Até breve

M'agrada que em desperte el soroll de la pluja. Especialment a l'estiu. Potser per això no em sap molt mal haver de canviar els plans previstos quan és per aquesta causa, tot i que he de reconéixer que hui m'haguera fet goig una escapadeta a la mar, que la tinc una mica abandonada últimament. L'alternativa, mentre les tronades s'anaven succeïnt aquest matí sobre les muntanyes, ha estat baquetejar un poc la guitarra elèctrica --un altre amor desatés, aquest estiu; potser ja van sent-ne massa-- amb especial entrega a riffs i solos d'algunes cançons de Mark Knopfler ("Telegraph Road", "You and Your Friend", "In the Gallery") què, sent raonablement accessibles per gent, com jo, d'escàs virtuosisme, fan bon paper per a entretindre's una estoneta i soltar un poc els dits.


Dits, per cert, dels què prèviament ha calgut extirpar unes quantes i molestes punxes, perquè a aquestes altures encara no he aconseguit eixir un dia a la muntanya sense acabar tenint unes paraules amb algun esbarzer, argelaga o mata espinosa similar. Serà l'obsessió per tocar. I això que ahir, a la Serrella, hi havia quasi més pedra que verd: el recorregut, tan recomanable com tots els que poden fer-se per aquesta muntanya, des de Quatretondeta al Pla de la Casa, amb imprescindibles parades a les fonts Roja i de l'Espinal, variant al barranc del Moro i escapada final --accessòria però aconsellable-- cap als Frares. No m'estendré en descripcions detallades, innecessàries per tractar-se d'una senda ben coneguda i perquè d'aquests bellíssims paisatges ha escrit molta gent i amb molta més traça. Però val a dir que, entre els meus amors muntanyers --abundants i diversos; sóc persona de fidelitats justetes-- Serrella ocupa un lloc rellevant. I que quan m'abelleix perdre'm sense anar molt lluny, cosa que passa amb notable freqüència, m'agrada vagarejar per aquestes agulles impressionants, a l'ombra de les quals sempre pot trobar-se, a més d'alguna herba notable o sorprenent, una saludable dosi de serenitat. I en el Pla de la Casa contar les estrelles una nit de primavera.




La qüestió: demà, finalment, marxe de viatge. Un poc inquiet pel peculiar aeroport de Funchal --com més avions agafe, i n'agafe bastants, més valore tindre els peus a terra-- i pels efectes que hagen tingut a l'illa els últims incendis. Però marxe, amb gust, i abandone al continent xarxes, ordinadors i, òbviament, aquestes planes. Espere que ens veurem, de nou, a la tornada, allà pel setembre. I me'n deixe, mentre, una de les que més temps m'ha ocupat aquest matí. You know I'm talking about you and me, lady writer on the TV. Saúde!

Sumac i roldor

Podrien ser els noms de la parella d'herois d'alguna saga mítica. Ell --posem que Roldor-- elegant i ferreny princep guerrer, noble i virtuós, sempre a punt per alçar el seu braç poderós contra les forces del mal; ella, Sumac, també de sang reial, vinguda de la llunyana marca oriental, lliure i orgullosa, amb una bellesa legendària que rivalitza amb la seua valentia... Podrien ser-ho, però no ho són: només són dues plantes, a les què la nostra vasta i variadíssima fitonímia --del coneixement de la qual som deutors, convé recordar-ho sempre, del malaguanyat mestre Joan Pellicer-- ha assignat noms tan rotunds i vibrants. Dues plantes curioses i interessants, agermanades també pel seu epítet científic (Coriaria myrtifolia anomenen els botànics al roldor; Rhus coriaria, al sumac, de la família de les coriariàcies la primera, i de les anacardiàcies la segona) i pel seu ús tradicional. I, també, per créixer juntes en alguns dels barrancs pels quals córrec o passege en la part de vida que visc a les vores del riu d'Alcoi.

