El centre de Costa Rica està recorregut, d'extrem a extrem del
país, per un
eix muntanyós que divideix el territori en dues
vessants clarament marcades --la caribenya, a l'est, i la pacífica,
a l'oest-- i que constitueix de fet un petit tram de la denominada
Gran Divisòria Continental, la carena que al llarg de tot
el continent americà, des d'Alaska fins a la Terra del Foc, separà
l'aiguavés atlàntic del pacífic. En el cas costa-riqueny,
l'existència d'aquesta alineació, que arriba a assolir els 3.820
metres d'altitud en el denominat
Cerro Chirripó, està directament
relacionada amb la convergència, en aquest territori, de les plaques
tectòniques de
Cocos i la del
Carib, el contacte de les quals --la
primera està subduint-se sota la segona-- no solament origina
l'aixecament de la serralada, sinó que també explica la presència
de nombrosos
volcans, molts dels quals es troben en activitat. Les muntanyes centrals donen lloc, per tant, a un relleu més o menys accidentat de tossals, valls i
serres, que introdueix matisos rellevants sobre les condicions
ambientals generals del territori; però a més a més, la divisòria té
una marcada influència sobre el clima, atès que, en
interceptar els vents humits procedents majoritàriament del Carib,
condiciona una distribució irregular i heterogènia de les
precipitacions; la qual cosa, al seu torn, afecta a la distribució
dels diferents tipus de boscos tropicals (
premontans i
montans, en la
terminologia usada habitualment) que cobreixen
els vessants de la serralada.
El meu desig de conèixer Costa Rica té molt a veure, en origen,
amb aquestes muntanyes i les selves que alberguen, i més en concret
amb un tipus específic de vegetació (els denominats
boscos nebulosos) que són evocadors, fins i tot, en el seu nom.
Presents en moltes àrees tropicals i subtropicals del planeta --i,
per tant, molt divers
es en estructura i composició--, aquestes
selves s'ubiquen, com indica el seu nom, en localitzacions
geogràfiques especialment propícies per a la captura de les boires
i els núvols baixos. Es tracta, en general, de formacions
extraordinàriament diverses quant a la vida que alberguen, i on la
presència de plantes
epífites (orquídies o bromèlies, entre
moltes altres) pot arribar a ser molt significativa respecte al total
d'espècies presents. Els boscos nebulosos no són, per tant,
exclusius de Costa Rica --jo mateix he tingut la sort de conèixer
altres exemples en les muntanyes d'Àfrica oriental o en
les illes atlàntiques--, però en el cas del país centre-americà,
la biodiversitat que alberguen és una de les més riques de tot el
planeta, amb centenars d'espècies endèmiques tant animals com
vegetals. Però a banda dels seus excepcionals valors, que
justificarien sobradament les meues ganes de conèixer-los, aquests
boscos estan associats a una de les primeres experiències de
conservació privada de les quals vaig tindre coneixement en els
temps ja llunyans d'estudiant, quan vaig començar a descobrir --de
la mà de
Daniel H. Janzen, un dels meus biòlegs de capçalera-- la
importància real dels boscos tropicals i les dificultats per a la
seua conservació; de fet, la conegudíssima reserva de Monteverde,
visita ineludible i llargament desitjada, és un exemple especialment
destacat d'aquesta realitat.
Boires al mirador de la Ventana, en la divisòria continental, i diverses vistes dels boscos nebulosos en la rodalia de Monteverde.
La
Reserva Biológica del Bosque Nuboso de Monteverde, com podeu
veure en la seua
pàgina web, es va constituir a principis dels anys
de 1970 com a resposta a la creixent degradació dels boscos de la
zona --afectats per l'explotació forestal i les rompudes per a l'activitat ramadera-- a
partir de donacions a una entitat social, el
Centro Científico Tropical (CCT). Des de llavors, i mitjançant compres i donacions de
noves terres, la reserva ha arribat a assolir més de 4.000 ha de
superfície, desenvolupa nombroses activitats d'investigació,
sensibilització i ecoturisme, i el seu model ha servit per a la
creació d'altres àrees similars en la mateixa zona, com ara la
Reserva Biológica Santa Elena, creada i gestionada pel Col·legi Tècnic Professional d'aquesta localitat, o el
Bosque Eterno de los Niños, la reserva privada més gran del país constituïda i
mantinguda en gran mesura a partir d'aportacions d'escoles i xiquets
de tot el món, i on el pagament per serveis ambientals, del que ja
he parlat alguna volta
ací mateix, representa un paper rellevant.
Caminar, entre la boira i els núvols, pels boscos exuberants de
Monteverde va ser, doncs, molt més que endinsar-se en un dels
ecosistemes més bonics i diversos del planeta: va ser, també,
l'oportunitat de conèixer de primera mà, i ni que fóra només de
forma molt superficial, un model de conservació basat en les
aliances i la participació del qual, malgrat les dificultats i
entrebancs a les què ha de fer front i de les quals vaig tindre
ocasió de xarrar una estona amb el personal encarregat, tenim moltes coses a aprendre
Tot no havia de ser, però, bosc nebulós: la
serralada de Tilarán,
en la qual s'ubiquen les reserves esmentades, alberga també un dels
volcans actius presents en el país: el volcà Arenal, inclòs en el
parc nacional del mateix nom, i indret especialment escaient no
solament per a conèixer un poc millor aquestes imponents manifestacions
geològiques, sinó també exemples destacats de selves montanes que formen part, junt amb Monteverde, d'una
extensa àrea forestal protegida, com s'ha dit, mitjançant diverses figures públiques i privades. l'
Arenal va reprendre la seua activitat el 1968, quan una
erupció sobtada i imprevista va destruir els pobles de Tabacón i
Pueblo Nuevo, i des de llavors s'ha mantingut actiu emetent de forma
més o menys ocasional colades de lava i núvols de cendra; caminar,
sota una intensa pluja tropical, per una d'aquestes colades, coberta
a hores d'ara per un bosc pioner en un paisatge dominat per bromèlies
i orquídies, va ser una de les sorpreses més grates del viatge, a
pesar que l'oratge inclement ens va privar de poder gaudir de les vistes
--extraordinàries, pel que ens van dir-- del vessant més actiu del
volcà. És el risc, ja sabeu, d'anar a buscar la boira: que de
vegades, la trobes.
Bromèlies sobre les laves de l'Arenal; falgueres epífites en el bosc nebulós; colibrí morat (Campylopterus hemileucurus); i jaguar (Panthera onca) en el centre de rescat de La Paz. El quetzal, malauradament, el vaig haver de deixar pendent per a quan hi torne...
Profundament colpit pels inqualificables atemptats d'ahir a
Barcelona i Cambrils --i fastiguejat, com sol ser habitual, per
algunes de les miserables reaccions que han suscitat-- tanque per uns
dies el blog: demà faig camí cap a Prada, a la Universitat Catalana
d'Estiu, on m'han convidat a parlar d'aquestes coses en les què
treballe però que són també --per a bé i per a mal-- més que una
faena, i on espere poder treure alguna estona per airejar-me, ni que
siga una mica, pels paisatges pirinencs dels peus del Canigó. Quant
a Costa Rica, voldria no arribar a posar-me pesat, però ja veieu que
encara dóna --i segurament donarà-- per a escriure un poc més. I
no solament de paisatges.