Pròpiament riu

Havent estat trescant, les últimes setmanes, per la part de més amunt i la de més avall, era precís deixar-se caure també pel tram més conegut de la part alta del riu Vinalopó, on no sol faltar mai el cabal i on el canvi de paisatge no ha estat, per això, tan sorprenent. Però si que es nota, en l’aigua i la verdor, la bona temporada, i va estar un matí entretingut i divertit perquè el riu ha ocupat ací i allà trossos de senda i, al remat, anar fent camí en bona companyia i amb els peus a remulla, ara que el sol comença --massa prompte, pel meu gust-- a deixar-se sentir, sempre fa goig. I potser podria dir alguna cosa més d’aquests racons entranyables que m’estime especialment, com també del mateix riu que comença a viure com a rambla i que només ocasionalment arribarà a veure la mar de Santa Pola perquè li traiem abans l’aigua i la vida fent que s'esfilagarse en mil séquies. Però encara que siga un poc impropi després del que vaig dir l’altre dia dels blogs i d’altres xarxes, em perdonareu que hui em remeta simplement a les imatges, que no crec que valguen més que mil paraules però que tampoc van malament per deixar que aquestes últimes descansen una mica. I al remat, contradir-se a un mateix de tant en tant sempre m’ha semblat un exercici saludable. Bon cap de setmana!

D’ençà que vaig saber de Vangelis per primer cop --el pare d’un bon amic tenia gustos musicals un poc peculiars, i a sa casa igual s’escoltaven els Aphrodite’s Childs com Albedo o Spiral-- la seua música m’ha acompanyat en moltes èpoques de la meua vida, sobre tot en aquella fase adolescent de fascinació pels sintetitzadors, el rock progressiu i la New Age a la què, ho he de reconèixer, mai no he acabat de renunciar del tot. Gràcies, mestre, per tantes bones estones; estic convençut que el deu de la Música Electrònica, cosí germà del de la Biomecànica, t’haurà reservat un lloc de privilegi en el seu cel. 

Blogcelebrant (quinze anys de Col·lecció de moments)

Si, jo soc aquest que es veu a la dreta, en primer pla. Era bastant més jove, llavors, però ja no era un tendre pinetó com sou ara vosaltres. Ja sabeu que la vida sobre aquestes roques, amb la terra justa per arrelar-nos i l’alè constant del mar agitant les nostres branques, no sempre és fàcil per a nosaltres, i rarament creixem tant i tan ràpid com ho fan aquells que viuen en indrets molt més amables. I les coses, abans, quan n’érem molts menys dels que som ara i el sol de l’estiu cremava sovint les nostres fulles tendres, eren encara més difícils. Sovint pense en la força i la tenacitat d’aquells que ens van precedir: el meu avi --o àvia, que els pins no fem distinció d’aquests assumptes-- en va ser un d’ells, i ens contava com va arribar ací, sent llavor suspesa en el vent de terra endins, quan els estimballs estaven pràcticament nus d’arbres i matolls perquè segles de focs i de ramats els havien acabat fent fora, i només els pescadors que havien bastit les cabanes vora mar i potser algun contrabandista s’hi acostaven llavors a aquestes costes. 

Però després, primer a poc a poc i en autèntiques multituds al pas dels anys, les persones van començar a vindre fins a la cala. Els pins els sentíem parlar, un poc sorpresos, de la frescor de l’aigua, de la pau que s’hi respirava i de la bellesa feréstega del paisatge, i tot i que alguns de nosaltres s’hi van deixar la vida per fer lloc a les noves carreteres i a les construccions que van bastir, cada volta més gent venia a seure als nostres peus, i dinaven buscant la nostra ombra, i hi havia fins i tot qui ens dibuixava --tinc un record viu d’una nena que va vindre alguns estius amb els seus pares, i que passava hores amb els seus pinzells a la ma-- o escrivia poemes que parlaven de nosaltres. I tot i que en un moment vam arribar a pensar que, igual que abans el foc, seria ara el formigó qui ens havia de fer fora, vull pensar que almenys alguna de tota aquesta gent haurà comprés que mai més no hi haurà calma ni bellesa ni paisatge si no trobem la forma de conviure...  

