"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 28 de març del 2016

Senyals (relats conjunts)



Vist amb perspectiva històrica, i a desgrat de la polèmica suscitada en el seu moment entre partidaris i detractors, cal considerar que el rebuig del Servei Neerlandès del Trànsit a la nova senyalística de  carreteres dissenyada per Theo van Doesburg va ser una decisió totalment encertada: no solament es va guanyar per a la posteritat un artista realment remarcable, sinó que tot fa pensar que també --i sobretot-- es van salvar moltes vides...


https://ca.wikipedia.org/wiki/Theo_van_Doesburg
Theo van Doesburg (1915). Proposta per al nou senyal de circulació "Corbes perilloses cap a la dreta" (posteriorment rebatejada com "Composition I")


La meua proposta per als relats conjunts de març. No vulgueu saber com era el disseny proposat per al senyal d'STOP...





dissabte, 26 de març del 2016

Averanys




Primer va ser una parella de corbs, sobrevolant la serra amb el seu grall característic. Tot seguit, les sorolloses gralles de bec vermell, escarotades en acostar-me als roquers en els que potser estaven criant. Poc després, el que diria que era --també pel seu cant, que he sabut que es diu cluqueig-- una cornella, i encara més avant, un còlit negre esmunyint-se entre les pedres.... Simple casualitat, evidentment; però crec que aquell matí, en la estimulant caminada que em va dur de vesant a vesant de la serra d'Almudaina --des del el castellet de Seta fins el barranc de la Penya Blanca-- no em va quedar per veure cap dels ocells negres que viuen a aquestes muntanyes. Sort que no crec en averanys...






Dient d'averanys i d'altres creences: en pocs dies de diferència he vist aquest símbol, gravant en la roca, en dos llocs diferents de la comarca: a la casa de la Costurera, a peus del mateix castell de Seta, i a l'interessantíssim barranc del Pantanet d'Alfafara, del qual deixe pendent parlar en millor ocasió, Ignorant com sóc d'aquestes coses, tot el que he pogut arribar a esbrinar és que es tracta de creus de les anomenades patriarcals pel doble travesser, a les quals s'ha afegit encara un altre traç --triangular en un cas, en forma d'ics en els altres-- en la base. Ignore, com dic, quin és el sentit particular d'aquests símbols, més enllà del seu més que probable paper de protecció de les edificacions en els quals foren gravats, en ocasions junt amb altres creus de tipus 'convencional'; però en tots dos casos, el tipus de creu --incloent els traços de la base, que podrien ser una representació estilitzada dels àngels amb la qual sol ser representada-- recorda molt a l'anomenada Creu de Caravaca, la reputació de la qual com a protectora front a tota mena de mals --des de les tempestes fins el mal d'ull-- i com a garantia de prosperitat va més enllà, fins i tot, de les creences cristianes








dilluns, 21 de març del 2016

Dia P




P, sobretot i especialment, de pluja. Però P, també, de primavera, i diuen que per ella, P de poesia. I per totes tres, i per una raó o per una altra, m'ha vingut al cap Martí i Pol...

Ara el que cal és que tot recomenci:
els pollancres i els tells a la vora del riu
i les flors al jardí d'hivern,

els homes que treballen fora vila

i les cases incertes del raval,
les dones i els infants,
el soroll del carrer
i el de les fàbriques
i l'aigua sota el pont,
els que van i els que vénen
i els que no van ni vénen.

Ara el que cal és que tot recomenci:
la veu i el gest
on no hi ha veu ni gest,
els camins que no menen enlloc
i la incertesa del vent,
el que encara no hem dit
i el que encara no hem pensat,
el que voldríem i el que no voldríem,
el que és bell i llunyà
i el que és pròxim i obscur.

Ara el que cal és que tot recomenci;
ben certament,
el que més cal
és l'esforç de recomençar
un cop més encara. 




Celebre especialment que la ILC haja triat enguany a la meua admirada Olga Xirinacs per a commemorar el Dia Mundial de la Poesia. Que per cert, coincideix amb el Dia Internacional dels Boscos. Segurament, una casualitat; però a mi em sembla d'allò més oportú...











dilluns, 14 de març del 2016

Al límit


Dalt, el cim del Carxe --altrament dit de la Madama--, a 1.371 m; baix, vistes des de la creu de Capurutxo, a 901 m. 

