Sant Jordi

Podria haver-ho avançat ahir, més encara tenint les roses tan a mà. Però com que no vaig caure en el compte (amb això que a Alcoi enguany ho celebrarem diumenge vaig una mica despistat), i encara que siga només per complir amb una arrelada tradició d'aquest blog, que com sabeu té una marcada predilecció per les flors, els llibres i tot allò que ens uneix com a País, ho diré hui, que al remat és quan toca fer-ho: visca Sant Jordi, bona Diada! 

No cal ser molt observador per adonar-se’n de les notables diferències entre la iconografia de Sant Jordi que em vaig portar fa uns anys de Romania, on és un sant d’estesa devoció popular, i la del cartell de festes d’Alcoi d’enguany, que entenc basada en el monument al patró de l’escultor Gonzalvo. Supose que són coses d'una figura tan sincrètica com aquesta. I dels gustos de cada lloc i època, també; els meus, quasi que me'ls reserve...

Neu i roses

L'Alt Atles és una de les tres branques principals --junt amb l'Atles Mitjà i l'Antiatles-- en què es divideix la vasta serralada nord-africana dins el territori marroquí. Conegut també com Atles Gran (o Adrar n Drn en amazic taixelhit), aquesta imponent cadena muntanyosa està constituïda al seu torn per tres nuclis principals:  l'Alt Atles Occidental, que representa la part geològicament més antiga i on s'eleva el conegut pic del Toubkal i la majoria de cims que superen els quatre mil metres d'altitud; l'Oriental, amb altures màximes per damunt dels tres mil metres, topografia relativament suau i extenses formacions forestals al seu vessant septentrional; i el Central, que correspon òbviament al sector situat entre els dos anteriors (açò és, aproximadament entre Warzazat a l'oest i Azilal a l'est), format per materials predominantment calcaris que donen lloc a un relleu en el que sovintegen moles i congosts, i on apareixen també alguns cims que s'aproximen o superen per poc els quatre mil metres; és el cas de l'Iguil M'Goun, de 4.071 metres d'altitud i, en última instància, causa principal del meu últim viatge a terres amazigues.

La veritat és que, quan es tracta de tornar a caminar per les muntanyes del Marroc, no puc dir que em faça falta cap motivació especial. Però en aquesta ocasió, la proposta de l'amic Pako Crestas per ascendir el M'Goun per la seua cara sud em va resultar especialment oportuna per diverses raons: per tractar-se d'una zona en la què no hi havia estat mai i per la que sentia una especial curiositat, i també perquè amb part del grup que hi participava ja he compartit altres viatges i són gent que m'estime especialment. Però sobretot, perquè desprès d'uns mesos pendent de resultats mèdics i malgrat ser conscient de no trobar-me en la meua millor forma (i de fer molt de temps que no xafava neu com cal), m'abellia especialment tornar a la muntanya a gaudir dels espais oberts i, per què no dir-ho, per veure també com responia el cos --i el cap-- després d'un temps d'activitat física més aïna escassa. Així que amb aquestes premisses vaig volar l'últim dia de març cap a Marràqueix, amb la previsió de trobar l'endemà, ja a peus de la muntanya, a la major part del grup, que havia estat fent uns altres recorreguts per la zona en dies anteriors. 

El llarg trajecte per carretera entre Marràqueix i el llogaret d'Ameskar Amajial, punt d'inici de la nostra caminada, travessa les muntanyes de l'Atles pel coll de Tizi n'Tichca, inusitadament verd en aquest any de precipitacions excepcionals al Marroc; davalla després fins als turons de Warzazat i, en arribar a Kalaat m'Gouna (Tighremt n Imgounen), s'endinsa de nou cap a les muntanyes resseguint el curs del riu M'Goun per la coneguda com a Vall de les Roses per la rellevància del cultiu d'aquestes flors, destinades a l'obtenció d'olis essencials. Finalment, i després d'unes quantes hores de viatge, una precària carretera de muntanya en va dur fins a la nostra destinació, on havent-nos reunit amb la resta del grup, vam fer nit en la confortable gîte d'étape de Brahim. Al dia següent, uns pocs quilòmetres de camí per dins la vall del riu --quasi sempre travessant còmodament les arbrades hortes dels llogarets que anem deixant enrere, però amb un tram un poc més  exposat a mitja paret del congost-- ens van portar fins al nostre següent alberg a Ifri n'Aït Hamou, punt de patida de l'ascensió al cim. 

