"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 31 de desembre del 2010

Feliç any nou!

¿Qui sinó tots --i cadascú per torna--
podem crear des d'aquests límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

Miquel Martí i Pol



Que 2011 siga també un any d'obrir camins, d'assolir reptes, d'horitzons lliures i cels serens... Que l'enceteu molt bé, que tots els vostres propòsits, desitjos i esperances, siguen els què siguen, es facen realitat. Serem allò que vulguem ser. Bon any, de tot cor!




dijous, 30 de desembre del 2010

Balanç

O potser fóra millor haver-li dit no-balanç. Perquè a punt de complir-se un any des de que vaig començar a omplir aquestes planes, vull pensar que ja ens hem agafat la confiança suficient com per a que puga, ara, ser-vos completament sincer: em fa una peresa immensa fer cap repàs de l'any que s'acaba, que pel que vaig veient és el que s'escauria en dies com aquests (i el que jo mateix m'havia proposat de fer). No és que em semble malament que es faça, ans al contrari. M'està agradant veure i llegir tots els inventaris, més o menys comentats, dels fets, notícies i circumstàncies rellevants --personals o no-- que han anat esguitant els últims dotze mesos, i la forma com cadascú els ha viscut i interpretat.

Però a mi, simplement, em fa ara mateix una peresa insuperable. Per la qual cosa, tot comptant de bestreta amb la vostra comprensió i complicitat, i ben entés també que algunes de les entrades que han precedit a aquesta han estat motivades, precisament, per fets i succeïts dignes de figurar en qualsevol miscel·lània anual, ja vos dic que no vaig a fer-ne, de balanç. Bé, només una cosa: crec que ha estat un any dur. He vist a molta gent, al meu voltant, passar-ho molt malament (i a molta altra, cal dir-ho, lluitant contra la resignació i la impotència). I, també per això --però no exclusivament-- valore més encara el meu convenciment de què, pel que fa a mi, acabe 2010 molt millor que com vaig començar-lo. No sé si estoy en lo cierto, lo cierto es que estoy aqui...

I ja avise que, pel que fa a la possibilitat de fer pròposits per a l'any vinent, la gossera ve a ser si fa no fa la mateixa. Així és que, tret que demà m'alce amb els ànims un poc més predisposats, he pensat de fer una ullada a les vostres llistes de bones intencions i, si de cas, apuntar-me a aquelles que em semblen més interessants, originals i/o creatives. Total, la probabilitat de que al final les complim (vosaltres i jo) és, no ens enganyem, pràcticament la mateixa.


dimarts, 28 de desembre del 2010

Innocent, innocent!

Imatge d'El Pais
Home, lleig està que s'avançaren un dia a la data que pertoca, que les tradicions són les tradicions i estan per respectar-les. Però se'ls pot disculpar perquè no em negareu que això de que Fabra siga innocent  és una de les millors bromes que s'han sentit en molt de temps. Bé, exactament innocent em sembla que no, perquè el que he entés és que han prescrit alguns dels --pressumptes-- delictes, la qual cosa tampoc està malament com a broma, tot i que siga un poc pesada... Ara, per a tio divertit de veres, que és que et parteixes sense parar, l'Esteban i les seues ocurrències:  "El sobreseimiento es una "buena noticia para la presunción de inocencia, que hoy se ve representada y consagrada en la figura de Carlos Fabra", al tiempo que es una "mala noticia para los fan de los banquillos mediáticos, que en España los hay y muchos". Quin prodigi de simpatia, quin bon rollo més gran que dóna...

Que no els enfarinarem, d'una vegada, a tots a i a totes?

Imatge de Festes d'Hivern d'Ibi

dilluns, 27 de desembre del 2010

Seguint el fil...

Trobar el fil subtil i esmunyedís que guia allò què es va aprenent espigolant ací i allà; de vegades a força d'errar, d'altres per la sort immensa de poder parlar i escoltar sense imposicions ni etiquetes. I seguir-lo, o voler fer-ho, per aprendre millor la manera de no fer més alta la paret, de no convertir en gestos estèrils el tèrbol atzur de la rebel·lia, de no ser el lladre de cap llibertat...




(Ser pare no és fàcil. Però ser filla tampoc deu ser-ho...) 

diumenge, 26 de desembre del 2010

Fer tradició

Allò que realment dóna consistència a les celebracions tradicionals és el seguit de gestos, costums i rituals que hom basteix al seu caliu, ja siga per decisió pròpia, o com a herència conscientment o inconscientment assumida. Aquests rituals no guarden necessàriament una correspondència directa amb la tradició que els aixopluga, ni amb la seua intenció o significat original; però la nodreixen, la matisen i la sustenten, fins el punt que poden arribar a esdevindre tan importants o significatius com ella. Aquestes festes, tal i com les entenc, en són un exemple clàssic. Segur que cadascú podria fer una llista, menys o més extensa, d'hàbits, pràctiques o ritus més o menys rellevants o anecdòtics que marquen --i, segons com, singularitzen-- la forma de passar les festes, des de determinats plats per dinar o sopar a la imprescindible visita al mercat de Nadal o, posem per cas, al Betlem de Tirisiti.

Recorde, de quan era un xiquet, molts costums (familiars o locals, especialment) associats a aquestes dates: des de l'eixida a la Font Roja a agafar molsa per al pessebre el matí de la Puríssima, a l'imprescindible putxero amb pilota de panís del dia de Nadal. D'ells, ben pocs han sobreviscut al pas dels anys, a les circumstàncies de la vida o a la desaparició de les persones que els conreaven perquè els consideraven importants i que, per això, ens els transmeteren. A canvi, però, hem anat adoptant altres hàbits que van convertint-se, a poc a poc, en les nostres pròpies, petites, apreciades tradicions. Hui, com passa des de fa ja uns quants anys, n'hem complert una, d'aquestes: aplegar-nos al cim de Montcabrer, amb ànims específicament festius i el trellat mínimament imprescindible, per avançar la celebració del Cap d'Any (el dia escollit és sempre el diumenge que cau més prop). A banda de fer --un poc-- el burro, saludar gent que feia temps que no veies i riure una estona, que no és poc, hem tornat a constatar que, com a tradició relativament novella, no deu estar malament, perquè cada vegada en som més gent (enguany, amb dolçaina i tabal i tot). Però la pregunta que acompanya, tradicionalment, a aquesta jornada, la què després dóna peu a múltiples converses i teories, segueix encara sense resoldre: és realment necessari que les ampolles de cava tinguen el cul tan gros? Perquè pujar carregat ja ho assumeixes; però és que al baixar pesen quasibé el mateix... O és l'efecte de beure-se-les abans? Un any més, tenim tot un any per meditar-hi.


