Opinions, passions, i tres o quatre conviccions. Només.
"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster
Trenta anys després, he tornat a pujar a la Pica d'Estats. Durant aquests anys, havia tornat per aquelles valls unes quantes vegades i per diferents motius, però per unes coses o per altres no havia trobat el moment d'encarar-me de nou amb el cim. Finalment, ha pogut ser aquest agost, i a més amb l'agradable i imprevista companyia de l'amic Xavi Ródenas, que té la vida partida entre les arbredes de la Safor i els boscos del Pallars, o viceversa. Dels records de les meues primeres caminades adolescents pels Pirineus, a principis dels vuitanta --començant en Boí i acabant en Andorra després de recórrer, amb aquelles monstruoses tendes canadenques al coll, un bon grapat de quilòmetres per pistes i caminals-- potser que en diré alguna cosa més avant: estic removent àlbums i calaixos buscant algunes fotos d'aleshores, i si les trobe i aconseguisc véncer la vergonya, ja les veureu per ací, encara que només siga per recordar els amics que ja no estan i aquells dels què fa molt temps que no tinc notícies. Ara com ara, val a dir que, tret que ara hi havia molta menys neu, m'ha sorprés comprovar que els records de la muntanya que he guardat tots aquests anys, no anaven molt errats; i que m'ha fet molta il·lusió tornar a aquell cim que em resulta tan especial per molts motius. Hui, que s'acaba aquest setembre que s'ha consumit en un sospir, i amb l'estiu --i la Pica-- que van quedant ràpidament enrere, m'ha semblat un bon moment per recordar-ho. Bon cap de setmana!
Una directora general es negava a donar el seu vist i plau a informes en els quals aparegueren paraules com “chochín” o “polla” (d’aigua) per considerar-les inadequades tot i l'evidència que, en aquest context, només podien referir-se al nom d’uns ocellets i no a certes parts --pràctiques però potencialment pecaminoses-- del cos humà. La providencial intervenció del corrector del word va evitar que, per un simple canvi de vocal, un alcalde rebera un ofici formal encapçalat amb la frase “Amb relació al seu escrot…” i que hauria pogut tindre conseqüències imprevisibles. El redactor de l’estudi d’impacte ambiental d’un projecte per a obrir una nova pista forestal considerava que l’obra beneficiaria a la fauna de la zona perquè tots els animalets del bosc podrien també fer servir el camí per desplaçar-se amb major comoditat: “la obra tendrá un impacto ambiental favorable porque facilitará las correrías de las zorras”, deia literalment com a conclusió. Durant molt de temps, els correus electrònics que feien referència abreviada als plans d’ordenació dels recursos naturals –PORN, segons acrònim universalment acceptat—eren bloquejats pel servidor en considerar-los “correu hostil”, fins que estranyats perquè els missatges no arribaven a la seua destinació, vam saber que se’ns considerava sospitosos d’activitats il·lícites en horari laboral…
Si, ja sé que direu que sempre estem pensant en el mateix, però no negareu que ens ho posen en safata. I la moreneta de la cinquena, que sabreu perdonar-me però cada dia que passa diria que està més bona… Auxili, estem rodejats!
Per si interessa: tret de la "moreneta de la cinquena" --que en realitat podria ser també rosseta i de qualsevol altra planta-- tots els casos són absolutament verídics. I algun altre que me'n deixe per a més avant...
Va ser el primer arbre nou que hi vaig plantar, molt poc després d'arribar a la casa: un mascle esquifit a qui una tardana gelada de març (no és aquesta la millor terra per a aquests arbres, amants dels hiverns suaus i la vista de la mar) havia deixat tan espatlat que el viver, que el donava pràcticament per mort, quasi ens el va regalar. Però va sobreviure, a aquell i a molts altres hiverns, i a hores d'ara ha esdevingut un arbre cepat i esponerós que ens ombreja els estius i que cada setembre escampa per tot el patí l'olor peculiar i un poc càustica de les seues flors, mentre una munió d'abelles aprofita entre les seues branques el que potser serà l'últim esclat d'abundància abans de les estretors de l'hivern. Seguiré dient-li també tardor, fins i tot i si es presenta autumne o santmiquelada; però aquests dies, com cada any per aquestes dates, el garrofer que presideix el pati em recorda com li escau, a aquesta estació acabada d'encetar, el nom de primavera d'hivern...
