Memòria del fred

Per aquestes terres en diem sobretot caves o neveres, però també se les coneix com a cases, clots o pous de neu. I tot i que mai no n'he parlat expressament, diria que la seua presència (en efígie) en aquest blog ha estat relativament habitual, perquè és pràcticament impossible recórrer aquestes serralades sense trobar-ne algun exemple més o menys destacat. Es tracta. com sabeu, de construccions de tipologia i característiques molt variables --des de simples geleres descobertes, que ací s'anomenaven vestisquers, fins a autèntics edificis d'aspecte i dimensions de vegades certament monumentals-- destinades a l'emmagatzematge de la neu que es recollia a la seua rodalia per tal d'utilitzar-la posteriorment, transformada en gel per compactació, per a conservar aliments o amb finalitats gastronòmiques o terapèutiques. Al País Valencià, i almenys des de principis dels anys de 1990, s'han dut a terme nombrosos estudis i treballs sobre aquestes construccions, majoritàriament datades entre els segles XVII i XVIII, i sobre la intensa activitat comercial que sustentaven, gràcies als quals --i a la tasca compromesa i entusiasta d'investigadors com els amics Josep Maria Segura Martí i Jorge Cruz Orozco, autèntics referents en la matèria-- hom disposa a hores d'ara d'una informació abundant i rigorosa sobre el particular; malauradament, i malgrat algunes intervencions significatives però més aviat puntuals per part d'algunes administracions públiques, no han avançat al mateix ritme les iniciatives de conservació de les neveres i d'altres elements patrimonials, molts dels quals es troben en un estat de degradació alarmant i en risc evident de desaparèixer.

En matèria de caves, i sense menystenir en absolut altres muntanyes pròximes com Aitana, Benicadell o el Carrascar de la Font Roja, Mariola mereix un esment especial, i no solament per la quantitat de construccions documentades --més de quaranta, entre caves i geleres, en el conjunt de la serra-- sinó especialment per la singularitat arquitectònica d'algunes d'elles. És el cas, per exemple, de la denominada Cava de Don Miguel, una massissa edificació bastida probablement al segle XVII al terme municipal de Bocairent i caracteritzada pel contraforts que reforcen la seua estructura, o de la conegudíssima Cava Gran, d'Agres o dels Arcs, recentment restaurada per la Diputació d'Alacant i que per l'estampa característica dels arcs que sustentaven la teulada a hores d'ara desapareguda, representa una de les imatges més icòniques de la serra. Totes dues, junt amb les del Buitre i l'Habitació, més petites però encara en un estat acceptable de conservació, formen part a hores d'ara d'un recorregut destinat expressament a divulgar la presència d'aquests elements patrimonials i de l'activitat que en depenia, tot i que no cal anar molt lluny per trobar altres exemples --com les caves del Racó del Sapo, el Teix o la Font de Sanxo-- també remarcables a pesar de la seua avançada decadència. 

Aprofite aquests dies de vacances per acostar-me de nou a Mariola, i sense cap exigència que condicione el meu trajecte, vaig adaptant sobre la marxa la caminada per veure algunes caves a les que feia temps que no hi anava. Sempre m'han encisat aquestes construccions, part essencial dels meus records muntanyencs d'ençà que en tinc memòria; però també (o especialment) em fascina l'activitat que s'hi desenvolupava al seu voltant, ara desapareguda sense deixar cap rastre més enllà de les pedres que en reten testimoni, i les seues connotacions socials i paisatgístiques. I tot i que és evident que també pel que fa a açò queda encara molt per fer, i que no sempre arribarem a temps d'impedir la desfeta, no puc evitar pensar que alguna cosa s'ha avançat des d'aquells temps, quasi remots, en què també nosaltres vam pensar que la Cava Gran era, a més de moltes altres coses, un símbol escaient.

 

Sant Roc (i el gos)

Invocat popularment com a advocat diví contra la pesta i altres malalties infeccioses, no sorprèn que a partir del segle XV, quan comencen a circular les primeres hagiografies, la devoció per Sant Roc s'estenguera per Europa Occidental al mateix ritme que ho feien les onades successives de la devastadora plaga, i que siguen encara multitud els pobles i ciutats que el tenen com a sant protector. Entre elles, i sense anar més lluny, Alcoi: tot i que a penes hi ha a hores d'ara cap celebració més enllà de la parròquia que porta el seu nom, el sant és el segon patró de la ciutat després de Sant Jordi, d'ençà que el 2 d'abril de 1600 --en plena epidèmia del que llavors es va conèixer com "la pesta de Xàtiva"-- va ser escollit, com era costum a l'època, per insaculació. A mi, que ja sabeu que en aquestes coses soc una mica descregut, que fora bon caminador, amic dels gossos i nascut a Montpeller, ja em semblen motius més que suficients per a que senta per ell una viva simpatia; més encara, per l'oportuna ubicació de la seua festivitat en aquest moment àlgid de les festes d'estiu. Així que per tot això, i per ser el sant patró de tants pobles que m'estime, farem hui cas dels seus ensenyaments: Sant Roc era molt devot, / també molt miraculós; / anava a fer-se un got / i se'n feia més de dos. Total, estic de vacances, i demà encara és Sant Gos.

