Plou i neva

I nevarà, diuen, encara que a la meua comarca sembla que no ho farà per sota els vuit o nou-cents metres, amb la qual cosa ens haurem de conformar amb veure els cims emblanquinats. Pluja i neu, per cert, absolutament normals a aquestes alçades de l'hivern, per bé que avisos, emergències i altres admonicions preventives ens facen percebre-les de vegades com fenòmens excepcionals i temibles. La qual cosa no vol dir, evidentment, que no calga anar alerta i adoptar les prevencions que facen al cas. A mi mateix, sense anar més lluny, cada vegada em resulta més enutjós conduir enmig d'una bona llevantada, tot i que la causa d'aquesta incomoditat caldria atribuir-la, a parts iguals, a la pluja, al vent, i als projectistes que consideren que el ferm drenant és un luxe innecessari en aquestes latituds --i als quals em permet recordar que, ací, una precipitació mitjana anual de posem per cas cinc-cents litres vol dir, en realitat, dues tamborinades de dos-cents litres cadascuna i una vintena d'arruixonets distribuïts per la resta de l'any.

En tot cas, i per aquesta vegada, no és la neu --o la pluja-- que puga caure a les meues muntanyes la que més m'interessa: demà a migdia, només eixir de la faena, m'arreplegaran i farem cap al Moncayo, on sembla que ja duen acumulat un bon talló, i al qual esperem poder pujar dissabte si  és que el temps no ens ho impedeix. Bé, si no ens impedeix fins i tot arribar-hi, perquè abans haurem de travessar, via Autovia Mudèjar,  tota la neu que estan empomant hui a les terres altes de Terol, per la qual cosa no descartem canviar de plans sobre la marxa si la cosa no està clara. Em diuen, però, que les cadenes i les mantes ja estan carregades en el cotxe, i jo hi afegiré a l'equipament d'emergència una botelleta de conyac, per si fera falta. Siga com siga, ja vos contaré. Però com que demà no tindré temps, i ara he d'acabar de fer la motxilla, vaja per davant: que el divendres se'ns faça curt, i bon cap de setmana!

Neu a Mariola, ara fa uns anyets. Veurem si la d'enguany
dura prou com per a que puga xafar-la...

Ara que hi pense, aquesta mítica cançó haguera anat d'allò més bé fa un parell de setmanes, quan allò del meteorit de Txeliàbinsk. Però com que llavors no vaig caure, i les virtuts del rock per combatre el fred i altres gelors són ben conegudes, valga per al cas. A més, hui, l'Esperit Sant --les "grans boles de foc" sembla que n'al·ludeixen-- ha d'estar també un poc rebolicat, amb la feinada que li espera d'ací unes setmanes...

Rodeno amunt

En realitat, va ser un curt i agradable passeig, amb principi i final a Segart, animat per les senzilles però estimulants grimpades del camí quan s'enfila, barranc amunt, cap al pla del Garbí. Però no solament va significar la represa de les eixides del grup de muntanya que vam posar en marxa fa temps a la faena, i que lesions inoportunes i altres circumstàncies adverses han mantingut inactiu durant molts mesos. En el meu cas, ha estat també l'esperat retrobament amb aquestes muntanyes que abans s'anomenaven de Portaceli i que ara coneixem com Calderona, i a les què, a força de tindre-les tan a prop, havia perdut de vista durant massa temps.

Rodeno, per cert, és com s'anomenen en aquestes terres --i en les veïnes comarques aragoneses-- els gresos rogencs del Triàsic que afloren en aquests estreps sud-orientals del sistema Ibèric, i que representen el principal tret distintiu dels seus paisatges. Quant a la paraula, cal dir que Coromines la considera també catalana, tot i que no apareix ni en el Diccionari de l'IEC ni tan sols en l'Alcover-Moll. Quant a les roques, el paisatge i la singular vegetació que creix en aquestes serralades (la Calderona, evidentment; però també Espadà, el Desert i algunes altres: illes rogenques en un país calcari, n'he dit d'elles alguna vegada), convindrà parlar-ne també amb més calma, però haurà de ser en altre moment. Prompte, en tot cas, ara que torne a tindre-les a la vista.