dijous, 23 de desembre del 2010

Bon Nadal

Des de fa ja uns quants anys, el petit betlem que es planta a casa --a les xiquetes els fa il·lusió, ja sabeu-- està format per: tres reis mags amb els respectius camells i patges; un pastor amb lleugers simptomes de gegantisme i que, tot i la cara de fava, fa tota la pinta de ser un activista de Hamas; i l'home cagant, que és com en Alcoi se li ha dit tota la vida al caganer. El fet que hi haja aquestes figuretes, i no d'altres potser més rellevants, no és res premeditat ni hi ha cap voluntat teològica de destacar la pasqua d'epifania sobre la de nativitat; simplement, són contingències dels repartiments de bens entre germans. De fet, es tractava en principi que cadascú completara pel seu compte allò que no li tocara --en el nostre cas, el pessebre-- però mira, vas deixant-ho córrer d'un any a altre i quan te'n adones ja ho tens damunt... I com que les xiquetes, de betlem, ja en posen un gran i  ortodox a ca els iaios --el dia de la Purissima, com mana la tradició, amb els seus borreguets, la molsa que ara es guarda d'un any per l'altre, i el riuet fet de troços d'espills trencats-- tampoc no han reclamat molt. Jo mateix, que de nano m'ho passava en gran plantant betlems de concurs, vaig passar-me'n ja fa temps al modelisme ferroviari (que ve a ser com una mena de betlem laic, electrificat i permanent) i ja no em fa el mateix comboi que abans. El Nadal, tampoc.

De fet, si fóra uns anys arrere, és molt probable que ara mateix jo estiguera escrivint alguna cosa contra el Nadal i tot el que representa. I no penseu que és solament per ser ateu: pensar permanentment en sexe i en diners ens deixa poc temps lliure per dedicar-lo a aquestes coses. I, al cap i a la fi, tampoc no em diuen res ni Ramadan ni Hanukkà --ni vestir-se de druïda per veure de salvar alguna cosa de l'atàvica i pagana celebració del solstici d'hivern-- i no per això els tinc cap animadversió especial ni deixe de respectar profundament a qui els celebra. Però m'agrada el plantejament dels American Atheists, que proposen per a aquestes festes celebrar la raó, no la religió. Quant al consumisme compulsiu, és cert que sol agreujar-se un poc en aquestes dates. Però és durant tot l'any que em fa ràbia i, per tant, tampoc no trobe raons especials per a ser més crític o hostil cap a qui l'accepta o el practica en desembre que si, posem per cas, ho fera en març o en setembre. A més, i d'alguna forma, en aquests dies és més fàcil d'afrontar perquè ja ho veus vindre de lluny: quan a primers de novembre --cada vegada s'avancen més-- apareix a la tele la primera pel·lícula d'elfos i rens o el primer anunci de joguets i colònies, ja saps que has de prendre les mesures escaients (la primera, imprescindible, cremar la tele). De la cursileria en les seues múltiples manifestacions, o la hipocresia del maleït "esperit nadalenc", ja ni en parlem.


És a dir: que reconec que, a mi, açò de les festes nadalenques em fa més desfici que altra cosa. Però a hores d'ara tampoc m'ho prenc molt fort, perquè sóc del parer que, en açò com en quasi tot en la vida, cadascú s'ho ha de fer com millor li vinga i li abellisca. Per a mi, a aquestes altures, Nadal és poca cosa més que una de les fites cícicles amb que dividim l'any per raons diverses de les que ja he parlat en altres ocasions. Però sobretot, aquestes dates han esdevingut una de les poques oportunitats anuals d'ajuntar-se amb la familia, ni que siga només una estoneta, per fartar com cal, xarrar un poc i constatar que tots conservem bàsicament les mateixes fòbies i fílies de l'any anterior. Perquè encara que, de fet, no vivim tan lluny els uns dels altres, i que a hores d'ara els anys i les circumstàncies l'han deixada reduïda a poc més que l'àmbit nuclear --pares i germans, aquests amb les seues respectives families--, quan t'encantes passen mesos i t'adones que a penes has parlat amb ells un parell de vegades. I els anys passen ràpids, i tots ens fem majors, sobretot els més majors...

Així és que no hauria de sorprendre-vos que, des de l'ateisme conscient, l'anticonsumisme --relativament-- militant, i una insuperable aversió contra la penosa i hipòcrita afectació que s'escampa com la pesta en aquestes dates per tot l'hemisferi occidental, no em caiguen els anells de desitjar-vos, ben sincerament, que passeu unes bones festes. Com vulgueu, i amb qui vulgueu.


PS: atalbat per tot el que, a mode de felicitació, estic rebent, veient i llegint hui (vespra de Nadal) perquè és dia d'això, faig meua la intel·ligent reflexió de Rosa Solbes en El País, i la recomane. I com ella diu: feliç el que siga, però que el que siga, siga feliç.

dimecres, 22 de desembre del 2010

irike orti garokan...

No hi ha dubte que un dels enigmes més atractius que envolten la Cultura Ibèrica es refereix a la seua –pel moment-- inintel·ligible llengua. El desxiframent d’aquesta, i la interpretació dels textos que han perviscut (molts d’ells gravats sobre làmines de plom) han donat lloc a innombrables aproximacions i hipòtesis, la major part de les quals mereixen, com a mínim, el qualificatiu d'agosarades. Ara com ara, l’únic avanç significatiu en la qüestió va produir-se quan Gómez Moreno va aconseguir desxifrar la complexa escritura ibèrica, tot atribuint als fins aleshores desconeguts signes –que corresponen almenys a tres alfabets similars però ben diferenciats-- el corresponent valor fonètic.

Transcripció de la cara B del Plom I de la Serreta. De la Viquipèdia

Des d’aleshores, les sonores paraules ibèriques (“irike orti garokan dadula bask” és l’evocadora i incomprensible transcripció de la primera línia d’una de les cares del plom I de La Serreta), han estat objecte de tractats erudits, discussions acalorades i interpretacions més o menys esbojarrades. Prenent com a base la suposada relació o similitud entre els textos ibèrics i d'altres idiomes coneguts, se n'han fet nombrosos intents de traducció, entre els quals --i sempre ben entés que, de tot açò, jo sé poca cosa-- em mereix una menció especial la pintoresca proposta de Julio Cejador, que basant-se en el basc (com fan, amb major o menor fonament, molts dels estudiosos del tema) considera que el text escrit en el plom és un diàleg entre dos borratxos i l'amo d'una posada. Podeu veure, ací, aquesta proposta de traducció i d'altres no menys imaginatives, incloent-hi la de Juan Luis Roman del Cerro, que en un llibre aparegut fa uns anys amb un notable desplegament mediàtic, ha volgut veure en aquest plom --seguint, des del meu punt de vista, un raonament de partida profundament tautològic-- una llista de pobles que hi anaren en romeria al santuari de La Serreta, i que ha estat també àmpliament criticada per altres especialistes.