Cauen les borses, i els sinistres adoradors de Cthulhu ens ho presenten com un signe funest que exigeix sacrificis, per bé que jo, que sóc un ignorant i un descregut, mai no he aconseguit entendre perquè m'ha d'afectar un assumpte que en apariència només hauria de preocupar a aquells qui hi especulen de forma més o menys temerària amb els diners, i de qui per cert no recorde haver rebut cap detallet quan en guanyaven a cabassos. Cauen els satèl·lits, no se sap molt bé encara si en Xile, en Nova Guinea o en algun altre punt immensament improbable a priori, tot i que una ullada a algunes de les trajectòries que sembla que seguirà l'UARS abans d'estavellar-se no resulta, ara i ací, molt tranquilitzadora. I van caient també molts ànims, que el temporal està fent-se llarg i no mostra cap simptoma de voler amainar aviat, i fins i tot les persones més avesades a navegar incerteses necessiten saber que en algun punt, per remot que siga, hi espera un port segur i abrigat on recuperar forces i reparar velams.
Fa no res que hem entrat, de nou, en la tardor, que és aquella estació que els americans, que com tothom sap són gent espavilada, anomenen precisament fall. I ja es veu que, de caigudes, anem ben servits fins i tot en aquestes primeres hores, encara que no siguen les que podriem esperar d'un món civilitzat i en calma: ni les temperatures, ni les pluges, ni les fulles semblen haver-se donat pel moment per al·ludides. Almenys, tractant-se d'elles, podem estar raonablement segurs que és només qüestió de temps. La setmana que ve, potser...
Amb certa sorpresa m'assabente, per la premsa, que la NASA preveu que el pròxim divendres (dia més, dia menys) caiguen a la Terra les restes del satèl·lit UARS, un enginy llançat amb finalitats científiques el 1991 i que va deixar d'estar operatiu l'any 2005. Des d'aleshores el satèl·lit, que fa aproximadament la mida d'un autobús, ha anat girant en òrbites cada vegada més pròximes fins que finalment acabarà precipitant-se d'ací uns dies sobre la superfície terrestre. Segons diuen els especialistes, les restes de l'aparell --si fa no fa, unes sis tones de ferralla-- es desintegraran en la seua majoria quan travessen l'atmosfera; però es calcula també que almenys vint-i-sis "grans peces" de l'aparell podrien suportar sense destruir-se les grans temperatures que es produiran en la reentrada, i acabar impactant en algun lloc indeterminat. I és ací on, amb la notícia a la mà, es donen algunes dades que poden ser si més no inquietants: tot i que s'espera poder ser molt més precís a mesura que s'aproxime el moment de l'impacte, ara com ara la situació d'aquest s'ubica en algun lloc entre els paral·lels situats a 57 graus a nord i sud de l'equador; és a dir, més o menys des del sud de Groenlàndia fins a la Patagònia. I, d'acord amb això, la NASA estima que la probabilitat de què algun fragment afecte a persones és molt remota: 1 entre 3.200, diuen.
Mai m'ha preocupat especialment que el cel em caiguera sobre el cap, tot i que des que vaig llegir "Maleït karma" que no les tinc totes amb mi. Però no he pogut deixar de recordar, en llegir la tranquilitzadora probabilitat que fa servir la NASA, algunes altres xifres d'aquelles que de tant en tant se citen com a curiositat per tal d'il·lustrar com de difícil resulta que et passen certes coses. I clar, tenint en compte que la probabilitat que et toque la grossa de Nadal és d'1entre 14.500.000; d'encertar una travessa de quinze, d'1 entre quasi 5.000.000; de que et caiga un llamp a sobre en algun moment de la vida, 1 entre 3.000.000; o la de trobar a la dona perfecta --segons el matemàtic Peter Backus-- d'1 entre 285.000, no sembla que una entre tres-mil dues-centes resulte tan improbable com diuen... en apariència. Tampoc se m'han donat mai massa bé les matemàtiques, però si no ho he entés malament, la xifra en qüestió ve a representar la probabilitat que una peça del UARS caiga sobre una persona en general. Per tal de d'esbrinar la probabilitat que aquesta persona siga una en particular --jo mateix, posem per cas-- caldria multiplicar-la per la població total estimada en el rang geogràfic en què pot produir-se la caiguda del satèl·lit: a hores d'ara, posem uns cinc-mil milions d'ànimes. La qual cosa vindria a ser, aproximadament, una entre setze bilions (o, si ho preferiu, un 0,0000000000000625 %). Diga el que diga la notícia, molt millor, sense cap dubte.