Ruïnes (relats conjunts)

--És cert: la majoria de la gent hi veu tristesa i decadència, vestigis d'èpoques passades que han acabat sucumbint davant la força inexorable del temps i la natura. A mi, en canvi, les ruïnes em fan pensar en tot el contrari. Hi veig en elles una fèrria voluntat de permanència; admire la seua tenacitat per sobreviure, per no deixar-se abatre definitivament per l'oblit. Si, potser em diràs que ara només són una relíquia, un vague reflex d'allò que algun dia van ser, que el seu temps d'esplendor va acabar fa molt; però jo crec que, en cert sentit, aquesta esplendor no ha desaparegut, sinó que només s'ha transformat: ara es manifesta d'una forma diferent, molt més subtil si vols, accessible només a les ànimes sensibles que saben veure més enllà de les aparences. Per això els pintors i els poetes romàntics hi trobaven, en elles, una font inesgotable d'inspiració. Les ruïnes tenen una bellesa pròpia i evocadora, parlen d'experiències viscudes, de maduresa, d'històries de les quals val la pena aprendre.

--No et dic jo que no tingues raó –va respondre-li després d'una estona--. Però t'ho torne a repetir: tu ja passes dels setanta, i ella és molt més jove que tu. Així que si esperes que la cosa funcione, em sembla que necessitaràs molt més que argumentacions brillants i metàfores més o menys reeixides...

(Per a la proposta del mes de Relats conjunts)

Sobre els muflons

Si fa unes setmanes parlava dels arruís que ens van acompanyar durant un tram de la pujada a l'abrupta Penya Migjorn, ahir, caminant entre boires i clarianes per la banda nord de la mateixa serralada (el Quarter, Vivens i el Carrascar d'Ibi), van ser els muflons els qui ens van voler eixir al pas per animar un poc més un  camí que sempre resulta estimulant i recomanable. De fet, i quant a la passejada en sí, poca cosa cal dir: l'extensa xarxa de caminals, pistes i senders abalisats que travessa aquesta part de la serra facilita --potser fins i tot en excés-- el trànsit per la zona i l'accés als diversos punts d'interès que s'hi poden trobar: en aquesta ocasió, jo vaig escollir bàsicament el traçat del sender PR-V-82, per bé que amb alguna marrada per tal d'ampliar les vistes sobre el mar de núvols o conèixer millor les fresques espessors d'algun barranc. Però em permetreu, en canvi, que diga quatre coses sobre aquests elegants animals, cada volta més freqüents en les nostres serres i que, almenys des del meu punt de vista, amaguen una història plena de detalls interessants.

Fins fa poc temps es pensava que els muflons, estretament emparentats amb altres formes similars que habiten les muntanyes d'Àsia central i occidental, havien viscut fa mil·lennis en Europa. Els canvis climàtics i la caça haurien acabat amb l'espècie en el continent, deixant-la confinada a unes poques poblacions que van sobreviure, fins a temps històrics, en les illes mediterrànies de Còrsega, Sardenya i Xipre. La realitat, però, és que no solament no hi ha constància d'aquestes suposades poblacions primitives (i extingides) de muflons continentals –les darreres referències fòssils conegudes de la presència del gènere en Europa es remunten al Pleistocè mitjà, quan l'home de Talteüll caçava Ovis antiqua en les gorges i els crestalls de les Corberes-- sinó que hi ha indicis que apunten també que l'origen de les poblacions insulars podria ser degut a la intervenció humana. 

Les formes domèstiques d'ovella deriven d'una espècie salvatge anomenada mufló roig o oriental (Ovis orientalis orientalis), la domesticació de la qual va tindre lloc en l'Orient mitjà fa entre nou i deu-mil anys. En els mil·lennis posteriors, les ovelles domèstiques acompanyaren l'expansió de les cultures neolítiques cap a l'occident europeu; però fa uns set-mil anys, en Còrsega i Sardenya –sembla que en el cas de Xipre, on el mufló és emblema nacional, el procés va ser idèntic però posterior en un parell de mil·lennis-- algunes d'aquestes ovelles van retornar a l'estat salvatge, donant lloc a l'actual mufló (Ovis orientalis musimon). Els nostres muflons, per tant, serien en origen ovelles ferals, formes que van escapar de la domesticació per recuperar el seu caràcter salvatge; la seua presència en algunes illes mediterrànies no es deuria al paper d'aquestes com a refugi front a l'extinció: simplement, és en aquestes illes on es van tornar a assilvestrar. 