No vos ho negaré, la vida en altre lloc potser ens resultaria més senzilla. Però crec que encara que poguera, no canviaria per res aquest penya-segat, per més que el ‘progrés’ dels humans ens amenace, i sovint hi passem set i ens falte terra i l’embat de la mar ens sacsege amb violència quan bufa el temporal: si jo fora ona, pagaria gustós el preu de desfer-me en mil bocins si amb això poguera arribar fins ací dalt i poder veure, ni que fos per un moment, tot allò que nosaltres podem veure. I sé que, amb força i amb paciència, també vosaltres, fills (o filles, tant se val), creixereu i arribareu a albirar-ho, i els ocells faran niu a les vostres branques, la gent buscarà la vostra ombra amiga, i hi haurà qui en farà quadres i n’escriurà poemes i vos guardarà en el record com un tresor. 

Doncs això, que Col·lecció de moments, el preciós blog de Carme Rosanas, ha fet quinze anys, i ens ha proposat celebrar-ho a partir d’un dels dibuixos que, com els poemes i els relats, ha estat col·leccionant, també per a nosaltres, durant tot aquest temps. I encara que no hi he estat mai a la cala de Sa Tuna –caldrà posar remei-- per un moment m’he volgut fer arbre a vora mar, només per agrair-li a Carme tota la bellesa que ens regala. Felicitats, llarga vida al Col·lecció de moments, i moltes gràcies, per tot. Ah, i com que açò va de bones notícies i encara que no vinga molt al cas, deixeu-me que vos diga que un mes després de veure-les per primer cop, i quan pràcticament ho havia donat per descartat perquè feia setmanes que no veia moviment, el niu d’oronetes del costat de casa torna a tindre llogateres i sembla que ara si que va de bo.

El perquè de tot plegat

És molt probable que almenys alguns o algunes de vosaltres, amables visitants d’aquestes planes que formeu part també del col·lectiu --cada volta més reduït-- que encara manté algun blog en actiu, vos ho plantegeu també de forma més o menys habitual. Jo, ho reconec, ho faig amb certa freqüència, i no sempre em resulta fàcil respondre a la pregunta de què faig, a aquestes alçades, fent servir encara aquest invent. Perquè a més de tractar d’estar present amb certa assiduïtat en allò que en algun temps vam convindre en anomenar la blogosfera, em deixe caure també de tant en tant per altres xarxes --ara com ara mantinc comptes més a menys operatius a Twitter, Facebook i Instagram; amb TikTok encara no he gosat-- que, almenys en el meu cas i a banda d’altres consideracions i especificitats, crec que donen bastant menys feina que voler posar-se a escriure un text amb una mínima pretensió de coherència i, sobretot, amb voluntat de sobreviure a la vertiginosa fugacitat que caracteritza a altres plataformes. No voldria caure en generalitzacions injustes, treure-li importància a la tasca dels creadors (i creadores) de continguts ni posar-me, com dirien les meues filles, massa boomer, però em fa l'efecte que encetar una discussió a colp de piulada, donar difusió a convocatòries més o menys interessants o mantenir un oportú registre gràfic, preferentment de certa qualitat, de les activitats o els interessos personals, no solament sembla més senzill, sinó que a més a més té l’avantatge d'una vida útil tan curta que, fins i tot quan les coses no acaben d'eixir com tu voldries, no te n'has de preocupar per gaire temps; si fa no fa, el que ve a durar una story...   

Ho vinc a dir, tot açò, perquè aquest cap de setmana passat, en una de les caminades de les que en el seu moment m’agradarà també escriure alguna cosa per ací, vam poder visitar --gràcies, Núria, per portar-nos-- una extraordinària població de la planta que solem anomenar curraià pàl·lid, una de les tres orquídies del gènere Cephalanthera presents al nostre territori (les altres són el curraià blanc, C. longifolia, i el vermell, C. rubra). El pàl·lid, de nom científic Cephalanthera damasonium i al què corresponen les imatges, no és una espècie massa comuna però, com vam poder comprovar sobre el terreny, pot arribar a ser localment abundant quan les condicions --en aquest cas viu en herbassars frescos i humits sota un bosc de ribera, i se'n comptaven com a poc per dotzenes-- són les adequades. El cas és que tot i que el nom comú d’aquest grup d’orquídies sempre m’ha resultat com a mínim cridaner, mai fins ara m’hi havia parat a pensar-hi i a furgar un poc sobre la paraula curraià. I encara que tampoc n’haja pogut treure massa l’entrellat, la situació, després d'una estoneta de consultes i d'estirar algun que altre fil, seria la següent: d’entrada, la visita imprescindible a l'Alcover-Moll, la primera font a la que solc recórrer en casos com aquest, no va donar cap resultat perquè ni la paraula ni cap de les que raonablement podrien estar fonèticament relacionades (em moc, també en açò, entre la més absoluta  ignorància i la simple i atrevida especulació, però curraià em sona, no sé com dir-ho, com a bastant oriental) apareixen entre les seues entrades. La paraula si que consta, en canvi, al DIEC i al DNV, però només per referència al curraià vermell sense cap altre comentari addicional, i tampoc Coromines sembla aportar massa llum al cas, ja que he sabut, per referències indirectes, que en el seu Diccionari Etimològic i Complementari es limita a assenyalar una possible (i diria que remota) relació amb el poblet berguedà de Correà,