Un d'aquests barrancs que, des de la immediata Mariola, s'obrin pas cap a la vall entre casetes i oliverars, és l'ombrívol barranc del Pont Tallat --també anomenat del Pont Trencat o, simplement, de l'Alcúdia. I el caminal que el voreja és també un dels meus recorreguts predilectes, per trobar-se densament cobert per àlbers, xops i altres arbres i herbes pròpies d'aquests medis; no és estrany, tampoc, sentir els estridents cants de la merla, el rossinyol bord o fins i tot del papafigues (què és com anomenem a Alcoi a l'acolorit oriol) mentre s'esmunyen sorollosament entre les fulles. Però a més, les riberes del rierol, que en aquesta part es troba encaixat en la Plana, alberguen una esponerosa bardissa en la què, a trams i junt amb marfulls, esbarzers, rosers salvatges i cirerers bords i de pastor, dominen les mates esmentades. Probablement, la seua presència ací no és casual, sinó que assenyala el que podrien ser restes d'antics aprofitaments, perquè es tracta de dues espècies que han estat secularment utilitzades en els rams de l'adobat de pells i la tintura de teles.

El sumac és un matoll esvelt, quasi un arbrissó quan creix una mica, de branques joves vellutades, fulles dividides en foliols --és parent pròxim de llentiscles i nogueroles-- i raïms de flors poc vistoses, que a la tardor esdevenen fruits de color bru o rogenc; també a principis de tardor, abans de caure, les seues fulles adquireixen un color rogenc característic que li ha donat un lloc destacat al meu pati. El roldor, per contra, recorda vagament una murtera, les fulles lanceolades i enfrontades al llarg de la tija, d'un verd viu i amb tres nervis ben visibles que la fan fàcil de distingir. Les flors són també poc conspícues, però els fruits, en canví, són vistosos i originals. Negres, en forma d'estrela i molt tòxics, fins el punt de causar enverinaments de ramat i persones que justifiquen els noms de borratxera o matacabres recollits per Pellicer en diversos pobles. Fins i tot han causat més d'una mort accidental, sobre tot en xiquets, per desafortunada confusió amb les mores d'esbarzer.



Com s'ha dit, totes dues espècies tenen en comú una excepcional riquesa en tanins, la qual cosa les fa especialment aptes per al seu ús en l'adobat de pells. De fet, el roldor es considera una planta autòctona de la Mediterrània occidental, però es creu que el sumac és una espècie importada per al seu aprofitament, probablement de l'orient, i que les actuals poblacions són les restes d'antics cultius (o sumacars). Però sense descartar que foren usades també en blanqueries, és més fàcil que la seua utilització principal, en aquestes comarques, es relacionara amb l'activitat textil, ja fora com a tint o com a mordent per a facilitar la tintura. Com assenyalen Joan Gregori, Josepa Cucó i Francesc Llop, precursors en aquests estudis en l'àmbit valencià, les roldoredes eren explotades per colles --de forma comparable a altres aprofitaments de la garriga, com el de la grana--, que recollien les fulles i les assecaven per a produir un colorant blau; del seu fruit s'extreia un tint negre, mentre que l'escorça del sumac, adequadament tractada, permetia obtindre tintures grogues, roges i negres. El barranc del Pont Tallat, ben comunicat amb el camí de València, devia ser un lloc ben escaient per a recollir i traslladar més còmodament aquests productes, dels què a penes guardem memòria però que devien tindre una importància econòmica remarcable.

Amb tot, n'hi ha molt poc d'èpic, ara, en aquest barranc, ni comptem amb herois legendaris que en tinguen cura. Quasi tots els caixers d'aquestes comarques han esdevingut espais marginals i maleïts, dels què fuig la gent i en els què s'han assecat les fonts, abans ufanes; hui, sense ramats ni caminants que els resseguisquen, són poc més que embosquinats desguassos pels que discorren els claveguerams, enganyosos abocadors verds en els què l'esponerositat dels esbarzers amaga discretament fems i vergonyes, i que per molta gent millor estarien civilitzadament canalitzats... Sort que la vida (i la història) s'arrapen amb tenacitat a les seues riberes, encara que només siga per fer, d'un simple i rutinari passeig de capvespre agostenc, un motiu per escriure aquestes ratlles i desitjar-los un futur millor.