De totes formes, tenint en compte que això del càlcul de probabilitats no ha estat mai una de les meues especialitats, i a l'espera que alguna ànima bondadosa m'aclarisca si vaig molt errat amb les meues estimacions, he decidit prendre mesures complementàries per evitar sorpreses inesperades. I per això, a banda de seguir amb especial interés les informacions actualitzades que vaja facilitant la NASA sobre el lloc on finalment es produirà l'impacte, el mateix divendres li faré un generós sacrifici a Taranis, Tutatis i Belenos; probablement --i a falta d'un senglar-- una bona torrada de xulles. I, per a més seguretat, vigilaré de no estar a prop de Carlos Sainz. Només per si de cas.
Ja veieu que, aquests últims dies, he tingut el blog bastant abandonat. No ho havia planejat així, però de vegades hi ha coses que et passen, circumstàncies imprevistes a les quals cal adaptar-se per més que s'hagen de reajustar plans i propòsits. A mi, el que m'ha passat aquests últims dies, ha estat un llibre. Feia massa temps que tenia pendent "Les veus del Pamano", universalment recomanat per tothom que l'havia llegit (incloent-hi no pocs dels blogs que seguisc habitualment); però després d'haver estat aquest estiu trescant pel Pallars, la seua lectura havia esdevingut inajornable. I feia temps, també, que un llibre no m'atrapava com ho ha fet aquest: des que vaig començar-lo, a mitjan setmana, m'ha mantingut ocupat cada minut de temps lliure de què he pogut disposar --han estat uns dies, pel demés, bastant atrafegats-- fins que fa només una estona l'he acabat. Com que a hores d'ara ja no hi haurà ningú que no l'haja llegit, em limitaré a dir que m'ha semblat un llibre simplement esplèndid, en el fons i en la forma; que la pròxima vegada que m'endinse per la Vall d'Àssua ho faré, sense cap dubte, amb uns altres ulls; i que no puc deixar de pensar quantes històries d'odis, mentides, revenges i silencis com els que relata magistralment Cabré, han estat enverinant durant tants anys els nostres pobles i la nostra gent. Potser, molt més a prop nostre del que sospitem...
I el cas és que no pot dir-se que aquesta setmana passada no s'esdevingueren coses que haurien merescut algun comentari: des de la primera foto oficial dels presidents de les Generalitats parlant de les seues coses --amb el senyor de Múrcia aguantant-los el ciri, per allò del què diran-- fins a la pressumpta mamella de la Scarlett, tot passant pel cinisme immens dels de sempre a tall de la política fiscal, o la simpàtica xuleria d'aquell xicot tan ric i tan guapo que no recorde com li diuen. Però mira, sempre que he pensat d'escriure alguna cosa en aquestes planes (fins i tot, de respondre als comentaris pendents, que ara mateix m'hi pose també) ha pogut més la gana de seguir avant amb el llibre fins que he arribat a la darrera de les seues sis-centes vint-i-dues pàgines. I ara tinc per davant, entre d'altres, els contes de Murakami o els estimulants somnis de l'Aleixa; supose que no m'ho agafaré tan fort, aquesta setmana que comença, però tampoc no promet res...
D’ençà que recorde, les meues inclinacions malacològiques sempre han tendit a accentuar-se amb l’arribada de l'estiu. No és estrany que siga així si es té en compte que, durant molts anys, era només en aquesta època que la mar esdevenia per a mi una realitat palpable i immediata i, amb ella, també les conquilles objecte de la meua afició, afanosament cercades per les platges de Piles, Gandia o Oliva. Tot i que ara el meu veïnatge amb la mar ja no es limita a les setmanes de vacances familiars, i que internet ha esdevingut la meua font principal de proveïment de nous exemplars, conserve aquesta tendència atàvica a associar estiu i col·lecció; la propensió diletant de les vacances, com també disposar d’un poc més de temps lliure, són factors que també ajuden.