Arribats a aquest punt, la consulta al colossal Corpus de fitonímia catalana esdevé el següent pas lògic, i tot i que a diferència d'altres casos la informació que he trobat sobre el particular és més aviat limitada, sí que ha obert la porta a seguir un camí alternatiu: en parlar dels curraians, i a més de panís bord, recollit al Delta de l'Ebre, s'hi fa referencia a una forma corrallà (recordeu allò de la fonètica) procedent de la zona dels Ports, que tot i que tampoc he sabut trobar a cap diccionari català (ni castellà), sí que apareix en alguns vocabularis antics en aquesta darrera llengua com un mot procedent del caló que significaria collaret, amb alguna indicació específica de que es tractaria d'un de perles. I el més probable és que siga només una casualitat, però m'ha semblat que a la planta, això de dir-li collaret (sobretot, de perles, i a les imatges em remet) potser no li aniria malament del tot, i que ves a saber si el curraià no podria ser, com altres paraules catalanes (xaval, dinyar o cangueli, per citar-ne només algunes), un préstec procedent del romaní alterat per les diverses formes que tenim de pronunciar-la... I ací és, al remat, on volia arribar: amb tantes i tan variades coses que em desperten l'interès --i els romanços que escric per a contar-les--, amb unes imatges que arriben en el millor dels casos a la categoria de passables i que a penes donen per a un feed en condicions, i amb la idea, en quasi tot allò que deixe escrit, de que a algú li puga resultar interessant o útil més enllà dels cinc primers minuts després d'haver-ho publicat, la blogosfera segueix sent-me, ara com ara, una xarxa social imprescindible. I si vos sembla que no tinc raó, ens veiem al Twitter quan vulgueu i ho discutim.

La fita

"E quan venc en torn de quinze dies, envia'ns messatge l'infant don Alfonso que es volia veer ab nós, e prega'ns que li exissem a Almiçra. E nós enviam-li a dir que tort nos tenia, e adobant-nos lo tort que ens tenia, que ens veuriem de bon grat ab ell (...) E eixim a la vista entre Almiçra e los Capdets on ell s'era atendat, e nós a Almiçra. E foren ab nós més de la terça part dels cavallers que ab ells no eren, e vim-nos. E quan nos fom vists, venc a la nostra host per veer la Regina nostra muller, e nos volguem-li fer lliurar lo castell d'Almiçra, e la vila, en què ell posàs, e ell no hi volc posar, e posà defora al peu del puig d'Almiçra on feit havia parar ses tendes. E aquí haguem gran solaç e gran amor."

Jaume I, Crònica o Llibre dels Fets

El 26 de març de 1244, Jaume I d’Aragó i l’infant Alfonso, que en uns anys esdevindria gendre del primer i regnaria a Castella sota el nom d'Alfonso X, signaren un Tractat ("Super particionem conquiste Hispanie...") que havia de posar fi a anys de desavinences i incompliments per part de totes dues corones respecte als límits de la seua expansió sobre les terres de Xarq al-Àndalus, i que fixava la frontera meridional d’un encara incipient Regne de València. Entre altres consideracions, el tractat, que va ser negociat i signat a un indret anomenat, segons les fonts, Almiçra o Almizra, atribuïa a la Corona d’Aragó els territoris que depenien del castell de Biar, en els quals s’hi incloïen en aquell moment els actuals municipis de Beneixama, el Campet i la Canyada. Quant a l'adjacent districte de Villena, que el Tractat de Cazola (signat entre els dos regnes el 1179 i reiteradament vulnerat per totes dues parts) assignava a la Corona de Castella però en mans aragoneses des de 1240, quan va ser conquerit pels cavallers de Calatrava en nom de Jaume I, es reafirmava com a part del territori castellà. A hores d’ara, l’opinió pràcticament unànime entre els especialistes és que el lloc on va tindre lloc la signatura del Tractat d’Almizra, cabdal per al futur de l’expansió peninsular de la Corona d’Aragó malgrat les vicissituds que afectaren, anys després, a la frontera amb el regne de Castella, es correspon amb el  tossal de Sant Bertomeu, al Camp de Mirra (nom que rep, des de mitjans del segle XIX, el poble conegut tradicionalment com El Campet), sobre el qual romanen les restes, actualment consolidades, d’un castell d’origen andalusí que ha estat identificat com l’Almizra a la qual fan referencia les fonts històriques. Cada mes d’agost, el Camp de Mirra evoca l’episodi que hi va tindre lloc en una coneguda i concorreguda representació basada en el relat que d’ell ens va deixar el mateix Jaume I en el seu Llibre dels Fets.  