De misteris

La jornada va començar amb un arròs amb costra --cassolà i ortodox-- i va acabar, entre ventalls i oripell, amb la recèlica retornant majestuosament al cel del què s'havia despenjat. Entre mig, unes quantes hores de conversa estimulant i instructiva a la brisa --escassa però agradable-- del Camp d'Elx, i un retrobament amb el Misteri que, per diverses circumstàncies, s'ha fet esperar més temps del desitjable. Cal agrair l'oportunitat a una bona gent d'aquella terra, que ens aplegaren, a una colla d'amics --en la què han tingut l'amabilitat d'acollir-nos-- a una taula ben guarnida de menjars i de savieses. No es estrany, per això, que la vesprada es consumira, entre penjolls de massapà, figues i espirituosos, en una llarga tertúlia multilingüe i multidisciplinar (de la literatura a la política, de l'economia a la sanitat...). Gent, aquesta, amb moltes coses que contar i a la què val la pena sentir, perquè la mescla d'experiència, coneixement i fina ironia és un digestiu reconegut i un bé malauradament escàs.

El motiu, en tot cas, era el Misteri, del què ahir es feia un dels "assajos generals". Els quals són, a banda de tot el demés, una bona ocasió per a que els forasters, que tenim més difícil gaudir de Vespra i Festa com cal i amb més freqüència, puguem conéixer (o recordar) aquesta joia, per a la què simplement s'esgoten les paraules. Si el coneixeu, el Misteri d'Elx, probablement ja sabeu el que vull dir; si no, creieu-me que és imprescindible veure'l, al menys una vegada. Deixar-se dur per la màgia de la mangrana i l'araceli, per l'ambient únic (i càlid, molt càlid) de la Basílica i, sobretot, per la música (impressionants els cants monòdics de la Verge o de l'àngel, o les emotives polifonies del Ternari --probablement, el meu preferit-- o la Judiada...) i comprendre i compartir, per una estona, l'orgull d'aquells que ens han servat aquest Patrimoni únic, excepcional, nostre. Com escriu Alfons Llorens al fulletó que es lliura als assistents (quants d'ells ho llegiran?), "El Misteri, festa cívica, ha constituït l'única aparició pública, oficial, digna i solemne d'una llengua prohibida --la llengua dels valencians--, l'única manifestació plena d'una cultura marginada, que reproduïx íntegra el seu àmbit. És segell dels nostres orígens i encarnació viva de la nostra supervivència i de la perduració dels distintius d'un poble, de la resistència del poble, de tot un poble enfront de la despersonalització imposada".

M'he posat a escriure açò, ara, perquè plou. El Misteri és la Mare de Déu d'Agost, i a qui fa ara les festes majors --que, a més d'Elx, és mig País-- no li deuen fer gens de gràcia les tronades. Però aquesta pluja és una bona notícia per a la legió de micòfils i micòfags --altrament dits esclatasanguers-- que prol·lifera per aquestes muntanyes. És, segons antiga i arrelada creença, el moment oportú per que aquestes primeres aigües, després del dur i eixut juliol, sembren les serres per a poder recollir-los quan siga l'hora: quaranta dies després, sempre i quan es complisquen tota la resta de condicions (que torne a ploure quan toque, ni molt ni poc; que el vent no seque la serra, que les nits refresquen quan toca...) tan variables i complicades que converteixen l'adveniment de fongs i bolets en un altre misteri. Sé de gent que està celebrant aquestes tronades com si li anara la collita de l'any amb elles, i de qui --com cada any-- assenyala en el calendari els dies i els llocs on cauen, per tal de poder-se programar adequadament les eixides allà per la primera setmana de l'octubre. Jo, que sóc també de la colla dels tocats del bolet, ja vaig fent els meus càlculs, i ja veurem com va. Però pel moment, ací em teniu, tancat a casa veient com plou i rellampega, i més content que un ginjol imaginant que, potser, aquest serà un bon any d'esclata-sangs... o de morenes, o de fredolics; la qüestió és no tornar de buit (o, com diuen ací, no fer pala).