Tant la portada dels "gozos" com la imatge de Sant Roc a l'església homònima d'Alcoi els he manllevat del magnífic blog "Goigs i devocions populars", molt recomanable si vos interessa aquesta manifestació de la cultura popular de les nostres terres. Quant als versets sobre Sant Roc, els he arreplegat del llibre d'Alfons Llorenç "El Sant del dia", del qual ja vaig dir alguna cosa fa temps (curiosament, també amb alguna referència al sant occità).  I ja que estic per ací, deixeu-me dir-vos que vaig aprofitant aquests dies lliures per seguir provant-me per les serres de la rodalia; aquesta volta, al cim de Benicadell, que també feia temps que no hi anava. I mira, bé també...

Flors de randa

A casa, quan jo era xicotet, semblava tot molt clar: una cosa era les morades safanòries, que els avis portaven del mercat quan era temporada i que consumíem amb delit després d’haver-les tingut en vinagre durant un temps, i una altra les carlotes, amb el seu característic color carabassa, que em vaig acostumar a menjar crues i a mos redó perquè l’oculista ens va dir que eren bones per a la vista, però que es feien servir sobretot en guisats i putxeros. Van haver de passar uns quants anys abans que sapiguera que, malgrat les seues diferències aparents, unes i altres no eren més que varietats d’una mateixa planta --la Daucus carota dels botànics, a la què, per fer-ho encara tot un poc més complicat, s’anomenava també pastenaga-- i que els seus parents silvestres, d’aspecte general molt similar a les formes conreades però sense les característiques arrels engreixades d’aquestes, sovintegen als nostres erms, marges i ribassos, on floreixen precisament en aquestes dates estiuenques.

M’entretinc, mentre passege per la contornada aquestes caloroses vesprades agostenques, amb les petites i delicades flors blanques de safanòries, carlotes o pastenagues silvestres, típicament arranjades en un tipus d’inflorescència --anomenada umbel·la per la seua forma de para-sol-- que, sense ser-ne exclusiva, resulta tan característica de l'extensa família de la qual forma part que va arribar a donar-li nom. En un moment en què la majoria de les plantes ja han deixat enrere el moment de reproduir-se, els geomètrics eixams de flors (i de fruits) destaquen significativament sobre els herbassars eixuts i agostejats. I seguisc entretenint-me, en tornar a casa, revisant a la xarxa tot el que s’ha escrit sobre aquesta espècie (extremadament variable, per cert, també en estat salvatge: a més de la que engloba les formes cultivades, s’hi poden trobar a les nostres terres diverses subespècies de la desena llarga que se n’han descrit) i sobre els noms diferents que li apliquem. Qüestió, aquesta, que com passa tan sovint quan es tracta de la llengua, ha donat lloc a una extensa i documentada bibliografia i a animades polèmiques que, com solc tindre per costum i havent deixat constància de que, a casa i des de sempre, a la carlota se li ha dit carlota i a la safanòria, safanòria, deixaré també en aquesta ocasio en mans dels qui ho entenen. Això si: posats a anomenar la planta, la flor de randa dels anglófons em sembla simplement insuperable. 

Anar tornant

La setmana passada, quasi dos mesos després, em van donar l'alta i vaig tornar a la faena. Encara he d'anar amb  compte i procure tindre-ho ben present, però la veritat és que m'hi trobe francament bé, el ritme de l'agost sempre fa més fàcil la tornada, i a més a més espere marxar de nou, aquesta vegada de vacances, d’ací uns pocs dies. A caminar havia començat ja algunes setmanes abans --des del mateix moment en què els metges i les circumstàncies em deixaren-- amb passejades pel pla i sense allunyar-me molt de casa, però no ha estat fins aquest mateix cap de setmana que he decidit finalment fer un pas més i encarar-me a la muntanya. He triat, sense haver de pensar-hi molt, la meua estimada Serrella, i he de dir que no ha anat tampoc gens malament, que la Mallada del Llop lluïa com sempre esplendorosa, i que poques voltes me n'he alegrat tant per poder tornar a trepitjar-la... És evident que encara em queda camí per davant, i no poques incerteses mire cap on mire; però quasi dos mesos després, sembla un bon moment per veure d'anar tornant. O per començar a fer-ho, almenys.