"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 21 de novembre de 2010

Acceptar-ho

Hi ha moltes coses què, tot i causar efectes benèfics quan s'administren en dosis moderades, poden arribar a ser contraproduents (i fins i tot perilloses) quan, de forma insconscient o premeditada, se superen els llindars d´un ús prudent i responsable. En el meu cas, m'he adonat que és molt possible que, darrerament, estiga cometent algun que altre excés pel que fa almenys a dues d'elles: pensar, i ser massa sociable. Quan a l'abús de la primera, no cal estendre's molt sobre els seus efectes imprevisibles i eventualment indesitjables. En aquest temps i aquest País, raonar de forma mínimament coherent i arribar a ser algú són fets incompatibles, com demostra l'elevada consideració que atorguem a figures com Belén Esteban en tant que icones culturals. O --el que resulta encara més delirant-- la  rellevància prestada a determinats energumens, als què contra tota lògica considerem com a pressumptes polítics susceptibles, fins i tot, de ser votats. Reflexionar massa --i voler explicar-ho sense fer servir crits i exabruptes-- és, per tant, una bona manera de ser ignorat. I a més, pensar fa mal de cap, la qual cosa explicaria que algunes de les entrades més recents d'aquest blog m'hagen quedat, no sé com dir-ho, amb un punt de pretenciosa solemnitat que faré per evitar en el futur.

Quant a la segona, reconec que obeeix a un plantejament més personal però té, també, una base comparable. Després de molts anys, hom assumeix que la seua timidesa patològica és un tret essencial i  inevitable, i comença a gaudir dels relatius però innegables avantatges de la introversió. I llavors alguna cosa trasbalsa l'equilibri aconseguit amb molt de treball i esforç i, de cop i volta, t'hi trobes envoltat de gent i comportant-te com una persona sociable... Ho he notat molt, açò, aquests últims caps de setmana. Trencant una tendència que es remunta a molts anys enrere, m'he trobat recorrent muntanyes i paratges acompanyant a --o acompanyat de, que tan li fa-- grups més o menys nombrosos d'amics i amigues. Els quals, per fer-ho encara més greu, no coincideixen entre ells, procedeixen d'àmbits ben diferents i tenen també formes relativament distintes d'entendre les coses... I ja vos dic que no ha estat gens malament, tampoc, i que m'ho he passat d'allò més bé en tots els casos. Però m'he posat a pensar --ja veieu que la cosa va malament, molt malament-- si va a ser que ja no sóc tan tímid i reservat, o no he sigut mai. O potser és que simplement he menjat alguna cosa que no m'ha sentat bé, jo què sé...

En resum: estic confús. I preocupat. Però no vull --no dec--pensar-hi, pel què la solució se m'antoixa com encara més difícil. I he optat, com a mal menor, per les mesures compensatòries. Aquest matí he eixit a caminar tot sol per la muntanya. Quasi me'n vole, i a més quan m'he encantat ja estava pensant una altra volta... Aquesta vesprada, m'asseuré davant la tele i, si tinc sort, veure sense pensar alguna pel·lícula intranscendent o alguna sèrie estúpida i anestèsica. Però ja vaig fent-me l'ànim que, si això tampoc funciona, no em quedarà més remei que acceptar els meus problemes i afrontar-los sense més. I dir, amb por al desconegut però també amb l'orgull d'haver fet un pas avant: hola, em diuen Pep ("hola, Pep!", dirà la gent asseguda en cercle), i m'agrada calfar-me el cap i estar amb gent...



La darrera de les meues "caminades socials" recents, ahir pels voltants del Ponotx i el Puigcampana, aprofitant la magnífica feina feta pel bon amic Jeroni per recuperar l'antic sender que ascendia, des de Polop i pel Barranc de la Canal, cap al Cigarrí i el Coll del Llamp. Una volta realment recomanable per uns paratges espectaculars que segueixen plantant cara al formigó i la coentor. I compartida, a més, amb els amics i amigues d'opcióAitana per tal de reflexionar sobre la pròpia associació i el seu futur immediat. Però aquesta és ja altra història, i ja arribarà el moment de parlar-ne. I ja de pas, felicitacions, també, al Tempir d'Elx per la seua iniciativa en defensa de la llengua: és bon senyal que moleste tant als de sempre.


 
 
 

6 comentaris:

  1. Jo aquest cap de setmana he comprovat que no, que seguisc igual de tímida/reservada/asocial.
    Tanmateix, quan m'ha passat el mateix que tu, que m'he trobat saludant i sabent parlar amb gent que acabe de conéixer, m'he preguntat el mateix: però jo no era així, de l'altra manera?
    Crec que té a vore ens si ens sentim agust, que ens obrim.
    Pensar massa és contraproduent, tens raó ^^

    Coralet

    ResponElimina
  2. Gràcies, Coralet. Però si has hagut de comprovar-ho és que ja ho dubtaves... Supose que és com tu dius: depenem molt d'estar a gust per a trencar les barreres que nosaltres mateixos --almenys en el meu cas-- ens autoimposem respecte als altres. Però més que asocials, potser és que som molt exigents ;)
    Ja et dic: pensar, el justet i sempre que puc, encarat a l'acció. Ara, de dir-ho a fer-ho...

    ResponElimina
  3. Potser el que descrius no és més que la constatació d'una maduresa que tot i arribar a poc a poc mai acabarà, però, amb les nostres incerteses i inseguretats, sempre al girar la cantonada. D'altra banda pensar molt és boníssim, el que potser siga contraproduent és pensar en segons quines coses. I aquesta disciplina de no perdre el pensament sí que és de difícil. I acabe, la ventada d'avui immensa. Les sacsejades a la bici, fotudes. La satisfacció a casa quan tornes, inenarrable. Som una arquitectura de sentiments. Salut.

    ResponElimina
  4. Josep,

    bona entrada, i no et queixes de l'èxit social, que de vegades no hi ha temps i no se'n pot tenir, enhorabona doncs!

    Sobre les fotos que penges, molt bones, sóc un enamorat del Ponoig (tinc entés que s'escriu així, encara que no ho divulga ningú), el cingle del mig i el de Gaspar (el darrer, el de dalt de tot), em sembla un dels paisatges més explosius del PV.

    salut
    Roger

    ResponElimina
  5. Gràcies, Roger! Un plaer veure't per ací, com sempre. Més que 'èxit social', és allò que mai acabem de conéixer-nos del tot, i de vegades ens sorprenem fent coses que creiem que no anaven amb nosaltres... Els tímids, en tot cas, som gent bastant peculiar i un poc imprevisible ;)

    També jo pensava que la forma correcta era Ponoig, però quan es va declarar paisatge protegit férem la consulta a la Universitat, que està treballant els temes de toponímia, i ens donaren aquesta (Ponotx)com la correcta. També Coromines, a l'Onomasticon, fa servir aquesta forma, i cita com a font a Sanchis Guarner. En tot cas, i com tu dius, un lloc simplement espectacular.

    Salut i endavant!

    ResponElimina
  6. Acceptar el monstre i no pensar-hi massa... Quin remei, mentre la gent no faci "cau i net" i aprengui a pensar de veritat! De fet hi ha coses molt millors en les que pensar, més creatives, molt més dignes de la nostra atenció, més belles. A més, pensar massa en aquests espècimens votables és donar-los la importància que reclama el seu ego, és com donar de menjar a la bèstia... Engreixar-la...

    Això de "hola, Pep!", dirà la gent asseguda en cercle" té com unes connotacions Espriuenques... Molt maco!

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...