A grans trets, pot dir-se que el trajecte fins el M'Goun per aquest vessant és una pujada llarga i sostinguda, sense cap dificultat especial més enllà de la distància i el desnivell que cal superar. Abans de les cinc de la matinada, a la llum dels frontals i amb una temperatura tirant a alta, començàrem a caminar primer pel familiar paisatge de matolls encoixinats i, una estona després, ja sobre una capa de neu que a poc a poc anava fent-se més espessa. Finalment, després d'un llarg recorregut per una preciosa però interminable coma i equipats ja amb grampons i piolet, afrontàrem l'última i empinada pujada per assolir el crestall de la muntanya... i ací va ser quan la cosa, que fins llavors m'havia anat raonablement bé, se'm va començar a tòrcer: a dures penes --i gràcies a la companyia de Marta i Pako-- vaig poder arribar fins la carena, on pensant en la llarga tornada que encara teníem per davant, vaig decidir prescindir de l'últim tram que em separava del cim, i donar per finalitzada la meua ascensió. Una espineta més a afegir a una llista que està fent-se més extensa del que m’agradaria.

Havent tornat sense incidències a Ifri n'Aït Hamou, i després d'un bon sopar i una nit reparadora a la senzilla però agradable gîte d'ètape de Mohamed, per tancar el nostre recorregut ens quedava encara cobrir el trajecte fins Alemdoun, amb el pas de Tizi n’Aselda com a punt culminant de la jornada. Una etapa llarga però esplèndida pels vells camins de muntanya que han unit des de temps immemorial pobles, llogarets, azibs i ajdals, travessant paratges d’esquerpa bellesa i proporcions colossals. Amb l’arribada al capvespre a Alemdoun, amb les seues verdes hortes i les restes del ksar de Tighremt n'Ougouguene, bastit per controlat la sèquia que les alimenta, donàvem per tancada la nostra caminada, a falta encara de retornar l’endemà fins a Marràqueix --amb parada inclosa al turístic i concorregut enclavament d'Ayt Benḥaddu-- per les mateixes carreteres que ens van dur fins a la serralada; un trajecte que, també en aquesta ocasió i a desgrat del temps i la distància, ens va permetre gaudir de les vistes canviants però sempre imponents d’aquesta terra extraordinària, de la què encara em queda molt per conèixer i a la què espere poder tornar més prompte que tard. I amb el propòsit ferm --ja m’hi vaig posant a la faena-- de que, si he de carregar espines, que siguen només les de les roses.

 

Seguint el costum habitual després de cada viatge, amb aquest se m’han obert les ganes no només de tornar algun dia a encarar-me amb el M’Goun --probablement, per la seua cara nord-- i recórrer el Geoparc Mundial declarat per la UNESCO al seu entorn, sinó també de conèixer millor la vall de Kalaat m'Gouna, especialment si ho puc fer coincidir amb el moment àlgid de la floració dels rosers, de la què en aquesta ocasió només hem vist la mostra perquè ens n’hem avançat en algunes setmanes: la de llocs als quals anar és una altra llista que segueix creixent, però aquesta no em sap massa mal que ho faça. I deixeu-me també que, a més de Pako, agraisca aquests dies magnífics a l’equip local --guies, cuiners i mulaters-- que ens ha acompanyat, i al grup de gent bonica amb el què he tornat a tindre la sort de compartir-los: Marta, Ferran, Josep Maria, Rut, Fernando i Santi, moltes gràcies (tanemmirt!) per tot, segur que ens tornarem a veure ben aviat.

Arran de mar

Diuen que ha estat una verda primavera a Tabarca. Les pluges dels últims mesos, generoses sense ser en absolut excepcionals, han trencat un període significativament eixut i la vida vegetal de l'illa, adaptada en tot cas a sobreviure sota aquestes severes  condicions, ha reviscolat pertot arreu. Jo he fet una mica tard per veure-ho (picava ja un sol quasi d'estiu, aquest diumenge), però ha estat suficient un breu passeig pel Camp per gaudir de l'últim i esplendorós esclat de l'estació; el mateix espai, per cert, que fa només uns anys estava cobert quasi per complet per les luctuoses restes de les figueres de pala amb les que havia acabat de forma fulminant una virulenta plaga, i en el què ara prospera un interessant matollar d'orvals i cambroneres... Viure arran de mar (especialment, d'aquesta) no ha de ser cosa senzilla; i potser poder canviar, segons canvien també les condicions --parsimoniosament en ocasions, de forma vertiginosa en unes altres-- siga al remat l'única forma de reeixir.

He tornat a Tabarca, aquest cap de setmana passat, en el marc d'un taller organitzat per WWF sobre espais naturals protegits marins al què van tindre l'amabilitat de convidar-me a participar. Ha estat un privilegi compartir aquest dies amb gent magnifica procedent d'arreu l'estat (pescadors i pescadores en molts casos, però també científiques, conservacionistes o gestores de diverses administracions), com també retrobar-me amb vells amics com José Luis Sánchez-Lizaso i Alfonso Ramos --que a més ens va fer de guia en la visita-- als qui fa molts anys que conec i admire, i que han tingut molt a veure en què l'illa i, sobretot, el seu entorn marí, siguen a hores d'ara i malgrat totes les dificultats un referent ineludible en el camp de la conservació. I un lloc, per tot això, especialment escaient per a seguir aprenent. 

