Passes

Ara fa cinc anys parlava ací mateix de l’inici d’un projecte LIFE (que com probablement sabeu és el programa de la Unió Europea dedicat de forma específica a finançar actuacions mediambientals i d’acció climàtica) l’objectiu del qual era la millora de l’estat de conservació de la rosseta, un singular ànec críticament amenaçat de desaparició a les nostres terres: quan es va plantejar el projecte, poc més de trenta parelles criaven a tota la Península Ibèrica, moltes d’elles als aiguamolls del migjorn valencià i, en particular, al parc natural del Fondo d’Elx-Crevillent. El projecte proposava diferents accions de gestió de l’hàbitat, cria en captivitat, investigació i sensibilització a desenvolupar al llarg del seu període de vigència, que acaba de finalitzar; fa uns dies va tindre lloc a Elx la presentació dels resultats obtinguts, en un acte que representa el seu tancament formal i al qual van assistir els socis i col·laboradors que n’han participat durant tots aquests anys.

Encara que la situació d’amenaça persisteix, a la vista de les dades presentades sembla indubtable que la situació de la rosseta és a hores d’ara molt millor que l’any 2021, amb més de cent setanta parelles reproductores, noves poblacions en comunitats autònomes on havia desaparegut, i milers d’hectàrees d’aiguamolls restaurats com a hàbitat d’aquesta peculiar espècie. Dues d’aquestes zones, les finques conegudes com La Raja i l’Espigar, incloses al ja esmentat parc natural del Fondo i dedicades tradicionalment a la cacera d’aus aquàtiques, han estat adquirides gràcies al projecte per la Confederació Hidrogràfica del Segura i les entitats conservacionistes ANSE i SEO/BirdLife; una volta restaurades i amb les instal·lacions necessàries per al maneig adequat de l’aigua, la seua gestió té ara com a objectiu principal la preservació de l’ànec i d’altres espècies d’interès associades a aquests hàbitats.

No m’estendré en altres resultats de les actuacions dutes a terme, que podeu consultar si teniu interès en la pàgina web del projecte i que, des del meu punt de vista, justifiquen que en l’acte de l’altre dia s’utilitzara amb freqüència el terme “esperançador”: s’ha treballat molt i bé (la col·laboració entre administracions, entitats conservacionistes i altres agents com regants i fins i tot caçadors, que ha permès accions certament interessants, no és malauradament habitual en aquests dies), es coneix molt millor la biologia de l’espècie, i s’han posat unes bases sòlides per a seguir avançant. Però també hi va haver coincidència en què queda encara molta faena per davant, en el paper fonamental de la societat local, i en la fragilitat dels avanços assolits si no hi ha una voluntat expressa, sobretot per part de les administracions, de consolidar el que s’ha fet.

Em va agradar estar present, i agraisc molt la invitació als organitzadors, en la cloenda d’un projecte en les fases prèvies del qual –en alguna de les meues vides anteriors-- vaig poder participar, i que des de llavors i des d'una relativa perifèria he anat seguint al llarg del seu desenvolupament. He de dir, coneixent a moltes de les persones implicades (i amb les què em va alegrar molt també poder-me retrobar), que no em sorprenen gens els resultats obtinguts, per bé que com ja s’ha dit representen sobretot un punt de partida a partir del què poder seguir fent passes. I potser, almenys des de la perspectiva d’aquells que ja em vist començar (i acabar) uns quants projectes, siga aquesta una de les qüestions a destacar: és evident que no disposem de temps il·limitat --ans al contrari: ja fem tard en massa coses-- i que les perspectives a les què ens enfrontem són com a poc incertes, però el camí a seguir sembla clar, i cada volta sabem millor com fer-lo. Benvingudes les passes, doncs; però millor si anem a camallades.

Temps d'almesquins

Feia molt que, tret d'alguna referència de passada, no parlava ací dels meus apreciats narcisos. Dels grocs, de fet i si no vaig errat, crec que és aquesta la primera volta que en dic alguna cosa, perquè tot i que creixen no massa lluny de casa, han estat molts anys sense coincidir en temps i espai. En canvi, en aquest final d'hivern, estan sent companys habituals en molts dels meus freqüents recorreguts aitànics, i encara que deixe per a un altre moment fer al respecte algun comentari més pausat (per exemple sobre el mateix nom d'almesquí, que reconec que m'agrada molt però que no he sentit mai que es faça servir a aquestes terres), m'ha semblat convenient deixar almenys constància de tan agradable i perfumada companyia: parlar-ne de passada no és realment gran cosa, però sempre serà millor això que res. 