I una nota final: voler ser irònic, en aquest País, és arriscat, perquè sovint la realitat supera a la ficció. Ho dic per allò dels bous, pel que jo mateix deia i pel que diuen ells. I mentre, amb veus que semblen vingudes des del fons de la nostra història, el cor dels jueus canta:

Aquesta gran novetat
nos procura deshonor;
anem tots a pas cuitat,
no comportem tal error.

Però no passarà res: de seguida ho veuran clar, i es convertiran a la vertadera fe.

La nit dels temps

La vida intel·ligent sobre un planeta assoleix la seua majoria d'edat quan resol el problema de la seua pròpia existència. Si alguna vegada visiten la terra criatures superiors procedents de l'espai, la primera pregunta que formularan, a fi de valorar el nivell de la nostra civilització, serà: "Han descobert, ja, l'evolució?"

Richard Dawkins, "El gen egoista"

La capacitat humana per sobreposar-se als canvis i adaptar-se a unes noves circumstàncies és, realment, sorprenent. Jo mateix, sense anar més lluny, ho acabe de comprovar: només fa uns dies, i quasi no m'ha costat gens acostumar-me a les plàcides rutines d'aquest assossegat principi de vacances --i deixeu-me que ho remarque, això de "principi". Han estat jornades de descans canònic i preceptiva recuperació --del cos i l'esperit--, de matinar un poc menys i vetlar bastant més. I d'esmerçar les hores en activitats més aïna sedentàries, frívoles i bàsicament improductives. Però fins i tot en aquest temps gandul, on l'única ambició es limita a gaudir de l'ombra més acollidora i la cervesa més freda, pot aparéixer un llibre escaient; la qual cosa vol dir, en aquest context i a aquests efectes, que abellisca llegir-lo. En el meu cas, ha estat un imprevist, i també una sorpresa. Es diu "Evolución", és de ciència ficció i l'ha escrit Stephen Baxter. M'ho he passat d'allò més bé llegint-lo, i és per això que no m'he pogut estar d'escriure-ho. Per això, i perque sembla que, en només una estona, per fi tronarà i no fa tanta gosera tancar-se dins de casa.

No és un llibre sencill, ni és fàcil parlar d'ell sense que inadvertidament s'hi escole cap spoiler, així és què tractaré de ser prudent. La brevíssima ressenya de la solapa, en l'edició que tinc a mà (la Factoría de Ideas, Coleccion Solaris Ficción nº 54, 2004), a penes aporta pistes sobre el seu contingut, i fins i tot resulta un poc enganyosa. Però diu: "Des dels primers homínids a l'homo sapiens, l'ésser humà s'ha enfrontat a la lluita per perpetuar-se i assolir la supremacia sobre les demés espècies". I aquest és, en essència, el contingut del llibre: una narració novel·lada i, per tant, totalment imaginària però científicament plausible --l'autor hi insisteix, en aquest fet-- de diferents etapes en l'evolució humana, des dels primer primats supervivents a l'extinció dels dinosaures, fins a un futur llunyà... El llibre consta de tres parts (Ancestres, Humans i Descendents) organitzades en dinou capítols què, tot i mantindre un fil comú, són essencialment autònoms i més o menys reeixits segons els casos. Probablement, i amb aquesta estructura, desvelar detalls de l'argument --per dir-li d'alguna forma-- no fóra massa rellevant; però ja he dit que m'incline per la prudència, i deixe al vostre criteri llegir-lo; si ja ho heu fet, o voleu més informació, podeu trobar ressenyes més o menys detallades en diversos llocs, com ara ací, ací, ací o ací.

