Tardor sentida

Anit, els Manel --magnífics-- a Alcoi. D'ací no res, camí cap a Barcelona; i, si tot va bé, encara tancarem el cap de setmana amb la tradicional visita a la Fira de Tots Sants, que ja sabeu que em tinc per persona recta i animal de costums. Potser és per això que he esperat tant la pluja, que s'ha fet de pregar més que altres anys però que, pel que es preveu, vindrà tan illetrada com sempre: serà que encara no ha trobat qui la porte a escola, qui li diga com s'ha de ploure... Siga com siga, arriba la pluja i, amb ella, també una sensació de tardor que encara no he tingut fins ara. I que he trobat tan a faltar --els costums, de nou-- que els codonys collits segueixen a casa, esperant el seu moment: no puc concebre una tardor sense codonyat, però tampoc sabria  fer-ne, de codonyat, sense sentir-me en tardor... Bon cap de setmana, i tan de bo la pluja (ens) sàpiga ploure.

Acabar entre ànecs

Recorde, de quan era poc més que un xiquet que col·leccionava àlbums Maga i la Fauna de Félix Rodríguez de la Fuente, dues històries sobre animals salvats in extremis de l'extinció que, per alguna raó, em van impressionar profundament. La primera parlava d’un cérvol xinés, el milú o cérvol del Pare David (Elaphurus davidianus), què deu el seu nom a Armand David, missioner francés –nascut en Iparralde--que el va donar a conéixer per a la ciència occidental. L'espècie va salvar-se d’una extinció segura gràcies als pocs exemplars que es van conservar en captivitat, en parcs privats europeus, quan desastres naturals i guerres artificials van acabar amb ella en els seus llocs d’origen. La protagonista de la segona era una oca hawaiana, coneguda també com a nēnē (Branta sandvicensis), que havia perdut en gran mesura la seua capacitat de volar, i a la què la caça i la predació per part d'espècies introduïdes a les illes havia reduït a una exigua població de trenta exemplars a principis dels anys 1950. En aquell moment crític, el pintor i conservacionista anglès Peter Scott (fill del famós explorador Robert Scott, mort a l’Antàrtida el 1912), va encetar una campanya mundial que va aconseguir la reproducció en captivitat dels nēnē i la seua posterior reintroducció en les seues illes d’origen, de les quals és actualment au oficial.

Quan vaig saber que anàvem a visitar, com a última etapa del nostre viatge per Anglaterra, el centre que la Wildfowl & Wetlands Trust  (entitat fundada per Sir Peter Scott el 1946) té a Slimbridge, no el vaig associar amb la meua infantil fascinació per la història de les oques nēnē, tot i que va ser allí on Scott va aconseguir els seus primers èxits amb aquest ocell emblemàtic. Tampoc no hi vaig pensar que es creu que és d’Slimbridge d’on es van escapar els primers exemplars d’ànec de Jamaica (Oxyura jamaicensis), que ara es consideren una amenaça per als nostres ànecs capblancs (Oxyura leucocephala), amb els quals s'hibriden. Va ser en veure les oques hawaianes i els ànecs jamaicans, junt amb desenes d’altres espècies (autòctones i exòtiques) que hi viuen a la zona dedicada a aquesta finalitat en els jardins d’Slimbridge, que vaig acabar per lligar caps: només per això --coses de biòleg un poquet friqui-- ja pagava la pena haver anat.

Però pagava la pena per moltes més coses. És cert que la primera impressió que dóna Slimbridge, quan s’accedeix a les seues instal·lacions, té més a veure amb un zoològic o un parc temàtic, que amb un  projecte de conservació. Realment, però, aquesta impressió és precipitada i no respon a la realitat: WWT gestiona 325 hectàrees de l’Estuari del Severn, la majoria de les quals tenen la consideració de Reserva Natural –són lloc d’especial interés científic, aiguamoll protegit pel Conveni de Ramsar, i zona d’especial protecció per a les aus-- i no estan obertes a l’accés públic. A canvi, el centre de visitants (molt semblant als que podem trobar en els nostres parcs naturals, però construït i gestionat per una entitat privada) i les seues instal·lacions annexes, de prop de cinquanta hectàrees, es dediquen íntegrament a la recepció de públic, a activitats lúdiques i a programes d’educació i sensibilització ambiental al voltant del món de les aus i els aiguamolls, alhora que serveixen com a font de finançament per a les activitats del trust. Recorreguts habilitats per a tots els públics, basses temàtiques amb espècies d’aus de diferents parts del món, passejos amb barca, parcs infantils o la possibilitat de veure en viu espècies tan seductores com les llúdrigues o els talpons, a més d'una notable col·lecció d'ocells d'aiguamoll de tot el món, atrauen milers de visitants al centre. WWT és, en aquest sentit, una entitat que no assoleix ni de bon tros a les dimensions del National Trust o de la RSPB; però els seus 212.000 socis i la resta d'ajudes i donacions que reben, li permeten gestionar nou espais d'elevat interés ornitològic a tota Gran Bretanya, establir acords de custòdia amb propietaris i gestors de la rodalia d'aquests espais, i participar en projectes de conservació i cria en captivitat d'espècies amenaçades arreu del món.