Luria lurida, una de les espècies de cipreids
mediterranis. Aquests exemplars provenen de
Sicília.
Encara que, com he dit alguna vegada, els col·leccionistes solem prestar una atenció preferent a certs grups exòtics d'atractives i acolorides conquilles (les porcellanes o ciprees, els cons, els múrex o les volutes, per exemple), la varietat i abundància de gasteròpodes a la Mediterrània no és en absolut menyspreable. A les aigües que banyen les nostres costes poden trobar-se nombroses espècies que, per les seues característiques, resulten atractives per als aficionats. De fet, la nostra mar alberga només quatre espècies de Cypraeidae o una de Conus, però altres grups amb conquilles de grandària significativa i aspecte suggerent són relativament diversos i freqüents: un simple passeig per les nostres platges després d’un temporal permet recollir fàcilment espècies com Thais haematostoma, Hexaplex trunculus, Aporrhais pespelecani, Gibbula cineraria o Naticarius hebraeus –per esmentar-ne només algunes de les més habituals—que, potser sense tindre l’espectacularitat dels seus parents tropicals, resulten tot i això ben remarcables pels seus colors brillants o per la forma de les seues closques.
Un dels hàbitats mediterranis que mostra una major diversitat quant a la presència de gasteròpodes marins són els alguers de posidònia oceànica. Desenes –centenars, de vegades-- d’espècies diferents de caragols marins viuen sobre les fulles o entre els rizomes d’aquesta importantíssima fanerògama marina, exclusiva de la Mediterrània i element bàsic d’un dels ecosistemes més valuosos, característics i amenaçats de la nostra mar. Algunes d’aquestes espècies són fàcilment visibles, amb un poc d’atenció, per la seua grandària relativa –entre 0,5 i 1,5 centímetres, en la majoria dels casos-- i per estar dotades, sovint, de dissenys més o menys atractius. Tricolia pullus, Jujubinus exasperatus, Calliostoma laugieri, Smaragdia viridis –una de les meues debilitats--, Bittium latreillei o Nassarius incrassatus solen figurar entre les espècies més freqüents i abundants en els nostres alguers, i per això no es estrany trobar les seues conquilles en les platges. Però moltes altres, representades de vegades per milers d’exemplars en uns pocs metres quadrats d’alguer, apenes superen uns pocs milímetres de grandària. Microconquilles de nombroses espècies de rissòids, ceritiòpsids, eulímids, piramidèl·lids o túrrids, quasi imperceptibles a simple vista, que en ser observades amb una lupa sorprenen per les seues formes i colors, sovint tan fascinants com els dels seus parents de major grandària.
Invisibles als nostres ulls, milions d’aquestes petites conquilles formen part fonamental, junt amb molts altres materials d’origen orgànic, de les sorres que tant apreciem a les nostres platges. I és per això que m’ha vingut hui al cap parlar-ne: de Formentera vaig dur-me una petita bossa amb arena de la platja d’Es Caló; només he pogut començar a fer-li una ullada, però sense arribar ni de bon tros al que succeeix amb les arenes coral·lines (l’any passsat, un amic va dur-me una bosseta amb unes desenes de grams de l’atol de Rangiroa, a les illes Tuamotu; a hores d’ara, hi he recuperat centenars d’exemplars de més de cinquanta espècies diferents) les perspectives són prometedores. En un parell d'estonetes que l’he posada sota la lupa binocular, pinces en mà, he pogut treure algunes desenes de petites joies, closques minúscules –algunes passen amb prou feines del milímetre—que formen part, com tants altres tresors ocults, de la riquesa natural de les nostres costes. Llàstima que, hui per hui, no puga fotografiar-les com cal; per aquesta vegada, i sense que servisca de precedent, haureu de fiar-vos de mi...
