No escric balanços

Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.

Vicent Andrés Estellés

Feia un vent aspre i glaçador, diumenge passat, al cim del Montcabrer. Però hi havia també molts amics i companys --ja sabeu que ens hi trobem, cada darrer cap de setmana de desembre, per celebrar el Cap d'Any--, i ganes de passar-ho bé, i la boira i els núvols dibuixaven imatges precioses en uns paisatges mil vegades vistos però sempre sorprenents. I després, el vent va amainar, va eixir el sol, i fins i tot la cama, que m'havia molestat un poc a la pujada, em va deixar gaudir sense problemes del camí de tornada... Mai no he estat persona propensa als balanços --ja ho he dit, també, alguna volta-- i no trobe que siga, ara, un bon moment per canviar: aquest any que s'acaba ha tingut massa moments aspres, i hi ha un risc evident que, en fer escandall, acaben ocultant tot allò que hi ha hagut de bo, que ha estat molt. Però si en fera, de balanços, potser em quedaria simplement amb aquella imatge de diumenge passat, al cim del Montcabrer: fins i tot en els pitjors moments, quan el vent bufa fort i la boira esdevé espessa i glaçadora, hi ha un instant, un paisatge, un sabor o un somriure que paga la pena viure i recordar. Recordaré 2014 per moltes coses, bones i dolentes, alegres i tristes; però espere fer-ho, també, per haver estat l'any en què --deixeu-me que ho diga així-- vaig re-aprendre a valorar els petits gestos, els instants, els detalls.

I 2015? 2015 serà un any esplèndid, estic convençut; tant, que potser quan estiga acabant-se, fins i tot m'abellisca escriure un balanç... Pel moment, que el comenceu --jo espere fer-ho també-- de la millor manera possible. De tot cor, salut i bon any!

Entre bou i pardal

Em sap un poc greu, perquè tret de les poques taronges que encara no hem collit i dels petits fruits que donen nom als cirerers de Betlem --les minúscules floretes, que conviuen també amb ells, són pràcticament invisibles a ulls poc avesats-- les buguenvíl·lies són, a hores d'ara, les úniques plantes del pati que gosen qüestionar, amb una nota de color, el domini quasi absolut del verd. Però tot indica que, a la vista de les temperatures que es preveuen per als pròxims dies, la tímida i rosada rebel·lió té els dies comptats; i encara hi haurà sort si, com sol passar amb certa freqüència, els danys no van més enllà i les gèlides matinades que s'esperen no acaben cremant tota la planta i obligant-la --un any més-- a renàixer pràcticament del no res. I potser són només imaginacions meues, però diria que aquestes lluminoses vesprades en què els dies han anat creixent a passes de pardal i de llebre, les acolorides inflorescències brillaven d'una forma especialment intensa, com si intuïren que, quan la llum avance a pas de bou, serà ja massa tard per elles. Si més no, fins l'any que ve.

No són cirerers de Betlem pròpiament dits (també hi ha algun d'aquests al pati, però no tinc cap foto a mà), però si dos parents pròxims: els fruits, de Ruscus hypoglossum, i les flors --la imatge és francament millorable, però ni càmera ni fotògraf donen per més-- de Danae racemosa. Poca competència, en tot cas i entre tots tres, per a les buguenvíl·lies...

Llum

Doncs això: que enguany, més que mai, em quede sobretot amb la llum que creix i amb el valor del símbol. I amb el desig que, més enllà dels cicles inapel·lables de la natura i de la vida, les clarors no deixen d'eixamplar-se i trobeu --trobem-- la forma de deixar enrere foscors i penombres. Bones festes!