Oca de coll roig (Branta ruficollis)

Morell d'ulls grocs (Bucephala clangula)

Flamenc del Carib (Phoenicopterus ruber)

Èider (Somateria mollissima)


Poques hores després d'abandonar Slimbridge, meditant encara sobre el vertader significat de l'expressió "tindre pardalets al cap", ens enlairàvem des de Bristol en direcció a la dieta mediterrània, els cotxes amb volant a l'esquerra i les timetables de tipus meridional (que són si fa no fa com les britàniques, però un poquet més laxes). Una tornada amb suficients idees i sensacions com per consumir-ne en fresc fins atipar-nos, i fer després conserva per a quan curtegen. El repte, ara que la digestió es troba ja avançada, és traslladar-les a les persones i entitats que formen Avinença o s'interessen per la custòdia del territori a les nostres comarques, i tractar de dur-les a la pràctica en tot allò que, per al nostre context social, econòmic i territorial, tinguen d'aprofitable. No serà fàcil, però paga la pena intentar-ho. Diuen que potser Gramsci mai va dir la famosa frase que se li atribueix, sobre el pesimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat. Però tan se val quí la diguera: jo encara me la crec.

Calia anar a aquest viatge per adonar-se de tota la feina --incloent una visita prèvia, uns mesos abans-- que Paul i Pat Pruden han hagut de fer per aconseguir que foren unes jornades realment impressionants. Des de l'elecció dels llocs a visitar i tota la logística associada al viatge, fins els contactes amb totes les persones que ens han acompanyat (i que no llistaré ací per no fer-ho llarg però que ens han tractat sempre amb una amabilitat i una deferència extraordinàries), i malgrat les inevitables diferències d'idioma, cultura i apreciacions, qualsevol agraïment a Paul, Pat i Friends of Avinença es queda molt curt. Quant a Antonio, Paco, Imma, Carla, Carol, Ciro --que ha demostrat, entre altres habilitats, la de ser un consumat conductor per l'esquerra-- i Jordi "Iuri" Domingo, que ha actuat, a més, com el nostre enllaç amb FoA durant tota la preparació del viatge, han estat una companyia esplèndida durant aquests dies de vacances atípiques. Moltes de les idees i reflexions que he abocat en aquestes entrades cal atribuir-les realment a ells i elles. I per això, i per molt més, els he de donar també les gràcies: ha estat un autèntic plaer ;)

Vides exemplars (II)

"Quan va poder, no va voler; quan va voler, no va saber; quan va saber, ja no podia". El biògraf va somriure, íntimament satisfet. No era culpa seua que l'obra que li havien encarregat no donara per a més: hi ha vides que caben en un llibre, d'altres en una cançó; però a moltes altres, els sobra amb una sentència. O amb un epitafi.

Up and Down

Tal i com s'explica a la seua web, The National Trust va ser fundat el 1895 per tres filàntrops Victorians preocupats pels efectes del creixement urbà i la industrialització sobre el paisatge, el litoral i els edificis històrics. Miss Octavia Hill, reformista social, filla d'un banquer i comerciant en fallida; l'advocat londinenc Sir Robert Hunter, i el clergue, poeta i conservacionista Hardwicke Drummond Rawnsley, des de punts de vista diferents però units per una mateixa preocupació, van posar les bases d'aquesta entitat que, a hores d'ara i com ja ha estat dit, compta amb quatre milions de socis i gestiona 250.000 hectàrees de terreny, 1.200 quilòmetres de costa i més de dos-cents edificis i jardins d'elevat interés històric i paisatgístic. El seu conegudíssim principi "For ever for everyone", per sempre per a tothom, implica que la majoria de les propietats del trust són adquirides a perpetuïtat i no poden ser venudes o desprotegides, i també que es troben obertes a l'accés i l'ús públic.

La conservació  d'edificis i jardins històrics constitueix, per tant, un dels objectius bàsics de The National Trust des de la seua fundació, per la qual cosa una visita com la nostra no podia deixar de prestar atenció a aquest rellevant aspecte de l'activitat de l'entitat. De les diverses opcions disponibles (a hores d'ara, 215 edificis històrics; 47 monuments industrials i molins, a més de nombroses fàbriques i mines; 12 fars; 35 pubs i hotels; 19 castells; 49 esglésies i capelles; 57 llogarets, i 25 caserius medievals) Paul i Pat Pruden van escollir, per a aquesta ocasió, dues finques reconegudes, també, per l'interés dels seus jardins: Stourhead i Tyntesfield. La primera, una mansió del segle XVIII, antiga propietat de la família de banquers dels Hoare, d'estil neoclàssic i famosa sobretot pels seus espectaculars jardins: més de mil hectàrees del més pur estil paisatgista anglès, que inclouen un gran llac, nombrosos arbres monumentals i diverses edificacions d'interés. La segona, un casalot d'estil Gòtic Victorià, va ser bastida el segle XIX per la família Gibbs --propietària d'un imperi comercial amb forts vincles amb Madrid i Iberoamèrica-- i ha estat recentment adquirida pel trust en subhasta, després d'una campanya de captació de fons que en uns mesos els va permetre aconseguir, segons ens contaven, els vint-i-un milions de lliures necessaris. Si Stourhead (adquirida el 1947) és una de les propietats més conegudes i visitades del National Trust, Tyntesfield es troba en ple procés de reconstrucció i rehabilitació, la qual cosa ens va permetre també conéixer detalls interessants al respecte.