D'acord amb això, per tant, en alliberar muflons en Europa no s'estaria reintroduint una espècie prèviament extingida, sinó que es tractaria de la introducció d'una espècie exòtica. Hi ha qui remunta aquesta introducció, realitzada principalment per motius cinegètics i a partir d'exemplars procedents de Còrsega, fins el segle XVI, però és a partir del segle XVIII que hi ha constància explícita d'aquesta activitat: el 1730, el Príncep Eugeni de Savoia va alliberar un grup de muflons corsos en un parc de caça a prop de Viena; posteriorment, i a partir d'aquest nucli inicial, van començar a introduir-se també en altres llocs d'Europa central, on a hores d'ara mantenen importants poblacions. En la Península Ibèrica, la primera introducció de què es té constància va tindre lloc a Cazorla el 1954. En la Reserva de Caça de la Mola de Cortes va ser introduït el 1975, i poc després en els Ports. La seua distribució actual s'estén sobretot per les serralades del sud i l'est peninsular, amb alguns petits nuclis en altres zones, com ara l'Alt Pirineu o la vall de Núria.

Aquest caràcter alòcton –i feral-- del mufló ve a reforçar la posició d'aquells que pensen que l'espècie, que en ocasions és comporta com invasora i que pot provocar danys sobre algunes plantes endèmiques –el cas del Teide, on va ser introduïda el 1971, és paradigmàtic--, hauria de ser eradicada dels llocs on ha estat introduïda. A l'altra banda, hi ha qui defensa l'interès cinegètic del seu manteniment –amb els eventuals ingressos per a les economies rurals que se'n derivarien-- i el paper que representa a hores d'ara en els ecosistemes allà on no competeix amb altres herbívors salvatges autòctons, fins i tot com a presa potencial de carnívors com el llop. Quant a mi, crec que m'incline per una estratègia que preveja, a mitjà termini, la substitució progressiva dels muflons per altres espècies natives, com a la cabra salvatge, el cérvol o el cabirol; la qual cosa no lleva que, mentre això passa, seguisca alegrant-me quan albire en la distància la silueta d'aquests tímids i rústics animals, que han passat de ser considerats antecessors de les nostres ovelles a ser tinguts pels seus probables descendents.

  

Imaginacions meues

No em costa gens figurar-me l'escena, ni el seu context. Me'ls imagine als dos, profundament satisfets en la seua mediocre i pobletana vanitat, acudint servils al palau que simbolitza la noblesa que malden per emular i el poder de l'única pàtria a la qual reconeixen i serveixen. Me'ls imagine, corpresos per la grandiositat de l'escenari i delerosos de poder retre un nou servei als amos als quals veneren, adulant sense pudor a sa excel·lència el duc, preguntant-li potser per su alteza la infanta. Quasi puc veure'ls deixant-se seduir ells mateixos per falagueries i compliments, oferint garanties de que no repararan en esforços ni en despeses --a càrrec nostre, evidentment-- per tal d'assegurar l'èxit de l'empresa. Me'ls imagine mentre ells s'imaginen, emocionats i envanits, fotografiant-se al costat d'algun esportista famós o alternant amb algun membre de la casa real, fent engreixar la seua malaltissa fatuïtat pel mòdic preu de balafiar, sense mesura ni vergonya, el futur del País al què volien posar en el mapa. Me'ls imagine, i m'envaeix una insuportable sensació de fàstic. Sort que, tot plegat, només són imaginacions meues.

Titular de Levante-EMV i, dalt, imatge de la xarxa; em fa por pensar què voldria dir
el gest de Rita. Camps, per cert, ho nega tot.

