Una de romans

El setembre de 2003, les obres prèvies a la construcció del nou traçat del tren d'alta velocitat entre Xàtiva i València van traure a la llum, a la partida dels  Alters del municipi de l'Énova, les restes del que va resultar ser una rellevant vil·la romana. Salvada de la destrucció gràcies a la pressió ciutadana, que va forçar la modificació del projecte de ferrocarril per tal de preservar la troballa, la posterior excavació va oferir una valuosa informació sobre l'estructura i la funció d'aquest enclavament rural: edificada a finals del segle I pel patrici xativenc Publius Cornelius Iunianus en una àrea pròxima al traçat de la Via Augusta, sembla que la vil·la, luxosament decorada amb el que els romans anomenaven marbre saetabitanum per procedir de pedreres pròximes a la ciutat de Saetabis, es dedicava sobretot a la producció i processament del lli, fins que va ser definitivament abandonada al segle V. Encara que actualment el jaciment de Vil·la Cornelius, soterrat de nou per protegir-lo després de la seua excavació, es troba tancat i no és per tant visitable per al públic, tenia curiositat per conèixer la zona perquè, des de fa algun temps, vinc llegint informacions --algunes fins i tot en pàgines web del propi ajuntament de l'Énova-- què, atenent a la presència de pedreres de marbre suposadament romanes a la seua rodalia, arriben a postular per a la vil·la (i el seu constructor) un paper central en l'explotació i el comerç del marbre de Saetabis a tot l'Imperi, alhora que qüestionen "todas las absurdas teorías publicadas sobre la producción del lino, y honrando como es debido, a su ilustre propietario Publius Cornelius Iunianus". En la mateixa línia, la presència d'algunes carrilades (qualificades com a "ibero-romanes") excavades en la roca en diversos indrets del terme han estat interpretades com a restes d'una via que facilitaria el transport del marbre extret de l'Ènova fins a la mateixa Dianium.

Ja sabeu que, com a profà en aquestes qüestions de la història i l'arqueologia, tracte sempre de contrastar la informació en fonts que em semblen suficientment fiables. I en aquest cas, després de fer una ullada a alguns treballs sobre el tema als què he pogut accedir (i, com sempre, sense perjudici d’opinió millor fundada), no puc evitar la sensació de què la posició científica majoritària és bastant més cauta del que cabria esperar a la vista de la informació facilitada pel municipi i altres entitats sobre l’Énova romana. Tant la plausible adscripció romana de les restes de la Pedrera dels Quatre Camins o Llossar dels Francs, com el suposat paper preeminent de Publius Cornelius i la seua família en “la extracción, producción y comercialización del “Marmor Saetabitanum”, cuyo origen del mismo, y principal punto de extracción se encontraba en L’Énova” semblen correspondre més aïnes a una suggerent hipòtesi i no a una evidència sustentada en proves i àmpliament acceptada per la comunitat científica. En tot cas, i feta aquesta reserva (que no em sembla menor, atenent al to taxatiu que solen adoptar alguns materials divulgatius), m’ha agradat poder trepitjar una zona per la que no solc caminar habitualment, i fer-ho a més a més reflexionant sobre aquestes històries de la Història, i sobre l’ús i abús que massa sovint tendim a fer-ne d'ella; tan de bo que futures i rigoroses investigacions aporten llum sobre aquest assumpte apassionant. I molt millor encara si, a més d'això, la vil·la bastida pels Cornelius torna a ser prompte visitable per tothom. 

De dalt a baix: restes del Llosar dels Francs, pedrera de marbre “Buixcarró” (anomenat així d'ençà que Cavanilles va identificar el seu origen principal en la zona homònima de Quatretonda però que aflora també als termes adjacents de Barxeta i l’Énova) a la què s’atribueix un origen romà, tot i que altres investigadors parlen d’un front “con huellas de extracción mecánica, aunque no hay que descartar una explotación anterior”; mural de Toni Espinar a l’inici de la ruta (abalisada com a sender PR-CV 454) que recorre el terme municipal; tanca que impedeix l’accés a Vil·la Cornelius, sota les vies elevades del ferrocarril; carrilades sobre roca (molt habituals en altres pedreres, com ara les de Sant Cristòfol a Alcoi, i quasi sempre molt més modernes del que se sol considerar); altres perspectives del Llosar; i rastres d’explotacions contemporànies de marbre situades a penes uns metres per damunt d’aquell, i que em van fer pensar en la famosa frase, atribuïda a Einstein, sobre Deu i els daus. Deixant de banda altres consideracions: un camí que val la pena fer, i una bona excusa per passar el dia coneixent un poc millor aquesta part de la Ribera Alta a la què hom sol prestar menys atenció de la què sense dubte mereix.