Distribució geogràfica de les inscripcions ibèriques
en els diferents alfabets coneguts. De la Viquipèdia.

La possible relació entre l'euskera i l'íber --la denominada hipòtesi basco-iberista-- ha estat, com he dit, un dels corrents preminents entre els investigadors que s'hi han dedicat a aquesta qüestió, per bé que també ha estat objecte de crítiques aferrissades. Algunes d'aquestes crítiques tenen una evident motivació política, i moltes altres obeeixen --crec que amb raó-- a l'escàs rigor de certa mena d'estudis i estudiosos als quals caldria qualificar com a mínim de "singulars". Insistisc de nou en la meua ignorància en aquesta matèria, però reconec que la proposta basco-iberista, com a marc teòric, em resulta molt atractiva. Les similituds fonètiques entre les inscripcions ibèriques conegudes i moltes paraules basques --què, convé recordar-ho a efectes de comparacions, és una llengua profundament dialectalizada i amb dos mil anys d'evolució acumulada des que l'íber era una llengua viva-- semblen bastant evidents. Però a banda d'això, ben poca cosa més em sembla que puga dir-se. En els últims anys, a més, alguns investigadors han plantejat la possibilitat (complementada, en apariència, amb estudis sobre genètica humana que no conec en profunditat) que l'eventual relació entre basc i íber s'estendria de fet a altres llengües i pobles de la Mediterrània occidental, tant actuals --com el berber o amazig-- com extingides, com ara l'etrusc. Hi ha, fins i tot, qui estén les relacions d'aquesta hipotètica familia lingüística (que s'ha anomenat usko-mediterrània) fins a l'orient mitjà. La idea d'un conjunt emparentat de llengües pre-indoeuropees a banda i banda de la Mediterrània resulta, sobre el paper, una imatge interessant i suggeridora. Però no deixa de ser, pel moment i des del meu punt de vista, una simple hipòtesi de treball. No em sembla, tampoc i pel que sé, que aquesta proposta i els seus defensors desperten grans entusiasmes en el món acadèmic. Si algú en sap més, la seua opinió serà (especialment) benvinguda.


Allò cert, ara com ara i malgrat la profussió de treballs, llibres, webs i experts (més o menys experts) en la matèria, és que pràcticament ho desconeixem tot de la llengua dels íbers: la seua estructura gramatical, els seus mots, les diferents variants dialectals... Per això, qualsevol intent de relacionar-la amb altres llengües, actuals o perdudes, ha de ser vista amb totes les precaucions i, sempre que obeisca a criteris científics --i no a la simple superxeria o al màrqueting editorial-- només com una contribució més a les investigacions sobre aquest tema apasionant. De fet, allò més probable és que passe encara molt de temps abans que les conjectures deixen pas a les certeses, si més no en tant que no disposem d’algun text bilíngüe (íber-llatí o íber-grec, per exemple) de prou extensió com per permetre un coneixement suficient de la llengua i les seues particularitats. I som molts els que, per una raó o per altra --simple curiositat profana, en el meu cas: una raó tan bona com qualsevol altra-- esperem aquest moment en candeleta. Imagineu que va i resulta que sí que eren dos borratxos...


diumenge, 19 de desembre del 2010

Un poc més dels ibers

En part va ser a causa del meu renovellat interès pels mons ibèric i romà (interès que cal entendre, en tot cas, en un sentit certament ampli i marcadament recreatiu). Però també va ser, en part, pel desig de caminar una estona en solitari després de tants passejos recents en companyia més o menys atapeïda, i em va semblar un lloc escaient per a fer-ho. El cas és que, l'altre dia, vaig decidir fer una ràpida escapada a La Serreta. Que és, pels qui no sou de per ací, un pujol poc més de mil metres, compartit pels termes municipals d'Alcoi, Cocentaina i Penàguila, que a més d'oferir unes vistes magnífiques sobre les valls que queden als seus peus, alberga el principal jaciment de l'època ibèrica a les nostres comarques. Guarde molts i molt bons records d'aquell indret, del poblat i del santuari ibèrics: des de molt menut, la seua proximitat a Alcoi, la facilitat d'accés i l'encís quasi màgic de les seues restes, van convertir aquell paratge en destinació freqüent de les nostres excursions. Tenia ganes de tornar, després de bastant temps, per recordar aquells temps, i per veure també com ha anat avançant l'excavació i la investigació de l'indret, del qual podeu trobar abundant informació en les publicacions del Museu Arqueològic d'Alcoi.

Cinquanta anys d'estudis més o menys sistemàtics han permès conèixer i comprendre molts aspectes rellevants d'aquest jaciment i, amb ells, de la pròpia cultura ibèrica. Però amb tot, hi ha encara moltes altres qüestions poc conegudes i que esperen ser desvetlades. Des del contingut dels nombrosos textos ibèrics (en plom i ceràmica) trobats entre les restes del poblat i el santuari, a la possible i suggeridora significació astronòmica d'aquest darrer; o a l'enigmàtica i evocadora Deessa Mare i els centenars d'exvots de terracota trobats en la zona, i que semblen testimoniar la importància espiritual i simbòlica que els seus antics pobladors atorgaven a aquest lloc, i que va perviure fins ben avançada la romanització d'aquestes terres.

També resta encara pendent d'aclarir el paper que representava aquesta ciutat ibèrica --de grandària remarcable, però molt menor que els principals nuclis urbans coneguts en aquesta època, com Arse (Sagunt), Saiti (Xàtiva), Edeta (Sant Miquel de Lliria) o Ilici (l'Alcúdia d'Elx), per exemple-- respecte el seu territori circumdant. I és aquest un dels assumptes que sempre m'han resultat especialment cridaners, per una raó: els autors clàssics es refereixen, entre les diverses tribus ibèriques, a la dels Contestani, ubicats en un territori comprés aproximadament entre el Xúquer (Sucro) i el Segura (Tader), i amb ciutats importants com Saiti, Dianium, Lucentum i, sobretot, Ilici. Però l’evident similitud del nom de la Contestània de les fonts clàssiques, amb el de l’actual Cocentaina ha dut nombrosos autors a relacionar la ciutat ibèrica de la Serreta –la més important, amb molt, de la nostra zona-- amb aquest vast territori, sobre el qual exerciria alguna mena de capitalitat, de forma similar a Edeta i Edetania. Fins i tot, el gentilici contestans, aplicat als actuals naturals de la vila, ha substituït quasi per complet al tradicional cocentainers. La qüestió, per tant, és la següent: era la ciutat que ocupa la Serreta la capital de la Contestània ibèrica?