Quant a mi, no és estrany que el llibre m'haja enganxat. Com he dit en altre lloc, m'agrada la ciència ficció, i l'evolució (en general, i la dels homínids en particular) simplement em fascina. Per això, tot i que alguns capítols es fan una mica embullats, que algunes parts són massa llargues pel meu gust (i tenen un cert aire a l'entranyable Clan del Oso Cavernario), i que --convé recordar-ho-- es tracta d'una obra de ficció i, per tant, oberta a la imaginació de l'autor (què de vegades és certament extravagant), pensar com podrien haver-se desenvolupat diverses etapes de la història evolutiva de la nostra espècie m'ha resultat realment estimulant. I també fa pensar, i molt. Potser, en altre moment, podria dir alguna cosa un poc més profunda: sobre com pot encara algú amb un mínim de trellat parlar de "disseny intel·ligent " i altres foteses; sobre la futilitat de la nostra espècie --com de totes les demés-- quan ens enfrontem a la història evolutiva i al futur del planeta, i com això no exclou la nostra responsabilitat actual; fins i tot, diria alguna cosa sobre el Viejo Rabino de Delibes, a qui Don Eustasio de la Piedra feia servir, pel seu aspecte, com a prova viva de l'evolució, i a qui li va costar la vida pensar que "No hay Dios. Mi abuelo era un mono. Don Eustasio lo dice"... Pel moment, qui escriu açò, membre d'una espècie contingent i suposadament intel·ligent que a penes comença a intuir d'on ve i on va, esperarà que la primera tronada de l'estiu sembre esclata-sangs, soparà amb uns amics en una terrasseta al poble del costat i, si escampa prompte, potser que vaja a veure si Sant Llorenç plora aquesta nit. I, d'ací cent milions d'anys, ja parlarem: el primer és el primer, i ara estic de vacances.

Imatges baixades de la xarxa

Al capdavall

I, finalment, divendres. Junt és lo temps que mon goig és complit. Agenda tancada, uns pocs dilluns sense matinar (obligadament) i, previsiblement, una mica més de temps per aquelles coses per a les què quasi mai hi ha temps. Vindrà setembre (i tindrà els teus ulls, hauria pogut dir un Pavese inusitadament jovial), però ara és una altra hora i cal, també, consumir-la. En perspectiva confirmada, viatge insular, Misteri d’Elx i escapada pirinenca. Però, com sempre, espere que el millor siga allò imprevist. Déu proveirà.

El blog? Improvisant, també. Tret d’aquells dies que estiga lluny de l’ordinador, imagine que aniré deixant-me caure per ací, perquè encara em diverteix, com també seguir visitant les bitàcoles amigues. Però no em faig cap propòsit ferm, ni en un sentit ni en un altre. Si passa alguna cosa interessant o inusual (posem que es destapara algun cas d’honradesa a un ajuntament del Baix Segura, o que Scarlett Johansson fera finalment aquella trucada que espere des de fa temps) i m’abellira de comentar-la, és probable que m’hi passe. Altrament, i en qualsevol cas, que estigueu molt bé, m’alegrarà retrobar-vos d’ací no res.

Convindreu que l’ocasió demana música de bon rotllo. I, quan és el cas, sempre pense, abans que res, en aquesta. Salut i fins prompte!

De vespres

Dijous. Només un dia més per acabar la setmana i, amb ella, aquest experiment d’anotacions diàries que, tot i que no es repetirà sovint (que ningú s’inquiete, doncs), ha tingut la seua utilitat com a novetat, i per fer més passadores unes vesprades proclius a la indolència. Ha estat curiós constatar com, en contra del què havia suposat, no han estat dies en absolut estèrils. Temes i intencions han anat sorgint ara i adés, fins i tot més del que ve sent habitual. De vegades, han estat simples ocurrències –ja n’heu vist algunes per ací, d’altres queden anotades per quan calga—que acudeixen en els capvespres soporosos o amb les mans al volant. Altres voltes, notícies de premsa de contingut divers que he deixat passar, però que haurien pogut donar molt de joc. Sense anar més lluny, recorde aquesta, amb una peculiar visió del parany; aquesta, sobre el futbol, que ja sabem que és només un esport, o aquesta altra, sobre sentiments nacionals, de la qual espere ampli ressó. Fins i tot, la blogosfera de guàrdia s’ha mogut a un alt nivell aquesta setmana. Molt remarcable l’entrada de fa uns dies de Vent de Cabylia, incloent-hi uns comentaris magnífics, o les sempre assenyades reflexions del Penjoll, però no han estat ni de bon tros les úniques.