Però més enllà de l'innegable interés històric i arquitectònic d'aquestes propietats (i del seu contingut: habitualment, el National Trust hi adquireix, també, tot allò que alberguen, amb la qual cosa les seues col·leccions de llibres, mobles, obres d'art o estris de tota mena han assolit una rellevància excepcional), i del privilegi de poder-les visitar de la mà dels responsables del seu manteniment i gestió, hi va haver de nou alguns aspectes que no puc deixar de remarcar en aquesta personal evocació. El primer, especialment cridaner per a una mentalitat com la nostra, és el potent entramat comercial bastit al voltant d'aquestes propietats: aparcament i entrades --tots dos gratuïts per als socis-- però també botigues, restaurants (espectacular el de Tyntesfield, ubicat en els antics estables de la propietat), allotjaments en els cottages situats en les pròpies finques... En conjunt, i tenint en compte els més de cinquanta milions anuals de visitants que reben les propietats del National Trust, una font ben remarcable d'ingressos, complementada a més amb moltes altres aportacions, com les que la fundació de la National Lottery dedica a la restauració de diverses dependències de Tyntesfield. Tot i això, remarcaven els nostres guies, cal tindre present que quatre de cada cinc propietats de l'entitat són deficitàries, i que els fons que es recapten han de ser distribuïts per al conjunt. En segon lloc, i com ja s'ha dit en diverses ocasions, sorprén la implicació dels voluntaris, també en aquestes finques: des d'aquells que es dediquen al manteniment del jardins o els horts (kitchen gardens), fins als jubilats --un en cada estança-- que expliquen als visitants els principals trets dels edificis i la seua història, o aquells que treballen inventariant col·leccions o restaurant mobles, centenars de persones s'hi impliquen activament en la tasca de l'entitat; i la sensació d'orgull i satisfacció que transmeten per fer aquesta tasca no deixa de provocar un punt inevitable d'enveja i admiració.

 

 

Després, passejant ja pels carrers de Cheltenham, no podiem deixar de comparar la diferent percepció que tenim, els anglesos i nosaltres, sobre el paper de l'administració quan es tracta de conservació. Per a la majoria del britànics, que desconfien del govern tant com confien en la Corona i estan acostumats a una llarga història de desamortitzacions i venda de propietats públiques, el National Trust ofereix una seguretat molt major que el propi Estat quant a la pervivència del patrimoni i l'eficàcia en la seua gestió, la qual cosa explica --si més no en part-- l'èxit del seu model. Un altre assumpte, un poc més subtil, ens voltava també pel cap: rere cadascuna de les finques que haviem visitat s'endevinava una història d'amos i criats, de rics i pobres, de poderosos i treballadors --em va impressionar especialment el panell de campanetes per avisar el servei a Tyntesfield-- que, a la vista de l'actitud dels visitants, no semblava tindre massa importància. Segons ens reconeixien, podia haver algun punt fosc --mai, però, "explotació" o "esclavitud"-- en la forma en què les grans fortunes angleses adquiriren moltes d'aquestes propietats; però, al cap i a la fi, això era història passada. Allò important és que, a hores d'ara, aquestes cases, els seus jardins i les seues ostentoses col·leccions, són propietat del National Trust i, per tant, i d'alguna forma, han estat redimides: ja són de tots, i ho són per sempre.

I, entre tantes xifres i dades, impressionats per l'allau d'informació rebuda, una pregunta va quedar pendent: quants fantasmes recorren, en les fosques i boiroses nits angleses, els solitaris corredors de les finques? i, sobretot: estan en plantilla, o els han convençut perquè siguen voluntaris?

Com en les anteriors entrades --que espere que no se vos estiguen fent massa pessades, però que a mi ja em venen bé per ordenar un poc el cap i les idees--, deixe dites les fotos per si de cas, a saber: els impressionants jardins d'Stourhead, amb el seu llac; avisos del National Trust a l'entrada de la finca; els edificis principals d'Stourhead i Tyntesfield (totes dues, escenari de nombroses pel·lícules, segons ens explicàren); un castanyer de sis-cents anys de la primera, i la sala de trofeus, el 'kitchen garden' i un dels hivernacles de la segona;  i, finalment, les campanetes que feien servir els senyorets (up) per avisar el servei (down) i que sapigueren exactament on acudir.

I una última qüestió, que m'acaba de sorgir mentre escoltava les notícies: acceptarien com a fantasma, els nostres amics anglesos, a González Pons? a veure si encara fem tracte...

Enyors

Entre el cansament acumulat i el de nova collita, la setmana ha acabat per fer-se llarga, tot i que les feines que avancen i les idees que s'agiten l'han feta, també, més passadora. De tot allò que he trobat a faltar aquests dies atrafegats, sembla que només dormir s'esdevindrà en breu. Per a la pluja i d'altres enyors --de sobte m'he adonat que hi ha Euskadi, entre ells-- caldrà esperar un poc més; però potser tampoc massa... Bon cap de setmana!

...la voluntat de no oprimir ningú

i de no ser oprimits.

Aquest és el nostre orgull,

la font de tots els tresors.

Treure arbres per fer bosc

L’entorn muntanyós de la comarca andalusa d’Algesires alberga algunes de les singularitats botàniques més rellevants de tota Europa. Una d'elles, considerada pels especialistes com una relíquia de les laurisilves que cobririen la conca mediterrània fa milions d’anys, creix en els famosos canutos --barrancs llargs i estrets que arrepleguen les abundants precipitacions d'aquesta àrea, la més plujosa de la Península-- i rep el nom local d'ojaranzo, Rhododendron ponticum per als botànics. El ojaranzo, parent dels nerets pirinencs, és un arbrissó de fulles coriàcies i floració espectacular, que té la seua àrea principal de distribució en les muntanyes turques, a milers de quilòmetres per tant de les poblacions andaluses de l’espècie, les quals han estat diferenciades com a una subespècie distinta (R. ponticum ssp baeticum).

