Acceptar-ho

Hi ha moltes coses què, tot i causar efectes benèfics quan s'administren en dosis moderades, poden arribar a ser contraproduents (i fins i tot perilloses) quan, de forma insconscient o premeditada, se superen els llindars d´un ús prudent i responsable. En el meu cas, m'he adonat que és molt possible que, darrerament, estiga cometent algun que altre excés pel que fa almenys a dues d'elles: pensar, i ser massa sociable. Quan a l'abús de la primera, no cal estendre's molt sobre els seus efectes imprevisibles i eventualment indesitjables. En aquest temps i aquest País, raonar de forma mínimament coherent i arribar a ser algú són fets incompatibles, com demostra l'elevada consideració que atorguem a figures com Belén Esteban en tant que icones culturals. O --el que resulta encara més delirant-- la  rellevància prestada a determinats energumens, als què contra tota lògica considerem com a pressumptes polítics susceptibles, fins i tot, de ser votats. Reflexionar massa --i voler explicar-ho sense fer servir crits i exabruptes-- és, per tant, una bona manera de ser ignorat. I a més, pensar fa mal de cap, la qual cosa explicaria que algunes de les entrades més recents d'aquest blog m'hagen quedat, no sé com dir-ho, amb un punt de pretenciosa solemnitat que faré per evitar en el futur.

Quant a la segona, reconec que obeeix a un plantejament més personal però té, també, una base comparable. Després de molts anys, hom assumeix que la seua timidesa patològica és un tret essencial i  inevitable, i comença a gaudir dels relatius però innegables avantatges de la introversió. I llavors alguna cosa trasbalsa l'equilibri aconseguit amb molt de treball i esforç i, de cop i volta, t'hi trobes envoltat de gent i comportant-te com una persona sociable... Ho he notat molt, açò, aquests últims caps de setmana. Trencant una tendència que es remunta a molts anys enrere, m'he trobat recorrent muntanyes i paratges acompanyant a --o acompanyat de, que tan li fa-- grups més o menys nombrosos d'amics i amigues. Els quals, per fer-ho encara més greu, no coincideixen entre ells, procedeixen d'àmbits ben diferents i tenen també formes relativament distintes d'entendre les coses... I ja vos dic que no ha estat gens malament, tampoc, i que m'ho he passat d'allò més bé en tots els casos. Però m'he posat a pensar --ja veieu que la cosa va malament, molt malament-- si va a ser que ja no sóc tan tímid i reservat, o no he sigut mai. O potser és que simplement he menjat alguna cosa que no m'ha sentat bé, jo què sé...

En resum: estic confús. I preocupat. Però no vull --no dec--pensar-hi, pel què la solució se m'antoixa com encara més difícil. I he optat, com a mal menor, per les mesures compensatòries. Aquest matí he eixit a caminar tot sol per la muntanya. Quasi me'n vole, i a més quan m'he encantat ja estava pensant una altra volta... Aquesta vesprada, m'asseuré davant la tele i, si tinc sort, veure sense pensar alguna pel·lícula intranscendent o alguna sèrie estúpida i anestèsica. Però ja vaig fent-me l'ànim que, si això tampoc funciona, no em quedarà més remei que acceptar els meus problemes i afrontar-los sense més. I dir, amb por al desconegut però també amb l'orgull d'haver fet un pas avant: hola, em diuen Pep ("hola, Pep!", dirà la gent asseguda en cercle), i m'agrada calfar-me el cap i estar amb gent...



La darrera de les meues "caminades socials" recents, ahir pels voltants del Ponotx i el Puigcampana, aprofitant la magnífica feina feta pel bon amic Jeroni per recuperar l'antic sender que ascendia, des de Polop i pel Barranc de la Canal, cap al Cigarrí i el Coll del Llamp. Una volta realment recomanable per uns paratges espectaculars que segueixen plantant cara al formigó i la coentor. I compartida, a més, amb els amics i amigues d'opcióAitana per tal de reflexionar sobre la pròpia associació i el seu futur immediat. Però aquesta és ja altra història, i ja arribarà el moment de parlar-ne. I ja de pas, felicitacions, també, al Tempir d'Elx per la seua iniciativa en defensa de la llengua: és bon senyal que moleste tant als de sempre.