Mossèn Pere i el llop (relats conjunts)

L'hivern que el joveníssim mossèn Pere es va fer càrrec de la parròquia va ser, també, el de la tornada dels llops als boscos del poble. De fet, va ser el propi rector qui, a poc d'arribar-hi a aquell llogaret pacífic i apartat, va posar sobre avís els vilatans: pràcticament cada setmana, i sempre en els confins més remots i inaccessibles del terme, deia haver vist unes petjades, el cadàver d'alguna presa esbocinada, un manyoc de pèls enganxats a la soca d'algun arbre o qualsevol altra marca inequívoca de la presència dels animals. Ningú més, en tota la contrada, va veure mai cap d'aquests senyals; però a cada avis del mossèn, el vell senyor del lloc, apassionat com pocs per la caça i ansiós per posseir un trofeu tan apreciat, deixava en casa a la seua bella i jove esposa, i s'afanyava a organitzar una partida que recorria durant dies i nits els paratges feréstecs que els indicava el rector. I cada una de les vegades, esgotats per la cerca i malhumorats pel resultat, els homes tornaven amb les mans invariablement  buides al poble, sense haver vist no ja els llops, sinó cap dels signes que, segons el capellà, eren tan nombrosos com evidents. "Em fa l'efecte que aquest mossèn Pere no ha vist mai a la vida un llop, o bé simplement és un babau", bromejava el vell senyor amb els seus companys, assegut vora el foc en el més profund del bosc, mentre mossèn Pere complia escrupolosament les ordres del senyor i tenia bona cura que a la bella i jove esposa no li faltara res en absència del seu marit. "I mira, de llops no tindrà ni idea, però d'atendre als feligresos si que en sap bona cosa, perquè hi ha que veure com la trobe de contenta cada volta que torne a casa...".



Per a la proposta de desembre de relats conjunts. No sé si de la història se'n pot extreure cap moralitat; si de cas, ja la poseu vosaltres... I Pieter Brughel el Vell, simplement extraordinari. 

Plantes antigues

No ha estat, si ho pense, cap cosa premeditada. Però té la seua lògica que haja acabat sent així, perquè la majoria d'elles tenen requeriments relativament similars, en especial la preferència pels llocs més aviat ombrívols o, almenys, no massa assolellats. De fet, és molt probable que aquesta tolerància genèrica cap a la falta de llum --junt amb una innegable resistència front a altres factors com malalties, freds i sequeres, i sobretot la seua facilitat per a propagar-se de forma vegetativa-- fóra una de les causes de la seua popularitat: sobretot a ciutat, les cases, abans, no eren com ara, i disposar de calefacció, d'un balcó espaiós o simplement d'unes quantes hores de sol al dia, no estava a l'abast de tothom. I les plantes, a més, rarament es compraven --això d'anar als vivers també és un costum relativament recent-- i sempre hi havia algun veí o veïna a qui demanar-li “un ullet d'eixa planta tan bonica que tens al balcó”. Però els temps han canviat, com han canviat les cases i canvien els costums i les modes. I tot i que algunes d'elles són encara fàcils de veure, sobretot on hi viu gent major, hi ha d'altres que pràcticament han desaparegut i costa trobar-les fins i tot als vivers de tota la vida, que ara es diuen garden centers. Jo mateix n'he perdut ja moltes, però encara en conserve unes quantes perquè m'agraden, perquè suporten bé els abandonaments periòdics a què les sotmet, i perquè moltes d'elles provenen d'esqueixos –d'ullets, ja sabeu, però també en deiem esgalls-- agafats de casa de ma mare i fins i tot de la meua àvia, i me les aprecie per això bona cosa. I així, fugint del sol excessiu, sobreposant-se a sequeres d'estiu i a ventades d'hivern, la majoria de les meues plantes antigues (també podria dir-ne clàssiques, o potser d'infantesa) han acabat ajuntant-se, a poc a poc i sense que fóra res premeditat, en un cantonet ombrienc i arrecerat del pati: aspidistres, sansevièries, cintes, polps, plomes de Santa Teresa, coralls, alegries, ciriets o falgueres s'aixopluguen a hores d'ara en el que ha acabat esdevenint un dels meus racons preferits, potser perquè em recorda aquell petit balcó del carrer de Santa Rita, on només pegava el sol una estoneta cada matí, i on les vaig veure, a la majoria d'elles, per primera volta.