Sendes (no)velles

Malgrat totes les vegades que havia caminat per la serreta de Sant Antoni, en l'extrem oriental del Carrascal de la Font Roja, mai no havia parat atenció a aquell senderol, quasi perdut, que s'endinsava en la pineda un poc per damunt del solitari mas de Nyego. Però en començar a preparar una guia de la zona, ja fa uns quants anys, es va plantejar la conveniència d'incloure-hi algun recorregut per aquell sector del parc natural, molt menys conegut però d'un innegable interès ambiental i paisatgístic; i aquell viarany, embardissat pels càdecs i les coscolles però amb senyals d'haver estat un camí freqüentat i de bona traça, semblava una opció idònia. Després de valorar, amb el propi parc natural --Juan Luis Albors era, llavors, el seu director-- els possibles efectes negatius de donar difusió a aquell itinerari, ens vam decidir a incorporar-lo al llibre, tot advertint del seu estat ("des del bell inici, el caminal discorre sobre una estreta però còmoda plataforma recolzada sobre una filera de pedres que, a l'esquerra de la marxa, fan de muret de contenció. A hores d'ara, però, la vegetació ha envaït la traça, fins el punt que en molts llocs cal fer un petit esforç per resseguir-la") però amb la idea que acabara esdevenint un dels trajectes recomanats per l'espai natural.

Diumenge passat, després de molt de temps sense trescar per aquells indrets, vaig tornar a Sant Antoni per buscar l'estret corriol de les Clapisses; però el que vaig trobar va ser un sender magnífic, abalisat com a PR i amb traces de ser un camí conegut i concorregut. Sabia, per referències, de l'esplèndida tasca que la brigada del parc --amenaçada, com la resta, per les indignes retallades que ja s'han endut per davant a una part del personal de l'espai protegit-- havia fet recuperant-lo, però reconec que així i tot em va sorprendre el resultat. La resta, però, seguia com ho recordava: les esplèndides vistes sobre la valleta de la Canal allà on la pineda s'esclarissa, els carrascars esquerps i rabassuts del solell de la serralada, el camí que es prolonga, evitant les zones més sensibles (les Penyes de la Buitrera, ocupades des de fa molts anys per una parella d'àguiles de panxa blanca que em va acompanyar durant un tram de la caminada) fins el cim del Menejador. I, de tornada al Pla del Ginebrar, la possibilitat de completar el recorregut carenejant --a estones per bon camí, d'altres sobre un enutjós però assequible rascler-- fins tornar, de nou, al punt de partida: hi ha sendes velles, sendes novelles, i sendes que poden ser, alhora, totes dues coses.

Primer aniversari, hui, d'aquella anticipada #primaveravalenciana que alguns han volgut donar per morta però que té encara molta vida i un llarg camí per davant. I jornada, també, d'inquietants esdeveniments còsmics, alguns esperats des de fa temps i d'altres imprevistos i sorprenents: alerta amb el cel, no emprenyem... Bon cap de setmana!

Saber llatí

Imatge de la xarxa

La veritat és que, més enllà d'un interès genèric per les coses que passen al món (i, si voleu, d'una innegable curiositat pels ritus i tradicions que envolten aquests esdeveniments), no puc dir que la inesperada renúncia de Benet XVI forme part de les meues preocupacions actuals. Malgrat això, l'excepcional desplegament informatiu amb que la majoria dels mitjans de comunicació estan cobrint la notícia, fa pràcticament impossible no estar al corrent de tots els detalls del cas, fins i tot els més pintorescos i anecdòtics. Ha estat precisament escoltant la ràdio, aquest migdia, que he sabut d'un d'aquests detalls curiosos, que probablement també coneixereu, però que no em puc resistir a comentar: segons he sentit --i he pogut confirmar ara en la premsa escrita--, la periodista italiana Giovanna Chirri, de l'agència Ansa, va poder donar la primícia de la renúncia perquè era l'única entre els periodistes presents que entenia llatí, llengua en la què el Papa va fer la seua declaració. Segons conta, i davant la impossibilitat de contactar amb el portaveu del Vaticà per a confirmar-ho, va demanar el seu redactor en cap que confiara en el seu coneixement del llatí. Aquest ho va fer, i a les 11:46 del matí d'ahir, l'agència llançava la notícia en exclusiva per a tot el món.

Diuen que Luigi Contu, director d'Ansa, ha qualificat el succeït com "la venjança de la cultura davant la preparació dels futurs periodistes". Però a banda d'aquesta reivindicació general, que també subscric, d'una formació cultural àmplia per a qualsevol camp, el que m'ha agradat especialment del cas és que, per una volta, algú que comptava amb una formació més adequada --i trobe que saber llatí, una de les dues llengües oficials del Vaticà, ho és-- ha pogut fer la seua faena millor que la resta, tot i que és molt probable que, en condicions normals, amb parlar més o menys bé l'italià --l'altra llengua oficial vaticana-- i confiar en les notes de premsa oficials, deu ser suficient per anar fent. I he pensat també en tanta gent que, sense comptar amb la formació necessària i sovint sense gens ni mica de vergonya, està ocupant llocs de treball --o exercint càrrecs públics-- tot confiant que, amb sort i un poc d'astúcia (saben llatí, es diu), no es notarà massa la seua incapacitat; però és molt probable que, tard o d'hora, algú o alguna cosa farà evident (potser contra tot pronòstic) la seua incompetència, i llavors serà qui realment en sabia, de llatí, qui se'n sortirà. Espere. O millor dit: amén.