Cada dia que passa, la peresa va guanyant espai inexorablement. Però qui no té la vespra no té la festa, i encara he trobat hui mateix un petit espai de lucidesa per no deixar passar una bona oportunitat. Aquesta vesprada, els amics i amigues del Col·lectiu Vall de Vernissa ens havien proposat, dins el seu projecte de voluntariat per a la custòdia del territori, de fer una passejada pel voltant de Sant Jeroni de Cotalba, al cor de la Safor, acompanyant un pastor i el seu ramat. L’ocassió era magnífica per retrobar companys i companyes als qui aprecie especialment (la setmana passada vaig estar també a Gandia, convidat per la bona gent del Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera, però no vam tindre ocasió de coincidir), però també per la singularitat de la proposta, en una terra en què la professió de pastor va quedant reduïda a la més estricta marginalitat. Tot i la calor i l’horari justetet –a les tres eixir del treball, fer un mos ràpid i seguit cap a Gandia-- l’experiència ha pagat la pena. Ha estat francament interessant conversar una estoneta amb Ángel, el pastor d'Arroyo Cerezo afincat a la Safor: setanta dos anys a l'esquena, la saviesa de tota una vida recorrent serres i valls amb els ramats. Hem parlat de transhumàncies perdudes, de voltors, d'ovelles i cabres, de gent treballadora i gent que se n'ha aprofitat (i se n'aprofita) d'aquella... No vos descuideu de fer una ullada a les propostes i activitats de l’Ecomuseu: són gent activa i imaginativa com poca, segur que us hi trobareu a gust amb ells.

Acabe: jo estic ja a punt, només un dia més. Però molta altra gent, alguna d’ella que m’estime especialment, no. Bé per les condicions del seu treball o contracte, bé perquè simplement fa mesos que no en tenen, d’un o de l’altre, no són pocs els amics i amigues que enguany no estan per sentir parlar de vacances. Jo no puc dir res –ja n’he dit massa, sabreu disculpar-me--, només fer un pensament i esperar i desitjar que tinguen molta sort. Però quan els drets bàsics, aquells que han costat tant de guanyar, comencen a semblar-nos privilegis, és que alguna cosa va malament, molt malament.

Retorns

Dimecres. Emotiu retrobament amb els papers –els de hui i els d’ahir—, al qual s’afegeix la satisfacció de veure pràcticament consumada una mudança de despatx, poc més que una transterminància, què ens ha tingut ocupats els últims dies empaquetant, traslladant i tornant a desempaquetar. Tornar a omplir armaris, abocar de nou tots els estris a la calaixera, restaurar connexions i familiaritzar-se –ben prompte—amb un nou entorn és més fàcil ara: cal resoldre encara uns quants assumptes urgents i prioritaris abans de marxar i no hi ha temps per encantar-se amb detalls sense importància. Les parets, ja les omplirem el setembre.

En arribar a casa, un altre retrobament esperat i entranyable: les primeres bresquilles agostenques de Gorga que menge aquesta temporada. Orgull fruiter de Seta i Travadell, reina indiscutible --segons opinió personal però raonablement fundada—de la selecta branca dels presseguers i afins. Un prodigi de turgència i suavitat, de carn ferma i color provocatiu; prudentment sucosa, dolça d’aroma i intensa de sabor, amb un mos consistent, vibrant i productiu... Molt més que una bresquilla: un goig per a tots els sentits, evocador –quan no directament precursor-- d’altres plaers del cos, d’estivals i frugívores reminiscències.



I encara una recomanació més: si passeu un dia al sol, no oblideu posar-vos barret. Altrament, al dia següent, els efectes de la insolació –a la vista està—poden ser imprevisibles.