Que jo sàpiga, res cert se sap pel moment sobre aquesta qüestió. Però la relativament reduïda extensió del poblat, l'absència de monedes encunyades en ell, o la seua situació en un territori de difícil accés i marginal respecte al conjunt del país i sobretot del litoral, on apareixien les ciutats ibèriques més poblades, són factors que fan dubtar sobre la capitalitat efectiva de la Serreta --o de cap poblat conegut d’aquesta zona-- sobre el país dels ibers Contestans. Més aïna, es probable que la Serreta actuara com a nucli principal del districte muntanyenc que domina, i del qual formarien part poblats i emplaçaments contemporanis dispersos per aquestes serres i valls. Però també hi ha qui opina que el nom de Contestània no manifestaria –al contrari que amb l’Edetània—una efectiva subordinació política de tot un territori a una ciutat (una hipotètica Contesta, en aquest cas), sinó una mena de referència espiritual o inclús fundacional a aquesta: per a aquests autors, La Serreta seria una mena de nucli simbòlic per als Contestans, la qual cosa explicaria que un enclavament de reduïda extensió i territorialment marginal acabara donant nom a tota una regió. La qual cosa no deixa de semblar-me, francament, una hipòtesi un poc agosarada.

Probablement, encara caldria explorar una altra opció, a la què de fet fa temps que faig voltes, i que m'ha costat alguna discussió amb amics i amigues socarrats (que, com és sabut, competeixen amb nosaltres els alcoians per ser reconeguts com l'autèntic melic del món). Pot ser que l’enlluernadora semblança toponímica entre Contestània i Cocentaina només siga casual. I reconec que, des de la meua absoluta i atrevida ignorància en la matèria, és aquesta possibilitat la que em resulta ara com ara més plausible. El topònim Cocentaina, i totes les seues variants històriques (Qusantaniya en textos àrabs; Coçoltania, Consoltania, Concentania i altres formes similars, entre elles l'actual, en els medievals) sembla formar part d'un grup d'altres noms de lloc molt similars, l'origen dels quals ha estat atribuït sense dubtes a una derivació del nom propi llatí Constantinum. Però mai ho he llegit o sentit aplicat a aquest cas, tot i que les restes d'època romana són també abundants i rellevants en el terme que ara ocupa l'actual Cocentaina.

El mateix Coromines (que opta per l'origen ibèric del topònim de Cocentaina de forma "no sols segura, sinó evident"), s'estén en altres apartats del seu treball en constatar que noms com el de la ciutat algeriana de Constantina --al que atribueix, també inqüestionablement, un origen romà-- se citen en àrab com Qusantîna i com a Cocentina en aragonès. I que un nom romà idèntic pot haver donat lloc al topònim castellà Constanzana, o que un dels noms medievals del poble tarragonès de Constantí (el nom del qual deriva de villam Constantinam) era Contesti. D'on potser se'n podria desprendre que el pas entre un hipotètic Constantina llatí --una vil·la romana?-- i l'actual Cocentaina, amb totes les formes i variacions intermèdies, podria haver estat possible... A falta que algú que entenga d'açò diga la seua, a mi em sedueix aquesta explicació. I, ja de pas, evitaria tindre que bastir hipòtesis més o menys imaginatives per convertir La Serreta en el cap i casal de la Contestània ibèrica. Què, a més, tampoc no cal: segueix sent, i ho serà per sempre, el meu jaciment ibèric preferit.

I tot açò, per què? En part, ha estat perquè mantinc l'acord amb mi mateix d'escriure en aquestes planes només allò que m'abellisca, tinga més o menys trellat; i hui, ja veus, ha estat açò el que m'ha abellit. Però també ha estat, en part, perquè de tant llegir en la premsa d'ahir això de l'AVE se m'ha fet inevitable evocar, de nou, aquells temps de romans i les seues reminiscències imperials. I també els temps dels ibers: un poble noble i orgullós, exemple de valor i valentia... desaparegut per sempre de la història, gràcies als romans i els seus Ave (Caesar, i tampoc sóc l'únic que ha pensat en la relació). Mireu si s'hi van aplicar, els romans, que dels ibers encara no entenem ni què parlaven...

divendres, 17 de desembre del 2010

Heterònim

"¿Qui sap ni tan sols què pensa o què desitja? ¿Qui sap què és per a si mateix? Quantes coses la música suggereix i ens sembla bé que no puguin ser! Quantes la nit en recorda i en plorem i no han estat mai! Com una veu lliure de la pau ajaguda, el recaragolament de l'ona esclata i es refreda i hi ha una salivació audible per la platja invisible. 

Com em moro si sento per tot! Com sento si així vagarejo, incorpori i humà, amb el cor aturat com una platja, i tota la mar de tot, en la nit que vivim, batent alt, escarni, i es refreda, en el meu etern nocturn passeig vora la mar!"

Fernando Pessoa, "Llibre del desassossec"


Ha estat una d'aquelles setmanes exigents, feixugues, difícils. No és estrany, a aquestes altures de l'any, del treball i de la vida, que ho siguen. Potser és per això que un impuls irresistible ens ha dut de nou, alguns vespres, a visitar la fosca cambra de Bernardo Soares a la Rua dos Douradores. Però ha hagut, també, vespres i dies de cançons resplendents, d'aconseguir fites, de seguir caminant pel camí de conéixer i apreciar cada cop més allò que hom descobreix... I ha arribat el divendres, i ha tornat a passar que s'ha fet evident que, per un moment, ens en sortim...


diumenge, 12 de desembre del 2010

Aitana, de nou


Qualsevol raó és bona per tornar al sostre de Diània. O, més propiament, quasi al sostre, perquè els  1.558 metres del vèrtex de l'Aitana segueixen reclosos dins el recinte militar que solla i ocupa les altures de la serra. Aquesta vegada --ja s'havia dit fa uns dies-- es tractava de recordar el Dia Internacional de les Muntanyes, junt amb companys i companyes d'altres col·lectius excursionistes repartits per diversos cims del migjorn. I, des d'ells, llançar a les ones  un missatge per la conservació de les àrees muntanyenques de tot el món, i dels drets de la gent que hi viu. Al capdvall, poc més que un pretext oportú per tornar-se a calçar les botes i deixar-se dur, una volta més, per senderes i paratges  recorreguts mil vegades, però als quals sempre fa la sensació (ho recordava fa molt poc) que coneixem per primera vegada. I tornar cara a llevant, amb la mar obrint l'horitzó... Com es pot enyorar tant, la mar, tenint-la tan a prop? O serà, precisament, per això?