No ho havia previst així, però en posar-me a pensar-hi m'adone que les caminades muntanyenques d'aquest cap de setmana m'han portat, literalment, al límit. I fins i tot més enllà, perquè si la singular muntanya del Capurutxo de la Font de la Figuera no arriba a depassar per ben poc la fita amb les terres manxegues d'Almansa, l'esvelta serralada del Carxe és ja i amb tota propietat plenament murciana, per bé que la llengua que es parla als llogarets que l'envolten siga, encara avui, la nostra. De fet, feia ja massa temps que volia conèixer de primera mà aquelles contrades en les què el valencià desborda la ratlla del País i s'escampa cap a ponent per les planes de Iecla i Jumella, com feia temps també que tenia pendent pujar a una serra que, com el mateix Capurutxo, havia vist massa vegades des de la distància sense que fins ara s'haguera presentat l'ocasió de caminar-la. No pot dir-se doncs, que haja estat un mal cap de setmana: dos cims que mai no havia apujat fins ara, tots dos en companyia remarcable, amb camins de bona petjada i amb vistes esplèndides sobre paisatges de pi, vinya i espart. I coneixent un poc millor els límits, que mai no està de més...





Vistes, a l'esquerra, del Carxe i el seu entorn, i del Capurutxo a la dreta. Totes dues, serres d'interés ambiental remarcable --la primera, Parc Regional a Múrcia; la segona, amb una interessant microreserva de flora-- dels detalls de les quals potser diré alguna cosa en trobar un moment. O dos. 





dilluns, 7 de març del 2016

Costa


Hi ha coses amb les que, d'una forma o d'una altra, ja comptava quan m'hi vaig decidir a fer el pas. La manca de mitjans, per exemple, perquè les limitacions de pressupost i personal venen de lluny i res no feia pensar que la situació --com de fet està passant-- fora fàcil de revertir a curt termini. O la pròpia inexperiència, també: per més que hom crega conèixer el context en el qual es mou --i vint-i-cinc anys treballant en la casa permeten fer-se alguna idea al respecte--, situar-se en un nivell de decisió diferent requereix, Peter volent, un imprescindible procés d'adaptació a les noves responsabilitats i exigències. Com tampoc puc dir que m'haja sorprès certa resistència natural als canvis, perquè al remat els humans som, com diu el tòpic, animals de costums, i qui més qui menys --i per bé i per mal-- ha tingut molts anys per acostumar-s'hi. Però n'hi ha moltes altres, de coses --d'entrebancs, vaja-- que m'han agafat un poc desprevingut pel tipus i per l'origen, i que han fet que, tot plegat, aquests últims mesos hagen resultat molt més complicats del que havia imaginat. Digueu-me ingenu, però encara vull creure que si més no alguns d'aquests entrebancs tenen un caràcter merament conjuntural, i que més prompte o més tard --quan jo mateix tinga un poc més d'experiència, si és que els atribuisc a això; quan tot el que ara mateix està canviant, alhora i no sempre de forma tan coordinada com m'agradaria, s'haja finalment assentat-- podré deixar de dedicar-los tot el temps i tot l'esforç que ara mateix m'exigeixen. Pel moment, però, tot el que puc dir és que tot, fins i tot allò que creia que no costaria tant, costa. I molt.




Ja veieu: tan de temps sense deixar-me caure per ací, i quan ho faig és per queixar-me de com està tot de complicat... Però ja sabeu que el blog està també per aquestes coses, que senta bé abocar-ho i que tan de bo, quan d'ací un parells d'anys llisca aquesta mateixa entrada, puga dir que, en efecte, era la conjuntura i que va valdre la pena resistir. Perquè, pel demés --i sense oblidar que, al remat, jo mateix m'ho he buscat-- no puc dir que les coses vagen malament del tot: ahir, des d'Alfaro, vaig alimentar-me la vista per a uns quants dies. I hui, que faig anys --feu el compte vosaltres mateixos-- ha plogut...