"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 4 de juny del 2024

Mariolensis


La denominada sàlvia de Mariola ha esdevingut una de les espècies vegetals més conegudes i representatives de la muntanya que li dona nom. Cosa que, en la meua opinió, no deixa de tindre el seu mèrit atenent a la riquesa vegetal que caracteritza aquesta serra, ben coneguda des d’antic per la varietat i abundància de plantes –moltes d’elles aromàtiques i medicinals-- que alberga: la coneguda referència de Gaspar Escolano, en la què qualifica a Mariola com a “botica universal” a causa de “la innumerable  agregación de yerbas de salud  que  produce”, prové d’una tradició documentada almenys des de finals del segle XVI, quan es va crear a València de la primera “Càtedra de Simples” (o "Cadira d’Herbes). En tot cas, tampoc no resulta massa sorprenent que haja estat precisament aquesta planta la que haja assolit un caràcter emblemàtic. A més de les seues virtuts medicinals (compartides amb moltes altres espècies d’un gènere extraordinàriament divers, el nom del qual es relaciona precisament amb la salut), es tracta d’una planta relativament abundant tant a Mariola com a les serres que l’envolten, fàcil d’identificar fins i tot per a la gent menys avesada, i d’un aspecte innegablement atractiu, especialment --però no només-- quan es troba en plena floració. Però a més a més, crec que hi ha un altre factor que ha resultat determinant per elevar la planta a la condició de símbol, i és el seu epítet específic: a més de tot el que ja s’ha dit, la sàlvia de Mariola és, senzillament, mariolensis

Pensava en aquestes coses l’altre dia, quan vaig reparar en un fet al qual no havia prestat fins ara massa atenció: a pesar de la idea, profundament arrelada en aquestes comarques, de que la sàlvia mariolenca és clarament diferent i distingible d’altres formes similars que creixen a altres llocs, no ha estat fins fa pocs anys que els botànics han començat a reconèixer aquest fet, i encara amb dubtes importants que cal atribuir en última instància a l’especial complexitat taxonòmica del grup del qual forma part. La primera volta que la sàlvia de Mariola (entenent aquesta com la que creix no solament a aquesta serra sinó també a les serralades pròximes) va ser considerada com una entitat taxonòmicament diferenciada va ser el 1986, quan el botànic valencià Ramon Figuerola va descriure per a les nostres poblacions una subespècie mariolensis que va subordinar a la denominada Salvia blancoana, una forma pròpia de les muntanyes bètiques i nord-africanes. Segons Figuerola, les plantes pròpies de “Sierra de Mariola, Serrella, Aitana et alibi” es distingirien d’altres formes similars pels seus calzes pilosos amb dents curtes, triangulars i poc o gens mucronades. Fins llavors, cap dels nombrosos botànics que havien estudiat aquestes plantes --entre ells i de forma especialment cridanera el sogorbí Carlos Pau, qui a pesar del seu bon ull per detectar les variacions més subtils es limita a incloure les sàlvies de Mariola com a part de l’espècie que ell anomena S. lavandulaefolia-- n’havien reconegut cap singularitat taxonòmica, i fins i tot el mateix Figuerola, pocs anys després de la seua descripció, va optar per llevar-li rellevància a les mariolensis recombinant-les com a varietat d’una altra forma (vellerea) del grup. La revisió recent del gènere duta a terme per a la Flora Iberica opta per mantenir la singularitat de les nostres sàlvies a nivell subespecífic, per bé que subordinades ara a la Salvia lavandulifolia; francament, no gosaria apostar a què no hi haurà cap canvi en el futur.  


Aparentment alienes a qualsevol vicissitud taxonòmica i nomenclatural, i sense preocupar-se tampoc massa per  si algú les considera o no símbol o emblema de res, les sàlvies que hem convingut en anomenar formalment Salvia lavandulifolia subsp mariolensis són de les poques plantes d'aquestes serres que semblen haver-se sobreposat enguany a una primavera que, pel que fa a la pluja (o més pròpiament, a la falta d'ella), ha superat les pitjors expectatives: la sequera, que segueix cremant etapes del camí per a ser lamentablement qualificada com a històrica, no solament ha limitat la floració de moltes plantes, sinó que comença a ser habitual trobar-se arbres --sobretot pins-- amb signes evidents de marciment. No és estrany, doncs, que enguany haja prestat una atenció especial a les aromàtiques i esponeroses mates de sàlvia i a les seues precioses flors blavoses. I encara que les reflexions que m'han vingut al cap en observar-les podrien haver sigut de més trellat, em tem que amb deixar de nou constància de la importància dels noms fins i tot en àmbits tan aparentment minoritaris com el científic, i de que determinades coses no sempre venen de tan enrere (ni són tan indiscutibles per a tothom) com a voltes ens pensàvem, m'hauré de donar per satisfet. Bé, amb això i amb un bon ramellet de sàlvia, que per als mals de panxa no hi ha cap més bona que la mariolensis




4 comentaris:

  1. M'agrada el contrast de la darrera fotografia. La delicadesa de la sàlvia de Mariola amb les roques aspres i salvatges.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Flors i roques solen combinar bé, xavier; de fet, crec que la sàlvia em resulta encara més atractiva pel fet de viure precisament allà on ho fa, i per haver d'arribar fins al capdamunt de les muntanyes per trobar-la... Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Com m'agradaria saber més de les plantes i els seus poders curatius.
    També penso com en Xavier, la darrera foto es preciosa pel contrast entre la sàlvia i les roques.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em passa el mateix, Paula, admire moltíssim les persones (molt majors ja, la majoria) que han servat aquests coneixements d'un valor incalculable, i també a tota la gent --em ve inevitablement al cap l'admirat Joan Pellicer, del qual ja he parlat ací unes quantes voltes-- que ha dedicat gran part de la seua vida a recollir aquesta saviesa i evitar que es perdera per a sempre...

      De vegades les plantes, a més d'útils i boniques, tenen l'habilitat de créixer al lloc oportú; si més no, per a deixar-se fotografiar ;) Salut i una abraçada!

      Elimina