Reconec que, tot plegat, sona bastant friqui; però col·leccionar microconquilles és una activitat cada vegada més estesa entre aficionats a la malacologia de tot el món. Evidentment, és més complicat que fer-ho amb exemplars grans: s’ha de disposar d’una lupa adequada, i la determinació de moltes espècies és complexa per la seua petitesa o per tractar-se de grups taxonòmicament complicats i en general pitjor coneguts. Però, a canvi, resulta relativament senzill i barat obtenir paquets de sediment recollits en moltes parts del món i a diferents profunditats –per exemple, comprant-los en eBay o en pàgines especialitzades, o bé aprofitant viatges propis o aliens— i la sensació d’anar trobant els diferents exemplars a mesura que va furgant-se en un muntonet d’arena aparentment estèril, és d’alló més estimulant: a les meues filles els encanta. I, a sobre, és amanós: una col·lecció de milers d’exemplars ocupa molt poc espai.
Com probablement haureu vist, i com he fet altres vegades que he parlat d’aquestes coses, he enllaçat la majoria de les espècies citades a la imprescindible web d’Eddie Hardy sobre gasteròpodes de tot el món. Tot i això, podeu trobar també diverses pàgines específicament dedicades a les microconquilles (microshells, micromolluscs o microgastropods), com per exemple aquesta, dedicada a espècies mediterrànies, o aquesta altra, amb espècies de tot el món. Moltes altres webs, sense dedicar-s’hi específicament, resulten molt útils per a recolzar la determinació de certs grups, com ara NaturaMediterraneo o Eurasiashells, per esmentar-ne només un parell.
"La veritat és abstracta, però l'home és concret. I els pobles també ho són, en una gran proporció. Ser algú, tant un home com un poble, és tenir un rostre, una figura. I viure en la història és anar creant una figura, adquirint un estil, forjant una personalitat col·lectiva.
La història és un espill inexorable on, els homes i els pobles, hem de realitzar-nos, de verificar-nos. A banda de la llum de la intel·ligència, hi actua la força de la sang. A part del cultiu de l'esperit, hi ha el sentit del ritme. El pensament és universal, però l'estil és nacional. L'estil és el sentiment del ritme: depén del contingut determinat per l'origen i el paisatge; es perfecciona per l'educació, però no s'adquireix per la il·lustració"
Els pobles valencians parlen els uns dels altres, volum I
Manuel Sanchis Guarner
La calor no afluixa, les incerteses persisteixen i la major part dels assumptes que havien quedat ajornats momentàniament segueixen, si fa no fa, allí on els haviem deixat. A estones, ha calgut fer un esforç per convéncer-se que setembre avança i que l'estiu té els dies comptats. Tot plegat, ha estat una setmana tan estranya com era previsible. O tan previsible que s'ha fet un poc estranya... Ja veurem com es presenta la que ve, però pel moment, passeu un bon cap de setmana.
I des del Sud, per suposat, que tingueu també una esplèndida Diada de l'Onze de Setembre!
Com probablement sabreu, ahir divendres es van complir cent anys del naixement del professor Manuel Sanchis Guarner(València, 9 de setembre de 1911-16 de desembre de 1981). Sanchis Guarner és sense cap dubte un dels intel·lectuals valencians més rellevants del segle XX, autor d'una obra científica insubstituïble i exemple de compromís decidit i permanent en la defensa de la llengua i el País, pel qual va ser objecte d'odis i persecucions que, com en altres casos comparables, romanen encara impunes. La seua figura --també com moltes altres-- segueix sent ignorada per les Institucions i per una gran part de la societat valenciana. La Universitat de València va retre-li ahir unhomenatge, i per als pròxims mesos es preveuen també diversos actes per recordar la seua obra i la seua dimensió cívica.
Per un moment, ningú no haguera dit que erem a Formentera al ple de l'estiu, cap de setmana d'un calorós setembre tot just acabat de començar. En davallar de la Mola, un xàfec tan breu com oportú va foragitar la gent de Ses Platgetes, i ens va deixar pràcticament sols enmig l'arena blanquíssima i les aigües transparents. Durant una estona, a mesura que els núvols s'allunyaven i el sol anava obrint-se pas en el cel, tots els colors del blau van anar succeint-se sobre la superfície de la mar, fins que el turquesa i els banyistes van prendre, de nou, possessió dels seus dominis.