 
 

divendres, 10 de desembre del 2010

Geografia (humana)


Li va semblar una gran ironia. Tant de temps, tants llibres, tants esforços cercant la resposta en la filosofia, en la psicologia, fins i tot en la poesia, i allí estava, davant els seus ulls, on menys ho hagués esperat. Va tornar a mirar, incrèdul, la imatge del manual d'Strahler, va rellegir una i altra vegada la descripció (destrucció i construcció en permanent equilibri; canals i barres mòbils canviant a cada innundació, el corrent trobant sempre el seu desguàs entre ells...). No hi havia dubte. Res podia descriure millor el que volia que fóra la seua vida, que el curs trenat d'aquell riu braided. De fet, des de llavors, no ha volgut veure's de cap altra forma. I mai no ha deixat de sentir-se fluir (plàcidament de vegades, d'altres en sobtada revinguda) prenent d'ací i deixant allà, obrint i tancant efímers camins entre els baladres, anys amunt i caixer avall...



dimecres, 8 de desembre del 2010

També des d'aquestes muntanyes

"Les polítiques de muntanya han de tindre en compte el paper fonamental de les comunitats muntanyenques en el manteniment dels paisatges i valors naturals i també la seua dilatada contribució cultural a la riquesa d’aquest patrimoni. En conseqüència, el conjunt d’aquestes polítiques ha de desenvolupar-se des de la perspectiva del reconeixement social d’aquest paper prioritari, reconeixement que ha d’objectivar-se en forma de diverses contraprestacions que garantisquen oportunitats per al benestar, la dignitat i el ple desenvolupament de les iniciatives dels seus pobladors”.

Esborrany de la “Carta Espanyola de les Muntanyes”

Qui podria negar-ho? Aquells que vivim en aquestes terres de l’Alcoià, el Comtat i les Marines (o dels Serrans, l'Alt Palància i l'Alcalatén), aquells que es desperten cada mati amb les vistes de Mariola o de Benicadell, de Penyagolosa o d'Espadà, d’Aitana o de Bèrnia, som gent de muntanya. Ni millors, ni pitjors que ningú; però resulta difícil no acceptar (s’ha dit ja moltes vegades, i potser no cal insistir) que, sense les muntanyes, probablement no seriem el que som. Per bé, o per mal. Les muntanyes han configurat (i ho fan encara) el caràcter dels nostres pobles i de la gent que hi hem nascut o hi viu. Com també és cert que, encara que sovint s’oblide, tampoc no es  poden comprendre aquestes serralades (els seus paisatges, el seu patrimoni, els seus innegables valors naturals) sense comptar amb la llarga petjada que hem anat deixant els humans a cada racó. Les muntanyes ens han fet com som, però també nosaltres hem modelat, segle rere segle, aquestes muntanyes fins donar-los l'aspecte que ara tenen. I, segons com, també molts dels valors que ara alberguen.

Des de fa uns anys, es presta –o comença a prestar-se—un interés creixent a les muntanyes. Científics de tot el món, entitats internacionals i d’altres veus qualificades insisteixen en reclamar per a les regions muntanyenques del planeta més atenció de la que han rebut fins ara. La FAO, per exemple, diu: “Les muntanyes són essencials per a la vida. Estem lligats a elles ja siga que viscam a la major altitud o al nivell del mar, i la seua importància per a nosaltres supera la nostra imaginació. Les muntanyes proporcionen al món la major part de l’aigua dolça, acullen una gran varietat de plantes i animals i en elles viu una de cada 10 persones”. Cada vegada més, iniciatives de tota mena tracten de consolidar i reforçar aquesta nova visió social de les muntanyes com a reserva natural i cultural, com a font de riquesa i patrimoni per al futur. I una d’elles és la celebració, l’11 de desembre de cada any, del Dia Internacional de les Muntanyes. Designat com a tal per l’Assemblea General de les Nacions Unides a partir de 2003, el Dia Internacional de les Muntanyes “és una oportunitat per a crear consciència de la importància que tenen les muntanyes per a la vida, d’assenyalar les oportunitats i les limitacions que afronta el desenvolupament de les zones muntanyenques, i de crear aliances que produisquen un canvi positiu en les muntanyes i les terres altes del món”.



I, ves per on, resulta que nosaltres, homes i dones de l’Alcoià, del Comtat, de les Marines (o dels Serrans, de l'Alt Palància o l'Alcalatén) som gent de muntanya. Perquè hi hem nascut, o perquè hi vivim, i perquè volem ser-ho. Certament, tampoc és que a aquestes altures vulgam donar-li massa rellevància al que podria passar per un altre dels molts “dies internacionals” que van esguitant el calendari sense cap resultat pràctic. Però no està de més aprofitar l’avinentesa no solament per reclamar-nos decididament com a muntanyesos –fills de muntanyes modestes, però muntanyes al cap i a la fi—, sinó per fer nostres uns plantejaments que, tot i tindre el seu origen en problemàtiques aparentment molt diferents i allunyades de les nostres, ens resulten molt familiars. Cap habitant de les valls de Seta o Guadalest, posem per cas, no es reconeixeria en aquesta frase (estreta també de la FAO): “Sovint, les comunitats de les muntanyes obtenen un escàs benefici, o cap, de la gestió de la biodiversitat de les muntanyes. Al final, es perden biodiversitat i altres beneficis, com la regulació del subministrament d’aigua”.


Per això --com a "minoria de muntanya"-- he volgut aprofitar aquestes planes per recordar el Dia Internacional de les Muntanyes. I, ja de pas, tornar a reclamar a les autoritats competents (i van quatre anys, si no recorde malament) l’aprovació de la Carta Espanyola de les Muntanyes i el desenvolupament efectiu i decidit dels seus eixos d’actuació (conservació prioritària del patrimoni natural i cultural; valoració del patrimoni preservat com base per al desenvolupament econòmic; i contraprestacions a la població local). Som i volem ser gent de muntanya, i per això ens preocupem pels projectes –massa—que, emparant-se en els beneficis del “progrés” i sense la transparència i el debat necessari, amenacen les nostres muntanyes. I per això, també, reclamem per a nosaltres, i per a la nostra gent, el dret de decidir sobre el futur d’aquestes serres, sense les quals tantes coses tenim a perdre, però en les quals volem poder viure amb dignitat.





