Un any més

El pas del temps farà

de nosaltres colors. 

Ja no se'n fugirà 

l'ocell de tants amors 

 Ovidi Montllor

Els humans som animalets d'allò més sensibles al pas del temps. Potser per això tendim a amollonar els anys amb fites temporals que anem plantant ací i allà. Són moments especials, simbòlics o significatius --personals o col·lectius, propis o heretats-- que cal considerar com a tals i que, per això, han de ser objecte de respecte i celebració ritual. La seua utilitat, a efectes purament il·lustratius i sense cap ànim d’exhaustivitat antropològica, pot especificar-se almenys en tres àmbits diferents: (a) fer una ullada cap enrere per veure com ha anat la cosa en general i les coses en particular (utilitat valorativa), en un període suficientment curt com per a que la memòria abaste però suficientment llarg com per a que els canvis siguen detectables; (b) si fóra el cas, plantejar-se canvis o ajustaments respecte a la situació actual (utilitat propositiva), proposar-se millores, metes o objectius per al període que comença amb la fita en qüestió; i (c), finalment, donar-se permís en un context socialment acceptable per a celebrar, sol o en companyia i d’alguna forma més o menys sorollosa, que almenys hem aconseguit sobreviure un any més fins assolir una altra d’aquestes fites cícliques (utilitat lúdico-catàrtica). 

Evidentment, totes aquestes utilitats potencials es troben íntimament relacionades. Valga com a exemple el fet que, any rere any, una part substancial de l’anàlisi derivat de (a) serveix per a constatar l’incompliment (d’altra banda previsible) de tot allò que ens havíem proposat a partir de (b); el que al remat resulta poc rellevant perquè, a l’empara de (c), estarem ja mig nanos i demà serà un altre dia i un altre any. La qual cosa, per tant, converteix (c) en la utilitat més sòlida de totes i, probablement, en l’única que paga la pena seguir conreant amb especial dedicació amb el pas dels anys, quan valoracions i propòsits van perdent una part substancial del seu atractiu enganyós. Les festes del poble, Cap d’any o els aniversaris –propis o de tercers—representen exemples coneguts d’aquesta pràctica ancestral, la eficàcia de la qual per a una adequada higiene mental déu ser significativa vista la seua aparent universalitat i la pertinàcia amb la qual ens hi lliurem. 

Ahir, dia 7 de març, vaig complir quaranta-set anys. Gràcies als qui vàreu recordar-vos-en (és curiós com, fins i tot qui no dóna importància conscient a aquestes coses, s’alegra que se’n recorden d’ell). Potser caldria dir alguna cosa sobre el fer-se major, la crisi dels quaranta, les passions tardanes, el voler tindre fills i veure'ls com creixen, el carpe diem i el tempus fugit... Un altre dia. Ara em limitaré a declarar que, quant a (a), hauria pogut ser pitjor, francament, pel què bàsicament em done per satisfet i que dure; pel que fa a (b), deixaré de fumar (altra volta), espere pujar al Lenin i l’Aconcagua i seguiré empenyat en no deixar passar cap oportunitat de viatjar, estimar i riure coste el que coste. De (c) no me’n recorde molt, però crec que va estar bastant bé. I, com deia el filòsof, si l’any que ve bon senyal, bon senyal serà. I vostès que ho vegen.