Retrats de família

Feia uns pocs mesos que l'eixerida i xarradora Isis ens havia deixat després de conviure amb nosaltres un poc més de tretze anys. Amb Mixi i Blanca --mare i germana-- gaudint d'una tranquil·la i casolana maduresa, no entrava en els nostres plans ampliar la part felina de la família. Fins que el 8 d'agost de l’any passat (casualment, un dels tres dies internacionals dedicats als gats), un jove veí del poble es va presentar a casa amb una gateta en unes condicions visiblement precàries; atret pels seus miols, l’acabava de rescatar d’una claveguera en la què algú l’havia tancada amb manifesta mala fe, i sense saber molt bé què fer amb ella va pensar que nosaltres, tenint ja gats a casa, podríem fer-nos-en càrrec. A més dels efectes evidents --per fora i per dins-- d’haver passat segurament uns quants dies en aquesta penosa situació, ben aviat vam reparar en que l’animalet tenia també problemes amb la vista i amb la oïda, diagnòstic confirmat per la nostra veterinària de confiança. Unes condicions, vam pensar, que no li ho posarien fàcil a l’hora de trobar qui l’acollira, amb el resultat que ja podeu imaginar: després de tractar-li les conseqüències del seu insalubre confinament, i de superar el necessari (i a estones complicat) període d’adaptació a les gates de la casa, Oliva --no sé molt bé perquè, però vam decidir que el nom li anava bé-- ha passat a compartir amb nosaltres llar i vida.

Han passat ja uns quants mesos des de llavors. Blanca, a qui li va costar bastant acceptar a la nouvinguda però que tret d'alguna batussa ocasional va acabar avenint-se a la seua companyia, ens va deixar l’últim desembre: tot i que s’hi va aferrar a la vida fins a l’últim moment, la malaltia va ser ràpida i implacable; volem pensar que no va patir massa, però va ser també un final inesperat i se la troba molt a faltar. Així que ara mateix tenim corrents per casa una gata adolescent, parcialment cega i totalment sorda, dedicada a temps pràcticament complet a les ocupacions que corresponen a la seua edat i condició (fer corredisses incontrolades amunt i avall, escarbar els cossiols o pujar a armaris i tombar tot allò susceptible de caure a terra) mentre la Mixi, còmodament instal·lada al costat de la llar o damunt del sofà, se la mira condescendent com qui ho ha vist ja pràcticament tot, però no li rebutja la proximitat quan la joveneta acaba caient rendida al seu costat després d'una dura jornada de faena. Quant a nosaltres, ens hem hagut d’acostumar a algun ensurt quant perdem a Oliva de vista (com que no ens sent quan la cridem, ens duu de bòlit quan s’amaga) i també hem recuperat, molts anys després, pràctiques que creiem superades com protegir --quasi sempre inútilment-- les plantes que m'estime o amagar les coses trencadisses als alçadors de més amunt; i encara que fa malícia trobar-se en arribar a casa alguna malifeta, és també cert que després ens fa somriure la seua vitalitat, i ens admira la capacitat per apanyar-se-les disposant només d’una part dels seus sentits... La família, ja sabeu, sempre és la família.

De dalt a baix: Oliva dormint acabada d'arribar a casa; el dia --no molt després-- que va decidir explorar la carrasca del pati i quasi que la fem baixar, i el seu aspecte actual; Blanca, líquida i serena (quasi sempre), poc temps abans de deixar-nos; i Mixi i Oliva, tretze anys de diferència, capficades en la seua feina preferida. 

Senyals de vida

No ha estat, aquesta volta, ni antic ni molt llarg. Però ja sabeu que sempre que aquest blog torna d'algun dels seus silencis recurrents, em costa resistir-me a dir al respecte alguna cosa. Així que deixeu-me almenys que diga que, en aquesta ocasió, allò que m'ha tingut especialment ocupat el temps i el cap, ha estat el projecte en curs de fer un llibre sobre Aitana (em referisc evidentment a la muntanya, no siga que ho cerqueu a Google i vos feu una idea equivocada) que crec que progressa adequadament però que, a més de moltes hores davant de la pantalla, m'ha dut també a dedicar la major part dels meus caps de setmana a recórrer les sendes de la serra, per  algunes de les quals feia bastant temps que no trescava. I si, és cert que una volta capficat en rellegir, caminar i escriure no queda molt de marge per a unes altres coses, i que ja veurem al remat que ix de tot açò; però ara com ara, i a més d'agrair la confiança de qui me n'ha fet l'encàrrec, he de reconèixer que m'ho estic passant francament bé. 