Vaig escriure aquestes ratlles --o, més pròpiament, unes molt semblants-- fa uns quants anys, coincidint també amb un Dia Internacional de les Muntanyes. He decidit recuperar-les ara no solament perquè dissabte és, de nou, 11 de desembre, sinó especialment perquè l'amic Carles Mansanet m'assabenta que, amb motiu d'aquest dia, el Centre Excursionista d'Alcoi anirà al cim de l'Aitana. Si vos interessa, a les vuit del matí del mateix dissabte han quedat a la Plaça d'Al-Azraq d'Alcoi (on els jutjats). I si no passa res, potser que ens veurem per allí.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Hispània, Ibèria

Ceràmica ibèrica de la Serreta.
De la Wiquipèdia
Displicentment voltava, ara fa uns dies, pels canals de televisió --majoritàriament infames i en llengua castellana-- als quals l’autoritat competent em permet encara d'accedir lliurement. Va ser llavors que em vaig veure momentàniament atrapat en una curiosa trama de romans (malvats) i auto-anomenats “hispans” (nobles i valents, òbviament) amb un aire, si més no, un punt inquietant. Ja sé que no és excusa i què fa lleig dir-ho, però reconec que part del meu interès cal atribuir-lo a la suggeridora indumentària (modelet “esclava perversa”) que lluïa en diverses escenes qui després he sabut que respon al premonitori nom d’Ana de Armas, i que sembla gaudir de certa popularitat pel seu pas per altres sèries i pel·lícules. Inspirat pel record inesborrable de les protagonistes dels entranyables peplum de la meua adolescència --i les seues sinuoses i torbadores túniques minifalderes-- no he pogut estar-me de cercar un poc més d’informació. Sembla ser que el que vaig veure és una ambiciosa sèrie d’una cadena privada espanyola, i s’anomena, segons he sabut, “Hispania: la Leyenda”. He sabut, també, que des de la seua estrena fa unes setmanes –pel que pareix, amb un remarcable èxit d’audiència—s’han alçat algunes veus que critiquen la falta de rigor històric de trama, personatges i situacions; a les quals, per cert, ha contestat la productora en una curiosa (i lleugerament exòtica) justificació.

Esclaves hispanes en interpretació lliure
però sòlidament fonamentada. Foto de la xarxa
Però a banda de l'eventual interès per la prometedora carrera artística de certes actrius emergents, i de l'anàlisi acurada del grau de fiabilitat històrica de la sèrie (molt en especial, pel que fa al vestuari o la seua carència), hi ha també d’altres motius pels quals la cosa aquella em va resultar, d’entrada, mínimanent temptadora. Dins la meua reconeguda inclinació per la història, i deixant de banda la innegable predilecció que sent per l’època andalusina i medieval, els íbers han estat un altre dels objectes principals de les meues preferències. La qual cosa no és gens estranya, si bé es mira, ja què des de ben menut vaig tindre la sort no solament de conèixer els abundants materials arqueològics que, sobre aquesta època, custòdia el Museu d’Alcoi. També alguns dels principals jaciments ibèrics de la meua comarca –el Puig, el Castellar, el Pic Negre, la Covalta o, molt especialment, la Serreta—han estat llocs associats a les meues primeres experiències excursionistes i muntanyeres. I els resultats de les nombroses recerques dutes a terme, des de fa decennis, sobre el fascinant poble del ibers i les seues petjades en aquestes terres –des de la cultura material a les traces, encara indesxifrables, del seu enigmàtic idioma—m’han estat, també, lectures interessants i habituals.

Plom (VI) amb escriptura ibèrica, de la Serreta.
De la web del Museu d'Alcoi
Pel que sé, a partir de la meitat del primer mil·lenni aC, l'evolució de les cultures indígenes del Bronze en tota la façana mediterrània --influïdes en major o menor grau per altres pobles, com els púnics, els grecs o els celtes-- va acabar donant com a resultat la implantació, en tota l’àrea esmentada, d’una de les cultures autòctones més riques, originals i enigmàtiques de l’antiguitat mediterrània: la Cultura Ibèrica. Les terres que ara formen part de l’Alcoià i el Comtat van ser, fa més de dos mil anys, una àrea densament ocupada pels ibers, que hi han deixat importants jaciments i nombroses restes arqueològiques, entre les què destaquen les mostres --quasi sempre sobre plom-- de la seua escriptura. Malgrat que els materials ibèrics (ceràmics, sobretot) eren coneguts des d’antic a diversos llocs de la Península, i a pesar de les referències als pobles ibers en les fonts clàssiques, fa només cent anys que s’accepta que totes aquestes misterioses restes pertanyien a una cultura singular i diferenciada d’altres manifestacions contemporànies; el descobriment, el 1897, de l’espectacular Dama d’Elx, va resultar decisiu per a impulsar l’estudi i la investigació –mediatitzats, en gran part, per una historiografia més interessada a legitimar postures ideològiques que a esbrinar la veritat-- dels trets bàsics del món ibèric. A hores d’ara, i malgrat l’ingent quantitat de materials recuperats, comencem a penes a albirar la complexa realitat de la societat ibèrica: l’estructura social i territorial, la cultura material, l’art, la llengua i les creences.


Torre ibèrica al poblat del Puig. De la web del Museu d'Alcoi
Després, van arribar els romans, i aquesta és ja una altra història que deixe per a millor ocasió. Però pel que es veu, va ser llavors que els indígenes de les diferents províncies en què l'Imperi va dividir la Península (la Tarraconensis, la Baetica i la Lusitania), van començar a posar-se a ells mateixos noms raríssims com Sandro, Nerea o Dario; van decidir que, des d'aleshores i per als pròxims dos mil anys, es dedicarien al bandolerisme altruista i a la defensa acarnissada de qualsevol causa relativament justa --amb un tractament preferent a la lluita contra els invasors forans i/o de llengua estranya-- i a posar els fonaments del què, al transcórrer dels segles, seria conegut com una unidad de destino en lo universal. Però on es va produir un avanç civilitzatori realment important, gràcies als romans, va ser en tot allò referent a les esclaves. Perquè putejar-les, les putejaven igual; però això si, anaven totes moníssimes. I encara hi ha qui té la barra de dir que no són rigorosos...