Feia temps que volia dia alguna cosa sobre aquesta qüestió; de fet, d'ençà que vaig escriure les quatre ratlles sobre les plomes de Santa Teresa que he enllaçat al text, i sobretot a tall d'alguns comentaris a aquella entrada. Fins i tot m'havia plantejat investigar un poc més sobre el tema: si no vaig errat, en algun racó de la casa dels meus pares ha d'haver una col·lecció de no sé quina revista --pot ser "El hogar y la moda", o alguna cosa similar-- amb números des dels anys cinquanta, i havia pensat fer-ne una ullada a veure quines plantes hi eixien i com han anat canviant les modes al respecte. Potser algun dia trobaré una estona per fer-ho; però mentre, escrit queda. I m'agradarà saber, també, quines són les vostres plantes 'antigues'. O 'clàssiques'. O 'd'infantesa', si ho preferiu... 

Sentiment de muntanya

Hui tinc la muntanya especialment present. I no solament perquè se celebre, com cada 11 de desembre, el seu Dia Internacional, que també: des de dilluns passat arrossegue un descomunal cruiximent a les cames (especialment a l'esquerra, ves a saber per què) treballosament adquirit després de pujar --i baixar-- la sempre estimable però notablement empinada Serra de la Safor. Però si fins ara les molestes fiblades només em recordaven que, si més no fins que recupere un poc la forma física, hauria d'evitar els excessos i avaluar amb menys optimisme distàncies, desnivells i dificultats, hui he decidit mirar-m'ho positivament: a cada pas que pegue, pense en la muntanya. I quan baixe unes escales, ja ni vos conte.

Bromes a banda: quant a la causa última dels mals que afligeixen les meues cames, trobe que més que al trajecte en si --bàsicament, i per si teniu curiositat, el que correspon al sender abalisat PR-V-207, per bé que afegint-hi una bona marrada per arrimar-se fins el cim de la Safor-- cal atribuir-lo a les presses per voler-lo fer en un temps òbviament insuficient, amb el corresponent sobreesforç i les seues conseqüències musculars. I pel que fa al Dia Internacional de les Muntanyes, que ja sabeu que és efemèride tradicionalment ressenyada en aquest blog, val a dir que enguany està dedicat a l'agricultura de muntanya, una agricultura --diu la FAO-- que és predominantment familiar, i que ha estat "un model de desenvolupament sostenible al llarg dels segles". Per cert, i per seguir amb les tradicions: dotze anys després, la "Carta Española de las Montañas" segueix pendent d'aprovació...

Santes i trugetes

És sabut que, sense perdre el seu caràcter primordial d'armes de procrastinació massiva, les xarxes socials poden també ser una font rellevant de dades interessants i fins i tot sorprenents. M'ha passat, darrerament, en un parell de grups de persones interessades per la llengua i les paraules, en els quals, a més de conèixer gent estimable i d'aprendre bona cosa sobre aquest tema en particular (que ja sabeu que és, també, una de les meues debilitats), m'he assabentat d'algunes qüestions vinculades als usos tradicionals dels caragols marins. Un camp, aquest, al qual he de reconèixer que no havia prestat, fins ara, molta atenció: més enllà de la utilitat alimentària d'algunes espècies, i d'algun altre aprofitament genèric i ben conegut (com ara l'extracció de porpra a partir de certs murícids o les utilitats musicals dels corns marins), la meua informació sobre aquesta qüestió --és a dir, sobre l'etnozoologia del grup-- és molt limitada, per no dir pràcticament inexistent.