Al remat, tot açò

Enmig del gran silenci, enmig de la gran calma,

intente creure encara, intente creure que

és necessari escriure si un té ganes d'escriure,

i que cal oblidar que, al remat, tot açò,

l'humil món que volem, se l'endurà la trampa

i no en quedarà res, absolutament res. 

Vicent Andrés Estellés.

D'un dels poemes que més m'agraden (“L'alba d'un dia com un altre”) de l'extraordinari i fins fa poc inèdit Inventari Clement (de Gandia), retrobat i editat per Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig: per si encara no la coneguéreu, ací podeu seguir els detalls de la història –fascinant-- que envolta la troballa de l'original a l'Arxiu de Gandia, contada per qui la va viure de primera mà.

Al remat: creure si es pot, oblidar quan cal, i tractar, simplement, de ser feliç. Dit siga vagament.

Rastres

Una de les poques estones que m'he pogut deslliurar, aquesta setmana, de papers i ordinadors, em va dur a les rodalies de Monòver i el Pinós per tal de cercar dades per a una aproximació a la distribució històrica d'algunes rapinyaires, en la que està treballant un bon amic. L'objectiu, bàsicament, era seguir el rastre dels nius d'àguila de panxa blanca; però no solament dels actuals, sinó també dels que hi havia per aquestes serres fa seixanta o setanta anys, i que coneixem tant per referències de la gent de la terra, com pels testimonis que van deixar investigadors i visitants il·lustres com Tono Valverde o el mateix Félix Rodríguez de la Fuente, qui va mantindre durant molts anys una estreta relació d'amistat amb falconers d'aquestes comarques. De fet, el millor del dia va ser evocar, gràcies a les cartes manuscrites de Félix que ens va mostrar, com un autèntic tresor, el fill d'un d'aquells falconers, els detalls d'algunes d'aquelles escapades en els anys 50 i 60 per les serres del Reclot, Oriola o Callosa. Per a mi, que reconec en Félix un dels referents que em va dur a dedicar-me a aquestes coses, poder tindre a les mans aquells papers va resultar especialment emocionant; però també ho va ser poder comprendre un poc millor la seua vinculació, de la què sabia ben poc, amb aquestes terres del Vinalopó i el Baix Segura. I és que, per sort, sempre ens queda molt per conéixer, fins i tot de les coses que millor creiem que coneixem. O potser especialment d'aquestes.

La meua relació amb el 'rock progressiu' és un poc contradictòria. Mai no he estat capaç d'escoltar un disc complet de Yes, Genesis, Kansas o King Crimson; però m'agraden algunes coses dels primers Supertramp o d'Emerson, Lake & Palmer, i tinc una reconeguda debilitat per Pink Floyd. Però sobretot, m'ha fascinat sempre la música inclassificable de Jethro Tull, als qui, malauradament, no m'ha estat possible anar a veure en cap dels concerts que estan donant aquests dies; a la pròxima serà. Bon cap de setmana i feliç Carnestoltes!