diumenge, 5 de desembre del 2010

La Penya

Hui he tornat a Benicadell en una altra d'aquelles "caminades socials" que faig darrerament i que tanta gràcia li fan a l'amic Carles. És una serra que m'estime molt, pel què és i per les moltes hores que he passat trepitjant els seus camins i els seus racons. I anava a contar alguna cosa d'aquells temps, ara fa vint-i-cinc anys, en què estudiava les seues plantes per fer la meua tesina, i recorria la muntanya (a la què havia d'aplegar com podia, perquè no tenia ni cotxe ni carnet) per tal de recollir totes les herbes que hi vivien. Però la veritat: quan m'he posat, m'ha fet una peresa immensa escriure sobre allò, perquè de sobte m'ha semblat que, més que vinc-i-cinc anys, han passat segles des de llavors. Segles que separen també allò que sóc ara, del que era (o creia ser, o pensava que volia ser) en aquells anys. I com que allò fonamental, al remat, és que hui he tornat a pujar al cim de la Penya (feia quatre anys que no hi pujava; ho he hagut de comprovar, perquè em semblava que feia molt menys), doncs quasi que em limite a deixar-ho dit, i ja recordarem el que calga recordar un altre dia. Però si fóra el cas que encara no coneguéreu aquesta muntanya, ara és un moment tan bo com qualsevol altre per deixar-vos seduir per ella. Jo mateix, sense anar més lluny, fa ja segles que vaig sucumbir al seu embruix irresistible.


 
 
 
 
 


dissabte, 4 de desembre del 2010

Desembre

Desembre ha començat com va acabar novembre: sobrat de faenes i embolics i amb poc temps, molt poc temps per dedicar a aquestes planes (i a moltes altres coses importants i entretingudes de la vida...). Ahir mateix, viatge llampec al IAMZ de Saragossa. I un sac de quilòmetres al cos per trobar-se, a més, amb la primera nevada significativa de l'any; no és conduint que m'agrada trobar-me aquestes coses --neu i gel a l'autovia entre Terol i Paniza, i més d'un moment d'aquells de no saber molt bé què hi fas allí-- però té també les seues compensacions: aprendre coses noves, conéixer gent interessant i una tornada entre paisatges bellíssims de savinars nevats... Pel moment, cap de setmana llarg per descansar una mica amb previsió, també, d'alguna escapada, ja siga diürna com nocturna. I, si no passa res i el cap acompanya, també d'arrodonir alguna entrada amb un poc més de substància, tot i que convindreu que JJ Cale (un altre dels meus guitarristes de referència; darrerament, per allò dels anuncis, se sent molt la seua "They call me the breeze") tampoc no és poca cosa per acabar setmana. Així és que, feu o no pont --a mi no em toca--, estigueu bé i aprofiteu tot el que pugueu. Que cal estar ben preparats per al dur Nadal que ja s'acosta...


dimarts, 30 de novembre del 2010

Lliçons

No tots els dies s'aprenen coses noves. De fet, el que s'aprén la majoria dels dies són coses velles, d'aquelles que donaves per sabudes però que, a l'hora de la veritat, resulta que potser no estaven tan assimilades com creïem. Sempre és bo que algú (o alguna cosa) ens recorde que amb creure que sabem no és suficient. Cal recordar-ho, i sobretot aplicar-ho. Per això has d'agrair que et recorden que, quant al masclisme --com amb quasi tot-- no hi ha prou amb saber-se la teoria i predicar-la solemnement de tant en tant, sinó que allò realment important són les actituds i els comportaments, fins i tot els més subtils i quotidians. O que, en democràcia (amb perdó), les majories legitimen governs però no netegen immoralitats ni incompetències, ni --sobretot-- imposen principis o conviccions a qui té la desgràcia, o potser la sort, de ser, permanentment, minoria. O encara que, de vegades i encara que siga metafòricament, el treball en equip, la generositat, la humilitat i el gust per les coses ben fetes poden imposar-se a d'altres valors, o a la falta absoluta d'ells. I que poden fer-ho, posem per cas, per cinc a zero... Són lliçons velles i conegudes, però són fàcils d'oblidar i cal, de tant en tant, repassar-les. I visca el Barça, que punyeta!

divendres, 26 de novembre del 2010

Gall fer

Llac Laomainn (Lomond), Escòcia. De la web del
 Loch Lomond and the Trossachs National Park
Això significa, segons el meu diccionari, Capercaillie. El qual és el nom, també, d'un grup de música escocesa que segurament coneixeu i què, a mi, m'agrada molt. La veu màgica de Karen Matheson, els aires celtes, la sonoritat del gaèlic --que utilizen en moltes de les seues cançons d'inspiració folk-- m'han acompanyat durant moltes èpoques de la meua vida. Perquè hi ha dies de fixar-se en una lletra que ens apunta directament al cor; d'altres, és una melodia la que ens commou i emociona. Però, en moltes ocasions, simplement és perquè la música ens agita les cames i ens fa alçar els peus i els ànims. Com aquest "Coisich, a Rùin" que deixe hui, potser. Bon cap de setmana (i què ràpides que passen).


dijous, 25 de novembre del 2010

Palmeres

Palmerar d'Elx. Imatge de la Viquipèdia
A poc que conegueu Elx i el seu Camp, sabreu del paper cabdal que les palmeres i el Palmerar representen en la cultura i el paisatge d'aquestes terres meridionals del País. Declarat per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat ara fa deu anys, el Palmerar d'Elx és una autèntica joia històrica i ambiental, que ha merescut des de fa molt anys l’interés d’estudiosos i institucions. Una llei de la Generalitat Valenciana de 1986 regula la tutela sobre el Palmerar, en base al seu caràcter de “testimoni d’un aspecte singular de la història econòmica i social del poble valencià”, i a la seua “especificitat com element del patrimoni cultural valencià: objecte vivent, en evolució i desenvolupament constant”. El primer antecedent de protecció legal d'aquest paisatge cultural i natural es remunta a un Decret de 1933, que declarava d’interés social la conservació dels horts de palmeres d’Elx, i que diferents disposicions més o menys encertades han anat completant al llarg dels anys.