A Anglaterra, Rhododendron ponticum és, simplement, una plaga. Introduïda en el segle XVIII pel seu innegable valor ornamental (i, segons ens explicaven, també per tal d'afavorir la cria de faisans i d'altres espècies de caça en les alterades arbredes angleses, pràcticament desprovistes de sotabosc) l'espècie ocupa, a hores d’ara, milers d’hectàrees arreu el país. A més de ser una planta tòxica, la presència de Rhododendron impedeix que hi prospere qualsevol altra espècie, la qual cosa dificulta la reconstrucció dels boscos originals de roure i grèvol que ocuparien, abans de la seua destrucció a mans humanes, gran part de les Illes Britàniques. També les brugueres àcides o heathlands, hàbitat de gran interés científic protegit per la normativa europea, s’han vist profundament alterades per la proliferació d’aquesta bellíssima espècie invasora.

Half Moon Common és una de les propietats de The National Trust en l'entorn del New Forest, la major zona forestal del sud d'Anglaterra, part de la qual està protegida com a Parc Nacional. Realment, només algunes zones del New Forest alberguen encara retalls millor o pitjor conservats de les antigues rouredes autòctones. La major part de l'àrea (també la finca que visitàrem) està ocupada per monòtones plantacions de pi escocés i bedollars, sota les quals prospera amb força el rododendre pòntic; però també hi abunden els prats –en els què pasturen els famosos ponies del New Forest— i els matollars, a més d'algunes granges. La gestió que el National Trust aplica a aquesta àrea se centra, per això, en eliminar l’omnipresent Rhododendron, controlar l'expansió de la falguera, i afavorir la substitució progressiva de les pinedes per vegetació forestal madura.

Però aquest tipus de gestió, totalment coherent des del punt de vista ambiental, pot representar un conflicte potencial amb la població local, els visitants i d'altres agents socials: tot i que el caràcter invasor del rododendre –i, per tant, la necessitat de controlar-lo i d’eradicar-lo—comença a ser acceptada per tothom, es tracta en última instància d’eliminar un paisatge característic que els habitants i els usuaris de la zona identifiquen com a propi des de fa molt de temps. I quan es tracta dels pins i altres arbres, la situació és encara pitjor. Treure uns arbres que hi han estat “des de sempre” per a plantar-ne uns altres (roures, grèvols...) que, en el millor dels casos, tardaran decennis en créixer, requereix una bona justificació i moltes explicacions. I és aquest el camp que més ens va interessar –el dels mecanismes d’informació i participació que utilitzen--, més familiaritzats com estem amb les qüestions estrictament tècniques. Al capdavall, i de tots els sistemes que fan servir (entre els quals, i com sempre, un voluntariat extens i compromés), el més eficaç resulta ser també el més complicat i el que requereix un major esforç: el contacte directe, cas per cas i cara a cara, amb totes les persones implicades.

A banda dels boscos, el National Trust també es dedica, en aquesta zona, a gestionar altres hàbitats naturals com les torberes (moorlands) o, sobre tot, les brugueres àcides (heathlands), de les què vam poder conéixer alguns exemples en la zona de Purbeck, una gran finca donada a l’entitat i que inclou a més pastures, platges, granges i fins i tot un castell (el de Corfe). En aquest cas, i tot i que els hàbitats i les espècies als què s'apliquen són diferents als nostres, es tracta de projectes que, si més no als qui ens dediquem a aquestes qüestions, ens resulten molt familiars. La qual cosa, per altra banda, va donar peu a que poguérem presumir --un poc-- de la rica biodiversitat valenciana i de moltes de les iniciatives que s'hi duen a terme per a la seua conservació. Com també ens va permetre constatar que l’entusiasme dels botànics, quan trobem una espècie interessant, ultrapassa barreres de cultura i idioma i és capaç de posar a prova la paciència i la resistència al fred de la resta dels presents no-botànics. Sort que, en aquesta ocasió, els productes locals (una esplèndida sidra produïda artesanalment per farmers del New Forest als què també haviem visitat, i un típic cream tea en el preciós poblet de Corfe Castle) van evitar mals majors. Però a mi, potser per tant de Rhododrendron ponticum o ves a saber perquè, no m'haguera importat substituir els scones --amb nata i melmelada de maduixa; ja quasi els he acabat de digerir-- per un platet de pescaíto frito al solet d'Algesires...

Per si interessa: en les fotos hi ha, de dalt a baix, una flor de Rhododendron ponticum (feta allí mateix); una vista i l'indicador d'entrada a Half Moon Common; una bruguera, amb el seu aspecte característic; un dels brucs més interessants d'aquest tipus d'ecosistemes (Erica ciliaris); molses típiques de les torberes àcides; pomes esperant que s'acomplisca el seu noble destí (esdevindre sidra), i un carrer del pintoresc poblet de Corfe Castle, que forma part d'una donació al National Trust i en el què aquesta entitat gestiona les pastures comunals i té acords amb els habitants per compatibilitzar la ramaderia i les activitats de lleure.