El cas és que, resseguint el rastre de certes paraules, i gràcies a les aportacions de gent d'arreu el país, he sabut de la utilització tradicional de dues espècies de gasteròpodes presents en les costes valencianes que m'han resultat, per raons diferents, especialment cridaneres. La primera, que podríem anomenar de tipus màgic, té a veure amb el que popularment s'anomena ulls de Santa Llúcia: unes curioses 'pedres', de color ataronjat i dibuix espiral, que apareixen a les nostres platges, i que en realitat són opercles de l'espècie denominada baldufa rugosa o caragol de petxina (Bolma rugosa). Els opercles són estructures calcàries segregades pel caragol, amb les quals segella l'obertura de la conquilla quan l'animal se'n retrau al seu interior. Quan existeixen –no totes les espècies en tenen--, els opercles mostren una ornamentació característica, que permet identificar quin és el seu tàxon de procedència. En morir l'animal, els opercles es separen del peu i són arrossegats per les ones i dipositats a les platges, de vegades en grans quantitats. A les nostres terres, els ulls de Santa Llúcia han estat vinculats tradicionalment al guariment d'algunes malalties de la vista, tot i que també s'han fet servir com a amulet per a la bona sort i per a protegir front al mal d'ull. Segons sembla, aquests usos són habituals a tota la Mediterrània i a altres indrets on apareix l'espècie (a Galícia, per exemple, els opercles de Bolma es denominen ollos do mar, ollos vidais o bíteres i es vinculen també amb la bona fortuna), i en llocs com Còrsega és fàcil trobar joies, especialment arracades, fetes amb els opercles polits.

Dalt, Bolma rugosa amb el seu opercle, de la Viquipèdia. Baix, opercle d'un parent tropical (Turbo militaris), de la meua col·lecció

Però si la història dels ulls m'ha resultat curiosa, encara m'ha sorprès més conèixer que una de les meues espècies preferides de ciprèids, la mediterrània i bellíssima Luria lurida, també s'utilitzava tradicionalment a les nostres terres, per bé que, en aquest cas, amb una aplicació molt més prosaica però indiscutiblement rellevant: les conquilles d'aquesta espècie, que segons els meus amables informadors s'anomena trugeta al Baix Maestrat, es feien servir en aquesta mateixa zona com a mossegadors per als nadons. Segons m'explicaven, la seua estreta obertura facilita que les criatures hi recolzaren les genives per alleujar les molèsties que acompanyen l'eixida de les dents. Algú, fins i tot, em va dir que encara en conserva alguna, des de fa molts anys, amb el cordellet amb el qual es penjava al coll dels infants. 'Trugeta', per cert, em sembla un nom encisador, i no he trobat en cap diccionari que s'aplique a aquesta espècie.

Algunes 'trugetes' de la meua col·lecció. L'exemplar de baix a la dreta el vaig recollir mort a la platja de la Malva-Rosa, a València.

Potser siga només a causa de la meua ignorància, o bé pel meu inevitable biaix botànic; però em fa l'efecte que, mentre els estudis relatius als usos tradicionals de les plantes han avançat significativament en els últims anys a les nostres terres (a banda de l'enyorat Joan Pellicer, i sense cap ànim d'exhaustivitat, em venen al cap altres noms com Joan Vallès, Daniel Climent, Luis Mulet o el mateix Font i Quer, per citar-ne només alguns), quant als coneixements etnozoològics queda encara un camí molt llarg per recórrer: com succeeix amb les plantes, també els animals amb els quals hem conviscut al llarg dels segles han donat lloc a un extens patrimoni cultural (noms, usos, històries, ritus i llegendes...) tan rellevant com amenaçat de desaparició. I, a la vista de la urgència i la importància de la tasca pendent, no està de més tornar a recordar ací la coneguda cita de Bernat Capó: “Cada volta que una dona major o un vell llaurador o pastor de la nostra ruralia mor és com si una petita biblioteca s’esfondrés o esclatés en flames”. Allò que perdem, cada volta que això passa, afecta per igual a plantes i a animals, a santes i a trugetes...