Blat i ocells (i llauradors)

Dimarts. Un d'aquells dies --malauradament escasos, sempre benvinguts--en què la faena t'acosta a la terra i t'allunya dels papers. Hui, pels voltants de Meca i San Benito, a l'extrem oriental de la Vall d'Aiora. L'objectiu, recollir i actualitzar dades i anar avançant amb un dels treballs a completar el setembre, i que té a veure amb la conservació de les aus estepàries i de les poques zones valencianes que conserven els hàbitats adequats per a albergar-les. Ni unes ni altres són freqüents al País Valencià: a penes algunes àrees als voltants d'Aiora, Fontanars i Villena, i unes quantes poblacions de piocs o avitardes, sisons, xurres i gangues. També el xoriguer petit o grilleret --reintroduït amb èxit fa uns quants anys a la Vall dels Alforins i ara estés també per altres zones-- s'inclou en aquest grup, així com altres espècies típiques d'aquests hàbitats oberts com l'alosa becuda (present a les nostres comarques només al Racó d'Ademús i els Ports) o l'enigmàtic torlit o alcaravà.

La visita, amb amable i experta companyia, ben profitosa pel coneixement pràctic del terreny i per les idees i propostes que s'han plantejat i recollit. Sempre val la pena veure volar els joves xoriguers, confirmar el niu dels albanells o sorprendre el cucut reial amagat a la bardissa. Però, a més, plantejar actuacions en àrees com aquestes resulta un vertader repte, tan complex com estimulant. Hi ha poques ocasions en què es mostre, amb tanta claredat i contundència, la relació entre el manteniment d'una activitat humana (en aquest cas, els secans cerealistes) i la conservació d'espècies d'interés que han acabat per trobar-se estretament vinculades amb aquella. Per això, qualsevol estratègia eficaç per aconseguir aquest objectiu --la conservació-- ha de passar, necessàriament, per promoure i incentivar uns cultius que poc a poc van desapareixent o modificant-se profundament, sovint de forma irreversible. Sense considerar aquest fet amb totes les seues implicacions --és a dir, ignorant la secular coexistència entre els ocells que es pretén preservar i les persones que han configurat i mantingut aquests paisatges--difícilment podran bastir-se i aplicar-se instruments útils, acceptats per la població i adaptats a la seua finalitat última.

D'aquestes coses hem parlat hui trepitjant messes i guarets, i hem aprés un poc més d'allò que ja s'ha fet i del que encara caldrà concretar i precisar. El marc de treball passarà, per tant, per establir regulacions quan siguen necessàries. Però també, i sobretot, per generar i mantenir (sovint, per recuperar, i no sempre serà fàcil) espais de col·laboració i complicitat amb els agricultors i la població local, recolzant activament la seua tasca quan siga adequada, compensant quan calga les limitacions que s'hi imposen, promovent altres activitats econòmiques que contribuisquen a un desenvolupament escaient d'aquestes àrees rurals. Els instruments, quasi sempre, estan ja dissenyats; els fons necessaris existeixen, però no sempre es dirigeixen allí on caldria; i d'experiències de les quals aprendre --algunes d'elles reeixides, també en aquestes terres-- també n'hi ha. No serà una faena senzilla, però sense dubte serà interessant.

Francament, hi ha dies pitjors.

Dietari del compte enrere

Dilluns. Serà impressió meua, però de València estant pocs signes revelen que aquest ha estat el primer dia hàbil d’agost. El trànsit i l’aparcament, per l’estil; quasi tots els bars de la contornada, oberts i amb la parròquia habitual i, a la faena, quasi més gent que torna que gent que marxa. Probablement, la setmana que ve serà una altra cosa, però jo ja no estaré ací per veure-ho: aquests són els últims cinc dies abans d’unes vacances que, finalment, seran més curtes del previst –qui no guarda quan té, no menja quan vol—però que no per això deixen de ser esperades amb candeleta. En tot cas, la setmana és faenera i l’experiència avisa: convé mantindre’s alerta i no abaixar la guàrdia, perquè aquests dies del mig de l’estiu solen ser un poc extravagants i bastant imprevisibles. Idealment (és a dir, si les inevitables contingències es mantenen en nivells habituals) és un bon moment per tancar alguns assumptes i deixar-ne altres a punt per reprendre’ls en setembre. Però una cosa és càndidament desitjar-ho, i una altra aconseguir-ho; sobre tot quan la cosa no depén d’un. Tanmateix, tan de bo.