CSI: cetacis

L'escenari, una tranquil·la platja saforenca en la matinada del cap de setmana. Els fets: aproximadament a les 03:00 a.m., una patrulla de la Guàrdia Civil avisa a la xarxa d'avarament de cetacis de l'aparició d'un dofí mort. Amb les primeres llums del dia, la Policia Local s'hi desplaça fins el lloc indicat, per tal de prendre dades sobre l'animal i procedir a retirar-lo. Però tot el que hi troba són unes poques despulles, la cua, restes de sang... i un grup d'unes deu persones ("de origen oriental", diu l'atestat) que s'allunyen apressadament de la zona.

Si atenem a les proves, podria tractar-se d'un cas de relativisme cultural aplicat a l'alimentació, o potser d'un exemple un poc extrem de gastronomia creativa. Però també podria ser un d'aquells casos en què totes les evidències apunten en una mateixa direcció però que, després d'una brillant investigació, tenen un desenllaç inesperat i sorprenent (posem, no sé, que un cop de mar especialment capritxós només s'haguera emportat algunes parts del dofí després d'esquarterar-lo...). S'admeten hipòtesis. Però Horatio Caine i el seu equip ja venen de camí; per posar-los en antecedents, hem quedat a sopar a un xinés molt bo que hi ha allí mateix, a propet de la platja...

Imatge de la xarxa

Cultivant el paisatge

He de reconéixer que la visita a Stonehenge, la primera del viatge, em va resultar especialment emocionant. D'ençà que recorde --i fa ja uns quants anys d'això-- l'enigmàtic i majestuós cercle de pedres m'ha semblat un indret fascinant del qual m'han interessat singularment les característiques de la seua construcció, la seua possible utilitat i les habilitats i coneixements astronòmics dels qui el van bastir. Un interès que encara és major ara gràcies a les recents troballes i hipòtesis, tant sobre el propi monument com sobre el que, en realitat, constitueix un conjunt molt més extens, divers i complexe del que es pensava: megàlits, necrópolis i d'altres restes, estructures i elements arqueològics, que han estat declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO. Trobar-me, finalment, davant les imponents lloses de gres, recórrer --com fan cada any centenars de milers de persones-- el passeig que les envolta, va ser un d'aquells moments que costa descriure amb paraules.

En aquest cas, però, l'interés de la visita excedia els assumptes històrics o monumentals (i, evidentment, les meues preferències emocionals i simbòliques) per centrar-se en aspectes lligats a la gestió de l'espai i el seu entorn, i és sobre això que volia dir quatre coses. D'entrada, cal assenyalar que l'espai que ocupa el monument --una milla, aproximadament-- és una propietat pública gestionada per English Heritage, l'agència governamental dedicada a la investigació, conservació i millora del Patrimoni històric. El propi funcionament i estructura d'English Heritage --oficialment denominada Historic Buildings and Monuments Commission for England-- és, en si mateix, un cas interessant: tot i el seu caràcter públic (depén del Departament de Cultura), disposa d'una notable autonomia de funcionament i una part substancial del seu finançament prové tant de donacions i ajuts privats, com dels seus membres individuals --a hores d'ara, més d'un milió--, els quals paguen una quota anual a canvi de la què poden accedir a diversos avantatges, com ara l'accés gratuït als més de 400 jaciments i llocs històrics que gestiona l'entitat.

En Stonehenge, English Heritage s'encarrega tant de la investigació i el manteniment del monument --d'acord amb el que estableix la planificació del lloc del Patrimoni de la Humanitat-- com de la gestió dels visitants: un espai molt senzill dedicat a aparcament, recepció, botiga i bar que rep prop d'un milió de visites anuals i que segons ens explicava Peter Carson, el seu responsable, representa uns ingressos per a l'entitat d'uns huit milions de lliures cada any. Tot i que és cert que Stonehenge és un cas excepcional per la seua fama i rellevància, i que cal ser molt prudent en aquestes coses --com en moltes altres-- quant es tracta de fer comparacions, a la vista d'aquestes dades i del model de funcionament que s'hi aplica és inevitable fer alguna reflexió sobre la nostra realitat i els models que fem servir, ací, per a la conservació del nostre patrimoni històric i arqueològic. O sobre els què no fem servir, si ho preferiu.

Quant al National Trust, el seu paper en aquest indret em va semblar especialment interessant: pràcticament tot l'entorn del monument és propietat de l'entitat, o bé aquesta ha arribat a acords de gestió amb els seus propietaris. L'objectiu, tal i com ens explicaren els seus responsables, és senzill: fins fa pocs anys, una part substancial del paisatge que envolta el megàlit estava ocupat per cultius, la qual cosa interferia en la imatge escènica del propi monument i en donava una percepció que no es considerava adequada. Després d'un procés de debat i discussió, va decidir-se que el paisatge més adient per a emmarcar les vistes eren els característics prats del countryside anglès, i aquesta és la feina a la què es dedica, bàsicament, el National Trust: a mantenir en les seues finques activitats compatibles amb aquesta imatge paisatgística, i a afavorir que ho facen els propietaris amb qui té establerts els acords. No és, evidentment, l'única actuació, ja que també s'hi duen a terme nombroses activitats de conservació de la biodiversitat --algunes d'elles, en col·laboració amb altres entitats com la RSPB, que disposa també d'una reserva a la zona-- o d'ús públic i recreatiu de les finques. Però la tasca principal, l'objectiu prioritari en aquest cas, és tan simple i tan complicat com això: cultivar paisatge.