El país de la pebrella

Tot i compartir gènere amb timonets, farigoles i serpolls, hi ha no pocs caràcters que la singularitzen dins d'aquest grup, fins el punt que constitueix per ella mateixa una de les subdivisions (o seccions) acceptades dins els Thymus: les característiques fulles amples i sense pels, per exemple, o la composició química dels seus olis essencials, responsables del seu aroma inconfusible i del seu tast un poc picant, al qual li deu el nom. Un nom, per cert, que només existeix en la nostra llengua, perquè la planta a la qual designa és allò que els botànics anomenen un endemisme, una espècie l'àrea de distribució de la qual es troba a hores d'ara pràcticament restringida --amb algunes irradiacions puntuals cap a terres manxegues i murcianes-- a les comarques centrals del País Valencià. Creuen, els botànics, que en algun moment la pebrella --o algun antecessor directe seu-- ocuparia una àrea molt major que l'actual, però que alguna circumstància (potser les glaciacions del Plistocè, com succeeix amb altres espècies pròximes) va acabar confinant-la a aquestes terres, que li feren de refugi i en les que va poder sobreviure, de forma relíctica, fins a l'actualitat. La qual cosa no impedeix que, amant com és de terres feréstegues i esquifides ("Terra de pebrella, caga't en ella", diu un vell adagi de llauradors) i dotada d'una notable capacitat pionera, s'haja vist afavorida recentment per l'acció humana, que a través dels incendis, els moviments de terres i altres actuacions poc o gens decoroses, sembla haver afavorit una certa expansió que ha estès també la seua fama com a planta aromàtica i condimentària, indestriable dels calòrics gaspatxos i de les olives adobades a la manera d'ací.

Si per al meu pais gran ja vaig mostrar la meua inclinació simbòlica pel bruc, si haguera de triar una planta per al meu país petit crec que no en tindria cap dubte: sóc, i m'agrada, del país de la pebrella.

Encimbellat

Cada vegada que m'hi aplegue fins el cim de la Penya --i ja sabeu que ho faig, per un costat o per altre, amb certa freqüència-- he de dedicar invariablement una estona a imaginar l'aspecte que tindria la fortalesa que, segons les fonts històriques, s'alçava en aquest indret. A força d'anys, aquesta evocació del desaparegut castell --la disposició i l'aspecte dels murs i torres que el protegirien, les possibles estructures que els seus defensors, cristians o musulmans segons el moment, haurien de menester per fer més passadora la feixuga tasca de protegir l'estratègic emplaçament-- ha passat a ser, junt amb la contemplació quasi reverencial dels paisatges que s'albiren als seus peus (i, encara que estiga un poc lleig dir-ho, el cigarret després d'esmorzar a la vora de la fita cimera), una autèntica litúrgia que es remunta a les meues primeres caminades per aquesta muntanya, quan eren sobretot les seues plantes allò que m'interessava però quan no podia deixar de prestar atenció als rastres d'una història que, ja aleshores, intuïa com especialment suggeridora.

És obvi que, si cal recórrer a la imaginació, és perquè poca cosa s'ha conservat de la que devia ser una de les fortificacions més importants i imponents del migjorn valencià. Tan pocs senyals hi han quedat --només els abundants fragments de ceràmica dispersos pel mateix cim i la seua rodalia, un pou, i alguna resta més, atribuïble amb reserves a les construccions que en formarien part-- que fins i tot alguns investigadors han arribat a posar en dubte la seua ubicació en l'escarpat crestall de la serra, i van proposar la seua identificació amb el proper castell de Carbonera. Tot sembla indicar, no obstant això, que el castell que les fonts medievals anomenen Binnah Qatal, Peña Cadiella, Pennacatell o Penacadell, s'alçava realment en aquest punt. Si teniu interès sobre la qüestió, i a banda de recórrer directament als treballs dels investigadors que se n'han ocupat, podeu fer una ullada a la detallada introducció a aquesta entrada del sempre recomanable blog "A un tir de pedra", on podreu trobar informació sobre el particular. També un documentat treball de Vicente Carlos Navarro Oltra, del qual vaig tindre coneixement precisament a través d'aquell mateix blog, aporta dades interessants al respecte (entre elles, la referència a una incursió aragonesa, el 1124, que no coneixia i de la qual deixe pendent buscar algun detall més).