Assaig i error

Resulta curiós imaginar com algú, fa més de cinc-mil anys, va encertar a veure en uns arbustos frugals de petits fruits secs, generalment amargs i potencialment tòxics, els trets que acabarien donant lloc a allò que a hores d'ara coneixem com ametlers. Hi ha evidències  arqueològiques que demostren que, abans de ser domesticats, aquests fruits eren recollits i consumits per les poblacions humanes de l'Orient mitjà, on viuen les espècies silvestres més relacionades amb els nostres arbres. També es coneix el mecanisme genètic que fa que algunes varietats d'aquest grup de plantes produisquen ametles sense amigdalina, glucòsid responsable de l'amargor dels fruits i que, en degradar-se, pot donar lloc a substàncies tòxiques --i fins i tot mortals, si es consumeixen en quantitat suficient-- com l'àcid cianhídric. Però tot i les diverses hipòtesis al respecte, no s'ha pogut esbrinar encara quina de les nombroses formes silvestres de Prunus que viuen a prop  del creixent fèrtil podria haver estat l'avantpassat dels ametlers cultivats; com tampoc se sap res del procés mitjançant el qual aquells primers agricultors --i, abans d'ells, els recol·lectors que també les consumien-- aprendrien a seleccionar els arbres d'ametles dolces i aptes per a l'alimentació. Ho pensava, aquesta vesprada, passejant pels bancals que esclaten ara de flors: probablement, la història de la domesticació dels ametlers, com la de l'agricultura en general, està sembrada d'anònims i heroics mals de ventre. Quan no de coses molt pitjors.

Tàctiques

Hui, a la feina, he tingut un dia especialment desafortunat. Res massa greu, no aneu a pensar: un parell de coses que m'han eixit al revés del que preveia, males notícies d'aquelles que t'esperes però que sempre tens l'esperança d'evitar, la confirmació d'alguna relliscada amb més efectes sobre l'amor propi que conseqüències pràctiques... La qüestió és que, entre unes coses i altres, el dia m'ha deixat molt mal cos, i he acabat la jornada més aviat fotut. I fotut seguisc encara, per més que només arribar a casa haja provat d'assajar algunes tècniques que, pel que he estat veient aquests dies, sembla que donen bons resultats: primer, i contra tota evidència, m'he entestat a negar-m'ho tot (bé, tot tret d'alguna cosa), sense cap efecte visible. He tractat, després, de fingir indiferència, com si la cosa no anara amb mi, i tampoc. Fins i tot he bastit un parell de subtils però imaginatives teories conspiratòries, i al remat he volgut consolar-me pensant que sí, que potser jo he patinat, però hi ha qui patina tant o més que jo, i a més és molt menys transparent. Però res: alguna cosa estic fent malament, perquè a mi no em funciona. Així que ací em teniu, pegant-li voltes al cap, paint el mal humor, i pensant que demà tractaré d'apanyar-ho i que a la pròxima volta ho faré millor. El que pitjor em sap és no poder preguntar-li a Mariano com s'ho fa ell: per a un mestre que tenim, o no contesta preguntes, o contesta el que li rota...

Imatge de directe.cat

Allà on siga que fa vacances --acompanyat, segurament, pel seu amic Alejandro Soler-- hui l'Ovidi compleix setanta-un anys. I enguany, a més, a Alcoi se li ha fet un homenatge i se li ha dedicat un carrer: jo no hi vaig poder anar --mal costum, aquest de caure malalt els caps de setmana-- però tan bon punt puga m'hi passaré a veure la placa. No ha estat un bon dia, però escoltar Ovidi sempre ajuda.

La tristesa guanya el cant.

L'esperança és un infant

Llibertat: nom imparit.

Desescric tot el que he escrit.

Manual bàsic de poda (268è joc literari)

Finalment, la denominada poda kamikaze --també coneguda com esporgada banzai-- és un tipus especial d'escapçada severa, l'objectiu de la qual es limita a retallar per on siga, com més millor i de qualsevol manera, sense parar atenció a la supervivència del que es retalla ni a la integritat física de qui la realitza. Tot i que en general és considerada com una estratègia poc eficaç i difícilment justificable, la seua utilització s'ha estès de forma notable entre alguns col·lectius (com certs serveis municipals de jardineria o la majoria dels governs neoliberals) que l'han convertida en pràctica habitual, i ha deixat com a resultat arbres horriblement desfigurats o suposats estats del benestar que a penes mereixen aquesta qualificació. Afortunadament, i com indica el seu nom, les podes kamikazes obliguen a assumir un risc considerable a aquell o aquells que les executen, de forma que no és estrany que acaben sucumbint sota el pes d'una branca mal tallada o aixafats per una revolució social: la natura, malgrat tot, és sàvia, i qui la fa, tard o d'hora, la paga.


(Per al 268è joc literari de Jesús M. Tibau, i a tall --literalment-- de les tisores kamikaze. Sense bromes: prou de podes salvatges, ni als arbres ni als serveis públics)

Imatge de la xarxa