El vent bufava fred, i un oportú café amb els nostres amables guies ens va servir encara per completar un poc la visió sobre aquest indret i els plans que s'hi preveu aplicar per resoldre alguns dels principals problemes: la desviació de dues carreteres que discorren molt a prop del cromlec; la necessitat de comptar amb un centre d'informació i recepció més ampli i confortable, que incloga un museu per albergar les troballes arqueològiques de la zona; o els mecanismes que fan servir per tal que els ingressos que produeix el lloc revertisquen en la població local. Per no fer-ho molt més llarg, em quede amb un dels comentaris que més em van fer pensar: fins ara, els gestors havien tractat de resoldre els problemes mitjançant projectes integrals, cars i molt ambiciosos, que no han arribat ni a aplicar-se; des de fa un temps, han optat per anar pas a pas, amb projectes molt més reduïts, parcials, consensuats i operatius, i les perspectives semblen ser també millors. No sempre els grans problemes exigeixen necessàriament grans solucions; sovint, pot ser més útil i intel·ligent optar per les accions petites, continues i coordinades. El café, per cert, terrible; i és que res no és perfecte, ni quan es tracta d'Anglaterra...

Des que vam tornar dimarts passat de la fèrtil, rica i delitosa illa d'Anglaterra, fins a hui mateix, hem aprofitat la presència en el 'UK trip' de la responsable tècnica d'ICTIB (els Impulsors de la Custòdia del Territori a les Illes Balears, dels quals ja he parlat en diverses ocasions), per segrestar-la uns dies més i recórrer amb ella algunes de les experiències de les entitats d'Avinença en diverses comarques valencianes. Podria escriure, també, moltes coses sobre aquests dies intensos i fructífers; sobre com estem, valencians i 'balears', tan lluny i tan a prop; o sobre l'evidència --que sovint oblidem-- que darrere tot hi ha sempre les persones. Però pel moment em limitaré a dir que han estat, simplement i des de tots els punts de vista, uns dies magnífics i que tardaré molt de temps en oblidar. Gràcies, Imma.

Digerint

Des de que vam agafar el cotxe llogat --i amb el volant a la dreta-- a l'aeroport de Bournemouth, fins que el vam deixar cinc dies després al de Bristol, hi ha hagut temps per fer-nos una idea bastant aproximada del que representa, per a la conservació del patrimoni natural, històric i paisatgístic d'Anglaterra, la tasca del National Trust i d'altres entitats semblants. Tal i com es preveia, la possibilitat de visitar diversos projectes, acompanyats pels seus gestors i responsables, no solament ha estat una oportunitat única per conéixer de primera mà els seus detalls tècnics, sinó que també ens ha permés poder parlar, escoltar i aprendre de molts aspectes que sovint no formen part dels fullets o la informació formal. L'organització interna de les entitats, la forma com promouen i gestionen el treball dels voluntaris, la relació amb l'administració i d'altres agents socials, l'origen dels fons econòmics necessaris per a la seua tasca i la forma de gestionar-los, o la manera com entenen la participació pública i social, són només alguns dels temes que ens han tingut ocupats aquests dies, i dels quals hem obtingut, gràcies a la gent --sempre amable-- que ens ha fet de guia, informació útil i abundant. Tan abundant, de fet, que ens caldrà temps per anar assimilant-la. Comprendre, ni que fóra superficialment, un context social, històric, econòmic i fins i tot polític tan diferent al nostre en molts aspectes, ha estat també un dels elements rellevants del viatge. I això, per no parlar de les anècdotes britàniques, que donarien per a molt...

Comença, doncs, la digestió. Promet no fer-me molt pesat, però a mesura que avance serà inevitable que vos conte alguna cosa més. Prompte, segur.

Land stewardship

 

Imatge de la web de The National Trust


Fa pràcticament un any --els britànics són, per a certes coses, gent extremadament previsora-- els amics de Friends of Avinença (FoA), de qui ja he parlat en alguna ocasió, ens van fer una proposta difícil de rebutjar. Com que ells, residents estrangers al País Valencià, estan coneixent projectes de conservació i custòdia del territori a les nostres comarques i són, a més, persones actives, compromeses i ben relacionades, s'oferien a organitzar i gestionar una visita al Regne Unit per a gent de les nostres entitats, per tal de conéixer sobre el terreny algunes de les experiències de custòdia --land stewardship, en diuen alli-- més rellevants i avançades del món. No cal dir que la proposta va prosperar i, com que un any passa molt ràpid, des de demà mateix i per uns quants dies deixaré el blog aparcat mentre recorrem, pel sud d'Anglaterra, alguns enclavaments i projectes de conservació que han esdevingut referent imprescindible per als què ens interessem per aquestes qüestions.

El programa que ens han preparat Paul i Pat Pruden, autèntica ànima dels FoA i guies d'aquest 'land stewardship trip', inclou visites a Stonehenge, el bosc de New Forest --que ens han dit que està especialment bonic en aquesta època de l'any--, els aiguamolls d'Slimbridge o les finques de Stourhead i Tyntesfield, gestionades pel National Trust (una de les entitats de custòdia del territori més importants del món, amb quatre milions de socis, i amb els tècnics de la qual mantindrem també una reunió). En tots els casos tindrem ocasió de parlar amb responsables i gestors dels diferents espais per tal de conéixer els problemes a què s'enfronten i les solucions que hi apliquen. Tot això, en bona companyia, amb la previsió d'aprendre tant com es puga, i de veure què podem traslladar, de tot allò, a la nostra realitat territorial, econòmica i social; com diu Murakami, "al món hi ha molts casos en què el que es demana no és precisament ser original". Ja vos contaré...