Conèixer coses

Ha estat una Pasqua, la d'enguany, particularment viatgera. Abellia molt eixir després d'uns mesos una mica desficiosos, i en aquesta ocasió les circumstàncies (i poder disposar d'uns dies lliures a la faena) ho han posat senzill. Primer, per caminar --i quasi fer cim; ja vos contaré-- per l'imponent massís del M'Goun, un sector de l'Alt Atles en el què encara no hi havia estat i que una volta més ens ha oferit, per paisatge i companyia, una experiència memorable. I després, per (re)conèixer, molts anys després, l'extraordinari patrimoni de Còrdova: la primera volta que vaig estar a la Mesquita, sent un xiquet, em va impressionar profundament, i ha tornat a fer-ho de nou aquesta volta en la què, a més a més, hem tingut ocasió de visitar altres punts d'interès que encara tenia pendents. Descansar, la veritat, no he descansat molt, i el tancament del treball sobre l'Aitana s'allargarà una mica més; però puc assegurar que ha pagat sobradament la pena: aprendre, viure, ja sabeu. I conèixer coses, i més coses...

Passes

Ara fa cinc anys parlava ací mateix de l’inici d’un projecte LIFE (que com probablement sabeu és el programa de la Unió Europea dedicat de forma específica a finançar actuacions mediambientals i d’acció climàtica) l’objectiu del qual era la millora de l’estat de conservació de la rosseta, un singular ànec críticament amenaçat de desaparició a les nostres terres: quan es va plantejar el projecte, poc més de trenta parelles criaven a tota la Península Ibèrica, moltes d’elles als aiguamolls del migjorn valencià i, en particular, al parc natural del Fondo d’Elx-Crevillent. El projecte proposava diferents accions de gestió de l’hàbitat, cria en captivitat, investigació i sensibilització a desenvolupar al llarg del seu període de vigència, que acaba de finalitzar; fa uns dies va tindre lloc a Elx la presentació dels resultats obtinguts, en un acte que representa el seu tancament formal i al qual van assistir els socis i col·laboradors que n’han participat durant tots aquests anys.

Encara que la situació d’amenaça persisteix, a la vista de les dades presentades sembla indubtable que la situació de la rosseta és a hores d’ara molt millor que l’any 2021, amb més de cent setanta parelles reproductores, noves poblacions en comunitats autònomes on havia desaparegut, i milers d’hectàrees d’aiguamolls restaurats com a hàbitat d’aquesta peculiar espècie. Dues d’aquestes zones, les finques conegudes com La Raja i l’Espigar, incloses al ja esmentat parc natural del Fondo i dedicades tradicionalment a la cacera d’aus aquàtiques, han estat adquirides gràcies al projecte per la Confederació Hidrogràfica del Segura i les entitats conservacionistes ANSE i SEO/BirdLife; una volta restaurades i amb les instal·lacions necessàries per al maneig adequat de l’aigua, la seua gestió té ara com a objectiu principal la preservació de l’ànec i d’altres espècies d’interès associades a aquests hàbitats.

No m’estendré en altres resultats de les actuacions dutes a terme, que podeu consultar si teniu interès en la pàgina web del projecte i que, des del meu punt de vista, justifiquen que en l’acte de l’altre dia s’utilitzara amb freqüència el terme “esperançador”: s’ha treballat molt i bé (la col·laboració entre administracions, entitats conservacionistes i altres agents com regants i fins i tot caçadors, que ha permès accions certament interessants, no és malauradament habitual en aquests dies), es coneix molt millor la biologia de l’espècie, i s’han posat unes bases sòlides per a seguir avançant. Però també hi va haver coincidència en què queda encara molta faena per davant, en el paper fonamental de la societat local, i en la fragilitat dels avanços assolits si no hi ha una voluntat expressa, sobretot per part de les administracions, de consolidar el que s’ha fet.

Em va agradar estar present, i agraisc molt la invitació als organitzadors, en la cloenda d’un projecte en les fases prèvies del qual –en alguna de les meues vides anteriors-- vaig poder participar, i que des de llavors i des d'una relativa perifèria he anat seguint al llarg del seu desenvolupament. He de dir, coneixent a moltes de les persones implicades (i amb les què em va alegrar molt també poder-me retrobar), que no em sorprenen gens els resultats obtinguts, per bé que com ja s’ha dit representen sobretot un punt de partida a partir del què poder seguir fent passes. I potser, almenys des de la perspectiva d’aquells que ja em vist començar (i acabar) uns quants projectes, siga aquesta una de les qüestions a destacar: és evident que no disposem de temps il·limitat --ans al contrari: ja fem tard en massa coses-- i que les perspectives a les què ens enfrontem són com a poc incertes, però el camí a seguir sembla clar, i cada volta sabem millor com fer-lo. Benvingudes les passes, doncs; però millor si anem a camallades.