Feia molt de temps que volia conéixer l'illa, així que l'oportunitat d’anar-hi enguany –més encara, en companyia ben estimable— compensava de llarg el poc temps disponible i els riscos d’una època propensa a la massificació. Evidentment, dir que ha valgut la pena és queda molt curt; tot i que apenes ha estat un primer contacte, només un tast de tot el que Formentera pot oferir, han estat molts els moments i les sensacions a recordar. Però sé, també, que hi ha massa coses que m'he deixat per veure i per viure com per no voler tornar-hi. Des del mateix moment que hi vaig marxar, de fet.
El proppassat 22 d'agost, mentre l'amic Xavi i jo trescàvem serra amunt camí de la Pica d'Estats, prop de dos centenars de blogs i webs responien a la crida de Víctor Pàmies i 1entretants, per tal de recordar en la xarxa el centenari del naixement d'Enric Valor. Tot i estar desconnectat i de vacances, em va saber greu no participar en aquesta proposta d'homenatge: com a biòleg i naturalista, però també com qualsevol persona que es commoga amb els mots i els paisatges, el meu deute amb el mestre és senzillament immens. Així que després de pensar-ho bé, amb un retard ignominiós però convençut també que el que val és la intenció i que no m'ho tindreu en compte, he decidit afegir-me tot recuperant alguns paràgrafs que vaig preparar, per a la desapareguda revista alcoiana "Imatges", quan Valor ens va deixar el gener de 2000: I, com diuen els companys i companyes de l'1entretants, fem possibles 100 anys més de Valor!
D’ençà que vaig descobrir l’obra de Valor, sovint he pensat que els paisatges, més que una escenografia, hi són realment un personatge més. Un personatge important que, com realment succeeix a la natura, canvia al llarg del temps, és ric en matissos i perspectives, i manté amb els altres personatges de l’obra una relació intensa i recíproca. Per això, no crec desvetllar res de nou en dir que, si més no a ulls del naturalista, els evocadors paisatges de l’obra de Valor no són solament l’escenari estètic més adient a la història que desgrana: Enric Valor, a més d’emocionar-se amb els paisatges de la seua terra, gaudia sense dubte d’una capacitat excepcional per comprendre’ls. Enric Valor entenia, amb la saviesa antiga de la gent de la terra, a la què tant admirava i escoltava, els paisatges que escrivia; i els escrivia amb els millors mots possibles, per fer-los entenedors a tothom, i molt en especial a aquells que, com la llengua, hem anat oblidant a força de desídia el llenguatge universal de la Natura. També l’Institut Valencià d’Excursionisme i Natura ho va entendre així en atorgar-li, fa uns pocs anys, el Premi Cavanilles, potser el més “naturalístic” dels innombrables guardons de l’escriptor.
Per això, a la indubtable i intensa emoció estètica, a l’estimul del retrobament d’aquell mot escoltat de boca dels avis i ara quasi oblidat, cal encara afegir l’excitació de poder llegir, en llegir Valor, els seus paisatges. Paisatges que parlen, a poc que se’ls escolte, quasi com ho fan els models originals, i on el Valor meteoròleg, caçador, excursionista i conversador posa en joc totes les seues dots d’observació (quasibé científica a força d’acurada) per mostrar, sense perdre mai la força de la llengua --objecte, aquesta, de la vertadera inclinació científica del Mestre--, les més íntimes relacions entre els animals i les plantes, i la pluja i les pedres, i la muntanya i la vall, el bosc i la vila. I, en mig de tot, les persones: unes persones que, com pertoca a les secularment humanitzades terres mediterrànies, no hi apareixen mai com comparses, sinó com autèntiques conformadores dels paisatges en que hi viuen: els personatges de Valor, com els arbres, les pedres i el cel, com ha estat de fet sempre, són també una part del paisatge.
Amb Enric Valor, els valencians i valencianes hem perdut un gran lingüista i un excepcional escriptor; però també hem perdut un entusiasta naturalista, un autèntic mestre per a tots aquells que tractem de comprendre i fer comprendre la nostra antiga i malmesa terra. Tan de bo el nostre País, capaç de produir figures tan colossals, humanament i intel·lectualment, com n’Enric Valor i Vives, siga capaç també, algun dia, de bandejar per sempre els enemics de la llengua i, amb ells, els de la terra. Mentre tant, ens queden, escrits per sempre, parlant-nos des dels llibres amb les mil veus de la Natura, els paisatges que tant va estimar l’escriptor; i, amb ells, pins, carrasques, coscolles, estepes, ametlers, oliveres, vinyes i anouers, esparvers, ducs, mussols i cornetes, gats servals, fagines, raboses, ginetes, terreroles, perdius, conills i llebres, pinsans, teuladins, oronetes i gaigs, pastors i llauradors, masos i planes, camins i sendes, penyes i barrancs, pluja i neu, estreles i vents.