Pel demés, i deixant de banda --si és que això fora possible-- la ràbia, el neguit i la impotència que em provoquen la situació mundial i la colla de miserables malparits que la provoquen o la justifiquen per al seu propi benefici, he de dir que les coses em van raonablement bé: com veieu no falten els projectes, tant sobre el paper com --ja vos contaré-- sobre el terreny; si no passa res estrany, compte en mesos el temps que em queda per a (pre)jubilar-me, però mentre arriba el moment i encara que el vent no ens és massa propici, anirem fent tot el que es puga a la faena; després d'uns mesos d'incerteses inquietants, sembla que la malaltia (o almenys el seu marcador) es manté sota control i a fe que com a mínim fins al pròxim escorcoll ho aprofitarem tant com podrem; i ahir mateix vaig fer seixanta-tres anys, vaig tornar a Mariola a celebrar-ho, i vaig decidir que tot i que queda encara molt per fer fins acabar el llibre, era (és) un bon moment per trencar aquest silenci i donar, si més no, senyals de vida. Que la primavera se'ns ve a sobre, i no ens podem permetre perdre ni un segon. 

Sendes velles

De tots els camins que porten fins al cim del Montcabrer, els meus records més antics són d'aquells que parteixen des d'Alcoi, que és el meu poble. Res sorprenent, doncs, i no solament pels innegables mèrits muntanyencs d’uns trajectes (el que travessa l'espectacular Barranc del Cint, i el que puja per Serelles i els Talecons per ajuntar-se amb l’anterior al Coll de Sabata) que es compten entre els més coneguts i apreciats de tota Mariola: en aquells temps remots en què començàvem a moure’ns per la muntanya, les nostres cames eren pràcticament l´únic mitjà del què podíem disposar per acostar-nos a la serra, pel que els recorreguts “de proximitat” --aquells que podíem començar (i acabar) caminant-los des de casa-- solien ser els nostres objectius més habituals. Han passat els anys, i el Montcabrer segueix sent una destinació freqüent per a les meues eixides muntanyenques; però feia molt de temps --ara tinc més a mà unes altres opcions-- que no recorria aquelles velles sendes, testimoni de tantes i tan memorables caminades, i em va agradar tornar fa uns pocs dies a pujar al cim a través dels entranyables paisatges que travessen: les pinedes que reneixen després del foc a les faldes de la Mola de Serelles, l’eminent Cavall Bernat destacant sobre la rasa de l’Alberri, l’encisador Pla de les Vaques als peus de les Penyes Munteses ja ben a prop de l’última pujada fins el punt culminant de la muntanya. I travessar de tornada, també com tantes altres voltes, l’esponerós barranc del Carrascalet, que cada volta mereix menys el seu diminutiu... Pendent encara d’algunes incerteses mèdiques que no se m’acaben d’esbandir, i assistint entre el fàstic i el neguit als darrers espernetecs de la miserable vida política del miserable Mazón i a l’inquietant adveniment de qui ha estat designat, per l’extrema dreta espanyola, com al seu successor, caminar per la muntanya torna a resultar-me una autèntica teràpia; fer memòria, si més no de certes coses, també.  

Recupere, mentre actualitze informació per a un projecte sobre la Serra d’Aitana al qual m’havia compromés fa ja algun temps però que no he fet avançar fins ara tant com voldria, un text en llatí de Cavanilles publicat al volum II de la seua obre "Icones et Descriptiones Plantarum" en el què, a més d’aquella serra, parla de Penyagolosa ("Idubeda", en aquest text) i Mariola, a la què s’hi refereix com a "Orospeda". Diu l’insigne rector, a tall del cim culminant d’aquesta última (“vulgo Montcabrer”) i en traducció lliure de l’original, que “té una forma cònica i una base ampla, situada a la part més alta de la muntanya. L'ascens a la base esmentada és força fàcil, però més enllà és difícil: perquè les roques sobre les quals s'assenta ara estan tallades per la natura en una línia, ara interrompudes per solcs. No veureu barrancs, sinó precipicis per tot arreu”. I per contraposició a Penyagolosa, on les fonts són escasses, destaca que a Aitana i Mariola, a més de freqüents, “són pures i saludables, que donen una vida alegre i riquesa als territoris dels pobles veïns, especialment a Alcoi, la més noble de totes les ciutats, tant si observeu els teixits fets a mà, els camps de conreu, com el nombre de màquines”. Tot cert, em sembla.