"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 15 d’abril del 2024

Plaça forta

Les imatges no li fan justícia, tot i que almenys aquesta volta puc adduir que, a més de la meua reconeguda imperícia en la matèria, el dia tèrbol i calitjós no ho posava tampoc gens fàcil. El cas és que feia molt de temps que volia conèixer l’extraordinari jaciment arqueològic del Tolmo de Minateda, i he de dir que la visita que hi férem fa un parell de setmanes va pagar sobradament la pena: situat a pocs quilòmetres del nucli urbà d’Hellin, les restes ocupen una escarpada mola calcària --un tolmo, equivalent al nostre "tormo"-- que s’eleva abruptament sobre la plana per la qual discorre, des de temps immemorial, un itinerari que uneix la costa amb la Meseta; de fet, la presència d’aquesta via ancestral de comunicació s’interpreta com una de les causes principals de la prolongada ocupació humana del penyal, la qual abasta de forma pràcticament ininterrompuda des de l’Edat del Bronze fins a l’època andalusina.



Envoltat per parets pràcticament verticals, l’únic accés senzill al Tolmo es fa per un estret tàlveg conegut com el Reguerón, que em va fer pensar per la seua estructura en el Castellar d’Alcoi, i en el què es van anar alçant les successives estructures defensives bastides almenys des de l’Època Ibèrica per tal de protegir els espais habitats situats al capdamunt. Amb tot, són sobretot els vestigis romans --corresponents probablement a la ciutat que les fonts escrites anomenen IlunumIlinum-- i, sobretot, visigòtics, els que han donat al jaciment la seua merescuda fama: d’aquesta última època, als segles VI i VII, s’hi han excavat entre d’altres elements les restes d’una basílica i un complex palatí que segons alguns autors podrien correspondre a la ciutat d'Elo, tot i que altres autors identifiquen aquesta, per raons arqueològiques i toponímiques, amb el jaciment d'El Monastil, a Elda. La ciutat andalusina de Madinat Iyyih (origen del topònim actual de Minateda), superposada a les ruïnes visigòtiques i part de la denominada Cora de Tudmir, correspon a l’última etapa d’ocupació del jaciment i perviu fins a la meitat del segle X, quan els seus habitants es van traslladar a la plana, molt probablement a l’entorn de l’actual població d’Hellín.



Declarat Parc Arqueològic pel govern de Castella-La Manxa, el Tolmo compta amb un centre d’interpretació en el què s’exposen els valors del jaciment i les seues principals característiques en cada etapa històrica, i del qual parteix un itinerari de visita fàcilment accessible i adequadament senyalitzat. Es fa difícil no pensar, especialment en aquest cas, en la precària situació en la què es troba el nostre Castellar de Meca, les característiques del qual s’han comparat sovint amb les de Minateda --i no solament per la presència, a tots dos enclavaments, de les icòniques carrilades excavades a la roca--i que es troba encara pendent no ja d’una habilitació que facilite la visita i la interpretació de les extraordinàries estructures que encara són visibles, sinó d’una excavació exhaustiva i sistemàtica d'un jaciment sobre el qual pesen encara moltes incògnites.



Tot i saber de la presència, en les proximitats del Tolmo, d’altres punts d’interés de visita ben recomanable (per exemple les pintures rupestres llevantines del Abrigo Grande, a la mateixa Minateda, o el banyó volcànic de Cancarix i les mines de La Celia, a uns pocs quilòmetres), no animava el dia embromat i xafogós a aventurar-se a caminar per senders i caminals, així que decidirem aprofitar, ja de tornada, per fer una visita --també postergada durant molt de temps per a allò de veure-la sempre de camí cap a algun altre lloc-- a la veïna vila de Jumella. Malauradament, tampoc va ser el millor dia per gaudir de les privilegiades vistes que s'albiren des del seu castell, però almenys vam poder fer-nos una idea. I a més a més, puc deixar constància de que ni el vi ni el gaspatxo de la terra, magnífics tots dos, es veuen afectats per la calitja, si més no a l'hora de tastar-los. Raons de més, junt amb veure de millorar un poc les fotos a poc que el sol i el cel acompanyen, per tornar a fer-hi una visita, i crec que no haurà de passar massa temps fins llavors. 







4 comentaris:

  1. Són atractius i alhora misteriosos aquests indrets que han estat ocupats per l'home durant tant de temps i amb tantes cultures diferents, i aleshores un bon dia l'home es desplaça i el lloc queda abandonat. No conec el Tolmo de Minateda, però em sembla ben interessant i molt bonic de visitar.

    Una abraçada, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Carme, quan hom trepitja indrets com aquest, impressiona pensar en totes les vides que al llarg dels segles el van fer casa seua; però també trobe admirable com hi ha qui és capaç de desxifrar el caos aparent que va sorgint en excavar-hi per fer-ho entenedor i desvetllar el sentit de tot allò que va quedar abandonat i soterrat un dia... El Tolmo és, sense dubte, una visita molt recomanable, i no solament per les parts del jaciment --la basílica visigòtica, el camí i les fortificacions d’accés-- amb característiques més monumentals; em va agradar molt la interpretació de les restes i les estructures, i la forma com les diferents èpoques van anar succeint-se en un espai tan limitat. De fet, és també inevitable pensar en què ja ens aniria bé, al País Valencià, si tinguérem uns quant llocs més com aquest que ajuden a conèixer (i valorar) un poc més la nostra història; i no serà per falta de possibilitats... Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  2. L'empremta d'un passat que ens mostra tota la vida que s'hi va viure. Sempre m'han encuriosit molt aquests tipus de coses.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre m’ha fascinat la Història, Paula; quasi sempre tinc a mà algun llibre que en tracta (amb una especial debilitat per les èpoques ibèrica i andalusina), i quan tinc ocasió m’agrada poder conèixer els jaciments rellevants que em queden a una distància raonable. I tot i que en no poques ocasions m’he acabat quedant un poc despagat en trepitjar-ne alguns, he de dir que el Tolmo va cobrir a bastament les meues expectatives; i ja de pas, m’ha fet interessar-me pels visigots, dels quals a penes sabia res fins ara i als què fins i tot els tenia un poc de mania. I això que jo no em vaig haver d’aprendre la famosa llista dels seus reis... 😉 Salut i una abraçada!

      Elimina