A banda d'una inevitable inquietud pel meu anglès patètic --que espere superar gràcies a la paciència i la bona voluntat de la gent que m'acompanya-- l'únic que em sap greu d'aquest viatge és perdre'm el 9 d'Octubre. Tan de bo que hi haja molta gent, a València, el diumenge a la vesprada; jo, per la meua banda, faré per explicar a tot britànic que s'hi preste que el 'secret conflict' espanyol abasta més del què es diu, i que al sud de la Sénia en som uns quants, també, que creiem que el País Valencià, diguen el que diguen, 'is not Spain'. Des d'ara, i per a llavors, bona Diada a tots i a totes!

Fill de gat, gatet

He rebut un correu electrònic bastant inquietant i que m'ha deixat un poc preocupat. Procedia d'un organisme que diu anomenar-se Kittens Without Borders (KWB) i el seu contingut, que traduisc directament de l'anglès, deia el següent:

"Benvolgut senyor, lamentem comunicar-li que en un dels nostres programes de seguiment rutinari de continguts hem comprovat que, a diferència de la immensa majoria de pàgines web arreu del món, el seu blog "La línia de Wallace" no disposa encara de cap fotografia de gats o de gatets. Si aquesta inacceptable situació no es corregeix a la màxima brevetat, ens veurem obligats a adoptar les mesures escaients. Tot esperant que subsane immediatament la deficiència detectada, quedem a la seua disposició. Atentament,

Charles Francis Harper, Departament de Seguiment, KWB"

Ja havia sentit parlar d'aquestes coses, però mai no hauria pensat que podriem passar-me a mi --i potser també a vosaltres, aneu alerta. Així que, en previsió de mals majors, he decidit atendre l'amable suggeriment i sumar-me, per aquesta vegada, al corrent majoritari. Se'n diu Mixi, i és la gata de les meus filles. Encara no té un any i, pel moment, s'ha limitat a demostrar gran habilitat en trobar llocs còmodes i dormir quan ho considera convenient, que és quasi sempre; és a dir: un gat com cal, ni més ni menys. I tot i que supose que, amb açò, els  de la KWB s'haurien de donar per satisfets (si més no, les meues filles ho estan), em curaré en salut i hi afegiré, a més, el que potser constitueix un dels documents més crus i punyents sobre la no sempre senzilla relació entre humans i felins (gràcies, clidice, per descobrir-me'l).

Ja ho deia el mestre Perich, que d'aquestes coses sabia molt: que potser hi ha gats policia?

PS: potser hui hauria estat convenient escriure sobre coses molt més serioses i que, encara que de vegades no ho semble, em tenen realment preocupat. Podriem haver dit de les terribles dades d'atur, o del degoteig continu de notícies econòmiques que anticipen un futur encara més inhòspit. O bé de la perversa i manipulada interpretació que, segons tots els indicis, ha fet Espanya d'allò què des d'ací s'ha vingut anomenant "corredor mediterrani" i que ara, en contra de tota lògica geogràfica o socioeconòmica, ha de passar per Madrid --paradigma de la mediterraneïtat-- i no per les comarques d'Alacant. O, fins i tot, d'un 9 d'octubre que, a tenor del moviment que s'hi detecta, passarà amb tota seguretat per ser un dels més ensopits de la nostra història recent. Però és el cas que, si parle d'economia, caldrà tornar a qüestionar el model en la seua totalitat i recordar que hi ha un decreixement que potser ens convé més del que ells voldrien. I hauria de dir que el tal corredor, més o menys mediterrani, no deixa de ser una obra faraònica que, presumiblement, consumirà una quantitat immensa de recursos públics i tindrà uns efectes ambientals difícils d'avaluar. I també, bé que ho sabem, que els mals que afecten al meu País van molt més enllà de quatre pocavergonyes amb els seus vestits regalats. Així que he decidit quedar-me hui amb la gateta, que ja tindrem temps en altre moment per parlar d'atur, d'expoli i de traïdors. Malauradament.

El petit falcó viatger

Aquests dies, en els penya-segats de les Columbretes, els polls ja crescuts d'una de les nostres rapinyaires més fascinants es preparen per afrontar el primer gran repte de la seua encara curta vida. Pertanyen a l'espècie que els ornitòlegs anomenen falcó d'Eleonora (Falco eleonorae), nom amb el qual va ser batejada en honor d'una reina de la Sardenya medieval. Des que van nàixer, al ple de l'estiu, al mig d'una colònia abocada a la mar, els seus pares els han alimentat amb petites aus que capturen sense descans; cal que completen, tan aviat com siga possible, el seu desenvolupament, perquè el desafiament que espera als joves falcons resulta realment colossal: en unes poques setmanes, abans que acabe octubre i el fred comence a arribar a aquestes costes, hauran de recórrer més de nou mil quilòmetres fins els seus refugis hivernals, situats a les costes de Madagascar.