Si que depenia, en aquest cas, el cap de setmana. I cal dir que, tot i que sense grans ostentacions, almenys s’ha trencat la tendència abúlica dels anteriors; i a més, amb un cert caràcter de compromís complert. Compromís adquirit i no resolt, fins ara, amb amics als que calia i abellia veure, i amb qui s’ha aprofitat a més per compartir una sempre recomanable passejada per Mariola, per més que la calor aixafe i la costera espante. La volteta, a més, ha estat d’aquelles que feia ja temps que no encarava, tot i ser una de les més recomanables de tota la serra: l’anada al Montcabrer per l’esquerpa però preciosa pujada del Pic Negre, el Mal Passet, la font del Huit i les Penyes Monteses, i la tornada per l’ombria amable del Mas de Llopis i la Penya Banyada, esguitada de les fonts que donen fama a la muntanya i que, ni en aquestes dates avançades de l’estiu, deixen d’afavorir al caminant. Sempre algun tret remarcable –els boixos, esquius en els meus temps ja llunyans de fer de botànic per la serra, descoberts fa uns pocs anys per altres caminants avesats; els voltors que sovintegen les cingleres de les Monteses i que comencen ja a ser part inseparable dels paisatges mariolencs—i una conversa agradable, com sempre i com cal.

Prèvies les imprescindibles i impagables cerveses (qualsevol eixida a la muntanya no pot donar-se per dignament acabada sense elles, especialment en aquestes dates i a aquestes edats en què convé vigilar molt la hidratació), instal·lat ja sota l’ombra amiga del garrofer, ha hagut temps també per acabar l’únic llibre de l’admirat Saramago que encara em quedava pendent de llegir. Vaig començar-lo, un poc com a modest homenatge, un poc perquè ja tocava, pocs dies després de la seua mort. És "L’home duplicat", i no és fàcil dir res d’ell, més enllà del què pot dir-se de qualsevol de les altres obres del mestre: que cal llegir-lo. En tot cas, m’havien aplegat opinions que parlaven d’una obra menor, prescindible, fins i tot decepcionant. A mi no m’ho ha semblat, tot i no ser la novel·la de Saramago que més m’ha agradat –lloc que, hui per hui, seguisc tenint reservat per a "L’any de la mort de Ricardo Reis". Típica del seu estil personal i frondós, farcida de reflexions simples només en apariència, pensa i fa pensar –ho diuen totes les sinòpsis-- sobre la identitat de les persones i les dificultats per a mantenir-la. En tot cas, i salvada la meua reconeguda parcialitat: recomanable.

Converses i lectures han convergit, finalment, en una reflexió que té a veure amb aquestes mateixes planes i que, tot i que ja intuïa en començar-les, mai m’havia plantejat obertament fins ara. Amb una diferència d’uns pocs dies, persones distintes i distants m’han fet saber que són seguidores habituals d’aquest blog (cosa que resulta afalagadora) i que els agraden especialment algunes entrades que, precisament, no són aquelles que un pensaria (cosa que resulta, si més no un poc, inquietant). Caldria dir moltes coses, sobre això --vull dir, sobre la distància, major o menor, entre el què creiem ser i el que qui llig aquestes entrades vol creure que som per allò que mostrem. Qüestions d'identitat, si fa no fa. Imagine que qui té més experiència que jo en aquestes coses ha de tindre la mà trencada (Can Carrasca en parlava, fa molt poc, i segur que no ha estat l'únic). Jo, pel moment --i de nou--em limite a deixar la qüestió plantejada, a l’espera de fer alguna pensada més tranquil·la al respecte. Ja avance, però, que no tinc previst introduir canvis substancials en açò que lliurement escric i, també lliurement, llegiu els qui teniu l’amabilitat de fer-ho.


Sensacions i cavil·lacions disperses, per tant, per encarar aquests últims dies de l'habitual rutina: aquells en els quals les vacances són, encara i per sort, territori paradisíac, promés i inexplorat en el qual esperen tresors immensos i aventures insospitades. Al remat, ni uns ni altres ho seran tant, però això, a aquestes altures, ja no té cap importància.