L’origen del Palmerar d’Elx s’ha establert, segons criteri general –i, segons em sembla, suficientment fonamentat-- en l'època andalusina. Els paral·lelismes d’aquest paisatge amb d’altres similars en l’entorn mediterrani i de l'orient mitjà són nombrosos, i abasten des de les xarxes de reg sobre les què es basteixen els horts, fins al mateix sistema tradicional de conreu d'aquests –hui pràcticament desaparegut-- en el qual les palmeres vorejaven les parcel·les i facilitaven el cultiu de molts altres productes d’horta al seu centre. En tot cas, ni l’interés que des d’antic ha despertat el Palmerar entre investigadors de tot el món, ni la ja prolongada història d’intents legals per a garantir la seua protecció, han estat suficients per evitar les amenaces ni, especialment, per a garantir una gestió adequada d’aquest paisatge eminentment agrícola. I així, a les pressions derivades del creixement urbanístic de la ciutat d’Elx, les alteracions sobre el sistema hidràulic –autèntica i imprescindible base territorial i funcional del Palmerar-- o l’abandonament del sistema tradicional de cultiu i la seua substitució progressiva per una mena de plantacions intensives de palmeres destinades sovint a un ús ornamental, s’ha sumat en els últims anys un nou perill, en forma de plaga: es tracta del morrut roig.

El morrut roig (Rhynchophorus ferrugineus) és un coleòpter originari del sud-est asiàtic, que s’ha estés per nombrosos països d’Europa i Àfrica, en gran mesura a través de les importacions de palmeres per a ús en jardineria, sobre les què no sempre s'ha exercit un control adequat. Les seues larves perforen galeries en el tronc de diverses espècies de palmeres, fins provocar la seua mort. Els adults s'estenen amb molta facilitat d'uns peus a altres, la qual cosa dificulta el seu control una vegada s'han implantat en un indret. La primera referència de l’espècie a la Península Ibèrica es remunta a l’any 1994. El 2004 es va detectar per primera vegada el corcó al Palmerar d’Elx, assolint caràcter de plaga molt poc temps després. A hores d’ara, hi ha encara molts dubtes sobre la capacitat real per a controlar-la. La plaga s’ha instal·lat també a Canàries, on amenaça a la palmera endèmica de les Illes (Phoenix canariensis) i on s’estan fent també grans esforços per al seu control i eradicació.


Morrut roig (Rhynchophorus ferrugineus). De la web d'Acció Ecologista-Agró

L’altre dia, a Madrid, parlava d’aquestes coses amb l’amic Pedro García, d’ANSE (els aprecie especialment a ell i a la seua entitat, pioners tots dos en l’ecologisme ibèric, per la seua tasca valenta, coherent i incansable en un context, com el murcià, especialment complicat per a aquestes coses de l'ecologisme constructiu i combatiu). Em contava Pedro de l'impacte causat pel morrut en moltes comarques murcianes: de com els efectes sobre les palmeres canàries –molt utilitzades en jardineria, també al País Valencià— han esdevingut dramàtics en zones com els voltants del Mar Menor, i de la incidència creixent sobre les palmeres datileres, les washingtònies –habituals també als nostres jardins—i d’altres espècies de palmàcies ornamentals. I parlàvem, també, de la possibilitat que la plaga s’haja estés fins i tot als margallons (Chamaerops humilis), considerats fins fa poc l’única espècie autòctona de palmera d'Europa Occidental. Fins fa poc, perquè pot ser que el morrut roig estiga afectant també a la que podria ser la segona espècie coneguda de palmàcia pròpia de l'oest de la Mediterrània: la denominada palmera de les rambles.

La taxonomia del grup de les palmeres datileres (el gènere Phoenix) en el Mediterrani no és senzilla. A banda de la ja esmentada palmera canària, i de la palmera de Creta (Phoenix theophrasti), endèmica d’unes poques localitats de la Mediterrània oriental, la major part de les palmeres datileres s’han agrupat dins una única espècie denominada Phoenix dactylifera què, tot i això, mostra una elevada variabilitat, probablement atribuïble --almenys en part-- a mil·lenis de cultiu i selecció de les varietats més productives. A banda de la gran diversitat de races que s’engloben sota aquesta espècie --i que sovint es distingeixen sobre tot pels tipus de dàtils que produeixen--, alguns autors diferencien encara, dins del complexe de Phoenix dactylifera, la denominada palmera marroquina (P. chevalieri) i la datilera de l'Índia (P. sylvestris). Però molts altres especialistes les consideren incloses dins la variabilitat general de l’espècie i, per tant, no els atorguen validesa taxonòmica (si vos interessa amb més detall la taxonomia de les palmeres valencianes, podeu fer una ullada a aquest treball de l'amic Emilio Laguna, un dels millors coneixedors de la flora valenciana).

 
Dàtils en un mercat a Bahrain. De la web de FAO

L’any 1997, Diego Rivera i el seu equip de la Universitat de Múrcia van descriure una nova espècie dins d'aquest grup. La van denominar Phoenix iberica, i hi van incloure diverses poblacions i exemplars que, fins llavors, s’havíen considerat també com una forma més o menys extrema dins la variabilitat de la datilera. Segons aquests autors, P. iberica apareix formant palmerars relictes en algunes rambles i indrets costaners de les comarques meridionals valencianes i de Múrcia, i presenta característiques –com ara l’amplària dels troncs o estípits—que la diferencien clarament de la palmera datilera. Però són sobretot els dàtils –més menuts que els d’aquesta i no comestibles— i les llavors, els que presenten unes característiques més diferenciades. Aquestes llavors, a més, són molt semblants a restes trobades en jaciments arqueològics anteriors a la introducció, atribuïda als fenicis, de les primeres palmeres datileres a la Península. A hores d’ara, s’han identificat diverses poblacions aparentment naturals de palmeres de les rambles, que tot i això sembla ser extremadament rara i que podria haver-se extingit en estat salvatge en terres valencianes. Però molts dels exemplars existents en el Palmerar d’Elx (i, en especial, els exemplars masculins), com d'altres peus cultivats en parcs i jardins, semblen respondre a les característiques d'aquella.

Palmeres de les rambles (Phoenix iberica). De la web d'ANSE
No tinc molta informació sobre la palmera de les rambles, i sé que la seua validesa com a espècie és encara objecte de discussió entre els especialistes. Però ara com ara, els trets taxonòmics utilitzats per a diferenciar-la de les datileres em semblen, al menys, dignes de ser considerats. També em semblen atractives les hipòtesis sobre el seu origen filogenètic i biogeogràfic --que la situarien com una relíquia més de la vegetació mediterrània del Terciari— i m’estimula especialment el suport arqueològic a aquestes evidències. Caldrà, en tot cas, esperar noves dades i l'opinió final de qui ho entén. Però a falta d’aquesta, la palmera de les rambles pot ser una més de les joies botàniques que teniem a la vora de casa i a les què no havíem prestat atenció. I un altre exemple de com, també en aquesta ocasió, potser és que el palmerar no deixava veure clarament les palmeres.