He tornat, fa poc, al cim de Benicadell, i com totes les voltes anteriors, m'he pres el meu temps per pensar també en el castell. Però aquesta vegada, l'evocació no s'ha limitat només al seu possible aspecte físic: aquest estiu va arribar a les meues mans “Al-Azraq, el Blau”, una curiosa recreació novel·lada de la conquesta d'aquestes muntanyes en el segle XIII, en la que Just I. Sellés, fotògraf expert i entusiasta de la història i la geografia d'aquestes terres que són també les seues, aventura la visió d'aquest moment històric des del costat dels andalusins, víctimes i perdedors de l'expansió feudal que, al remat, va acabar representant la seua desaparició i va donar origen al nostre propi poble. La novel·la, entretinguda de llegir, em va fer recordar l'audaç però infructuós intent d'assalt al castell de Benicadell per part d'Al-Azraq, episodi que coneixia per la descripció del Llibre dels Fets, però que pren un matís diferent en ser llegit des del punt de vista –òbviament fictici, però raonablement plausible-- dels assaltants. És per això que, aquesta vegada, vaig tornar a triar l'accés al cim des del sempre recomanable però exigent Regall, tot passant per l'Alt del Guatleró --un dels dos emplaçaments probables des dels quals els andalusins van planificar el setge al castell, segons ho relata Jaume I a la seua crònica-- i tractant també d'intuir el degueren sentir els qui participaren, d'un costat o d'un altre, en aquells fets. Que es tan com dir d'aquells que defensaven la terra en què van nàixer, la seua forma de vida i la de les seues famílies, i els qui maldaven per conquerir aquella mateixa terra per implantar-ne un sistema radicalment diferent a través d'una autèntica colonització que, en última instància, exigia –i va aconseguir-- l'extermini de la societat preexistent. Un extermini, deia l'historiador Miquel Barceló, desaparegut ara fa un any, "planificat i dut a terme amb minuciositat extrema".

Ho pensava després, assegut ja al cim, en bona companyia i amb el cigarret en la mà: la història, de vegades, pot resultar incòmoda, sobretot per a qui, com nosaltres els valencians, ens hem de reconèixer indiscutiblement com a hereus dels conqueridors, i no de les víctimes d'aquesta conquesta. Però això no pot justificar que la ignorem, aquesta història, ni molt menys que acceptem manipulacions irracionals o simplificacions absurdes per tractar d'adaptar-la als nostres propis prejudicis. "Afirmar que la nostra societat medieval fou més "tolerant" que altres no té cap sentit ni justificació, més enllà de l'autocomplaença", escriu el bon amic Josep Torró. Com tants altres pobles arreu del món, som el que som i venim d'on venim, per a bé i per a mal, i no hi ha cap més opció que conèixer-ho, comprendre-ho i acceptar-ho. Sense culpabilitats estèrils, evidentment; però també sense mitificacions puerils i innecessàries.

Des del meu modest --i profà-- punt de vista, hi ha encara molta feina a fer quant a la divulgació seriosa i científicament documentada de la història del País Valencià, i no solament pel que toca a l'època medieval. Per sort, i a més de comptar amb investigadors rigorosos a les obres dels quals és imprescindible recórrer per tal de rebatre idealitzacions estantisses i manipulacions interessades, hi ha també iniciatives que tracten de respondre a aquesta necessitat divulgativa: sense sortir de l'àmbit de la blogosfera valenciana, Clapir i Harca són dos llocs de visita indispensable. I el llibre al qual ha donat lloc aquest darrer ("Fer harca", editat per Llibres de la Drassana), una de les meues pròximes lectures, tan bon punt trobe un poc de temps per llegir.