·ludeix a les extenses planes d’arena i fang que queden al descobert en la marea baixa-- que s’estén entre la costa del continent i les denominades Illes Frisones, i abasta territoris danesos, alemanys i neerlandesos; declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO per constituir “el major sistema mundial ininterromput de fangars i bancs de sorra intermareals”, acull una gran quantitat i varietat d’aus, i a les seues aigües es deixen veure foques comunes i grises. L’illa d’Skiermûntseach (Schiermonnikoog en neerlandès), inclosa dins l’àmbit protegit per la UNESCO, té també la consideració de Parc Nacional, i la seua visita representava per tant una bona oportunitat per fer-se una idea, ni que fora necessàriament superficial, d’aquest paisatge extraordinari: potser en una altra ocasió en plantejarem arribar fins a l’illa caminant, però l’opció del ferri des de Lauwersoog tampoc ens va anar gens malament. I recórrer a peu o en bicicleta les dunes i les platges del parc, gestionat en aquest cas per l’abans esmentat Natuurmonumenten, una experiència altament recomanable que pot completar-se encara, a la tornada al continent, amb una visita a Lauwersmeer, el nostre tercer parc nacional. Situat en el límit entre Frísia i la província de Groninguen, l’espai uneix als valors ambientals el seu caràcter directament lligat a l’acció humana: aïllat de Wadden el 1969 per la construcció d’un dic, l’antic estuari del riu Lauwers ha acabat esdevenint un llac d’aigua dolça d’innegable interès paisatgístic i especial rellevància per a les aus.

Foca comuna (Phoca vitulina) en un banc d'arena junt a Skiermûntseach; vistes del Mar de Wadden en el trajecte amb ferri des de Lauwersoog; far del nord (Noardertoer) de l'illa; dunes i bosquetons del parc nacional; gavina riallera (Chroicocephalus ridibundus); roser del Japó (Rosa rugosa), espècie exòtica molt estesa a les dunes; Bunquer Wassermann, una de les nombroses restes de la Segona Guerra Mundial existents a Skiermûntseach (hi ha un museu que se n'ocupa); el Waadsee en marea baixa des del dic que el separa del Lauwersmeer; instruccions per a veure les estrelles a un observatori del Parc Nacional, i vistes d'aquest a les bandes de llevant i ponnent. 

Lauwersmeer en particular, i les costes del Wadsee en general, constitueixen un exemple evident de fins a quin punt l’acció humana ha configurat secularment (i segueix fent-ho en l’actualitat) la geografia d’aquest país que seria radicalment diferent sense el concurs de dics, pòlders i terps, i en el què per tant la separació entre patrimoni natural i cultural resulta sovint innecessària i fins i tot inoportuna. Deixeu-me doncs que, tot i haver començat amb el primer, acabe amb el segon aquesta breu ressenya, amb dues referències específiques: per una banda, i havent de tornar ja cap a Amsterdam al final del nostre viatge, vam optar per fer-ho pel sud-oest de Frísia per conèixer ni que fora de passada alguns nuclis rellevants per diferents raons: Snits i el seu important port de terra endins que connecta amb l’Iselmar; Stavoren, a hores d'ara un poblet de pescadors a la vora d’aquest però que va ser la ciutat frisona més antiga; i molt especialment, el pintoresc poble de Hylpen (Hindeloopen en neerlandès). I per una altra: en cercar informació, abans del viatge, sobre els elements d’interès de la preciosa ciutat de Frjentsjer (Franeker), vaig passar per alt la seua rellevància com a capital del joc de pilota a mà frisó o keatsen, similar al nostre joc de llargues i del qual no solament alberga des de 1854 la què es considera la competició esportiva regular més antiga del món, sinó també diverses edicions del campionat mundial del denominat Joc Internacional, del qual la Selecció Valenciana de Pilota ha estat guanyador en diverses ocasions; una circumstància sense dubte interessant per a Francesc i per a mi, però un poc més que això per a Rafa, que n’ha estat practicant actiu d’aquest esport profundament arrelat a les nostres comarques i que en sap d’ell bona cosa. I en tot cas, una constatació més de tot el què han donat de si aquests pocs dies coneixent un poc millor la terra i la cultura d’un dels pobles més antics d’Europa del qual, com passa malauradament massa sovint, sabem molt menys del que convindria. Per cert: les vaques van ser fàcils, però els cavalls es van fer de pregar una mica més; segurament és que no miràvem on devíem.

Dic front al Mar de Wadden a prop de Harns; dues vistes del port d'Snits; cases al port d'Stavoren i monument a la Dama d'Stavoren; canals i carrer de Hylpen; església de Sant Martí (Martinikerk) a Frjentsjer; cartell d'informació en frisó: museu del joc de pilota; camp de joc en preparació per a la competició de la Permanente Commissie (PC) que tindria lloc dies després; cartell en una de les torres del camp; cavalls frisons al Paisatge Nacional de Súdwest-Fryslân; Ulleboerd ("forat de mussol"), típica culminació de les granges tradicionals frisones pensat per a que les rapinyaires nocturnes hi accediren per mantenir a ratlla els rossegadors; i un despistat que passava per allí i que, veges quina casualitat, duia damunt una senyera d'Alcoi. 

Set segles i mig

"E aenant per alguns dies, com nós haguéssem en cor de anar a Poblet e de servir la mare de Déu en aquell logar de Poblet e fóssem ja partits d’Algezira e fóssem en València, a nós cresqué la malaltia. E plach a nostre Senyor que no complíssem lo dit viatge que fer volíem.

E aquí en València, en l’any de .MCCLXXVI., sexto kalendas augusti, lo noble en Jacme, per la gràcia de Déu, rey d’Aragó e de Mallorques, e de València, comte de Barchinona e d’Urgell, senyor de Muntpesler, passà d’aquest segle. Cujus anima per misericordiam Dei sine fine requiestat in pace. Amen."

 

Més enllà de la llegenda i la mitificació, i a desgrat de les inevitables llums i ombres, ningú no pot negar el paper cabdal de Jaume I en la nostra història. I és només això el què, com a modest homenatge al seu llegat, volia recordar hui, quan es compleixen set-cents cinquanta anys de la seua mort. Amb un pensament, també, per a les víctimes de la conquesta que ens va fer nàixer com a poble, i el propòsit irrenunciable de seguir lluitant pel futur del País del qual ell va posar les bases fa més de set segles i mig, i que a pesar de tot encara segueix fent camí, vida amunt i nacions amunt.

El país dels nenúfars

Les dues hores i mitja de trajecte per carretera que separen l'aeroport d'Schiphol del poble de De Westereen i el càmping al qual ens allotjaríem, anticipaven els trets fonamentals del paisatge que ens acompanyaria els dies successius: en dues paraules, pla i verd. De fet, una part substancial d'aquest sector de Frísia, al qual s'accedeix des d'Holanda del Nord a través de l'Afsluitdijk, es troba per sota del nivell del mar, i els aiguamolls, les torberes i els canals s'hi fan presents pertot arreu. El recorregut pels més de trenta quilòmetres del dic, amb el Mar de Wadden a una banda i l'IJsselmeer --i els seus extensos camps eòlics-- a l'altra, resulta per si mateix un trajecte certament singular, especialment per a qui, com és el nostre cas, no està familiaritzat amb aquestes infraestructures colossals i la peculiar geografia que generen: la coneguda dita "Deu va crear la Terra però els neerlandesos van fer els Països Baixos", que ens recorda oportunament Francesc, resulta en aquest context especialment reveladora. 

Flors --i fulles-- de nenúfar groc (Nuphar lutea); l'IJsselmeer (en frisó, Iselmar) des de Koarnwertersân; canal de Nikje Feart, junt al nostre càmping; nenúfar blanc (Nymphaea alba), freqüent també als aiguals de la zona; i penó o banderí amb la bandera de Frísia davant l'església de Sant Benet, a Damwâld.

D'ençà que a mitjan dic vam entrar oficialment a Frísia, la seua característica bandera va començar a veure's quasi pertot arreu, però molt especialment --quasi sempre en forma de banderí-- en les cases dels poblets que visitem. Per cert, si heu llegit la descripció vexil·lològica de l'ensenya, haureu vist que les figures roges que sovint s'interpreten com a cors són en realitat fulles de nenúfar o seeblatt (pompeblêden en frisó), la qual cosa justifica el títol d'aquesta entrada. I potser fora també convenient aclarir que, en referir-nos ací a Frísia, ho fem en realitat a un dels territoris que històricament formava part de la gran regió ocupada pels frisons i que, en un sentit ampli, s'estenia almenys des de la denominada Frísia Occidental, a la província neerlandesa d'Holanda del Nord, fins a l'actual Frísia Septententrional, a la frontera entre Dinamarca i el land alemany d'Schleswig-Holstein. La llengua frisona només ha perviscut fins a hui dia a aquest darrer territori, al municipi de Saterland, a la Baixa Saxonia alemanya, i a la província neerlandesa de Frísia (Fryslân), a la que com s'ha dir es refereixen aquestes línies i on hi ha el major nombre de parlants. De la relació entre els tres territoris i la posició del nacionalisme frisó al respecte, potser en parlarem en un altre moment; ara com ara, tornarem al diari del viatge, que en aquesta primera jornada vam completar amb una passejada per l'acollidor poble de Burgum i la rodalia del llac de Burgumer Mar, molt a prop seu i part del Paisatge Nacional dels Boscos de Frisia del Nord (Noardlike Fryske Wâlden). 

Vistes del Burgumer Mar; xavos (Hydrocharis morsus-ranae) i fredelugues o judies (Vanellus vanellus) a la seua rodalia; informació a l'accés a l'àrea natural de Soetspolder; i canals en l'entorn del llac.  

Amb la llengua i la cultura com a objectius essencials --però ja es veu que no exclusius-- del viatge, ens va semblar oportú dedicar la nostra primera jornada completa a terres frisones a conèixer Ljouwert, capital del territori i seu d'algunes entitats rellevants del mateix. El centre de la ciutat, de poc menys de cent-mil habitants i aspecte animat i acollidor, alberga diversos punts d'interès, com ara la seu del Fries Museum, de visita imprescindible per saber un poc més de la cultura i la història frisones; ubicat en un modern edifici, el museu compta amb una magnífica col·lecció d'objectes molt diversos, tot i que he de reconèixer que no vaig acabar d'entendre del tot el seu plantejament expositiu, ni el tractament que dedica a la llengua. No molt lluny hi ha l'edifici de la Friske Akademy, entitat normativa i d'investigació sobre el frisó que ens vam haver de limitar a veure per fora per ser festiu, com també altres monuments representatius de la ciutat com la torre Oldehove (en restauració ara) o diverses esglésies d'interès. Finalment, encara vam completar el dia amb la visita a la històrica --i fotogènica-- ciutat de Dokkum, coneguda entre altres coses per les seues fortificacions i per la figura de Sant Bonifaci, qui va ser martiritzat ací. Eixa mateixa nit, la Selecció Espanyola va guanyar el Mundial; ningú no va llançar coets al càmping... 

Dalt, vistes de Ljouwert: la Plaça Zaailand i el Palau de Justícia des del Friske Museum; vaixells històrics a la Willenskade; seu de la Friske Akademy; esglèsia Gran o Jacobina, i esglèsia de Sant Bonifaci. Baix, diferents indrets de Dokkum: Molí de Hoop, construit sobre un dels baluards del segle XVI; edifici de l'Ajuntament; església Gran de Sant Martí; església de Sant Martí i Sant Bonifaci; i Capella de Sant Bonifaci, aixecada el 1934 en el lloc en el que la tradició situa el martiri del sant.

La xifra de parlants del Frisó Occidental oscil·la segons fonts entre les 400.000 i les 480.000 persones, la qual cosa representa a prop del 60 % de la població del territori. La situació, però, no és en absolut uniforme: a les àrees urbanes, on es troba a més a més molt influït pel neerlandès, el seu ús és molt més dèbil que a les zones rurals. Amb tot, sembla que la situació de la llengua --que cal recordar que té caràcter cooficial a la província-- es manté relativament estable, i hi ha entitats, com Afûk o el Moviment Frisó, que duen a terme una tasca molt activa en la defensa i la promoció del frisó. No obstant això, la seua presència a l'educació i els mitjans de comunicació es considera per part de certes instàncies com a clarament insuficient, i almenys des de la perspectiva d'un visitant ocasional, no pot dir-se que el frisó gaudisca de molta visibilitat: la major part de les senyalitzacions vials, com també la informació turística a molts municipis, es troben exclusivament en neerlandès, i els establiments privats que fan servir la llengua pròpia són pràcticament testimonials... Potser que, a més a més de la pilota (ja vos contaré...), el país dels nenúfars i el de l'olivera compartim algunes altres coses com la facilitat per treure la bandera i amagar la llengua. Però també, n'estic segur, la voluntat de perviure malgrat tot, i gent disposada a no rendir-se.