No, encara que puga semblar-ho, açò no va de política: als efectes del que volia dir ací, Candidatus (sovint abreviat com a "Ca.") és un terme taxonòmic utilitzat pels microbiòlegs per designar els bacteris i altres procariotes que, tot i haver estat suficientment caracteritzats pels especialistes (per exemple, mitjançant anàlisis del seu genoma o pels efectes singulars que provoquen sobre altres éssers vius), no han pogut ser encara cultivats in vitro en un laboratori i que, per això, no passen de ser candidats a ser considerats un tàxon nou. Es tracta, en general, de bacteris molt petits i d'estructura molt senzilla, sense paret cel·lular i amb un genoma extremadament reduït, i entre ells hi ha un grup que provoca en diverses espècies de plantes uns efectes patològics que, a poc que tingueu costum de caminar per les nostres serres, vos resultaran sense dubte familiars. Als efectes que produeixen se'ls coneix, en les nostres terres, com a graneres, escombres o empelts de bruixa. Als organismes que els provoquen, els microbiòlegs els anomenen fitoplasmes; 'Candidatus Phytoplasma', taxonòmicament parlant, mentre no s'aconseguisca cultivar-los per disposar-ne així d'informació sobre la seua estructura, metabolisme i reproducció.
Dels fitoplasmes, com de molts altres grups de bacteris relacionats amb ells, és encara molt poc el que se sap. Actuen com a paràsits obligats dels vegetals als quals infecten --fins ara se'n coneixen més de set-centes espècies diferents que els poden allotjar-- i dels insectes xucladors de saba que intervenen en la seua transmissió d'una planta a una altra, i tot i que els seus efectes es coneixien des d'antic, no van ser descoberts fins el 1967. Les patologies que provoquen poden arribar a matar a l'organisme hoste i, per això, poden tenir efectes econòmics rellevants quan afecten a espècies cultivades o d'interès comercial com el cocoter o la canya de sucre; però també poden donar lloc a variacions interessants per als humans, com ara les que produeixen exemplars nans amb notable valor ornamental. En el nostre cas, l'exemple més conegut de fitoplasma és el que provoca el creixement de les graneres de bruixa que apareixen amb relativa freqüència sobre els pins blancs, i que es coneix com a 'Candidatus Phytoplasma pini'. No m'estendré ací sobre aquest cas, però si teniu interès en saber-ne més d'aquest estès i popular candidatus, podeu consultar el blog (imprescindible) de Juan Bibiloni, on tracta el tema amb el rigor i la capacitat divulgativa que el caracteritzen.
Vaig pensar en els fitoplasmes ahir, caminant per les serres d'Ontinyent, en trobar-nos amb un altre exemple de
granera de bruixa no tan freqüent com el dels pins: s'anomena '
Candidatus Phytoplasma phoenicius', i afecta, entre altres espècies, a càdecs, ginebres i sabines. La taxonomia dels fitoplasmes és, en tot cas, especialment complexa i, com succeeix amb altres grups de procariotes, es troba en revisió i actualització constant. Amb el desenvolupament de les tècniques d'anàlisi molecular i de seqüenciació genòmica, el nombre de tàxons amb l'estatus provisional de
Candidatus s'ha incrementat de forma exponencial, tant pel que fa als
arqueus (un grup que es considerava fins fa uns anys com un tipus especial de bacteris però que representa realment un llinatge evolutiu molt diferent, a partir del qual s'haurien originat els
eucariotes) com als bacteris pròpiament dits; de fet, i entre aquests, s'ha descobert recentment un grup de
nanobacteris extraordinàriament divers, que podria ser el resultat d'una
gran radiació evolutiva i que arribaria a incloure, segons autors, entre un 15 i un 50 % del total dels tipus bacterians existents en el planeta. Una diversitat immensa i sorprenent, fins fa molt poc insospitada, l'estudi de la qual està canviant moltes de les nostres idees sobre l'evolució de la vida en la Terra fins afectar, com escriu
David Quammen en el seu excel·lent llibre "
El árbol enmarañado", a la pròpia percepció sobre la nostra identitat com a humans i sobre els processos que ens han dut a ser el que som: "
Somos criaturas compuestas, cuya ascendencia parece provenir de una zona oscura del mundo viviente, de un grupo de criaturas cuya existencia la ciencia ignoraba hasta hace unas décadas. La evolución es más complicada, es mucho más intricada de lo que habíamos pensado. El árbol de la vida está más enmarañado. Los genes no se mueven solo de forma vertical. También pueden hacerlo lateralmente, traspasando los límites de las especies a través de brechas más anchas, incluso entre los distintos reinos de la vida, y algunos han entrado de esta manera en nuestro linaje --el de los primates--, procedentes de fuentes inesperadas ajenas a él". Sovint, en la natura, la màgia i el misteri no són cosa necessàriament de bruixes.
Dient, encara que siga de passada, de llibres i de bruixes: des de fa uns dies he deixat de formar part del grup de persones, aparentment minoritari, que encara no havien llegit "Canto jo i la muntanya balla". I he de dir que, malgrat haver-lo començat amb algunes prevencions, el llibre d'Irene Solà m'ha semblat deliciós, en el fons i en la forma, i les opinions quasi unànimement favorables que havia vist sobre el mateix --un dels meus motius de desconfiança inicial, que voleu que hi faça-- totalment justificades. "I recordem el bosc. El nostre bosc. I recordem la llum. La nostra llum. I recordem els arbres. Nostres, cadascun. I recordem l'aire, i les fulles, i les formigues. Perquè aquí hem sigut sempre i aquí serem sempre."
 |
| Les trompetes. Imatge de la xarxa |