Aquest viatge anual d'anada i tornada és, sense dubte, una de les característiques que més han despertat l'interés dels investigadors, però no és en absolut l'únic tret singular d'aquesta espècie. El falcó d'Eleonora --conegut també com falcó marí o falcó de la reina-- és una rapinyaire essencialment mediterrània, tot i que també apareix puntualment a les Canàries i a algunes poques localitats en les costes atlàntiques del Marroc. Només es reprodueix en hàbitats insulars, generalment illots situats a prop de la costa. Més de la meitat de les parelles reproductores de l’espècie viuen al mar Egeu; en la Mediterrània occidental, a banda de la seua població --unes seixanta parelles-- de les Illes Columbretes, es coneixen colònies a Mallorca, Cabrera, Dragonera, Eivissa, Tagomago, es Vedrà i es Vedranell; en conjunt, la població balear de l'espècie ha estat estimada en unes sis-centes parelles.

Cada any, en els mesos de març i abril, els falcons de la reina tornen a les illes i els illots mediterranis on van nàixer, per tal d'encetar una nova temporada de cria. Quan arriben de nou a les nostres costes, i fins a ben entrat l’estiu, la seua dieta està formada principalment per insectes. Però en començar l’època de reproducció, l'alimentació dels falcons passa a basar-se sobretot en la captura de petits ocells, molts dels quals estan començant ja el seu flux migratori cap a terres més càlides. És per això --per aprofitar al màxim aquest recurs tròfic, abundant però de durada limitada-- que els falcons de la reina no solament escullen per a instal·lar les seues colònies emplaçaments estratègics vinculats al pas d'aquests ocells, sinó que també han retardat la seua reproducció fins avançat l’estiu –és la més tardana de totes les rapinyaires europees— de forma que coincidisca al màxim amb aquestes dates d'abundància de preses.

Imatge del Banc de dades de Biodiversitat

En els últims anys, gràcies als nombrosos estudis que s'han dut a terme, s’ha avançat notablement en el coneixement d’aquesta espècie emblemàtica. Però no ha estat fins fa molt poc que s’ha començat a desvelar una de les majors incògnites que encara persistien: la ruta que els petits falcons seguien entre les zones de cria i els seus refugis hivernals. Durant molts anys va pensar-se en la possibilitat que els falcons seguiren una ruta marítima que, en el nostre cas, els duria a recórrer cap a l’est tota la Mediterrània fins a la Mar Roja i, des d’allí i resseguint les costes de Somàlia, fins a Madagascar i les illes de l’Índic. La presència, en les costes de la Mar Roja, d’altres espècies molt pròximes evolutivament al nostre falcó marí (com ara el falcó fumat, Falco concolor) i que també hivernen a Madasgascar, semblava recolzar aquesta hipòtesi. Però ha estat el seguiment per satèl·lit de diversos exemplars valencians i balears, dut a terme els últims anys per part d’investigadors de les Universitats d’Alacant i València i de l’Estació Biològica Terra Natura, el que ha permés resoldre la qüestió: els falcons de Balears i Columbretes travessen cap al sud el Mediterrani fins Algèria, segueixen sobre el desert durant milers de quilòmetres, i des de l’Àfrica Central, es dirigeixen ja cap al sud-est per assolir, finalment i després de travessar el Canal de Moçambic, la seua destinació final a Madagascar.

Imatge de la web de la Societat Valenciana d'Ornitologia-SVO

D'ací unes setmanes, els falcons de Columbretes començaran, com cada any, el seu viatge cap al sud; alguns d'ells, de nou, tornaran a ser marcats per tal que es puga conèixer millor el seu cicle vital i garantir-ne, així, una adequada conservació de les seues poblacions. Si voleu seguir el llarg periple dels falcons i d'altres espècies migradores, un interessantíssim projecte permet de fer-ho --i de resseguir la trajectòria de diversos exemplars en anys anteriors-- en aquesta web. De segur que aquestes petites i elegants rapinyaires tenen, encara, moltes coses per ensenyar-nos.

Eleanora d’Arborea, a qui deu el seu nom el falcó de la reina, és un (altre) d’aquells personatges vinculats a la nostra història que resulten tan poc coneguts com fascinants. Filla de la noble catalana Timbora de Rocabertí i de Marià IV, sobirà --Jutge-- del Giuigadu de Arborea (un dels regnes en que es dividia la Sardenya medieval, sobre la qual la Corona d’Aragó tractava d’exercir la seua influència), la mort del seu germà gran Hug III el 1383 la va dur a ocupar la Judicatura, com a regent dels seus fills, fins a la seua mort el 1404.

Eleanora, que segons algunes fonts hauria nascut a Molins de Rei l'any 1340, és una figura llegendària per als sards: la seua resistència a la assimilació de Sardenya per part dels aragonesos, i el seu paper com a governant i legisladora, li atorguen un notable rellevància històrica. La Carta de Logu, promulgada per Eleanora el 1392, és una compilació legal que va estar vigent a Sardenya fins ben entrat el segle XIX. Les lleis de la Carta, molt avançades per a la seua època, inclouen, entre molts altres aspectes destacats –com ara els que fan referència als drets d'herència de les dones-- aquells relatius a la cura dels animals i la pràctica de la falconeria, a la qual la sobirana d’Arborea era una gran aficionada.

El 1836 --només nou anys després que la Carta de Logu deixara de vigir al Regne de Sardenya-- el militar i naturalista Alberto della Marmora va descobrir, en l'illot sard del Toro, una espècie desconeguda de falcó, les dades de la qual va remetre al zooleg lombard Giuseppe Genè per a la seua descripció. Genè, coneixedor de les disposicions de la Carta relatives als falcons, va voler retre homenatge a la reina sarda, i va decidir anomenar la nova espècie Falco eleonorae.