En nom de tots ells, i de tots els valencians i valencianes que estimem aquesta terra, gràcies, senyor Valor.
No està resultant gens fàcil, però a poc a poc crec que vaig aconseguint doblegar la resistència de les meues neurones, decididament obstinades a demorar-se en la indolència vacacional i a defugir les responsabilitats que els pertoquen. Si res no falla, en uns pocs dies espere haver completat amb èxit l'acoblament definitiu i durador entre el meu cervell i la resta del cos, procés del tot recomanable per tal d'evitar inoportunes i comprometedores bilocacions astrals, els efectes professionals i personals de les quals ja se sap que són sempre imprevisibles. Potser per a l'any que ve exploraré la temptadora possibilitat de deixar-me el meu doble etèric currant, i ser jo qui allargue les vacances; però ara com ara no puc fer res més que seguir aplicant-me, amb perseverància i convicció, les ancestrals tècniques recomanades pels mestres gnòstics per a casos com aquests: recitar mantres ("tinc soooooon" és el meu preferit), ingerir dosis descomunals de cafeïna, i escoltar tot el rock que em cau a les mans. Altres anys m'ha funcionat; enguany, ja vos ho contaré...
Demà torne a la faena, i amb ella a la vida diguem-ne normal. Està molt bé fer vacances, i millor encara tindre un treball al qual tornar quan s'acaben, cosa que --tristament-- no tots els meus amics i amigues poden dir. Però això no lleva que hi torne amb les ganes justes, i amb el temps també just per espolsar-me dels peus l'arena de Formentera, on acabe de tancar aquestes setmanes de descans que han donat, com sovint passa, per a més del que semblava. Ja hi haurà temps, si fóra el cas, per fer-ne cinc cèntims de sols, llunes, muntanyes i mars. I també, probablement, d'aquestes mateixes planes, perquè reconec que no han estat poques les estones, durant aquesta voluntària desconnexió, que m'he sorprés pensant en (i per) el blog. I potser direu que és cosa de l'inevitable reblaniment que acompanya el final de les vacances, però he de reconéixer-ho i no se m'acut cap altra forma de dir-ho: vos he trobat a faltar.
No m'encante: a poc a poc anirem recuperant ritmes i seguides, farem endreça i ho deixarem tot a punt, que hui només tocava obrir finestres per airejar, començar a alçar trastos i treure la pols un poc per damunt. Però m'ha semblat que valia la pena aprofitar la segona convocatòria de la Diada Estellés --com l'any passat, al blog de Víctor Pàmies podeu trobar la crida de Josep Lozano i tots els detalls de l'homenatge-- per sumar-nos a la proposta, perquè no deixa de ser una bona manera de tornar a començar. Si l'any passat em vaig decidir per les Horacianes, enguany he volgut recordar el que probablement va ser el primer poema de Vicent Andrés Estellés que vaig sentir en viu recitat per l'Ovidi, i potser és per això que li tinc una estima especial. Heu dormit mai brutalment?
Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill
i xiques, al cinema, amb les cames obertes
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,
i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami
i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt
i com hi ha els tramviaires que treballen la nit
de cap d’any i els forats de les piques i hi ha
l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant
mentrestant la portera s’emborratxa de vi
i pixa per l’escala i la filla té por
i el marit està fent-ho amb la dona del metge
i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros
i el metge que es dedica a trencar les anous
mentrestant la portera va pixant per l’escala
i trucant a les portes amb un colp de mamella
i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri
a l’ampolla de vi i contempla la Loren
i llavors la suïssa crida pel passadís
i el cosí la segueix brandant el canelobre
i la xica que es gita més aviat que mai
i un fred com una mà li puja per les cuixes
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit
