Perspectives

Quasi sempre que puge a la serra de la Safor ho faig per darrere, per dir-li d’alguna forma a la banda oposada a la del conegut “circ”, que és també la que em queda més a mà. Des d'aquest costat, les penyes (en àrab, aṣ-ṣuḫūr) a les què molt probablement els deu el nom, només se’m fan visibles quan arribe al capdamunt, que segons la ruta que seguisca pot ser la vora de l’herbós i acollidor Pla de la Nevera, o bé directament el molló que fa de cim i alhora de partió entre els termes de l’Orxa, Gallinera i Vilallonga, que ve a ser com dir de les comarques del Comtat, la Marina Alta i la mateixa Safor a la qual la muntanya ha acabat per designar. Per la banda de davant, la que s'abalança vertiginosament sobre el riu i és presidida sempre per la vista del rocam que la culmina, he caminat molt menys: deixant de banda una baixada bastant bèstia que férem fa molts anys pel mig del circ fins a la font i que no gosaria repetir de cap manera, i algun recorregut costers amunt, fent de botànic, fins als peus de les cingleres de la Penya Blanca i el pas del Bancal Fondo, només recorde haver-la ascendit una vegada, fa també bastant temps, pel corriol que va per la Canal des del refugi. Fa uns pocs dies, pujant una volta més a la muntanya des de l’Orxa o siga  per darrere, pensava en tot això, i també en que, a desgrat del pendent i de les punxes, m’abelleix molt tornar a trepitjar-la per davant, i que ara que comença a refrescar hauríem de fer un pensament i concretar-ne ruta i data, perquè després el temps se’n fuig i la llista de pendents ja va allargant-se massa. I no sé molt bé perquè, però encarant ja cap al poble per les Foies em va pegar per pensar en altres muntanyes que m’estime i en quina seria la seua part de davant i quina la de darrere, o potser fora millor dir-ne la cara i l’esquena, que d'aquesta fins i tot l'Aneto en té, i igual algun dia vos ho conte, perquè trellat no li'n vaig traure massa, però va ser francament entretingut.

Aquesta volta, les etiquetes de les entrades si que m'han fet paper, i veig que fa dos anys i mig (per maig de 2021) vaig pujar també a la serra per un recorregut que coincideix en part amb el que vam fer aquest darrer cap de setmana. De fet, me n'he adonat que bastants de les imatges que vaig publicar llavors i les que havia triat per posar ara són notablement similars. La qual cosa, a banda de posar de manifest que soc persona de costums i amb tendència a parar als mateixos llocs i a fixar-me en perspectives similars, em val també aquesta vegada, sense que haja estat cosa premeditada, per veure com es va recuperant l'àrea del solell de la muntanya que es va cremar l'agost de 2020: a poc a poc avança el verd, però encara queda per davant un llarg camí. 

 

La pista dels caquiers

Aquests dies, com solc fer cada any en dates com aquestes, m'he acostat a veure com els senta la tardor als caquiers bords que creixen vora el riu d’Alcoi a la preciosa vall de  Perputxent. I em tem que també enguany hauré de deixar sense resposta moltes de les qüestions que em plantegen aquests arbres d’ençà que vaig saber de la seua presència a aquesta zona, procedents --i aquesta és una de les poques certeses que tinc respecte a aquest assumpte-- d’algun cultiu antic. Perquè posats a dubtar, dubte fins i tot sobre quina és l’espècie a la qual atribuir-los, ja que tot i estar generalment acceptat que es tracta d’exemplars d’allò que els botànics denominen Diospyros lotus (una espècie de pròpia de l’Àsia sud-occidental i l’est d’Europa considerada sovint com una de les plantes cultivades més antigues), hi ha trets com ara la grandària i el color dels fruits que fan pensar més aviat en l’espècie americana anomenada Diospyros virginiana, rarament cultivada a Europa malgrat haver estat introduïda a Anglaterra al segle XVII però extensament utilitzada, com l’anterior, com a portaempelt: els caquiers més extensament cultivats a hores d'ara, els quals pertanyen a l'espècie Diospyros kaki i es caracteritzen pels seus caquis grans i d'un viu color taronja o rogenc, procedeixen quasi sempre de peus femella que no requereixen ser pol·linitzats per a fer fruit (és a dir, són partenocàrpiques) i que s'empelten sobre peus de les espècies esmentades. De fet, aquest paper com a portaempelt podria ser, sense perjudici de l’espècie de la qual es tracte finalment, l’origen més probable d’aquesta població que va escampant-se per les proximitats del riu i a la qual s’atribueix a hores d’ara un caràcter invasor. Com passa amb moltes altres espècies conreades que s’empelten sobre patrons silvestres, l’abandonament del cultiu fa que aquests últims prosperen fins acabar emmascarant i substituint les primeres, amb les quals fins i tot hi ha voltes --també en el cas d'aquest gènere-- que poden produir híbrids amb característiques intermèdies. 

De dalt a baix, fruits de la població de Diospyros naturalitzada a Perputxent entre Beniarrés i l'Orxa, amb 3-4 cm de diàmetre i color carabassa quan maduren; els del D. lotus típic tenen un color més fosc, fins i tot tirant a negre, i rarament superen els 2,5 cm de grandària; aspecte dels arbres que creixen a la zona, amb les seues fulles típicament pèndules que els donen un aspecte característic; caquis tallats per mostrar l'interior i les llavors; i un exemplar de caquier  presumptament híbrid (els fruits, molt més grans, recorden als caquis conreats) fotografiat l'any passat al Barranc de l'Encantada, a Planes, amb les xennes de cap negret fent-se'n un fart. 

Però també podria ser, i no puc descartar-ho pel moment a falta de més dades, que allò que s’hi va cultivar en el seu dia a aquestes terres riberenques foren directament els mateixos caquiers de fruits petits que trobem ara --ja siguen lotus, virginiana o fins i tot alguna forma híbrida entre elles--  perquè tot i produir com ja s'ha dit caquis més menuts i fortament astringents si es consumeixen en fresc, de totes dues espècies hi ha constància de cultiu pels seus fruits, també a terres valencianes. Ara pràcticament no es fan servir ni apareixen als diccionaris, però noms com guaiaver o guaiacaner --tots dos d’origen inequívocament americà, originats per analogia amb espècies d’aquella procedència i, en el segon cas, utilitzat ja a finals del segle XVIII per referir-se en castellà al caquier bord-- s’aplicaven molt probablement a aquests arbres per diferenciar-los del veritable caquier. Ja veieu, doncs, que els meus dubtes persisteixen, i que caldrà seguir-li encara la pista al caquiers per veure de donar resposta a aquestes qüestions certament poc rellevants però que tant m'encurioseixen. I per cert, ja veieu a les imatges que, com era d'esperar tal i com va la temporada, la tardor, als caquiers, no els senta ara mateix de cap manera. Veurem al mes que ve, o potser a l'altre. 

Fruits encara verds dels caquiers, que conviuen amb altres peus on els fruits estan totalment madurs i fins i tot caiguts a terra. Tot i ser bastant més grans, tenen un aire als llidons, la qual cosa justificaria que en castellà es conega també a aquests arbres com "lodoñeros".

A més a més d'allò del nom dels guaiavers, guaiacaners i altres variants similars --alguna de les quals sembla viva encara a la Vall de Perputxent-- que he trobat recollides a la tesi de Joan Giner Monfort sobre la parla de la Safor, em va resultar molt curiós saber d'aquella referència del segle XVIII a la que m'hi referia més amunt, i que té a veure amb l'"hort botànic" del Palau que l'Arquebisbat de València tenia a Puçol, posat en marxa, segons Cavanilles, per l'Arquebisbe Andrés Mayoral però impulsat sobretot --com a jardí d'aclimatació-- pel seu successor Francisco Fabián, i on es van mantenir i aclimatar moltes plantes procedents d'ultramar. Doncs bé, el 1784, Manuel Peris, que feia de jardiner i conservador del Jardí de Puçol, va remetre a Casimiro Gómez Ortega, catedràtic del  Real Jardín Botánico de Madrid, unes mostres "del árbol de Pusol que tenemos con el nombre de huaiaco, no podemos saber que especie del sea", i que Gómez Ortega va identificar a volta de correu com a Diospyros lotus o "guajacana"; si fins i tot un jardiner experimentat com Peris el desconeixia, no devia ser llavors un arbre gens habitual. Quant a Diospyros kaki, l'espècie no va arribar a Europa fins el 1869 (i amb ella, molt probablement, el mateix nom de caqui).

A més de pels seus fruits comestibles, el gènere Diospyros és conegut per la qualitat de la seua fusta, amb espècies com ara el banús que en formen també part. La de Diospyros mespiliformis, freqüent a l'Àfrica subsahariana --aquest exemplar és de Botswana-- és molt apreciada per a la construcció de canoes al Delta de l'Okavango, on també es consumeixen els seus fruits.

Camins, encara

Ja m`ha passat altres vegades, i quasi sempre amb algun indret que em queda ben a prop i que m’aprecie especialment. Aquesta volta ha estat amb l’alcoiana ermita de Sant Antoni, un lloc al qual dec haver anat dotzenes de vegades i d'on guarde moltíssims records des de ben xicotet: arran de l’entrada que vaig escriure sobre el camí vell entre Alcoi a Xixona, buscava l'altre dia al meu ordinador alguna imatge digital de Sant Antoni, amb el sorprenent resultat de que no en vaig trobar cap. Coses, estic convençut, de la coneguda tendència, de la qual ja he deixat ací mateix algun altre testimoni, que ens duu sovint a no prestar l’atenció que mereix a allò que ens resulta més proper i familiar. L'avantatge en aquests casos és que la proximitat, a banda de ser probablement una de les causes principals de que això passe, facilita també posar-li remei, així que fa uns dies ens vam acostar cap a l’ermita a la què, aquesta volta sí, vam dedicar una estona suficient per tal d'atendre tant els seus propis i innegables mèrits com els del lloc, tan bonic com avinent, al qual va ser bastida fa més de sis segles.

Oportunament reparada la llacuna documental, semblava bon moment per apamar el traçat del camí per aquesta zona, en la qual l’antic trajecte, després de superar la notable pujada des d’Alcoi i de passar vora l’ermita, que també va ser hostal des del segle XV, es dividia en dos ramals: el ja esmentat que portava, travessant la Carrasqueta, fins a Xixona i Alacant, i un altre que girava cap a ponent en direcció a Ibi, Castalla i Villena. D’aquest darrer, que va ser també camí públic i cabdal, vam poder constatar que pràcticament no queda, a hores d’ara, cap tram que es puga transitar. També té el pas barrat un tros del traçat primitiu del de Xixona que coincideix a més a més amb l’assegador de la Canyada del Port; almenys, en aquest cas, hi ha un trajecte obert alternatiu, a diferència del que passa amb altres vies pecuàries de la zona aparentment tallades sense cap contemplació, la qual cosa ja s’ha fet saber a l’administració competent per a que adopte les mesures oportunes: en aquest cas, amb la llei a la mà i si no passa res estrany, no ha de ser molt difícil instar als propietaris a restablir el trànsit lliure; però pel que fa als “camins vells”, i a falta d’un inventari municipal de camins públics, la cosa serà molt més complicada. I creieu-me si vos dic que ja em sap greu no haver pogut fer més, per aquestes qüestions, en aquells temps en què tenia un poc més de marge per a fer-ho. O si més no, jo m’ho pensava.

 

A mode de dietari, i encara que siga només per deixar-ne constància també ací: amb el temps que fa que no plou per aquestes serres i la calor de les últimes setmanes, estàvem ja pràcticament resignats a donar per perduda la temporada de l'esclata-sang. Així que l’imprevist i un poc sorprenent culet de cistella que ha caigut aquest cap de setmana ens ha sabut a glòria, i menjar-nos-els, encara més. Potser que, si tenim un poc de sort, no siguen els últims d'enguany, però el que va davant va davant...

Espere

"... Car tot assaig se causa d’esperar", diu un vers d’Ausiàs Marc. I en efecte: tot assaig humà, qualsevol intent que l’home pugui emprendre --"assaig", ací, equival a temptativa--, s’origina o «es causa», sempre, en una forma concreta d’esperar. Sota els mòbils clars de cada acció, de la més insignificant i de la més sublim de les accions, s’amaga un gra d’esperança, que les permet i les anima. Obrem perquè "esperem": perquè esperem aconseguir tal o tal altra cosa amb el nostre gest, amb el moviment que iniciem. (...) Confiem que "allò que desitgem" es realitzarà, i per això provem de realitzar-ho. "Allò que desitgem" serà gros o petit, decisiu o mediocre, brillant o apagat: tant se val. Ara: sense la confiança de poder-ho realitzar, no ho intentaríem, no ho assajaríem. Si no hi ha esperança --esperança de reeixir-hi--, ¿quin sentit tindria començar i insistir? El desistiment, la paràlisi, les conviccions passives ens impedirien de fer res... L’observació del vell Ausiàs, com podem veure, tradueix una obvietat aclaparadora. És una evidència trivial. Ho és tant, que fins i tot peco d’ingenu en exhumar-la.

Joan Fuster,  pròleg a "Causar-se d'esperar" 

. 

Que ploga, per exemple, i que refresque, i que arribe per fi una tardor digna de tal nom. I també que s'aclarisquen els canvis que, segons tots els senyals, estan a punt d'haver allà on treballe i en base als quals hauré prendre algunes decisions. I que arribe el moment, d'ací unes setmanes, de poder tornar al Marroc, i un poc abans d'això de fer-me les proves programades, i que els resultats isquen com cal... Tot això, i encara més, espere ara mateix, i ho faig amb la doble accepció d'aquell que es queda en un lloc o difereix una acció fins a l'arribada d'algú o d'alguna cosa, però que alhora té la confiança (es podria dir l'esperança, però com deia també Fuster potser la paraula quede, per solemne, un poc fora de lloc) en que allò que desitja serà realitat. I bé, quant a que ploga o refresque, no és molt el que puc fer; però de la resta, almenys en el que està a les meues mans, per provar-ho (per assajar-ho, vaja) que no quede.

Ganes de pluja, i no només pels bolets: no és ni de bon tros la volta que més buit he vist el pantà de Beniarrés (les dades oficials diuen que ara mateix, després d'haver desembassat aquest estiu per l'avís de DANA, està al 44,44 % de capacitat, que no està gens malament: a l'agost del 2016 estava al 7,8 %) però la falta d'aigua comença a notar-se ja de forma manifesta a fonts, barrancs --només baixa un filet per l'Encantada-- i a la mateixa vegetació. A veure si es compleixen els pronòstics i açò comença a millorar... Per cert, i ara que ve al cas: segons el lloc on mireu, trobareu que l'embassament va ser construït el 1958 o el 1971, la qual cosa obeeix en realitat a les dues fases en què ver ser bastit: a partir d'un avantprojecte redactat el 1925 i readaptat després de dur a terme diversos estudis, les obres van començar el 1945 fins culminar com ja s'ha dit el 1958, amb la presa ja completada i funcional, però a falta dels sobreeixidors i la culminació del dic; més avall podeu veure una imatge de l'estat del pantà en aquell moment. La segona fase de l'obra va ser adjudicada el 1964 --amb polèmica, als pobles afectats, per les expropiacions de terres-- i finalitzada el 1971, i li va donar el seu aspecte actual, incloent-hi la carretera que hi discorre per damunt i que uneix els pobles de Beniarrés i Planes. I encara una última cosa: cap al 20 de desembre d'aquell any de 2016 al que m'he referit abans, el pantà va passar només en 24 hores d'un 17 % a un 79 % de la seua capacitat. Feu-vos compte de tota l'aigua que va caure...

Dalt, l'embassament el 1963, del llibre "La primera Confederación Hidrográfica del Júcar (1934-1942)", abans que es començaren les obres que li van donar, a partir del 1971, l'aspecte actual que es veu (o s'intueix) a la foto de baix.

D'orígens

Un any més i malgrat tot, recordem els nostres orígens perquè sabem qui som i d'on venim, però també i sobretot on volem anar. I com que no tinc ganes hui de dedicar ni un sol segon a hipòcrites, toreros, ignorants, arribistes i beates, ho deixarem així: no són, és evident, temps fàcils, però ni els feixistes declarats ni aquells que, amb cínica complaença, els han obert les portes per a què vagen avançant-los la faena bruta, han de poder amb nosaltres. Pel País Valencià, ara i sempre, visca la terra i feliç Diada!

Repasse allò que he escrit ací al llarg dels anys tal dia com hui, i seguisc quedant-me amb la que va ser la primera entrada un 9 d'Octubre allà pel 2010. La qual cosa, segons es mire, no deixa de ser un poc depriment: no solament els feixistes segueixen fent de les seues, sinó que ara ens governen. Seguim ací, en tot cas, i la lluita serà llarga ...