El cas és que, a desgrat de la rellevància histórica del lloc i del fet de trobar-se relativament a prop de casa, mai no havia trobat el moment d’acostar-m’hi, fins que aquest cap de setmana passat vam decidir fer-ne una ràpida escapada, i no sols al castell: una breu i senzilla caminada a partir del mateix poble permet accedir tant al que queda del recinte, situat en una ubicació indubtablement estratégica i amb uns trets particulars --com el seu probable caràcter de graner fortificat, tal i com van determinar els amics Josep Torró i Josep Maria Segura-- que el fan especialment interessant, com a la mateixa ermita de Sant Bertomeu, amb la torre annexa (anomenada del Conjurador) que s’ha relacionat de vegades amb el mateix castell però que sembla que ver estat bastida al segle XVI, o el singular petroglif de les Graelletes, situat entre aquest tossal i l’immediata elevació de la Fantasmeta, al qual s’ha atribuït un origen medieval. I encara, resseguint fins més enllà de la Canyada l’estreta línia de turons que separa la vall de Biar pròpiament dita de la de Beneixama, vam poder arribar al punt en el qual la serra de la Creueta i Santmajor pasa a ser la Sierra de la Villa i pel qual, segons totes les dades, transcorria aquella primera fita entre dos regnes. Amb un regal inesperat, a més a més: de tornada cap al Campet, el Vinalopó, crescut i desbordat, i amb la presencia inusual de picaports i altres aus aquàtiques aprofitant la inusitada abundància que ha portat aquesta primavera; tot plegat, gran solaç e gran amor, que diria el rei en Jaume.

La foto de dalt correspon al molló que delimita actualment els termes de La Canyada i Villena, i que correspon tal i com s'ha dit al traçat d'aquella primera frontera valenciana, que es prolonga per la vall --és fàcilment visible si amplieu la mateixa imatge-- seguint el traçat del que a hores d'ara és un assegador. I per cert, del castell estant i caminant després per aquelles terres, va ser inevitable pensar en allò que sentirien els camperols andalusins, acampades les hosts aragoneses i castellanes al costat de casa seua, mentre el Rei i l'Infant, en reeixit exercici diplomàtic, es repartien unes terres que havien estat seues durant segles i en les què, de fet, encara van resistir durant uns mesos --el castell de Biar no va caure a mans cristianes fins a febrer de 1245-- a l'empenta dels exèrcits feudals: la figura d'al-Azraq estava a punt d'aparèixer a la història...  

Paisatge i més

La imatge del riu Barxell precipitant-se per l’imponent esglaó rocós del paratge del Salt d’Alcoi ha estat una de les estampes més icòniques de les moltes que han deixat, en aquestes comarques, les abundants pluges d’aquesta extraordinària primavera. Esmentat ja, amb la seua acostumada precisió, per Cavanilles ("muy presto se ve caer de lo alto de una peña una cascada cristalina que va á dar al rio: vense correr las aguas por canales, óyese el murmullo de otras que se precipitan á lo léjos, creciendo el ruido al paso que disminuye la distancia de doce molinos papeleros y tres batanes que se hallan en ménos de una hora de cuestas rápidas"), feia temps que el riu, habitualment sec a hores d’ara per les extraccions d’aigua per a consum humà a la font que l’origina, no mantenia un cabal constant i significatiu durant tantes setmanes --allò més habitual és que el Xorro, com se’l sol anomenar per ací, aparega només després d’episodis de pluges fortes per desaparèixer després en uns pocs dies--, la qual cosa, junt amb les facilitats que hi ha actualment per accedir fins a la zona gràcies a diversos senders abalisats, ha fet que molta gent, procedent no solament d’aquesta contornada, s’hi haja acostat aquestes últimes setmanes i n’haja deixat oportú testimoni gràfic a blogs i xarxes socials.

El Salt (sec llavors) i les fàbriques nascudes al seu voltant vistes
des del Castellar ara fa poc més d'un any

Evidentment, i tot i que no he estat dels més matiners --realment, no va ser fins la setmana passada que m’hi vaig acostar finalment--, tampoc jo me n’he pogut sostreure a l’encís d’aquest paratge que forma part dels meus records d’infantesa i amb el què m’uneix una especial vinculació, perquè el Salt és, com no podria ser d’una altra forma, molt més que un paisatge fotogènic. Fa algun temps parlava ací mateix de la rellevància del jaciment paleolític que ocupa part de la contrada, amb presència destacada de restes de neandertals, i que deu part del seu extraordinari estat de conservació al paper dels travertins generats precisament per l’acció de l’aigua rica en carbonats. Però no és aquest, en tot cas, l’únic element històric remarcable configurat per la presència del riu: és molt probable que a finals del segle X la cabdal Séquia de Barxell, que duia l’aigua des del naixement del riu fins a les hortes abancalades de la foia alcoiana, discorreguera ja pel nord de la cascada, no molt lluny del lloc que devia ocupar l’alqueria andalusina de Torc, avui desapareguda, i vorejant també en el seu trajecte el puig que ara anomenem el Castellar, sobre el qual s'alçava el hisn d’Alquy. La mateixa séquia que, segles després, va permetre la implantació, en aquesta mateixa zona, d’un conjunt extraordinari de molins i batans als quals s’hi referia també Cavanilles i que, junt amb les restes d’altres elements com la peculiar Cava de Cortés, les canalitzacions bastides al llarg dels segles per a incrementar encara més l’aprofitament de l’aigua o les extraccions de pedra tosca, fan d’aquest enclavament un testimoni fonamental i insubstituïble del patrimoni històric alcoià.

La història no és, en qualsevol cas, l’únic element a destacar en l’entorn del Salt. El propi ressalt de més 80 metres de caiguda que dona lloc a la cascada, format per l’enfonsament d’una volta de travertins generada per les pròpies aigües –tant del riu com de diverses surgències d’origen càrstic-- ha estat considerat com un punt d’elevat interès geològic i geomorfològic, en constituir un valuós testimoni dels diversos processos implicats en la formació i desenvolupament dels dipòsits de tosques, tant en el Salt pròpiament dit com en les seues rodalies riu avall. Però a més a més, aquestes mateixes formacions de travertí constitueixen, des del punt de vista biològic, un hàbitat singular en el qual la presència de molses i falgueres, agents actius en la precipitació del carbonat de calci, assoleix una rellevància excepcional, i que de fet ha estat considerat com a prioritari per la Unió Europea a efectes de la seua conservació... En tot això pensava, l’altre dia, corprés com tantes altres voltes per la bellesa de l’indret i per l’estrèpit de l’aigua que es precipitava penya avall: un preciós paisatge que amaga, com quasi sempre passa, molt més del que aparenta; i ja veieu que n’aparenta molt.

Molses i falgueres als travertins del brollador del Molí Mató, a Agres (El Comtat)

 

Ara i sempre

Feia temps --des de bastant abans de l'obligada pausa pandèmica-- que no em deixava caure per cap manifestació. Però aquesta vegada, sense saber molt bé per què, vaig estar convençut des del primer moment que calia anar-hi. Potser per Fuster, de qui no vaig poder escoltar en directe aquell discurs, també a Castelló, el 1982, però a qui dec molt del que pense sobre allò que som i el que podríem arribar a ser. O bé pel risc evident de que aquells que diuen estimar-se aquesta terra però només actuen pel seu propi benefici acaben una volta més amb els minsos avanços (molts menys i en molts menys aspectes del que voldria, però avanços al remat) que els valencians i valencianes hem pogut assolir els últims anys. O simplement, perquè m'abellia tornar a ser una veu més, entre moltes altres, cridant que el País Valencià segueix ben viu i actiu, decidit a seguir avançant malgrat tots els entrebancs, els riscos, els càlculs i els oportunismes. I és cert que m'hauria agradat que haguérem estat molta més gent, ahir, als carrers de Castelló, però les hores de viatge van pagar de llarg la pena: per retrobar a vells amics a qui feia temps que no veia, per l'emoció de tornar a veure les muixerangues aixecant-se; però sobretot, per la sensació de que tot i que tenim encara per davant un llarg camí, res ni ningú podrà acabar amb la nostra ferma voluntat de seguir fent-lo. Ara i sempre. 

De rambla a riu

Si preguntàreu, a alguna persona de la zona, sobre el lloc on naix el riu Vinalopó  --un dels tres corrents fluvials principals, junt amb el Clariano i el riu d'Alcoi, que tenen la capçalera de les seues conques en la important unitat  hidrogeològica que constitueix la serra de Mariola-- allò més probable és que vos dirigira a l'encisador enclavament de la Font de la Coveta, on un brollador que naix de l'escletxa de la roca alimenta amb un cabal variable però permanent el llit del riu, que a partir d'ací discorre, flanquejat a trams per un dens bosc de ribera, a través d'un pintoresc recorregut entre tolls i salts i en el qual sovintegen també els testimonis dels antics aprofitaments agrícoles i fabrils tan habituals en aquestes comarques. Però tampoc no seria estrany que vos parlaren d'un indret anomenat Els Brulls, un paratge situat uns pocs centenars de metres aigües amunt, als peus de l'antic castell del Vinalopó que probablement va donar nom al mateix riu, i que tret dels períodes més eixuts sol ser el punt on el cabal, magre encara, comença a discórrer de forma permanent llit avall gràcies a l'aigua que brolla --d'ahi el nom-- des del fons pedregós de la mateixa llera.

Des dels Brulls cap amunt, i fins el punt on assoleix el seu límit superior, el caixer només porta aigua de forma ocasional, sobretot després de fortes pluges, i per això se'l sol conèixer com a Rambla del Vinalopó o de Mariola, el llit de la qual travessa un dels sectors més singulars d'aquesta serra. En aquesta part de la muntanya, la volta del potent anticlinal que la conforma va acabar cedint a les forces tectòniques per donar lloc, en esfondrar-se, a un àmplia vall vorejada a nord i sud per llomes i relleus arbrats, i ocupada des d'antic per masos i conreus que configuren, junt amb les clapes de pineda i carrascar, un paisatge amable i divers que contrasta amb l'abrupta Mariola de cims elevats i pendents vertiginoses que s'aboca, cap a l'est, sobre la vall del riu d'Alcoi. Al fons de la valleta, la rambla va ascendint suaument cap a la seua capçalera, situada al denominat Pla de Bodí, als peus del mas del mateix nom; tot i que el pla, com la immediata Foia del Bovalar, s'hi troben ocupades a hores d'ara per extenses àrees de cultiu, és encara possible resseguir entre els bancals els regalls i escorrentius que, a partir de les fonts i els brolladors que sovintegen a la zona, acabaran confluint poc després per donar lloc al llit principal.

Amb tot el que s'ha dit, convindreu que no calen massa excuses per a recórrer els vells caminals que travessen aquests paratges. Però per si en feren falta, aquesta volta teníem un parell de bons motius per a afegir. Per una banda, i en haver vist fa uns dies que la Rambla, poc més amunt dels Brulls i a l'altura de la casa que porta el mateix nom, baixava amb bona cosa d'aigua, teníem certa curiositat per comprovar fins a quina altura del seu llit es mantenia un cabal significatiu després de les últimes i generoses pluges. I per una altra, és precisament als peus dels turons que envolten la vall on apareixen algunes de les orquídies més boniques i interessants de les que es fan a la muntanya, la majoria d'elles en flor en aquestes dates. Quant al primer, val a dir --i no recorde haver-ho vist massa vegades-- que l'aigua no solament començava a regallar, esgolant-se entre els bancals, des de la mateixa capçalera, sinó que els barrancs i rierols que hi menen baixaven també ben animats. I quant a les segones, quasi que em remetré a les imatges que vam anar prenent al llarg del dia. Flors i aigua, doncs, una volta més aquesta primavera extraordinària; i més dies que tinguérem per tant com hi ha per veure, que açò no ha fet més que començar...

Me n'adone, després d'haver caminat aquest cap de setmana passat a vora rambla, que fa també prou temps que no m'acoste al tram on el Vinalopó comença a fer de riu; faig propòsit de fer-ho, i de parlar-ne, tan prompte com trobe un moment, perquè també ha de pagar la pena veure'l amb tota l'aigua que ha caigut. I quant a les orquídies, allò que buscàvem sobretot eren les bellíssimes papilionàcies i les singulars purpúries, i ja veieu que l'objectiu es va complir a bastament; les abelleres (grogues, blaves i becades), els homenets i els curraians ens van anar eixint al pas per completar, al remat, un matí magnífic.